El martiri de Sant Fructuós
Sabíeu que Sant Fructuós és un dels primers bisbes documentats històricament al món antic?
Sabíeu que les seves actes martirials són també de les primeres del món?
El martiri de Sant Fructuós i els seus diàques, el 259,
indica que en aquella època a Tàrraco havia una comunitat cristiana prou important com per tenir un bisbe.
Això enllaçaria segurament amb una antiga comunitat que pot tenir les seves arrels
en l'atendible teoria de l'Avinguda de Sant Pau a Tàrraco.
Avui al Tarragona Història parlem amb Andreu Muñoz,
historiador i arqueòleg director del Museu Bíblic Tarraconense.
Ell és especialista en el temps dels primers cristians a la nostra ciutat.
De fet, fa poc ha obtingut el grau de doctor amb la seva tesi doctoral Sant Fructuós de Tarragona,
aspectes històrics i arqueològics del seu culte.
És un dels referents de l'antiguitat tardana i arqueologia paleocristiana a l'estat espanyol.
Aquestes són les preguntes que us proposem a resoldre en el Tarragona Història d'avui.
I com a escoltar, el nostre convidat és l'Andreu Muñoz,
historiador i arqueòleg director del Museu Bíblic Tarraconense.
Andreu, què tal? Molt bon dia.
Molt bon dia.
Com estem?
Molt bé.
Ens acompanya també el Joan Manchón, l'arqueòleg municipal.
Joan, molt bon dia.
Bon dia.
Per què hem convidat avui l'Andreu Muñoz?
Hi ha moltes raons.
I a part del coneixement i l'amistat i tot això que no ve al cas, hi ha una cosa important
que ell fa poques setmanes va defensar la tegi doctoral d'un tema interessantíssim
que és el paper històric del bisbe Fructuós, de Sant Fructuós, a la seva època, a la ciutat de Tarragona,
que és un dels punts importants de la història antiga de Tàrracó, de la història del món paleocristial, a la península ibèrica.
Penso que per si mateixa té prou pes poder parlar d'aquest temps, d'aquest personatge i d'aquesta època que ha semblat moltes vegades fosca,
però que dona moltes més llums del que semblava.
Les actes martirials són les més antigues del món, ara ho dèiem, no?
Bé, pròpiament del món no. Hi ha actes martirials molt més antigues i també hem de fer una petita distinció.
El document del que estem parlant és la passio fructuosi.
És a dir, en realitat tenim dintre de la literatura martirial dos gèneros, que és fàcil d'entendre la diferència.
Un és pròpiament el que anomenem les actes martirials, que no deixen de ser més que documents de caràcter jurídic,
a través del qual el propi estat romà prenia nota protocolària de les resolucions judicials,
del procés judicial que s'havien dut a terme contra uns acusats concrets.
En aquest cas concret, el cas dels cristians, acusats de l'essa majestat contra l'Estat.
I les passions, dit així en plural en llatí, venien a ser les narracions que els cristians feien
dels últims dies de la vida dels martiris.
Podem dir que la passio fructuosi és un document que està a cavall entre un gènere i l'altre.
És a dir, és en realitat una passió, és una passio, però també té elements protocolaris
que han estat recollits d'aquestes actes.
Podríem dir que és una mena de reportatge periodístic del que va passar,
bevent del que diu la sentència judicial i del patiment d'aquesta comunitat?
Que ens entenguéssim.
Sí, jo diria que més que periodístic, ho afinem una mica, no?
Diríem que és un document litúrgic concebut perquè pugui ser llegit en les comunitats
els dies que les comunitats cristianes celebraven la festivitat d'aquests martiris.
I és una suma de les experiències viscudes per la comunitat cristiana
que ha estat partícip directe d'aquest fet.
De les actes que amb tota seguretat han consultat,
més d'alguns aspectes teològics que s'estan també afegint.
D'acord.
Perquè, llavors, per què passa això en aquella època a Tarragona?
Per què no va passar abans, no va passar després,
o per què no va passar a Barcelona o a Lleida o a Segovia o en altres ciutats romanes?
Vull dir, hi ha una causalitat que matessin el bisbe fructuós a Tarragona
com capital de l'imperi, suposem, no?
