Fins demà!
Just call on me
And I'll send it in love
With love for me
To you
Doncs mira, hem tancat programació d'hivern, comencem la d'estiu, però és que l'Espai Queixa Fòrum continua un programant, continuem tenint moltes activitats també aquest estiu, i és per això que amb ells encara no acabem de tancar el curs. Carles Marqués, bon dia. Bon dia.
De nou ens traslladem al carrer Colom, l'Espai Queixa Fòrum va inaugurar la setmana passada una exposició dedicada a IT, en clau positiva, no?
IT 34 segons després del terratrèmol.
Després del terratrèmol, exactament, i la recuperació del país, que va quedar molt malmès, i tota la cooperació internacional i la feina que han fet moltíssimes organitzacions.
Realment el desplegament va ser molt gran. I això, després aquesta setmana comencem un cicle de cinema que explica algunes, de forma col·lateral, explica doncs algunes organitzacions d'aquestes que han col·laborat en la reconstrucció d'IT, quina és la seva tasca i bé, la visió de diferents perspectives.
El cicle es diu Viure al límit, diguéssim, i parla això de persones i metges, reporters, persones refugiades que viuen situacions al límit de guerres, de catàstrofes humanitàries, sanitàries i socials.
I després, de la pel·lícula que ara parlarem, la de setmana vinent, dijous, és una pel·lícula ideal per gent de la nostra professió, bàsicament, de periodistes,
perquè parla dels corresponsals de guerra i com està canviant el seu paper, o com està canviant, és a dir, com s'està posant en qüestió el seu paper en els darrers anys,
perquè els governs estatals han après en aquests conflictes quina és la manera d'integrar els corresponsals de guerra de manera que vegin la realitat que els interessa també.
D'això parla, Living in Emergency?
No, jo ja m'avanço, perquè com que ja parlarem de la d'aquesta setmana amb el convidat, doncs jo ja em permetia avançar-me a la següent per no dir coses que no corresponden a la pel·lícula.
Ara parlarem de la d'aquesta setmana. Estem parlant de tres dijous, els tres propers dijous.
Los ojos de la guerra és la que es feia referència al Carles, arribarà el 4 de juliol, i després, doncs mira, si et sembla, parlem de l'última.
L'11 de juliol, Beta i Vive, que també aquesta té unes...
Bé, hem de dir que la del 4 de juliol és rigorosa, preestrena, no només a Tarragona, sinó pràcticament a tot l'estat,
perquè va estar al Festival de Valladolid, ha estat a Canes, ara aquests dies s'està presentant a la Xina,
i a Xangai, a Pekín, i aquí això, a Tarragona, és una preestrena exclusiva, el dia 4 de juliol.
Una mica així com si diguéssim Jesús Montlló, però no és de Tarragona, el Roberto Lozano, no, no, però ho dic molt seriosament.
Estem parlant d'un nivell de preestrena en genèric, així.
I després, l'última setmana, Beta i Vive, que compta amb la presentació i la conducció del col·loqui,
càrrec d'Albert Lanzeta, que és responsable de les relacions institucionals d'Intermont Oxfam aquí a Tarragona.
És a dir, hem buscat en aquest cicle una certa vinculació en el territori,
i aquesta pel·lícula, això, que va d'uns refugiats, va bàsicament de la fugida d'Etiòpia.
Sabeu que a Etiòpia hi ha hagut, diguéssim, molts jueus d'un vessant que es diu Falaixes,
els Falaixes, són uns jueus negres d'Etiòpia, i aleshores aquesta pel·lícula explica com una mare,
per fugir del país, doncs es fa passar per Falaixa.
Aleshores, això, tot el tema dels refugiats de guerra, ha explicat o conduït per una organització com Intermonoxfam,
que treballa molt en refugiats de guerra.
Déu-n'hi-do, doncs això són les dues últimes pel·lícules, el 4 de juliol i l'11 de juliol,
però la d'aquest dijous, la que enceta el cicle, es diu això de Living in Emergency,
i la patrocina, la feu en col·laboració amb Metges Sense Fronteres.
