Fins demà!
Fins demà!
Doncs mira, ja fa mitja hora, mitja hora i dos minuts que estan d'anse la selectivitat, les proves d'accés a la universitat per més de 2.800 joves terragonins que, home, en aquesta hora suposo que estan ja passant nervis i els que passen ara i els que han passat abans, perquè això ja hi ha una fase prèvia i que, en fi, que hi ha qui s'ho pren d'una manera i qui s'ho pren d'una altra, no?
Avui en volem parlar, des d'aquest punt de vista, hem aprofitat per parlar avui de motivació i de joves o adolescents o dieu-ho com vulgueu.
Motivació és el tema que ens ocuparà avui a la tertúlia i per parlar-ne ens acompanya la Pilar Palau. Pilar, què tal? Molt bon dia, benvinguda.
Estan prou motivats els joves o no, diries? Així, a grans trets per dir un titular, estan prou motivats els joves?
Jo diria que és difícil generalitzar, però, si us posem una mica així breument la teva pregunta, diria que no massa.
Que no massa, que cal motivació, eh? Motivació, estem parlant d'aquesta força, no? Per dir endavant.
L'Enriqueta López, psicòloga clínica. Enriqueta, molt bon dia.
Hola, molt bon dia.
Estan motivats o no estan motivats?
Bueno, jo estoy de acuerdo con lo que ha comentado Pilar. Yo pienso que no se puede generalizar, pero sí que realmente hay un grupo de jóvenes que están motivados para allá delante,
lo que pasa que las situaciones a veces no son fáciles. Yo, por ejemplo, que tengo a mi hijo pequeño de los cuatro, que está en la selectividad,
llevaba unos días con un estrés y una inseguridad, pero bueno, y pienso que ahí el apoyo tanto del entorno escolar como de los padres,
pienso que es muy importante en estos momentos de cara a ellos. Pero sí, la motivación es el motor para que nuestros chicos salgan adelante.
Una mena de força interna, no? Que això si no surt de dins malament, no?
Sí, sí.
Tot i que, com deies, per l'entorn també...
Sí, i sobretot fomentar a ellos la confianza en sí mismos, la confianza en que pueden hacerlo, no? Que realmente pueden tirar hacia adelante.
També s'acompanya la Imma Sagrera, psicòloga de l'Institut. Imma, molt bon dia.
Hola, bon dia.
Autora del llibre del Chumet a la birra, no?
Sí.
Com els veus motivats, els joves, a nivell d'institut?
Doncs jo ho diria amb una frase curteta que m'ha donat la manera d'entrar a l'Enriqueta,
que és que està molt nerviós el fill, no? Normalment els pares et diuen, estem molt nerviosos, estem molt estressats, estem.
Jo diria que és hora que els donem a ells el protagonisme de les seves vides,
i això els donarà també força per motivar-se.
Descara, ja, el punt de partida és fort, ja.
Sí, interessant.
És a dir, no, i aquí ja podria haver una mica de tema de debat, perquè de fet, clar, a partir de quan cal donar les regnes de les seves pròpies vides?
Aquest seria un dels temes, no?, que potser...
La regna és des de sempre, és des de sempre.
Suposo que es tracta de la paraula respecte, més que de motivació, no?, que de saber quin ritme es té cada fill.
Ella parlava de quatre fills, la Pilar no sé quants, una, jo també en tinc quatre.
Sabem que tots són diferents, i que a vegades educar-ne un és molt més difícil que educar-ne quatre, o formar-ne quatre.
En el sentit que coses que entre ells ja aprenen per si sols, a un li has d'ensenyar, a compartir, o a respectar tempos, o coses d'aquestes.
Llavors, es tracta una miqueta d'això, de saber que des de sempre ells poden anar dient la seva, poden anar lluitant per la seva, i tu estàs allà supervisant.
Esteu d'acord?
Sí, sí, completamente de acuerdo. Yo penso que desde el mismo momento del nacimiento tienes que poner esas normas y esas, bueno, esas límites o ese camino para reconducirlos realmente.
