Comença Paraula de Jast
amb Paco Granado, Pep Cardona i Javi de la Salut
a Tarragona Ràdio
Hola, molt bona tarda als que ens esteu escoltant
Avui, dimarts, 1 d'octubre, ja som aquí
Per fi, tenim el goig, tinc el goig
de presentar juntament amb la col·laboració
de Javi de la Salut i Paco Granado
el nou programa de Jast a Tarragona Ràdio
Jo soc Josep Cardona i estarem acompanyant-vos
sempre que vulgueu, els dimarts al terns
a aquesta hora, de 8 i mitja a 9 i mitja de la nit
i llavors tindreu la possibilitat d'escoltar-nos
la repetició del cap de setmana
i a través de la xarxa
Doncs bé, és una alegria
com us dic, un goig
d'estar a la ràdio
presentant-nos aquest programa
i el d'avui serà una mica especial, ara us ho explicarà el Paco
perquè el que pretenem és fer una història
resumida d'aquests 100 anys
o més de 100 anys de la música de Jast
i ho intentarem
fer, ja dic, de manera breu i resumida
perquè és impossible que hi capi
però ara el Paco ens explicarà com va aquest programa
i com aniran els següents el Xavi
Hola, bona tarda a tu Tom
Mira, pues el programa que vamos a hacer
esta noche va a ser un vuelo rasante
por toda la historia del jazz
iremos picando en todos los estilos
y a la vez iremos nombrando
algunos artistas, algunos estándars
instrumentos
de esta historia tan apasionada que es la música de jazz
Vamos a empezar con
con el Xavi de la Salud que se va a dedicar a la primera parte
a la historia, a la historia, a los principios, a los inicios
hasta la época del swing de los años 40
le tocan las grandes orquestas
Duke Ellington, Louis Armstrong
y los antiguos
Yo luego, en la segunda parte, pues explicaré
me va a tocar hacer de revolucionario
y me aliaré con Charlie Parker
con Dizzy Gillespie, Mal Davis
para darle un vuelco
bueno, como veis en todas las artes
un pasito adelante
y al final acabará
Pep, nuestro amigo Pep
con lo más moderno
desde los años 70
pues hasta el siglo XXI
esto es lo que va a ser el programa de hoy
Javi?
Sí, hola, buenas tardes
bona tarda
o bona nit ya, casi
pues sí, hemos preparado un programa especial
trencará una mica la rutina
que habíamos preparado
para el resto de la temporada
y digamos que no es una masterclass
porque tampoco nosotros
no estamos para enseñar demasiado
estamos para disfrutar de la música
y para compartir
pero si tenemos algún oyente nuevo
y aquello del jazz
pues mira, voy a probarlo
que no tengo mucha idea
o vaya coñazo
pues un poco
captarlo
y a ver si
mostrándole hoy
un poco
desde el inicio
hasta el día de hoy
pues venga
lo llevamos a nuestro terreno
le invitamos a nuestra locura
le invitamos a nuestra locura
de la cual
no pueden curarnos ya nada
no, no
en absoluto
bueno
la realidad es que en Tarragona
hay un buen momento musical
de músicos
de
de clubs
de clubs de jazz
de aficionados
incluso de bailarines
con el Lindy Hop
y eso se nota en la ciudad
con el festival de Dixieland
no solo en Tarragona
también hay que hablar
de
de todo el campo de Tarragona
Reus, Cambrils
ahí está
también nos podemos ir
hasta el Vendrell
y si viajamos un poquito más
llegamos hasta Flix
y Tortosa
por lo menos
no se nos olvida alguno más
pues claro
por ejemplo
en la agenda
que la diremos
hacia el final del programa
intentaremos
decir a
a todos los que nos escuchan
la posibilidad
de ver la música
en directo
realmente el jazz
se tiene que
escuchar en directo
porque los discos
pierden la
la viveza
real
¿no?