Exactament, perquè és una pel·lícula que parla de les situacions que viuen diversos metges,
això també en situacions límit en emergència, vivint en emergència.
Ens ho explica Toni Luna, ell és delegat de Metges Sense Fronteres per Aragó, Catalunya i les Illes Balears.
Toni Luna, bon dia.
Hola, molt bon dia.
Bon dia, explica'ns una mica d'on ve aquesta cooperació amb aquest cicle de cinema,
concretament amb aquesta pel·lícula i, sobretot, de què va la pel·lícula?
Va, doncs aquesta cooperació ja fa uns quants anys que l'havíem encetat a partir del terretrèmol d'AIT,
perquè volíem participar amb la Fundació de la Caixa a difondre des de dins el que fem com a organització.
i l'Having and Emergency en concret jo la qualificaria com un exercici de transparència de l'organització
perquè el públic pugui veure des de dins quines són les alegries, les frustracions,
les situacions amb les que es troben els treballadors humanitaris quan estan al terreny,
sobretot en una de les vessants més importants de la nostra tasca,
que és quan treballem en context de guerra, que és on està reflectit o és el que recull l'Having and Emergency.
La tasca de quatre professionals sanitaris vinculats en context bèl·lic o postbèl·lic,
com són la República Democràtica de Congo o l'Iberia.
Va, per tant, no és una pel·lícula que passi a Haití? No té a veure amb el terretrèmol concretament?
No, no, no, no explica el que es va viure a Haití, tot i que nosaltres que hem treballat
i treballàvem moltes guerres, el terretrèmol d'A Haití semblava més a el que passa en una guerra
que per l'abast de la destrucció, que era un terretrèmol normal,
perquè les qualitats, les qualitats, perdó, les, les, el que va passar ja en concret,
doncs, en quant a la destrucció tan massiva, el número tan elevat de morts i sobretot de ferits,
doncs això no és el més freqüent en un terretrèmol.
Quina història, Toni, ja que tenim el telèfon, pregunta molt introductoria, no?
Quina història té Metges Sense Fronteres? En quin moment us trobeu ara mateix?
Teniu prou professionals? En quins països actueu? Fes-nos una mica de radiografia del que és l'ONG.
Doncs Metges Sense Fronteres ara, bueno, fa 42 anys, més o menys,
que vam començar a caminar per aquest món,
i la veritat és que voldríem haver deixat d'existir fatència, no?
De fet, és el nostre desig de desaparèixer com a organització algun dia
i no ser necessari, però això és que de vegades, per què es veu, està més lluny, no?
Actualment i malauradament, com et dic, estem treballant en uns 67 països,
tenim projectes oberts, aproximadament uns 500 projectes,
en aquests 67 països, estem treballant amb equips internacionals
de molts països, i en total tenim uns 6.000 treballadors internacionals
que col·laboren amb uns 26.000 treballadors nacionals
que contractem amb els països allà on anem a treballar.
Això pot donar una fotografia de l'envergadura de l'organització,
és molt bèstia, és molt...
El moviment gestionem passant dels 1.000 milions d'euros.
Això és una barbaritat, tots, i que som un gra de sorra
per cobrir totes les necessitats que hi ha, no?
Però som una organització en prou entre la dura com per poder
donar una resposta ràpida a situacions de conflicte,
situacions traumàtiques que dona la població a qualsevol lloc del món.
Com responen les institucions, els governs dels països on aneu,
o és una cosa que no... Intenteu no dependre'n?
No, justament l'acció humanitària el que ha de fer és mantenir-se
independent de tot poder econòmic, polític o del que era que sigui, no?
I en aquest cas tenim la sort de comptar amb la financiació privada,
o sigui que ens porten molt d'independència per poder treballar
al voltant del 90-92%, que són els diners que venen de quotes
de socis col·laboradors, de fundacions, d'alguna empresa,
i això i una mica, un 8%, aproximadament, d'institucions o governs.
Amb la qual cosa no estem condicionats a l'hora de decidir
a qui ajudem i quan ho ajudem.
