Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Anirem poquet a poquet.
Això és exacte, és a dir, es van fent passos, però en aquesta direcció, tothom estigui format per fer un primer auxili en un moment determinat, perquè això ens ho podem trobar a qualsevol moment de la vida, ja ho dèiem, i de l'activitat quotidiana.
Cristina Amur, què tal? Bon dia!
Bon dia!
Ets professora d'educació física de l'Escola Pràctiques, allà ho teniu present també, no?
Sí, fa dos anys desenvolupem una unitat de programació des de Parvulari fins a sisè de primària, després de rebre la formació per part de l'àrea de salut de l'Ajuntament de Tarragona.
Sí, ho traslladeu als alumnes, també, perquè estiguin preparats, ben preparats.
Sí, sí.
El Nacho López és de l'Institut Collblanc de la Canon, ja en jo, què tal? Bon dia!
Bon dia!
També ho teniu present en el dia a dia?
També, sí, sí, nosaltres també portem el treball de superhospital bàsic des de fa dos anys, també, i de fet els alumnes es troben molt sensibilitzats amb el tema, i la veritat és que s'impliquen bastant en la feina que fem a classe.
De què estem parlant, doctor Roberto Doucea, metge de l'esport i, de fet, també membre de Creu Roja? De què estem parlant, definitiva? Bon dia, benvingut, eh?
Hola, bon dia. Bueno, en principi, per estadística, la gran majoria de situacions d'emergència, ja no només tema de reanimacions cardiopulmonars, sinó qualsevol altra, succeeixen per estadística sempre fora de l'hospital,
que és un mitjà, en principi, no segut des del punt de vista de l'atenció sanitària, i això en teoria. D'aquí la importància de portar l'atenció sanitari, diguem, fora dels hospitals, dels centres d'atenció primària.
I en aquest sentit, com diu la doctora Francis, doncs, bueno, contra més població estigui preparada en aquest sentit, o amb uns mínims coneixements, fins i tot gent, nens petits, fins i tot, si cal,
sempre el pronòstic d'aquestes incidències potser seria millor.
De fet, el recomanable, diuen, eh? És trucar sempre immediatament al 112, no? A partir d'aquí sempre... És a dir, el primer pas seria trucar al 112, no?
Bueno, el primer pas seria saber què tenen entre mans, no? El primer que hem de saber si realment... És que hi ha dues coses que van una miqueta lligades.
El trucar al 112 és per prevenir que et passi la parada cardíaca, l'aturada cardíaca. D'això és el que es parlarà aquesta tarda.
Una xerrada que hi ha l'IMET. Això és per prevenir l'infarct. Però, bueno, a vegades es trobem que encara que hem fet tot el que podíem fer,
o perquè moltes vegades és que no dona ninguna simptomatologia, es produeix la parada cardíaca.
Per tant, el primer de tot és saber que estem en una parada cardíaca. I hem de trucar ràpidament al 112, lògicament.
Hi ha situacions, petits canvis, que, bueno, depenent que estiguem sols, que estiguem acompanyats,
bé, hi ha algunes petites modificacions que s'ensenyen als nens i en aquests cursos de formació
perquè arribi quan abans el 112, però mentrestant hem de fer coses, eh?
No es poden quedar parats esperant que arribi.
Què han de fer, doctor? Què és el més immediat que s'ha de fer?
Home, en principi, clar, tampoc es tracta aquí de fer un...
Un curs de xavala teòrica, no?
Però, fonamentalment, mirar d'explorar el que és la consciència i la respiració de la persona,
amb unes tècniques que ja s'ensenyen pròpiament en els cursos o a les escoles,
i una vegada has comprovat segur que està inconscient i que no respira,
llavors sí que s'ha de trucar al 112 perquè vingui realment l'ajuda,
perquè estem parlant d'estar al carrer o en una escola o en un institut, en un domicili,
i a partir d'aquí, una vegada algú ha trucat al 112, per tant l'ajuda vindrà de camí,
ja comença a fer les maniobres, que bé, que ja s'expliquen pròpiament els cursos, no?
Jo voldria añadir una cosa, que és molt important l'ISO,
i ara donarem, suposo donar espai als que ho porten al col·legi,
una de les competències bàsiques que un professor va dir
que s'ha d'ensenyar a les escoles són competències bàsiques útiles per a la vida.
