El pont de Mahoma
Amb Jordi Mena, Josep Maria Bonatxí i Òscar Cadiat
Amb Jordi Mena, Josep Maria Bonatxí i Òscar Cadiat
Tambien yo he hecho el Cados sin aparato de oxígeno y sin portadores.
Eso fue en 86, pero después una terrible tempestad.
De nuestro grupo, siete personas, cinco son muertes.
Yo he escrito en mi libro Cados el nudo infinito de esta tragedia.
Pero a veces es un milagro que soy aún vivo.
És la veu de l'alpinista austríac Kurt Diemberger,
l'única persona viva que té al seu haver dues primeres ascensions
acíms de més de 8.000 metres.
El 9 de juny de 1957 va ser un dels muntanyens
que va trepitjar per primera vegada el cim del Braut Peak.
El bello de Giri va ser coronat per primera vegada el 13 de maig de 1960
per Diemberger amb altres cinc alpinistes,
membres d'una expedició suïssa-austríaca.
Va ser de fet un dels únics dos supervivents,
ara ho explicaven amb aquest tall de veu,
a la tragèdia del Cados de l'any 1986 en què va estar a punt de morir.
El 4 degust d'aquell any Diemberger i Jul Tullis van arribar al cim del Cados
molt tard durant el dia.
Pou després d'iniciar el descens Juli va caure arrossegant-lo.
Afortunadament, però, van aconseguir parar
i van haver de passar la nit per sobre de 8.000 metres a l'aire lliure.
El dia següent se les van arreglar per arribar al camp 4,
però al cas d'una fortíssima tempesta es van veure obligats a quedar-se
durant dies al campament amb altres sis muntanyens.
Malauradament, Juli va morir en aquests dies
i només un dels altres alpinistes va aconseguir sobreviure
al descens amb Diemberger.
Avui, amb la veu d'aquesta llegenda viva del món del alpinisme,
obrim el programa, aquest tercer pont de moma, primera temporada.
Fem el nostre humil homenatge a Diemberger,
proposem escoltar la seva veu amb ell
i que ens parlar també ho farem a través del llibre
Entre 0 i 8.000 metres, un llibre que avui li posarem veu,
un relat de muntanya en estat pur.
I en Berger avui ha perdut el nostre programa,
però per les zones, però com sempre,
tenim altres companys de cordada,
l'Òscar Cadiac. Òscar, molt bon dia, benvingut.
Què tal, bon dia, com esteu?
El CUR va vindre fa quan fa que va vindre a Tarragona?
Unes 4 anys que el vam portar a les jornades de muntanya,
de difusió de visuals i pel·lícules de films de muntanya
que fem anualment als mes de febrer i els dissous
en la Diputació de Tarragona.
Ja es pot avançar alguna cosa de febrer o no?
Encara està tot allò calentet, encara.
Bé, aquest any tindrem la gran primícia
de la presentació de l'arqueologia de muntanya,
que serà l'Odal Carbonell, que estrenarà les jornades.
Després hi ha un recull de la muntanya santa,
que estem parlant del Mont Sant,
que se n'encarregarà en Pau i en Lluís Pons,
en Pau Sales i en Lluís Pons.
i després tindrem també una primícia,
que serà la Nives Meroi, probablement amb Romano Benet,
que vindran a fer un seguiment d'aquests cims
que estan fent de 8.000 metres la parella
i que estan molt a prop de Culminau.
tots dos són italians,
i serà també una bona oportunitat
per compartir amb els alpinistes internacionals
i la Cluenda, doncs, en tocarà a mi
amb els dos gegants de l'Himalaya,
el Can Xenxunga i el Gasse Brumú.
Doncs primícia, que us acabem de donar aquí al Pont de Mahoma.
Josep Maria Bonacci, bon dia.
Bon dia.
Jordi Mena, bon dia.
Bon dia.
Ricard Fernández, què tal? Bon dia.
Molt bon dia.
Heu anat a escalar últimament a fer alguna muntanya?
Heu anat a fer... A tu que aneu o no?
No.
No, no.
Molta feina, ara, tu.
Que has dit molta feina.
Bé, nosaltres, potser una miqueta,
una miqueta aquest cap de setmana,
que per això anem una miqueta amb la veu una mica presa,
però hem pogut aprofitar a tocar una mica de roca i una mica de neu,
acompanyat amb l'amic Òscar.
Una ascensió comença en l'instant en què el seu nom ens atrau,
i abans d'escometre-la, ja estem lligats al seu cim durant dies i nits.
Avui volem començar parlant de Kurt i en Berger,
d'aquest llibre que ens ha portat el Ricard.
Escoltarem un fragment del llibre.
Ell ens parlava, en aquesta entrevista que vam fer ja de fa 4 anys,
de com vivia l'experiència a la muntanya.
Ens explicava també que ens va al·lucinar una posta de sol,
que això també ens ho podrà explicar com és una posta de sol a 8.000 metres.
Ell ens ho explicava i ho deia amb aquestes paraules, que és increïble.
En Amambul fui la posta del sol, arriba, a 8.000 metres.
Fuimos els primers a veure una posta del sol a 8.000 metres.
Fui un moment fantàstic.
En Amambul, al arribar a la cumbre del Cadós,
també no hem vist res a res a res.
Fui grandiu, perquè nosaltres sabem
aquesta és la cumbre de la nostra muntanya de sueños,
del gran cristal, aquest enorme cristal que és el Cadós,
8.611 metres.
És la segona muntanya del món, després l'Everest.
Però l'Everest, amb la seva forma, no m'impressiona gaire.
No és molt bonic, però el Cadós és fantàstic.
Aquí ja fèiem cares, ara, perquè ja són opinions, no?
Tu, Òscar, que els has tocat tots dos, al CIMS,
quin és més bonic, el Cadós o l'Everest?
El CUR m'ha transportat quan vaig fer la darrera ascensió del Cadós,
l'única del CIM, que va ser el 31 de juliol
i que va ser precisament amb total lluna plena,
amb el reflex dels últims rajos de sol sobre el brot pic,
il·luminat i amb un dia excepcional, no?
Clar, parlar i sentir les paraules d'en CUR
amb una ascensió, com ell va viure a l'època del brot pic
i el daula guiri, que van ser primeres ascensions,
representa que les sensacions són molt diferents,
i a més a més les acompanyes també d'una aposta de sol.
Les sensacions són especials, només es viuen en aquell instant
perquè tens una sensació que estàs en un lloc que no hi ha estat mai ningú.
i aquesta és una sensació totalment diferent,
que avui en dia és molt difícil de repetir-la.
I jo crec que aquest home és un afortunat, que el CUR és un afortunat,
de part d'un gran orador i un gran alpinista,
ser l'única persona viva a la terra que ha fet dos cims de verges de 8.000 metres, no?
El daula guiri i el brot pic.
Home, és una llegenda viva, no? De l'alpinisme, vull dir, és un tio únic.
A més, quan l'Òscar el va portar,
que ens va donar l'oportunitat de conèixer una persona excepcional,
que no sabies ben bé en quin idioma parlava,
parlava mig italià, mig...
I una de les coses que més em van quedar paradíssima
és que ell venia com si estigués fent presentacions fa 20 anys enrere.
