A Tarragona Ràdio fem la volta al món.
I avui al matí de Tarragona Ràdio continuem fent la volta al món.
De fet, reprenem les nostres aventures, els nostres viatges.
Cada dia ja ho sabem amb un convidat diferent.
Avui convidada i ens acompanya la Nani Rodríguez.
Nani, bon dia.
Bon dia, i ben ara.
A la vida no has de posseir res més del que la teva esquena pugui carregar.
I el tri de viatges t'ofereix la volta al món.
Avui amb la Nani anem cap al Perú.
Nani, un viatge que ja fa alguns anyets que vas fer,
però imagino que el tens present i fresquet per explicar-nos-ho durant els propers minuts.
Absolutament.
Només com és el viatge de la meva vida, doncs per això m'agrada recordar-ho.
Ja el defineixes així d'entrada, el viatge de la teva vida, sí?
Sí, sí.
Per què? Per quins motius?
Doncs perquè va ser molt especial, perquè va ser molt llarg,
perquè va ser un d'aquells viatges que només pots fer un cop a la vida,
perquè normalment fas Europa, Egipte...
Aquests més típics, més clàssics, no?
Exacte.
I aquest em va sobtar molt, vam veure paisatges que no me'ls esperava,
vaig veure...
Anirem fent ara tot seguit repàs per aquest viatge,
per aquest itinerari que ens proposes.
Va ser viatge de turisme, de feina, de plaer...
De turisme, però sense agència, no vull dir que no, que...
Val, és a dir, que us ho portàveu una mica vosaltres ja,
o tu en aquest cas preparat des d'aquí, no?
Sí.
Una cosa ja programada, vaja.
Programada, i a més t'explicaré per què, perquè és curiós.
Una persona de Tarragona, anàvem dos matrimonis,
i el seu tiet havia marxat fa 50 anys cap al Perú,
i havia muntat dos hotels en una ciutat que es diu Guaraz,
que està a la Cordillera Blanca.
Hi ha, a Guaraz, dos hotelets, un es diu Hotel Barcelona,
i l'altre es diu Hotel Catalunya.
I, a més, al senyor li encanta que hi vagi gent que són dos hotelets molt petits,
en una ciutat molt petita, no?
Però gràcies a ell, doncs, d'alguna manera vam poder preparar aquest viatge des d'aquí,
però a un nivell particular fent una mica el que ens venia de gust.
On aterreu? Com és el primer moment?
Aterrem a Lima, a començaments del mes de juliol,
i a Lima la veritat és que, bueno, suposo que s'ha d'anar perquè s'hi ha d'anar,
però potser és el que menys val la pena.
L'Hermann Neville, el que va escriure Moby Dick,
li deia Lima la triste, i realment és una ciutat bastant...
Això ja passa en molts viatges que ens han vingut a explicar a la volta al món,
que aquelles ciutats o aquells punts que són més importants,
després tampoc no tenen tantes coses a veure.
O potser no són les millors del país, òbviament.
Jo diria que això és veritat que passa a tot arreu, a tot arreu.
A veure, si vas a Egipte, doncs, has d'anar a veure les piràmides,
si vas a París, has d'anar a veure la Torre Eiffel,
però tu has de trobar amb els viatges, i normalment passa,
el teu racó, no?, el teu moment, el teu espai,
que t'identifica, que recordaràs sempre,
i realment crec que Lima no és un d'aquestos llocs.
És molt... Com està al costat del Pacífic, sempre és brumosa,
saps allò on veus mai el cel blau, no?, sempre està com a grisa, com a trista.
Tot i això, Nani, la primera sensació de aterrar al Perú,
quan poses els peus a terra,
quin és la primera sensació o el primer sentiment que recordes?
Doncs jo m'imagino que com a molts països sud-americans,
o molts països del món,
en què es veu, surten les diferències econòmiques
entre uns i els altres.
Vull dir, veus la gent que està demanant,
gent realment molt pobra,
i gent realment amb uns cotxassos, vull dir...
País de contrastos.
Absolutament.
Econòmics, en aquest cas.
Absolutament.
