Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Estan funcionant bé les pel·lícules, diguéssim, del cicle al voltant de l'Expo.
Recordeu aquesta setmana passada on tenia el Roberto Lozano
amb aquesta pel·lícula, Los ojos de la guerra, aquest documental,
on un dels personatges que sortia és el Gervasio Sánchez,
un fotògraf també de Tarragona.
I aleshores aquesta pel·lícula, això, vull dir, no s'ha vist encara gaire,
no s'ha vist a nivell comercial, sinó només a premis com Canes,
que coneix bé el Xavi, Balladolid, i s'ha preestrenat, diguéssim,
coincidint amb aquesta exposició.
Vull dir que realment és una pel·lícula que va ser...
que hi ha molta reflexió sobre l'ofici del periodista de guerra
i tot això crec que li dóna molt de cos a aquesta exposició d'Aiti.
Encara dins d'aquest cicle de cine que acompanya a viure a límites,
que acompanya a l'exposició d'Aiti, ens queda una cita aquest dijous,
en una altra pel·lícula.
Exactament, Bete i Vive, que és una pel·lícula de Radu Mihailiano,
el cognom és romanès, o en canvi la pel·lícula és de França i d'Israel,
i aleshores la presentarà el responsable de relacions internacionals
d'Internomón Oxfam aquí d'Aragona, l'Albert Lanceta,
perquè la pel·lícula va sobre refugiats, diguéssim, d'Etiopia a Israel.
Una mica explica la història de...
No sé, sabeu que una de les tribus d'Israel o de les clàssiques van a Egipte,
és a dir, un contingent important de persones d'Etiòpia són de religió jueva,
els falhaixes, i aleshores, doncs, bueno, representa que una mare fa passar
la seva filla per... filla o filla, perquè jo no he vist la pel·li,
vull dir, jo ara parlo de la sinopsi, i no em vol dir equivocar,
si algú la va veure i després diu, vas dir filla i és fill, bé, que em disculpi.
Criatura, digués que...
Criatura, exactament, i si no entres en compromís,
doncs la criatura la fa passar jo per jueva per poder fugir de la situació d'Etiòpia.
Beta i Vive, una altra de les pel·lis relacionades amb aquesta exposició d'Eti,
dijous a dos quarts de vuit, i la que tanca ja aquest segle, viure el límit.
Això mateix.
No és l'única activitat, estic veient, que teniu aquesta setmana,
pel que fa a les qüestions paral·leles a l'exposició d'Eti.
Hi ha una activitat familiar el dia set, que deu ser...
El dia set era ahir.
Va anar bé, va anar bé, Carles, va anar bé.
Va anar bé, sí, i a més la tenim el 21 de juliol,
que és una activitat que es diu Aïti Sherry,
contes i llegendes d'Aïti,
i sí, va anar bé, a més hi ha un...
Jo he sentit, vull dir, com que un dels contes també l'expliquen
a les activitats escolars o per esplais que estem fent al matí,
un d'aquests contes, doncs vaig sentir que l'expliquem
i vaig anar a sentir-lo, i realment és divertit.
A més, evidentment, és a Aïti, Aïti on un conte infantil
també s'hi poden barrejar històries molt de morts vivents
i aquestes coses que passen a Aïti.
i té un punt gore, però també jo crec que a la canalla d'avui en dia
això li agrada, és a dir, comença com una història molt dolça,
però després es va complicant.
Jo crec que sí.
Escolta, i ens convides a veure dimecres la gran aventura de la vella Hatch.
Sí, al matí.
Això també són aquestes activitats per esplais,
però com que els esplais més o menys t'omplen la meitat de la sala
i tal, doncs vam pensar que aquestes pel·lícules,
a més, hi ha crius que no van a esplais
o que aquell matí el tenen lliure, estranyament,
perquè a l'estiu ja saps que l'agenda és pitjor encara que durant el curs escolar.
però vam decidir obrir aquest cicle al públic general, al públic familiar.
