Sintonia de Salut, si és que ho podem anomenar així cada dimecres
en aquesta hora, doncs ens curem en salut
i ho fem amb la xarxa sanitària de Sant Pau i Santa Tecla.
Avui ens acompanyen la Marta Blader i la Mariona Saez.
Marta, Mariona, molt bon dia.
Molt bon dia.
Ens acompanyeu perquè hem de parlar avui de la teràpia ocupacional.
Jo crec que podríem començar definint què és la teràpia ocupacional,
posant-nos en situació i així anirem teoritzant i parlant sobre aquest tema.
Bé, és una mica difícil explicar què és la teràpia ocupacional.
Jo us puc dir que el terapeuta ocupacional el que fa és
en un moment de malaltia de les persones
que han fet un trencament amb la seva vida quotidiana
perquè hi ha hagut alguna malaltia i a vegades discapacitat.
El que fa el terapeuta és intervenir procurant amb l'objectiu
d'arribar a una autonomia personal dintre de les capacitats que ell tingui.
Utilitzant totes aquelles capacitats que han quedat a la persona.
Llavors, a través de l'adaptació de l'entorn,
dels cuidadors amb què cuidaran aquesta persona
i una mica el que és el reentrenament en les activitats de la vida diària
perquè arribi a una independència.
És a dir, que seria després d'un trencament, una discapacitat,
com tornar a la normalitat.
És a dir, intentar que la persona sigui el més independent possible.
Exacte, sí.
No ho hem dit, però la Mariona és fisioterapeuta, no?
No, terapeuta ocupacional.
I la Marta és la directora del servei de fisioteràpia.
La teràpia ocupacional depèn d'aquest servei, del servei de fisioteràpia?
Bé, nosaltres parlem de...
Jo soc la directora de fisioteràpia, però incorporem les altres disciplines,
perquè en realitat el que fem és rehabilitar les persones, no?
I la teràpia ocupacional és una altra disciplina
que treballa de la mà de la fisioteràpia.
O sigui, són disciplines que estan al mateix nivell, per dir-ho així.
Treballen en equip, igual que la logopèdia,
que treballen en equip.
És a dir, es tracta de, al final, rehabilitar la persona.
El fisioterapeuta fa una funció, però ha de treballar en equip
amb el terapeuta ocupacional, que acaba adaptant, no?
Nosaltres, els fisioterapeutes, el que fem és, per exemple,
si hi ha un braç que s'ha trencat,
doncs millorem que aquest braç tingui la força que tenia abans,
o intentar aconseguir-ho, millorar la mobilitat articular,
i el terapeuta el que fa és ja ensenyar-li a utilitzar aquest braç,
per dir-ho d'alguna manera.
Llavors, bàsicament, són aquests dos professionals
els que esteu vinculats, el fisioterapeuta i el terapeuta ocupacional.
Correcte.
Per ser terapeuta ocupacional, Mariona,
avui en dia quins estudis s'han de realitzar o s'han de tenir?
Doncs s'ha de cursar la carrera de teràpia ocupacional,
que és una diplomatura, igual que fisioteràpia.
Un grau, ara.
Ara és grau, havia sigut diplomatura,
i ara amb el canvi, doncs és grau.
Però vaja, es manté amb...
Exacte, al mateix nivell que un fisioterapeuta.
Llavors, tampoc hi ha gaires universitats, també s'ha de dir.
A Catalunya només n'hi ha dues, que és la de Vic i la de Terrassa,
i llavors, si no, has d'anar a la resta d'Espanya,
que tampoc no n'hi ha massa,
perquè és una professió bastant desconeguda.
És a dir, que hauríem de reivindicar la professió i els seus estudis, eh?
Sí.
I que la gent ho conegui.
I que la gent conegui la professió.
Jo crec que sovint es confon amb el fisioteràpia,
la teràpia ocupacional, amb el fisioterapeuta,
hi ha com aquestes confusions de no saber exactament
quina funció realitza cadascun, no?
Clar, el terapeuta ocupacional, de fet,
entra quan el fisioterapeuta ja ha aconseguit...
Ja ha acabat, no? Ja ha fet la seva feina.
Ja ha acabat, doncs el que fa és reentrenar aquesta persona
perquè aprofitant tot això que ha fet el fisio,
ho posi a la vida quotidiana,
és a dir, que es pugui vestir, que pugui menjar,
utilitzar coberts, aixecar-se sol del llit,
doncs totes aquestes funcions més de la vida quotidiana.