Y como tú comentabas, Ima, ver tres, cuatro hijos, que bueno, tú como solo tienes uno, pero los cuatro podemos ver que ninguno de los cuatro son iguales y que realmente todos requieren tu propia atención, ¿no?
Entonces, bueno, crear también un poquito la individualidad de cada uno y motivarlos en función de cada uno de ellos.
Pero yo pienso que las normas es desde un principio y sobre todo el darles, como tú comentabas muy bien, Ima, la responsabilidad de que, bueno, por ejemplo, en este caso, la selectividad es su esfuerzo, es su estudio, es su motivación, pero siempre con el apoyo, con el apoyo de todos nosotros.
Yo también estoy muy d'acord, ¿no? Yo lo que diría que también, aparte de respecte, yo hablaría de no sobreprotegir els fills.
Yo trobo que avui en día se está sobreprotegiendo más, o sea, se les está donando un lloc que creo que no es el correcto que han de tener.
I això fa que tinguin poca capacitat de frustración i també estan molt desmotivats perquè no han de lluitar per res.
O sigui, tot és immediat, tot és molt ràpid i sobretot també el que dieu, no?
O sigui, no sé si dono la responsabilitat de que sou els amos de la seva pròpia vida, no?
N'estic molt d'acord.
Han d'aprendre a caure per aprendre a aixecar-se, no?
Exacte.
En definitiva, seria una mica això, no?
Sí, sí, la veritat és que sí, és que una mica el que deia la pila de la sobreprotecció té a veure amb el respecte també.
De moment que sobreprotegeixes tant que no deixes actuar, estàs inhibint la seva conducta i la seva expressió.
Llavors, el que dèiem, doncs, no pares o mares que no tenen ni idea d'educació, sinó pares o mares que estan a l'institut,
que són companys meus i que em diuen, estem patint molt pel treball de recerca, no?
Ens hem passat tota la nit sense dormir pel treball de recerca.
Jo penso, és que el treball de recerca és d'ell o d'ella, o l'entrepà que es descuida en el dematí.
Clar que pateixes que es deixin l'entrepà.
Se'l deixaran un dia, dos o tres, però el quart potser ja no se'l deixaran.
Però contínuament tenim pares o mares portant l'entrepà, portant el treball, portant...
Jo penso que sí, que hem d'aprendre a mantenir una mica la distància.
Potser és un abisme gran entre quan jo era joveneta, que els meus pares no tenien ni idea del que estudiava, ni quin curs feia.
Tampoc és això, perquè els pares s'han d'implicar en l'escola i en l'educació i en la formació, però potser també deixar respirar.
Bueno, jo penso que les hem de deixar aprendre a caer-se, a tropezar.
És com quan ells comencen a andar. Si sempre estuviéramos pendents de que no se caigan, no arribarien a andar.
Llavors jo penso sempre a els xavals, inclús a la consulta, o a mis propios filles, digo,
bueno, has caído, aprende de esa equivocació, i esa equivocació te llevarà a poderla superar.
Como te comentabas, muy bien, si nosaltres les sobreprotegemos como padres,
lo que estamos haciendo és impedir realmente que tengan habilidades para luego,
lo que llaman habilidades de afrontamiento, que el día de mañana, en su trabajo, en la universitat,
donde nosotros ya como padres no podremos estar, sepan solucionarlo y afrontarlo y evitarlo,
que a lo mejor podría ser el abandono, ¿no? Es muy importante.
Sí, jo també penso que avui en día, el que comentava al començament,
que si els hi ha donat un lloc que no és prioritari, que la família no els hi pertoca,
o sigui, ha de ser un membre més de la família i no el reiet de la casa, ¿no?
I a més, jo trobo que no només se'ls fa des de molt petits, sinó que s'allarguen el temps.
Tu parlaves a la universitat, i ara parlo amb professors universitaris,
i dius que encara ens trobem amb nanos de segon de carrera,
que abans no coneixien els pares, que venen els pares a qüestionar-me coses i tal.
