Com cada setmana tornen a sonar les campanes al nostre campanar,
el campanar també dona avui les seves batallades amb joia, amb alegria,
perquè aquest diumenge és el de l'ascensió del Senyor
i també perquè s'escau la Jornada Mundial de les Comunicacions Socials.
El campanar, com vostès ja saben,
és una realització del Departament dels Mitjans de Comunicació Social de l'Arquivitat de Tarragona
i que arriba fins a vostès gràcies a en Santi Grimau, a la part tècnica,
i a la Montse Sabater i a un servidor, Didac Bertran, davant del micròfon.
La festa de l'ascensió de Jesús al cel és una de les més velles que celebrem al llarg de tot l'any.
Té un no sabem què d'encisador,
que omple l'ànima d'una dolça nostàlgia
enmig d'un goig molt gran.
Tots aquests sentiments s'acumulen dins el cor
quan llegim la descripció
de l'última aparició de Jesús als apòstols
després de ressuscitat
i que ens descriu Lluc
al final del seu Evangeli
i al principi del seu incomparable llibre dels fets dels apòstols.
Escoltem tot seguit l'Evangeli de la missa dominical
segons Sant Lluc, capítol 24, versets 44 al 53.
Llavors els obria el cor perquè comprenguessin les escriptures.
Els digui
Així ho diu l'escriptura.
El Maciès ha de patir i ha de ressuscitar el tercer dia d'entre els morts
i cal predicar en nom d'ell a tots els pobles la conversió i el perdó dels pecats,
començant per Jerusalem.
Vosaltres en sou testimonis
i jo faré venir damunt vostre aquell que el meu pare ha promès.
Quedeu-vos a la ciutat
fins que sigueu revestits de la força que us vindrà de dalt.
Després se'ls endugué fora de la ciutat fins a prop de Betània,
alçà les mans i els va beneir.
I mentre els beneïa,
es va separar d'ells i fou endut cap al cel.
Ells el van adorar.
Després se'n tornaren a Jerusalem plens d'una gran alegria.
I contínuament eren al temple beneïm Déu.
Nosaltres, com els que visqueren aquells instants excepcionals,
voldríem agafar aquest Jesús que puja pel cel blau,
subjectar-lo a la terra i dir-li
No te'n vagis, senyor, si us plau.
Però no avancem esdeveniments.
Millor que donem la benvinguda a la nostra companya Montse Sabater
i a mossèn Joan Magí, president de l'Associació Bíblica de Catalunya.
Escoltem, doncs, les seves reflexions sobre les lectures de la missa d'aquest diumenge.
El dia 12 de maig, celebrem la festa de l'ascensió de Jesús al cel.
Mossèn Joan Magí, com augmenten la nostra experiència de comunió
i enforteixen l'esperança de vida divina les lectures d'avui?
Ens animen a reviure els resultats de la victòria de Jesús
sobre tots els obstacles que trobem en el camí del seu seguiment.
Ens confirmen en la seva presència
i ens ajuden a escoltar-lo en les nostres pròpies veus.
Sabem que la porta de la fe ens posa dins l'Església de Jesús
on, reunits en comunió amb Déu,
tenim més fàcil la nostra transformació
gràcies a l'anunci de la paraula de Déu.
Un anunci ple de presència de paraules,
sobretot en les celebracions litúrgiques.
El papa Benet XVI ens diu
En considerar l'Església com a casa de la paraula
s'ha de prestar atenció sobretot a la Sagrada Litúrgia.
En efecte, aquest és l'àmbit privilegiat
on Déu ens parla en la nostra vida.
Parla avui al seu poble que escolta i respon.
Tot acte litúrgic està, per la seva naturalesa,
amarat de la Sagrada Escriptura.
Com ho afirma la Constitució Sacrosant d'un Concilio,
la importància de la Sagrada Escriptura
en la celebració litúrgica és màxima.
D'elles són les lectures que es llegeixen
i que són explicades en l'Hominglia,
els salms que es canten,
i de la seva inspiració i atmosfera
són impregnades les pregàries,
les oracions i els himmes litúrgics
i també d'elles reben llursignificació,
accions i signes.
Més encara, cal dir que aquí mateix
és present en la seva paraula,
ja que ell mateix parla
quan en l'Església es llegeixen
les Sagrades Escriptures.