Feu nit a Lima?
El primer dia esteu per Lima?
No, sí, vam estar a Lima,
al barri de Miraflores,
que és una mica el barri més turístic,
que cuida més, que està just al costat de la costa,
i de seguida, perquè després a Lima tornem abans de marxar,
marxem a Cuzco,
i Cuzco ja entres en un...
Perú té quatre paisatges o cinc,
així els dic tots,
absolutament diferenciats,
com acostuma a passar amb els països molt grans,
que és la costa, que és la zona de Lima,
que és trista, brumosa,
àrida,
tens els Andes,
que són els Andes,
tens l'antiplà,
que és també absolutament un altre món,
i tens la selva de l'Amassona.
I clar,
els contrastos són absolutament bestials.
I a l'arribar a Cuzco sí que t'adones realment
que estàs en un altre planeta.
Cuzco és una ciutat molt, molt, molt bonica,
amb un cel absolutament blau,
perquè està als 3.000 metres.
Com és Cuzco?
Com a ciutat?
És una ciutat com a Mola Pinyada,
molt bonica,
és molt gran,
i té barris que ja comencen a ser faveles o marginals,
però la ciutat en si és una ciutat,
es veu molt, molt, molt antiga,
però molt, molt neta, molt cuidada.
La plaça d'Armes,
els carrers del voltant,
les taulades són totes vermelles,
està en una vall,
que és d'aquells aeroports,
i em sembla que juntament amb un del Nepal
és dels més perillosos per aterrar,
perquè és que t'hi has de ficar directament entre els Andes.
T'hi has de tirar, no?
T'hi has de tirar, sí.
Després, quan arribes,
justament ja et donen a l'hotel la infusió de coca,
que també és divertit, no?
La veritat és que és com si et donin una tileta,
jo no vaig notar absolutament res,
però està a més de 3.000 metres,
3.400 o alguna cosa així, recordo.
I llavors allà ja comences a veure
que etsues,
queigues per tot arreu,
sentir per la queigua,
gent vestida,
però no gent folclòrica,
no és com vas aquí a Marbella
i veus la Manola i l'altre,
sinó que realment van vestir així.
Realment ho van vestir així
perquè realment ho...
Perquè ho mantenen.
Perquè és així, ho mantenen, exacte.
i que pràcticament no saben parlar castellà,
vull dir, tenen dificultats per parlar castellà
i és una ciutat realment molt bonica.
On trobes,
que això també està bé,
cuines de tot el món,
perquè després ja et poses en segons quins llocs
que la cuina és bastant més particular,
però allà trobes pizzeries
i absolutament de tot.
Ja et preguntaré d'estes per la gastronomia
i farem una part a ta banda
perquè ens expliquis aquests plats típics,
però a Cusco, per exemple,
què hi podem veure?
Quins, no sé, quins monuments,
quins punts...
No ens hem de perdre si anem a Cusco.
A Passar d'Armes, vull dir, segur.
I després hi ha un carrer
que no me'n recordo exactament
perquè els noms incas són narices, eh?
Vull dir que tenen...
Són complicats.
O té els apuntes o després són d'aquells noms, no?
Sí.
Allà va ser l'últim bestió,
l'última capital de l'imperi inca
i hi ha un carrer on està construït
amb la mateixa tècnica
que utilitzaven els incas
a tots els seus monuments
immensos blocs de pedra
que pesen tonelades
sense ciment
i amb unes juntures
on no pots passar ni un paper de fumar.
És a dir, és filigrana pura,
però d'unes dimensions bestials, no?
També hi ha unes ruïnes,
Sang Sayomando,
que és l'antic temple del rei inca,
que també és on fan la festa del sol,
per exemple,
però no vam arribar per poc temps
a la festa del sol,
que és el mes de juliol, sí.
que rememoren les cerimònies incas
i fan una mica tot el...
Jo diria que es nota molt
que estan valorant una cultura
que fins fa poc la tenien menyspreada.
Una pregunta,
si realment és una qüestió de vestigis
o realment és que ho valoren
i viuen aquesta cultura encara?
