Un dilluns més donem la benvinguda a en Carles Marquès de l'Espai Caixa Fòrum.
Carles, bon dia.
No et deixem fer vacances, xiquet?
Jo sempre perso, em trucarà un dia el Carles i dirà, mira que no, que ja hem fet vacances.
No, no, no, fins al 1 d'agost estarem aquí.
Tindrem espai Caixa Fòrum encara tot el mes de juliol i és que de fet tenim notícies i activitats, no només tu, l'espai en si no tanca, no fa vacances ni tan sols a l'agost.
No, a partir del dia 19, acabem el 18.
I és que està arribant perillosament la data, atenció senyores i senyors, tothom que no hagi vist encara les dues exposicions del Caixa Fòrum, aprofiteu, perquè mira, la de les mòmies egípcies, el segret de la vida eterna, la vam inaugurar el 17 de maig.
I deia, bueno, fins al 18 d'agost, a Tucaia, i la més recentment inaugurada, a Haití, 34 segons després, també tanqueu el 18 d'agost.
Exactament, és el mateix dia.
I ara que estem més a les portes, fem una mica de balanç, Carles, a les portes del tancament.
Evidentment aquelles xifres tan brutals del principi han baixat una miqueta, però una miqueta no gaire, estem per sobre els 500 persones al dia de mòmies.
A Haití és una exposició més minoritària, no hi passa tanta gent, però mòmies, com heu pogut comprovar els que heu passat posant per casa aquest cap de setmana, dissabte estava a rebentar, per exemple.
Sí, sí, realment funciona molt.
No només funciona, em sembla, l'exposició en sí, sinó també la visita aquí a Anna.
Sí, sí, perquè és una exposició que museogràficament, i guarda'm de mentir, Anna, però penso que té un discurs museogràfic molt clar, és a dir, explica una cosa que es pot seguir molt bé,
i això, i si l'empresa que ho porta és a Auriga, com és el cas, que aquest discurs li acaba de fer...
Això t'estic fent la pilota perquè així, mira, potser ens estalviem de pagar-li uns diners.
Tu creus que per fer la pilota deu minutets... Anna, no et deixis d'enredar.
Anna Catà, d'Auriga Serveis Culturals, bon dia.
Bon dia.
A Auriga, en aquest cas, l'Anna també són responsables d'oferir aquestes visites guiades, i a veure, té un punt que no deixa de sorprendre, dissabte estava a rebentar la visita de la set fins al punt que vau haver d'afegir-ne una altra a les 8, es va doblar,
i dic jo que jo he vist l'exposició, vam fer el viatge junts, i està tot explicat en panells, molt ben explicat, però tot i així, la gent tria anar a la visita guiada.
Sí, hi ha gent que ho prefereix, perquè, evidentment, és una altra manera d'arribar al que seria el públic, i, evidentment, el que s'explica en el guió no és filparrant del que hi ha als plafons,
perquè, evidentment, cada persona que fa l'explicació també hi posa part de la seva manera de fer, i el discurs també és una mica diferent, a partir del que el comissari vam estar comentant i de la documentació que tenim.
Molt bé, val la pena, doncs, recordeu només fins al 18 d'agost, i llavors ja farem valoració.
I grups oberts cada cap de setmana, dissabtes i dimonges, i després grups una mica així a la mida, per encàrrec, doncs, el que vulgueu, només trucant al centre.
Doncs això era Mòmies Egípcies, El secret de la vida eterna. Parlem d'Aití, 34 segons després, aquesta exposició fotogràfica sobre el terratrèmol que va sacsejar aquest país, el 2010.
El 2010, exactament, gener del 2010, i aleshores aquest, a part de l'exposició, a part de la visita, que és visita lliure, no hi ha visita guiada,
sí que hi ha una activitat familiar, que hem fet ja dos dies, un taller sobre comptes i llegendes d'Aití,
que es diu Aití Cherie, en francès, Aití estimat, en català. I jo que m'he pogut també escapar algun cop i l'he sentit,
bé, és molt... Com et deia l'altre dia, té un punt, és a dir, tot i ser comptes i llegendes, també Aití ja sabem,
n'hi ha altres coses perquè és conegut, però també té un punt gore, també ho guarda'm de mentir, Anna,
que és un taller que, si no, són comptes plenament ingenus, vull dir, bueno, són infantils, però no innocents del tot.
Val, o sigui que els nens es quedaran amb un nivell de lectura i els adults...
Probablement un altre, però no deixem que ens ho digui també l'Anna, no?
Anna, en què consisteix Aití, estimat?