Jo penso que la manca de confiança que pot tenir un fill que necessiti els pares
per anar a parlar amb els professors i que no sàpiguen espavilar-se,
doncs no els hi està afavorint gens per la incorporació a la seva vida, no?
O sigui, manca de confiança seria.
Sí. També penso que hi ha, com a molt desequilibri,
a l'hora de fer-los grans o de mantenir-los en la infantesa.
És a dir, que et trobes amb molts nens, nenes, que amb 12 anys els divendres ja surten a sopar,
se'n van a una pizzeria, un grup de nens, nenes, que penses,
ostres, és que no tenen ni els diners, ni l'edat per sortir en grup, ni per fer aquest tipus de coses, i ho fan.
O que van amb un botellón, els pares els acompanyen,
i no estic parlant de pares o famílies desestructurades,
estic parlant de famílies normals entre cometes, com nosaltres, com la majoria de la gent, no?
Els pares els acompanyen i deixen que una copeta sí que se la poden prendre.
De malibó amb pinya, o de... Això t'ho expliquen ells.
Et diuen, és que la meva mare no em prohibeix res, em diu que jo mateixa vagi...
I penses que tenen 12 anys.
No és... I en canvi després et trobes la contrapartida,
que és això, revisar exàmens dels professors,
o qüestionar contínuament el que fa un, el que fa l'altre...
és un gran desequilibri en el que ens trobem.
Sí, i a vegades jo també el que trobo és que cuesta a vegades a els pares romper
aquest cordó umbilical, no?
Parece que sempre tinguem que estar ahí un poc protegint,
i com tu comentabas molt bé, si te trobes amb aquesta diferència, no?
Que per un lloc poden sortir amb 12 anys,
cosa que jo considero, que estic comentant d'acord amb tu,
que ahí hi ha de començar a dir que no i que ja tocarà,
prese al enfado, al disgusto d'ells, perquè és el que toca,
en canvi, per un altre lloc ves un poc esa queja, no?
Pues que el professor, o bueno...
Un poquit esa contradicció també jo la observo molt
i quizás als joves tampoc les favoreixen absolutament,
sinó tot el contrari, no?
O sigui, per un lloc li estàs donant una llibertat com més major
i per un altre lloc ho estem tractant un poc com que
jo te he de protegir frente a aquell professor o aquell examen
que considero que no és just, no?
Sí, a part que això jo trobo que propicia un altre aspecte
que tampoc no és gaire bo per ells, no?
I és la qüestió de la jerarquia, o ja sé que està mal vist,
però diria una mica la disciplina, no?
O sigui, si tu li qüestiones tota la qüestió de gent
que els hi pot influir i que són gent professional i formats
i que poden prendre una decisió respecte a un examen
o respecte al seu comportament
i tu els hi qüestiones aquesta autoritat de fora,
tampoc afavoreixes que reconeguin l'autoritat en lloc
i llavors ens trobem en casos això, no?
Que estan com molt desorientats.
Jo crec que moltes vegades el jovent busca aquesta disciplina
perquè en definitiva és un suport, no?
Jo m'he trobat a vegades, doncs, això, no?
De dir-me la meva filla alguna vegada, això m'agrada molt, no?
I de dir, amb una amiga meva no se l'estimen gaire a casa
perquè li deixen fer tot, no es preocupen del que fa.
Jo crec que era molt joveneta, era una forma de dir, no?
Valtros esteu aquí pendents, no intervenim,
però sí una mica, bueno, al costat, no?
I crec que també aquesta qüestió de la disciplina dels altres professors i tal
és important, és molt important.
No sé si volies preguntar-ho tu.
Digues, digues, digues.
Estava pensant que amb això que estàvem dient ara,
que potser és la primera vegada que ens trobem
amb dues generacions d'adolescents
que serien pares i fills.
És a dir, que ara ens estem trobant amb que no són mals pares,
no són persones que no vulguin el millor pels fills,
sinó que ho veuen des d'una perspectiva tan egocèntrica i tan limitada
que són incapaços de veure més,
el que dèiem al principi de la perifèria, no?