No, jo crec que cada vegada més ho valoren.
És a dir, encara veuen els quêchues o els oimares,
vull dir, la gent aquella que les veus amb les trenes,
amb aquells vestits típics,
la gent d'un cert estatus social
els menyspreien, no?
Vull dir, són allò, la púrria.
Però cada vegada més es nota,
es nota quan vas a un bar la música que toquen,
quan veus festivals o festes majors de poble,
que és una cultura que cada vegada l'estan reivindicant.
És a dir, se n'estan adonant de la meravella
que és tenir una cultura pròpia d'aquesta importància.
Clar, i a més imagino que s'ha de notar
el fet que sigui capital històrica del país,
que estigui anomenada o designada,
millor dit, com a capital històrica del país.
És que és molt més bonic i molt més encant
de Cusco que no pas Lima.
Lima és una capital més,
no té gaire cosa més, però Cusco sí.
Algun altre punt que no ens puguem perdre,
així, cultural, històric de Cusco?
L'església, vull dir,
és que tota la plaça d'armes està envoltada,
l'església i les ruïnes del temple inca
és molt de patrimoni arquitectònic, no?
Sí, però passejar-te pels carrers
i trobes les pagesetes que et venen jerseis.
És absolutament recomanable comprar llana,
vull dir, guants de llana d'alpaca
que et costen 10 euros,
que són calentíssims i que duren eternament.
A més, és molt curiós,
perquè et recomanen que els rentis el menys possible.
Vull dir, són jerseis que, per molt que te'ls posis,
no agafen olor corporal,
vull dir que la llana no té fibra
i després que quan els rentis els hi posis suavitzant del cabell.
Perquè, clar, és pèl natural.
Clar, llavors que quedin més finets, no?
Que quedin més fins.
Sí, això és altament recomanable
i la plata també.
La plata per tot el país,
trobes la plata del Perú,
que està molt bé de preu
i que tenen una artesania de la plata molt curiosa.
Molt bé.
I de Cusco vam començar
el que jo després,
valorant-ho al pas del temps
i mirant les fotos i així.
Penso que va ser la millor part,
la més sorprenent
o la que menys m'esperava.
De Cusco vam agafar un 4x4
i ens en vam anar cap a la selva de l'Amazona.
És a dir...
El transport, nani, disculpa que t'interrompia,
el vau fer en 4x4?
Allà vam llogar una guia
que, curiosament, era una noia
pèl roja, de pell blanca,
nascuda a Sòria,
i que feia guies a la selva amazònica
amb una agència d'aquestes
que t'organitzen petites excursions
i vam començar un viatge
de, em sembla que van ser 4 o 5 dies,
a la selva de l'Amazones,
que realment allò va ser
una descoberta.
Vinga, doncs introduïm-nos
a la selva de l'Amazones.
Sí, surts de Cusco
i t'enfiles a la carretera,
és a dir, has de passar
a l'altra banda dels Andes,
per una carretera d'aquestes
plena de precipicis,
molt llarga,
una carretera de pedra,
vull dir, la carretera asfaltada
la deixes a 20 km o 30 de Cusco.
Ja notes que allò comença a canviar,
també el paisatge
i la carretera deixa de ser carretera
i comença a tornar a fer.
No, és un camí forestal,
li diríem aquí.
A prendre tot aquest punt
ja més selvat i com més forestal.
Sí, el que passa és que la selva
triga una mica amb arribar
i primer fas el recorregut
que arribes a dalt dels Andes
i comences a baixar.
és un lloc amb un paisatge
de fa 500 anys.
Vull dir, és que estic segura
que els incas veien el mateix
que jo vaig veure, no?
Perquè veies índies,
quetxues,
amb el criu penjant,
segant a mà,
amb una, com se diu?
Una off?
No sé com se diu.
Una valla.
Una fals, exacte.
Doncs segant a mà,
amb el nen al costat,
vestida típicament,
amb el burrito,
la llama,
saps?
Vull dir,
molt autèntic.
Un paisatge i una cultura
que ha patit poques modificacions.
Molt poques modificacions.
Que s'ha actualitzat poc.
