Aquest diumenge les campanes del nostre programa El Campanar
voltejaran amb alegria per comunicar a tothom que Crist ha ressuscitat,
que és la Pasqua.
Per això estem a punt d'encetar amb joia i amb l'esperança,
en la vida plena que ens ha promès Nostre Senyor Jesucrist
una nova edició del Campanar,
que, com sempre, arribarà fins als seus receptors,
de la mà d'en Sant Igrimau, a la part tècnica,
i de Montse Sabater i d'un servidor didat Bertran davant els micròfons.
L'Evangeli de la missa dominical d'aquesta Pasqua
és segon Sant Joan, capítol XX, versets 1 al 9.
El diumenge, Maria Magdalena se'n va anar al sepulcre de bon matí,
quan encara era fosc,
i veia que la pedra havia estat treta de l'entrada del sepulcre.
Llavors, se'n va corrents a trobar Simó Pere
i l'altre deixeble, aquell que Jesús estimava,
i els diu,
S'han adut el senyor fora del sepulcre
i no sabem on l'han posat.
Pere i l'altre deixeble van sortir cap al sepulcre.
Corrien tots dos junts,
però l'altre deixeble s'avançava a Pere
i va arribar primer al sepulcre.
S'ajupí i veia aplanat el llençol de mortellà,
però no hi va entrar.
Després arriba també Simó Pere, que el seguia,
i va entrar al sepulcre.
Veia aplanat el llençol de mortellà,
però el mocador que li havien posat al cap
no estava aplanat com el llençol,
sinó que continuava lligat a part.
Llavors va entrar també l'altre deixeble,
que havia arribat primer al sepulcre.
Obellé i cregué.
De fet, encara no havien entès
que, segons l'escriptura,
Jesús havia de ressuscitar d'entre els morts.
I després d'haver escoltat aquesta perícopa,
donem la benvinguda a la nostra companya Montse Sabater
i a mossèn Joan Magí,
president de l'Associació Bíblica de Catalunya,
que ens comentarà les lectures de la missa d'aquest diumenge.
El dia 31 de març,
celebrem el diumenge de Pasqua de Resurrecció.
mossèn Joan Magí.
Com ens fan fruir la fe les lectures d'avui?
Animant-nos a créixer en experiència de comunió
per a trobar més i millor la presència de Déu entre nosaltres,
per a descobrir que el cos de Cris Ressuscitat
ens transforma en testimonis de bona nova
per a tothom que vulgui posar-se
dins del nostre compartir la vida de fe.
La porta segueix oberta.
En l'Església de Déu, units per Jesús, en comunió,
la gràcia va plasmant els nostres cors
i la paraula que ens santifica
converteix en profètica la nostra mateixa vida.
L'experiència de comunió fruit de la paraula és l'eina més segura
per interpretar i gaudir les Sagrades Escriptures que llegim cada diumenge.
El papa Benet XVI ens va dir
En relació amb la paraula de Déu, la santedat s'inscriu així, en certa manera,
en la tradició profètica, en la qual la paraula de Déu
pren al seu servei la vida mateixa del profeta.
En aquest sentit, la santedat en l'Església
representa una interpretació de l'escriptura de la qual ningú no pot prescindir.
L'Esperit Sant, que ha inspirat els autors sagrats,
és el mateix que anima els sants a donar la vida per l'Evangeli.
Acudir a la seva escola és una via segura
per emprendre una interpretació viva i eficaç de la paraula de Déu.
Com ens anima a la vivència de la fe a la primera lectura?
Sant Pere es dirigeix a la gent del seu temps i a tots nosaltres
i ens anuncia l'alegria d'haver seguit, parlat, passejat i menjat i begut
amb Jesús durant la seva vida mortal i després de la Resurrecció.
Ens parla com a testimoni, amb el bagatge i la seguretat de l'experiència de comunió
amb tots els seguidors de Jesús.