Qui pot necessitar l'atenció d'un terapeuta ocupacional?
Doncs qualsevol persona, en qualsevol franja d'edat,
podria ser beneficiària,
que hagi tingut un trencament de la seva vida quotidiana.
Normalment, si parlem de patologies,
és molt habitual que el terapeuta treballi,
per exemple, amb una persona que ha tingut una hemiplegia,
un ictus, que es diu, una embòlia,
perquè ens entenguem,
que li queda un costat paralitzat,
doncs és un dels camps en què el terapeuta té molta feina.
En general, amb malalties neurològiques,
i que queda afectat molt el que és extremitat superior,
per exemple, amb patologia traumàtica,
quan queda afectada extremitat superior,
el que són fractures del canell, de col·les,
la típica amputació, exacte.
Jo què sé, problemes ja neurològics, però distals,
per exemple, alguna paràlisi d'algun nervi,
del que és el braç,
o inclús de tot el plexe,
de tots els nervis del braç.
La idea és aquesta.
El terapeuta treballa molt
amb el que és extremitat superior,
amb patologia traumàtica, sobretot.
És a dir, que va molt més enllà
de les persones que puguin patir alguna discapacitat,
que també s'utilitza, no?,
la teràpia ocupacional,
amb el tema de les persones amb discapacitat.
També imagino que amb el tema d'accidents laborals,
persones de tercera edat, no?
Sí, sobretot per la reintegració laboral,
llavors intenta adaptar el lloc de treball,
reentrenar aquesta persona perquè tingui la força,
la mobilitat suficient,
com per utilitzar les eines que habitualment utilitzava la feina.
És a dir, que es produeix una feina
de reentrenament de la persona
i després també, que ens ho deies,
de l'adaptació del seu entorn.
Exacte.
Això també és feina del...
Del terapeuta ocupacional.
Del terapeuta ocupacional?
Sí.
I com és dur a terme?
Com es fa aquesta feina?
És a dir...
A la xarxa el que fem és anar al domicili
i es valora el que és el domicili in situ
i a la persona que...
Doncs el malalt no.
Llavors es mira quines són les dificultats que té,
quines són les capacitats que encara té aquesta persona,
si pot caminar, no pot caminar,
si pot entrar a la banyera, no pot entrar.
I a partir d'aquí es valora in situ al domicili,
té banyera, té dutxa i s'adapta a aquest entorn.
Moltes vegades l'adaptació es tracta simplement d'ensenyar-li a fer allò,
donant-li estratègies que li resulti més fàcil
i a vegades ensenya a la família
o a vegades s'han de proporcionar ajuts tècnics,
des d'una taula de bany que es posa damunt de la banyera,
una cadira giratòria o coberts adaptats.
Sempre s'intenta que sigui el més autònom possible, no?
Clar, però tornar a ensenyar a fer les coses de la vida quotidiana
o de la vida diària amb aquestes noves ajudes,
és a dir, aquest procés...
El fem també, el terapeuta.
El feu també?
Sí, sí.
Es fa un reentrenament i llavors se li ensenya a la persona
durant unes sessions de rehabilitació, se li va ensenyant.
Pot ser en el domicili, pot ser en el departament de teràpia ocupacional
i llavors amb les ajudes tècniques que tu utilitza
se li va ensenyant a fer-la servir.
Generalment és fàcil, és a dir, la persona ho concep de manera fàcil
i hi ha bona sintonia o no sempre, dependrà de cada cas, no?
No, sempre. És molt personal i llavors el terapeuta ha de tenir molt en compte
el que vol aconseguir aquella persona.
És a dir, hi ha gent que realment no vol fer això de forma autònoma
i llavors no es nega a utilitzar una ajuda tècnica
i hi ha persones que no, que el que volen és ser més autònomes
i t'ho demanen ells mateixos.
Costa més potser amb gent gran, no?
Sí.
Perquè la gent gran, sobretot això, gent que ja està acostumada una miqueta
a dependre dels altres, doncs bueno, el fet que els donguis autonomia
doncs a vegades els hi costa, no?
Ara, la gent jove sí, la gent més jove és la gent que vol continuar sent autònoma
i és la que posa més de la seva part.