Sí, a veure, el nom de l'activitat és interessant, perquè Aití Cherie, d'alguna manera, és el títol d'una cançó de la folclora popular italià,
i segur que us llegeixo un fragment d'aquesta cançó que, a més, va popularitzar molt el Georges Moustaki,
aquest cant d'autor francès, i que d'alguna manera reflexa molt bé tot el que després els contes,
o la idea de fer contes a través d'aquesta exposició tan complicada com pot ser,
o tan complexa com pot ser recuperar tota aquesta memòria del terratrèmol,
i per què s'havia adonat aquest altre vessant.
La cançó diu així, no la cantaré, eh?
Estimada Aití, no hi ha cap altre lloc tan preciós com tu.
Vaig haver de deixar-te per comprendre el teu valor.
Va haver de passar molt de temps per tal que t'aprecies,
per entendre completament tot el que ets per mi.
I d'alguna manera és això.
És una cançó de musicada per Georges Moustaki.
És una de les versions que s'han fet i que potser l'ha popularitzat més aquí a casa nostra.
Que es diu Aití Cherie.
Es diu Aití Cherie, sí, i evidentment hi ha moltes versions que les podeu trobar i són fàcilment trobables.
Llavors, d'alguna manera el que reflexa aquesta cançó és,
els haitians és un dels pobles més pobres, tant del continent americà com de tot el món, no?
I si a això hi afegim el terratrèmol que hi va haver de 7 graus fa 3 anys
i totes les epidèmies que hi va haver de peludisme,
com pot ser que el poble haitià s'estimi tant a aquesta terra
quan pràcticament no tenen res, no?
La població viu amb menys d'un dòlar al dia.
Llavors, d'alguna manera l'activitat comença amb aquest poet,
amb aquesta cançó que nosaltres llegim.
I llavors, a través d'un gran puzzle,
és un gran trencaclosques que fem amb totes les famílies,
i en imatges de la població i ens permet d'alguna manera
entrar amb característiques, no?
De com és aquesta població, com viuen, quines són les seves costums,
com és la seva música, com vesteixen,
per d'alguna manera entrar en aquesta cultura
i com és que senten aquest amor per la seva terra
quan pràcticament, materialment, podríem dir, no hi ha res.
Llavors, evidentment la conclusió és que el sentiment,
cadascú s'estima allò que li agrada,
però, a més a més, perquè sobretot el que s'estimen és la seva cultura,
una cultura molt oral, de cançons populars, com aquesta que dèiem,
però també de contes i llegendes,
que pels haitians no té res a veure amb contes i llegendes infantils,
sinó que això és una cosa, és un costum
de la població en general,
que es poden reunir, i això, a més a més,
els que es dediquen professionalment a fer de contes a contes arreu mundial,
una de les parades obligades és anar a Haití
per aquesta tradició tan forta que hi ha, no?
La gent es troba als mig de les places o dels carrers quan és el vespre
i es reuneixen un grup de gent, majoritàriament, moltes vegades, adults,
i una de les persones es posa a explicar un conte,
i després un altre, un altre, i així van passant les tardes.
És la manera de transmetre la cultura.
Exacte.
Són contes que nosaltres en tenim en compte com a ficció,
i possiblement són fets reals, alterats.
A veure, hi ha alguns contes que a més és curiós,
perquè a vegades t'enllegeixes alguns i dius
ui, nosaltres entenim que no estan tan lluny, eh?
Vull dir que a vegades també veus les connexions que hi ha entre les cultures.
Tot això, que clar, és transmissió oral,
però tot això queda escrit en algun lloc,
ho tenim recollit en algun lloc.
Sí, està recollit, com deia,
hi ha gent que s'hi dedica professionalment a fer reculls de contes,
i hi ha moltes publicacions,
sobretot de caràcter francès,
hi ha moltes publicacions fetes d'aquesta tradició oral,
que avui en dia està recollit i es pot trobar perfectament.
Doncs aquí la feina suposo que ha sigut vosaltres de seleccionar, no?
Perquè durant aquest taller és això,
a través de fotografies?
Sí.
Entreu en les històries i després com integreu els contes en tot això?
A veure, el que es fa amb els contes
s'integra una mica a partir d'aquesta idea, no?
D'aquest amor per aquesta cultura que dèiem,
i s'integra de la mateixa manera que ho fan ells.
És a dir, quan la gent, això que dèiem,
que es reunien a les places o es reunien als carrers,
qui vol explicar una història ha de dir la paraula clau.
ha de dir cric.
I la gent si està disposada a escoltar,
ha contestat tots a la vegada crac.
