S'ha fet esperar una mica, però ja el tenim aquí.
David Serra, molt bon dia.
Hola, em sembla que estic aquí.
Et sembla que estàs aquí, no?
Almenys et sentim, et sentim.
Dedicarem aquests darrers minuts del programa a parlar de cinema, David.
Però on comencem?
Comentes alguna cosa de les estrenes, per exemple?
De què parlem avui?
Bueno, sí, a veure, jo vinc a dir...
La realitat és que aquesta setmana ha sigut una setmana una mica, diguem-ne, estressant.
Per què?
Moltes coses, no?
Masses coses, massa temes en els perigos dels Oscars.
I sobretot posar-nos una mica al dia en el que ha sigut la típica setmana
de preparar-nos per una cerimònia, que si més o no, jo penso que aquest any
no és precisament l'any que més m'entusiasma des del punt de vista audiovisual.
No, no estàs massa entusiasmat de cara als Oscars.
No, no, no, certament és més que res perquè no tenim productes que siguin, des del punt
de vista de la cinematogràfic, realment destacables.
Més enllà que penso que hi ha pel·lícules, com per exemple el Lincoln, que continuen
a la cartellera, que estan tenint un èxit relatiu.
I que és la prova que Spielberg no és el millor quan se posa seriós.
A jo a mi el que m'agrada més és el Clúdic, el que realment batalla en el cinema espectacle
ben fet, i que el Lincoln és una pel·lícula que, com ja vam avançar, doncs bueno, sí,
està molt nominada, té molta, per dir, volada des del punt de vista de la producció,
però és que realment no són pel·lícules que vagin a fer del cinema alguna cosa.
En aquest sentit penso que és una setmana per posar-nos una mica al dia, per descobrir
que el senyor Bruce Willis continua pegant fora la cartellera, a pesar de que no estem
davant d'una de les millors pel·lícules d'aquest senyor, i que realment no sigui...
Bé, és una cartellera de posar-se al dia, d'anar una mica al pre-Òscar, de veure-la
a l'Ancaneu, si encara no l'hem vist, i bé, estem una miqueta amb això.
Semana de contenció audiovisual, si em permés la paraula i l'expressió.
Ens hem d'anar preparant per la cerimònia dels Òscars, David.
Què hi podem esperar d'aquesta cerimònia? O almenys fes-nos una mica de preparació,
quan serà, on la podem veure, una mica, com anirà?
Doncs mira, et diré clarament que els Òscars, com m'ha passat també amb els Goya,
comencen a avorrir-me una miqueta. M'és faig gran.
Jo soc d'aquelles persones que era un entusiàstic de passar la nit amb Bela,
intentant disfrutar sobretot del glamour, de l'experiència audiovisual complexa,
que moltes vegades ens regalaven els Òscars, però és que ja no m'espero res.
Torno a dir que és una conseqüència també probablement de l'edat,
però que francament penso que no aporten, des del punt de vista de l'espectacle,
no s'aporten una visió reveladora de lo que realment és el cinema.
Jo, avui, la veritat és que és una mica com el dia, un dia gris, un dia fred.
La cartellera manté durant vàries setmanes pel·lícules d'un cert nivell.
Jo no em canso de recomanar, sobretot, la pel·lícula del Tarantino,
que penso que és una pel·lícula extraordinària,
i dins de la nostra cartellera probablement serà la pel·lícula més interessant.
Mira la que estic dient.
I, francament, l'estava mirant i jo m'estava fent la pregunta,
una mica pensant en la nostra audiència,
de què és el que jo recomanaria si tingués que anar al cinema,
de totes les novetats, de tot el que tenim,
i francament ho tinc difícil.
Ho tinc difícil perquè jo, que sóc un amant d'un cinema espectacle ben fet,
com deia abans, a banda de l'Atles de les Lluves,
de los hermanos Wachowski, que aquesta no es l'estrenen,
i que, teòricament, seria la pel·lícula que tindria que recomanar.
Parlem una miqueta d'aquesta pel·lícula.