I per què es pot negar una persona a fer servir aquestes ajudes
o fins i tot a rebre la vostra ajuda o el vostre suport?
Bueno, a vegades són formes estètiques,
que no els agrada portar algun tipus d'afèrula per utilitzar un cobert,
a vegades és perquè, el que ha dit la Marta,
doncs perquè és gent gran i ja és hora que em cuidin
i llavors perdo aquesta atenció del meu familiar,
hi ha moltes raons, i llavors s'han de tenir molt en compte també.
El que comentaves tu de la tercera edat,
en el nostre cas a la xarxa,
la figura del terapeuta també està a les residències
i als sociosanitaris,
és a dir, i en aquest cas el paper és una miqueta diferent
de la rehabilitació domiciliària o ambulatòria.
Per exemple, a les residències,
el terapeuta ocupacional està present, per exemple,
a les hores de menjar, es fa una valoració de l'AVD,
de l'activitat de la vida diària de l'hora de menjar,
fa l'adaptació, és a dir,
el que faríem al domicili ho fem també a la residència.
És una altra dels serveis o de les funcions
que té la terapeuta ocupacional,
en aquest cas, de la xarxa.
N'hi ha més que ens deixem?
Algun altre servei o alguna altra funció?
En principi és la domiciliària,
l'ambulatòria, la del pacient que ve a rehabilitació,
la residència i el sociosanitari,
en el nostre cas.
Però vull dir, terapeutes ocupacionals...
N'hi ha molts més àmbits, com salut mental,
trobo de pendències...
N'hi ha molts més àmbits.
Nosaltres en parlem sovint aquí a Tarragona Ràdio
també amb el tema de les persones amb trastorns mentals.
És aquí també el terapeuta ocupacional
juga també un paper important per...
En certa manera, no deixa de ser un reentrenament, també.
Sí, exacte.
Llavors el que es dona és un altre tipus de treball,
perquè el que es dona és intentar millorar
l'autoestima d'aquella persona, reorganitzar les seves activitats,
donar-li capacitats noves i rutinàries
perquè les puguin anar fent.
I, de fet, a Pere Matà
hi ha terapeutes ocupacionals presents allà.
És a dir, que no sempre és un tema físic,
com podríem dir al principi,
el trencament d'una extremitat
o l'amputació d'una extremitat...
El terapeuta, l'objectiu és readaptar aquella persona
a la vida quotidiana, no?
Llavors, a vegades, és una part molt important
treballar les capacitats cognitives, també, no?
És a dir, jo suposo, Mariona, que sovint
el terapeuta ocupacional també fa, en certa manera,
de psicòleg, no? Una mica.
Sí.
De fer aquesta doble funció, no?
Perquè pot ser clar, tu, ara m'imaginava,
vas al domicil d'una persona,
li has d'explicar que té aquelles ajudes tècniques,
que les pot fer servir,
però, clar, si la persona s'hi nega,
doncs l'has d'intentar convèncer dels beneficis,
que allò li resultarà millor per la seva vida quotidiana,
per ser més independent...
Sí, perquè a vegades les persones...
I això també requereix un esforç, clar.
Clar, es neguen perquè estan deprimides,
perquè no veuen que les coses millorin,
i tu els has d'ensenyar
que sí que pot ser millor la seva vida
i poden ser més autònomes.
Llavors, fas una mica de psicòlegs, sí.
Perquè de vegades estan en un moment,
sobretot quan hi ha hagut alguna patologia molt greu, no?
Un traumatisme, un accident, no?
Coses greus.
Estan en un moment de dol.
Complicat, clar.
De dol, de negació, d'entendre el que els passa
i assumir que això és així, no?
És complicat, sí.
I a sobre, doncs, han de treure la força
per tornar a començar, d'alguna manera, eh?
Parlàvem abans del material,
algun del material, doncs, que ajut que proporcioneu,
vaja, o que és necessari en alguns dels casos,
sobretot, m'imagino que amb l'atenció domiciliària.
Quin material, per exemple, podria...
Comentaves abans alguna taula de bany,
coberts adaptats...
Sí.
Habitualment, bueno, per l'àmbit en què jo treballo,
que és la geriatria, sobretot,
llavors es fan servir molts els coberts adaptats,
amb els amiplègics...
Com són els coberts adaptats, per exemple?
