Un dimarts més els nens tornan a ser protagonistes en aquest espai
que els dediquem setmanalment per parlar de qüestions que afecten a la infància i la joventut.
I avui tornem a comptar amb els professionals del Centre Mèdic Arrambla Nova.
Concretament ens torna a visitar la doctora Maria José Mas, neuròloga pediàtrica.
Doctora Mas, bon dia.
Bon dia.
Per què un nen pot ser epilèptic?
Com a les altres problemes de la neurologia infantil,
pot ser-ho o bé perquè genèticament té facilitat per tenir una epilèpsia
o bé perquè el propi cervell del nen té tendència a ser...
No és que sigui tendència, però és fàcil que faci epilèpsia
o perquè hi ha una causa lesional que li ha provocat un dany.
És més fàcil que el cervell del nen faci epilèpsia que el cervell de l'adult.
Sí, per què? Per el fet que està en desenvolupament?
Exactament, aquesta és la qüestió.
De fet, l'epilèpsia és un problema infantil.
El que passa als adults que tenen epilèpsia
és que normalment és secundària a una lesió,
a un tumor, a un accident vascular cerebral, a un traumatisme,
o secundària, molt avançada a la vida,
al seu degenerament del cervell.
I el que se'n veu en epilèpsia és que hi ha dos etapes de la vida
en què l'epilèpsia és molt freqüent.
Una és el primer any de vida i l'altra són els últims anys de la vida.
És a dir, quan el cervell, el primer any de vida i els primers anys de vida,
està fent connexions perquè està creixent,
està connectant unes parts amb altres per poder aprendre coses,
o quan al final de la vida fa una desconexió.
És a dir, l'epilèpsia és un problema de connexió.
Val, sí, definim epilèpsia. Per què ve donada?
La causa última no la sabem, com gairebé tot en la neurologia,
el qual diràs, doncs, vaia.
Bueno, per això hi ha els professionals que...
Bueno, és una mica emprenyador, de vegades.
L'epilèpsia consisteix en una irritabilitat especial de les neurones,
que són les cèl·lules que formen el cervell,
que afavoreixen que es desmarquin del marcapàs normal de la seva activitat,
causant el que se'n diuen crisis.
Depenent on estiguin aquestes neurones,
les crisis tindran unes característiques diferents.
Que té a veure, doncs, amb la transmissió neuronal.
Sí, sí, sí, totalment.
És un problema...
La transmissió neuronal, tècnicament, li diem sinapsis,
i és un problema de la sinapsis neuronal.
I depèn de quines cèl·lules, no?, de la zona afectada.
Exacte.
Si afecta, això ho parlaré d'una forma molt simplificada,
si afecta a aquelles parts del cervell
que estan més relacionades amb el moviment,
tindrem convulsions motrius.
Si afecten a parts del cervell de la parla,
ens costarà de parlar.
O, si afecten a parts del cervell que controlen la visió,
tindrem visions anòmales.
És a dir, podem imaginar tants tipus d'epilèpsies
com funcions cerebrals n'hi ha.
Parlaves abans que era més habitual amb els nens
que no pas amb els adults.
A partir de quina edat?
A partir del naixement.
De fet, sí, sí.
Però se'n donen molts casos estadísticament.
Afortunadament, no.
Però sí, és a partir del naixement.
No te sabria dir estadísticament en la població general.
Es calcula aproximadament un 1% dels nens
tindrà alguna crisi epilèptica en algun moment del seu desenvolupament.
No està mal.
Però d'aquest 1%, la majoria són el primer any de vida.
I aquestes sí són epilèpsies greus.
Tal com parles, sembla que pots tenir una crisi i no tenir-la més.
Exacte, però això no seria una epilèpsia.
Perdó, la meva definició inicial he deixat de dir
que per tenir una epilèpsia has de tenir almenys dues crisis repetides,
separades 24 hores,
i que més o menys en tinguis una l'any.
Perquè si no, si és una cada 20,
doncs tampoc diria que tens epilèpsia.
Per tant, el diagnòstic de l'epilèpsia és bastant clar?
Els símptomes acostumen a ser bastant evidents?
Tret d'aquelles epilèpsies que només consisteixen en un bloqueig d'activitat.
És a dir, la persona estava fent una cosa,
deixa de fer-la, i al cap d'uns breus instants ho torna a fer.
Absències, moment...
Això és el nom exacte d'aquest tipus d'epilèpsies.
Absències. Epilèpsia tipus absències, sí.
I quin tractament hi ha?
Doncs hi ha uns fàrmacs específics, això sí, amb fàrmacs.