Ens el presenta com a redemptor anunciat per tots els profetes
i ens assegura la seva ofrena del perdó pel fet d'acceptar el do gratuït de la fe.
Ens posa al davant la porta oberta de la fe que introdueix a la vida de comunió amb Déu.
I la segona lectura?
Sant Pau, a la Carta dels Colossens, fa contemplar la trajectòria del nostre seguiment de Jesús
entrant de ple en les conseqüències de la Resurrecció.
Ara sabem el que és caduc i el que és etern.
No perdem el temps en allò que no serveix.
I en la primera Carta dels Cristians de Corint ens ho diu amb altres paraules.
Ens recorda que la Pasqua és el lliberament de tota mena de malícia i tota mena d'ignorància.
Ens convé que l'acció lliberadora de Jesús arribi al coneixement i a la vida de tots.
És això el que celebrem.
Busquem sempre de quin llevat ens hem de netejar.
Què ens hi afegeix el text de l'Evangeli?
El text de l'Evangeli de Joan ens ajuda a fixar-nos en la Magdalena i els dos disciples.
La Magdalena veu el sepulcre obert.
No mira. No hi entra.
Es pensa que ja sap el que ha passat i comunica un missatge fals.
Pere i l'altre disciple corren cap al sepulcre.
Un ja el mira des de fora i comença a veure.
Els dos entren.
Veuen com ha quedat el sepulcre.
Entenen l'escriptura que abans no en tenien i creuen.
Ja poden anunciar el missatge encertat.
La resurrecció de Jesucrist.
Aquest diumenge, 31 de març, és un dia de joia
perquè comemorem la resurrecció de Jesús
després de la seva passió i mort.
És una joia que cal afegir
a la que ens proporciona el fet que l'Església tingui un nou pastor.
L'expectació sobre el que fa o deixa de fer el papa Francesc I,
el papa vingut a la fi del món, és enorme.
Cal dir que sorpresa tothom, gratament.
No cal dir que els diferents mitjans de comunicació social
d'arreu del món se n'han fet ressò.
Per això, malgrat tinguis ja uns dies,
voldríem recuperar la breu entrevista
que Manel Sastre va fer a Catalunya Ràdio el senyor arcabisbe.
En ella es recollien les impressions
de monseñor Jaume Pujol sobre el nou pontífec
i, a més, donava referència a algunes notícies
relatives a l'Archisiòcesi de Tarragona.
Veus així l'enregistrament.
En aquest espai d'entrevista parlem ara amb Jaume Pujol,
l'arcabisbe de Tarragona.
Senyor Pujol, bon dia.
Bon dia.
L'arcabisbe acaba de tornar de Roma,
on ahir va assistir a la missa d'inici del nou pontificat.
Ho va fer, com escoltàvem, en titulars al costat
de fins a 130 delegacions de tot el món.
Com va viure aquesta jornada, senyor Pujol?
Bé, amb moltíssima alegria, moltíssima emoció,
de veritat, amb l'ambient preciós a la plaça de Sant Pere.
Suposo que us va poder veure per televisió,
que també de moltíssima gent,
calculant unes 200, 300 mil persones.
Això ja és molt difícil de calcular.
I des de dalt, des de la part on estàvem
amb els arquebisbes i bisbes,
al darrere dels cardenals,
la veritat que, a més, va sortir un dia tan bonic,
tan preciós.
tothom deia que Roma d'aquells dies havia plogut molt,
que havia fet un vent molt fred,
però aquells dies estava la mar de bé.
De veritat, molt emocionant.
Li va poder transmetre, al Sant Pare,
la invitació que li volia fer perquè vingués aquí a Tarragona?
Sí.
Personalment, vaig deixar la carta,
ben escrita, molt ampla, ben bonica,
i la vaig haver de deixar.
Era impossible saludar el Sant Pare.
Pensa que va estar més de dues hores
rebent a totes les delegacions,
que va ser les que va saludar personalment.