Doncs realment ells què volen?
Volen el que hem sentit dir, a vegades per professionals,
que els hem donat un missatge erroni.
Hem d'aconseguir que els fills siguin feliços.
això és una utopia.
No hem d'aconseguir que els fills siguin feliços.
Hem d'aconseguir que facin allò que volen fer
amb l'esforç que mereixi fer allò.
I segurament aniran trobant la felicitat,
però l'objectiu no pot ser una utopia,
una cosa abstracta, que siguin feliços.
Perquè hi haurà moments en què no seran feliços.
El moment en què es mor algú,
el moment d'una separació, el moment d'un fracàs...
La felicitat no hi és en aquell moment.
Però per valorar la felicitat hem de valorar la pèrdua,
també d'alguna manera.
I és la primera vegada,
almenys amb la meva experiència,
que em trobo amb dues generacions diferents,
però que els dos són adolescents encara.
Digues, no, Riquel, que no us ha dit.
No, no, jo estava pensant un poquit
el que comentava tu també, Pilar,
un poc en que a vegades te encuentras
con problemas de comportamiento muy serios,
que realmente lo único que están pidiendo es
quiero un padre, necesito un referente.
Como no lo tengo, pues me porto mal,
bebo, salgo, no estudio,
y lo que te está diciendo es que yo me encuentro
alguna vez en la consulta y decirle
es que tu hijo lo que se está pidiendo es un padre,
un padre-madre,
y necesito una autoridad,
una destabilidad porque aunque no me guste,
pero sí la necesito.
Esto también muchos jóvenes lo buscan realmente.
és bo, creieu, plantejar objectius
de cara a la motivació,
plantejar objectius, ni que sigui a curt termini,
perquè si parlem avui, doncs, ja les activitats,
de pensar en un futur de trobar feina i tot plegat,
el panorama, diguem-ne, que no ajuda gaire,
el panorama que ens acompanya,
l'atur dels joves, és elevadíssim,
perspectives de futur més aviat poques,
clar, per aquí trobar motivacions
per tirar endavant, no sé com ho veieu, però...
Jo crec que la motivació una mica,
per el que deia la Imma, no,
sigui, a part de que, clar,
el panorama és molt incert
i llavors això els pot crear molta incertesa, no,
l'objectiu seria, doncs, l'esforç, no,
sigui, de dir, bueno, independentment
de lo que te trobaràs tu,
això no pots controlar,
però tu pots controlar la teva pròpia formació
i el teu propi, no,
ganes d'aprendre, de ser feliç,
de viure la vida.
Jo crec que també estem en una crisi, no,
que es diu molt, però jo crec que és cert, no,
la qüestió de la crisi de valors.
Han passat un món molt més materialista,
ara hi ha incipients, no,
una cosa ja, a més, ha baixat molt l'economia,
de dir, doncs, bueno,
han de buscar altres coses
que són les que realment poder,
els ajudarà, no,
per tant, també hi ha una qüestió
de crisi de valors,
per tant, davant de la incertesa,
doncs, enfortir el que seria
la seva pròpia preparació,
que això sí que depèn d'ells,
l'altre no.
I depèn de molt aviat,
és a dir, l'altre dia em deia una mare,
no sé què fer ja amb la meva filla
perquè no hi ha manera,
el diumenge a la nit,
vénen els deures,
llavors no té res fet,
i em parlava,
no era a l'institut,
sinó que era fora de l'institut,
i jo dic,
però quants anys té la teva nena?