el jazz es como la cerveza
es para compartir
con los amigos
sabe mucho mejor
sí pero
tampoco pretendremos
ahora tirar unos petes
de muy mal
esta reulada
y direm que
los discos
son la nuestra salvación
y la posibilidad
que tenemos
de compartir la música
amb els
i les que nos esteu escoltando
con molt de goig
per ser
con molt de gusto
estaría bien
que nos presentásemos
un poquito
como aficionados
quienes somos
porque yo Paco Granado
no me debe conocer
casi nadie
venga Paco
pues adelante
mira pues yo soy
de Vila Seca
trabajo aquí en Tarragona
en la Seguridad Social
y una de mis pasiones
es la música
y entre ellas el jazz
que siempre me pasa
pues un rollo buenísimo
vamos a ver
he tenido la suerte
de vivir
desde joven
en San Sebastián
Ciudad de Jazz
en Vitoria
Ciudad de Jazz
y entonces
todo esto
te va acumulando
una experiencia
ver grupos en directo
te vas picando un poco
vas buscando discos
vas buscando libros
y al final
estás como decíamos
al principio
con una locura
a mi me gusta mucho
leer revistas
libros
porque tengo como
un pequeño eslogan
que leer es escuchar
me sirve para ir
buscando
encontrando
en las librerías
en las discotecas
pues nuevos temas
nuevos estándares
etcétera
y luego también
todo tiene un sentido
que es como decía
con la cerveza
que es jazz para compartir
y todo esto
pues está adornado
con una pasión
por la música
que no es un estilo
de vida
pero sí que
todos los días
tienes como una banda sonora
que te ayuda
a dar pasitos adelante
este es Paco Granado
pues yo soy Josep Cardona
o Pep Cardona
que me diuen
los compañeros
y los amigos
yo he nascut
a Mora d'Ebre
voy a ir a Mora d'Ebre
ya hace unos años
y la afición
y la afición
por la música
pues es desde pequeños
recuerdo
a casa en la familia
pues
con instrumentos
de papel
y un pequeño
tambor
tocando al lado
de la taula
y desde entonces
a partir de
no sé
de la gran adolescencia
o de la adolescencia
pues
vamos
muntar un primer grupo
con unos amigos
yo toco la batería
y todavía toco
como aficionado
como aficionado
que el Xavi
mira
a nosotros
de profesional
y de mestre
él sí que lo es
y desde entonces
i la meua
doncs
el jazz
em va atrapar
quan estava de jove
treballant a Barcelona
començament del 70
me sembla que era
el segon o tercer festival
de jazz de Barcelona
clar
vaig tindre el goig
d'assistir al Palau de la Música
amb amics
a concerts
doncs
de jo que sé
per Wild Bill Davis
un gran organista
el trio d'Oscar Peterson
el quintet
de Dave Brubeck
i una formació
que anomenada
Giants of Jazz
estava formada
per Alma Kivon
Art Blakey
Thelonious Bong
impressionant el record
Did She Lespy
Guy Winding
Sonistit
i a partir de llavors
doncs
vaig quedar atrapat
per sempre
i he tingut l'oportunitat
de compartir-ho
amb amics
i amb oients
a través d'altres emissores
i ara és un goig
de compartir amb altres
des de Tarragona Ràdio
aquest programa
encantat de la vida
Xavi de la salut
endavant
en la biografia
Xavi és un mestre
és un professional
de la música
és un gran pedagog
Paco és un gran
erudit del jazz
i els dos
des que els conec
per mi són unes persones
excepcionals
bons amics
grans persones
bones persones
que és el que fa
que tinguem
aquesta sintonia
i ens ho passem
també preparant
el programa
i espero que també
compartim-lo
amb tots vosaltres
molt bé
jo em dedico a la música
des de ben petit
amb 4 anys
abans que escriure
la lletra
ja escrivia notes musicals
el pentagrama
va ser curiós
i bé
la meva formació
és de
de clàssic
de banda
també
a la unió musical
i
i en sec
quan estava ja
acabant el superior
ja des de jove
volia estudiar
profundament
el jazz
llavors
vinga va
després d'una carrera
viene l'altra
i després del clàssic
vaig endinsar-me
al món del jazz
que realment és
la passió
i les 24 hores
del dia
pràcticament
i tant com
tocant
composant
intentant ensenyar