Com ens mostra aquesta realitat
en la primera lectura?
El llibre dels Fets dels Apòstols
ens fa proclamar i gaudir
la confiança i l'amor de Jesús
que ens ha promès i donat
la força de l'Esperit Sant
perquè mostrem el lloc on vivim
l'alegria de la seva presència entre nosaltres.
Sí, Jesús es queda amb nosaltres,
en la nostra comunió,
vol parlar amb les nostres paraules,
vol enriquir tothom amb els dons que ens ha donat,
vol que ajudem els altres a descobrir
i viure aquest testimoniatge.
I la segona lectura?
L'autor de la Carta dels Hebreus
ens fa contemplar el veritable tabernacle
no fet per mà d'homes.
Aquest tabernacle no són les parets
que ens acullen,
sinó nosaltres que hi estem reunits.
L'entrada l'ha fet Jesús
a través del seu propi cos
perquè a nosaltres hi entrem
amb els nostres cossos
rentats pel baptisme
i els nostres cors
ferms en l'esperança que ens dona la fe.
Què ens hi afegeix al text de l'Evangeli?
En el text de l'Evangeli de Llup
escoltem Jesús.
Jesús ens ensenya a llegir
i a escoltar les Sagrades Escritures,
a relacionar-les amb ell
que sempre ha estat la paraula,
n'ha mostrat el compliment
en la seva vida humana
i el resultat d'aquesta vida
que ens ofereix a tots
perquè la continuem gaudint
i mostrant als altres.
El dissabte, dia 4 de maig,
va morir un personatge molt conegut
a la nostra arxidòcesi,
el pare Lluís Turon, claretiar,
que durant molts anys,
des del 1976 fins al 1993,
va estar a la comunitat de Tarragona
i que va treballar bàsicament
en el nostre tribunal metropolità.
El seu funeral es va celebrar
el passat dilluns, dia 6,
a les 11 del matí,
al Santuari del Cor de Maria de Barcelona.
Reposi en la pau de Crist.
I ara és el moment d'escoltar
la glossa setmanal
del nostre pare i pastor,
el senyor arcabisbe,
la qual tracta sobre
entrar a l'espai de l'Església.
Va ser elevat, diu el llibre dels fets.
En concret, assenyal,
la referència a l'ascensió del Senyor,
va ser elevat en presència d'ells
i un núvol el va amagar als seus ulls.
El fet va succeir en una muntanya
on Jesucrist s'havia citat
amb els onze deixebles.
Tantes vegades,
Jesús escoll una muntanya
per a ocasions importants.
I aquesta vegada,
com si fos una metàfora,
des del cim de la muntanya
s'eleve al cel.
El papa emèrit,
Venet XVI, comentava
Jesús entra a l'espai diví.
No es queda a l'espai terrestre,
ni tan sols a les seves capes altes,
on un astronauta va dir,
amb ironia absurda,
no haver-lo vist.
Entra en un nou espai,
la realesa de Déu.
El mateix papa aclareix
que la paraula cel
no indica un lloc sobre les estrelles,
sinó quelcom molt més agossarat i sublim.
Cris mateix,
la persona que acull plenament
i per sempre la humanitat.
Fins aquí aquestes paraules
del papa Venet.
La resurrecció de Cris
i la seva pujada al cel
és penyora de la nostra resurrecció
i vida eterna,
es diu en les missis de difunts.
És la realitat consoladora
que no tot acaba en aquesta vida terrenal.
És cert que creure en això
requereix tenir fe
i que la fe és un do,
una gràcia divina.
Però també la raó
és un do diví.
No l'hem fabricat nosaltres.
Etien Gilson,
fent-se ressò de la doctrina atomista,
deia que la intel·ligència
és la creació més meravellosa de Déu.
Són reflexions difícils d'acceptar
en una època
en què es rebutja
qualsevol explicació no científica,
és a dir,
que no pugui ser comprovada,
mesurada i proclamada per l'home.
per això no és patrimoni dels nostres dies.
Ja Pascal argumentava
que l'oposició no és entre Déu i un mateix,
sinó entre una estima cega d'un mateix
que comporta un desconeixement de Déu
i un coneixement de nosaltres
que ens fa reconèixer la necessitat de Déu.