Sí, molt poc.
I llavors,
quan comences a baixar,
vam anar al Parc Nacional Manu,
que és la zona
de la selva amazònica
que pertany al Perú.
Té dues zones,
una al nord,
que és Iquitos,
i aquesta del sud,
que a la capital es diu
Puerto Maldonado,
que és molt més
poc visitada.
De fet,
és una zona al Manu,
al Parc Nacional de Manu,
és un lloc on encara
queden tribus
no contactades,
que n'hi diuen,
és a dir,
grups d'ètnies
que no saben
que existim.
Exacte,
que són totalment
purs,
verges,
exacte,
per definir-los així.
Que no els agrada massa,
de fet,
han tingut alguns problemes
perquè no els agrada
que hi hagi estrangers,
els turistes
no els acaben de caure gaire bé,
però,
bueno,
però el més impressionant
és el que realment
és la selva,
no?
Comences a baixar
i comença a haver-hi
cada vegada més vegetació
i arribes a el que en diuen
el Bosque Nuboso,
que és una zona
molt,
molt,
molt humida,
amb moltes boires,
tot està permanentment mullat
i està tot regalimós,
saps?
I allà vam fer una nit
a un loig,
a un lloc d'aquestos
de cabanyetes
al mig de la selva,
sí,
bueno,
doncs escoltant
el gallito de las nieves,
el gallito de las rocas,
mirem,
un ocell molt especial,
vam veure serps,
vam començar a veure
moltes falgueres,
saps aquell paisatge
que t'imagines
los dinosaurios,
perquè estan les falgueres
immenses,
enormes,
ple d'arbres
de tots colors.
Clar,
ha de ser un canvi bestial
amb el paisatge,
ara m'imaginava també
amb els sons
de la nit,
amb la manera de viure,
el clima fins i tot,
no?
Sí,
comences a tenir calor
perquè Cusco fa un fred
que pela,
això sí,
si algú hi va,
sisplau,
que agafi,
encara que hi vagi
el mes d'agost,
jersey d'allana,
bueno,
no,
millor que no l'agafi
i se'l compri allà.
Exacte,
igual que els guants,
igual que els guants,
si allà,
molt millor,
perquè vam acabar tots
amb guants
i un bon abric
perquè fa un fred
de la pela.
I llavors imagino
que quan ja t'introduïssis
a la selva,
doncs ja canvia tot,
canvia el paisatge,
canvia el sol,
canvia el clima,
no?
Sí,
i vam estar allà
i llavors part del grup,
jo no,
jo he de reconèixer
que em va fer por,
vam baixar
els últims 40 quilòmetres
que són tot baixada,
evidentment,
perquè vas baixant,
vas introduint
a la selva amazònica
amb bicicleta
i nosaltres vam continuar
amb el 4x4,
però bueno.
I arribes a...
I m'agradaria
una experiència fantàstica,
no?
Els que la van poder compartir
o els que després
te la van explicar.
Sí,
però saps per què no ho vaig fer?
A veure,
una cosa,
la veritat és que si tornés
ho faria,
perquè com el camí
és de pedra,
la bicicleta
no és gaire
último modelo.
Val.
El cul
és que no saps
com te queda
amb les pedres.
És una cosa
i vaig pensar,
vaig fer un trosset
i vaig pensar
40 quilòmetres i així.
No són les bicicletes
que tindríem aquí
que van més preparades
amb suspensió
i amb amortís.
En absolut.
I llavors vaig pensar
no,
perquè després
no en podrem veure.
Millor que no
i acabem el viatge bé,
no?
Sí,
ja m'ho explicarem.
Exacte.
Llavors arribes a Pilcopata
que és l'últim lloc
de la civilització
on hi ha l'última ambulància,
l'últim metge,
l'últim telèfon
i llavors vam agafar
una canoa
i vam fer
uns quants quilòmetres més
fins a Talaia
que és l'últim poblet
abans d'arribar
a lo que és la selva.
Introduir-te de ple...
Seria allà el límit,
no?
El límit, sí.
Fins on
on hi van arribar
la majoria de turistes
m'imagino.