i
la veritat
que
a disfrutar
va tot bé
però
a banda de nosaltres
tres
també tenim
a l'equip
una quarta persona
que és la Sílvia García
que realment
sense ella
no podríem fer
perquè
tota la part tècnica
és complexa
i sobretot
aquest primer programa
llegamos
i la invadimos
a CDs
i a tracks
però
lo tiraremos
adelante
de verdad
Sílvia
bravo
Sílvia
gràcies
doncs res
comencem
una mica així
el jazz
el naixement
del jazz
era simplement
una
sempre ha sigut
una protesta
ha sigut
un moment
de protestar
socialment
i apareix
cap al final
del segle XIX
clar
no va néixer
l'Àfrica
sinó que realment
va estar
al sud dels Estats Units
quan
es van trobar
el blanc
i el negre
la raça blanca
i la raça negra
és allí
quan realment
apareix
per tant
a finals del segle XIX
tot això
sempre
la música
de jazz
s'ha sentit
molt viva
tota la música
i és un reflexe
de la realitat
de cada moment
això és molt important
perquè
per exemple
èpoques del jazz
el Dixieland
correspon
als anys anteriors
a la primera guerra mundial
o l'estil Chicago
que és l'època
de la intranquilitat
si tirem més endavant
l'època del swing
anys 30
és previ a la segona guerra mundial
o el bebop
aquella locura
de música
que era una intranquilitat
nerviosa
dels anys 40
el coljar
reflexa
la catàstrofe
de la bomba atòmica
o el hardbop
als finals dels 50
principis dels 60
la gran discriminació racial
és a dir
que és com tot art
és un reflexe
de la societat
i això no ho hem d'oblidar
passava en el clàssic
des de 500 anys enrere
i ha passat
en el món del jazz
curiosament
també
una reflexió
que us vull comentar
seria que
potser la música clàssica
amb 500 anys
ha fet una evolució
progressiva
passant per moltes etapes
i justament el jazz
és idènticament
el mateix
les mateixes etapes
però amb 100 anys
però curiosament
han anat sempre
agafades de la mà
ho resumirien
de 500 a 100
però han passat
justament
per les mateixes èpoques
sí
además se dan de la mano
també
ja en los años
50 o 60
con la música clàssica
siempre se han hecho cosas
vamos a ver
cuando estaba
George Russell
con sus teorías
y luego pues han cogido
también
la música clásica
en Europa
ha habido como
de Estados Unidos
que tú decías
han venido aquí
los músicos
y se han juntado
con la música clásica
y en esta evolución
estamos ahora
están juntos de la mano
sí
la fusión
la fusión
sí
en muchos ámbitos
el flamenco
con orquesta
sí
además el flamenco
también
tiene este reflejo
de la sociedad
que tú decías
con el jazz
siempre la música
es reflejo
de las vivencias
de las personas
com podeu escoltar
tenim un rotllo
que no ens l'acabarem
però del que es tracta
és d'escoltar la música
i de fet
us hem volgut mostrar
la diversitat
tan inmensa
que té esta música
que el conomenem jazz
que abarca
doncs
uns estils
inacabables
vull dir
perquè
tots tenim experiències
i d'escoltar
doncs
des d'escoltar
Bach
o d'escoltar
Vivaldi
amb un concert de jazz
amb un quintet de cordes
acompanyat
per exemple
de Richard Galiano
a la Cordial
tot i cap
i és el que nosaltres
volem compartir
amb altres
amb petites dosis
però
amb molt de cariño
pues empezamos
a compartirla
ja
doncs som
obri la cervesa
pues vamos
pues em toca
no?
sí
te toca
els inicis
ja serien
tots els esclaus
de totes les tribus
de la costa occidental
del sud
del Sàhara
diguéssim
de l'Àfrica
que allí
es denominava
la costa de Marfil
o costador
o inclús se li deia
la costa dels esclaus
perquè
després de la colonització
de
bueno
d'un munt de països
com Espanya
o Portugal
que van anar cap a
Amèrica
doncs la mà d'obra
esclava
l'agafaven
directament
com a animals
d'Àfrica
i justament
en aquesta costa
de Marfil
el comerç
d'esclaus
va ser importantíssim
sobretot
al segle XVI
XVII-XVIII
on
una quantitat
de persones
anaven allí
justament
a treballar
per l'home blanc
què és el que
estàvem fent?