Venia amb el seu aparell de diapositives, que ja no utilitza ningú,
l'ordinador no sabia ni què era, ell anava al seu rotllo,
llavors una cosa molt curiosa és que no arribava al mando per canviar les diapositives,
llavors tenia l'Òscar al davant i el mando era l'Òscar.
Llavors ell, cada vegada que canviava la diapositiva,
li fotia un cop de puny a l'Òscar, que l'Òscar reia,
perquè no sé si li feia gràcia o si era el mal que li fotia,
perquè tenies que veure les mans d'aquell home.
És que està fort.
I era acollonant veure que aquell moment va ser més bo quasi que la presentació.
Els cops de punys a l'Òscar i a l'Òscar anaven canviant les diapositives.
va anar narrant en aquell idioma estrany que tots enteníem,
però que era un idioma no definit,
i va ser una cosa...
Potser de totes les presentacions,
no estem d'acord amb mi els meus companys,
però totes les presentacions que s'han fet
a les xerrades de muntanya del cul palpicadors,
crec que ha sigut de les millors.
Crec que ha sigut una cosa increïble.
Deu d'acord, Jordi i Richie?
És un personatge impressionant.
Jo el vaig conèixer fa molts anys a través del seu llibre,
entre 0 i 8 mil metres,
que avui llegiré amb un petit fragment.
És una persona amb una gran sensibilitat.
A mi em va impressionar moltíssim l'enfoc.
Per mi és el millor llibre de muntanya que he llegit
i que ho demostra amb aquest tall que heu passat,
parlant del cadós com un cristall,
que és el seu origen,
que ell mateix explica en el seu llibre,
com va a buscar cristalls de muntanya i s'inicia la muntanya.
Amb això és com ho enllaça tot,
és perpétuo aquesta sensibilitat,
i sobretot ja ho veurem després,
com abarca diverses facetes dins de la seva activitat.
Doncs el cur i el llibre que tenim aquí,
aquest llibre que entre 0 i 20 mil metres.
Jordi, el cur, què et sembla?
Impressionant.
Vull dir, el llibre que comentava el Ricard
realment és una obra mestra.
És un dels llibres que quan ja ets jovenet
et marca una pauta a seguir,
a il·lusionar-te i a tenir unes fites
com a muntanyen, com a alpinista,
i a entendre molt la filosofia de la gent,
que com el cur, com l'Òscar,
o tots els imlellistes o alpinistes així,
de renom,
ja no és una activitat esportiva
per entendre'ns a nivell de puntuació,
com últimament també estem habituats a veure.
Kilian Jornet, rècord, no sé on.
L'ascensió més ràpida, no sé on.
és una motivació més espiritual i emocional que altra cosa.
Ricard ja l'han nomenat per reclamació popular
el nostre lector oficial de llibres clàssics,
perquè a més portes la primera edició del llibre,
perquè hi ha hagut una nova edició d'editoral desniveu,
aquesta deu ser la primera, no?
La primera, que em sembla que gairebé coincideix
amb l'edició, la primera del curt,
la tinc en castellà, malauradament,
l'edició en català la té l'Òscar,
parlava amb això perquè l'Òscar és un gran afeccionat també
col·leccionar llibres de muntanya
i, noi, és una edició fantàstica
que l'he trastejat amb un i avall,
l'he llegit al dret i al revés.
Impressionant, aquest llibre. Impressionant.
És com una biblia.
Doncs vinga, fem esperar més els ullens
o si trasmetem un fragment del llibre d'aquest,
del Kurt Yenberger.
Primer una miqueta d'antecedents
per trencar totalment amb el dramatisme
de l'àmbit en què es movia Kurt
explica en aquest primer llibre
com un alpinista francès, el Georges Libanos,
els indica per anar a una paret de les Calanques,
que és a la costa a prop de Marsella
i els porta, això és per posar-los en situació,
els porta davant d'una platja que era nudista.
I ara començo el relat del Kurt.
Aquest és l'únic pas possible.
provo de resumir donant a la meva veu
un to d'indiferent pragmatisme.
A l'esquerra, una paret barra el pas.
A la dreta, les onades del mar.
Pel mig, una franja d'arena
amb llastres inclinades, rectangulars.
I pel damunt, ja no hi ha res de rectangular.
«Sí, aquest és el camí que ens durà allí, però com?»
murmura Wolfe.
Obstacles alpinístics d'aquesta mena no se'ns havien presentat mai,
ni tampoc no havíem trobat res per l'estil a la guia Paul Klee.
Però nosaltres seguirem tot recte.
Existeixen dues possibilitats.
amb o sense filosofo.
«Ah, sí?»
Wolfe esgrata la crosca pensarós.
Després somriu sardònicament
i decidim per unanimitat
«am».
L'altra alternativa,
amb tot el nostre material alpinístic,
hauria esdevingut massa complicada.
Donàrem el cop.
Les primeres mirades ens penetraren.
Nosaltres vam premar les dents pensant en la gran Xandel
i proseguirem.
Ara tots ens miraven fixament com a intrusos.
Alguns mostraven una curiositat bonassa.
«Socis?»
Nosaltres provàvem de romandre indiferents,
mirant per damunt de les llargues i ben formades espatlles.
Ens sentíem terriblement vestits.
De tota manera, aquella travessia emocionant ens va sortir bé.
En pas decidit,
tintineig de ferreria entre cines franceses,
amb el cor inquiet,
ornat de casc, cordes, pitons, martells,
consumint-nos entre elegants pompis,
ensegats per dolces línies,
amb pols accelerat però voluntat ferma,
marxàrem en direcció a la gran Xandel.
Dues figures marcials d'alpinistes
avasats dels cims més alts,
observats de tots costats com models en un pedestal.
Després Wolfi, terriblement desentonat,
xiu-xiu a ja una cançó parisenca.
Poc més tard,
quan vam veure des de dalt un altre sender
que manava directament a la gran Xandel,
ens va venir a la memòria aquell sàtir de l'Ivanos
que s'havia guardat prou de parlar-nos-en.
És clar que en el fons...
Estem asseguts en el cim,
mirant amb els ulls mig clucs al sol, al mar...
Se trejolí, sí, pronuncia Wolfi naturalment en puríssim francès.
Tu eras on?
Vaig respondre al meu torn.
Després, ens vam anar a fer un bany.
En aquest llibre hi ha molts capítols d'aquesta mena,
que trenca totalment amb la imatge de l'alpinista saber
i amb situacions dramàtiques
i que explica realment com poden travessar tots els equipats.
Jo m'ho imagino és que em moro de riure, no?
Amb l'època dels anys 60,
avillats amb material claus
i enmig d'una platja nudista,
i ells la vista al front...
Ho relata realment d'una manera molt divertida.
Entre 0 i 20 mil metres, el llibre del cur, Òscar,
que almenys d'aquesta capçalera, eh?
És clar, el que comentàvem,
quan érem jovenets i ens apassionava la muntanya,
les úniques lectures que existien en aquell moment,
doncs aquest va ser un dels tres exemplars, no?
Potser l'altre podríem parlar del de Walter Bonatti,
que va ser un dels llibres claus
que va marcar tota la nostra generació
per iniciar-nos en el món de les muntanyes
i de les altres muntanyes.
I el cur ha sigut sempre un gran difusor
perquè a més a més té el gran hobby
i la seva especialitat també van ser les pel·lícules
com a càmera d'alçada
i dels seus documentals que han estat premiats arreu del món.
