Històries prehistòriques, thrillers apassionants,
algunes més sorrelistes, més de ciència-ficció,
com a invasions d'extraterrestres a la Terra,
de tot una mica la cartellera cinematogràfica
i necessitàvem ja el David Serra, que ens poses a lloc.
David, bon dia.
Bueno, primer de tot, gràcies.
Un altre cop estic aquí físicament.
Gràcies a tu, per mi.
Tu me pots tocar, nosaltres no.
A veure, la veritat és que portàvem un retard important.
Jo m'he posat al dia, jo he fet feina.
Sí, perquè ara estàvem fent llista de tot el que vés del David
i dic, ostres, però d'on treu el temps?
I estic content perquè, tot i que totes les estrenes de la setmana
tenen el seu interès, doncs he vist alguna de les pel·lícules
de la setmana passada i algunes que tenia ganes de veure,
que no les havien tret encara de la cartellera, gràcies,
i que els han donat l'oportunitat per poder revisitar.
O sigui que tenim bon material aquests dies, sí.
Podem parlar, a veure el temps que ens doni,
però podem donar-li una volta ràpida, si tu vols,
a les estrenes de la setmana.
I jo, mira, començaria...
Sí.
He de dir que vaig veure Anna Karenina,
ho diré molt ràpidament, està molt ben feta,
però jo me cansen una miqueta aquestes pel·lícules.
Me faig gran.
Ho volia dir perquè algú m'ho va preguntar,
és que de l'Anna Karenina no l'has parlat.
I jo també m'he deu...
El que sé que m'estan escoltant,
Víctor,
Anna Karenina és el que és.
És un biopic ben fet,
és una història basada en una novel·la immortal,
que està molt ben feta,
però que a mi no m'he citat.
O sigui, cinematògrafiament parlant,
no és una pel·lícula que m'hagi portat
a cap joc diferent.
O sigui, no, no.
Direm que no.
I punto.
Jo parlaré de les pel·lícules que he vist
i una recomanació...
És que potser llegim la novel·la, no?
Sí, és que, a veure, està bé.
És un gran muntatge.
És una gran pel·li d'època.
Se tornen a repetir.
És d'aquestes pel·lícules,
i ara m'allargaré potser un minut,
i són novel·les,
que s'han fet tantes versions cinematogràfiques
que podrien fer monogràfics.
I ja no sorprèn, potser.
Generacionalment, no.
Jo n'he vist tantes.
Hi havia una època, fins i tot m'excitava,
no diré si eròticament,
però m'agradava veure aquestes pel·lícules.
Era una nova versió de la Carina.
Doncs ara no.
Doncs aquesta la vaig veure
i potser estarà cansat,
també ho he de dir,
però és d'aquelles pel·lícules que dius
molt ben feta,
però no m'aporta res d'emoció
des del punt de vista cinematogràfic.
Ara bé,
parlem d'una pel·lícula que m'ha emocionat
des del punt de vista
de pare de família.
De Cruts.
Una aventura prehistòrica.
D'aquest nivell va dir avui el David.
Sí.
A veure.
Digues, digues.
És divertida.
Jo reconec que tinc franca debilitat
pel cinema d'animació.
Bé.
I aquí són uns personals,
els protagonistes són uns prehistòrics.
Sí.
Una família tal com la veria mare,
traslladada directament.
I com a més autèntics que els Picapiedra,
perquè els Picapiedra eren molt actualitzats.
Tenien batedores i coses d'aquestes.
Tenien batedores i coses d'aquestes.
Però bé,
és la proposta DreamWorks de la...
És la factoria contrària una mica a Pixar.
I la veritat és que,
home,
m'ha agradat perquè revisita amb certa gràcia
un gènere que a mi particularment fa molta gràcia,
que és els Slapsticks.
O sigui,
els Slapsticks és el gènere de comèdies,
bojarrada,
molt de ritme...
De caure per terra.
Exactament.
I ho fa amb certa gràcia.
Jo sí que diria que té una mica l'esperit dels Picapiedra,
però és molt aïs-eis,
la pel·lícula.