Paraules de Pascal.
El lema del Montpegà,
tan antic, era aquell
mengem i beguem
que demà morirem.
Teníem raó en el demà morirem,
però es quedava en curs.
Els faltava
i després ressuscitarem
i serem acollits per Déu eternament.
I això ho canvia tot.
Menjar i beure és a dir,
diversir-se tancats al nostre egoisme,
no ajudarà les persones
a accedir al lloc que Déu ens té preparat,
però tampoc ens fa feliços en aquesta vida.
La felicitat es troba a viure d'acord
amb la voluntat creadora de Déu
i els seus manaments.
No tenim experiència
que quan abandonem en Déu
les nostres preocupacions,
per greus que siguin,
ens arribi un consol
que ningú més no ens pot donar?
No és cert que quan ens lliurem els altres
prestant petits serveis
tenim una pau interior
i una satisfacció molt grans?
L'ascensió és entrar en l'espai viví.
És un altre món,
però ja en aquest,
si vivim amb l'amor a Déu,
se'ns fa divins els camins
de la nostra vida ordinària.
I si es diu
que tots els camins condueixen a Roma,
més cert és encara
que tots els camins recorreguts amb Déu
ens portin al cert.
Adéu-siau.
Havien passat ja 40 dies
des de la resurrecció.
Un núvol oculta els seus ulls,
però el grup segueix mirant allà dalt,
fins que dos àngels vestits de blanc
els venen a treure del seu embadaliment.
Però, beneïts galileus,
per què esteu mirant així al cel?
Aquest Jesús,
que així ha pujat al cel,
així, així mateix,
tornarà un dia.
Què fem quan mirem al cel?
Han vingut els àngels
i ens han convidat
a tornar la nostra mirada a la terra.
És qüestió que l'Església,
nosaltres,
mentre contemplem la glòria del Senyor
i sospirem per ella,
anem fent en el món
el pla de la salvació.
Hi ha molta feina a fer.
El Papa ens ho recordava.
Eus així com recollia
la Ràdio Vaticana
aquestes paraules del pontífex.
La Iglesia es una comunidad del sí
porque nace del amor de Cristo.
Lo afirmó esta mañana el Papa Francisco
durante la homilía
de la habitual misa matutina
que celebra en la capilla
de la Casa de Santa Marta
donde reside.
Con el pontífice concelebró
el cardenal Albert Malcom
Ranjib Patan Bendige,
mientras en esta celebración eucarística
participó un grupo de empleados
de los museos vaticanos.
El Santo Padre se detuvo a considerar
los primeros pasos de la Iglesia
que después de Pentecostés
salió para ir a las periferias de la fe
a anunciar el Evangelio
y observó que el Espíritu Santo
primero impulsa,
con lo cual también crea algunos problemas
y después hace la armonía de la Iglesia.
En efecto, el Papa recordó
que en Jerusalén
entre los primeros discípulos
había tantas opiniones
sobre la acogida de los paganos
en la Iglesia.
Había quien decía no a un acuerdo
y quien, en cambio,
estaba abierto.
C'era una Iglesia del no,
no se puede, no, no, no, no,
si debe, si debe, si debe.
Es una Iglesia del sí.
Pero pensamos la cosa,
abriamos.
Hay el Espíritu que te abre la puerta.
El Espíritu Santo
debía hacer su segundo trabajo,
hacer la armonía de estas posiciones,
la armonía de la Iglesia.
era una Iglesia del no,
no se puede, no, no,
se debe, se debe, se debe.
Y una Iglesia del sí.
Pero pensemos,
en estas cosas abrámonos,
está el Espíritu que nos abre la puerta.
El Espíritu Santo
debía hacer su segundo trabajo,
hacer la armonía de estas posiciones,
la armonía de la Iglesia,
entre ellos en Jerusalén
y entre ellos y los paganos.
Es un gran trabajo
que hace siempre el Espíritu Santo
en la historia.
Y cuando nosotros
no lo dejamos trabajar,
comienzan las divisiones en la Iglesia,
las sectas,
todas estas cosas,
porque estamos cerrados
a la verdad del Espíritu.
y a la verdad del Espíritu.
¿Cuál es, por tanto,
la clave de esta disputa
de los orígenes de la Iglesia?