I em diu, set,
com a set,
t'haig de donar la bronca a tu,
és a dir,
la nena no pot tenir un hàbit interioritzat,
més que anar xerrantant,
això que diem, no,
qui fa en aquest moment
la rebequeria
de jo, jo, jo, jo,
la mare, no,
ella el que està buscant
és que jo li digui,
ostres, sí,
és que com hem de treballar els pares
i quina feinada que ens donen,
i no,
plaf, plaf,
no,
l'hi has de fer en el sentit
una mica metafòric,
l'hi has de dir,
no,
vull dir,
posa't-hi,
però posa't-hi bé,
posa't-hi,
vine un moment,
que farem els deures,
mirarem això,
farem la lectura,
que això costa
i és feixuc,
sí,
perquè dura molts anys,
molts anys,
és a dir,
quan tu,
et sembla que ja has acabat,
tornes a començar
amb alguna història,
el creixement seria potser
dos passes endavant
i un enrere,
sempre,
llavors, clar,
això dura moltíssim,
però més que les grans paraules
o els grans discursos
serien els models,
el model de,
doncs això,
l'esforç de vestir-se cada dia,
un nen de 5 o 6 anys
ho pot fer,
perfectament bé,
la majoria de pares
acabem vestint els nens,
doncs l'esforç
no és la motivació per la feina,
és la motivació de l'avui,
avui estudio el que vull,
el que m'agrada,
el que tinc intenció
i el que em fa feliç
i si no m'agrada
ho haig de fer
perquè és la meva obligació,
d'alguna forma és
m'haig de vestir,
no?
Puc triar la roba,
sí,
puc triar la roba,
puc triar la carrera,
els graus superiors,
puc triar el que vull,
no en funció de si trobaré feina,
en funció de si m'agradarà estudiar allò,
en funció de ser feliç avui,
triant el que vull fer,
jo crec que més que grans discursos
seria això,
el dia a dia,
però és que clar,
això és,
i m'allargo,
ja callo una miqueta,
és com quan surten de l'abressol
que tenen dos anys,
tres anys
i el nen està tot el dia a l'abressol
sense el xomet a la boca
i quan surt de l'abressol
el primer que fan
és posar-li el xomet a la boca,
metafòricament li estan dient
no cal que m'expliqui res,
no cal que digui res
perquè ets un nen petit,
et poso el xomet a la boca
i et faig callar,
plores,
et poso el xomet a la boca
però és que té tres anys,
és que pot parlar,
et pot explicar
si vol això,
si té fred,
si té calor,
si té ganes,
si vol jugar,
però tu ja li has posat el xomet a la boca,
això serien aquests grans detalls
que no són res
però que diuen molt.
Bueno,
són bàsics,
jo penso,
des de la psicologia evolutiva,
realment tot el que és
el cuidado,
les atencions,
el tenir-lo en braços,
per exemple,
de petit,
tant que te diuen
no la tengas en braços
que es acostumbrerà
o és una preciositat
tenir-los en braços
per a ells
i per a nosaltres,
no?
Llavors,
la motivació,
com dèiem,
surge ja des d'aquest principi,
des del moment
que som capaços
de donar-li la seva individualitat
i, bueno,
i com tu comentabas molt bé,
estar a seu lado
empujant,
no por delante de ells,
sí que és verdad
que hi ha molts pares
que diuen
que llego a casa,
le saco la agenda,
le saco el libro,
le saco la libreta
i mi filló està cruzat de braços.
Bueno,
pues quan arribi a això
seguirà fent el mateix,
perquè sin querer
estàs fent
que els deberis
sean una cosa tuya
quan en realitat
són una cosa de ells,
no?
L'obre,
el que tu comentabas
també sobre el futur,
jo penso que
hi ha de treballar el hoy,
tots els nostres fills
que estan hoy
en la selectivitat,
el important és
esfuérzate hoy,
accepta realmente
que tens una realitat
que no és agradable
para nadie,
però no la podemos canviar,
però del hoy
i del que tu vayas haciendo hoy
dependerà el mañana,
¿vale?
Entonces no quiere decir
que porque no haya trabajo
tengamos esta perspectiva,
el día de mañana
tú no tengas
una posibilidad de trabajar,
¿no?
Clar,
amb això que tu dius
me surgeix
casi una pregunta
amb les dues expertes,
¿no?
Més que
pensar-ho,
¿no?
De dir,
què fa que
davant d'una situació igual,
o sigui,
algunes persones,
alguns adolescents
responguin d'una manera
com a molt més
responsables i tal,
i d'altres,
no?,
en un entorn similar,
no ho facin,
se desmotivin,
digues,
no,
com que ja no hi ha res a fer,
doncs ja no cal que m'esforci,
no,
què és el que fa
una mica vosaltres?