I per sol fa que sigui un home dins del món de la muntanya universal
i a més molt amic i molt proper a les nostres contrades
a les que ha vingut moltes vegades.
Aquí sempre ha trobat molt bons amics.
Aquest record ell el manté constant.
Jo just abans de marxar al K2
vaig rebre una trucada d'ell
que jo li parlava del meu objectiu
que era el del K2 i el del Broad Peak d'estiu
i diu
mira el més important
el més important de tot
és que del K2 tornis
i el Broad Peak dona-li records.
Per cert, Òscar, com va el ploviòmetre?
Recordem el ploviòmetre
aquest concepte que es va treure la mànica
el Dani Ramírez
el dia de la presentació de la Via Làctea
Recordeu que es pot arribar una postal
des del camp base del Broad Peak
de l'expedició de la Via Làctea
Recordem la Via Làctea
aquesta expedició que farà l'Òscar a la primavera
entre el Jan Juncan
del 7.000 més alt del món
i durant uns 7 quilòmetres
més o menys crestejant
fins al Choullu del 8.2001
Doncs en aquest moment el ploviòmetre
doncs ja ha tingut precipitacions
podríem dir que són de moment febles
però s'està preveient que hi ha una mica de sequera
i va augmentant a poc a poc
va augmentant la precipitació
i aquest disseny del ploviòmetre
el vam fer especialment
perquè venia en Dani Ramírez
i vam dir que seria ideal posar el ploviòmetre del Puigmal
posar-lo en aquesta presentació
i crec que allò de gota en gota
es va omplint mínimament
fins al Camp Base
ho tindrem cobert
Home, és una cosa de tots
si volem realment que el primer tarragoní sigui en fer els 14.000 o 8.000
i en fer aquest gran projecte
és una cosa que ens concerna tot
i nosaltres hem de posar el nostre granet de sorra
llavors és important que la gent que estima la muntanya
i els que no l'estimen la muntanya
però que volen que l'Òscar sigui el primer a fer aquest projecte tan important
doncs crec que és el moment de contribuir
i almenys sempre que vegin a la tele
o els més llans de comunicació
que l'Òscar per fi ha assolit aquest repte
que diguin jo
vaig contribuir amb aquella fita
que sempre poden dir
que sigui un euro
que han sigut còmplices d'aquest projecte
esperem que la gent a poc a poc agafi consciència
Recordem que hi ha diferents modalitats
la més senzilla seria que t'arribi la postal
des del Camp Base
és la més senzilla
però hi ha l'altra
també hi ha el pack de la samarreta, el llibre
la samarreta, el llibre
llavors han sortit els crèdits de la pel·lícula
que l'Òscar us ho explicarà millor
que està produint
i que sortir els crèdits
també és una manera de contribuir
que es faci a la pel·lícula
i que tot això és per replegar fons
i per poder a terme tot això
perquè ja sabeu que els fons ara costen
amb l'equís costen d'aconseguir
i aviam centre tots podem
És una manera de recuperar una mica les il·lusions
la il·lusió que abans hi havia
davant d'un projecte d'una magnitud
com pot ser una muntanya
ara sembla que les muntanyes són iguals
són iguals que quan els pioners
anaven a fer les primeres ascensions
però en canvi sembla que ara
l'empresa sigui totalment
doncs
poeril i inòcua
i en canvi les muntanyes
segueixen tenint la seva dificultat
i per tant la il·lusió de mantenir-se
el que passa és que hi ha hagut
un abús fins i tot
doncs
de grans
de grans empreses
a bombo i plataret
quan els projectes
doncs més sincers
potser
i més honestos
doncs queden una mica
al darrere de tot això
i hem de tornar a recuperar
potser aquest esperit
de col·laboració
no?
no?
que es deia que entre tots ho farem tot
no?
Tinc la postal
la que arribarà
des del que em va ser
amb la imatge
de l'obra
d'aquest 8.000
8.047 metres
que és la col·laboració
del seu projecte de 14-8.000
però abans farà la Via Llàctea
és a dir, la Via Llàctea serà prèvia
al col·laboració
Òscar
us deia
clar
la trajectòria
passa marcada
perquè
el moment
aquest
aquest moment
dolç
i àlgid
d'aquest alpinisme
que he fet
darrerament aquests anys
m'ha portat
que hagi fet
6-8.000
amb
dos anys
amb escassos dos anys
això és una sort
però al mateix temps
també és un èxit
que ara estic a punt
de finalitzar
amb el
el Broad Peak
si ara o mai
o si ara no
faig una aportació
a l'alpinisme internacional
com és la
de l'obertura
de la nova ruta
que jo vaig vislumbrar
l'any 2010
des del
Bangla
des del Tíbet
que és aquesta travessa
la gran travessa
de la Via Llàctea
des del
Hiatsungang
que és el
quinzèssim
més alt de la terra
és un 7.952
fins al
fins al
Cho Oyu
una possible ruta
que hem vislumbrat
i que pot ser factible
perquè no l'ha fet
mai ningú
això ho vam parlar
amb en Jordi
Coromines
seria un dels companys
falta una tercera persona
que estem veient
si vindrà
dels països
del centre d'Europa
o
o vindrà
de Portugal
vull dir
perquè això pot ser
dels dos llocs
i
i bueno
aquest somni
es pot dur
realitat
si aconseguim
que aquest projecte
Malayan Challenge
14
més 1
per 8.000
doncs
el podem realitzar
aquesta primavera
com a tope màxim
seria l'altra primavera
però
més enllà
no voldria
no voldria
pas anar no?
tot això demostra
jo ho diré
perquè l'Oscar no ho dirà
perquè ell és
com és
però que l'Oscar no és un col·leccionista
de 8.000
o sigui
una altra persona
potser agafaria
i diria
que em falta perquè
vull ser el primer
ell no
tranquil·lament
ha fet un projecte
abans de l'últim
de l'últim 8.000
que li queda
i ho té així al cap
que consti que tots
ja hem dit
fes l'últim 8.000
abans d'embarcar-te amb això
i ell no
ell continua amb la seva idea
vol fer el seu projecte
que és la Via Làctia
més important
que l'últim 8.000
i l'últim 8.000
ho deixa com una cosa
a més a més
no és digne de dir-ho
ell no ho dirà
però jo sí que ho dic
és d'admiració
que ho faci així
perquè demostra que no és
un col·leccionista
o un alpinista comercial
sinó que ell
és un alpinista
que somia
amb uns reptes
i aquest repte
és la Via Làctia
i bravo per ell
jo sí que és la col·lecció
no vull col·leccionar
postals com aquesta
si em vull anar
perquè m'arriba des del canvassi
on he d'anar a buscar-la?
on m'adreço a veure?
o dir-ho pels pares
o els sovians que ens escolten
no només de Tarragona
sinó de fora
on he d'anar?
a seguir a la botiga
de l'Esports K2
al carrer Sant Francesc
número 22
o a la seu del...
del Club
del Club
del Club
del Club
del Club
del Club del Picador
que és el mateix local
si no poden enviar un mail al Club
inforobaclubalpica2
i farem el possible
per fer-los arribar a aquest postal
sigui qui sigui
i on estigui
la botiga el trobareu
si baixeu pel carrer Sant Francesc
com baixeu
amb Esquerra
de seguida la veureu
més a més a fora
si voleu
podeu prendre un cafè tranquil·lament
que hi ha un bar per allà a fora
amb una terrassa
vull dir que allò canvia molt l'aspecte
voleu que parlem
de rescats de muntanya
perquè tots hem vist coses surrealistes
no?