Sí.
Fins aquí.
Ens vam banyar,
el riu era primer,
el primer tros
es deia Pinyi-Pinyi
després és el riu Pilcopata
i després vas a parar
el riu Alto Madre de Dios
que és l'afluent
juntament amb el Manu.
És a dir,
quan s'ajunten
el Madre de Dios
i el Manu
se li diu ja Amazones,
no?
És la zona
on baixen els rius
més poderosos.
Tot això l'any
ho fèieu amb la mateixa guia
que ens has comentat abans?
Sí, sí, sí.
Sí, sí, sí.
Amb la mateixa noia
pel Roja
que ens havies dit,
per situar-nos.
Portava uns quants anys allà,
havia trobat parella allà
i, bueno,
li agradava,
havia estudiat biologia aquí
i, evidentment,
li agradava molt
la biologia i la selva
i li encantava
explicar-t'ho tot
i ens va parlar.
Bueno,
després de fer
aquest trosset
amb barqueta,
amb canoa d'aquesta,
sí, de plàstic,
no sé com se diu,
amb zòdia,
perquè ens entenguem.
Sí, amb una llanxa d'aquestes.
Llavors vam arribar a Talaya
i allà vam agafar un cayuco
que pot anar més bé pel riu
i vam arribar al loig
on vam passar uns dies
que és una zona d'aquestes
de cabanyites,
de literites,
mosquiteres,
per tot arreu,
a la vora del riu.
I allò va ser màgia,
allò va ser absolutament màgia.
Clar,
ha de ser un paisatge molt austè,
no tot molt austè.
Però,
absolutíssim,
verd,
humit,
el cabell se'n va rissar
com no se m'havia rissat
amb la vida
perquè era tot humitat,
era una condensació
que semblava que respiressis aigua,
però absolutament preciós.
Vull dir,
te sentaves a la vora del riu
amb un xinxor,
amb una amaca d'aquelles
que pengen entre dues amacas
i veies passar els lloros,
veies els monos,
formiguetes d'aquelles
que surten.
És que és com veure
una guia del National Geographic,
però tu estàs allà.
En directe,
formes part de la guia,
és com si haguessis entrat
a la pantalla.
A la pàgina del National Geographic,
o a la pantalla, sí.
I la gent nani?
És a dir,
i les persones que hi viuen allà?
Allà hi vivien tres persones,
un encarregat,
un cuiner,
i l'altre,
que devia fer una mica
de tasques de manteniment,
que eren d'allà,
molt, molt amables.
Però allà hi viu gent autòctona
també, no?
Sí, sí, sí,
però no els van veure.
Vull dir,
van veure una mare i un fill
pel riu,
que va passar per a prop,
i em van dir,
saps amb el cabell aquell tallat
que sembla un casco del revés?
Sí, sí.
Anaven la mare i el fill
i em van dir,
estos són mochigangues,
que encara són una tribu
que sí que de tant en quant
va a la civilització,
porten els anys al metge.
Però no és el que deies,
que no els agrada massa
el contacte amb el turisme,
no?
No, no ens veuen,
i em sembla que fan molt bé,
no ens veuen com a,
com a algú positiu,
sinó com problemes, eh?
Sí, com gent que...
L'home blanc només els ha portat problemes.
Exacte,
si ens posaran o us ficarà o us...
Ara no em surt la paraula,
però vull dir que s'entrometeran
en la seva vida.
Sí, sí, sí.
Només els hi comporten problemes.
I allà, doncs, bueno,
vam estar tres o quatre dies
i després ja et dic,
passat el temps,
dius,
és que allò,
jo m'hauria quedat.
Si haig de triar algun lloc
per considerar una vida
del paradís,
jo diria aquell loig
enmig de la selva
envoltada de pau,
o de tranquil·litat.
No sé, Nani,
si fa quatre anys
vas tenir aquesta sensació,
però avui dia
que vivim tan connectats
amb la tecnologia,
amb el telèfon mòbil,
amb l'internet a la butxaca,
amb tants estímuls
audiovisuals i mediàtics,
no sé com més viu
o com més concept,
quatre dies,
imagino que en plena desconexió,
perquè, clar,
ja ni...