De fet,
és la factoria,
la que marca una miqueta la tendència.
I la veritat és que aquesta família
en la qual tothom ens podem reconèixer
amb petits trets,
amb un ritme endemoniat,
no et diré que sigui una obra mestra,
no és un Pixar.
No, no ho és.
Però sí que és un Dreamworks
amb molt de sentit,
amb molt de ritme,
amb molta canya,
amb una banda sonora divertida.
No et val una miqueta tant de ritme i tanta cosa?
No, sincerament...
No està pesat.
A veure,
des del punt de vista de la cara ja s'ho passa molt bé.
Això és paradigmàtic.
A partir d'aquí,
tot el que es pot dir és que...
És una pel·lícula que complés la seva comessa,
que és entretenir,
ho fa molt bé,
i que jo la recomano,
la recomano perquè feia temps que no veia una pel·lícula d'animació...
Bueno,
romperrat també m'agradar.
La veritat és que l'animació al final
és el nostre racó impossible
pels amants del bon cinema,
perquè sempre trobem el nostre espai.
En aquest sentit,
també la segona pel·li de la que ens volia parlar el David
és una de la setmana passada,
Jaque,
el Cazafantasmes,
que potser està dedicada
a un públic una mica més jove també,
però potser no tan...
A veure...
O són equivalents.
Té la força
que és un conte clàssic,
estem parlant de...
No sé que la versió catalana,
com es deia,
jo me'n recordo que era
el Jack de les Habitxueles.
Ah, sí?
I jo me'n recordo
que moltes vegades
era un dels contes
que em contaven a taula
perquè quan tenia que menjar les genties
doncs era el conte que tocava.
O sigui,
directament era el conte de les genties.
Montgetes,
les Montgetes Màgiques.
Les Montgetes Màgiques
era un conte que ma mare me contava,
eh, mama?
I que m'ha quedat gravat.
Un dels contes clàssics de la història.
I la veritat és que potser
la gràcia està en que Brian Singer,
un director de cinema,
bueno,
amb les Petrosos Habituales,
la Patrulla X,
amb una certa capacitat
per dur a terme pel·lícules trepidants,
pel·lícules de gènere,
doncs va tindre la brillant idea,
crec jo,
de tornar els contes infantils,
els contes clàssics.
I per què no agafem els contes infantils
i els donem una mica de vitamina?
I ho ha fet,
amb certa potència,
no malbarat en cap moment
el que és l'esprit dels contes infantils.
És una pel·lícula,
jo crec que per totes les edats,
potser la canalla cap als 9 anys,
10 anys,
molt ben feta,
amb un ritme molt correcte.
Una pel·lícula tampoc,
diguem-ne la veritat,
cinematogràficament,
no aporta res de nou al gènere,
però sí que és un espectacle
fet directament per la pantalla gran,
això vol dir pels cinemes,
ja ho saps,
sempre fas la mateixa diatriba,
i una pel·lícula que funciona molt bé
amb gran pantalla
i que realment no li tinc res a retreure.
Jo m'ho vaig passar molt bé.
Molt bé.
Ah, sí que,
pel·lícula, recomanació,
família...
I si tu la tenies de referent,
perquè te l'explicaven de PQ...
Clar,
i tenim la setmana santa,
i les famílies voldran anar al cine,
i aquí tenen dues pel·lícules
que van perfectament amb aquesta línia.
Doncs a Jacques el Cazafantasmes
i també a Cruts,
aquesta família prehistòrica.
Exacte.
Una mica més cascudet,
suposo que heu d'estar,
per veure Incompatibles, no?
Sí, a veure,
aquesta pel·lícula em va cridar l'atenció
només per un detall.
Ho dic molt sincerament.
L'actor protagonista d'Incompatibles,
que és,
a veure si ho pronuncio bé,
és Omar Saï,
que és l'acompanyant
de l'home minusvàlid
de la pel·lícula
d'Inrompible,
no, ara no t'ho diré.
No, clar,
sempre la confonem amb l'impossible.