O hi hauria una comunitat religiosa cristiana prou important, potser, per tenir un bisbe?
D'on vindria aquesta comunitat?
Què passa aquí?
Clar, primer cal dir que no sabem si abans hi ha altres màrtirs en l'àmbit d'Hispània.
Aquest és un problema que tenim plantejat.
En principi, fructuós agoriològic, els anomenem els protomàrtirs hispànics
perquè són els primers màrtirs documentats que tenim.
Però, en canvi, sabem que en la persecució anterior, la persecució de Dessi,
uns anys abans, és veritat, hi ha un conflicte també entre l'estat en romà
i algunes províncies hispàniques.
Tenim documentació hispànica encara un punt més antiga que la pròpia passió fructuós.
És possible que tinguem altres màrtirs, però no els tenim documentats.
Dit això, no és veritat, no és una casualitat que passi a Tàrraco.
En el moment en què fructuós mor, martiritzat, pensem que altres esglésies
estan també sent perseguides.
Pensem en Roma, on martiritzen i maten el bisbe de Roma VI, el papa VI,
passa també a Cartago, amb Sabrià, passa a Alexandria,
encara que ja els màrtirs seran torturats però no moriran.
Per tant, hi ha una intencionalitat segura per part de l'estat romà
de desmembrar les comunitats allà on hi ha focus importants.
Tàrraco, no podem obviar, que és la capital de la Hispània Citerior,
en aquells moments encara la província més vasta de tot l'imperi romà,
i certament aquí, darrere d'aquesta mesura, hi ha una mesura disciplinar,
és a dir, matant el bisbe i els diàques de Tàrraco,
és també un avís respecte a les altres ciutats que formen part d'aquesta província.
Però llavors, se'ls mata per ser cristians?
O se'ls mata per no seguir unes ordres que dóna l'imperi?
Aquesta és una pregunta molt interessant.
És un terme jurídic i punyatero.
Sí, és molt punyatero perquè realment hi ha com dues tendències.
Des d'un àmbit de sensibilitat més religiosa,
s'argumenta que aquestes persecucions són una persecució a tot i un fidei,
és a dir, una persecució de totes, totes religiosa.
En uns altres àmbits, ara hi ha una tendència historiogràfica,
una certa tendència historiogràfica,
a entendre que aquestes persecucions responen més a un mòbil polític.
Jo crec que la bipolarització de les dues raons és absurda
perquè en realitat aquí s'entrevaregen.
L'estat romà fonamenta, com un dels seus esquemes d'unitat,
justament la qüestió religiosa.
És a dir, tu pots conviure més o menys amb una certa tranquil·litat
amb les teves idees religioses sempre que reconeguis
que la figura de l'emperador és una figura divina
i que tu facis un acte d'adhesió a la religió tradicional de l'Estat,
als déus de l'Estat.
Llavors vols dir que si Fructuós hagués dit
que pren a l'emperador com Déu a banda de que té el seu Déu,
no hauria passat res.
No hauria passat res.
És a dir, hagués agafat un grapat d'encens,
l'hagués posat al damunt d'una ara
i a partir d'aquí, doncs, bé, vull dir, en principi,
podria haver salvat la vida.
Sí, el que diríem en altres èpoques a l'Estat espanyol
porta desafecto al règiment.
Exacte.
En realitat, el delicte és un delicte de l'essa majestat contra l'Estat.
Però és evident que aquí hi ha una causalitat també religiosa,
perquè impedeix que qualsevol religió monoteïsta
pugui combinar o compaginar la seva essència en la creença
amb la seva exigència o amb l'imperatiu que marca l'Estat romà.
I llavors els jueus?
Els jueus viuen a l'ombra d'un fuèdus.
Un fuèdus és un tractat, un pacte,
que ja en temps de César i d'August s'havia desenvolupat.
Podien mantenir sense cap tipus de problema la seva religió
sempre i quan estiguessin en els marges d'aquest tractat.
De fet, per què a l'inici els cristians no són perseguits per l'Estat romà?
Perquè hi ha una identificació d'aquests cristians com una secta jueva.
Però a mesura que la història es va desenvolupant,
els propis jueus comencen a enfrontar-se amb l'Estat romà,
amb les revoltes contra Roma,
aquestes circumstàncies variaran.
