primer una miqueta d'antecedents, per trencar totalment amb el dramatisme
de l'àmbit en què es movia Kurt, explica en aquest primer llibre
com un alpinista francès, el Georges Libanos, els indica per anar
a una paret de les Calanques, que és a la costa, a prop de Marsella,
i els porta, això és per posar-los en situació, els porta davant
d'una platja que era nudista. I ara començo el relat del Kurt.
Aquest és l'únic pas possible, prou de resumir, donant a la meva veu
un to d'indiferent pragmatisme. A l'esquerra, una paret barra el pas,
a la dreta, les onades del mar, pel mig, una franja d'arena
amb llastres inclinades, rectangulars, i pel damunt, ja no hi ha res de rectangular.
Sí, aquest és el camí que ens durà allí, però com? murmura Wolfie.
Obstacles alpinístics d'aquesta mena no se'ns havien presentat mai,
ni tampoc no havíem trobat res per l'estil a la guia Paul Klee,
però nosaltres seguirem tot recte.
Existeixen dues possibilitats.
Amb o sense, filosofo.
Ah, sí?
Wolfie esgrata la crosca pensarós.
Després somriu sardònicament i decidim per unanimitat.
Am.
L'altra alternativa, amb tot el nostre material alpinístic,
hauria esdevingut massa complicada.
Donàrem el cop.
Les primeres mirades ens penetraren.
Nosaltres vam premar les dents pensant en la gran xandel i proseguirem.
Ara tots ens miraven fixament com a intrusos.
Alguns mostraven una curiositat bonassa.
Socis?
Nosaltres provàvem de romandre indiferents,
mirant per damunt de les llargues i ben formades espatlles.
Ens sentíem terriblement vestits.
De tota manera, aquella travessia emocionant ens va sortir bé.
En pas decidit, tintineig de ferreria entre cines franceses,
amb el cor inquiet, hornat de casc, cordes, pitons, martells,
consumint-nos entre elegants pompis,
encegats per dolces línies,
amb pols accelerat però voluntat ferma,
marxàrem en direcció a la gran xandel.
Dues figures marcials d'alpinistes,
abasats als cims més alts,
observats de tots costats,
com models en un pedestal.
Després Wolfie, terriblement desentonat,
xiu-xiu a ja una cançó parisenca.
Poc més tard, quan vam veure des de dalt un altre sender
que manava directament a la gran xandel,
ens va venir a la memòria aquell sàtir de l'Ivanos
que s'havia guardat prou de per l'Andosen.
És clar que en el fons...
Estem asseguts en el cim,
mirant amb els ulls mig clucs el sol, el mar...
«Sé trejolí, sí»,
pronuncia Wolfie naturalment en puríssim francès.
«Tú, a la razón»,
vaig respondre al meu torn.
Després,
ens vam anar
a fer un bany.
...
...
...