sí, és important
ara en parlarem
després d'escalar una muntanya molt alta
vam descobrir
que hi ha moltes altres muntanyes per escalar
ja fa mesos que sentim campanes
que ens diuen
per activa per passiva
que en fiquen alguns
no tothom
alguns
doncs bé
se'm acabant a la muntanya
amb una sabata i una esferdella
eh?
que ens trobem una mica de tot
tots hem vist
per exemple
l'òpic de
del Pedraforca
o la pica d'estats
gent amb ambas
sense aigua
coses en fi
que són
que sembla que
no siguin possibles
però passen
no, no
sí, sí
amb xancletes
no sé si té res a veure
si és directament proporcional
però el fet
la realitat és que
un 35%
de rescats de muntanya
aquest estiu
hi ha hagut un 35% més de rescats de muntanya
i home
i tenen molt a dir
doncs el cos
dels bombers especialitats
en aquest
en aquest rescat
que són el Grae
el grup de recolzament d'actuacions especials
dels bombers
i avui podem parlar
amb un amic del programa
que és el Xavi Laporta
del Telefònic
des d'Olot
diria
Xavi
Hola, bon dia
Com estàs?
Bé, bé
Hola Xavi
Com estàs?
Hola el Jordi
si vosaltres que veieu el dia a dia
construïeu doncs
amb aquest 35%
d'augment
dels rescats
que recordem
han sigut 436
entre el 15 de juny
i el 15 de setembre
de les oficials
només aquest estiu
què està passant a la muntanya?
Home
jo crec que cada vegada hi ha més gent
això és...
es veu
abans anaves a la muntanya
estaves com bastant sol
i ara has de...
has de voltar bastant
per estar sol
si més no
en els llocs més...
més propers a les carreteres
llavors clar
a l'haver-hi un augment de gent
doncs proporcionalment
hi ha més rescats
Sí, mira
et volia preguntar
sóc Josep Maria Bonacci
Hola
Escolta
creus que l'amenaça
de la Generalitat
en cobrar els rescats
ha tingut èxit sobre el terreny?
perquè
en teoria
haurien d'haver menys rescats
la gent hauria d'estar més...
no sé
haurien de tindre més por
del tema
és que si multen
és que si m'han de rescatar
tot això frenat
aquesta amenaça de la Generalitat
o...
perquè sembla que no, no?
Bueno, el primer moment
jo crec que potser sí
la gent fins i tot preguntava
què em costarà això, no?
o fins i tot allò
nosaltres no hem de demanar a l'helicòpter
que no vingui
si ha de venir bé
i si no ha de venir
no ha de venir, no ve
sí, sí
sí, sí
potser els rescats
entre cometes tonteries
allò de
hosti, estic en una pista
estic perdut
tinc el cotxe més amunt
no sé com anar-hi
aquests han disminuït més
ara
jo crec que en el moment en què no es cobren els rescats
la gent és conscient del que és una imprudència o no
doncs el que considera que no està fent una imprudència
truca
sí que és veritat que segueix havent-hi rescats d'aquells que dius
home, mira, segueix el camí i d'aquí una estona arribaràs al teu cotxe
no
llavors
aquests
bueno, hi ha molts altres casos d'aquests es poden solucionar a vegades per telèfon
i els fem caminar
i ja està, que és el que s'havia fet sempre
sí, però sempre que calgués potser
dóna la impressió que el que cal és educar la gent
no?
els clubs de muntanya serien una bona eina potser
què creus?
serien una bona eina els clubs de muntanya
per educar la gent
perquè surti de la muntanya d'una manera ordenada
i conscient del que està fent?
home, això sempre s'ha dit i sempre es diu
i de vegades quan la gent te la trobes així
dius home, doncs una formació mínima
bueno, els clubs sempre han format la gent
i hi ha hagut uns passos previs a anar a la muntanya
és a dir, has anat primer amb gent
a fer petites sortides
de mica en mica vas aprenent
i llavors, bueno, tot té una evolució
sí que és veritat que hi ha molta gent ara que
bueno, hi ha una certa facilitat
en adquirir material i et trobes gent realment
que...
que no té tècnica
i les trobes a qualsevol lloc
i dius home, doncs
no sempre és garantia d'èxit
el material i tot això
sí, jo estic una mica d'acord amb el Xavi
perquè mira, jo el Xavi precisament el conec
de fa molts anys a Barcelona
de muntanya
de la web de Sants
i jo estava a un altre web
a la web de Barcelona
i era interactuació entre socis
amants de la muntanya, escaladors, alpinistes
que et anaves coneixent a mirar que anaves fent activitat
i jo crec que tot això
a dia d'avui
s'ha perdut moltíssim
perquè avui dia
tothom més o menys té un Facebook
i realment
és que ja es creen grups de persones desconegudes entre ells
que queden per anar a la muntanya
i realment
jo
jo
tinc constància de gent que queda per anar a fer coses
que és que
realment
cap de les persones que està allà té uns coneixements mínims
de seguretat o de solvència en una situació de risc mínim
una tempesta, un canvi imprevist de temps, un frontal
fa poc va sortir un rescat
perquè no portaven un frontal amb un serrat
ostres
és que jo crec que també s'ha perdut molt la cultura de club
i això és el problema més greu
que realment
entre la facilitat que deia el Xavi per adquirir unes botes
una samarreta tèrmica
és molt fàcil dalt de Can Loni amb no massa diners
fer una petita inversió en material i sortir a la muntanya
el problema és que clar, si tot va bé no passa res
però a quants cims et trobes gent amb unes bambes i unes malles?
No Xavi?
Sí, sí, no, no, és evident
el concepte de bambes i malles
ha passat a ser un uniforme, no?
Sí, i aviam, a vegades no són dolentes unes malles
però has de ser capaç de veure on et poses
ara hem anat a buscar gent amb bambes i malles
doncs aquí al Puig a Calm amb dos pams de neu
i dius, home, doncs potser no era el dia ni el lloc ni el lloc adequat
però bé, i amb això de la gent que queda
ens hem trobat enrascats a mig d'una cresta
jo m'he cansat, me'n vaig per aquí
i després resulta que s'ha patit un accident
i els altres no saben ni el nom, no?
no saps ni a qui avisar ni a qui cridar ni a qui buscar
són diferents, maneres diferents d'anar a la muntanya
realment està canviant molt ràpidament
és consumisme d'activitat alpina, no?
bueno, sí, sí, sí, és...
et ve al cap alguna esperpèntica?
que si diguis, ostres tu, això no pot ser possible
bueno, aquesta mateixa que t'estic dient, no?
doncs estan aquí a una cresta d'aquí de la Garrotxa
doncs queden un grup de gent per internet
no es coneixen, es posen a la cresta, mitja cresta on es cansa
diu, jo marxo d'aquí
va baixar pel dret, per un lloc on no es baixa
i bueno, va acabar amb tragèdia, no?
però a més a més amb la cosa que els altres no sabien
ni com es deia, ni d'on era
i coses d'aquestes
i després casos variadíssims de... bueno, això
el tema calçada, el tema d'ambes, el tema coses estranyes, no?
vam anar a buscar uns nois que anaven fent raquetes
gran moda actual
que anaven seguint un GPS
i bueno, estava al pic de la dona
i el GPS doncs els marcava
que havien d'anar per la mitja pendent amb les raquetes
i en lloc d'anar per la carena
que amb les raquetes haguessin pogut passar bé
doncs ells anaven, per allò no, el GPS els marcava
fins al punt que se'n van avall
cap al vessant francès, pel fet de no...
de no...
lo coherent era anar per dalt, no seguir la màquina
de manera... obsessiva, no?
jo penso, hola, bon dia, sóc Ricard Fernández
també estem aquí amb la Tertúlia
jo aquí
també penso que la muntanya
s'ha trivialitzat d'una manera
que s'han deixat enrere
uns valors o uns sentiments
de sentit comú i fins i tot
de patiment
de saber patir en la muntanya
la gent...
