Una altra setmana, dins d'aquest espai que dediquem cada dimarts
a parlar dels nens, aprofitem els grans professionals
que hi ha al Centre Mèdic Rambla Nova, pediatres
amb diferents especialitats, perquè donin resposta
a algunes preguntes ben concretes que potser tenen els nostres oients.
En aquest sentit, ens acompanya també un dimarts més
la doctora Teresa Maria Argemi, responsable del Centre Mèdic Rambla Nova.
Doctor Argemi, bon dia.
Hola, bon dia.
La pediatria és una de les àrees de pes ben importants
del Centre Mèdic Rambla Nova.
Estem d'acord, sí, sí. Jo penso que els nens d'avui en dia
són el nostre futur.
Abans hi havia un pediatre general, el que seguia des que el nen naixia
fins que es feia gran, però cada vegada les coses han anat evolucionant
i és difícil entendre-hi de tot.
Per això al centre, a part dels dos pediatres que fan pediatria general,
tenim cobertes les subespecialitats.
Quines són?
Algunes ja han vingut, l'endocrinòleg pediàtric,
el cirurgià pediàtric, el traumatòleg pediàtric,
el cardiòleg pediàtric,
i avui ens acompanyarà la neurologia pediàtrica, la doctora Mas.
Totes aquestes especialitats les trobareu al Centre Mèdic Rambla Nova
i li volíem preguntar a la doctora Orgemi com ens hi podem apropar,
quin és el protocol, si volem ser visitats allà.
Bé, ho podeu fer de moltes maneres.
O bé truqueu per telèfon, el telèfon del món és molt fàcil,
977-25-0000,
i demaneu hora per l'especialista que vulgueu.
Ho podeu fer també online, a través de la web.
I el que sí us diria és que si us connecteu a la web del Centre
podeu trobar informació de cada un dels especialistes,
què és l'especialitat, què fan dintre de l'especialitat,
quines malalties diagnostiquem,
i us poden orientar una mica a l'hora de demanar,
a veure si heu de demanar amb un o amb un altre.
La web del Centre és www.cmrn.cat.
Doctora Mas, bon dia.
Bon dia.
Crida molt l'atenció que hi hagi aquesta especialitat, no?,
també amb els nens, la neurologia.
Abarca el 25% de totes les consultes que es fan en pediatria
en un hospital mitjà, com podria ser a les nostres contrades.
I és a dir, que hi ha molts nens que tenen problemes neurològics.
Problemes, alguns que venen per el desenvolupament mateix,
i d'altres que venen donats per algun traumatisme.
Sí, exacte.
Podríem parlar de dos tipus de problemes en general.
uns que serien aquells que afecten el neurodesenvolupament
i podrien estar relacionats amb algun problema genètic
o que alguna interferència ha succedit
durant les primeres etapes del desenvolupament inclusià fatal.
I l'altre seria més un accident,
seria una cosa que succeeix més tard,
bé per un problema lesional,
alguna lesió que ho causa,
o també per problemes genètics,
però que apareixen en altre moment
i no estan directament relacionats amb el desenvolupament cerebral.
Posem títols amb aquestes afeccions,
malalties que tenen a veure amb la part neurològica.
Transtorns de dèficit, de tensió i hiperactivitat,
epilèpsies, retard mental,
mals de cap, fins i tot el tema de l'autisme,
en són alguns dels casos que veieu.
Sí, això són les patologies més habituals
que veiem als neuropediatres o neuròlegs infantils.
És ben cert que no totes aquestes patologies es veiem sols.
La medicina actual necessita treballar en equip
per poder fer les coses amb la qualitat que la societat ens requereix
i l'amplitud de l'especialitat així ho exigeix.
Però sí, aquestes patologies són les més cridaneres,
la més freqüent de totes probablement és el mal de cap
i també el trastorn de dèficit d'atenció i hiperactivitat,
que és un trastorn complex que està com a molt de moda.
En canvi, jo tinc una debilitat potser especial per l'epilèpsia,
tot i que, bueno, estic interessada en totes elles.
Cadascú de vosaltres, evidentment, que veu els professionals,
teniu el vostre camp més específic, no?
Bueno, sempre hi ha alguna cosa que t'agrada més l'atenció
o t'agrada més de tractar.
En el meu cas és l'epilèpsia, però, bueno, faig de tot.
Una pregunta introductòria que li volíem fer a la doctora Mas
és quina diferència hi ha entre un metge neuròleg pediatra
dedicat als nens o les patologies que poden patir els nens
i les dels adults?