Cinema d'Aïti, sobre cooperació internacional,
que ja s'acaba aquest dijous.
Els dimecres al matí, cinema per als més petits, per als més joves.
I tot això ho ha rejat amb un cicle de cinema d'estiu
que ens ocuparà fins al 29 de juliol, apunteu-vos-ho,
dilluns, els dilluns, a dos quarts de vuit.
Javi García Porto, això ja ha començat.
Dilluns passat, no?
Doncs sí, ja vam començar amb la primera pel·lícula,
Win-Win, tots guanyem.
Va ser un bon principi perquè era una mica
la manera també de definir el tipus de cicle
i què és portar cinema,
perquè ara mateix, quan arriba l'estiu,
hi ha menys cinema a la ciutat.
És la primera vegada que al Caixa Fora en feu cinema d'estiu?
No, no, no, n'hem fet fins i tot el mes d'agost,
fa quatre anys, fins i tot el 2008,
i va ser un èxit fantàstic.
I aquests darrers anys també n'heu fet?
També, també n'hem fet, també n'hem fet.
En generalment el juliol o a vegades la primera setmana d'agost.
Funciona molt bé, vull dir,
més el Javi sap que aquí hi ha allò, ganes de cinema,
sempre han sigut cicles,
a veure, no sé si allò que es diu frescos,
a vegades sembla una mica un menys preu
i no és així,
o pel·lícules que sóc que poden entrar bé ara.
I sí, sí, vull dir, hem fet altres cicles de cinema d'estiu,
i recordo que el primer any que el vam fer,
el vam fer en agost,
que era un experiment,
doncs deixàvem gent al carrer cada dia.
És el que diu el Javi, no?
És un moment en què paren les activitats normals,
de cine ja no n'hi acostumava massa,
a Tarragona, de Cine Club encara menys,
i ara era el moment que el Caixa Fórm a fer l'aposta
i a casa nostra sí.
Vam triar el dia dilluns,
també expressament,
perquè és molt habitual que sigui un dia
que no es fan teatres i tot això i tal,
i no es fan altres activitats culturals,
i la gent encara està molt de cap de setmana,
i sobretot a l'estiu,
té molta arrencada d'anar a veure cine i teatre i tal,
i aleshores el dilluns encara en té ganes.
Per això dèiem que el títol de la primera pel·lícula
que vam passar era una mica el que definia el cicle,
que el públic de la ciutat pot gaudir de bon cinema,
el Caixa Fórm té una activitat
que sap que agrada al públic,
i al final tots estem gaudint de bones pel·lícules.
Quines pel·lícules?
Tot guanyem.
Javi, quines pel·lis?
Em sembla que d'una preselecció de 10
n'has hagut de triar 5, no?
Amb quins criteris?
Sí, la selecció es fa des de Caixa Fórm,
perquè és una activitat que es fa d'altres ciutats també,
però s'han passat diverses pel·lícules.
Llavors hi havia com una preselecció de 10,
vam seleccionar 5 amb diversos criteris,
que en principi són pel·lícules lleugeres,
en el sentit que sí que toquen temes profuns
i que són molts d'ells d'actualitat
i que poden arribar a tot tipus de públic,
però són mig comèdia, mig drama.
No són aquestes pel·lícules com dures, no?
És una mica que...
Com que és estiu,
sí que hem volgut aquestes pel·lis més digeribles d'alguna manera
o que són més fàcils de gaudir.
I és una selecció de cinema independent de tot el món
i hem volgut fer una mica de balanç,
que no fossin tot americanes,
totes franceses, així,
sinó que portar una mica cinema de tot el món,
perquè de vegades fas,
sinó independent i després mira si són totes franceses.
I bueno, tampoc no cal, no?
I bueno, que també hi hagués algun actor conegut,
per gent que potser no ha estat en el dia del cine contemporani,
doncs que...
Que hi hagi el reclam, no?
Que hi hagi algun reclam.