Jo penso que el salvar una vida és la competència bàsica més important.
Si tenint en compte que ensenyar aquestes coses no comporta massa temps,
això ho diran més els professors, no, que ho porten a terme,
i tenint en compte aquest objectiu, crec que és molt important
que es posi aquesta formació a les escoles.
i que formen els professors, no que vinguem gent de fora,
podem anar-hi a fer una actuació esporàdica,
però que siguin els mateixos professors,
jo penso que això li dona un valor afegit perquè es formen millor, no?
Jo crec que això és molt important i una cosa que...
Quina és la vostra experiència? Quina és? Com ha anat?
Doncs jo vaig començar a P3, bueno, mentira, P4.
Tenim ja unes unitats de programació que són dues o tres sessions a l'any amb cada grup.
Jo a la meva escola vaig començar l'any passat amb P4
i el que se'ls ensenya, doncs, és a identificar les situacions de perill,
a evitar el perill, aproximar-se a la persona accidentada, doncs, amb una seguretat,
i després valorar la consciència.
I un cop en valorar la consciència, aquests nens ja poden demanar ajuda
i ja han de conèixer el 112, únicament això.
Llavors, quan passen a cicle inicial i a cicle mitjà,
fem un repàs de tots aquests continguts
i a més a més afegim que poden ja reconèixer si aquesta persona respira o no respira
i col·locar-la en la posició lateral de seguretat.
Després, quan passem a cicle superior, afegim una cosa més,
que els nens ja han de conèixer a fer la reanimació cardiopulmonar.
No vol dir que siguin capaços de fer-ho, sinó que han de saber-ho.
De manera que poden ajudar en un cas d'emergència,
poden ajudar una altra persona adulta a fer-ho.
Potser aquesta persona adulta no sap que són 30 compressions
o no sap que són dues insuflacions
i el nen li pot dir, sí, sí, doncs és això o és allò.
I llavors, quan passem a l'ESO, ja us ho dirà el Nacho.
Sí, a l'ESO, bàsicament continuem el treball que ve de primària,
tot i que portem també els mateixos anys posant-ho a pràctica.
Ells ja fan la pràctica i treballen molt bé el que és el massatge cardiorespiratori
i això a primer cicle de l'ESO, sobretot.
I després, a segon cicle de l'ESO, ja comencem amb les respiracions rescata,
el que se li diu el boca a boca, fins a arribar al batxillerat,
que ja pràcticament ho fan tot, fins i tot a treballar situacions més específiques,
com podria ser un ofegat o podria ser per un accident d'un electrocutat, un incendi,
quina és la forma que haurien d'actuar.
I és fer tot el procés des del principi, avaluar quina és la situació,
si arribar allà de forma segura, que no passi res,
i valorar la consciència i fer tot el procés aquest que fins al moment
que han de decidir si hi ha l'autoritat cardiorespiratòria
perquè veuen que no respira, que han de trucar al 112
i començar a fer el massatge cardiopulmonar.
Fins a quin punt, doctor, el temps és vital en aquests casos?
Sí, mireu, en principi, segons els estudis que han fet els experts a nivell europeu,
que són els que estudien tot el tema de la reanimació i les diferents tècniques,
parlen que aproximadament cada minut que la persona està sense que li arribi sang
amb oxigina al cervell, disminueix un 10% el percentatge
de recuperar-se sense seqüeles neurològiques.
Per tant, segons això, en teoria serien uns 10 minuts.
També hem de tenir en compte la qualitat de vida.
Per tant, no hem de parlar de 10 minuts, sinó que hauríem de parlar de menys,
el menys possible, però fiquem una horquilla potser entre els 3-4 minuts, aproximadament.
Per tant, trucar al 112 és una tarea fonamental,
precisament perquè l'ajuda t'arribarà el abans possible,
contra abans truquis, l'ajuda t'arribarà el abans possible
i l'abans possible començar a fer les maniures de reanimació.
De fet, jo els recalco molt als alumnes el fet que al trucar
no poden començar a fer el massatge cardiopulmenar sense haver trucat al 112,
perquè no se serviria de res.