doncs
cultivaven
el cultiu
el cotó
les vies fèrries
molt més endavant
o sigui
que era una mà d'obra
molt barata
tan barata
que els hi va sortir
gratis
per imposició
esclaus
esclaus
llavors clar
les tribus
de
tot allò
era una transmissió oral
tota la
la seva essència
de la
de la seva cultura
musical africana
no estava res escrit
ells sempre
s'ho transmetien
de pares a fills
una cultura oral
i no hi ha
documents
és molt escàs
potser
algun missioner
o algun colonitzador
o traficants
però
realment
no hi ha
res
documentat
i també
un altre
factor
molt important
de com va
començar
aquesta música
seria
a altres zones
que no és
Estats Units
que seria
Sud-amèrica
que encara
conserva una mica
el vodó
i la santeria
Cuba
Brasil
per exemple
que
que estan
ajudant
aquella tradició
musical
africana
també
i una mica
amb això
la mostra
que volem sentir
amb el primer
amb el primer
track
doncs seria
justament
aquesta música
d'arrel
molt africana
una cançó
molt xula
que
s'acompanya
a la veu
humana
d'un instrument
que és
Albert Embau
és un arc
musical
és un arc
que es pica
i a la superficie
d'arriba
té una cabasa
i va picant
amb el arc
és un arc
de flechas
diguéssim
sense la flecha
i ja crea un sol
això és Albert Embau
i
l'anem a Santí
és un tema
que es diu
Costa de Marfil
Baulé
i
d'annem a la
ambla
ambla
ambla
ambla
ambla
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
després un altre punt molt important
era que els esclaus negres
africans
que estaven en aquelles plantacions
dels colonos i dels senyors
clar, allò ja era
una discriminació racial
brutal, no?
diferències biològiques, psicològiques
culturals o socials
i clar, els blancs sempre en aquell criteri
de creure superiors, no?
era allò, l'etnofòbia
d'aquell moment
això també és un factor molt important
aquesta discriminació, aquesta discrepància
de les pors
i els egos
es va desenvolupar un art i una expressió
que justament és el blues
i els espirituals
d'aquest ego
i d'aquest espós
doncs si em permeteu
el blues i l'espiritual
entrem en l'espiritual
que és justament la cançó religiosa negra
és allò que anaven cantant
als camps de cotó, a les vies del tren
i tot el que s'anaven fent
preguntes-respostes
mentre s'estaven llaurant
que un preguntava
els altres responien
quan s'anaven a l'església
els diumenges
justament els sermons
i les respostes de la congregació
tornaven a reflexir-se
això de la pregunta-resposta
i ens trobem
justament a la música religiosa negra
amb dos etapes molt curioses
la primera era l'espiritual
que era l'antic testament
que eren unes claus desconegudes
pels blancs
ells estaven dient
què estan fent
que una mica és
tot allò de les tribus de l'Àfrica
aquell arrel
doncs
estaria l'espiritual
i molts anys endavant
seria el gospel
que ja era el nou testament
i amb el nou testament
els negres ja eren americans
ja havia passat
tot allò de l'esclavitud
i la influència del blues
i del jazz
doncs ja també s'anotava amb el gospel
anem a sentir un tema espiritual
que era de l'antic testament
les primeres èpoques
i es veurà molt clarament
els sermons
i les respostes de la congregació
és una gravació molt xula
del 1926
se sentirà un sorollet de fons
i es diu
Little David
d'un cor
justament d'aquestes esglésies d'allà
David was a shepherd boy
he killed Goliath
and shouted for joy
and David play on your heart
hallelujah
hallelujah
David play on your heart
hallelujah
David play on your heart
hallelujah
hallelujah
David play on your heart
hallelujah
Joshua was the son of none
and now we'll stop till the wake
was done
David play on your heart
hallelujah
hallelujah
David play on your heart
hallelujah
David play on your heart
hallelujah
hallelujah
David play on your heart
doncs clar
es veu clarament
no?
la pregunta-resposta
i a part de les espirituals
també l'altre vessant
era el blues
el blues
també surt dels espirituals
de les cançons de treball
i justament el blues
era una veu
que s'acompanyava
de lo mínim
una guitarra
o un violí
i justament el blues
el que volia transmetre
era el fracàs
i la desolació
problemes de pobresa
la migració
tota l'opressió
d'aquella època
i la música
el que els hi feia
quan cantaven el blues
aliviava el dolor
era com la seva
vàlvula d'escape
a la frustració
al dolor
i a tota la fúria aquella
justament
amb la guerra de successió
acabaran alliberats
però
com que van durar
molts anys
aquella època
de dubtes
de regressió
de duresa
i de condicions de vida
doncs
el blues
és clarament
l'exemple
d'estar patint
justament
en el blues
hi havia com dos tipus
el rural
que era el que s'estava
evacuant
a les granges
i
era un
aquesta
l'artista
que estava
en un estat d'ànim
molt assumit
pel públic
no?