Doncs per exemple, la de Dijuns,
el protagonista era el Pol Giamatti,
que el van veure pel·lícules com Entre copes,
un actor així,
amb aquesta imatge de perdedor clàssica, no diguéssim,
o l'última pel·lícula que ens visitarà el George Clooney.
Aquesta faceta que té,
que a banda de fer pel·lícules molt comercials,
també es dedica a fer drames intimistes
o pel·lícules amb directors de més qualitat artística, no?
I això, tenim pel·lícules als Estats Units,
de Canadà, de Japó, de Noruega...
Doncs mira, com que en són cinc i una ja ha passat,
sí?
Sí.
Anem-les a parar amb de totes, Javi.
O que i tant.
Avui mateix,
avui mateix hi ha una drama que ens arriba des del Japó.
Molt bé.
Tenim una de les millors pel·lícules japoneses dels últims anys.
Això es diu molt, eh?
Es diu molt perquè el director és Irocazu Koreeda,
toma ja,
més conegut com Koreeda.
És un director amb una llarga carrera a les seves esquenes.
Aquí a Catalunya i a Espanya es va fer conegut,
sobretot per una pel·lícula que es deia Steel Walking,
que es va poder veure aquí a Tarragona,
al Cine Club, etc.
i després ha fet una altra que es deia Airdol,
que no va ser tan reixida,
però sí que ha guanyat fama
per fer pel·lícules familiars,
que tracten drames de la vida quotidiana
i que et transmet la sensació que estàs amb ells
allà dins la pel·lícula.
O sigui, amb una naturalitat
que trenca l'espai,
el que es diu la quarta varet,
de la pantalla
i fa que el públic sí que participi.
Ja recordo Airdol,
va arribar als ciners comercials
de vidurar ni una setmana.
Però realment era curiós,
era peculiar.
Sí, de fet,
Airdol potser,
després de que Steel Walking,
que seguir caminant,
es va traduir aquí,
va fer que s'obrisca pel públic,
després es va confiar molt en aquesta Airdol
quan en realitat no representava
el seu tipus de cinema.
És un tipus de cinema que recorda molt
els cinemas japonès també dels anys 50-60
com Ozu,
que és d'aquestes històries familiars
molt properes
i aquesta és,
diguéssim,
és pràcticament una pel·lícula màgica
perquè és la situació familiar
de dos germans que viuen separats,
perquè són pares separats
i cadascú viu en una ciutat.
Llavors,
mica en mica van teixint
una teranyina invisible
amb els amics d'un dels germans,
els amics dels altres,
quines situacions familiars
tenen tots els nens
i arran d'una petita llegenda
que diuen que
quan dos trens d'alta velocitat
es creuen
es produeixi un petit miracle,
ells volen que es produeixi
el miracle de tornar a estar junts.
I és tota aquesta pel·lícula,
aquesta història,
un pèl màgica,
està narrada
des del punt de vista dels nens.
Uns nens maquíssims sempre que,
bueno,
hi ha aquella dita
dels directors,
no treballis mai amb nens
ni amb animals.
Això de Facebook, no?
Amb aquesta pel·li
surten
els seus 8 nens
i tots ho fan
fantàsticament bé
i et meravelles
de com
ho fan
amb una naturalitat
que et penses
que estàs allà al costat.
La pel·li es diu
Kiseki,
que no sé si hem arribat
a parlar del nom,
traduïda,
Milagro,
i la veritat és que sí,
només per la caràtula
i el que ens acabes explicant
ens dona un bon rotllo,
vull dir una pel·lícula
d'aquelles d'estiu
ideals per passar
un vespre de dilluns.
Això avui, eh?
A més,
veiem un clàssic
del cinema,
però un clàssic modern
del cinema japonès,
vull dir,
tota la qualitat.
Sí,
és pràcticament
ja un clàssic modern,
es va estrenar
al Festival de Cinema
de Sant Sebastián,
allà va tindre
molt bona rebuda
i després
quan es va estrenar
també,
no va ser un hit
de taquilla,
però després
és d'aquestes pel·lícules
que s'han anat parlant
i han de veure
que ha funcionat molt bé,
etcètera,
i bueno,
diguéssim que pot ser
un dels plats forts
de tot el cicle.