És molt important que no s'oblidin, i sobretot quan fem les avaluacions o quan fem la pràctica,
sobretot aquest punt és molt important, el de demanar ajuda al 112.
I donar la informació també complerta al 112,
que això des de P4 i P5 també ho recalquem bastant.
Donar la informació de què està conscient o no està conscient,
si respira o no respira, l'adreça,
per exemple, insistim amb els nens més petits que s'aprenguin la seva adreça
perquè després puguin arribar als serveis d'emergència on toca,
i és pas rere pas.
Clar, tota aquesta informació després és molt important,
per no perdre temps, precisament,
perquè el 112 activa un dispositiu que com més facilitat es tingui
per arribar al lloc, el més ràpid possible millor.
Francis, això és una excepció, aquestes dues escoles pràctiques
i el de la canonja, o no està més generalitzat?
En aquest moment, vam fer la formació fa dos anys,
14 escoles amb més professors,
el que passa que també en la dinàmica
que alguns professors han canviat de col·legi,
s'ha d'implicar el claustre,
van pujant a poc a poc,
el número d'escoles en aquest moment són 17,
17 escoles que estan fent.
Heu de pensar que aquest programa,
de totes maneres,
una cosa que se les demana
és que s'impliqui la major part del claustre també,
però té, d'una banda,
l'avantatge que poden iniciar-la
en qualsevol moment del cicle.
Alguns col·legis ho fan només a superior,
altres col·legis començan,
com Cristina, des de P4.
Es tracta que el col·legi
vagi incorporant a poc a poc aquesta matèria
i suposo que a la llarga,
si tenim sort,
des d'instàncies superiors,
ja ho faran obligatori,
estar en el currículum
i probablement, bueno,
tindrem més mitjans i es farà.
Digues, Nacho.
Sí, jo volia afegir que, bueno,
des de nosaltres,
des de quan es van assabentar
que hi havia això,
la veritat,
nosaltres estàvem treballant
en un projecte de salut
a l'institut,
amb gent, bueno,
amb alumnes amb sobrepès
i també ens vam interessar
perquè, clar,
el tema de la vessant de la salut
és molt important,
creiem des de les escoles.
de fet,
bueno,
crec que érem,
vam ser l'únic centre de secundària
i ara ja cada cop
s'estan afegint més centres
i, bueno,
de cara a l'any que ve,
intentarem,
o tenim plantejat
dins del que és el proper
pla d'esports que estem fent,
coordinar-ho amb el CEIP,
amb el Col·legi de la Canoja
i fins al punt
que siguin els alumnes de batxillerat
que ja portaran dos,
tres anys ja treballant
al supervi del bàsic
els que siguin els formadors
o almenys de monitors
dels alumnes de primària.
Bueno,
una forma també diferent
que ells
ho portin a terme
i que realment
que els serveixi
per la vida real,
no?
al dia a dia.
En el vostre cas,
Cristina,
també podeu implicar
els alumnes
que siguin ells també,
que facin aquest proper pas,
no?
Bueno,
són una mica més petits
els nostres,
són més petits,
acaben primària
amb 11 anys
i això,
la veritat,
és que no ens ho hem plantejat.
No és mala idea
perquè quan els nens
que ara fan P4
arribin a 6er,
la veritat és que
tindran bastant assolit
tota la cadena
de supervivència
i jo crec que sí
que podrien anar
a P4
a fer-ho ells,
és una bona idea.
Ja fan altres coses,
els en el cicle superior
van a parvolar-hi
a fer padrins de lectura
i altres continguts
i seria una bona idea,
la veritat.
Sí,
es pot plantejar.
Jo,
de fet,
aquest any
m'he trobat
amb els alumnes
de primer d'ESO
que fins i tot,
ostres,
de les tres sessions
que tenim programades
quasi podria treure una
perquè ja en sabien,
ja l'havien treballat abans,
no?
Sí,
i des del propi centre
es podria fer alguna cosa així.
Sí,
és una bona idea.
Voleu que parlant també
de desfibril·ladors,
d'aquests aparells,
no?,
que semi-automàtics,
no sé,
això el doctor potser
ens en parlarà,
no?,
perquè ja,
clar,
hi ha tota una part,
no?,
que també,
en alguns casos,
en concret,
depèn d'aquest aparell,
no?,
que hi hagi una a la vora.