Doncs són coberts amb mànec una mica més gruixut,
que estan girats cap a un costat,
depèn de l'amiplègia que sigui,
si és de dreta o esquerra,
llavors els has d'ensenyar a menjar amb aquests coberts.
També hi ha ganivets per utilitzar amb una sola mà,
hi ha taules de banyera,
hi ha les cadires de banyera,
que llavors no fa falta fer obres a casa,
sinó que de vegades és més senzill que tot això.
Col·locar una cadira per facilitar-li la feina de la higiene, no?
Exacte.
O alces per l'inodor, una mica és això.
Hi ha infinitat d'ajudes tècniques.
Podríem dir que quasi que hi ha una ajuda per cada necessitat.
Estem bé en tema d'ajudes tècniques,
és a dir, hi ha prou...
O no, n'hauríem d'haver-ne encara més, com ho veieu?
Bé, la Maria no pot ser...
Bé, ja prou assortiment, eh?
Ja prou assortiment, no?
Sí, sí.
El que a vegades hi ha,
jo crec que és un desconeixement del que hi ha al mercat,
perquè hi ha moltes coses al mercat,
però a vegades no tothom té un professional a la basca
que l'informi sobre el que li pot anar bé.
I els professionals coneixen tota la varietat que hi ha al mercat?
Bé, depèn de cadascú, clar,
però intenteu estar actualitzats allò amb l'últim...
Sí, perquè ens anem informant,
anem fent consultes i anem informant-nos del que va sortint.
Sí, formació, cursos...
Perquè això qui ho proporciona?
És a dir, si tenim un problema d'aquest tipus
i hem d'anar a la xarxa a rebre aquesta ajuda tècnica,
qui la proporciona?
L'hem de comprar o com funciona?
Sí, en principi s'ha de comprar.
El que nosaltres fem és una recomanació
del tipus d'ajuda tècnica que necessita.
I a partir d'aquí,
la persona ha d'anar a comprar a una ortopèdia
o a un altre lloc,
però nosaltres no proporcionem cap ajuda.
Com a ajudes tècniques,
les úniques que entren per prescripció ortopèdica,
diguéssim, són cadires de rodes...
Hi ha algun tipus de material que sí.
I tampoc sempre, no?
I tampoc en tots els casos.
No, en tots els casos.
Dependrà...
Clar, això també ens porta a pensar que,
òbviament, i és molt tòpic dir-ho,
però cada cas és un món,
i cada cas dependrà de les ajudes,
dependrà de la voluntat de la persona
que s'hagi de tractar.
Clar, per això és molt important
que hi hagi un professional
que una mica et recomani
segons les teves necessitats, no?
I no anar a una botiga
i comprar el que a un li sembla que pot necessitar.
Després hi ha una funció del terapeuta
que jo admiro molt,
que és la capacitat d'adaptar moltes coses
amb el que tenen, no?
A vegades...
Una pregunta, això t'anava a dir,
perquè d'una banda tenim
les adaptacions tècniques que hi ha,
però hi haurà encara algun punt,
i això ens ho podrà explicar la Mariona, segur,
que no trobem una adaptació específica,
sinó que ens l'hem d'inventar.
Molt bé, això.
És a dir, que, no sé,
amb qualsevol utensili que ja tenim a casa
o amb qualsevol història,
doncs hem de crear un aparell nou, no?
I això no deixa de ser una capacitat d'inventiva.
Exacte.
Llavors has de una mica buscar la manera
de trobar aquella adaptació
que amb una cullera girada
o amb un tubo i posar-li allí
o un tros de material termoplàstic
poder-li fer una ajuda amb aquesta persona
o amb velcros, el que sigui.
Inclús, a vegades, pots fer que la persona
s'estalviï uns diners fent l'adaptació
de forma casolana.
I això ho fan molt els terapeutes.
Sí, en algun cas així concret que ens...
Bueno, sobretot amb els coberts.
Els coberts.
Els coberts els acostumo a girar jo mateixa.
De vegades, quan no hi ha recursos econòmics a la família,
això, doncs demano una forquilla,
llavors soc jo mateixa la que la gira.
O, per exemple,
quan dius que la gires,
vols dir que la gires directament,
és a dir, que fem força amb la forquilla.
Sí, i llavors, o els botons,
per abotonar botons,
també ho faig jo amb un tros de...
amb un mànec de fusta
i un fil ferro ho faig jo mateixa.