Jo crec,
a veure,
com a primera apreciació
podria pensar
que és això,
no?,
la motivació
que li hem donat a casa,
no?,
els referents
que li han donat a casa,
però vosaltres
com a expertes
veieu alguna cosa més?
No sé què dirà l'Enriqueta,
però jo diria
que hi hauria
mil i un factors
com mil i una personalitats diferents,
perquè a vegades
fins i tot
amb els fills,
quan en tenim això,
dos o tres o quatre,
diem,
nosaltres som els mateixos
i els fills són diferents,
nosaltres tampoc som els mateixos,
ni quan tens el primer
ni quan tens el tercer,
no ets el mateix
amb un nen
que és molt carinyós
i que et puja a la falda
i se t'hi està,
que amb un nen
que és molt inquiet
i no et deixa,
no és el mateix
un nen que és pacient,
que té una tolerància
a l'espera,
per exemple,
que un nen
que tot ho demana
cridant,
xisclant,
plorant,
que té aquell neguit,
no?
I nosaltres actuem diferent.
De vegades es té,
es parla molt ara
actualment
del factor de resiliència,
és a dir,
d'aquells ganxos
que un nen,
que potser molt desestructurat
familiarment,
pot trobar
durant tota la seva infantesa,
amb un monitor
de l'escola,
amb els escoltes
o amb un profe,
amb un company,
amb la mare d'un amic,
són ganxos
que et van estirant
efectivament
i pot ser
que allò
prengui
arrel,
però hi ha vegades
que no es pot,
almenys
jo no t'ho sabria.
No,
completamente de acuerdo,
no hay una causa única
y pienso que cada niño
o cada chico
o adolescente
es una individualidad
muy diferente.
Yo me encuentro
en la consulta de padres
que han luchado
por esos hijos
y se ha torcido el hijo
y los padres
intenten ser culpables
y dices,
no,
tú has hecho todo lo que has podido
pero por lo que sea
él no ha cogido
el camino correcto,
¿no?
Lo que pasa que sí
es importante
es que nuestros hijos
como tú comentabas muy bien
aunque vayan creciendo
nos siguen necesitando
estará
y lo único que tiene que cambiar
es nuestra actitud
de cara a ellos.
Cuando son pequeños
necesitas darle la mano
para cruzar
y ahora hay que decirle
llega una etapa
que dice mira para cruzar
y dices cruza solo
y si hay alguna cosa
cuenta conmigo,
¿no?
Creo que sería lo importante.
Los padres tienen que ir a una
imagino
en todo el que veieu
en toda esta base
porque si un
a no sé
a l'hora de vestir el criu
si un li diu
que se festeja
i l'altre
doncs dius
ja et festejo jo
en un momentet
o mentre falteure
vaig a fer el sopar
i el criu queda per allà
mirant la tele
aquestes coses que passen
és un problema
és una situació en real
és un problema
però hi ha vegades
que també va bé
que hi hagi una mica
el que protegeix
en alguns moments
sobretot si els papers
són intercanviables
és a dir
si de cop i volta
un li diu
noi t'he dit que vinguis a sopar
i ja t'ho he dit tres vegades
i li diu
bueno tranquil
que ara te'l porto
ara parlo amb ell
ja va bé també
que això es vagi
fent d'alguna forma
menys dramàtica
en el sentit que
quan van a casa els avis
per exemple
tampoc tenen la mateixa educació
quan estan a l'escola
tampoc tenen la mateixa educació
les educacions són diverses
una mare cridanera
és una mare cridanera
i els fills ja ho saben
que és cridanera
tampoc cal canviar la mare
és a dir
jo desdramatitzaria
una mica en aquest sentit
sí
lo único que a veces
en cuestión de la pareja
cuando uno està de acuerdo
o no està de acuerdo
és a dir
bueno
si tú no estàs de acuerdo
o yo me veo
que ante esta situación
como te comentabas
el hecho de venir a cenar
o venir
déjala el ordenador
o déjala el whatsapp
porque ahora cenamos
con el whatsapp en la mano
entonces si ves que hay