Sí,
el desfibril·lador
externo automàtic
o semi-automàtic,
com se vulgui dir,
està íntimament lligat
amb el que és
la cadena de supervivència
del suport vital bàsic,
no?,
que és,
o sigui,
la cadena,
en resumint-ho,
és reconèixer l'aturada,
trucar al 112,
realitzar les maniures
de reanimació,
que són compressions
i ventilacions,
el desfibril·lador
i després ja són
totes les cures
per reanimació,
que això segurament
serà en un hospital
i la mateixa
rehabilitació cardíaca,
no?,
per tant,
el desfibril·lador
és fonamental,
també,
gairebé,
com trucar al 112
a l'hora de la supervivència
de la persona.
Els desfibril·ladors,
encara que donen
una descàrrega elèctrica,
és una descàrrega
controlada
i segura,
és a dir,
tothom,
fins i tot,
encara que no tingués
fet el curs específic
de desfibril·lador,
tothom podria donar-lo
amb unes condicions
de seguretat,
amb unes mínimes
condicions de seguretat.
És a dir,
sembla que la gent
potser li espanta
donar una descàrrega elèctrica,
que la gent no se pensi
que és això
que surt a les pel·lícules,
sinó que és un aparell
realment molt,
molt segur,
per això està aprovat
a nivell europeu,
no és aquí a Catalunya,
sinó a nivell europeu.
És un aparell,
però,
que potser
hi hauria d'haver més,
no?
O,
no sé,
per exemple,
el cas de Girona,
Girona,
Territori Cardioprotegit,
que a través d'una institució,
com va ser la Diputació
en el moment,
es va fer una xarxa,
es va estén una xarxa,
no?
Per a diferents municipis,
aquí també potser
haurien de fer un pas més,
no?
Sí,
això seria l'ideal,
eh?
Això seria l'ideal,
desfibril·ladors,
fins i tot,
amb uns estratègies
del carrer,
de tal manera
que tothom,
en un moment puntual,
que es trobés
en una emergència,
pogués fer-ho servir,
no?
Ara,
darrerament ha sortit
un decret,
m'assembla que el 2000,
bueno,
darrerament,
el 2010,
on ja s'acota molt més
on haurien d'estar
els desfibril·ladors,
no?
En principi,
jocs on hi ha
grans aglomeracions,
on sospites
que encara que no hi hagi
grans aglomeracions,
podria haver-hi una aturada
en,
potser en un període
de cinc anys,
no?
Per exemple,
no hem de pensar només
en grans superfícies,
o aeroports,
o estacions de tren,
sinó, per exemple,
en les mateixes escoles,
les instituts,
les mateixes escoles,
residències d'avis,
evidentment,
bueno,
pràcticament a tot arreu,
podríem dir,
no?
En realitat,
però efectivament,
a la pregunta,
sí, sí,
falten desfibril·ladors encara.
Sí,
i el que passa potser també,
ara al desembre,
em sembla que ha sortit
una nova legislació
en quant a l'ús
del desfibril·lador,
i és que aquesta legislació
sigui clara,
perquè hi ha,
bueno,
un requisit
de qui és el que s'encarrega
de mantenir aquest desfibril·lador,
que és molt fàcil d'utilitzar,
però ha d'estar regulat,
controlat,
en un manteniment,
i, bueno,
i fins i tot,
no fa falta curs de formació,
però entre cometes,
eh?
no te buscaran les pessigolles
i realment ha salvat una vida,
però,
però, bueno,
falta una miqueta
d'aclarir aquest espai.
Tenim dades
de l'any passat
quan 200 persones
de la demarcació de Tarragona
van patir un infart,
eh?
Durant l'any passat,
eh?
El 2012,
ho dic,
perquè avui se'n parlarà
d'una xerrada que es fa
a la seu de l'IMET,
a la vinguda Ramon i Cajal,
el doctor Ander Regueiro,
que és cardíal
de l'Hospital Clinic de Barcelona,
farà una xerrada avui
en el marc d'una campanya
que es fa diferents
en municipis del territori.
Us sembla que escoltem
què ha dit
i què podrà explicar avui
a la tarda?