El Papa Francisco
recordó las palabras
inspiradas de Santiago,
del Obispo de Jerusalén,
que subraya
que no se debe imponer
sobre el cuello de los discípulos
un yugo que sus mismos padres
no han sido capaces de llevar.
Cuando el servicio del Señor
diventa un yugo
así pesante,
las puertas de la comunidad cristiana
son cerrados.
cuando el servicio del Señor
se convierte en un yugo
tan pesado,
las puertas
de las comunidades cristianas
están cerradas.
Nadie quiere venir al Señor.
Nosotros, en cambio,
creemos que por la gracia
del Señor Jesús
somos salvados.
Primero,
esta alegría
del carisma
de anunciar la gracia.
Después vemos
qué cosa hacemos.
Esta palabra,
yugo,
me llega al corazón,
me llega a la mente.
Me viene a cuore,
me viene en mente.
El Papa también
se detuvo a considerar
el significado,
hoy en la Iglesia,
de llevar un yugo
y dijo que Jesús
nos pide a todos nosotros
que permanezcamos
en su amor.
y precisamente
de este amor
nace la observancia
de sus mandamientos.
Esta,
reafirmó el Papa,
es la comunidad cristiana
del sí,
que permanece
en el amor de Cristo
y dice a algunos
no,
porque está
ese sí.
Es este amor,
añadió Francisco,
el que nos lleva
a la fidelidad
al Señor.
Porque amo al Señor,
no hago esto
o esto otro.
Es una comunidad
del sí
y los no
son consecuencias
de este sí.
Pidamos al Señor
que el Espíritu Santo
nos asista siempre
para llegar
a la comunidad
de amor,
de amor a Jesús
que nos ha amado tanto.
Comunidad
de este sí
y de este sí
a cumplir
los mandamientos.
Comunidad
de puertas abiertas
y que nos defienda
de la tentación
de ser,
tal vez puritanos,
en el sentido
etimológico
de la palabra,
de buscar
una pureza
para evangélica,
una comunidad
del no.
Porque Jesús
nos pide antes
el amor,
el amor por él
y que permanezcamos
en su amor.
Remaner en su amor.
Pues sí,
sí.
Entonces,
concluyó el Papa Francisco,
cuando una comunidad
cristiana vive en el amor,
confiesa sus pecados,
adora al Señor,
y perdona las ofensas,
y cuando tiene caridad
con los demás
y la manifestación
del amor,
siente la obligación
de la fidelidad
al Señor
y de hacer
como los mandamientos.
María Fernanda Bernasconi,
Radio Vaticano.
Vaticano.
Mirem al cel
perquè ha començat
la nova
i última
etapa
de la humanitat,
que ja viu
glorificada
en la persona
de Crist
i tendeix
irresistiblement
cap a la nova
vida celestial.
Però,
al mateix temps,
mirem a la terra
perquè encara
ens queda
una gran missió
que complir.
Com Jesús,
sabem que
hem de treballar,
complir el nostre
deure cristià,
portar amb valentia
la nostra creu,
perquè,
igual que per el Senyor,
aquest és el camí
pel qual
hem d'entrar
a la glòria.
Ara,
saludem
novament
a la Montse Sabater
i també
a mossèn Ricard Cabré
qui ens oferirà
tot seguit
el seu comentari.
mossèn Ricard Cabré,
a vostè
a qui preocupen
tant els problemes
socials?
Vol dir que
el camí que ha emprès
la comunitat europea
és el que s'havia
de seguir?
No hi havia
una altra alternativa?
Hi ha molt de sofriment
en el nostre món.
Bé,
això és el que pensem
molts
i no sols
persones cristianes
que valorem
la persona
molt per damunt
de les estructures
sinó fins i tot
economistes
de molta vàlua
que consideren
totalment desencertat
el camí seguit.
Nosaltres
ho tenim clar.
No és l'home
per l'economia
sinó l'economia
per l'home.
El que cal salvar
per damunt de tot
és l'home,
tots els homes.
Economistes
de tanta importància
com Stiglitz,
Krichmann,
Blanchard
i molts altres
estan convençuts
que l'austeritat
imposada
per Berlín
i Brussel·les
no generarà
ni creixement
ni confiança.