uno de los dos miembros
de los padres
que no puede con esa situación
pues esa situación
yo no la afronto
te afrontaré otra
y entonces es buscar
un referente
exacto
pasa que bueno
y luego también contar
que los padres también
llevan todos una carga
a lo largo del día
entonces no es tampoco
si fallan
es porque los padres fallan
no ni mucho menos
pero bueno
quizás nuestra labor
nunca acaba
no
yo también diría
que lo principal
es que haya
cosas muy fundamentales
de base
muy sumidas
por todos los miembros
de la parella
entonces si esto está claro
es verdad
que las cuestiones
más menores
pues no tienen importancia
si la madre es más criada
o es el padre
o el padre ve muy cansado
y aquel día
no está apart
para nada
pero ahora sí que
creo que las cuestiones
muy básicas
sí que se han de discutir
y se han de discutir
en parella
y a sola
porque si no
nos tenemos
una facilidad
increíble
no per llegir
el mensaje corporal
no
el que están dient
el padre
que están dient
la madre
y se n'aprofiten
si pueden
porque son muy llestos
también
saben quién es
el poliboy
o el poliboy
no escrius
aquí pueden tocar
la cartera
y aquí no
y de la motivación
también quería comentar
una cosa
que muchas veces
la motivación
de los nens
la fem nuestra
es a decir
a mí m'agradaria
que el neno
fes natación
y fa natación
en 8 meses
tan si el neno
vol
como si no vol
con unos crits
que se senten
a veces
des de l'altra punta
del poble
jo penso
és que així
sabrà nedar
si cau a l'aigua
no s'ofegarà
a veure
m'agradaria
que utilitzéssim
el sentit comú
una miqueta
perquè és que
de vegades
fa riure
són nens
sobretot
de 0 a 6 anys
que és
on el temps lliure
hauria de ser
prevalent
per ells
on estan
totalment marcats
és a dir
és corre
corre
corre
tot el dia
corre que arribem tard
corre que hem d'anar a natació
corre que t'has de vestir
corre
corre que
llavors la motivació
per aprendre noves coses
els hi estem
talant
però
no ho sé
m'agradaria
tornar a reivindicar
el joc lliure
la fantasia
el fet
que
perdin el temps
que és bo
perdre el temps
que no cal
que estiguin
ocupats
tot el temps
a partir dels 12
sí
12, 13, 14
que tinguin el temps
ocupat
però en la seva
primera infantesa
sobretot
que disfrutin
que gaudeixin
que
perdin el temps
que no facin res
si no volen
que diguin
m'avorreixo
i diguis
bé nen
anem bé
avorreix-te
no cal tenir-los
tot el dia
enganxats amb alguna cosa
no
a part de això
te lleva a aprender
la pérdida de tiempo
parece que
no es positiva
pero a los niños
les lleva ese aprendizaje
lo que tú comentabas
de los niños que van
bueno
es que van escopeteados
yo me encuentro por ejemplo
con niños
que a lo mejor
tienen problemas
de aprendizaje
pero van a inglés
van a repaso
van a judo
o van a baile
o a música
y luego a las 7
o a la noche
ponte a hacer deberes
niños por ejemplo
que van mal en lenguas
pero van a inglés
pues a ver
prevalece un poco
más vale que
coja bien
el catalán
castellano
el aprendizaje
y luego ya le pondremos
inglés
por ejemplo
o música
entonces van
quizás entonces eso
como te he contado muy bien
a veces mata la motivación
porque los que llegan a un momento
que dicen
bueno ahora me toca aquí
voy y voy por inercia
pero no ponen ese esfuerzo
yo es que también
pienso que la confusión
social
que tenemos
a nivel de padres
en un momento determinado
has hablado
de que también
son una mica
adolescente
segons quins pares
yo creo que es veridad
que también
estamos muy confosos
no saben
qué hacer
muchos
quieren que sus hijos
tengan un nivel
de vida superior
o por el mismo momento