Doncs és una pregunta molt interessant
perquè, efectivament, no tenim res absolutament a veure.
No?
No, perquè les patologies de l'adult no són en absolut les del nen.
Un adult té Parkinson, té esclerosis múltiple,
té un accident vascular cerebral.
En els nens tot això, tot i que poden tenir-ho,
inversament també, no és el més habitual.
La principal característica del nen,
sigui que parlem de neurologia, d'altres patologies,
és el seu desenvolupament.
És un ésser que està en desenvolupament
i això fa que les maneres de manifestar-se els seus problemes
són ben diferents a les de l'adult.
És per això que és necessària una especialitat pediàtrica.
A l'inversa, jo mateixa no m'atreviria a tractar una demència,
tot i que pugui semblar similar a un retard mental,
perquè, al fin i al cap, són dificultats intel·lectuals
que el que marca la diferència és el moment de la vida en què apareixen.
Per exemple, he agafat aquest exemple ara.
Un retard mental, doncs, la persona que el pateix
no ha acabat de desenvolupar totes les seves potencialitats
perquè hi ha alguna mancança,
mentre que la persona que pateix una demència
és un adult que en algun moment de la vida
ha arribat a la seva plenitud intel·lectual
i després pateix un deteriorament.
És a dir, crec que aquest seria un bon exemple.
Els símptomes de totes aquestes malalties,
patologies que hem descrit abans,
en nens són molt fàcils de detectar.
Ho dic perquè sí que hi ha unes pautes en les diferents revisions.
A mesura que l'anem creixent,
hi ha unes pautes de desenvolupament,
que si algunes fallen, doncs, hi ha detectes que li passa alguna cosa.
Efectivament, el paper del pediatre és fonamental
perquè ningú va a l'especialista d'entrada, com és ben lògic,
sinó que primer parla amb el seu metge de capçalera,
si és un adult o amb el seu pediatre en el cas dels nens.
Els pediatres aquí a Catalunya i a Espanya
estan ben entrenats per trobar aquests problemes.
Fins i tot ha de ser el pediatre l'especialista,
el que reconegui si hi ha un problema o no,
perquè els pares a vegades són una mica alarmistes,
en el sentit que si el nen no fa allò
que se suposa que ha de fer a tal edat,
ja diem, ai, que alguna cosa passa.
I és el pediatre qui determina
si allò és que el nen encara no està en el seu punt
o realment porta cap a una patologia.
Com he dit abans, la majoria de pediatres
són efectivament persones assenyades i ben preparades
i són ben capaços de tranquil·litzar els pares.
Jo penso que això, podem estar ben tranquils,
tot i que també penso que algunes d'aquestes patologies,
com bé n'has dit abans,
costa una mica detectar que hi ha un problema.
I jo crec que els pares,
tot i que aquest alarmisme,
són molt importants.
A vegades han anat a molts pediatres,
els han dit que no hi ha cap problema,
arriben a l'última persona,
també és veritat que el nen és més gran,
i l'última persona és la que fa el diagnòstic.
Sí que hi ha algunes coses que són frontera amb la normalitat
i s'ha de ser molt caut a l'hora de valorar.
Que hi ha una llista d'aquestes coses,
ho dic per fer una mica de guia,
d'aquells pares que ens estiguin escoltant i diguin
«ostres, mira, aquest tema és que a mi m'interessa
perquè jo he detectat això amb el meu fill».
Hi ha alguna indicació gairebé 90% clara
que li passa alguna cosa?
Jo crec molt en el sentit comú.
Els protocols no m'agraden
i normalment serveixen quan un no té experiència.
Què faria jo?
Si jo m'aixeco cada dematí pensant
que el meu fill té un problema de,
per exemple, llenguatge,
o fa uns moviments raros que no acabo d'entendre que són,
o veig que el seu rendiment escolar
és inferior al seu esforç
o té molts mals de cap molt sovint.
I tot i que he anat al pediatra i m'ha tranquil·litzat
i jo he quedat ben tranquil,
però si cada dematí continuo aixecant-me pensant això,
crec que s'ha de fer una altra consulta
en un altre especialista, sí.
Parlaves, entrem a valorar algunes d'aquestes patologies,
parlaves de mal de cap.
Això és molt genèric i sembla...
Els nens tenen mal de cap?
Els nens tenen mal de cap.
I no n'haurien de tenir, eh?
Sí, per què no?
En aquest cas...
Perquè a vegades associem mal de cap amb problemes.
Els nens també tenen problemes.
Bé, primer els nens també tenen problemes, efectivament.
