Ai, que em relaxa aquesta música, la sintonia del Caixa Fòrum.
Sí, sí, ho feu bé això de triar, cançons corporatives.
Carles Marquès?
Bé, no és la meva feina.
No és mèrit teu.
No és mèrit meu.
Jo he estat al Departament de Comunicació de la Fundació fa segle passat.
Alguna vegada segle passat.
Però no, ara no me n'encarrego jo.
Carles Marquès és el director del Caixa Fòrum Tarragona
i això és la confiança de tenir-lo aquí cada setmana,
que ja acabem introduint-ho diferent.
De fet, ja ens ve bé aquesta introducció
perquè, bromes a part, sí que és veritat que el Caixa Fòrum,
amb tota la seva programació cultural, té molt en compte.
Sempre ho heu fet així, el tema de la música.
Exactament, sí.
Cinema i en fi de tot una mica, art, però música, doncs també, no?
La música sí, és un dels nostres plats forts,
sobretot la música explicada.
És a dir, a vegades la música l'escoltem i ens diuen, i és així, eh?
Que amb el gaudi sol n'hi ha prou.
Però si et dóna una mica les claus de la cuina, no?
De com està feta, del per què, de...
O sigui, tant del compositor, la seva època, el seu país, fins i tot.
Després, a més, els elements aquests repetitius que hi ha a la música
i que la componen i tal.
Evidentment, és com aprendre a llegir, eh?
Després ho veus de tota una altra manera i hem tingut diversos grans mestres
en aquesta matèria, una mica d'esgronar la música
i donar-te entenent què hi ha darrere d'això,
de l'espectacle musical, de l'aparença.
Però aquesta setmana tenim un dels grans mestres d'això, justament,
que és el Rafael Esteve, que aquí a Terroba no té molt de pràcticament
i ens demanen sempre que, cada any que vingui,
per diverses raons de gent de seva, nostra,
i de la coincidència de les dues, a vegades no és possible,
però aquest cas sí que ho és
i doncs el tenim des d'aquest dimecres,
tots els dimecres de, bueno, els que queden de novembre
i el primer de desembre.
En un cicle que es diu de la paraula
la música metamorfosi en les arts.
Rafael Esteve Alemany és professor d'Història de la Música
al Conservatori Superior del Liceu.
També ens consta, segons el seu currículum amplíssim,
que ha impartit, doncs, Pedagogia i Teoria de la Interpretació,
en fiques de les persones, com dius tu,
que expliquen i t'ensenyen a gaudir de la música.
Exactament, això mateix.
I, a més, dóna la casualitat,
perquè això sí que és absolutament casual,
que és un cicle que, a més, va a la mar de bé,
perquè té una continuïtat increïble
amb el que acabem justament aquesta setmana,
de la Laura Borràs, que són clàssics moderns de la literatura,
i, clar, aquí és de la literatura a la música,
i, tot i que no són les mateixes obres
de les que ens va parlar la Laura,
home, sí que hi ha un Shakespeare,
sí que hi ha romanticisme,
o sigui, sembla fet expressament,
no ho està, però a vegades les circumstàncies,
la casualitat, doncs, fan feliços coincidències.
El saludem i li preguntem un munt de coses.
Rafael Esteve, bon dia.
Hola, bon dia.
Tu expliques història de la música,
ensenyes les claus per poder-la escoltar
amb dignitat, diria jo,
però, a més, toques com a mínim un instrument,
oi que sí?
Bé, la meva carrera, en realitat, és de fegotista.
I fa molts anys, com deia el Carles també,
en una vida passada,
vaig ser músic sinfònic.
I això ha fet que tingui, doncs,
d'alguna manera tot aquest repertori molt conegut,
perquè l'he interpretat des de dins,
des de la maquinària de l'orquestra.
Rafael, i com vas passar, doncs,
de ser músic intèrpret a dedicar-te a explicar la música?
Ui, bé, ja sabeu que la vida, doncs,
et dóna moltes voltes,
i a vegades et porta cap a on menys t'ho esperes.
De vegades ho vius de manera traumàtica,
que va ser, ja com ho preguntes, t'ho dic, eh?
Va ser el meu cas,
que va ser fruit d'una malaltia d'oïda,
i això em va obligar a entrar al món docent.
No volia forgar refèl·la.
Ah, no, no, tranquil·la.
Cap problema, cap problema,
perquè després te n'adones que la vida et porta
de manera sorpressiva cap a quelcom,
doncs, que t'omple tant o més que el que feies abans.