Ni els cardenals va poder saludar personalment,
només aquells sis que es van presentar.
Però bé, he fet la petició formal i ben escrita,
amb una carta, jo penso, molt bonica,
molt...
Bueno, no sé,
tocar el cor del Sant Pare.
Home, és molt difícil, eh,
que vingui el Sant Pare.
Vull dir, diguem la veritat, no?
Però bé, per què no?
Podem somiar, no?
Jo crec que...
Les beatificacions d'octubre...
Sí, del 13, sí.
Del 13 d'octubre.
Com és que s'ha triat, finalment,
aquesta data, aquesta tan pròxima,
una data com és el 12 d'octubre?
Bé, al final ha sigut un necessari,
perquè el dia 27,
que és el que primer s'havia programat,
resulta que a Roma hi ha una concentració,
bé, el Sant Pare,
aquest any, que és l'any de la fe,
s'havia programat que hi fossin les famílies,
i va semblar que tindre un acte
tan important a Roma,
amb el Sant Pare, tota la gent,
i a Tarragona una altra cosa,
també tan important com era aquesta beatificació,
doncs semblava una mica incompatible.
I llavors s'havia d'anar el dia 20,
el dia 20 no anava bé per altres raons, no?
Per raons de la persona
que potser ha de vindre aquí a fer la beatificació,
tot el que es va passar el 13.
Jo penso que és millor, no?
Perquè el dia abans tindrem un dia de festa,
moltíssima gent podrà vindre a Tarragona,
vindrà precisament, ha de venir per aquí,
però, clar, aquell dia serà un dia de gran festa, no?
I la gent que vingui de lluny
podrà fer el viatge,
aprofitant que és un dia de festa.
S'ha triat ja el lloc exacte d'on es farà això?
Estem treballant, estem treballant,
li puc dir que espero que en pocs dies
ja ho puguem confirmar,
però, sincerament,
ara tenim dos, tres llocs
que estem intentant veure com és.
Tornem a l'amistre d'ahir.
El papa jesuïta ja se li ha col·locat una mica
l'etiqueta d'un cert progressisme
i de proximitat amb el poble,
sobretot amb la gent necessitada.
Creu que també hi haurà canvis
en el si de l'Església pel seu tarannat?
Jo penso que canvis sempre n'hi ha, no?
L'Església, d'alguna manera o d'una altra,
la vida evoluciona,
les persones canvien,
les coses es veuen d'una altra manera,
però a mi em sembla que hi ha un nucli central, no?
Que és aquest Sant Pare,
realment, és un home d'una gran espiritualitat.
No sé si...
Allí, per exemple, l'homilia d'ahir,
que va ser tan bonica,
de veritat, jo animo la gent
que de vegades aquestes homilies,
aquestes coses, se senten una mica,
però avui es poden trobar
totes aquestes coses.
Per internet només cal dir
Sant Pare,
busques i et trobaràs
o una homilia o un resum de l'homilia.
Jo pensi la quantitat de coses boniques
que el Sant Pare va dir,
no?, amb aquesta homilia.
I com va acabar?
Doncs pregueu per mi, això.
Igual que va començar aquell dia,
bona sera, bona tarda, no?
O bé,
doncs, sopeu a gust,
o dineu a gust, no?
És un home, clar, que és proper,
i jo crec que això ens fa falta a tots, eh?
Però a proper, ell,
a l'homilia d'ahir,
ens deien que no sols ell ha de cuidar
i ha de servir,
sinó tots, no?
Si aquest món ens poséssim tots a ajudar-nos mútuament,
jo sentia abans notícies
que doneu per la ràdio, no?
Quina quantitat de conflictes, no?
Quina quantitat de...
De veritat que fa patir, no?
Veure com tot és aquesta espècie de lluita, no?
I si ens poséssim d'acord,
si realment volguéssim uns als altres ajudar-nos,
jo crec que...
