Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
dels últims anys!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Es Junt del radar!
El dimà.
I quan ho科mirstà cal ser.
Tot il·lina.
Fins demà!
Ey Hero3
Al discuss.
Un sort de televisió jo!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
.
No tant, snum?
Mira!
-Mandcend.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
..Fins demà dir-te'n SEC.
A mi27!
Fins demà!
Ens demà,
Anem Dracula!
el periodisme de guerra, exactament,
també com està canviant en els últims temps,
perquè els Estats, sobretot els Estats Units,
evidentment que és amb això 100 persones més capdavanters,
han descobert, a veure,
pels periodistes una mica romàntics,
és allò, l'última supervivència del periodisme clàssic,
doncs podria estar en els corresponsals de guerra,
a part d'altres professions, diguéssim, dins d'aquest món,
però vull dir, aquesta és una mica la imatge romàntica.
Bé, en aquests moments els ulls aquests de la guerra,
els Estats estan tapant-los,
perquè fan allò d'incrustar els periodistes dins de l'exèrcit,
que això sembla que està molt bé,
però és la manera de tenir-los absolutament controlats
i portar-los on l'exèrcit o el govern en qüestió vol,
i aquesta pel·lícula reflexiona sobre coses com aquestes
i això, i sobre la imatge que tenim de la guerra,
que ens donen els periodistes,
i moltes vegades es juguen la pell fent-ho.
Aquesta pel·lícula és preestrena a Tarragona,
diguéssim, que comercialment encara no s'ha explotat,
vull dir, s'ha presentat en diversos festivals,
en ells el de Canes, el de Valladolid,
sé que estaven o estaven a punt d'anar a la Xina,
i per tant, diguéssim, crec que és una ocasió interessant
per veure aquesta pel·lícula.
I la d'avui? Perquè aquesta serà dijous, eh?
Aquesta és dijous, dijous a dos quarts de vuit.
Avui comencem cicle de cinema d'estiu,
cinema frasquet...
Això mateix, o sigui...
Escolta, que és el primer any que feu cinema a l'estiu.
No, no, no, i n'hem fet a vegades el cinema,
el mes d'agost, allò pensant...
Ara, jo recordo un dia que, bueno,
l'any 2008, em sembla que era,
vam decidir fer un cicle de cinema a l'agost,
pensant...
Qui vindrà.
Provem-ho, qui vindrà.
Doncs el primer dia, pràcticament,
bueno, m'hi va haver gent que es va quedar al carrer,
no sé si avui passarà el mateix,
per si de cas, si em sentiu,
aneu-hi en temps.
Teniu aire condicionat, eh?
Sempre, teniu aire condicionat,
això també ajuda.
I tenim Ganamos Todos,
Win-Win, que és una comèdia de Tom McCarthy,
sobre un advocat sense sort,
entrenador lluita lliures tones,
que veu l'oportunitat de la seva vida
defensant un antic client.
I aquesta és la primera de cinc pel·lícules
que presenta,
és a dir, no ha fet la selecció,
la selecció s'ha fet
a les àrees de continguts de Barcelona,
de la Fundació de la Caixa,
però sí que ho presenta
i d'alguna manera hi dona el seu segell
a la presentació i al cicle,
doncs el Xavier García Porto,
prou conegut aquí a Tarragona
com a referent del cinema local,
perquè ell és director del Festival Rec,
entre altres coses,
jurat de la secció jove,
que no sé exactament com es diu,
de la Berlinale,
també allò curator que diuen,
que vol dir justament això,
el que prepara cicles i tal,
en festivals d'Estònia,
és a dir, per tant,
un referent de pes del cinema Tarragona
i aleshores vam pensar
que era la persona diem
per presentar aquest cicle,
on, tot i que han dit que era fres,
tampoc penseu que això vulgui dir
que és frívol,
perquè hi ha pel·lícules com Incendis
de Denis Villeneuve,
de Canadà a França,
que és una de les grans pel·lícules
dels últims anys,
vull dir,
a veure,
sí que no és un cicle tan compromès
o que té una intenció solidària
com el de viure al límit,
com aquest que fem,
comencem dijous,
però sí que té realment
pel·lícules de pes,
si vols repassem,
en podíem parlar més abastament
la setmana vinent,
però repassem una mica
al Xavier.