Després, l'engrossir mànecs,
a vegades saps el tubo aquest
que forra les tubos de la calefacció,
aquest tubo negre,
doncs amb un tros d'això
es pot posar amb un cobert
i llavors ja l'engrossa
i engruixeix el mànec.
Clar, clar, clar.
És buscar una mica l'alternativa.
I després també potser trobem altres ajudes
que no són específiques,
és a dir, que no han estat creades
per aquest fi,
però que van millor, no?
Potser hi haurà un model de cobert
amb un mànec més gros,
que també això, clar,
si ho saps, no?
Al mercat hi ha de tot.
I més amb...
No sé, fins i tot se m'acut no...
Jo crec que ho hem fet tots
allò de buscar a internet,
doncs alguna...
Això ho feu molt també els professionals.
A veure, és que ara hi ha molt de producte
en el mercat, llavors de vegades
abans potser la gent no tenia...
no hi havia tants tipus de gots,
tants tipus de coberts
i ara hi ha molt d'assortiment.
aquells coberts que són
amb els mànecs més plans
de tota la vida
i ara n'hi ha uns
que són amb els mànecs redons
o fins i tot més gruixuts
que potser tindran molt millor, exacte.
Sí, el que passa
que generalment l'ajuda tècnica
pensada com a ajuda tècnica
sempre te resoluciona millor el problema.
Sempre va millor.
Clar, això són mesures
una mica d'emergència,
però potser...
O quan te vols estalviar
o la família potser no pot
adquirir aquelles ajudes tècniques, no?
Exacte.
Doncs anem comentant
aquestes funcions
del treball ocupacional.
Mariona, la teva feina
és el que comentàvem fins ara,
és a dir, tu estàs
en servei de geriatria
o treballes bàsicament amb això?
A veure, jo estic a rehabilitació
amb persones que veuen
ambulatoriament
i llavors tenim més patologies
de neurològiques,
de fractures de coles,
de tendons,
i llavors estic al servei
del sociosanitari
que llavors treballaria
més en geriatria.
També estem a domicili,
podem fer visites puntuals
a domicili
per adaptar els domicilis.
Mariona està una miqueta
en tots els entorns,
el que passa
és que dedica menys horetes
amb el que és
sociosanitari
i residència, no?
Però, bueno,
ella coneix molt
tots els entorns
perquè ha sigut
la que ha començat
a posar en marxa
tots aquests serveis.
Què vols dir,
que has estat
la que has començat
a posar en marxa
aquests serveis?
Bueno, perquè soc
la primera terapeuta
contractada a la tecla.
D'acord, d'acord.
I, bueno,
va ser entrar a rehabilitació
i llavors anar obrint
petites funcions.
El fet de contractar
una terapeuta ocupacional,
Marta,
a quin...
O sigui,
què vols respondre?
Bueno,
és, a veure,
primera perquè
el propi servei català
demanda d'aquesta figura
i segona perquè
és necessària,
vull dir,
els fisioterapeutes
necessitem
la continuïtat
de la nostra feina
d'alguna manera
sense el terapeuta
ocupacional
és igual que la feina
d'un traumatòleg
o d'un rehabilitador,
no?
Per molt que una intervenció
d'una pròtesi
de fèmur
estigui ben feta
i la pròtesi
estigui ben posada,
si després
el fisioterapeuta
no es fa la seva feina
i el terapeuta
ocupacional
no fa l'adaptació
d'aquest entorn,
no?
Al final
el pacient
queda coix
per dir-ho d'alguna manera,
no?
En el sentit figurat.
No guanya l'autonomia
que pugui haver guanyat.
No està ben feta
tota la feina, no?
La teràpia ocupacional
quan acaba?
És a dir,
quan el pacient
ja ha recuperat
l'autonomia
o depèn també
del cas?
No,
depèn de cada cas.
Una mica depèn
de quan la persona
també ja diu
fins aquí puc arribar
i veus que ja
la persona aquella
no en vol més,
això és que és molt personal
i a vegades
és la pròpia patologia
que saps
que no pots aconseguir
res més.
A vegades
ens trobem també
amb aquest problema,
això és un problema,
no?
A vegades
tu saps
com a professional
que aquella patologia
s'ha estancat,
que no ho aconseguirem més
i el pacient
a vegades
vol continuar intentant-ho.