Últimament
sembla que el president
de la Reserva Federal
dels Estats Units
també s'apunta
a aquest grup,
afirmant que
l'obsessió
de la classe dirigent
pel dèficit
és un terrible error
i que les retallades
en la despesa pública
en una economia deprimida
és una gran equivocació.
El consens equivocat
de l'elit econòmica
ens ha submergit
en un pou econòmic
del que no serà fàcil
surti
diu ell mateix.
I nosaltres
què en pensem?
Mira,
jo em fio molt
dels articles
que publica
Cristianisme i Justícia
denunciant
la mala direcció
que s'ha emprès
i la manca
de voluntat
que hi ha
per part dels dirigents
econòmics
que surten
beneficiats
de la situació.
Els mercats
han imposat la llei.
L'economia financera
ha imposat
les seves normes
als governs
que s'han deixat seduir
pel neoliberalisme
que marca
la pauta
de la nostra economia.
Durant els últims
30 anys
tant Europa
com els Estats Units
han estat testimonis
d'un procés
de generació
de riquesa
que ha fet
més rics els rics
i més pobres
els pobres.
S'ha donat
una connivència fatal
entre poder
i economia
afavorint
la desregulació
econòmica
i les pretensions
de les finances.
Els partits polítics
s'han beneficiat
d'aquesta situació
per la seva dependència
dels poders econòmics
i la política
que en diuen
de portes giratòries.
Vol dir que
bona part
dels governants
o exgovernants
reben bons sous
com a membres
de consells
d'administració
de les grans empreses.
Diu Òscar Mateus
en l'últim
fulletó publicat
per Cristianisme i Justícia.
Mentre una majoria
de la població
s'està empobrint
a marxes forçades
una petita èlit
política
s'ha beneficiat
de privilegis
i ha resultat
totalment impuna
davant greus casos
de corrupció
o de mala gestió.
Sota el discurs
de ser creadors
de riquesa
han fomentat
un procés
de desigualtat
creixent
i han contribuït
a erosionar
extraordinàriament
el sentit
de la democràcia.
I finalment
la pregunta de sempre
què es pot fer
davant d'aquesta situació?
Mira,
primer
es tracta
d'entrada
de crear una nova
élite política
desmarcada
dels poders
financers
que agafi
la batuta
i planifiqui
a consciència
un futur
diferent
sempre a partir
de les necessitats
més elementals
dels homes.
Segon,
propugnar
un poder
molt més
gran
de la ONU
que sigui
molt més
universal
i més eficaç
com ho ha
proposat el Papa
repetidament.
Que no hi hagi
betos
ni privilegis
i que es puguin
imposar lleis
a nivell internacional
a favor
d'una ecologia
natural
i humana
en tot el món
sobretot
tenint en compte
que el 65%
de les emissions
de CO2
a l'espai
provenen
de la Xina
i els Estats Units.
Tercer,
establir un projecte
europeu
fonamentat
sobre la solidaritat
de tots els països
que formen Europa.
Sense això
no podem parlar
d'Unió Europea.
Cal que Europa
deixi de ser víctima
de la doctrina
neoliberal
i del domini
d'uns països
sobre uns altres.
Quart,
a nivell estatal
establir nous consensos
i prioritats
que es generin
des de baix
i no siguin imposats
per la força
des de les últimes
instàncies polítiques.
És hora de pensar
en un nou contracte social
que dibuixi
per al nostre país
un nou model
d'economia
fonamentat
sobre un esperit
de justícia
i de fraternitat.
Cada vegada
són més
els qui sospiren
per un nou
plantejament econòmic.
Amics,
moltes gràcies
per la vostra atenció.
Fins a la propera setmana,
si adéu plau.
El proper divendres
15 de maig
a les brus del vespre
a la llibreria VIP
al carrer Gasòmetre
número 41
de Tarragona
tindrà lloc
la presentació
del llibre
de Benedicto
a Francisco,
una crònica
a Vaticana
d'Arturo
Sant Agustín.
Es tracta
d'una obra
interessantíssima
per conèixer
tot el que va passar
des que
Panet XVI
va fer pública
la seva renúncia
fins a la presa
de possessió
del nou papa Francesc.