Però a part de
Ganamos Todos,
aquesta comèdia d'avui,
tenim Milagro,
una pel·lícula japonesa
de fa un parell d'anys,
dilluns vinent,
és cada dilluns,
el cicle.
Després,
Siempre Feliz,
una comèdia també de Noruega,
en aquest cas,
el dilluns 15,
el dilluns 22,
Incendis,
com us deia,
de Denis Villeneuve,
i acaba el cicle
el dilluns 29 de juliol
amb Los Descendientes,
una pel·lícula nord-americana
que també és una comèdia.
O sigui, bàsicament,
així,
per gènere,
estaríem
tres comèdies,
dos drames,
que crec que és un equilibri
estival
que està prou bé.
Molt bé,
molt bé.
Doncs, a més,
pel·lícules d'aquelles
que no acostumen a arribar
als circuits comercials,
per tant,
compleix la funció
de cineclub, no?
Exactament, sí,
perquè la fem,
en principi,
en versió original
subtitulada,
vull dir,
que és una mica
la decisió
de la casa,
la voluntat de la casa,
en alguns cicles,
veritat,
que a vegades
les fem
en versió doblada,
sobretot
perquè ens interessa
les pel·lícules
més socials
i tal,
el contingut,
el contingut
és a vegades
més important
que la pròpia
obra en si,
no?
aleshores,
doncs,
això,
algun cop
ho fem així,
però vaja,
generalment,
les fem
en versió original.
I parlant de cinema,
aquest dimecres...
Sí, què m'han dit?
Que podem anar a veure
el meu veí Totoro?
Això mateix,
pots portar
la teva filla
a veure...
El meu veí Totoro?
Sí, sí,
és a partir de 4 anys?
A partir de 4 anys,
correcte.
Dimecres a les 10 del matí,
això sí,
eh?
Això mateix,
sí, sí.
I això,
aquesta després
es pot tornar a veure
el dia 17
i després
els dimecres 10
i 24 de juliol,
també a les 10 del matí,
La gran aventura
de la vella Hatch,
que també és una
de les pel·lícules
així d'animació
que en els últims anys,
aquestes de l'any passat,
així com el meu veí Totoro,
és una mica més,
una mica més
antiga,
però vaja,
són pel·lícules,
això,
que han marcat molt
aquests últims anys
en el cinema,
és a dir,
per tant,
tenim una setmana
molt cinematogràfica,
com deies tu,
bé,
ja era condicionat,
això també ajuda.
Perdoneu,
aquestes pel·lícules
de les 10 del matí,
dels dimecres,
són dues apèl·les d'anime,
cinema japonès,
les feu en principi
per grups,
però les obriu.
Sí, però les obrim,
perquè els grups
omplen encara no mitja sala
i vam pensar
que era una pena,
era una pena.
O sigui,
t'ho pots apuntar,
eh?
Sí, sí.
S'ho apunta,
s'ho apunta.
Els dimecres a les 10?
Els dimecres a les 10,
cinema japonès d'animació.
Exactament, correcte.
I teniu, a més,
dues sessions a cada una,
vull dir,
per tant,
no teniu excusa
per no anar-hi.
Prou important
i prou interessant també,
tot i que per un públic
més crescut,
això sí,
i una mica curat d'espansa.
És la pel·lícula
que arribarà a dijous
seguint aquest cicle de cinema
que acompanya
l'exposició d'AIT.
Recordeu
el terratrèmol d'AIT
de l'any 2010?
Doncs ara
en tenim una exposició
fotogràfica
a l'Espai Queixa Fòrum
en positiu,
ja vam comentar
quan es va inaugurar,
destacant una mica
el que va ser
tota l'ajuda humanitària,
la cooperació,
que va sorgir
d'aquest gran drama.
I també en positiu
arribar a aquest cicle
de cinema
que l'acompanya
perquè parlàvem
de Living in Emergency
la setmana passada,
presentada per Metges Sense Fronteres.