Aquí la conducta no s'ha de fer res.
Depenent del tipus d'epilèpsia, s'han d'escollir uns o s'han d'escollir uns altres,
que a vegades no és tan fàcil.
S'arriba a curar del tot?
L'epilèpsia de la infància benigna sí.
Desapareix absolutament amb l'edat.
És un problema de desenvolupament i desapareix amb l'edat.
I mentrestant es va tractant farmacològicament?
Exacte. Uns 3, 4, 5 anys, depenent del tipus d'epilèpsia.
El 70% d'aquestes persones deixaran de tenir crisi i no tornaran a repetir mai més en tota la seva vida.
Déu-n'hi-do.
Després hi ha un 30% que pot ser que no deixin de tenir mai o que inclús empitjorin.
Serien els casos d'epilèpsia que diem dolenta.
Els menys freqüents.
I què canvia?
Doncs que no pots retirar el tractament i a vegades has de fer un tractament de per vida.
Però això té a veure com és que una és benigna i l'altra és benigna?
Perquè una està relacionada directament amb el desenvolupament normal de la persona,
que passa que en alguns casos pot donar lloc en aquestes crisis,
mentre que les altres estan relacionades amb un desenvolupament anòmal
o amb alguna lesió subjacent que no podem demostrar
o que la demostrem però no es pot treure.
En el cas d'una primera crisi, d'aquestes més visibles, d'aquestes de moviment del cos,
què han de fer els pares o la persona que estigui en aquell moment patint la crisi?
Doncs donar recomanacions des del costat d'una taula és molt fàcil,
perquè si no entren en pànic són raros.
Vull dir, prima de tot, el que diuen sempre, mantenir la calma,
però això és una recomanació, però és molt difícil.
Perquè aquí estem parlant que el nen, que pot ser tan petit com 3 anys,
per dir alguna cosa, et cau a terra i comença a convulsionar-se.
Exacte. Doncs, a veure, no hi ha cap persona que no entri en pànic.
Però hem d'intentar estar tot lo tranquils que puguem,
perquè si som els que hem d'ajudar aquella persona no podem estar en pànic.
Però és molt fàcil de dir, ho torno a dir, eh?
Què hem de fer? Doncs si està a terra, per exemple, aquest exemple que em poses,
hauríem d'intentar, primer de tot, protegir-li el cap amb alguna cosa tova.
Si portem un abric, si portem una bufanda,
o un bolso que no tingui res a dins molt gordo, parlant del carrer,
o a casa un coixí, no? Posa-li un coixí a sota del cap.
Després, no intentar per res aturar aquesta convulsió.
Perquè pararà quan vulgui, i si anem tocant massa,
a vegades el que fem és perllongar-la més del que toca.
Tan bon punt pari...
Posar-lo en situació...
Exacte, tan bon punt pari, o tan bon punt veiem que ho pogués demanegar,
posar-lo sobre el costat esquerre.
Això és una convenció internacional.
És millor sobre el costat esquerre que sobre el costat dret.
Però si ha de ser sobre el costat dret, no passa res.
M'hauràs d'explicar per què es prefereix el costat esquerre.
Jo és que, clar, ara m'ha explicat la curiositat.
D'acord.
I després, evidentment, i abans de tot, hauríem d'haver demanat ajuda, no?
Si estem sols o cridem, és igual, no passa res.
Vull dir, quan dic que no hem de controlar el pànic,
és que hem de demanar ajuda, perquè moltes vegades sols no podrem.
Algú estarà trucant a l'ambulància o al 112,
que ens diran què hem de fer.
Si es passa la crisi i el nen està bé,
recomanar que no vagis a l'hospital és un absurdo,
perquè tothom anirà.
Jo crec que s'ha de fer el sentit comú.
Si és una cosa que ja sabem què és i estem acostumats,
el pànic no sortirà, no se'n treurà, perquè estarà aquí.
Jo n'he vist un munt i no m'agraden,
i sé què fer i com fer-ho,
i estic tranquil·la, però no m'agrada.
No és una situació agradable de viure.
I després, el d'anar a l'hospital o no,
jo penso que és el sentit comú dels pares
o de les persones que siguin testimonis d'això.
Quan pot durar una crisi?
Doncs la majoria d'elles duren molt menys de tres minuts.
Però que es fan a terms, clar.
Clar.
Això és una altra cosa que sempre diuen.
Mira el rellotj a veure quant dura.
Bueno, si ho pots fer, d'acord,
però no estiguis mirant el rellotj en lloc de mirar què passa.
per mi el més important és fixar-se en els detalls.