Ara, hi ha una dada que és molt important.
quan Constantí, d'alguna forma,
realitza aquell anomenat edicte de Milà l'any 313,
atorga la llibertat religiosa no només als cristians,
sinó a altres minories religioses,
que d'alguna forma, per la seva idiosincràsia,
també estan sent perseguits.
Això és molt important d'entendre.
Persecució religiosa o política,
les dues realitats van juntes.
que no es pot separar en el món antic, això.
Però aquestes altres comunitats religioses
que tenim perseguides fins aquell moment,
a part dels cristians, qui podrien ser?
Bé, és difícil discernir-les,
però, per exemple, el propi orfisme,
les religions que envoltaven el tema de l'orfisme
o determinades religions minoritàries asiàtiques
devien també tenir uns problemes importants
per combinar aquests aspectes,
de vegades monoteïstes o, inclús, de vegades, rituals,
que també afectaven a la concepció social del món romà.
Parlar, per exemple, dels ritos de Jura Mazda,
tot el tema Isis o Siris,
el tema de Mitra,
que, precisament, són una sèrie de religions
que ens venen d'Orient
que ens estan donant resposta
a una de les grans preguntes que té el ser humà, no?
Què passa després de la mort?
I el cristianisme parla de resurrecció,
Mitraïsme parla de resurrecció,
totes aquestes religions
ens estan donant una explicació al més enllà, no?
I està donant una esperança
en un moment de crisi important
que s'està trontollant a l'imperi
i això què passa?
Que no interessa a l'imperi donar aquestes transparences
o és que està donant una sèrie de respostes
que estan fent trontollar
les bases teològiques i polítiques d'aquest imperi?
Clar, són coses que...
Sí, l'imperi està més preocupat, jo crec,
que no tant en la qüestió del que podríem dir
el fonament de la creença,
sinó en el tema d'allò que podríem dir
els aspectes formals religiosos
en tant en quant suporten aquesta anomenada unitat.
Fixem-nos bé en una qüestió que és molt interessant.
Valeria Gal·lièc justament ataquen els cristians
perquè no volen la integració del cristianisme
dintre del món romà.
Veritat?
És a dir, és un atac contra la il·licitud de l'Església com a tal.
Quan se superarà aquesta qüestió de conflicte
entre l'estat romà i el cristianisme?
En el moment que la política, per exemple, de Constantí,
arribi a entendre el següent.
Caramba, els cristians mai podran venerar
a l'emperador com un déu.
Però, en canvi, sí que el podran venerar
en tant, no adorar,
però sí venerar en tant que
l'emperador és la mà dreta de Déu,
és la mà de Déu sobre la terra.
I aquesta fórmula és molt interessant
perquè, a partir d'aquest moment,
el cristianisme troba la solució
al conflicte
i l'estat possibilita la integració
del cristianisme dintre de les estructures imperials.
Anem a apretar una mica el cargol.
Estem al segle III,
en un moment important de l'imperi
que s'està transformant,
en el qual l'exèrcit
està agafant un pes específic
cada vegada més fort
pel tema de les amenaces,
del que en diem les invasions, etcètera, etcètera.
Aquestes religions,
un dels llocs on tenen més predicament,
les religions orientals,
que estan justificant que hi ha un més enllà,
és precisament dintre de l'exèrcit,
i quan mores per Roma,
si mores per Roma o mores per Déu,
tens un més enllà.
Estàs canviant el que està lligant
potser una miqueta amb el que planteges tu, no?
Hi ha una substitució de per qui mores
i després ho has de relligar.
O estem dient una heretgia historiogràfica?
Jo crec que encara és prematur, no?
Encara per parlar d'aquesta causa.
A mi em dóna la impressió que és una política,
la Constantiniana,
que és fruit d'un aspecte evolutiu
i de maduresa.
Constantí no deixa d'adonar-se
del que altres ja se n'ha adonat abans.
En el moment, per exemple,
que mor fructuós,
pocs anys després,
Valeria ha mort
i només queda en el poder el seu fill Galier,
que a la vegada en Valeria havia estat
perseguidor també.