Cal recordar
que aquest volum
va ser
un dels bestsellers
de la passada
diada de Sant Jordi.
El sant
del diumenge.
El 12 de maig
se celebra
la festa
de Sant Pancras,
un jovenet romà
de només 14 anys
que va ser martiritzat
per declarar-se
creient
i partidari
de Nostre Senyor
i Jesucris.
Diuen
que el seu pare
va morir
martiritzat
i que la mare
va recollir
en uns cotons
una mica
de la sang
del màrtir
i la va guardar
en un reliquiari
d'or.
I li va dir al nen
aquest reliquiari
i el duràs penjat
del coll
quan demostris
que ets tan valent
com ho va ser
el teu pare.
Un dia
Pancras
va tornar
de l'escola
molt colpejat
però molt content.
La mare
li va preguntar
la causa
d'aquelles ferides
i de l'alegria
que mostrava
i el jovenet
li va respondre
és que a l'escola
em vaig declarar
seguidor de Jesucrist
i tots aquests pagans
em van colpejar
perquè abandonés
la meva religió.
Però jo desitjo
que de mi
es pugui dir
el que el llibre sant
afirma
dels apòstols.
En el seu cor
hi havia una gran alegria
per haver pogut
patir humiliacions
per amor
a Jesucrist.
En sentir això
la bona mare
prenguia el reliquiari
amb la sang
del pare martiritzat
i penjant el coll
del seu fill
va exclamar
emocionada
Bé,
ja ets digne
seguidor
del teu valent pare.
Com Pancras
continuava afirmant
que ell creia
en la divinitat
de Cris
i que desitjava
ser sempre
el seu seguidor
i amic
les autoritats
paganes
el van portar
a la presó
i el van condemnar
i van decretar
pena de mort
contra ell.
Quan el portaven
cap al lloc
del seu martiri
a la via Aurelia
a dos quilòmetres
de Roma
diversos enviats
del govern
van arribar
a oferir
grans premis
i moltes ajudes
per al futur
si deixava de dir
que Crist
és Déu.
El valent jove
va proclamar
amb tota la valentia
que ell volia
ser creient en Cris
fins a l'últim moment
de la seva vida.
Llavors
per obligar
a desistir
de les seves creences
van començar
a sotar
a ferotjament
mentre el portaven
cap al lloc
on l'anaven
a martiritzar.
Però mentre
més l'assotaven
més fortament
proclamava ell
que Jesús
és el redemptor
del món.
Diverses persones
en contemplar
aquest meravellós
exemple
de valentia
es van convertir
al cristianisme.
En arribar
al lloc
determinat
Pancràs
va donar
les gràcies
als botxins
perquè li permetien
anar tan aviat
a trobar-se
amb nostre
senyor
Jesucrist
al cel
i va convidar
a tots
els allí
presents
a creure
sempre
en Jesucrist
malgrat
totes les
contrarietats
i de tots
els perills.
Allà a Roma
es va aixecar
un temple
en honor
de Sant Pancràs
i per molts segles
les multituds
han anat
a venerar
i admirar
en aquest temple
el gloriós
exemple
d'un coratjós
noi de 14 anys
que va saber
oferir
la seva sang
i la seva vida
per demostrar
la seva fe en Déu
i el seu amor
per Jesucrist.
Sant Pancràs
demana-li a Déu
per la nostra joventut
que té tants perills
de perdre
la seva fe
i les seves
bones costums.
El nostre
temps radiofònic
d'avui
es va acabant.
El cristià
sap que
mentre treballa
a la terra
ha de tenir
clavats
els ulls
al cel.
Els mitjans
de comunicació
social
també hauríem
de fer.
L'apòstol
Sant Pau
ens ho diu
amb la seva energia
de sempre
i l'Església
ens ho ha recordat
mil vegades
en aquest temps pascual.
Ara
els deixem
en la companyia
d'una melodia
ben pròpia
d'aquest temps
és
el famós
alegre
de la primavera
d'Antonio Vivaldi.
Amb aquesta joia
de la música barroca
ens acomiarem
fins la propera emissió
del campanar
quan ens retrobarem
si del vol
en aquest mateix punt
del diàl.
Fins aleshores,
feliç setmana
a tothom!
de la música barroca
de la música barroca
per la música burzyka
e'
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!