i
se trobava molt
identificat
aquest patiment
i tenia molts seguidors
llavors
no hi havia
gravacions
perquè era molt
complicat
en aquella època
que tothom
estava allí
al rural
i després
hi hauria
l'urban
que sortiria
molt més endavant
a l'època
de Chicago
anys 20
però de moment
anem a sentir
un tema
molt antic
és del 1927
a Texas
i es diu
Hot Dogs
és del blues
rural
hem tingut
una miqueta
de problemes
ara
amb el CD
això
del blues
rural
també se li diu
el folk blues
o el blues
del delta
perquè era el delta
del Mississippi
o el blues
sureño
era una expressió
folclòrica
campesina
d'un cant
masculí
aquella música
era ell mateix
cantant
i se l'acompanyava
amb un instrument
molt senzill
com el violí
la guitarra
el banjo
ara de fons
la podrem anar sentint
que ara ja està arreglat
i
i aquí s'està
acompanyant ell mateix
una vez
això eren cançons
que es transmitien
també de boca a boca
era com a l'Àfrica
no hi havia res escrit
i entre grangers
i dels pares a fills
s'anava fent
aquesta cultura
que seria una mica
el folklore americà
el que encara perdura
i molta gent
encara està cantant
actualment
seria com per nosaltres
el noi de la mare
no?
aquí
o el sol solet
amb el seu ritme
i tant
llavors era una mica
música
per acompanyar
el ball
ahir es muntaven
ahir
un
holgorios
i balls
els caps de setmana
a les granges
ho hem vist
a vegades
a les músiques
del western
i de l'oest
que els veien
ballant cercles
o balls
de quadrilla
de 4 o 8
i allí s'estaven passant
una mica
el cap de setmana
ho passaven
la mar de bé
i el curiós
és que ells
ho valoren
i ho han exportat
a tot el món
i aquí sembla una cosa
que ens faci vergonya
de mostrar
vull dir
és curiós
doncs
ara
sentirem un altre tema
que és
l'oncle
James Thompson
que és una gravació
molt curiosa
també
que
millor que aquesta
perquè estava amb guitarra
i potser ho tenim
molt sentit
però hi havia una
amb violí
de fons
i llavors
ara
quan estigui preparat
sentirem
aquest
Jimmy Thompson
hello folks
this is old
Uncle Jimmy
Thompson
I'm going to
play you
a fine quadrill
I learned
4th day of
August
in 1866
that's a long
time
how old are you
Uncle Jimmy
82
and I've got
grown grandchildren
and big
great grandchildren
running cars
and trucks
and playing
the fiddle
and I love
to look at
a pretty woman
just as good
as I ever did
I bet you do
sure
let's hear that
quadrill
all right
here she comes
guitar solo
Tots aquests ritmes que anem sentint d'aquesta tradició del folg rural
s'ho van captar els negres i justament va aparèixer el Ragtime,
que era justament a finals del segle XIX.
I era molt pianístic, van agafar aquesta essència i amb els Ragtime hi havia un compositor que era l'Scott Joplin,
que era justament Ragtime, la música escrita.
En principi es feia escrit i era una mica, correspon a la música del segle XIX també, de Debussy, Chopin, Litz,
o sigui, eren una mica els seus referents, però van dir, vaig a imitar una mica aquests sons antics,
donant-li aquest swing que s'està coent, no?
I llavors Scott Joplin va escriure una cançó molt coneguda el 1902, que és el Entertainer.
Gràcies.
Justament amb l'Scott Joplin ja ens estem adonant una mica aquest swing que justament a la ciutat de New Orleans va aparèixer,
perquè allà hi havia l'abollició tremenda entre els africans, tots els immigrants que havien vingut blancs,
de tots els països que hem anat dient, Irlanda, França, i allí era un caldo de cultiu tan bèstia
que allà hi havia a New Orleans una plaça que era el Congo Square i s'anaven trobant els diumenges.
Entre el que anaven escoltant-se entre ells, era aquella fusió que hem dit al principi del programa,
entre els blancs i els negrs s'anaven escoltant.