Però, en canvi,
Galier obrirà una etapa
de pau de l'Església
pràcticament de 40 anys
reescriu una dicta
pel qual deixa llibertat religiosa
també als cristians.
Perquè entén perfectament
aquesta integració,
tot entenent que el cristianisme
s'ha estès ja no per determinats àmbits
com poden ser l'exèrcit,
sinó també la funció pública.
Una gran quantitat d'honestióres, no?,
de persones pertanyents a la noblesa
o a la classe equestre
són cristians.
Per tant,
són menys preclares
que entenen que
el futur de l'imperi
i la seva unitat
ja no passa tant
per una qüestió fèrrea
d'un culte diví a l'emperador,
sinó per la divinització,
sigui com sigui,
sigui com sigui,
paganitzada o cristianitzada
de la seva pròpia figura.
I aquesta és una clau molt important,
perquè és el que ens farà entendre
a partir d'aquest moment
aquesta qüestió teocràtica
que marcarà l'Església
a partir del segle IV.
Una fusió entre Església i societat.
no deixen de ser
les velles teories
que el governant
ha d'il·luminar el seu poble
cap a la veritat absoluta,
no?,
ja Plató ho havia dit
i no deixa el cristianisme
de cristianitzar
aquestes idees platòniques,
veritat.
En aquell segle III,
a quina part de la població
de Tàraco és cristiana,
a quina part és jueva,
quants n'hi ha de romans,
és a dir,
com que se sap
com està distribuït?
Bé,
és a dir,
hem de ser en això,
evidentment,
en el segle III
el cristianisme
devia ser
una minoria
molt minoritària
dintre de Tàraco.
És una església
ja assentada,
Joan ja ho indicava
a l'inici
en la pregunta,
que hem anat derivant
cap a altres respostes,
però hem de pensar
que pràcticament
el procés
de conversió
de les masses
al cristianisme
a Tàraco,
en realitat,
hem d'esperar
pràcticament ben entrada
a l'època tardorromana,
fins que no arribem
al segle V per tenir
ja unes bases
certament significatives
d'aquesta població.
D'altra banda,
és veritat
que les actes
de Sant Fructuós,
la passió fructuosa,
ens indica
que ja hi ha un bisbe,
hi ha diàques,
hi ha lectors,
per tant,
és una església
estructurada,
constituïda,
però que no deixaria
de formar part
d'una minoria
molt concreta
que no podem quantificar.
No tenim evidències,
diem-ne,
doncs,
epigràfiques,
no tenim evidències
funeràries
suficients
per poder quantificar.
Si fem més o menys
cas,
per exemple,
a altres zones
més documentades,
què podríem estar parlant?
No ho sé,
Joan,
però potser
la comunitat de Tàrraco
podrien ser
200,
300 persones,
anem a dir una xifra
ara només
en pla pedagògic,
perquè es pugui competir.
Aquí hi ha dues coses,
una comunitat
de 200,
300 persones,
que són 50,
famílies de 60,
però hi ha
amb prou força,
prou entitat,
com per ser perseguida,
o sigui,
és un element
perillós
davant del sistema
com per tenir
un bisbe,
tenir uns diàques
i tenir
una estructura
sòlida.
Això no neix
en 15 dies.
Però hi ha una altra cosa
que no tenim en compte,
parlar de demografia,
parlar
de quanta gent
vivia a Tàrraco,
deixava de viure
en aquella època
i els percentatges,
no tenim prou informació.
poden fer aproximacions,
parlem que Tarragona
al segle II
tindria entre 20,
30.000
o 10.000 habitants,
és molt difícil
poder donar xifres,
no?
I clar,
amb això
han de ser
molt prudents.
és una minoria,
és una minoria activa,
això sí que ho sabem,
no?
Amb seguretat.
Hi ha una dada
molt significativa
en la passió fructuosi
en la qual
tant la població cristiana
com la pagana
plany el martiri
de Sant Fructuós
i la pròpia població pagana
l'acompanya en aquest dolor.