Per tant,
els metges
que van,
diguéssim,
en aquestes situacions límit
i que desenvolupen
la seva feina
i això,
i aquesta setmana
evidentment
els periodistes
no van exercir
de forma directa,
de forma allò
immediata
la solidaritat,
però sí que és cert
que si no fos
per la tasca
del periodisme,
a més hi ha molt
de periodisme compromès
també,
i és una professió
o almenys una part
de la professió
que demana
que si no estàs
una mica compromès
en el món
amb el que et fiques
pot ser millor
que no t'hi fiquis.
La vida dels corresponsals
de guerra
en alguns d'aquests
conflictes
la veurem retratada
en aquesta pel·lícula documental
preestrena
a Tarragona 2.
Los ojos de la guerra
dijous o dos quarts
de vuit.
El director
que també serà present
després per fer una mica
de la charla d'aquí,
és el Roberto Lozano.
Roberto,
buenos días.
Buenos días.
A ver,
cuéntanos,
tenemos muchas preguntas
y poco tiempo.
Empezamos quizá
por hablar
sobre en qué conflictos
se basa
o has filmado
en los ojos de la guerra
y con qué periodistas.
Creo que te enganchaste
a los periodistas
que te interesaban.
Es un mosaico
de algunos
de los conflictos
que asolan
nuestro planeta
en los últimos años
como son
el conflicto
de Afganistán,
Irak,
República Democrática
del Congo
y Bosnia-Herzegovina.
Hicimos, digamos,
de alguna manera
seleccionar
los conflictos
que estaban
de alguna manera
más
en los medios
de comunicación
y de diferentes países
o de diferentes continentes
como en este caso
es Oriente Medio,
África
y la propia Europa,
la trascena de Europa
como fue
la guerra
de la ex Yugoslavia.
Por tanto,
pregunta ya directa.
¿El trabajo
del periodista
es distinto?
¿Depende de en qué país
o qué continente
estemos hablando?
Más que distinto
hay distintos periodistas,
distintas formas
de acercarse
a la información
por cada uno de ellos.
El periodismo
está cambiando mucho
como todos sabemos
en los últimos años
gracias a los avances digitales
y de alguna manera
también ellos
en este caso
los reporteros de guerra
se aprovechan
o se ayudan
de esos medios
como son
las nuevas tecnologías
de internet,
los blogs,
las posibilidades
que nos da
subir vídeo
por una FTP
para ser
multidisciplinares.
Es decir,
ya no solo
escriben en un periódico
sino también
hacen fotografías,
incluso radio
en lugares tan remotos
como en Congo
y al mismo tiempo
hacen vídeo.
Es una especie
de amalgama
de todas las disciplinas
periodísticas.
Eso lo que hace
es que cada uno
de ellos
tenga su propia forma
de trabajar,
pero realmente
el periodismo
no cambia
si estás haciendo
un reportaje
de radio,
prensa,
televisión
en Afganistán
o en África.
Es decir,
es ir,
contar,
ir ver y contar.
Es decir,
lo que tú
estás viendo
y lo que quieres
plasmar
en tu reportaje
de prensa
o en tu crónica
de radio
o en tu vídeo.
Ahora hablábamos
con Carlas
que da un cierto
regusto
de periodismo,
de romanticismo
en este tipo
de periodismo.
¿Qué hay de eso
y qué hay
de supervivencia
cruda y dura?
Bueno,
fíjate que
en Los ojos de la guerra
hacemos un ejercicio
muy amplio
de muchas cosas.
Yo siempre digo
que es una película
sobre la condición humana,
que era una obsesión mía,
retratar la condición humana
a través de los reportes
de guerra
y de los personajes
que aparecen
en la película
tanto víctimas
como victimario,
para de alguna forma
retratar
la complejidad
y la propia condición humana.
Ahora bien,
también es cierto
que evidentemente,
como tú bien decías,
es una especie
también de homenaje
y de reivindicación
de la vuelta
del periodismo
como un bien público
necesario,
un servicio público
necesario,
que muchas veces
se nos ha olvidado
a todos.
Es decir,
que el periodismo
nació precisamente
para informar,
para contar la realidad,
para ser una especie
de control
de los poderes
desde todos los puntos
de vista,
el poder legislativo,
el económico,
o sea,
todos los poderes.