Llavors, allà a New Orleans hi havia un barri que era l'Estoliville,
i allà en aquell barri se van ajuntar tot això i va floureixer amb els instruments de banda,
amb els instruments militars de la guerra d'associació.
Doncs van intentar agafar-los i van començar a crear les primeres bandes.
Llavors, és el que ara coneixem aquí a Tarragona, que tothom ho sabem, el festival de Dixieland.
Justament era l'època d'entre el 1910 fins al 17.
Es va acabar justament el 17 perquè va començar la Primera Guerra Mundial
i van tindre que tancar el barri i llavors New Orleans va morir,
diguéssim, aquella creativitat explosiva.
Però durant set anys, New Orleans era la cuna del jazz
i era el naixement del que aquí diem Dixieland, o és la música New Orleans.
Bé, Bé, Bé.
Bé, Bé, Bé.
Bé, Bé.
Doncs això que estem escoltant és Louis Armstrong,
que seria un fill de New Orleans que justament com que el 1917
New Orleans es va paralitzar,
molts músics de New Orleans el que van fer va ser viatjar a Chicago.
i justament a l'època del 20, el 30, Chicago va ser l'evolució.
Va sortir King Oliver, que també era de New Orleans,
la cantant Bé C. Smith i hi havia un blanc que era el Dixieland
i entre tot això era la fusió de New Orleans més el blues i tots els estils de Chicago.
I era justament aquest tema que estàvem sentint de fondo,
que és el Dixieland i una mica amb aquest sabor ja de blues de Chicago.
i acabaré, per la meva part, amb l'època ja dels anys 30,
que era justament l'època del swing.
Justament als anys 30 era just quan la música va fer ballar per primera vegada a blancs i a negres.
i es trobaven tots amb aquelles sales,
que ho hem vist molt amb les pel·lícules de Hollywood d'aquelles èpoques dels 30,
que estava la gran orquestra, per fi,
i tothom allà ballant,
que una mica és el que aquí estem dient avui en dia l'indie hop, no?
I destacaríem a Duke Ellington,
Cone Bacy,
aquestes grans big bands,
o Glenn Miller,
Benny Goodman,
que el que estan fent és fer ballar.
Amb aquest swing,
realment el que aporta la música és que hi ha una gran diferència
entre el que és el solista i tota l'orquestra que hi ha al darrere.
El Dixieland era molt ara tu, ara jo, vinga, vamos, pum, pim, pam.
Però al swing, justament hi apareix la figura del solista i la mega gran big band.
Sentirem un tema de com vei si one o clock jump.
cases del solista i la mega gran big band.
mismunk aquí, a estri口 i la pian Katrac offline.
I ho rumogato a la mega,
booora del que és la 힘들a que hi ha un spécialista i la 와 전�inemi.
I haveatjato a la gran piccola i la magnésia i el mò i mi dochotés.
Fins demà!
Fins demà!
Paraula de jazz, en Paco Granado, Pep Cardona y Javi de la Salud, a Tarragona Radio.
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!



Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Eres demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Hemos estado escuchando del bebop de Nueva York.
Jerry Mulligan conoce al poco tiempo a Chase Baker,
forman un cuarteto y lo que hacen es, en combos muy pequeños,
tocar en clubs y tienen un éxito formidable.
Vamos a escuchar un tema del Freeway para que veamos
cómo la etiqueta West Coat es muy parecida al club que se hacía en Nueva York.
Otro estilo muy diferente al bob que estaba budicioso en Nueva York.
¡Suscríbete al canal!
Bueno, pues este es el panorama que teníamos ya en las dos costas,
en la de Nueva York y en la de California.
Pero todavía tenemos a Dizzy Gillespie dando vueltas por Nueva York
y es que en aquella época pues estaba de moda las músicas caribeñas de Cuba,
tenía mucho éxito el baile del mambo, por ejemplo.
Y Dizzy Gillespie, que es muy inquieto, ver la posibilidad de decir
uy, pues si me junto con estos cubanos podemos hacer algo nuevo.
Y entonces surgió lo que ahora, ya desde hace muchos años,
llamamos el Latin Jazz, que tiene pues bastante éxito y muy buenos músicos.
Hay un tema del año 47 que se titula Manteca,
que además si lo vais a escuchar ahora que lo vamos a poner un poquito,
ya tiene las bases de lo que es el Latin Jazz de ahora.