És un cas similar
al procés martirial
de Sant Sebrià de Cartago
que mor,
doncs,
uns mesos abans
en la mateixa persecució
i sabem que en aquest moment
en què la peste
està assolant
a la geografia
de l'imperi,
per exemple,
ho tenim molt ben documentat
en el cas de Cartago
amb Sant Sebrià
que Sebrià
actua d'una forma
doncs molt,
com diríem,
avui com ho diríem això,
doncs,
amb un caràcter
doncs de proselitisme
o d'ajuda social
a les persones
que ho necessitaven
fossin o no cristianes.
És molt possible
que aquesta pastoral social,
no?,
que en aquests moments
es practiquen
tota l'església,
es practiqués també
a Tarragona
i justifiqués
aquest activisme social
que el cristianisme tenia
més enllà
de la seva pròpia comunitat,
més enllà
de la fraternitat.
Si fessin potser
un símil
que són odiosos,
no?,
en les pel·lícules
que veiem
d'una persona
l'executen
en una presó
de tal lloc
per una sèrie
de motius,
en aquest cas
serien uns motius
diguem-ne polítics
i religiosos,
fora de la presó
hi hauria una gent
que no tenia potser
la seva mateixa ideologia
ni la seva mateixa raça,
el que sigui,
que s'estan manifestant
en contra
d'aquesta execució,
no?
Vull dir,
se'n va més enllà
d'aquest àmbit privat
i que està creant
aquesta repercussió social
de solidaritat
o protesta,
el que passa
que en aquella època
una manifestació
perquè no mateixen
una persona
seria reprimida
de manera bastant contundent,
no?
Segurament els acompanyarien
a la pira.
Sí,
certament,
això és interessant
el que diu Joan,
perquè també hi ha
unes circumstàncies,
jo diria,
medioambientals
molt dures
per a la comunitat cristiana.
Hi ha un paganisme
que segurament va aplanyar
la mort de Fructuós,
però també sabem
a nivell general
que el cristianisme
està molt perseguit
inclús en les pròpies
classes populars.
Posem un exemple,
no?
És un moment de crisi,
és un moment de pes,
és un moment
en què hi ha
moltes turbulències socials.
L'Estat entén
que l'Església
ofereix un mòbil,
un objectiu
molt important
per culpabilitzar
de les desgràcies
que estan sobrevenint
a l'imperi
en aquest moment
i en aquest sentit
les faccions
més conservadores
d'aquest imperi
posen en el seu punt
de mirar
el cristianisme
com una via
d'escapatòria,
com una justificació
a la persecució.
Això crearà
que hi hagi
uns atacs reals,
és a dir,
per exemple,
una troballa
preciosa
en el palatí
d'aquest moment
és justament
un grafiti
en el que ridiculitzen
a un nano cristià
en el que hi ha
un ase crucificat
i una inscripció
que posa
Alexámenos
que vete
déu
Alexámenos
adora el seu déu
com si el seu déu
fos un ase
però s'instiguen
a més a més
tota una rumorologia
popular
en la que els cristians
s'amaguen
dintre
de caos
fan infanticidis
aprofiten
les nits
per fer
rituals
a partir dels quals
quan els canelobres
s'han apagat
els germans
i les germanes
fan autèntiques
pràctiques
incestuoses
veiem aquí
la tergiversació
d'alguna forma
de l'abraçada
de la pau
l'abraçada
de la pau
se tergiversa
en aquesta mena
de
observem
les societats
en moments de crisi
necessiten
un bo expiatori
en aquell moment
són els cristians
o en les altres comunitats
a l'edat mitjana
tenim els prògroms
contra els jueus
contra una altra minoria
amb un pes específic
i una força important
o al segle XIX
o al segle XX
les persecucions
als liberals
o als afrancesats
o en un moment
determinat
a la francmasoneria
i és el mateix
mecanisme
el que passa
que van canviant
els actors
els perseguidors
i els perseguits
però la societat
sempre té
aquests mecanismes
d'inculpar
carregar el mort
i de reprimir
a qui en aquell moment
fa nosa
i es va repetint
a totes les societats
culpables
això és un tema
inherent
potser a la misèria humana
efectivament
és un comportament
antropològic
que es va repetir
en determinats moments
fins i tot
la pròpia església
que en un determinat moment