Ho escoltem.
Se sabe que
aproximadamente el 30%
de las personas
que tienen un infarto
acuden al hospital
a través del sistema
de ambulancias
del 112,
lo cual hace
que se retrase
mucho la atención médica
porque si una persona
tiene síntomas del infarto,
no lo reconoce
y después de esto
no llama al 112
sino que empieza
a dar vueltas
entre los ambulatorios,
los hospitales
en donde no pueden recibir
una atención médica adecuada,
pues se retrasa mucho
el tiempo de atención.
Se enviar el mensaje
de cuatro puntos.
El primero
es reconocer los síntomas
del infarto,
llamar al 112,
actuar rápido
y el cuarto
recibir el tratamiento
adecuado.
Con esto
lo que pretendemos
es reducir
el número de muertes
secundarias
al infarto abudo
de miocardio
y sobre todo
reducir el número
de complicaciones
después de un infarto
de miocardio.
Avui, doncs,
a la 6 de la tarda
el seu de l'aliment.
Els segons compten,
si dius així la campanya,
estem tots d'acord, no?
No sé si afegir-ho
alguna cosa
al que ha dit ja
el doctor Ander.
No, una mica
el que hem dit abans,
aquesta campanya
els segons compten
d'una banda
està per prevenir
que realment
el cor arribi
a aturar-se,
per això
la immediatesa
als símptomes
de trucar
i després
la segona parte
que no voldrien
que ningú es trobessi
és si realment
al final
es produeix
una aturada cardíaca,
estar preparat
el major número
de persones
per poder
salvar-lo
d'alguna manera.
Tornant,
torno amb el Nacho,
ens queden poc minuts,
però el material
que feu servir
per ensenyar
a classe,
als infants,
tot el que estem dient
avui,
d'aquest suport vital bàsic,
quin material feu servir?
Bueno,
utilitzem els ninots
que ja ens aporta
el propi departament
de salut escolar
de l'Ajuntament
i el que portem
és una coordinació
a principi de curs,
abans de començar el curs
es reunim
els
professorats
per sobretot
a veure
quan
fem una planificació,
una temporització
de quan necessitem
aquest material,
perquè clar,
aquest material
és just
però
tothom el vol
utilitzar
i no hi ha
per tots
i ens ho hem de compartir
i ho fem
d'aquesta forma.
Elaborem material didàctic
també,
fitxes,
qüestionaris,
perquè clar,
el que són els maniquis
només els fan servir
a sisè,
a l'escola de primària
també els de sisè
fan una pràctica
i la resta d'alumnes
doncs tenen material didàctic
que elaborem
els propis professors
amb cursos de formació
que hem estat fent
aquests últims anys.
Si alguna escola de França
s'hi vol afegir,
què ha de fer?
Trucar, eh?
Jo crec que
a aquestes altures
pràcticament
la totalitat
de les escoles de Tarragona
saben que existeix
aquest programa.
Falta una miqueta
si ara s'animen
és trucar-nos
que ja ens coneixem
i ens posem.
Activar-ho ràpid, eh?
Eh?
I activar-ho ràpid, eh?
Sí, sí, sí.
A més voldria jo afegir
que ja sé
que estem acabant, eh?
Que a banda
que nosaltres
hem impulsat
aquest programa
el primer
que ens van donar
la idea
va ser de Terras de l'Ebre
que eren els
que lo van posar
en marxa
i després
que hi ha molta més gent
que està treballant
no?
No, no més.
Hi ha professors
d'educació física
que en su currículum
ja estava
i d'alguna manera
encara que no estaven
en el programa
ja estan fent coses.
Creu Roja
lògicament
fa molta formació
fa molts anys
i el que ara
estem intentant
és tots
tots
anar plegats, no?
Però que hi ha més gent, eh?
No que nosaltres
no més.
És la millor manera
de treballar, eh?
Anar tots a una
i tots a la mateixa direcció.
Francis Casado
gràcies per acompanyar-nos
també el queixina
Mour,
éxita, gràcies.
El doctor Robert Lucea,
gràcies.
I el Nacho López,
gràcies i fins a la propera.
Gràcies.
Fins a la propera.
Fins a la propera.
Gràcies.