Clar,
li costa assimilar-ho,
no?
I s'entén,
eh?
S'entén perquè,
bueno,
tots ens hi podem trobar
i sabem que ha de ser dur,
no?
I el cas a la inversa?
És a dir,
que tu saps
que el pacient
podria fer una mica més
però que no vol?
Això també passa.
I llavors
quan ja veus...
Això és més frustrant,
potser no,
per al terapeuta
professional?
Però clar,
s'ha de tenir molt en compte
que l'objectiu
és la persona,
llavors quan ja no pots
fer res més
perquè aquella persona
no vol fer res més,
doncs s'ha acabat el procés.
S'ha de respectar.
De totes formes,
sempre intentem,
no?
Sempre intentem motivar,
no?
És al final.
Comptar amb la família,
no?
Clar,
jo ara deia,
és més frustrant
però els dos casos
han de ser difícils
perquè haver-li de dir
a una persona,
mira,
no podem seguir
perquè la teva patologia
no t'ho permet,
és a dir,
la voluntat hi és
i les teves ganes
i les nostres
òbviament hi són
però la teva patologia
ja no t'ho permet.
Això suposo que es deu produir
amb estats avançats
d'alguna patologia,
d'alguna discapacitat,
de persones molt grans,
m'imagino, eh?
Sí,
quan veu veus
és que arriben ja
a un punt
que ja saps
que d'aquí no poden passar,
llavors el terapeuta
el que ha de fer
és millorar l'autonomia
al màxim
i fins on s'arriba.
M'imagino
que també és un suport fonamental
és el suport de les famílies.
Molt.
Al costat de la teva feina
i una...
Perquè clar,
tu estàs unes hores
allà amb la persona
però després
qui han d'estar també
doncs ajudant-la
dient-li
que ha de fer
allò que tu li has ensenyat,
no?
Són les famílies també.
Exacte,
doncs aquí també entra
la meva figura,
la del terapeuta ocupacional
perquè el que fem
és ensenyar a la família
com l'ha de manegar,
diguéssim,
com l'ha d'ajudar
en aquella persona.
És a dir,
que no només ensenyem
al malalt,
perdó,
al malalt,
a l'afectat,
millor dir,
a la família.
Exacte,
llavors s'entrena la família
i se li explica
el per què de cada cosa
i com fer-ho
i es fa in situ.
Si pot ser anar al domicili,
molt millor.
I es busca molt
la complicitat de la família
per treballar en general
en qualsevol procés
de rehabilitació.
S'ha de buscar
la complicitat de la família.
Canvia molt
treballar amb un pacient
que la família col·labora
amb un que la família
no s'implica tant,
no?
És molt diferent.
Tornaríem a estar
amb allò
que cada cas és un món
i que no es pot generalitzar
però en principi
les famílies
com responen?
Bueno,
acostumen a respondre bé.
Sí,
clar.
Bueno,
perquè és que depèn,
a geriatria hi ha de tot
però acostumen a respondre
molt bé.
I sobretot
quan els hi ensenyes
com ho han de fer.
En principi
se'ls hi fa tot un món
molt gran,
hi ha una gran dificultat
però llavors
quan els hi expliques,
els ensenyes
a fer les coses
ja veuen
que ho poden fer
i estan més tranquils.
N'aves de dir, Marta?
No, no,
això ho comentava,
que el xoc fort
per la família
a vegades
és quan, per exemple,
es dona l'alta
d'un pacient
que està d'ingressat
i va cap a casa,
clar,
se'ls hi fa una muntanya
com s'ho faran,
no?
A l'hospital fins a aquell moment
els hi feien tot
o al soci o no,
els hi feien tot
i van a casa
i es troben que,
clar,
ho han de fer ells ara,
no?
I clar,
aquest suport
que dona el terapeuta
doncs en uns dies
doncs
ja ho veuen
d'una altra manera,
no?
Doncs interessant,
la teràpia ocupacional,
la funció
en aquest cas
del terapeuta ocupacional
que ens ho explicava
la Mariona
i també la Marta,
doncs moltíssimes gràcies
per acompanyar-nos
a aquesta estona de ràdio
que continuï bé
la feina,
Mariona,
Marta,
Marta Blader
i Mariona Saez,
moltíssimes gràcies.
A vosaltres.
Que vagi bé,
bon dia.