va ser perseguida
actuarà
en determinats moments
com una institució
també perseguidora
en determinats moments
i sobretot
a partir
de l'època tardorromana
ni en el pla
que de vegades
s'exagera
ni en el pla
que de vegades
es vol disminuir
és veritat
aquí tenim unes constants
antropològiques
que funcionen
però clar
fixem-nos
la situació
realment
angoixant
fins i tot
en aquell moment
a la carestia
econòmica
que hi havia
en el segle III
hi havia les profecies
fixeu-vos
que cosa més curiosa
que marcaven
que el món oriental
acabaria
angoillint-se
el món occidental
que hi hauria
tota una invasió
de les
diguem-ne
de les grans forces
perses
del món oriental
cap al món occidental
clar
els cristians
aviam
això s'està complint
són els grans
fons d'inversió
xinesos
àrabs
que estan arribant
ara
aquí
fixeu-vos
l'apocateorient
que
sempre l'estem traient
però
ara tenim
unes realitats
econòmiques
financeres
o de mentalitats
que s'estan complint
eh
no estic dient
que
no
la història
no repeteix
però
hi ha constants
hi ha aquestes constants
i aquests temes
que dius
alerta
sembla que tinguem
unes pors atàviques
que de quan en quan
se'ns desperten
o les pors
que tenen
els d'Orient
respecten
antros
perquè
anem a parlar
del record
que ha deixat
l'home blanc
a Laos
a Camboja
a Vietnam
al Japó
a Miroshima
i Nagasaki
a la Xina
ostres
les dialèctiques
són complicades
és un procés
complex
realment estudiar
aquest període
és complexíssim
ha quedat sempre
una mica
el tema relegat
però realment
la passió fructuosa
i aquest patrimoni
que tenim a Tarragona
és un dels documents
més venerables
més interessants
per poder reconstruir
dintre del que diríem
aquesta història
de l'Església Antiga
els paràmetres
persecutoris
com ens van funcionar
com es van produir
i quan els transportes
els poses en paral·lel
amb altres processos
que coneixem
al llarg de l'imperi romà
hi ha uns punts
coincidents
molt importants
per tant
estem davant
d'un document litúrgic
sí
però un document
que té una gran validesa
històrica
per poder reconstruir
aquest moment
com arriba
als nostres temps
aquest document
s'ha de reescriure
aquest document
ara el radioient
s'hauria d'imaginar
que era un document
que va tenir
una redacció formal
evidentment
per part d'un redactor
que ignorem qui és
és un autor anònim
que hauria de tenir
una gran formació teològica
això sí que ho sabem
i possiblement
doncs és fruit
potser de dos mans
un redactor més
pertanyent al món militar
un altre teològic
però que a mitjans
del segle IV
aquest document
acaba construint-se
i que comencen
a fer-se còpies
a partir de pergamí
o de papier
amb el pas del temps
aquests suports
es degraden
i se van transmetent
via còpies manuscrites
a través de còdecs
els còdecs són llibres
relligats
de pergamí
i d'aquests còdecs
avui dia
a tota Europa
conservem 27 còdecs
que van des del segle VIII
al segle XIV
que estan recullint
aquesta passió fructuosa
és a través d'aquestes còpies
per aquesta transmissió literària
que ha arribat fins a nosaltres
si algú busca
l'original
que es va escriure
després de la passió
doncs que no el busqui
home, si em trobem un dia
Joan
doncs ens anem tu i jo
a sopar
festa major
festa major
no, és difícil
és fruit d'un procés
de transmissió
ara estaria una cosa
molt interessant
perquè algú estaria dient
un text del segle VIII
pot ser perfectament
una falsificació
o una cosa molt modificada
diguem
quants textos tenim
que ens hagin arribat
de Plató
originals
quants tenim
de Titus Livi
quants antics testaments
tenim originals
o al Coran
tenim originals
quants documents
medievals
tenim originals
hem de callar
que és el vuitant
del 90%
de tota la tradició
literària
i escrita
que ens ha arribat
del món antic
són còpies
a partir de la
de mitjana
sí, sí, efectivament
Plató Aristòtil
les primeres còpies
són còpies
són còdecs
medievals
que tenim