también quieren que
facen cosas
que ellos no han podido
hacer
como ser un buen
nadador
o un buen
esportista
yo creo que
esta confusión
los niños
lo reben
y entonces
los mensajes
a veces no son clars
y los hacemos cosas
que no son las seves
sino las nuestras
y aquí una mica
nos estamos
no estamos
haciendo bien
4 minutos
por el final de la tertulia
avui volia parlar
también una mica
del papel de
de la institución social
que es l'escola
porque ahora supongo
que también hay pares
que piensan
que con eso
la motivación
mira l'escola
ya vindrá por allá
y no va por aquí
la cosa
es decir
no es l'escola
la única
que ha de motivar
los jóvenes
l'escola
de los mestres
definitiva
en absoluto
la motivación
viene como tal
desde el mismo momento
que nacen
hasta lo que pasa
que luego le vas
incorporando al niño
a distintos
a distintos entornos
pero el entorno familiar
el entorno de la guardería
luego el cole
el instituto
la universidad
con lo cual
la motivación
es un conjunto
de todo
yo pienso que lo importante
es que ayudemos
a nuestros hijos
a crear su propia motivación
a que crean
en sí mismos
en que acepten
sus errores
que tengan el
a ver
que cojan su rabieta
y un día te cabrees
y te acabes
con los nervios
de punta
pero luego ves
que al cabo
de dos o tres días
pues no ha pasado nada
sobre todo
sentirse queridos
creo que eso
es muy importante
pero no querer
en función
de sobreprevención
sino en función
de que estoy aquí
como referente
para ayudarte
pero pienso
que la motivación
viene de todos los entornos
o sea familiar
social, escolar
de todo
pero del propio menor
del propio niño
sí
yo pienso
que también
que la motivación
y sobre todo
se va
fent
de diferents
de diferent
entorn
del nano
yo
m'agrada pensar
que l'educación
está a casa
y la formación
está a l'escola
o a l'institut
que es un complement
perfecte
pero que ahora
estamos delegando
la responsabilidad
de los padres
a las escuelas
y las escuelas
han de formar
no han de educar
que eso
ve de casa
básicamente
sí
el que pasa
es que es complicado
porque
hemos invertido
muchas horas
de los niños
fuera de casa
estamos en una sociedad
que poco ha conciliado
el horario laboral
y familiar
no
llavors
d'alguna manera
així com altres països
poden potenciar
el que les mares
o els pares
tinguin els nens
durant els 3 o 4 primers
anys de la seva vida
amb bressols
subvencionades
i que puguin estar-hi
unes hores
però després els tens tu
formen
col·lectivitats petites
de pares
mares
nens
nosaltres
ens hem acostumat
més a deixar
els nens
és a dir
som una societat
molt pobra
en el sentit
efectiu
perquè tant nens
com avis
que serien
els grans motors
d'una societat
es tenim abandonats
sobretot a nivell emocional
llavors
nens
fora de casa
la majoria de vegades
moltes hores
i avis
evidentíssimament
fora de casa
i si hi ha algun problema
encara més
per tant
emocionalment
som una societat
que ens mereixíem
d'alguna forma
aquesta crisi
que estem vivint ara
perquè no ho hem fet bé
doncs queda moltes tertulies
com aquesta
per anar
per anar
inculcant
no
és que
el missatge final
és que és molt clar
hem d'evolucionar
hem d'evolucionar
hem de fer un pas més
bueno
doncs
hem arribat fins aquí
perquè ja se'ns acaba el temps
si volíeu fer alguna cosa més
podem fer una segona part
un altre dia
molt bé
i en parlem
motivació dos
enriqueta Dobres
gràcies per acompanyar-nos
a vosaltres
gràcies
i també a la Inma Sagrera
també
és persona que ha vingut
fora vila
ha vingut des de la Barra
i gràcies
que hagi vingut fins aquí
gràcies a Inma Sagrera
igualment
a Inma Sagrera