Como se juntó además con un tipo muy especial que era Chano Pozo,
que era un percusionista increíble.
Y ya veréis como el tema Manteca nos recuerda al Latin Jazz que estamos bailando ahora todos.
Manteca, Manteca, Manteca.
Manteca, Manteca.
Manteca, Manteca.
Manteca, Manteca, Manteca.
Manteca, Manteca.
Manteca, Manteca.
Manteca, Manteca.
Manteca, Manteca.
Bona nit.
Bueno, en Nueva York pues ocurrían más cosas. Como respuesta a lo tibio que sentían que eran los blancos de California, pues un grupo de músicos también que habían estado bebiendo del bebop, dicen pues vamos a apretar un poquito más, vamos a hacer las jazz sessions un poquito más duras y surge el hard bob.
Ahí tenemos a Art Blake y con sus messenger que han pasado por este grupo un montón de músicos. Y vamos a escuchar un tema, sí, además se escuchaban también en los clubs de Nueva York con unas jazz sessions larguísimas.
Era como una vuelta de tuerca al bebop. Art Blake y The Jam Messenger, vamos a escuchar un tema, nada, un minutillo, un tema del año 54.
Guido.
Guido.
Guido.
Guido.
Guido.
Guido.
Guido.
Guido.
Guido.
Guido.
Guido.
Garcí.
Guido.
Guido.
Guido.
Guido.
Guido.
Guido.
Guido.
Guido.
Guido.
Guido.
Guido.
Guido.
Guido.
Guido.
Guido.
Guido.
Guido.
El jazz ya había cogido una forma de arte, de música muy hecha.
Yo ahora mismo me estaba acordando de cómo ha empezado Yavi
con el sonido africano de los primeros que llegaron,
que era el instrumento este que se percursionaba
y que servía de comunicación, que era el merimbau.
Como veis, en unos 70 años o 60 años había evolucionado mucho la música.
Ya tenemos un cuerpo de escritura musical bastante evolucionado.
Llega por ahí Mal Davis ahora, que había estado diciendo
chicos, estamos haciendo muchas cosas, todo suena mucho
y hay muchos acordes, muchos abajos.
Vamos a hacer algo un poquito más sencillo
y con unas cuantas notas y un par de acuerdos vamos a soltar la imaginación.
Y ahí surge uno de los discos más importantes de la historia del jazz
que abre las puertas para que todos los músicos puedan, vamos a ver,
expresarse de una forma un poco más libre,
que es lo que serían unas escalas armónicas más cerradas.
Tenemos el disco que todos conocéis, que es el Show Watt del 59
y vamos a escucharlo un poquito.
Y yo quería que os fijáseis que hacia el minuto 35
el batería da un golpe en el plato de la batería
que es como el pistoletazo de salida a todo lo que hay ahora
desde este año 59 hasta la actualidad.
Jimmy Cobb da un plato y lo escuchamos.
¡Gracias!
¡Gracias!
¡Gracias!
¡Gracias!
¡Gracias!
¡Gracias!
Ahí habéis escuchado el golpe de plato
que nos abre todas las expectativas
de un universo de sonidos, de ritmos,
que es el jazz moderno que tenemos ahora.
Yo hasta aquí he llegado en mi vuelo charter
y le paso los trastos a Pep
que nos va a llegar hasta el siglo XXI.
Pep...
Haurem d'anar amb...
Diligència i amb l'Ave, perquè si no, no arribarem.
Bé, del mateix any, de l'any 59,
va haver també un disc que va ser clau
bastant mal rebut per la crítica
però que va significar una revolució rítmica
perquè entre els milers de discos
que fins a aquell moment s'havien editat
difícilment s'en trobaria un que estigués
amb un ritme que no fos 4x4 o 3x4.
I en aquell any arriba el senyor Dave Brobeck
i resulta que amb un disc que es diu Time Out,
o sigui com a temps per reflexionar,
ens posa temes a ritme de 3x4, de vals,
a ritmes de 9x8 i a ritmes de 5x4,
el qual va ser absolutament revolucionari.
I escoltarem d'aquest tema el que va ser més famós
i tothom recordarà, segurament hi reconeixereu,
Take Five.
i tothom recordarà, ja.
I tothom recordarà, ja.
Othom recordarà, ja.
refine a pas que tenir trans.
perquè en cada幅 c 쓰는
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit