Una setmana més, donem la benvinguda a Joan Cavallet,
tècnic de Cultura de l'Ajuntament de Tarragona.
Joan, bon dia.
Hola, bon dia.
Parlem de premis avui?
Parlem de premis.
Del Tinet.
Del Tinet, doncs.
Sí, que el vam presentar fa pocs dies a Tarragona,
a la llibreria de la Rambla,
i és un bon moment per fer una reflexió,
perquè juntament a l'aparició del darrer volum,
el Premi Tinet, la 17a convocatòria, està en marxa,
i per tant qualsevol persona que tingui ganes de participar
ho pot fer fins al dia 15 de gener.
Recordem com va començar tot plegat, 17a edició?
Sí, aquesta serà la 17a, per tant en fa 16.
Quan va començar, l'any 97, per tant devia ser,
o 96 ara no ho recordo,
quan va començar va ser perquè hi havia una novetat absoluta
que era l'ús d'internet i concretament del correu electrònic
com a forma de comunicació.
S'havia creat la xarxa ciutadana Tinet aquí a la nostra ciutat
i aleshores una manera d'impulsar aquest ús va ser crear un premi
que en aquell moment, en aquell moment era una absoluta novetat,
només s'hi pogués participar a través d'aquest mitjà.
És a dir, la gent havia d'escriure un compte
i enviar-lo per correu electrònic.
Aquest és l'origen.
Això ha canviat bastant perquè avui tots els premis Ciutat de Tarragona
es poden comunicar, es poden presentar a través d'internet.
Per tant, el Tinet ja no és exclusiu, ja no és el que té aquesta marca,
però continua sent un premi amb molt d'interès
perquè és el que dona majors possibilitats a la gent, major facilitat.
És molt fàcil escriure un conte, també seria molt fàcil escriure un poema
i clicar el correu electrònic i enviar-lo.
Amb quina voluntat es va decidir que aquest premi fos de conte, de narrativa curta?
Perquè probablement en aquell moment, en aquell moment jo no hi era, a l'organització,
però crec que en aquell moment es pensava, es devia pensar
i no estava mal encaminada la cosa, que el conte era una de les coses
que arribaven a més gent, en què més gent participava.
De tota manera, potser haurien hagut de pensar
que hi havia tant com gent que fa contes, gent que fa poesia
i que probablement hi hauria d'haver les dues possibilitats.
De fet, és una cosa que l'organització es planteja
i potser algun any tindrem dues modalitats, la de conte i la de poema.
Però de moment és una sol, és la de narrativa.
Val la pena fer una mica de memoràndum
perquè és important el que ha passat sense que ens n'adonem.
Al llarg d'aquestes 16 convocatòries
han participat al premi 3.075 contes.
3.075 és un disbarat de contes que estan escrits.
Han donat lloc a 16 llibres
i en aquests llibres s'han publicat 222 contes
corresponents a 205 autors.
És a dir, hi ha 205 persones que han publicat alguna cosa
gràcies a Tinet.
D'aquests 205, 4 han estat seleccionats o guanyadors en 3 ocasions
i 9 en 2.
És a dir, que hi ha bastanta gent que ha anat repetint.
Fins i tot hi ha alguns casos, 4, de gent que un any ha estat seleccionat
i l'any següent, o al cap de dos anys, ha guanyat.
L'últim, per exemple, el Vicent Enric Velda va guanyar aquesta edició última
i havia estat seleccionat fa dues edicions.
Recordes alguna anyada especial a Membora?
Vaja, a nivell de participació, potser fa 16 anys no hi eres,
però sí que es deu haver notat un increment...
A nivell de participació, la més alta és la penúltima.
Sí?
La més alta, sí.
I la següent en participació va ser la passada, la darrera.
El fet que entre la penúltima i l'última hi hagi hagut un descens
ha estat per un canvi de les bases, perquè en les anteriors edicions
un autor, un mateix autor, podia presentar dos comptes si volia
i ara, per evitar una excessiva proliferació de comptes, es va limitar a un.
És a dir, que l'autor ja fa la seva primera selecció.
Quants autors i, per tant, quants comptes s'han presentat en aquesta darrera edició?
La setzena?
Està en marxa.
Ah, a la darrera?
Sí, la setzena.
A la darrera, ara no ho recordo exactament de memòria, són uns 280.
S'han presentat i n'han sortit publicats 15.
Ara anem a presentar tres d'aquests autors, alguns fins i tot reincidents,
però que en un moment o altre han participat al Premi de Narrativa Curta Tinet.
Agnès Llorenç, Francesca Fortuny i Joan Riuner.
Bon dia.
Hola, bon dia.
A veure, per qui comencem?
Qui és la més veterana dels tres, la que primer...
Home, a simple vista i per edat soc jo.
Oh, però no té res a veure.
Per edat biològica, jo.
Però saps que quan te vas presentar per primera vegada?
No recordo l'any, però era dels principis i la veritat és que me va costar una mica,
perquè esclar, jo ja tinc una edat i això d'internet me sonava una mica estrany,
però bé, m'hi vaig presentar i després, al cap d'uns anys, vaig tornar a ser finalista.
Tu ja escrivies.
Algunes cosetes.
Per tant, no és que fessis una cosa especial per presentar-te, sinó que vas recuperar allò que ja tenies escrit?
Més o menys, sí. Allò que, bé, vas escrivint i fas una, com diu el Joan, fas ja una preselecció teva i dius, mira, m'hi jugo amb aquest i ja està.
Per tu, llavors, el fet que fos a través d'internet era més un hàndicap que un avantatge, no?
Sí, perquè és que jo vinc del paper carbó. Aleshores, sí, però ens hem d'estar a les últimes de totes i aquí estem.
Molt bé. Dues vegades finalistes?
Sí, dues vegades.
Dues vegades publicada, doncs.
Sí, molt bé, sí, fa molta il·lusió.
Molt bé, després entrarem ja una miqueta més en l'estil de cadascú i tot plegat.
Agnès, quant t'has presentat tu? Una, dues, tres vegades?
És que no me'n recordo.
Tantes?
Jo crec que tres, tres o quatre, sí.
Sí, que també tens cantera de contes, que et vas escrivint.
Vaig fent, vaig fent, sí.
A vegades dic que escric més del que escric o intento no fer-ho, però...
Per què et vas presentar? Quina alícia en tenies?
No sé, la primera vegada que em vaig presentar devia ser el 2009, que va ser la vegada que em van publicar el conte, que no vaig guanyar, però per mi ja va ser que me'l publiquessin i era com similar a guanyar.
Sí? Bueno, si voleu, ja parlem d'això. Què representa per tu? Què ha representat el fet de tenir un conte publicat?
Ostres, a mi em va fer molta il·lusió. Jo crec que va ser la primera vegada que vaig veure el meu nom escrit.
amb un llibre de veritat, no? Com que és real, no? I em va fer molta il·lusió.
T'has anat presentant, eh? Després, és com una cita i ja d'aquelles...
Després m'ho prenc també de reculls de contes per coses molt petitetes, però sí, alguna cosa més m'ha anat sortint.
Però el Premi Tinet, cada vegada que surt el Premi Tinet, tu presentes alguna cosa o no tant?
Va, explico una divertida. L'any passat, em pensava, vaig equivocar del dia de presentació de les bases i el vaig enviar l'endemà amb tota la meva il·lusió.
i em van enviar una carta molt amable i molt divertida, dient-me, ostres, molt xulo el conte, però és que has arribat 24 hores tard.
Inflexibles, Joan, inflexibles.
No, no.
Clar, amb 200 i sketch contes, en fi, clar.
No, no, que és el que hi ha, si no, no arribes. Però jo et quedo supertranquil a enviar-lo, amb una felicitat absoluta i...
No el pots aguardar per l'any vinent, per aquesta edició. Ara hi ha un altre.
No, ara hi ha uns més interessants, no, no, per favor.
Joan Riune, quina és la teva experiència? Quan va ser la primera vegada que et vas presentar i quantes vegades? I com ha anat això?
Doncs la primera vegada he estat en guany.
Sí? Que no escrivies abans.
Sí que escrivies, però no havia presentat mai res en lloc, eh?
I com és que en guany t'has decidit?
Bé, doncs potser perquè vaig ensopegar-nos amb un paper, amb un tros de publicitat del Premi Tinet, i m'ho vaig apuntar a l'agenda.
i quan t'apuntes les coses a l'agenda vol dir que s'han de fer, sí o sí.
Molt bé. Has quedat finalista?
Sí.
Publicat també, doncs?
En guany, sí, exacte.
Sí? O sigui, arribar i moldre, eh? Com l'Agnès, la primera, ja està.
Moltíssima il·lusió la que et publica en el llibre i veus que, bueno, és que el que has fet pot ser llegit en paper.
Molt bé. A part de l'il·lusió que us fa, Francesca, tu també, eh? El tema de sortir publicada?
Sí, veure el teu nom amb lletra impresa.
La veritat és que impressiona i et sorprèn, no? Que tu estiguis a casa teva, al teu racó, jo esclic amb ordinador,
i que un acte tan personal i tan íntim i tan solitari després s'expandeixi i la gent que ho llegeix diu, mira, no està mal això.
Et reconforta moltíssim. Et puja la moral i veus el teu nom amb lletra impresa i dius, ei, això va en sèrio, eh?
Escolta, per la Francesca, va ser com un hàndicap això que al començament no ha d'haver-ho d'enviar per internet?
Per ells no, eh?
Per vosaltres?
Ha sigut un valor afegit o us és igual?
Ostres, és que jo directament ja només em presento concursos que es puguin enviar per internet.
Directament ja, sí.
Home, sí, si has d'anar a fer quilòmetres a l'Ajuntament de no sé on, perdut, ho has d'anar-hi a un horari de feina.
No, però es pot enviar per correu.
Bueno, sí, clar.
Per correu certificat, amb acus de rebut...
Jo no us compraré els segells.
Ara m'hi ha d'anar a aquest acus de ciutat, que no us diu alguna cosa per correu.
Encara existeixen els segells, eh?
Clar, no em poses ara un problema, eh?
Existeixen, existeixen, sí.
Joan, i tu, passa important el fet que fos per internet o t'era igual?
És que avui en dia crec que no hi ha pràcticament res que no es pugui fer per internet.
Pel que jo tinc entès, crec que els premis fins fa un temps havies d'enviar les tres o quatre còpies en paper
i suposo que té una bona excusa ecològica també, no?
Perquè és de rebre tres cents originals multiplicat per tres que s'han format paper,
és una despesa impressionant.
Per net, bé, doncs és molt ràpid i és molt fàcil i tens una comunicació directa
perquè els que el programen et poden respondre de si l'han rebut bé,
de si hi ha algun problema, de si hi ha algun petit error
i hi ha una comunicació directa amb els unitjadors.
Per tant, Joan, ja ho veus, el fet que no puguem dir, doncs que...
O sigui, la novetat d'internet ja està superada pel que fa al Premi Tinet,
però encara se li dona un valor.
Sí, això que deia el Joan és molt important perquè el que es veu ell,
la part ecològica, dic, el que veu la gent és la part de l'autor,
però és que després això es multiplica.
Quan les fotocòpies arriben a l'organització,
l'organització ha d'obrir els paquets,
ha de fer nous paquets per enviar els jurats
i tota una sèrie de complicacions.
El grigall i el temps que es requereix per tot això és increïble.
En canvi, d'aquesta manera, és que és facilíssim.
És immediat. L'autor ho envia
i immediatament sap que l'organització ja ho ha rebut,
que està correcte, que no incompleix cap requisit,
perquè de vegades un ha enviat una cosa
i resulta que el treball havia de ser anònim
i resulta que ha firmat.
I com que ho ha enviat per correu,
no hi ha manera de solucionar això,
perquè ja no hi ha temps.
En canvi, d'aquesta manera,
si algú incompleix alguna cosa perquè s'ha oblidat del que sigui,
es diu, escolta, que has firmat,
doncs torna a enviar sense firmar i ja està.
I l'organització tapa aquesta badala.
O sigui que...
Però, realment, de premis que es puguin fer així,
n'hi ha molt pocs encara.
La majoria són en paper encara.
Sí? L'Agnès diu,
jo no enviure que no sigui per internet, sí?
Sí, bueno, últimament és que m'hi he estat fixant més
amb els premis que entres a la web de la Generalitat,
si busques...
A la web de la Generalitat hi ha un buscador molt xulo
de premis literaris.
I no n'hi ha tants que es puguin enviar per correu.
Encara molts et diuen,
doncs envia per correu 7 còpies
d'una cosa que ha d'ocupar 200 planes,
7 còpies, 1.400 pàgines.
Sí, clar.
Agafa la caixa, que res, de tu...
Escolta, que has entrat en una roda,
no sé si la Francesca també hi és,
el Joan intueixo que no,
perquè no he vingut amb això,
però que esteu en una roda d'informar-vos dels premis,
que es convoquen a tot Catalunya
i anar enviant escrits?
Jo, en el meu cas, és cíclic.
Hi ha temporades que sí, que m'hi dedico molt,
hi ha temporades que et desmoralitzes,
et canses o no tens motivació suficient...
O no tens material, potser, no?
No, el material sí, el tens,
però te canses, no?
En el meu cas és cíclic.
Aleshores sí que hi ha èpoques
en què busques molts concursos i envies...
És una llauna això d'haver de fer tantes còpies.
La veritat és que jo ja m'he adaptat a internet
i ara ja no ho canvio per res.
Ja ho gaudeixes.
I és el que diu ella, no?
Que és pesat fer tantes còpies i tot, però...
En el meu cas ja tinc, en el meu cas és cíclic.
No ho sé, vosaltres...
Jo suposo que el fet de publicar
també et dóna com a ganes, no?
De dir, vinga, va,
que si aquí m'han triat i m'han publicat,
vaig a escampar més, Joan.
Home, doncs sí que entran ganes, és clar.
Però bé, però en el meu cas particular,
potser em torna a presentar en guanyant el del Premi Tinet,
si és que hem fet alguna coseta
i si no, doncs ja hem anat mirant.
Tens a cosa escrita o escriuries amb vistes al Premi?
La meva qüestió és que sempre escric,
però per canella o per tots públics.
El públic adult, doncs, no l'havia tastat mai fins ara, eh?
i bé, per això...
I es veu que no se't dóna malament.
Doncs faré de tornar a fer alguna coseta,
però en el cas que em presenti
he de tornar a començar des de zero, eh?
I en tot cas el que està bé als concursos
és que t'obliguen no a escriure,
sinó a reescriure,
que això és el que no fem,
perquè escriure pot ser bastant senzill, no?
Un dissabte al dematí que no tens gaire feina
o que estés inspirat, et poses a escriure.
Però quan ho has de presentar,
quan hi ha la possibilitat, potser remota o no,
que se faci públic,
però el que és segur que s'ho llegirà gent
amb molta atenció
és que ho has de rellegir,
ho has de reescriure
i així fins a que tu donguis ja el vistiplau.
Però això ho has de fer sempre, no?
Encara que només sigui per tu,
l'has de deixar dormir
i després matxacar-ho, no?
Però si és per tu, jo no ho faig tant.
Ah, jo sí.
Jo és que ho matxaco tot,
jo el deixo dormir sempre,
m'és igual que vagi a concursos o no,
vull dir, no sé tu...
Agnès, com ho fas?
Jo és que sóc més impulsiva per gairebé tot,
o sigui que...
Un dia t'inspires i escrius.
No, però jo sempre escric amb l'ordinador,
llavors agafo, vomito vilment i depèn,
si ho vull recuperar ho recupero
i a vegades me n'obligo.
Ho repasses també?
Ho revises abans d'enviar-ho?
Sí, abans d'enviar-ho sempre, clar.
De què anaven, eh?
Simplement una mica de sinopsi molt, molt breu.
De què anaven els contes que us han triat
i que estan publicats?
M'agraden més dispara.
Ets més impulsiva.
És que és una miqueta friqui l'argument,
bé, no és igual.
És una senyora que és una senyora de gel
que resulta que coneix un humà
i, bueno, és que em fa vergonya i tot.
No, ja està. Ai, mira.
Es coneix un humà i, bueno,
diguem-ne que tenen un intercanvi íntim,
important i se queda embarassada,
llavors es mora perquè on què és de gel
i es queda prenyada.
I, bueno, és igual.
No passa res.
Si el vols llegir, tot pots llegir igual,
i més és xulo.
Joan, que el teu és de la darrera edició.
De què va?
Bé, doncs no l'explicarem tot,
que tot i que és superbreu, eh?
Però és un conte que és una excusa
per parlar sobre dues coses,
sobre...
En base a una excusa d'una suposada discussió
de parella, pot ser cada dia, no?
S'aprofita per parlar sobre la ciutat.
Tot això en breu, eh?
Que jo l'exercici de la síntesi
el trobo molt difícil.
És molt complicat.
En tot una història en molt poquetes grans.
Més del que sembla,
perquè has de sintetitzar moltíssim.
I a vegades has de sacrificar
tot un paràgraf que t'encanta,
però l'has de matar.
I l'has de matar, potser, en una paraula.
L'has de matar, sí.
Que amb una paraula ja digui moltes coses.
I te fa molta pena, a vegades.
Francesca, i els teus?
El meu, el primer,
jo no sé si el Joan se'n recordarà,
el guanyador era Vittorio.
I fa molts anys.
És dels primers.
Dels primers, sí.
Deu ser el quart any o una cosa així.
Sí, era l'inici, sí.
Aquí ell s'atitulava Anem a l'Híper
i era una senyora que anava
i es col·locava olorant suavitzants i detergents.
I s'ho passava a pipar.
I després l'altre va ser...
No me'n recordo del guanyador de l'altre.
El meu era el mort al forat
i el mòbil al costat.
Dos o tres anys després.
Dos o tres anys després o quatre, sí.
Un senyor que es mor,
l'enterran amb el mòbil posat
i bé, és així una mica surrealista.
Val.
Val.
Ens fem una idea.
Varietat, varietat.
Joan, haguéssim hagut de portar
a algú dels que formen part del jurat
i ets tu també en el jurat o no?
No, no, no.
No acostumes a ser-hi, no.
Però saps què es té en compte?
A l'hora de triar entre 200,
gairebé 300 comptes, eh?
280 escatx.
Triar-ne 15, 22.
Ja ho he anat comentant
amb els membres del jurat,
es tenen en compte moltes coses,
moltes, moltes, moltes.
perquè cada treball pot destacar
per un element diferent, no?
L'originalitat, la gràcia, l'enginy,
el fet de tractar un tema
que és difícil o que ningú ha tractat,
pot ser un element estructural,
pot ser un element lingüístic,
pot ser un element específicament literari, etc.
No tenim més temps, nois?
Jo abans de tancar us pregunto,
jo crec que la resposta és òbvia.
Convidaríeu, no?,
a tothom que es presenti,
és una bona experiència,
us recomanaríeu.
Totalment.
Sí, per descomptat.
A tothom que li agradi escriure, esclar.
Sense vergonya, sí.
Sense vergonya i sense pors.
Sí.
Evidentment, a més a més,
una gran cosa que té aquest concurs
és que a part del guanyador,
si només que et surtis publicat,
ja és un petit premi en si mateix.
O sigui que no n'hi ha un,
n'hi ha 15 més un o 16 més un.
Premi Tinet de Narrativa Curta.
Exacte.
Fins al 15 de gener.
Doncs molt bé,
agraïm la seva participació avui
a tres dels finalistes
en les diferents edicions,
del Premi Tinet,
a l'Agnès Llorenç,
a la Francesca Fortuny
i al Joan Rioner.
Moltes gràcies i felicitats.
A vosaltres.
I abans de tancar la secció
dedicada a les lletres,
com sempre demanem a la Joan Cavallé
que ens faci la recomanació d'un llibre,
un llibre d'etapa austera,
blanc amb lletra negra, Joan.
Sí, sí, sí.
Sense dibuixos.
Sense dibuixos.
Que has triat.
És un disseny molt d'avui.
Hi ha moltes col·leccions
que han tornat a això,
que abans era així,
abans tots els llibres
eren sense imatge,
sense il·lustració a la portada,
i ara hi ha tota una sèrie de col·leccions.
Entre elles aquesta,
que és la col·lecció,
la clàssica,
d'edicions de 1984,
en què hi ha hagut dues novetats
relacionades amb Tarragona.
Una és la que presentem avui,
que es diu Un hivern a Mallorca,
seguit de l'epistolari de la turista George Sand,
escrit per George Sand.
I, esclar, la pregunta és,
i què té a veure això amb Tarragona?
És una autora francesa,
sobre un llibre de viatges
que parla de l'illa de Mallorca.
Un hivern a Mallorca.
Un hivern a Mallorca.
Bé, el que té a veure és que aquest llibre,
aquesta proposta de traducció,
va guanyar el Premi Vidal al Cuber,
convocat per l'Ajuntament de Tarragona,
el 2006.
I ara surt a la llum.
Com podeu veure,
el temps que necessita el traductor
per fer la traducció,
per fer l'estudi introductori,
etcètera, etcètera,
és llarg,
del 2006 fins ara.
Un hivern a Mallorca
és un llibre molt interessant,
perquè,
a part que George Sand
és una escriptora molt bona,
més coneguda,
o bàsicament coneguda com a novel·lista.
Aquest llibre representa una mica,
d'una banda,
la descoberta de l'illa de Mallorca
pels estrangers,
quan ella va venir.
Va venir ara fa 175 anys exactament,
a Mallorca.
Va passar per Barcelona
i va anar a Mallorca.
Ella va ser l'autora
del primer reportatge,
llibre de viatges,
conegut i famós,
amb repercussió,
que va donar a conèixer
aquesta part del territori.
I, a més a més,
va introduir en la cultura francesa
tota una sèrie de tòpics
que es van repetir
en molts llibres de viatges.
Altres llibres de viatges
passen per Tarragona,
de viatges d'aquella època
que ja començaven a venir en tren,
una mica més tard que la George Sand,
començaven a venir en tren,
i aleshores visitaven la ciutat
i se n'anaven
i publicaven després un llibre de viatges.
Parlaven de ciutats de Pendereta,
de ciutats amb guitarres,
coses d'aquestes,
que era una mica la imatge folklòrica
que tenien,
però van començar a donar a conèixer
també els monuments
i totes aquestes coses.
George Sand, doncs,
és una autora important
que ja ha merescut aquest llibre
de tres traduccions en català.
Una d'elles, precisament la segona,
va ser del mateix Vidal Alcubé
que és qui dona nom al Premi
i aquesta té la particularitat
que descobreix algunes coses.
Descobreix el fet que,
perquè publica no només el llibre de viatge,
sinó la correspondència de l'autora
i aleshores,
acarant la correspondència amb el llibre,
t'adones que moltes coses
de les quals parla
no les havia vistes
i, per tant,
en parlava perquè ho havia llegit
en altres llibres,
és a dir,
que aquí hi ha...
I que després hi havia coses
que eren ficció,
és a dir,
que no era sempre
una obra reportatge,
sinó que hi havia
part d'invenció,
la qual cosa corrobora
el fet que
ella era una excel·lent inventora,
una excel·lent novel·lista.
És traducció comentada o no?
Simplement hi ha
primer la traducció
i després l'epistolari.
Hi ha un pròleg
i després hi ha moltes notes.
Cada cosa,
cada cosa que mereix ser comentada
té la seva nota,
explicant el per què,
etcètera, etcètera.
Per tant,
en aquest sentit
és un llibre molt distret,
que no només és un llibre de viatge,
sinó que és un llibre
que et fa un recorregut
per elements lingüístics,
per elements històrics,
per elements folclòrics,
etcètera, etcètera.
Joan, no sé si han dit
el nom del traductor
que seria aquí.
No l'hem dit,
Antoni Lluc Ferrer.
És un mallorquí,
però que actualment,
ja de fa molts anys,
viu a la Provença,
perquè ell és professor
a la Universitat d'Exam-Provence
i viu allà.
Doncs recordem,
títol,
autor,
traductor i editorial.
Fem la ressenya sencera.
L'autor,
autor en aquest cas,
encara que és un nom masculí,
perquè és un pseudònim,
George Sand,
el títol és
Univerna Mallorca,
seguit de l'epistolari
de la turista George Sand,
el traductor Antoni Lluc Ferrer
i l'editorial
Edicions de 1984
en la seva col·lecció
La Clàssica.
Premi Vidal-Cubé 2006.
Gràcies, Joan Caballé.
Fins la setmana vinent.
Fins la setmana vinent.