I després, a l'hora d'entrar als països, això ja és una altra història,
i sempre són negociacions i intentar no deixar que manipulin la teva ajuda.
Això s'afecteix una mica també en Living in Emergency.
Jo crec que és un documental molt, molt interessant.
Jo recomanaria molt a tots els feients que siguin interessats
en veure una altra part del que realment coneixem del treball humanitari,
perquè és la primera vegada que aquest metge sense afrontar
es va deixar un equip de documentalistes entrar fins a la cuina
de l'organització, que graveixin tot, lo bo, lo dolent,
lo que fem bé, lo que fem malament, perquè com a persones
i com a organització de persones, no fem coses ben fetes,
però també fem coses que no les fem bé.
I això es veu també, perquè és la part més humana
i les contradiccions a vegades són les que entrem.
Quan volem ajudar persones, no tenim tots els recursos per poder-ho fer
i hi ha frustres, però clar, no depèn de l'organització ni de tu,
sinó que estàs treballant en un context de guerra
i això ho dificulta tot, no?
I mentre tu estàs treballant allà amb els teus pacients,
hi ha una altra part de l'equip que no es veu,
però que està negociant amb els governs
perquè et permetin l'entrada del material,
perquè no bloquegin l'instrumental que necessites,
en fi, tota una logística important.
En aquest sentit és important les xifres que ens deies abans,
perquè del pes que tingui la institució
depèn també una mica això, que se us respecti
i que tingueu pressió que es pugui fer,
pressió sobre aquests governs, no?
Que des d'aquí es pugui, escolta, deixeu-vos un trac.
Evidentment, a més a més,
el Metge sense fronteres va ser el Premi Nobel de la Pau el 99,
que això també té un prestigi i una solvència
i no hi ha cap dubte, no?,
que tenim arreu del món, tenim al voltant de 6 milions
de socis i col·laboradors,
que són persones que legitimitzen la labor que fem
i com fem pressió política als estats
perquè alçant la veu,
doncs ho fem no en nom de 4 persones
que volem fer coses per saltes,
sinó de molts milers, de 8 milions,
en aquest cas de persones, no?,
que ens recolzen, no?
I aquest dijous,
per la predicció de l'hivern d'emergència,
compteu amb la presència de Jean Carles Ramos,
que és un company d'aquí, de Tortosa,
amb moltíssima experiència,
l'estat de països com Somàlia,
com Palestina, com l'Iran,
l'Iran,
en fi, té molta experiència
en gestió de projectes nostres
i podrà donar respostes des del gaire més humà
de tot el que és UGAEA, no?,
i es pot generar un debat molt interessant.
Intueixo, em sembla,
que no només actueu en països que estan això,
no només aneu a parar el cop calent
del que és un conflicte armat
o del que és una catàstrofe natural,
sinó que també hi ha països
en què deveu tenir permanència, ja,
perquè la situació sanitària és molt empobrida, no?
Sí, malauradament,
nosaltres, sense qualificar d'organització d'emergència,
i l'acció humanitària, de fet,
és una emergència,
però, per exemple,
a Somàlia fa ja 20 anys que hi som,
a Afghanistan hem estat desiguit 25 anys,
vam parar un parell perquè vam assassinar
els cinc companys i després hem tornat a entrar,
a República Democràtica del Congo fa molts anys que hi som,
en fi, hi ha molts països al món amb els quals
la situació humanitària no és cosa d'una emergència
com un terratrèmol o un tsunami
o una qüestió puntual,
sinó que són problemes estructurals
que, malauradament,
perquè no hi ha interès polític a nivell internacional
per solucionar-los, doncs, estan ahí.
I nosaltres, doncs, tot i no voler generar dependències,
perquè la nostra idea és entrar en un país,
a recolzar la població i sortir en un moment
que hagin recuperat el seu equilibri anterior,
i això també es veu amb Living in Emergency,
que encara que hi hagi necessitats,
t'has d'anar perquè en altres jocs hi ha més necessitats encara,
i això sempre és una cosa molt dura,
són decisions molt dures de prendre.
I ja et dic,
malauradament, en molts països estem durant anys.