Ni jo ni ningú
vaig trobar a faltar res, eh?
Ni telèfons ni...
Res, res.
Ni llum, ni res.
Exacte.
T'aixecaves amb l'alba,
te'n anaves a dormir
quan?
Al vespre?
que a les sis de la nit,
a les sis del vespre,
a les sis menys cinc,
hi ha sol
i a les sis i deu
és negra nit.
Vull dir,
clar,
com estàs just al costat
de l'Equador,
allò va a tota pastilla.
Sí, sí, sí.
I era una cosa
molt tranquil·la.
Prendre't un gintònic
sentadet allà
i veient el riu
com tira ball
i tot aquell paisatge
fantàstic.
Però, bueno,
Perú no és només això.
No, no, clar.
Una imatge idílica
i un paisatge,
òbviament,
doncs idílic.
Impactant.
Impactant.
A partir d'aquí
vau tornar ja cap a...
Sí,
vam fer una mica
el que calia fer
perquè, de fet,
jo des de molt joveneta
m'havien regalat
un llibre sobre els incas
i tenia el Machu Picchu
gravat a l'ànima
i s'havia d'anar.
Esclar,
això és el que el dèiem
al principi, no?
Que són d'aquells punts
que s'han de visitar.
No te'ls pots perdre, no?
I realment val molt, molt,
molt la pena.
Aquest sí?
Aquest sí que li donaríem
puntació positiva.
Al Machu Picchu li donaria un 10.
Sí?
Sí, un 10
perquè és absolutament impressionant.
És bastant car.
Bé, vas tenir d'agafar tren.
Llavors, allà ja es veu
que hi ha el turisme
i el turisme fa disparar els preus.
Ja pren més constància,
perdó,
més importància al turisme,
no?,
en quant a transport,
en quant a preus...
Sí, sí.
En un poblet pots trobar
un menú molt, molt complet
amb trutxa o amb tocino,
amb una sopa
per 0,75 euros
i allà a Guascalientes
i a Machu Picchu
els preus són com els d'aquí o més, eh?
Vull dir, realment és car.
I vam pujar un dia,
vam visitar les ruïnes i tal,
vam baixar a Guascalientes
perquè és el poble
que està d'on surten els autobusos
que pugen fins al Machu Picchu
i l'endemà vam anar a veure
sortir el sol
i sortir el sol allà
doncs també és una d'aquelles experiències
que dius té alguna cosa més que turisme, no?
Aquella foto postal, no?
Què diem?
Aquella imatge que se't queda...
Sí.
Tu saps els nens a l'escola
que tu els dius
dibuixa'm un paisatge
i dibuixen unes muntanyes
amb punxa,
un riu,
uns arbres,
és això, però...
I aquell sol, no?
I aquell sol naixent darrere de la muntanya, no?
Sí, sí.
Una mica seria això.
I llavors el segon dia que vam anar,
com clar, evidentment,
vam anar molt d'hora
per veure sortir el sol,
vam fer una cosa
de la que també estic molt orgullosa
que és pujar al Guaina.
Saps quan mires la foto del Machu Picchu
veus les ruïnes
i darrere un Picacho
molt de punta,
un Pico
que és el Guaina Picchu
que és el Pico Joven.
Machu Picchu vol dir
muntanya vella
i l'altre és muntanya joven.
Però la pujada és espectacular
perquè és una pujada bestial.
Quan passes el control
perquè controlen la gent que puja
perquè com hi ha molts precipicis
que no s'estimbin
per controlar que tots els que pugen baixen.
i acaben tornant al punt d'origen.
Sí, i llavors te fan apuntar el nom,
el país i l'edat.
Clar, per l'edat,
vèiem,
i realment era de les,
no et diria de les més grans,
però del grup dels més grans
que pujaven.
I què tal?
Molt dur,
però fantàstic.
Des de dalt,
des de dalt de tot del Guaina,
veus Machu Picchu,
que torno a dir,
veus els documentals
i veus el National Geographic.