Ah, perquè...
Perquè abans veies des d'una engruna,
des d'un, realment, des d'una part molt especialitzada,
que és un pentagrama dins d'una enorme sinfonia,
ara ho pots veure amb una visió molt més global,
des de fora, tant pel que fa a la mateixa obra,
que la veus com una estructura complerta,
com allò que també deia el Carles,
del seu context històric,
el seu autor, l'estil, el simbolisme...
Vaja, estic molt content de...
Ara, vist en perspectiva, de fer aquest pas.
Per què creus que és important això d'explicar
com s'ha d'escoltar la música?
I sobretot, és fàcil o no?
Bé, fàcil no és, i hem de reconèixer-ho.
No tot és fàcil.
Hi ha coses que sí, coses que ho són més o menys.
El que passa amb aquestes grandíssimes obres,
que són obres d'altre temps,
de vegades, només per la seva durada,
ja ens sobrepassa una miqueta.
També val a dir que el repertori és molt ampli.
Escoltes unes quatre estacions,
i afortunadament,
tot i la seva enorme riquesa de contingut,
és una obra que t'entra immediatament.
N'hi ha d'altres que potser això és més dificultós.
no tens els codis d'una altra època.
Per tant, el fet que t'ho expliquin et pot ajudar.
És una mica una guia,
una llanterna,
que t'ajuda a fer aquests primers passos,
i després realment se t'obre un món
que el pots anar continuant tu,
perquè és realment infinit,
és tot el que és el camp de la cultura i de l'art.
El cicle està pensat, fins i tot,
perquè el pugui entendre
i pugui entrar aquella persona
que no ha llegit mai una partitura?
Ho i tant, sí, sí, sí.
És que és més,
procurem que siguin benvinguts tots,
o sigui, tant músics especialistes
que en tenim d'alumnes
que tenen tota la carrera,
com gent aficionada,
però que no necessàriament
ha de tenir un coneixement tècnic.
De fet, la música està escrita per tothom,
no només per un cercle d'erudits.
En aquest cas, jo crec que a més
us heu fet un tom encara més,
us heu complicat una miqueta més la vida,
perquè no només parlareu
de les claus musicals,
sinó també de la lletra,
diguem-ho així,
perquè es tracta d'això, no?
Textos que han sigut inspiració,
directament s'han passat a musicat.
Exacte, sí, sí.
És una visió concreta,
hi ha obres que,
de fet, moltíssima part de la música
és cantada.
Això vol dir que és un text,
allò que és cantat.
I el text no és trivial,
o no,
vaja, almenys de les obres
que estudiem nosaltres.
Realment determina el resultat final.
I aquest text de vegades prové
d'una obra que en el seu origen
ha sigut purament literària,
una obra de teatre parlat,
com pot ser el Don Joan,
que ha estat revisionat
en centenars de formats,
entre ells musicals,
no només el de Mozart,
d'altres autors també.
Per tant,
veure tota aquesta metamorfosi,
tota aquesta transformació
que culmina
amb un dels grans exemples,
amb el Don Giovanni de Mozart,
doncs,
és realment bonic.
Ja que ens especialitzem
en cinc sessions,
hem volgut donar-li aquest fil conductor
des de la paraula.
D'aquestes cinc sessions,
d'aquestes cinc obres que analitzeu,
que ara entrarem a fer
una pinzellada de cadascuna,
si et sembla bé,
diries que en tots els casos
la lletra ha condicionat
la creació musical?
Sens dubte.
Oh, sí?
Sens dubte.
Si no,
parlaríem d'una vocalització
molt bonica,
podríem dir síl·labes.
També t'haig de dir
que no tothom pensa com jo,
hi ha gent que té una tendència
molt més formalista
que diu que no,
que és igual,
tu li poses la música
que et ve de gust a un text.
Jo penso,
i moltíssima més gent també,
evidentment,
que ho determina,
i tant que sí,
hi ha tota una retòrica
que forma part d'una altra època,
d'uns codis
que una mica se'ns han oblidat,
però que tampoc són tan estranys,
que van de vegades
a coses molt concretes,
és a dir,
si es diu una cosa divertida,
la música és divertida,
fins a coses molt subtils,
realment.
Utilitzar símbols
que de vegades ens porten
cap a la numerologia,
fins i tot,
és molt i molt interessant,
això.