No és una mica desesperant això,
el fet que veieu situacions mals ja enquistats,
actuacions vostres que no s'arriben a resoldre,
doncs això perquè dius,
no hi ha voluntat política a fer una gran cosa,
un granet de sorra, però que és una gran cosa,
actueu, vosaltres actueu en el lloc.
Però després també hi ha tot el que és la part de darrere,
el pes polític, la pressió que podríeu fer políticament,
i el fet de dir, hòstic, com és que hem d'anar allà a primera línia
i ningú ens escolta i la situació no es desencalla,
no és una mica frustrant?
Tot això, o teniu accions també de pressió política?
Sí, sí, és l'altra pata de l'organització.
Metges d'Ensat Fronteres va néixer d'un equip de metges
i de periodistes de fet,
perquè el que volíem era actuar i explicar el que feien,
actuar dretament a la població
i fer testimoniatge de les raons que provocaven la nostra actuació.
perquè érem conscients que amb la nostra fina sobre el terreny
recursem a les persones,
però si la situació no canvia no se solventen del tot.
I així es van néixer metges sense fronteres
i de fet tenim persones que treballen directament
tant a Nacions Unides, a Nova York, com a Washington,
tenim persones que estan treballant a Europa, a Bèlgica, a Suïssa,
també tenim persones a contacte per tots els països arabs
i per la part asiàtica,
que estan en els llocs on es prenen les decisions polítiques
que poden millorar les condicions de les poblacions
amb les que hi treballem.
El que passa és que la innocència la vam perdre fa ja molt de temps,
som molt conscients que hi ha interessos
que estan per sobre inclús de la voluntat política
i si no s'arreglen les situacions que fan
que milions de persones continuïn morint de gana
o per malalties per les quals no hi ha necessitem medicaments,
és perquè no hi ha voluntat que això es canviï,
no perquè sigui una cosa inevitable.
De totes les actuacions dels nostres equips,
el que més els frustra perquè és dur
i a més a més no té sentit
és que a dia d'avui estiguin morint milers i milers de nens
i persones de fam.
Quan aquí hi ha 100 tones i tones de menjar
i quan tenim una sobreproducció en molts llocs
i hem de destruir per equilibrar els preus de mercats,
hi ha persones que no tenen res per portar-se a la boca.
Això et moren nens de fam.
I a més a més hi ha solucions.
Això és molt frustrant per als nostres equips.
Indignant, diria jo, més que frustrant,
perquè arriba un moment que ja dius
mira, no hi ha drets.
Senzillament aquest món en el que vivim és meravellós,
però podria ser-ho molt més
si penséssim una miqueta més en global
i veiéssim que amb un petit llest de molts de nosaltres
podríem recolzar situacions que estan lluny
però que no estan tan lluny,
estan amb unes quantes hores d'aviós de nosaltres.
És així, jo diria que més que frustrant és indignant.
Déu-n'hi-do, s'hi dona a què pensar aquest cicle de pel·lícules
i a més aquesta concretament, la primera de les pel·lícules
que enceta el cicle aquest dijous, dos quarts de vuit,
Living in Emergency,
en què es veu l'actuació de Metges Sense Frontera
i això en què us plantejareu moltíssimes qüestions.
Toni Luna, delegat de Metges Sense Frontera,
aquí a casa nostra,
moltíssimes gràcies per atendre els micròfons de Tarragona Ràdio.
Al contrari, a vosaltres per donar-nos la possibilitat
de poder expressar en nom de les persones
per les que treballem la seva realitat.
Gràcies.
Una abraçada.
Una abraçada.
Carles, jo ja me'n vaig amb aquests pensaments cap a casa
i ja està.
Ja està, que no és poc, que no és poc, que no és poc.
Convidant a tothom a que vagi dijous a veure la pel·lícula.
Seguirem parlant d'aquest cicle?
Sí, sí, i tant, i tant.
Val, doncs ja està.
Espai Caixa Fòrum, fins la setmana vinent.
Carles, gràcies.
Fins la setmana vinent.
Gràcies.