I la majoria dels mals de cap són degut a aquests problemes.
Però sí, sí, els estudis diuen que fins al 75% dels nens,
comptant des de 0 a 18 anys,
en algun moment de la seva vida
tindran almenys un mal de cap.
És a dir, sí, tenen mal de cap.
Quin mal de cap ens ha de preocupar?
Si és aquesta la pregunta, què em faries?
Mira, m'ho fa jo, la pregunta.
Me l'has llegit.
Digues, digues.
Doncs un mal de cap que preocupa
és un mal de cap que és repetitiu,
que no calma bé amb un analgèsic normal,
que no està relacionat amb res
que els adults cataloguem de mal de cap.
És que té exàmens, és que està neguitós,
és que ha treballat molt,
o és que ha fet molt d'esport, no?
I que s'associïa a altres coses,
com a vòmits, que no veig bé,
que tot això és una mica més alarmant,
que no només un mal de cap.
Doncs aquí sí que s'hauria de fer una consulta
al neuròleg pediatra.
Què pot ser?
Derivat de què?
Un mal de cap?
El 90% no serà absolutament res.
Què vull dir?
Que, efectivament,
el mal de cap és una de les coses
que alarmen molt els pares
i gairebé mai és un problema.
De fet,
els problemes greus,
com ara el tumor cerebral,
que és el que tothom pensa
quan pensen un mal de cap,
justament el que menys fan
és fer mal al cap.
És la simptomatologia menys freqüent.
Normalment serà un mal de cap tensional,
perquè hi ha una sobrecàrrega de feina.
Això és molt freqüent
a partir de la secundària.
El que nosaltres diem secundària
ja ho diuen ESO.
O una migranya,
perquè això, igual que l'adult,
els nens sí poden tenir migranyes
i edats tan tempranes
com els 3 i 4 anys.
Ah, sí?
Sí, sí.
Déu-n'hi-do.
Aquest seria el mal de cap,
una qüestió a consultar,
si ho veieu això,
amb aquesta freqüència
que no és gaire normal.
Una altra qüestió interessant
és allò que apuntaves abans.
Dius, està de moda
el trastorn de dèficit de tensió.
A veure,
que aquí també em sembla
que la polèmica està servida,
perquè quina diferència
hi ha entre un nen mogut
i un nen que té trastorn
de dèficit de tensió i de reactivitat?
Tot això és molt complex.
Efectivament,
no sé si ens donaria temps a parlar-ne,
però intentaré fer 5 cèntims.
Quan un problema és un problema,
és a dir,
quan arribes a consultar un metge,
vol dir que allò,
realment és un problema.
Jo confio molt en el sentit comú dels pares.
Els pares són persones assenyades i adultes,
capaces de prendre decisions.
Sí, normalment és així.
Aleshores,
si un nen fa un esforç important
per fer els deures,
per exemple,
fa un esforç important
per estar atent al que diu el professor
o la mestra,
i tot i així,
el seu rendiment escolar
és molt inferior
al que s'esperaria
per la seva intel·ligència
i pel seu esforç,
aquí hi ha un problema.
Jo no dic que sigui un dèficit d'atenció,
potser no ho serà,
però hi ha un problema.
Un nen que fa l'esforç adequat,
té les capacitats adequades
i tot i així no se'n surt,
hem d'averiguar què passa.
I poden passar moltes coses.
pot ser que tingui una epilepsia,
una epilepsia tipus ausències,
que el que passa
és que contínuament
està fent descàrregues
que consisteixen només
en que jo em quedo quiet
i no sento res
del que passa al meu voltant.
I això es pot confondre
amb un dèficit d'atenció.
Està de moda
perquè es parla molt
de què si s'ha de medicar,
de què si no s'ha de medicar.
Això donaria per un programa sencer
o quatre o cinc.
Però jo penso que
hem de buscar
professionals experimentats,
hem de tenir
sentit comú
i hem de pensar
que són problemes
que no se solventen
amb una pastilla.
Sí, no?
No.
Però la pastilla
pot ajudar?
La pastilla
ajuda
sempre que
el nen tingui
una dificultat
atencional important
i no pugui
escoltar
les nostres ordres
o els nostres aprenentatges.
A vegades és una cosa
més, una qüestió
més conductual?
Sempre és una qüestió
conductual.
La manera de manegar
aquest problema
és multidisciplinària,
és això que dèiem
al principi.
El metge
posa una pastilla,
però els pares
conviuen amb una persona
que té unes certes dificultats
i els mestres
han de ser capaços
d'adaptar
no el contingut,
però sí la forma
d'explicar aquelles coses
en aquella criatura.