Déu-n'hi-do,
també suposo
que el tipus d'instrument
que serveix per interpretar-se
com es contras,
o que té...
Sí, sí,
cap instrument.
Això no vol dir
que sigui una mena de manual
que s'aplica
paraula a paraula
per posició a proposició,
no,
però hi ha determinades expressions,
podríem dir,
paraules clau
que són subratllades
per tot,
per l'harmonia
que està en aquell moment sonant
i moltíssimes vegades
per l'instrument
que ho realitza.
Per exemple,
la trompa.
La trompa és dels instruments
més polifacètics que hi ha.
Tant té com una visió
així una mica,
podríem dir,
atrevida
de suggerir
les banyes
de la infidelitat,
ja que és un corn,
i en molts idiomes
s'anomena el corn,
com abocar-nos
l'arribada del carter.
No oblidem
que el logo de Correus
és una trompa.
O el món del bosc
i dels caçadors
que també tenien
les trompes de casa.
Per tant,
només esmentant
i fent sonar una trompa,
de vegades
ja aboques
tot aquest món,
encara que no hi hagi
ni la paraula.
Però sobretot
si hi ha la paraula
veus que moltíssimes vegades
això coincideix,
per tant,
hi ha un codi
que s'està seguint.
Ai,
que xulo, eh?
Parlem d'altres pinzellades,
altres detalls
d'aquests
que ens puguis desvetllar
i així anem repassant
una mica
totes les sessions.
Mira,
començava aquest dimecres
amb la revisió,
o sigui,
amb el Don Giovanni
de Mozart,
del mitjà de Don Joan.
Sí, sí.
Què ens pots destacar
o què ens pots dir
d'aquesta peça?
Bé,
una mica el que ja hem dit,
això neix
al Renaixement espanyol
i és realment
allò que avui en diem
un best-seller
traduït al teatre.
Es comença
a revisar,
es revisionar,
passa a la comèdia
de l'art,
se'n fan
visions així
com molt moralistes,
sempre hi ha
el que passa
en el final,
no?
I sobretot
és això,
el llibertís,
és a dir,
aquest Don Giovanni,
seductor
impenitent,
serà castigat
o serà reprimit.
I aleshores
cada versió
el fa una mica seu
i cada autor
i cada època
i projecta també
les seves prejudicis,
les seves inquietuds,
les seves fantasies
també,
no?
I això
és molt interessant,
el Don Giovanni
de Mozart
és potser
un grandiós exemple,
però estaria
molt bé
també
veure'n
10 o 12
el mateix Mozart
i el seu llibretista
que és un tal
Lorenzo de Ponte
s'inspiren
en dons giovannis
contemporanis,
tant teatrals
com musicals,
que passa
que els porten
a un extrem
de qualitat enorme.
Ai, mira,
ara has dit una cosa
que és veritat,
aquestes peces
tenen clar,
sempre parlem
del compositor musical
però després
tenen el llibretista
que Déu-n'hi-do
també la importància
que té.
Sí, sí,
el volem enfatitzar
perquè és un treball
en equip
totalment,
en aquests casos,
potser hi ha altres
que sí que és una cosa
molt més secundària,
però les obres
que nosaltres estudiarem
la part literària
de vegades
són més
de grans liderats
de la història
de la literatura universal
com Ibsen
i de vegades
és això,
un col·laborador
que ha passat a la història
com a llibretista
de grans òperes
com el cas
de Lorenzo de Ponte.
El dimecres,
dia 13,
la setmana vinent
analitzeu
els cicles
dels Líder,
no?
Exacte,
els Líder de Schumann,
per tant,
és entrar
en el món
del romanticisme,
la poesia romàntica,
sobretot a Alemanya,
ja que és Schumann,
tot i que de vegades
també es basa
en altres literatures.
Per tant,
hi haurà una sèrie
de temes recurrents
que són propis
del romanticisme,
no?
El misteri
de la nit,
la solitud
de l'artista,
que en el fons
és la persona,
una expressió
molt punyent
del dolor,
de la desol·lució
i també,
evidentment,
al contrari,
la il·lusió
i l'optimisme.
En el cas
dels Líder de Schumann,
val a dir que més aviat
anem cap a una expressió
punyent.
Com apassionada?
Molt apassionada.
Molt.
I això que tenim
un llenguatge,
podríem dir,
reduït a mínims,
no és una gran orquestra
el que està interpretant,
és gairebé sempre
en el món del lit
un cantant,
solista
i un pianista.