Si la persona és capaç d'escriure què ha passat,
del que ha vist,
això ajuda molt més el metge que tots els rellotges del món.
Posar-lo per seguretat de la pròpia persona
perquè no es faci mal.
Allò que dèiem, el coixí a tou a sota el cap.
Apartar tots els objectes que pugui haver al voltant
que li puguin fer mal.
i posar-lo sobre un dels dos costats.
Millor a l'esquerra.
De...
Com se dice esto, ara?
De medio lado, com se diu?
Posició fatal?
No, fatal no, perquè no el deixarem respirar.
L'hem de posar de medio lado.
Ah, val, val.
Doncs mira, ja fas bé de dir-ho.
El tema de la boca, a vegades, perquè no es mossegui...
No posar absolutament res a la boca.
Si col·loquem el cap cap a un costat,
l'únic que...
I no hi ha res a dins de la boca,
perquè no és un nen petit que s'ha posat una fitxada
de l'ego a dins, per exemple, no?
La mateixa posició cap a un costat del cap
farà que la llengua,
que és el que podria obstruir la via aèria,
caï pel pes de la gravetat cap endavant.
No hem de posar res a la boca.
Això dificulta la respiració de la persona
que està convulsionant.
I, a més, si posem el nostre dit,
és molt fàcil que un vagi a neurologia
i el del dit a traumatologia.
Déu-n'hi-no.
Sí.
Per què sobre el costat d'esquerra?
Per què sobre el costat d'esquerra?
Molt bé.
En general, és una regla general
de quan trobes una persona que es troba inconscient,
però respirant per si mateixa
i sense ferides externes evidents.
Quan tu trobes una persona en aquesta situació,
és correcte posar-la sobre el costat d'esquerra.
Per què sobre el costat d'esquerra?
Bàsicament perquè si es tracta d'una embarassada,
i molt embarassada,
l'úter li pot comprimir la cava
i podem tenir un altre problema.
En canvi, l'úter mai comprimirà l'aorta
perquè és massa gruixuda.
I l'aorta està sobre el costat d'esquerra
i l'acaba al costat dret.
És una convenció internacional.
Evidentment, un nen de 3 anys no té aquesta complicació,
però si ho fem sempre així,
amb tothom,
doncs sortim guanyant tots.
Aquests són els primers auxilis
que ens recomanen
si ens trobem amb un atac d'epilèpsia.
A partir d'aquí, doncs,
medicació, com dèiem,
i hi ha seqüeles, finalment?
No, no hi ha seqüeles.
Bé, perdona que te digui una cosa.
Després dels primers auxilis,
s'haurien de fer un diagnòstic,
dir que allò és efectivament una epilèpsia,
perquè pot ser que li passi a un nen
que s'ha ofegat a la piscina,
i això no és epilèpsia,
i també pot convulsionar.
O perquè tingui una convulsió febril,
que tampoc és epilèpsia,
és un altre tema,
i també podria convulsionar.
S'ha de fer un diagnòstic,
i si aquest diagnòstic és epilèpsia,
un neuròleg infantil
haurà de determinar
quin és el millor tractament.
Seqüeles.
La immensíssima majoria dels nens,
que són normals
abans que succeixin les crisis,
la seva capacitat intel·lectual
i les seves habilitats futures
no estaran alterades.
Seran igual que havien de ser
sense l'epilèpsia.
Sí.
Fins i tot els fàrmacs
són prou desenvolupats
per no tenir efectes secundaris.
Això fa una mica de por,
m'ha dit que els nens...
Sí, això va ser un gran debat
durant molt de temps,
els fàrmacs no alteren
la cognició
en les persones amb epilèpsia.
No en la infància.
Un fàrmac antiepilèptic
que es pren durant 20-30 anys,
efectivament,
és possible que tingui
algun efecte secundari
sobre la intel·ligència
d'aquella persona.
Però, en general,
interessa tenir
l'epilèpsia ben controlada.
No només perquè és una cosa
que altera molt,
sinó perquè, bueno,
una crisi molt perllongada
sí que pot ser perillosa
i controlar-la amb tractament
farà que no ho sigui.
Els fàrmacs,
en l'experiència que tenim,
no donen
afectació intel·lectual
a la llarga,
a llarg termini.
Pensa que els nens,
com a molt,
els portaran 5 o 6 anys.
Hi ha alguna predisposició...
Parlàvem abans de genètica.
Pot ser hi ha alguna predisposició
d'unes persones més
cap a les altres,
genètica,
o fins i tot...
hi ha algun determinant
que les persones
puguem o els nens
puguin ser més propensos?