I ha de ser arribar dalt,
no, aquell punt de dir,
ostres, ho he aconseguit.
Ho he aconseguit.
He arribat fins a dalt,
ha sigut dur,
però, bueno, com...
Val molt, molt, molt la pena.
Dels quatre van pujar tres.
Un es va quedar
perquè va veure que allò era
escales picades a la roca,
fetes a la roca,
que l'havien fet els incas,
clar, absolutament empinades,
hi havia un observatori a dalt,
però observatori inca, eh?
Tot allà,
tecnologia no existeix.
I realment aquest lloc
és un lloc com
molt, molt, molt especial, eh?
S'ha d'anar.
A veure, és com si et dic,
vas a...
No, no, no,
són aquests punts
que també ens agraden,
que recomaneu,
a la volta al món,
perquè si algun dels oients
doncs viatja cap a Perú,
doncs que intenti fer
aquest pic, no?
Aquesta muntanya.
Que com deies que es deia?
La...
Guaina.
Guaina, molt bé.
El Matxo Picchu
i el Guaina Picchu.
Doncs, què més, Nani?
Després...
Sí, després vam fer l'Altiplà,
vull dir, vam anar de...
Bueno, vam...
Vam agafar un autobús.
Vau tornar a passar per Cuzco?
No, de Ollanta i Tambo, sí.
Vam agafar un autobús
que ens portava fins a Puno,
que és la zona de l'Altiplà.
que arribes a un lloc,
la carretera que diuen
que és una de les més altes del món,
tret la zona de l'Himalaia,
a 4.000 i pico metres,
que, clar,
és una planícia desèrtica
amb casetes que, dius,
ja no sé com hi viuen la gent aquí,
amb un fred de nassos,
un clima sec.
Aquí torna a canviar el clima, eh?
Però sec.
No és completament diferent
i oposat al de l'Amazones.
L'altra cara.
Vull dir,
ens ha sortit de sang del nas,
però de la sacadat, eh?
Vull dir, una cosa...
Un cel d'un blau...
Blau marí,
és un blau absolutament impressionant.
Sí, sí, sí.
I arribem a Puno,
que és on està el llac Titicaca,
que fa frontera amb Bolívia,
i el llac Titicaca
és un d'aquells llocs que dic...
Bé, jo, si hagués de tornar,
tornaria a anar, evidentment,
al Machu Picchu,
a la selva i al llac Titicaca.
És un altre...
És com veure la superfície de la lluna
o alguna cosa així.
El llac Titicaca
no s'ha massificat de turisme, encara?
No, no.
A Puno hi ha hotelets
i veus turisme...
Perquè és un punt turístic del país
o de la zona, si més no,
d'aquest límit entre Pero i Bolívia,
que potser és més turístic
i potser va més...
Però no, no, no.
Ni punt de comparació amb Machu Picchu,
per exemple, o Aguascalientes.
No, no, no.
Vull dir, hi havia turistes, evidentment,
ho notaves, però no era massificat.
No estaves com aquells llocs
que et fa sentir incòmodo, no.
Llavors agafes una barca,
et fa una passejada
i viuen els uros,
que són aquells que fan illes pròpies
per fer les seves cases amb tot hora,
que hi havia un cert contrast
perquè, clar, veus la casa...
Per exemple, l'escola és una illa,
l'escola d'aquell poblet.
Sí.
Estava damunt d'una illa
i els nens van i venen
amb les seves barquetes de tot hora,
fan el recorregut d'illa amb illa,
recollen els crios i els porten a l'escola.
I després vas a visitar una d'aquestes illes
i veus les casetes i tal.
I dins de les casetes
hi havia parabòlica i televisió.
no tenien llum,
però tenien un generador.
Era un contrast, no?
Entre...
Les senyores vestides d'aimares,
allà la cultura és més aimara que quechua,
l'idioma també notes que és diferent,
no entens absolutament res,
però notes que és diferent,
però, clar,
la cabanyeta feta de tot hora,
tot molt bucòlic,
i a dins de la caseta,
la tele...
Amb l'antena parabòlica.