No, no, no.
Intocable.
Intocable,
vale.
És una producció francesa, eh?
Intocable, sí senyor.
Intocable és la producció francesa
que va ser l'èxit.
Sí, sí,
jo estava buscant,
i ara me diuen
que jo crec que no és el títol original
de la pel·lícula.
Es diu,
jo és que no en sé de francès,
però es diu...
No.
T'ho ensenyo perquè no ho puc pronunciar, eh?
A veure, deixa'm mirar.
Mira.
No?
Doncs no té res a veure,
no té res a veure incompatible.
Però és una body movie,
és una pel·lícula que curiosament
aquesta setmana tenim dues,
ja parlarem de la segona després,
amb el nostre Silvestre Estalore,
i aquesta és una pel·lícula
que té la gràcia
de fer una body movie
a la francesa,
té moments,
jo crec,
molt fluixets,
molt fluixets,
potser perquè els sentiments,
a l'hora de ser explorats
des del punt de vista
del cinema francès,
una pel·lícula
que va de dos policies
en les banlí,
diguem-ne,
franceses,
o sigui,
que realment ha traslladat
el que seria
l'espai paradigmàtic
de les pel·lícules americanes
de policies i companys,
doncs ho ha traslladat
a França.
O sigui,
dos policies
que són la nit i el dia
i que han de treballar
juntament en cas?
O sigui,
el que hem vist sempre
a les comèdies policiaques...
Amb un rarafons
que fa constantment referència
a la realitat de França,
que és la immigració,
les barreges absolutament
de tot tipus de races
dins d'una mateixa ciutat,
les barriades,
però que té un cert ritme,
és una pel·lícula
que es deixa veure,
no entusiasme,
o sigui,
jo pràcticament diria
que és pel·lícula
de tarda,
de diumenge,
de veure-la després
de la migdiada,
no ho fent,
ja és molt,
però funciona,
és que m'estic tornant en tobo,
o sigui,
però és una pel·lícula
que la veritat és
que l'únic elicient
és aquest actor
que ho fa molt bé
i que realment
el trobem fora
del seu paper
del delinqüent
que feia
d'assistent
del millonari
minusvàlid.
Vinga,
passem a un altre títol,
més heavy aquest,
una bala en la cabeza,
atenció,
amb Sylvester Stallone
amb pistola en mà,
fent d'una,
d'una assassina sou.
Sí, senyor,
i aquí toca,
aquí toca trailer,
eh?
Val.
Ni mujeres,
ni niños.
Papá,
me diste tu palabra,
deja ese trabajo.
Eso no va a pasar.
¿Sabes qué hago?
Tengo don de gentes.
Anoche se cargó a cuatro
de los maestros.
Lo encontraré.
Y sacrificas algo que quieres.
Papá.
Policía de Washington.
Límanos que han cogido
a tu vida.
¿Cómo?
Recurriendo algún
fútbol de tu país.
Yo nací en Florida.
Cuando pilla ese tío
se va a cagar.
¿Y cómo lo hacemos?
Primero la rescato.
Lo matamos luego.
Estáis locos.
Os emprendéis
a un enfermerario.
Os bote el picadillo
y yo estaré mirando.
No puedes matarme sin más.
Acabo de hacerlo.
Lo sé,
he oído el sermón.
Tenía que detenerlo.
Tú y yo
tenemos un asuntillo pendiente.
¿Qué somos?
¿Vikingos?
¿Es pot concentrar
en esta estosterona?
Bueno, yo
estava pensant...
¿Pero qué es eso?
Sí, sí,
perquè estem veient
les imatges.
No hem evolucionat, eh.
Pero es que es tornar
als anys 80
fins i tot
amb el tema de la música.
I Walter Hill
com a director,
un director de cinema
extraordinari
des del punt de vista
de pel·lícules
com El lluitador,
Driver,
Los amos de la noche
de Warriors,
una pel·lícula
que em va encantar
en el seu moment,
Tradición sin límite,
Límite 48 horas,
Calles de fuego,
el gran Walter Hill
que ja està grandet,
però és que esta luna
també està gran,
66 anys
que és el bon home.