és pura comoditat
no em trobo bé, me'n vaig
i me'n vaig per on?
pel dret, doncs pel dret
ja no s'analitza
o estic cansat
ah, doncs escolta, m'hauré d'aguantar
i aviso que em vinguin a buscar
o estic en una paret, se'n fa de nit, m'aguanto la paret
no, que em vinguin a buscar, no?
a veure, tot allò que potser necessitem
en la muntanya
doncs com a pur element de supervivència
també se renuncia
i això és motiu de molts accidents
també, no?
sí, sí, de fet sí
vull dir, jo com a muntanyà
com a l'opinista
doncs he passat nits al ras
doncs perquè se t'ha fet tard
perquè l'empresa era més important del que et pensaves
i has passat la nit
i l'endemà, doncs has continuat, no?
actualment el telèfon mòbil és una gran eina
però també és un...
bueno, clar, de seguir
la gent no està disposada a segons quins patiments, no?
i llavors clar, ràpidament
a vegades sense haver-hi una necessitat allò urgent
la única urgència és que no arribaré a casa avui
i després de demà
doncs, bueno, es tira el telèfon
amb tot el problema que representa
a vegades anar a buscar gent a la nit, no?
que no és garantia que els trobis
i que potser els trobes l'endemà amb claror
però bueno, és un aparell
doncs que tant en té avantatges
com en aquests casos
per a vegades t'inconvenients, no?
pel fet de mobilitzar moltes coses
que potser no serien necessàries
i no passaria res
Sí, més nou, bon dia, Xavier Laporta
sóc Óscar Cadillac
bon dia
jo crec que hem d'elogiar
doncs aquests
els membres del grup de rescat
del grup de recolzament d'actuacions especials
perquè fan una gran tasca
jo diria que allà des dels anys 80
es van posar les piles
que realment aquí
l'alpinisme i la muntanya
està molt arrelada a casa nostra
jo crec que aquest set dotge sempre el tenim
i més ara que tenim els mòbils molt a mà
i sempre el tenim
el portem al damunt
que sabem que en una situació molt extrema
que ens podem trobar
perquè del món de la muntanya no ho sabem tot
per molt que sapiguem
és molt important que tinguem aquest referent
que sempre hi ha aquí vetlla
per a la gent doncs que es troba en una situació complicada
que pot passar en molts moments
o que agafa una situació de pànic
i que no sap com sortir-ne
perquè els humans som així
ens belluguem
ens agrada conèixer
ens agrada descobrir
però a vegades ens trobem
amb fregaus
que digui jo
que no sabem com solucionar-los
i llavors doncs hem d'agrair
que aquests
que aquests grups
que aquests que vellen
per aquestes situacions
doncs estiguin constantment preparats
i actualitzats
i puguin solvantar-nos aquests problemes
que a vegades no podem arribar
Xavier que sou com els Sánchez de la Guarda
en definitiva sou això
els Sánchez de la Guarda
que més a més voleu
aneu amb helicòpter
que per cert
algun dia hem d'explicar també
quant costa aixecar un helicòpter
perquè el carosser és caríssim
i aquests rescats són molt cars
perquè ho tingueu present
perquè costen molts calés
que en piquen a les cerques públiques
de 2.000 euros l'hora
el tema helicòpter no llavors
i realment és un
una cosa cara
el que sí que és veritat
és que moltes vegades anem caminant
l'helicòpter no sempre pot volar
i aviam
nosaltres
sigui el servei que sigui
per molt tonto que sigui
diguis
com pot ser que ens estiguin trucant
doncs igualment hi vas
perquè és això
i per el que per tu no representa un problema
doncs per algú li pot estar sent una
la cosa més extraordinària
que li ha passat mai
però bueno
sí que és veritat que a vegades
doncs
es fan volar helicòpters
i es fan volar moltes coses
en serveis
que dius ostres com pot ser
que haguem hagut de fer tot això
i el cos que pugui tenir tot això
doncs per coses que a vegades
dius ostres
la porta una forta abraçada
des del pont de Mahoma
i també en fi
com deia l'Òscar
aquesta felicitació
per la resta d'integrants
d'aquest grup de recolzament
d'actuacions especials dels bombers
i la resta de companys
i també del cos en general dels bombers
moltes gràcies
molt bé
moltes gràcies
adeu
els que asseguren que és impossible
no haurien d'interrompre
els que ho estan intentant
seguim endavant
seguim endavant
i anem de seguida
amb el Xavi Pagès
el que passa
ja sabeu que a Farena
la cobertura
ara que l'Òscar parlava dels mòbils
a Farena va-hi bé la cobertura
és molt curiós
perquè ara n'hi ha
ara no n'hi ha
es va movent
és com si es mogués d'ubicació
la cobertura
i el Xavi Pagès
de moment no el podem localitzar
és aquest recuperador de camins
de Farena
és difícil contactar amb Farena
t'ho dic perquè a vegades
jo he volgut parlar amb ell
per quedar algun dilluns
per anar a veure on és
perquè el truques els dilluns
i normalment és el dia que té
per recuperar camins
i algun cop me l'he trobat
pel mig del bosc
amb la motoserra
o amb l'astral
barallant-se amb
tota la brossa que hi ha allà
i realment fa una tasca voluntària
sense l'ing de lucre
i que després ho gaudim tots
recupera uns camins perfectament
doncs intentarem poder parlar amb ell
de curt del programa
però de moment si us sembla
fem un salt
anem fins al sector de l'Arbolari
a Ciurana
o sigui anem a tocar pedra
anem a escalar
però no només a escalar
a escalar i a parlar
amb un dels coautors
de la guia d'escalada a Ciurana
és el David Brescó
juntament amb la Natàlia Campillo
el vam trobar a escalar
a l'Arbolari
i vam poder parlar amb ell
David Brescó
com estàs?
perfecte
un dia així
no pot estar millor
el sector d'Arbolari
no?