inclús amb ara
ara la bateria
de 27 còdecs
escampats
és prou notòria
com per poder crear
el que representa
tot un estudi
de crítica literària
a través del qual
se van reconstruint
els processos
de llenguatge
les construccions
i pot crear-se
un tamisat
per poder discernir
quin és el text
original
del text
que ha quedat
interpolat
o ampliat
hem de considerar
una altra cosa
molt important
que la passió fructuosa
és el document
martirial
més antic
de la península ibèrica
però també
extraordinàriament documentat
perquè com que d'ells
se fa ressò
una homilia de Sant Agustí
Sant Agustí
és un pare de l'església
que viu al nord d'Àfrica
al segle V
i ell recull
la història
de fructuós
o un poeta
atribuïble
a Calahorra
que és Aureli Prudenci Climent
és un poeta hispà
que glossa
la història
de la passió
en uns entecasílabs
que també viu
en el segle V
i aleshores glossa
fil per randa
tota aquesta
aquesta
passió
per tant
ja no és només
que conservem
27 còdecs
que ens estan
anant col·lateralment
sinó que a més a més
tenim dos documents
de l'època
tardorromana
a un segle
pràcticament
de la confecció
d'aquesta
d'aquesta
passió fructuosa
que està ratificant
que aquests escrits
circulaven
per tot el món romà
no podem tenir
unes actes
materials
o una passió
diguem-li com vulguem
potser més ben documentada
com la passió fructuosa
amb detalls
que semblen tontos
però prudent sí
quan descriu
la passió
el Peri Estefanon
t'està parlant
que l'estan cremant
a l'amfiteatre
i se sent
la remor de la mar
si anem una nit
a l'amfiteatre
o venem a veure
la representació vostra
a l'amfiteatre
o qualsevol acte
de càrrec o viva
al capvespre
si apartes
res en fer
sents la remor
de la mar
o té una imaginació
prodigiosa
o sabia molt bé
de què estàvem parlant
hi ha indicis
que apunten
clarament
estic convençut
que aquest document
és autèntic
unes mesos específiques
del segle III
que no han pogut
estar copiades
ni inventades
estem davant
d'un document
d'un gran pes
estem fora
de temps
però
em parta
abans de Sant Pau
de l'avinguda de Sant Pau
a Tarragona
d'aquests orígens
de la comunitat cristiana
hi ha res
de
és a dir
determinant
cert
és una teoria
que està en l'aire
sí
podem dir
que és una teoria
no té
no participa
d'una llegenda
com podria ser
Santiago de Compostela
jo crec que estem
al davant
d'un fet
atendible
d'un fet
que realment
per les circumstàncies
històriques
podem dir
Pau té
un temps
per venir
des de Roma
la cronologia
li
li
permeta això
la resposta
és sí
hi ha una voluntat
una empatia
de l'apòstol
de venir
a Hispània
la resposta
és sí
perquè aquest desitj
ho expressa
a través d'una carta
quan està
corint
a la comunitat
cristiana
de Roma
i sabem
que ja
a partir
de l'any
150
aproximadament
de mitjans
al segle segon
primer quart
del segle segon
ja hi ha
una notícia
concreta
que ens parla
que Pau
va assolir
aquest viatge
clar
prova arqueològica
no existeix
una carta
a la comunitat
de Tàrraco
no existeix
per tant
deixem-ho
en una tradició
venerable
i en una qüestió
que l'hem de considerar
de forma
atendible
però no legendària
m'agrada
que sorti
la paraula
atendible
perquè és
la millor definició
que el pare
Batllori
un gran jesuïta
un gran teòleg
i un gran historiador
va dir en el seu moment
i va posar
paraula que no existeix
en català
més
tant que és un neologisme
si Ramon Llull
era capaç
de crear
neologismes
vull dir
el pare Batllori
considero que estava
a l'alçada
del Ramon Llull
i el pot crear
vull dir
no podem anar
més enllà
com altres coses
de la història
d'aquesta ciutat
doncs aquí
aquí ho deixem
Andreu Muñoz
gràcies per acompanyar-nos
hem après molt
jo crec que farem
també més capítols
hi ha molts temes
d'aquesta història
de la comunitat cristiana
aquí a Tarracó
Joan Manchón
fins aviat
i ens retrobem
d'aquí 15 dies
perfecte
fins llavors
de l'ambient
tot i
Fins demà!