Veiem que està de moda,
fa una mica la sensació
a vegades
que darrerament
es diagnostica molt.
No ho sé,
es posa molt l'etiqueta,
no?
No sé si és un gran sac
com van aparar moltes qüestions
que, bueno,
se posa l'etiqueta,
es dona la pastilla
i tira milles.
Bé,
això és el gran problema
de la medicina actual,
que ve derivat dels protocols,
de la gran divulgació mèdica.
Jo crec que posar etiquetes
no és correcte,
però sí que ajudar les persones.
Si aquell diagnòstic
que no etiqueta
ajudarà aquell nen
a que se'n surti
d'aquestes dificultats
que té,
jo penso que s'ha de fer.
Si aquell diagnòstic
suposarà un problema,
doncs s'ha de veure
si allò és un diagnòstic
o no ho és.
És a dir,
jo penso que hem de buscar
professionals experimentats,
sigui quina sigui
la seva especialitat,
però que n'hagin vist
molts de TDH,
que és com se diu
abreviadament,
no?
Perquè si no,
no se'n sortirem.
I és un problema
molt freqüent,
entre el 4 i el 8%
de la població.
I te torno a preguntar-ho
d'abans,
no hi ha un indicatiu,
un símptoma clar,
clar, clar,
de que...
Bueno,
depenent de les diferents escoles,
es fan servir
diferents criteris diagnòstics,
que es diu,
no?
Sí.
Actualment,
el que més se fa servir
és el que fan servir
els psiquiatres americans,
que es recolleixen
un manual
que es diu
DSM-4.
Actualment,
properament sortirà
el DSM-5,
d'acord?
Però, clar,
tot això
és molt subjectiu,
perquè al final
són uns criteris
que són difícils
d'objectivar,
perquè el que hi ha
és una dificultat
en l'atenció,
un nen que tu li parles
no t'escolta,
una hiperactivitat,
un nen que es mou
massa més
del que tocaria
per la seva edat
i una impulsivitat,
un nen que contesta
abans de pensar
digue'm quin nen
no ho fa.
Clar, és que és això,
que es mou massa
més del que tocaria
per la seva edat,
de, bueno,
sota quin criteri,
no?,
qui determina
el que vull dir.
Realment és...
Clar,
la persona que té
molta experiència,
perquè quan això porta,
com he dit,
a un fracàs escolar,
a una dificultat
en la relació
amb els amigüets,
s'ha d'avaluar
cada cas individualment,
veure per què
aquest nen té
aquesta conducta
i ajudar-lo
amb tots els tipus
de problemes.
Què se'n fa,
prevenció?
Se pot fer prevenció
d'això?
Perquè, sí,
dèiem,
hi ha una qüestió
potser neuronal,
però també hi ha una qüestió
bastant d'educació
d'hàbits, no?
No sé si en aquest sentit
es pot fer prevenció.
És que és el tractament.
Ajudar aquests nens
a que adquereixin
uns hàbits
que els permetin
organitzar el seu temps
i les seves tasques
d'una forma eficient
i que els impedeixi
sentir aquesta frustració
de faig molt d'esforç
per no aconseguir res.
És el tractament.
Sí,
i a nivell preventiu,
si està treballant?
És un problema,
pel que se sap fins ara,
com li passa a l'autisme,
és un problema
d'origen genètic
en el que segurament
actuen altres causes
ambientals,
com ara,
doncs,
si jo estic mirant la tele
a la que faia els deures,
no em puc concentrar,
tingui TDAH
o no tingui TDAH.
Jo crec que la societat actual
no ajuda molt
o no som molt conscients
del que un nen
necessita per aprendre.
i hi ha una predisposició familiar
en aquests problemes.
És com tenir colesterol,
hi ha una predisposició familiar,
però si tu menges
bejoques
i enciam,
no tindràs colesterol,
però si t'enfles a chorizo,
doncs sí,
doncs això és una mica igual.
Hi ha una predisposició familiar
que es pot veure
agreujada
per altres causes.
Avui hem parlat
de la pediatria
des del punt de vista
de la neurologia,
tot allò que afecta
el cervell humà,
en aquest cas,
dels més petits.
Ho hem fet amb l'ajuda
de la doctora Maria José Mas,
neuròloga pediàtrica
del Centre Mèdic
Rambla Nova.
Moltíssimes gràcies,
doctora Mas,
per passar aquesta llarga estona
amb nosaltres.
Moltíssimes gràcies a vosaltres
i encantada
que em teniu per quan vulgueu.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.