Estàs a punt de fer una via?
sector d'Arbolari
una via nova que van equipar uns companys
la setmana passada
i anem a fer a veure què tal
encara queda algú per equipar
perquè quan va s'acabar la guia
ens comentàvem fa una estona
que ja hi havia més de
no 100 però quasi 100 vies noves
no?
aproximadament
aproximadament
sí
el que passa és que sectors grans
per equipar Ciurana
ja no en queden
queden línies sueltes
una aquí, una allà
però
grans sectors per equipar
ja no
no no
no no
de quines que heu equipat
de quines esteu més satisfets
més contents?
uff
ara no sabia què dir-te
n'hi ha moltes
Ciurana és molt gran
i molt divers
com per poder dir-te
d'una o l'altra
no sabia què dir-te
francament
totes són bones?
sí sí
és difícil trobar vies llets
de Ciurana
ara parlàvem de fa
fora micro
de fa 25 anys
d'altres
bueno
d'altres tres no?
de Ciurana
que ja era un lloc
que ja era epicentre
de l'escalada
ja era un dels punts de referència
però ha canviat molt també no?
s'ha anat expandint
s'ha anat fent gran
bueno
han asfaltat la pista no?
sí
el 90
em sembla ser el 95
o el 96 van asfaltar la pista
a partir de llavors
s'ha notat una mica l'augment de gent
Ciurana continua sent el que era
el que passa que clar
l'augment de volum de gent
doncs
té les seves coses bones
i les seves coses dolentes
l'equilibri a vegades és difícil
aquí tots els que venim a escalar
sempre diem que el grau pica més que altres jocs
vosaltres que aquí veu
és cert o no són tot?
possiblement
el que passa que aquí a Ciurana
s'ha intentat conservar
el barem que hi havia d'anys enrere
possiblement amb els anys
doncs el grau ha anat evolucionant
cap a més fàcil
a Ciurana potser ha sigut una mica
a l'inversa
s'ha mantingut el que hi havia
i potser per això ara és més
així considero que és més difícil
escalar Ciurana potser
però no
jo crec que està correcte
tu que també has tocat força a Montserrat
quines diferències veus entre aquesta pedra i la d'allà?
bàsicament que una és una calcària i l'altra és un conglomerat
llavors el tipus de presa i el tipus de dia que et pot donar una roca i l'altra és diferent
a part d'això té semblances també
les dues són escalades molt tècniques
el físic impera menys
qui escalar ja ho sap això
no ho sé
tu vius aquí baix a Cornudella no?
sí
dels que venien per aquí fa 25 anys com el teu germà Carles Brascó
quin queda encara per aquí?
encara hi ha gent d'aquella época de fa 25 anys?
i tant
tots els que van començar a obrir vies a Ciurana entre els anys 90
fins al 2000 continuen vivint aquí
la majoria
sí, sí
n'hi ha molts
potser som una quinzena o una vintena de persones
i continuen vivint aquí
i que duri
hi ha encara algun gran sector per descobrir?
estem aquí a l'Arbolari
veiem Ciurana a l'altra banda
hi ha encara algun gran sector per obrir?
per equipar?
no
gran sector no
de qualitat
estem parlant de coses una mica dignes
fora d'això
jo crec que Ciurana no
no, és que està molt acotat
llavors els llocs on es pot equipar
estan saturats
i els llocs on es podria equipar
no està permès per regulació de danificació d'ús
protegides
llavors no dona
s'hauria de tornar a plantejar el tema de la regulació
i en principi és una cosa que
ni els escaladors
estem massa pel tema
ni crec que l'administració estigui massa
massa d'acord un poc
llavors no, en principi no
el Montsant sí eh
el Montsant dona
perquè és molt gran
i la regulació està molt ben feta
llavors és negociable
però en principi no
la Rambla ja està superada
és a dir, aquí a Ciurana
o no?
continua sent el sostre?
no, està superada
sí, hi ha dues vies
d'un plus més
de nou B
i de moment aquesta és el sostre
l'has fet algú o no?
sí, sí, sí
en Cris Sharma i l'Ada Mondra
l'Ada Mondra ha fet les dues
i en Cris n'ha fet una només
golpe d'estado
i la capella
ja per anar acabant
perquè tens la paret aquí que t'espera
ta germà continua, Carles
continua a peu de paret no?
i tant, sí, sí
ara he tingut una nena
i escala una mica menys
però continua igual que sempre
sí, sí, sí
molt bé, i ara sí, acabem del tot
a la guia què hi trobarem?
a la teva guia?
home, hi trobareu bàsicament
la informació clau per l'escalació de l'Ada
és una guia que hi hem portat molt d'amor i molt de temps
creiem que és una bona eina per a l'escalada
la fiurana
li podria anar molt més rebombori
i molt més de publicitat
però crec que amb això és suficient
David, moltes gràcies
i que quina paraula és ara?
quina paraula faràs?
ara és una via que es diu Sudik
que és una via que van dedicar uns companys
amb un amic que es va morir a l'occident de trànsit
i anem a veure què tal
esperen que sigui un sisà
doncs Toni, deixem el David fent aquest sisà de l'art volari
ara comentàvem mentre escoltàvem l'entrevista que tenia la gent allà a Ciurana
Déu-n'hi-do, Déu-n'hi-do
Sí, sí, com a Ciurana sempre ha sigut un referent dins de l'escalada a Catalunya
indiscutiblement, però inclús a nivell mundial
jo encara me'n recordo que ho farà el 2007
així que vaig estar a Argentina i a Xile fent esquí de muntanya i els volcans
i casualment vaig estar a casa d'uns amics
i el seu fill és escalador i tal
i bueno, va tornar uns dies, vam coincidir un sopar
i la dípica pregunta, no?
has estat escalant a Espanya, a Catalunya?
i diu, sí, sí, a Ciurana
era allò com, diguem un lloc guapo per escalar i Ciurana
S'ha de reconèixer la feina que han fet el David i la Natàlia Campillo
perquè, bé n'hi-do, ha de fer una guia
m'ho explicava amb fora de micròfon, no?
allò d'anar via per via, mirant, apuntant, detallés
Sí, realment la guia ha quedat un treball excel·lent
i sobretot, a part de la informació que és el que porta molta feina
lògicament, no?
el que no tingui massa idea és el que potser pot veure primer cop d'ull, no?
la recol·lecció de tota la informació, les dades, els metros, el material, els graus
però realment després la feina de fer un croquis
i que el croquis realment no faci falta fer una foto
i que amb un dibuix com els que ha fet la Natàlia, vull dir, són excel·lents
és que són petites obres d'ara a cada pàgina
que realment és un dibuix que sembla una fotografia
fa reconeixible la paret sense cap tipus de dubte
sí, de vegades són millors els dibuixos que les fotos, eh?
perquè jo miro alguna guia d'aquesta escalada
jo que potser és el que tinc aquí menys grau de tots vosaltres
i l'escalada és una cosa més a més, però no és que m'he de dir aquí massa
però clar, sempre vas una mica més en por perquè el teu grau és més baix
i jo m'afio més dels dibuixos que de les fotos
perquè veus una foto amb una guia, o sigui, et posa allà
veus els arbres, veus la roca, però realment el dibuix i et posa on està la xapa
et posa on està el grau, vull dir, sempre millor un dibuix per mi que una foto
Anem a farena abans que marxi la cobertura, va, anem a farena
perquè tenim ara així el Xavi Pagès, aquest recuperador de camins
Xavi, bon dia!
Hola, bon dia!
No et moguis, eh? No et moguis ni un metre, eh?
No, no, no, aquí estic esperant les vostres preguntes
Ara, mira, ara parlàvem de tu, ara que no ens escoltaves
i dèiem molt la importància de recuperar aquests camins, no?
Que després, com deia el Josep Maria, els gaudim tots, no?