I si aquestes paraules cric-crac no es diuen,
qui vol explicar el conte,
o no pot perquè no li dóna un compromís,
o perquè no té audiència,
i llavors és com, fins i tot a vegades,
hi ha com una pugna entre mateixos narradors, no?
I poden explicar la mateixa història,
dues persones una darrere de l'altra,
però, evidentment, de formes completament diferents.
i aquesta qüestió,
que potser per nosaltres és molt desconegut,
però que és tan popular a nivell del país,
doncs és el que es recull aquí,
en aquest taller,
i que d'alguna manera és intentar
aproximar la realitat del país
d'una forma molt més amena,
també de cara a les famílies.
Per això es diu cric-crac també, no?
Veig per aquí que portes uns apunts.
Abans de començar,
cric-crac és obligat.
Llavors, com ho fan els nens i els familiars?
Qui vol explicar un conte amb aquest sistema?
A veure, obrir-ho als monitors.
Està previst que comencem nosaltres,
perquè per anar trencant també el gel,
i s'ofereix la possibilitat,
s'ofereix la possibilitat que,
tant els nens com els pares,
les famílies que venen,
fins i tot és una activitat
que també s'ha adaptat pels grups d'esplai,
alguns monitors que són especialistes,
a vegades m'expliquen contes,
se'ls ofereix la possibilitat
que si hi ha algú que s'atreveix
a explicar un conte,
de moment no hem trobat ningú amb prou ganes,
però com que diumenge que ve,
la gent s'ho pot portar preparat,
i si volen, doncs així,
ja vinen amb la història preparada de casa.
Pot ser qualsevol conte,
no té per què ser un conte.
Nosaltres expliquem els d'AIT,
el que som els educadors d'aquest fòrum,
expliquem els d'AIT,
però després la gent, evidentment,
és normal que vinguin allà
i no sàpiguen una història d'AIT,
però tot és benvingut.
Molt bé, home,
el que seria xulo és això,
és rebuscar tots una miqueta a casa,
preparar-nos un conte també d'AIT
i portar-lo el diumenge, és això?
Exactament, diumenge a les 6.
Quina activitat més xulo.
Nens, a partir de quants anys?
A veure, s'aconsella a partir de 5.
De 5 anys és el que s'aconsella,
sobretot perquè hi ha la part més
que introduïm al país,
doncs que hi ha algunes coses,
que hi ha conceptes que són més complicats,
però els contes,
evidentment són contes
i cadascú és això que dèiem abans,
cadascú entén la lectura
que enfonsa de l'edat.
Doncs això,
AIT, Gerri,
AIT Estimat,
aquest diumenge ja és l'últim.
Com han anat aquestes dues sessions prèvies?
Han anat molt bé,
el primer cap de setmana
era moltíssima gent.
Perquè quanta gent podeu arribar a ser?
A veure,
l'espai que ho fem,
perquè a més a més ens va la mar de bé,
és el propi de l'exposició,
i és l'exposició que està a pis de dalt.
Llavors,
és un espai reduït,
i l'ideal són això,
entre 20-25 persones màxim,
també és un ambient més familiar,
que la gent també se sent com més a gust,
si és una cosa més recollida,
i allí ens va bé perquè tenim,
a part de,
hi ha les imatges de la pròpia exposició,
i d'alguna manera ho lliguem també
amb la pròpia exposició,
del terratrèmol que hi va bé,
que en el fons,
això dels contes
no deixa de ser una excusa
per aproximar-nos a la cultura,
i a la realitat del fet
que encara avui en dia
hi ha molta gent
que està patint aquestes conseqüències
que hi van haver fa tres anys.
I d'allò és que van evoluir
les altres sessions,
que la primera era moltíssima gent,
i ara ja s'està...
Bueno, la segona ja vam veure
que intentem reduir
les característiques també de l'espai.
Per tant, ens apuntem,
si hem de venir diumenge,
ens apuntem diumenge a les 6 de la tarda.
Aquests contes,
com els heu seleccionat, Anna?
I em sembla,
m'en portes algun per llegir o què?
Un tros,
perquè si no ja no vindreu.
Però no els llegiu,
els mig llegiu i els expliqueu.
No, no els llegim,
s'interpreten.
S'interpreten.
Sí, de memòria.
Sí, tant.
Molt bé.
Doncs, Anna, no ho sé,
quins heu seleccionat?
Quants en veieu fer?
N'hem seleccionat quatre,
i hi ha una mica de tot.
Això que dèiem,
que abans parlava el Carles,
que a vegades no són tan per nens,
potser més que no tan per nens,
potser no són políticament correctes.
més que això.
Sí, perquè els nostres propis contes infantils
són iguals.
Són iguals.