Amb l'antena parabòlica i un generador que fas l'ol.
Amb un grup amb la gasolina, no?
Això també ho hem vist sovint a les pel·lícules
i, vaja,
és també una imatge recorrent d'aquestes zones del Perú.
Sí, sí.
I després...
Després vam anar...
Sí, per això...
Anirem acabant, no?
Encara ens queda un trosset
que vam anar a Guaraz
a veure el tiet d'aquest company
que vam anar amb ell,
el de la Font de Barcelona,
l'Hostal Catalunya i Hostal Barcelona,
i allà a Guaraz
el que hi ha és la Cordillera Blanca,
el Guaraz Can,
una zona alpinista,
i un petit poblet que es diu Yungai,
que va ser molt impressionant
perquè l'any 70 hi va haver...
Hi ha zona volcànica,
hi va haver una explosió volcànica,
que el que va provocar va ser un allau
que va enterrar la ciutat,
és a dir,
hi van haver 27.000 morts
que queden a sota.
Saps?
Vull dir,
passeges per allà,
és un gran,
un immens cementiri
on està la gent allà
perquè no van poder...
Hi havia tants metres,
tantes tonelades de material
que va ensorrar el poble
que van decidir deixar-ho tal qual
i fer un cementiri
i llavors trobes les plaquetes
de la gent que està a sota,
enterrada des de l'any 70, no?
És curiós.
I una imatge molt impressionant
era la palmera,
hi havia tres palmeres gegants
a la plaça del poble,
i el que a sobre surt
és just la copa de la palmera,
una palmera immensa,
gegant,
i només pots veure
la part de dalt de la palmera
perquè tota la resta va quedar...
Com a la veritat està enterrat, no?
Va quedar soterrat completament.
A sota, sí, senyor.
Doncs curiositats del Perú
les que ens porta la Nani Rodríguez
aquest matí a la volta al món.
Nani, ens queda molt poc temps,
només preguntar-te
una cosa que ens havia quedat pendent,
que era el tema de la gastronomia,
que a mi em començat a parlar,
no sé si vas poder provar
algun plat típic,
algun menjar,
doncs que realment
hi guardes un bon record
també de la regió.
Sí, a veure,
jo sóc de les que provo tot, no?
Vull dir, el meu home
demana pizza a Egipte.
No, no, tu ets com jo,
jo crec que s'ha de provar
allà on vas, almenys, no?
Jo vaig provar de tot,
vaig menjar cui,
que és un menjar molt...
que són els covalles,
aquestes ratetes,
que és exactament igual
que un conill, vull dir...
Sí, sí, sí.
Però aquí els tenim per fer bonic
i allà els tenen per les cuines,
no?
I, bueno,
doncs l'agafen
i el fan a la braseta,
obert, exactament igual que aquí.
Moltes sopes.
El menjar és molt, molt ric, eh?
Molt bo.
El que passa és que t'ho barregen tot.
T'hi posen un plat
amb una mica d'arròs
i un plàtan
i quatre bejoques
i tres espaguetis
i una mica de...
tot barrejat.
Tot barrejat
i tot així en piràmide
que és una mica sobtat
i nosaltres no estem acostumats,
però altament recomanable
una cultura al ceviche,
per exemple,
que és el marís,
que en tenen molt
i molt bo,
amb una espècie de marinada
feta amb llimona,
que està...
que és realment bo,
vull dir,
molt recomanable,
molt recomanable.
Doncs, Nani,
sí que recomanaries,
evidentment, anar al Perú
i tens previst tornar-hi algun dia?
No, m'encantaria,
però em queda molt de món per beure.
Millor veure altres coses, no?
Sí,
ara per ara
és el viatge de la meva vida,
Rodríguez,
que ens ha explicat
el viatge de la seva vida
avui a la Volta al Món.
Hem après moltíssimes coses del Perú.
Nani,
moltíssimes gràcies
per acompanyar-nos,
per fer la Volta al Món amb nosaltres,
que acabis de passar un bon estiu
i a viatjar toca.
Moltes gràcies.
Gràcies, Rodríguez.
Adéu.