Però algú s'ha de recuperar
Sí, sí, sí, és molt important
perquè eren camins molt inobligats
i era una pena, una llàstima tenir obligat
aquest patrimoni que és de tots
Hola, Xavi, sóc el Josep Maria Bonatxí
Hola, Josep Maria!
Què tal? Ja et vaig dir que t'entrevistaríem, eh?
Sí, perquè ja saps que aquesta tasca que tu fas sempre m'ha impressionat molt
inclús algun dia he anat a trobar-te per allí al mig del bosc
i realment és impressionant el que fas
En què estàs treballant ara, en aquests moments?
Doncs mira, estem...
Sí, perquè aquesta és una tasca que no faig sol
que sempre m'acompanya a una persona
i hi ha un particular, en concret un veí també de farena
que fem un duet, no?
Que és el Macià Mallol i jo
I els dos estem, doncs, fent aquesta tasca de recuperació
i en aquest moment estem, ja hem de recuperar un antic camí
que era el que diuen, el camí de les queix, que està al que és la Vall d'Albrugent
que era el camí que utilitzaven els nens dels mesos de Cabrera
per anar a l'escola del Pinatell
i com que ara tot això ha canviat, doncs aquest camí s'ha quedat oblidat
i l'estem tornant a obrir una mica per poder gaudir de l'excursionisme
Bon dia, Xavi, sóc l'Òscar, com estàs?
Hola!
Escolta'm, jo sé que sempre vas amb l'home de les 3 M's, Macià Mallol Muller
i que tots dos feu una tasca tremenda
però jo crec que els excursionistes en molta part són agraïts
i quan venim als grups aquí, després es venim a recuperar a casa teva, no?
Sí.
Perquè en el restaurant, al Brugent, aquí, és un moment ideal
per recuperar-nos de totes aquestes travessies tan boniques
i jo crec que tinc una encana especial fanena
que precisament s'acaba la carretera allà
i aleshores la gent, si vol continuar fent activitat, ha d'anar allà d'excursió
pot anar cap als gors, pot anar cap a les parets, pot anar cap a les altives muntanyes de Prades
i, bueno, tot això s'ha d'agrair amb bona part aquest...
Quants anys portes ja aquí en el restaurant?
24, eh?
24, sí, sí, sí.
Bueno, de tant en tant ens escapem a fer alguna cosa cap a l'Àfrica o cap a l'Himalaya, no?
Sí, també, sí, i amb ganes hi han de tornar-hi
perquè també m'agrada fer aquestes aventuretes
que són, bueno, a veure, les muntanyes de Prades estic enamoradíssim
i no les canviaria per res d'un món, sempre ho dic,
però de tant en tant fer una escapada a veure altres muntanyes d'arreu del planeta
és una cosa fantàstica, és una cosa que m'agrada molt
però quan les circumstàncies ho deixen fer, saps?
Sí, sí, doncs, bueno...
Escolta...
Caldria fer alguna cosa per protegir més els camins
perquè a vegades t'has queixat, m'has comentat que recuperes camins
i al cap dels quatre dies les motos els han destrossat
o tens molts problemes perquè...
Nosaltres tenim, sí, no solament jo, sinó tot una miqueta
tota la gent que tenim una sensibilitat especial
per aquests camins que han oblidat
i que ara, doncs, ens dediquem a tornar-los a donar-li vida
perquè tenim camins que tenien molta vida
abans que arribés la motorització de la civilització
a les carreteres en la praula
i llavors ens trobem, bueno, que recuprem camins
que aquests camins estan empadrats, que tenen marges
que tenen, no sé, arquitectura popular
i resulta que amb tot l'amor
l'obrim i digne que bé, ho disfrutarem
i recuprem camins i al dret nostre i van,
quan, d'una manera, es tranquis
perquè la llei no els hi permet,
la gent que venen motos, motoristes
que, bueno, ells disfruten, doncs, fem això
els posen a la muntanya i posen els seus votos
però no se'n donen compte, o no els volen donar compte
o no són sensibles
a que estan destruint el nostre patrimoni.
La naturaleza ja fa el seu,
la naturaleza també destrueix aquest patrimoni
i si no entrem a les administracions
o els voluntaris,
que agafem i fem alguna cosa per mantenir-los,
només falta que hi hagi unes
activitats motoritzades
que ajudin a degradar encara molt més ràpidament
aquests camins.
I una mica de vegades
ens trobem amb aquesta cosa
de què fem, si ho fem bé, si no ho fem bé,
per un costat,
recuperar el patrimoni, donar-li importància
i que la gent ho pugui disfrutar,
cosa que, d'aquesta manera, no hi sabia
perquè estaria perdut el bosc
i també se degradaria,
també desapareixerien completament
amb els segles, ja ningú s'ha d'acordir d'aquells camins.
En canvi, venen els motos
i també fan aquesta senya de degradació.
en aquesta senya de degradació.
Però, vaja,
jo personalment, personalment parlo per mi,
prefereixo recuperar-los,
donar-los a reconèixer,
donar-los a la segona oportunitat
després del seu passat gloriós
i que tornin a ser localància de camins
per poder-te'n citar i poder anar els caminadors,
els excursionistes, les famílies, tothom,
i que a poc a poc,
agafem, sisplau, els que sortim a la muntanya
consciència d'aquest patrimoni
com pot ser la catedral de Tarragona.
Sí.
Perfecte.
Xavi, escolta'm,
et trucarem un altre dia perquè ens expliquis l'ofici en si,
que avui no l'ha explicat,
perquè tenim el temps a sobre.
Et sembla que truquem un altre dia i ens expliques l'ofici de recuperar camins,
com ho feu, pedra a pedra, com piqueu la pedra, com es recupereu...
No, no és tant això.
No, però no m'ho expliques ara,
és que tenim el temps a sobre i ens que no em pari d'entrevistes.
No, ja t'ho explicaré, sí.
Xavi, et truquem a un proper pont demòma i ens ho expliques.
O millor, si vols venir a Tarragona i véns aquí els estudis,
i així ens veiem les cares.
Vale, doncs ja quedarem un dia.
I recordeu, al restaurant Riu Urugent, eh, que es menja...
Punta informació.
A més a més, teniu encara sempre art per allí, mostres d'art,
vull dir que està molt bé.
Xavi, una forta abraçada de Tarragona.
Vinga, una abraçada a tots.
Adéu, adéu.
Queden pràcticament pocs minuts i hem d'encara saludar
els de Vèrtex, al director de Vèrtex.
I abans volem presentar-vos un bloc que es diu
Bailando con Sarrios.
Un bloc on podreu trobar, doncs,
a tallar les descripcions de censos a Catalunya,
a l'Estat, a Europa, a part d'Amèrica.
Hi ha un rànquing, el trobareu molt detallat,
amb més de 200 pics, del Pirineu en concret,
del Pirineu del català, però també aragonès,
i estan classificats per categories o sectors.
La Sara Díaz ja n'ha fet,
amb el Juan de Maria Navarro, n'han fet 149,
i et descriu molt bé, doncs,
de Vèrtex, Bailando con Sarrios.
Sara Díaz, bon dia, buenos días.
Hola, buenos días.
¿Cómo estás?
Pues muy bien, aquí escuchándoos.
¿Estás en la montaña o estás en ciudad?
No, hoy estoy en casa.
Ayer sí que estuve en la montaña,
aprovechando que era el Día Internacional de las Montañas,
pero hoy estoy en casa aquí, esperando.