Me'ls imagino
tots dos anant de copes.
Sí, sí,
però bueno,
encara tenen la testosterona
molt pujada.
Però molt, eh.
No ho sé com,
però ho fan.
I llavors
estem amb una pel·lícula
que clar,
el que vol donar
és una mica
de lo d'abans,
però fer-ho
des del punt de vista
que hi ha molts com jo,
que ja comencem
a trontullar
i que vam créixer
en aquest cinema
dels anys 80
i que aquestes pel·lícules
que els anaves a buscar
al videoclub
després de haver vist la pel·li,
això ho feia,
i anaves al videoclub,
ah, aquesta l'estalona
i te feies tota una tarda
l'estalona a tope
i era loquera.
I aquí estem
amb una història
d'assassins a sous,
de policia coreà
que s'ha de caliar
amb l'estalona.
Que tots se maten entre tots,
però un és més dolent
que els altres.
Sí, un altre
i l'estalona pel B
diu, venga, va,
faré una mica de bo.
Sí, i filla segrestada,
evidentment.
Exactament,
i té que parar
a un tal,
com ho s'ha de dir,
Jimmy Bobo,
que és,
per això em sonava
quan vaig veure la pel·li,
és el Cal Drogo
de
del Juego de Tronos,
de la gran sèrie
de televisió
Juego de Tronos,
un personatge,
una bèstia,
tío,
estem parlant de...
Clar, clar, clar,
és que aquí...
el dolent
que s'enfronta
l'estalona,
doncs l'altre ego
és brutal.
I tot això
amb policia corrupta
i, a més,
tot això passa
a Nova Orleans
després de la devastació
del Katrina,
vull dir que,
a veure, clar...
Estem amb els anys 80,
la pel·lícula
que s'hagués fet
dels anys 80,
ara.
Sí, sí, sí.
No canvia res.
Ara,
no tant l'estic venent
com una pel·lícula
d'aquestes d'autor
i després farem un tutorial
i parlarem de...
No,
és una pel·lícula
de Walter Hill,
és una pel·lícula
que demostra que encara
fa uns quants abdominals
a l'estalona
i que, bueno,
funciona des del punt de vista
de pel·lícula d'acció.
Bé,
doncs ja està.
Ja està.
No demanem més.
I acabem,
ara ja sense temps,
simplement per fer un esment
si tu vols,
a The Host,
que és l'estrena
que ens ha pintat
en majúscules.
Sí, sí.
A veure...
És del guionista
de la saga de Crepúsculo?
Bueno,
diguem-ne que més...
És de l'autora
de Crepúsculo.
The Host és una novel·la
que ha canviat
el món dels vampirs.
S'ha canviat aquesta,
no l'he vista.
Però té un atractiu
per mi important
i per això
me la volia reservar
pel final,
però quan jo la vegi
parlaré millor
d'aquesta pel·lícula.
Perquè és l'Andre Unícol,
extraordinari
i que el tinc
molt potent
des del punt de vista
de la ciència-ficció
i que a mi m'ha sorprès
que agafi aquesta novel·la
que per cert
no l'ha llegit
però farem un mini esforç
per adentrar-me
una miqueta
en el seu argument.
Estem parlant
d'una rasa extraterrestre
que es filtra
dins dels cossos
dels humans
i en aquest cas
els extraterrestres
el que fan
és ser els...
Bueno,
ens deixen sense voluntat
i estan...
Bueno...
El que passa
és que tot això
ha enfocat
jo crec que a un públic adolescent
perquè els principals protagonistes.
Sí.
Bueno,
tornem a estar
amb un altre producte
per als que es van quedar...
Crepuscular.
Sí, sí.
Beurem o veurem el què.
Val.
Ja parlarem la setmana vinent
quan l'hagi vista.
Val.
Doncs avui sí que hem tingut
bona dosi, eh?
Sí, està bé.
De cinema.
M'ha agradat molt.
David Serra,
moltes gràcies.
Fins la setmana vinent.