Si fas aquella lectura
a tots els contes profunda,
ja passen coses molt bèsties.
Hi ha madrastres dolentes,
que això avui en dia,
evidentment,
expliques que és un conte,
i totes les cultures populars
han viscut de contes de madrastres dolentes.
Però, clar,
el que no pots fer és dir
que ens inventem la història
i no expliquem una altra.
I s'han seleccionat
aquestes quatre històries,
que són
l'arbre màgic de les taronges,
que si voleu,
després expliquem un trosset.
Hi ha,
després també,
el monstre de Bagall,
que fem de madrastres,
de monstres.
També expliquem una altra,
que és en Buffy,
i en Buki,
que són dos menes de personatges
també per explicar un conte d'animals.
I finalment,
acabem amb el conte de la Tipingui,
que també és una nena
que li passen històries.
És una història molt divertida.
Doncs, Anna,
quan vulguis,
explica'ns un trosset
del conte de l'arbre màgic de les taronges.
Perfecte.
Doncs, si esteu preparats,
hem de començar.
Des de casa haureu de cridar fort,
perquè si no,
des d'aquí de la ràdio
no ho sentirem, eh?
Hem de començar
per les paraules màgiques,
que són cric,
i hauríeu de contestar.
Et dient crac.
Perfecte.
La història diu així.
Diu que fa temps
hi havia una nena
que la seva mare
es va morir
i al cap d'uns anys
el seu pare
es va tornar a casar.
El que passa
és que molt passa a vegades,
no?,
aquestes madrastres,
per això que parlàvem
de les madrastres dolentes,
aquesta senyora
era molt dolenta
i no s'estimava gens
ni mica
a la pobra nena.
no se l'estimava tant,
era tan dolenta
i tan cruel
que no li donava res
per menjar.
Així és que un dia,
quan la nena
arribava
de l'escola,
va trobar
que a sobre
de la taula
del menjador
hi havia una
mena d'assistell
amb tres taronges.
Va mirar la nena,
no hi havia ningú,
estava sola a casa,
que tenia tanta gana
que va anar
a buscar
una taronja,
va mirar
un costat,
va mirar
l'altre,
com que no hi havia ningú,
es va menjar
la primera taronja
i, mmm,
que bona
que estava
aquella taronja,
estava boníssima,
que dolceta,
però encara
tenia molta gana
aquella nena,
així és que
va mirar
un costat,
va mirar
cap a l'altre cantó
i va agafar
una segona taronja.
Tenia un suc
més dolcet,
més fresquet,
que li feia passar
la gana
i li feia passar
la set.
Estava realment
satisfeta la nena
de poder menjar
tant com ella volia,
però encara
en quedava un altre
i encara tenia
un budell buit,
així és que
va tornar
a mirar
cap a un altre costat,
va mirar
cap a l'altre
i,
com que no hi havia ningú,
es va menjar
la tercera taronja.
Estava tan feliç
que se'n va anar
a descansar
a la seva habitació.
Cap d'una estona,
però,
va arribar
la madrastra
i quan va veure
que a sobre de la taula
no hi havia absolutament res,
es va enfadar
ben enfadada
i va començar a cridar
«Es pot saber
qui s'ha menjat
les meves taronges?
Qui se les hagi menjat?
Que res i ara,
que després
no ho podrà fer!»
La pobra nena
es va espantar
tant com va sentir
els crits
de la madrastra
que va marxar
corrents
i va començar
a córrer pel bosc.
Va córrer,
va córrer,
va córrer
fins que va arribar
al cementiri
on hi havia
la tomba
de la seva mare.
I allí,
tota cansada
i tota espantada
es va agenollar
al costat de la tomba
de la seva mare
i es va posar a plorar
«Mare,
mare, sisplau,
mare,
mare, ajuda'm!»
Va estar tota la nit
plorant la nena
i deixem la història aquí
per saber si...
i tant,
la deixem aquí
per saber
realment
si la mare
l'ajuda o no
i com l'ajuda
perquè ja hem dit
que era l'arbre màgic
de les taronges,
a veure què passa.
Màgica aquesta història.
Molt bé,
ens hem quedat
amb ganes de més,
eh, Anna?
Ja hem dit
que explicaríem
un torcet i prou.
Doncs Anna Catà,
d'Àbriga Serveis Cultures,
moltíssimes gràcies.
A vosaltres.
Recordeu,
aquesta és només
una mostreta
del que trobareu
en aquest taller familiar.
Aití Estima,
diumenge a les 6 de la tarda.
Carles Marquès,
t'has quedat parat com jo,
no?
Sí,
jo vull saber al final.
Doncs diumenge al queixer poc.
D'acord.