És una adaptació d'un llibre, que jo no he pogut llegir,
però que parla d'una història que transcorreix en diferents trenors temporals,
parlem d'un viatge que va des del segle XIX fins als dos mil, trescent i pico,
i que totes les trames, doncs, tenen una mena de jazz entre si mateixes,
i que busquen, doncs, això una miqueta de los hermanos Wachowski,
els creadores de Matrix, de buscar els paral·lelismes, el joc, el discurso de la humanitat, el cosmos,
tot molt grandiloquent, tot molt filosòfic, si tu vols,
però que, en realitat, estem en una obra que, en tot cas,
els que són amants del cinema dels Wachowski,
potser s'envirallen amb ella i diuen que revoluciona el cinema,
però jo, que l'he vist, l'he disfrutat relativament,
a banda d'un disseny de producció extraordinari,
doncs, no és una pel·lícula que m'hagi aportat res.
Això sí, Tom Hanks fent un multipaper,
perquè té protagonisme en totes les eres i en tots els viatges temporals,
però no és una pel·lícula que m'hagi entusiasmat
i penso que vaig entrar amb ganes de disfrutar-la.
Tom Hanks i Halberri.
David, si et sembla, escoltem un extracte del tràiler, sisplau.
Que el tràiler és el millor, eh?
Vinga.
Vinga.
Es el sexet del Atlas de las Nubes.
Dudo que haya más de cuatro o cinco copias en toda Norteamérica.
Pero yo lo he oído.
Sé que lo he oído.
Esa es la música de mi sueño.
Escribí movimientos enteros imaginando
que nos encontrábamos una y otra vez en distintas vidas,
en distintas épocas.
No puedo explicarlo,
pero en cuanto abrí esa puerta, supe...
Un sobrecogedor de Yaví me recorrió todo el cuerpo.
La he oído en un sueño.
Estaba en un restaurante escalofriante
y todas las camareras tenían la misma cara.
No te escondas.
Sé quién eres.
Sonmi 451.
Ayer, mi vida iba en una dirección.
David, deies que el tràiler pinta bé, ¿no?
Sí, sí, sí.
El tràiler ens convida a veure una pel·lícula
que, a veure, que jo, en certa manera,
ho dic molt clarament.
No és una pel·lícula que m'hagi desagradat,
però és una pel·lícula que està sobredimensionada,
que va a la recerca de transmetre una sèrie d'emocions
una mica filosòfiques, una mica...
Jo no m'atreviria a utilitzar la paraula engany,
però sí que la gran de eloqüència
no és un bon aditament de cara a veure
segons quines pel·lícules.
De totes maneres, també he de dir
que és una pel·lícula que es que veure,
des del punt de vista de la producció,
és epatant, però que, torno a dir,
no me descobreixo res nou.
I jo penso que els almanys Wachowski,
que tenen una fantasia extraordinària,
bueno, tenen una capacitat extraordinària
per generar universos,
com van demostrar sobradament al Matrix,
que em segueixo dient que em quedo la primera,
per l'efecte fundacional,
no és que la segona la fos indolenta,
ni més...
Bueno, diferents.
Diguem-ne que ja entravem en un territori
que per conegut ja no era tan sorprenent, no?
Què més tenim?
Doncs...
Què més tenim aquesta setmana?
A veure, aquesta setmana,
em sembla que s'estrenava una
que a mi m'ha agradat molt,
que és la de Cite Psicòpatas,
i sobretot m'ha agradat la primera pel·lícula
d'aquest director,
primer o segona,
ara no t'ho sabia dir,
perquè parlo de memòria,
que era Amagats a Bruges,
que el director es deia,
si no m'equivoco malament,
Martin,
Martin McDougan,
McDougan,
oi,
em sembla que és l'anguès,
l'home,
i que ens va regalar una pel·lícula
de cinema negre,
francament peculiar,
i molt reveladora,
però que, bueno,
que ara tenim una pel·lícula
amb el Corin Farrell,
un altre cop,
el Michael Pitt,
el Sam Rockwell,
el Christopher Walken,
el Woody Harrelson,
Harry Dean Stanton,
el Tom Waits,
una pel·lícula que,
a veure,
que només per mirar la fitxa tècnica,
a mirar aquests intèrprets,
doncs convida a somniar,
i que està basada,
sobretot,
en un material que és,
tornem una altra vegada,
a la pel·lícula original,
no?,
a la Fundacional d'Amagats a Bruixes,
algú diferent,
original,
darrere d'aquests 7 psicopates,
tenim una pel·lícula
que ens sorprendrà,
ens farà riure,
ens mereix molt a per diu,
però d'una forma enginy,
amb molt d'enginy,
una pel·lícula agraïna,
no vol ser un gran film,
vol ser això,
un entreteniment digne,
que juga amb la curiositat de l'espectador,
que a la vegada dona giros sorprenents,
i que és com una mena de joc,
en el qual,
doncs, bueno,
la veritat és que hem fet bastant una bona estona,
i aquesta sí entraria dins d'aquesta categoria
que jo parlava al començament
de pel·lícules agraïdes
de cara a navegar
per la cel·la cinematogràfica.