Y es también,
como te decía,
vamos a decir,
un homenaje
a esos reporteros
de guerra
que realmente
hacen una labor
sin la cual,
como dice Javá Sánchez
en la película,
muchos conflictos
estarían a oscuras
o prácticamente a oscuras,
es decir,
que se conocería
muy poco de ellos,
como el caso ahora
reciente de Siria,
donde las labores
de trabajo
son tremendamente complejas,
de llegar a esa información
cuando un gobierno
no quiere que
periodistas extranjeros
se inmiscuyan
en su propio conflicto.
Hicimos un trabajo
muy de estar pegados
a ellos,
es decir,
era una sesión también
tener cuantas más
imágenes propias
mejor,
luego nos dimos cuenta
que eso era muy difícil
y que había cosas
que realmente
teníamos que tirar
de su propio archivo,
pero el espectador
lo que va a ver
en la película,
bueno,
primero va a ver
una emoción
y una verdad
como muy pocas veces
se ha visto
por parte de periodistas,
porque están hablando
de forma libremente,
están hablando
con nosotros,
con mi cámara,
con el corazón abierto
porque cuando yo
realizo las entrevistas
éramos amigos,
ya habíamos estado
viajando del terreno
entonces ya éramos amigos,
entonces el espectador
que se acerca a verla,
como ha ocurrido muchas veces,
no se va a quedar indiferencia,
va a ver
muchísima emoción
va a haber mucho dolor
evidentemente,
va a haber secuencias
de combates reales
y de alguna manera
va a salir
con más preguntas
que respuestas,
que eso es también
una intención nuestra,
o sea,
no tratar de resolver
las cosas,
sino que la gente
que se acerque
por la motivación que sea,
se hagan más preguntas
todavía
de por qué se llega
a ese tipo de situaciones,
qué es lo que ocurre
cuando todo se rompe
y ya no hay lugar
a la diplomacia
y al diálogo
y eso realmente
es una de las cosas
que para mí
tiene valor,
está por encima de todo.
Roberto,
ya para acabar,
que es que no tenemos
más tiempo,
claro,
tú tienes la película,
claro,
la has hecho,
está más asedentada,
¿no?
¿Has llegado
a alguna conclusión?
Bueno,
he llegado a muchas conclusiones,
¿no?
y ahí,
yo siempre digo una cosa,
que hay una frase
de Lenar Cohen
que me,
el poeta neoyequino
que me encanta,
que es que a pesar
de que estoy seguro
que nada cambia,
para mí es importante
actuar como si no lo supiera,
¿no?
Es decir,
me da cuenta
que el hombre
es capaz
de romper
la frontera
entre la maldad
y el buenismo
pues casi,
digamos,
de la noche a la mañana,
¿no?
Y a la inversa,
¿no?
Me he dado cuenta
de que no todo es malo
y no todo es bueno,
de que,
como dice David de Ayain,
la verdad está en los grises,
no en los blancos
y los negros,
me he dado cuenta
de muchísimas cosas
y me he dado cuenta
de que los seres humanos
somos el animal
más fascinante
que hay bajo la tierra.
Bueno,
entonces te he unido,
con muchas ganas de ver
Los Ojos de la Guerra
nos has dejado.
Roberto Lozano
y te esperamos también
en Tarragona
para comentar la jugada contigo.
Pues muchísimas gracias
y allí nos veremos.
Muchas gracias.
Una abrazada,
gracias.
Roberto Lozano,
ostras,
y ahora le quieres continuar.
Sí, sí.
Mira,
vindo a Dijous,
que es Dijous
o dos cuartos de buit.
Pero es que yo me emociono
más con estas cosas.
Como así.
Dijous o dos cuartos de buit.
Dijous o dos cuartos de buit.
Dijous dia 4 de juliol
a dos cuartos de buit.
Molt bé.
Que això el 4 de juliol
no ho hem fet expressament.
No és nascut el 4 de juliol.
No, no.
És una altra pel·lícula
totalment diferent.
Carles Marquès,
moltes gràcies
i veig que dilluns que ve
el Caixa Fórum
continuarem parlant de cine, no?
Exactament.
Molt bé,
gràcies.