Cuéntanos, porque de estos 149 que habéis hecho,
aquí hay de todo, ¿no?
Sí, bueno, 149 son los 3.000,
pero luego así, más por debajo de los 3.000,
que nos hemos hecho, pues, casi 400.
Lo que pasa es que en el blog solo tengo publicadas, pues,
ahora mismo creo que son 175,
porque la actividad montañera que tenemos es intensa
y no me da tiempo ponerme al día para publicar todo.
Bueno, mira, Oscar, cada día que está aquí con nosotros,
ha hecho alguno de estos picos, supongo.
Creo que también algunos unos cuantos, ¿eh?
Bueno, no, no, yo.
Hola, buenos días.
¿Qué tal, Sara?
Yo tantas cumbres no he hecho, por supuesto,
pero a mí lo que realmente me atrae son las cumbres bonitas, ¿no?
Supongo que, no sé si tú lo haces por este orden,
pero seguro que de todas estas cumbres,
porque el Pirineo es precioso, es un encanto.
Sí.
¿Y todas están en el Pirineo o algunas de ellas están en otros macizos?
Bueno, a ver, en Pirineos ahora mismo publicadas tenemos 175,
pero por el tema de la movilidad geográfica que hemos tenido,
por los trabajos que hemos tenido durante estos años,
nos hemos movido por toda España.
Entonces, hay un montón publicadas en el resto de macizos,
Sistema Central, Prepirineo, en Corriera Cantábrica,
en los sistemas béticos y, bueno, actualmente,
ahora mismo hemos estado dos años viviendo fuera de España, en Panamá.
Yo ahora estoy aquí y el manecín, sin embargo, sigue allí.
Y, entonces, ahora hemos hecho muchas cimas, pues,
al otro lado del Atlántico, en el continente americano.
Claro.
Y, bueno, pues, un poco, sí, lo que decías,
se mueve, a ver, la cifra de la altitud de los 3.000,
te llama mucho la atención por el tema de los 3.000 en Pirineos,
pero al final sí que lo que hacemos es hacer cimas
que sean estéticamente bonitas o que nos atraigan por otro motivo
que no sea el de la altitud, básicamente.
O sea que, por ejemplo, el Moncayo también es una cumbre
que puedes haber ascendido.
Claro, el Moncayo lo hemos ascendido, sí.
Yo, en concreto, en tres ocasiones.
Pues, yo lo tengo pendiente y me encantaría ir un día al Moncayo, ¿eh?
Sí.
Pues, nada, cuando quieras, vamos.
Pero, sí, además, es una cumbre dura.
En invierno es una cumbre bastante dura.
En verano es tranquilita, pero...
¿Se puede acceder con esquís también en alguna parte?
Sí.
¿Alguna parte del recorrido?
Sí, ¿no?
Sí, sí se puede hacer con esquís, sí.
La cara norte, la que va desde el Santuario de la Virgen del Moncayo,
eso se puede hacer bien, sí.
Y ahí hay un par de... por la zona del circo,
por la zona del Cucharón, ahí se puede hacer algún corredor interesante, sí.
Bailando con Sarrios, ¿eh?
Aquel blog, a blog...
Estáis también en Facebook, en Twitter, en todas partes.
Sí, en todas las redes sociales, sí.
Bueno, oye, te animamos mucho a seguir haciendo picos, Sara,
y a contarlo, sobre todo, ¿eh?
Porque es una referencia para quien quiere ir a hacer una montaña
que no ha tocado nunca, porque pones fotos, textos, ¿no?
¿Vais explicando un poco el recorrido?
Sí, bueno, a ver, yo era una lectora ciudad desde hace mucho tiempo,
de webs y de blogs, cuando empezamos,
y siempre como que me faltaba algo, ¿no?, en lo que consultaba.
Entonces, como tenía mucha información de todas las cumbres que hacíamos,
un buen día dije, mira, voy a empezar yo a escribir mi propio blog
para compartir esta información y que a la gente le sirva, ¿no?
Y, pues, un poco trato de eso, de hacer rutas y descripciones completas
para que la gente pueda hacer lo mismo que hacemos nosotros.
Entonces, sí que me gusta poner muchas fotos, poner croquis del itinerario,
poner un mapita de, pues, eso, de datos técnicos del desnivel, distancias,
el tipo que empleamos, y, bueno, pues, ahí vamos.
Sara, oye, un fuerte abrazo, un fuerte abrazo desde Opón de Mahoma,
y también recuerdos a Main, y seguir así, ¿eh?
Muy bien.
Bailando con Sarrios, digo, porque es fácil localizarlo,
no sé si lo buscáis en Google o en Facebook,
enseguida se encuentra, ¿eh?, Bailando con Sarrios,
y tienes pendiente Moncayo con Óscar, ¿eh?,
lo voy a decir, bueno, ya fuera mí, lo hacen negocios.
Lo tengo pendiente.
Un abrazo.
Un abrazo.
Un abrazo.
Hasta luego.
Adiós.
No, teníamos al director de Vertex,
que nos había lanzado la propia revista,
pero me dijeron que los compañeros de la revista
que no podían contactar y que no...
Vaya, que el teléfono está yo...
Debo estar por la montaña, también.
Estabíssim, ¿eh?
Estabíssim, ¿eh?
Tota manera, ja us avancem que el primer número,
ja en parlarem a la segon programa,
però que dedicaran a la Vall d'Aran,
el primer número de Vertex,
que és aquella revista que us arriba,
doncs, bimensualment,
quan esteu federats,
que és important, eh?,
estar federats per tot allò que anem abans,
pels rescats,
per la seguretat,
per moltes coses, eh?
Recordeu-me,
perquè al Club de Picadors,
ni que siguin 30 segons,
teniu activitats properes, no?
Sí, bueno,
és una activitat que fa l'Òscar,
ell és el guia d'aquesta sortida,
que és la sortida que anem a posar un tió,
no un pessebre, sinó un tió.
El cagatió,
que anirem a posar el dissabte 21,
si no m'equivoco,
el proper dissabte 21,
al cim del Roc Ponent.
El Roc Ponent és una zona idíl·lica
de roques de granet
i que puja per una tartera,
més aviat de blocs,
entremig d'un bosc especial
en la zona de les muntanyes de Poblet,
muntanyes de Prades,
però la vessant de Poblet,
just a darrere de les masies,
de la zona de la Pena,
i us esperem allà,
és una activitat del Club Alpi K2
i, bueno,
esperem que sigui una sortida ben emotiva,
familiar,
com vulgueu,
acompanyar-nos,
acompanyar la gent,
recollir branques pel Nadal,
en fi,
està oberta al públic.
Doncs això,
el Club Alpi K2,
en fi,
la manera de contactar-se
a través del correu electrònic,
per si algú vol...
Si algú vol informació,
es pot dirigir a la botiga de l'Òscar
o ve a la web del club,
que és www.culpaplica2
i, en fi,
allí trobaran tots els detalls de la sortida
i si avui interessat,
jo torno a dir,
només es ha de dirigir aquí a la botiga,
que el Jordi els atendrà
i els explicarà el que han de fer
per vindre'n altres.
Doncs vinga,
un cop més,
a Joramaria, Jordi, Ricard, Òscar,
i fins al primer Font del MoMA.
Adeu a tots.
Gràcies.
Gràcies.