No sé si l'has vist, David,
però s'estrena també
Blue Valentine,
aquesta setmana.
La Blue Valentine,
corregem-me,
és la que surt,
bueno,
que gairebé són ni present,
el Ryan Gosling,
l'actor de Driver.
Crec que sí.
M'assembla que sí.
No t'ho puc assegurar,
però crec que sí.
És que a la cartellana
se'n suma també,
em sembla que encara no l'entén,
la de Ganser d'Esquad,
la brigada d'élite,
que és una...
Bueno,
també surt aquest actor.
Bueno,
a veure,
estem en una pel·lícula
que és un melodrama romàntic,
però en qualitat.
Vull dir,
no anirem a la Llerimeta,
no anirem a la Nyoñez,
anirem directament
a una història
contida,
i que, bueno,
el que diem
que són les històries d'amor,
amor i desamor.
Una parella,
no sé si són 5 o 6 anys,
al llarg del...
Fem un recorregut
de com...
Bueno,
hi ha diferents episodis,
com són el naixement d'una filla,
el desamor...
Bueno,
el que passa amb una parella,
que és tot un univers
molt inestable,
amb molts dos nits,
i que és una aventura emocional,
ben portada,
portada,
i que, bueno,
que després d'un director
que va estar anys i anys
reversionant aquesta pel·lícula
que tenia que ser
Blu-Valentac,
intentant vendre aquest projecte
que li va costar,
doncs,
la friolera d'11 anys
sinc...
poder realitzar aquesta pel·lícula,
ha fet un producte
que ha despertat
les meves simpaties
i penso que
de la major part del públic.
una pel·lícula també
que surt de la rutina,
de lo que normalment
solen ser
aquests melodrames romàntics,
que dignifica el gènere,
cosa molt difícil,
perquè aquí en aquest programa
penso que
quan m'ha tocat
parlar de melodrames
i de romanticisme
és sempre renegat,
he sortit com un gos
amb pucs de escurell...
Sí, sí, sí,
no t'agrada gaire, no.
No és un gènere
que m'agrada molt
si està ben tractat,
si realment
no m'insulta
la meva intel·ligència.
I Blu-Valentac no ho fa,
al contrari.
és una pel·lícula certera,
és una pel·lícula
en la que ens podem reconèixer,
no estem parlant de barbies,
no estem parlant de personatges
estereotipats,
estem parlant de personatges
ben construïts,
creïbles
i que funcionen.
Així que estem davant
d'una pel·lícula
molt ferma
i una alternativa
que també
se fa sentir
en una setmana
de moltes pel·lícules
anclades a la cartelera
gràcies a la màgia
i el sort i l'egit
dels Oscars de Hollywood.
David, doncs deixem-ho aquí
perquè no tenim més temps.
Per cert, els Oscars
quan?
Quants són els Oscars?
Quan hem d'estar pendents?
Si no m'equivoco,
els Oscars
tenen que ser ja,
no?
O sigui,
no és aquest Duenge?
Doncs,
jo confio
en la teva paraula,
David.
Sí, sí,
confio en la teva paraula.
Anir a internet
i ho miraré.
No, no,
em sembla que és aquest Duenge.
El que passa
és que l'altre dia
m'ho comentava
a un company.
Què,
et quedaràs clarit
als Oscars?
Dic,
si no tinc una altra cosa
millor que fer,
probablement ho faré,
però ja serà por astio.
Perquè és que
porto molts anys
que la cerimònia
no em reporta
cap joie,
o sigui,
no joies,
no disfruto
i no m'entusiasme,
potser perquè
també els Oscars
s'han enviït.
David,
doncs la setmana que ve
comentarem
com han anat
totes aquestes coses
i actualitzarem
encara més temes
relacionats amb el cinema.
Moltíssimes gràcies
i, vaja,
si no tens res millor a fer,
doncs que vagi bé
el visionat dels Oscars.
Moltes gràcies.
Gràcies.
Bon cinema.