L'epilèpsia
té molts tipus
de manifestacions
i molts tipus
de síndromes epilèptics
i algun d'aquests
són d'origen genètic.
Hi ha epilepsies familiars
benignes
i hi ha persones
que tu preguntes
i el pare o la mare
o el tiet
doncs havia tingut
el mateix tipus de crisi
i són persones
perfectament normals
que havien pres medicació
fa 20 anys
molt més vella
la medicació
i molt menys segura
que la que es fa servir
actualment
i persones plenes
i normals
que no tenen cap problema
a la seva vida.
Fins i tot parlaves
abans
amb això
de les predisposicions
que hi ha èpoques
de l'any
en què estem més exposats.
Això és curiós?
Això ja ho va descriure
Hipòcrates
el gran pare
de la medicina grega.
Sí, sí.
No sabem exactament
per què
però a la tardor
i a la primavera
doncs sembla ser
que és més fàcil
que les persones epilèptiques
o amb facilitat
per tenir convulsions
en tinguin.
No se sap per què
però és així.
No se sap per què
però és així.
No se sap per què
exactament.
Ell no hi donava
cap explicació
no relacionava
amb els humors
i tot això?
Penso que va fer prou
en descriure
o va ser molt important.
Doncs no hi ha
una explicació directa.
Probablement
el canvi de llum
probablement
el canvi de ritme horari
probablement
el canvi d'alimentació
tot això
fa que el cos
que tingui facilitat
per tenir crisi
doncs es vegi
d'alguna manera
entre cometes
desbordat
i pugui tenir
alguna convulsió.
Però això són
entelequies meves
no hi ha cap cosa
demostrada
de per què
hi ha més epilèpsia
en aquestes èpoques.
En què s'està investigant
ara mateix
en el camp de l'epilèpsia?
Perquè també tal com en parla
sembla que sigui ja
tot bastant apamat.
En absolut.
No sabem per què passa.
En què s'està investigant?
Doncs bàsicament
hi ha una corrent molt americana
que és intentar buscar
aquests gens de l'epilèpsia
però amb això s'ha de ser
molt cauta
perquè és molt complicat
de dir.
Igual que tots els problemes
neurològics
normalment no hi ha
una sola causa
perquè passin les coses.
Però la investigació
sobretot està centrada
en aquest tipus
de...
sobre la genètica
de l'epilèpsia.
Però jo penso que ja
el que més
ens interessaria
poder saber
i és molt difícil
de saber
en l'ésser humà
és no què causa
l'epilèpsia
sinó quin és el mecanisme
que fa
que un cervell
convulsioni.
Sabem que
és una alteració
en la connexió
entre les neurones
en la sinapsis
però ben ben bé
per què
no ho sabem
i això és fascinant.
Diguem-ne
que l'observació
sí que ens permet
veure què passa
però no
quin és el mecanisme
que fa que allò passi.
No sé si m'explico bé.
És a dir
hi ha dos...
per exemple
hi ha una connexió
entre diverses neurones.
entre dues
no seria suficient
han de ser bastantes.
I aquesta connexió
podem recollir
en un electro
encefalograma
que està alterada
perquè mostra
signes
entre cometes
i parlant
planerament
de cortocircuit.
Però
quin és
el mecanisme
pel qual hi ha
aquest cortocircuit
no ho sabem.
No sabem
si és que el cable
no està ben enxufat
on toca
si hi ha dos enxufats
en el mateix puesto
si s'ha mullat d'aigua
si s'ha mullat d'aigua
si és curt
si és llarg
no ho sabem exactament
i aquí
és on està
jo penso
el que s'ha d'investigar més
i costa molt
perquè
hauries d'investigar
mirant un cervell
que està convulsionant
en un ésser humà
i a nivell molecular
o a nivell celular
això
avui en dia
no hi ha tècniques
per fer-ho.
Déu-n'hi-do eh
si és apassionant
ara ho entenc
al cap de la filàxia
doncs sí.
Avui hem parlat
de la pediatria
des del punt de vista
de la neurologia
tot allò que afecta
el cervell humà
en aquest cas
dels més petits
ho hem fet amb l'ajuda
de la doctora Maria José Mas
neurologa pediàtrica
del Centre Mèdic
Rambla Nova
moltíssimes gràcies
doctora Mas
per passar aquesta llarga estona
amb nosaltres.
Moltíssimes gràcies
a vosaltres
i encantada
que em teniu
per quan vulgueu.
gràcies.