Del cicle, sí.
De tot el cicle.
No n'hi do.
Avui, doncs ens ho apuntem
avui a dos quarts de vuit
qui sé qui Milagro
des del Japó.
I del Japó
haurem d'anar molt ràpid
ja bé al final.
Sí, sí.
Del Japó, mira,
dilluns vinent
ens n'anem a Noruega.
A Noruega.
Per una pel·lí
que es diu
Sempre Feliz.
El títol original
era Happy Happy,
amb el qual...
We win,
Happy, happy.
Sí,
o sigui que
ja veus,
no?,
que estem d'estiu total
i és una dona
que ella pensa
que té la vida
de parella perfecta,
el seu marit,
la seva criatura
i tot molt ben compostat,
viuen en un poble petit
i de sobte
arriben uns veïns nous
i tot això
que era
el món social
arrodonit,
doncs
comença
a no ser tan feliç.
Per què?
Perquè els veïns
tenen una vida
millor que la d'ells.
Millor, fins i tot.
Més perfecta.
Més perfecta.
Perquè són igual que ells
però
en contra de tenir un nen
doncs tenen un nen
adoptat
a l'Àfrica.
Clar.
Canten en un cor
i tenen una veu fantàstica,
tots dos estan boníssims.
Bé,
llavors
què està passant aquí?
Estem llegint les crítiques
i bé,
sempre feliç,
vull dir,
la deixen,
diuen que és divertida
però alhora
doncs molt intel·ligent,
com amb molta
tensió també,
no?,
entre l'alegria
i el drama.
Sí, va ser...
En parlen molt bé.
No són comèdies lleugeres,
són comèdies.
Són com...
Però totes
amb molta...
Són drames lleugers
o com...
Comèdies una mica profunds.
O drames en clau de comèdia.
Aquesta pel·lícula
es va estrenar
al Festival de Sants
fa dos anys,
va ser declarada
la millor pel·lícula estrangera
i després es va estrenar aquí
al Festival de Sevilla,
Cinema Europeu,
i va guanyar també.
D'aquí saltem
al que potser és la pel·li
més potent
o més tràgica
de tot el cicle,
que és el contrapunt
que hem volgut donar
i si les altres pel·lícules
no les havien vist
pràcticament a la ciutat,
aquesta l'hem seleccionat
especialment
perquè fa uns mesos
es va veure
l'obra de teatre,
al Teatre Metropol,
i també va tenir
molt d'èxit,
va ser una bomba
i la pel·lícula
mai millor dit
també ho és
i bueno,
hem volgut recuperar-la
perquè...
Val la pena,
estem parlant d'incendis,
tanquen el cicle,
jo si us sembla bé,
Carles,
convidaríem a meitat de més
el Javi perquè torni
i parlar una mica més
en profunditat
d'aquestes dues pel·lis
que ara no els hi faríem
els honors.
Dilluns vinent no,
perquè a més
ja el fem treballar
i és la festa major
del seu poble,
això també tinguem en compte.
Gràcies, gràcies.
Doncs l'altre tornes
i ens parles de les dues últimes pel·lis
del cicle,
si et sembla bé,
Incendis,
que és aquesta que fèiem referència ara,
que potser és la més dramàtica,
i Els Descendents
amb el George Clooney.
Sí,
ho fem així
perquè ara em sabria greu
anar massa ràpid
per aquestes dues últimes.
Ens quedem amb aquesta punta
dilluns avui mateix,
aquesta pel·lícula
tan bonica
qui sé qui milagro
japonesa
i dilluns vinent
des de Noruega
sempre feliç.
Javi García Porto,
gràcies.
Gràcies a tu, Núria.
I Carles Marquès,
moltíssimes gràcies,
il lockdown de l' sizzleeón.
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...