Entre els dos,
mai el pianista
és un acompanyament secundari,
realitzen
aquesta tercera dimensió
que és
la poesia musicalitzada.
Déu-n'hi-do.
I de l'Alemanya romàntica
cap a la picaresca
escandinava
amb la música teatral.
M'encanta aquest teatral.
Sí, sí,
perquè el Perguín,
de fet,
és una obra teatral.
En el seu dia
va ser un èxit formidable
i el que va fer
Grí,
el compositor grí,
va ser posar-hi la música,
que se'n deia aleshores
la música incidental,
que és el que avui diríem
la banda sonora,
és a dir,
posar música
a una obra teatral.
I d'aquí en van sorgir
les peces
que s'han fet més famoses,
que s'interpreten
cert,
però tot això
forma part
d'una obra teatral
llarguíssima
on s'explica
la història
d'un pícar
del segle XIX,
escandinau,
que fa a fortuna
mitjans
no sempre
massa
lluables.
I acabeu
amb els dos últims dimecres,
27 de novembre
i 4 de desembre,
amb dues òperes
d'aquelles
molt populars,
diria jo,
Agafeu Verdi
amb el Falstaff
i Puigini
amb la Bohem.
Totalment.
Amb Falstaff
anem al món de Shex,
Tir,
de fet,
prové de les alegres
comares de Windsor,
també musicalitzat
per altres,
entre altres,
un antecedent
del Falstaff de Verdi
és el Falstaff de Salieri,
el famós Salieri.
i en el cas
de la Bohem,
de Puigini,
la seva procedència literària
és una sèrie
de fascicles
que es van anar
publicant
en el seu dia,
que van tenir
moltíssim èxit,
que van acabar
esdevenint
una obra de teatre
i una novel·la
i després
nova metamorfosi
van esdevenir
un llibret
operístic
que, vaja,
aquest sí que
ha trencat
tots els esquemes.
La Bohem va néixer
com a fascicles,
com si fos una telenovela.
Exacte, sí, sí.
Exacte, sí, sí.
La gent que es parà emocionada,
no?
És exactament el mateix,
és exactament el mateix.
Sí, sí,
el que va fer
Puigini
amb els seus llibretistes,
novament,
un treball d'equip,
aquí eren dos llibretistes,
va ser una selecció
de molts episodis
realment donant-los
un caire unitari
al voltant
d'una sèrie
de personatges
que és, vaja,
realment
conmovedor.
Jo crec que
després d'aquestes sessions
una mica
la intenció
és que
escoltem la música
d'una altra manera,
no?
Exactament, sí, sí,
que escoltem la música
d'una altra manera,
més profundament.
Doncs,
Rafel Esteve,
moltíssimes gràcies
per venir a Tarragona
per impartir aquest cicle,
sens dubte,
molt interessant,
els dimecres a les 7
al Caixa Fòrum
i per atendre
els nostres micròfons.
Moltíssimes gràcies a vosaltres.
No, fins i tot.
Fins i tot.
Fins i tot.
Fins i tot.
Fins i tot.
Comenceu aquest cicle
de la paraula la música,
metamorfosi en les arts,
o sigui,
lletra musicada després,
aquest dimecres
amb el mite de Don Joan,
amb l'obra de Mozart.
Carles,
i més coses,
tenim temps així
a nivell territorial
de repassar la setmana?
Sí, sí, ràpidament.
Tenim una setmana molt plena
i dimarts tenim una mica això,
l'antítesi o el mateix que això,
però la inversa.
Laura Borràs,
Mercè Rodoreda,
Mirell Trencat.
Recordeu que ella també sempre
utilitza fragments musicals,
fragments d'obres de teatre
que han sortit
o de pel·lícules,
per tant,
seria una mica l'exercici semblant.
Després,
el dijous,
iniciem un nou cicle,
el de quatre països,
que vam comentar la setmana passada,
en aquest cas Cuba,
a Band Station,
una pel·lícula d'ahir en Padrón,
i al cap de setmana,
divendres,
no també un res,
dissabte i dimonja,
dissabte hi havia una vegada,
conto contes,
i dimonja,
concert familiar,
on té a la menta.
Molt bé,
doncs sí que està,
sí que està fàcil d'activitats,
molt.
Fantàstic.
I molt interessant.
Carles Marquès,
fins la setmana vinent.
Gràcies.
Fins la setmana vinent a vosaltres.