Si fóssim custodes,
com ell va dir, no?
Com Josep va ser de Jesús i de Maria,
jo crec que el món canviaria en poc temps, eh?
Ara, això és una utopia?
Jo ho dic, pregunto.
Manel.
Acabem.
Sí.
Vostè també creu que pot ser un papa
amb moltes semblances amb Joan XXIII,
ho dic perquè algú...
Home, sí, sí.
Jo crec que sí, jo crec que sí.
Jo crec que...
A veure, el Sant París és una persona gran.
És una persona, sabem que també té una salut delicada
perquè li falta un tros de pulmó
i, per tant, és una persona que ha treballat molt, eh?
Perquè...
I ha patit molt aquest home, eh?
A veure, que diguem-ho sincerament, no?
Ha viscut en un país,
amb aquella situació terrible que hi va haver,
a Argentina...
Tot això deixa, deixa marca, no?, les persones, no?
I, per tant, és un home que...
Però que és un home que sap estimar.
És un home que estima a Jesús
i que té una espiritualitat profunda, no?
No és allò que...
Ell no diu coses per dir-les i queden bonics,
sinó les diu perquè les sent, no?
I això a mi em sembla...
Quan parla dels pobres,
quan parla que hem de ser propers als que pateixen,
i avui dia un surt al carrer i troba molta gent
recollint les besures...
i a mi això em fa mal al cor, també, no?
No ho aconseguirem, treure-hi tot això, entre tots.
Em pregunto jo, Immanuel.
A veure si podem aconseguir, entre tots,
des del cantó que podem.
Però bé.
Jaume Pujol, l'Arquivit de Tarraona,
gràcies per atendre'ns aquesta primera estona
i per parlar de com va viure ahir aquesta primera missa del...
Encantat.
Una salutació a tothom i bon dia.
Bon dia.
Saben, m'agradaria seguir comentant l'homilia del papa francès
el dia de la inauguració del seu pontificat,
que esperem sigui llarg i fructuós.
Aquell dia el Sant Pare va subratllar que Sant Josep és custodi
perquè sap escoltar Déu,
es deixa guiar per la seva voluntat
i, precisament per això,
és més sensible encara a les persones que se li han confiat.
Sap com llegir amb realisme els esdeveniments,
està atent a tot el que l'envolta
i sap prendre les decisions més sentençates.
Això ens fa pensar que no tothom es va sentir content
amb l'elecció de francès primer,
en qui veiem una mena d'híbrid entre Joan XXIII i Pau VI,
dos papes que van haver de patir molts infundis i galúmnies,
com ja li ha tocat patir el primer papa del nou món.
Per això, l'oficina de premsa vaticana
per boca del seu portaveu per als països de part l'espanyola,
Josep José María Gil Tamayo,
un bon amic, precisament, de l'Orxidòstia de Tarragona,
va haver de sortir en defensa del puntífex.
La campaña contra Bergoglio es conocida y se refiere a hechos de hace muchos años.
Ha sido promovida desde una publicación especializada en una campaña
con un cariz calumnioso y difamatorio.
El origen anticlerical de esta campaña y de otras acusaciones contra Bergoglio
es muy conocido y notorio.
La acusación se refiere al tiempo en que Bergoglio no era todavía obispo,
sino provincial de los jesuitas en Argentina,
y a dos sacerdotes jesuitas que habían sido secuestrados
y a los que, según esta acusación, no habría protegido o defendido suficientemente.
No ha habido nunca una acusación concreta creíble en su contra.
La justicia argentina lo ha interrogado una vez,
pero solo como persona conocedora de hechos,
pero nunca ha sido imputada por nada.
El ha negado de forma documentada, con pruebas, todas las acusaciones.
Existen, en cambio, muchas declaraciones que demuestran
cuánto Bergoglio ha hecho para proteger a muchas personas
en el tiempo de la dictadura militar en Argentina.
Es conocido, en cambio, el papel de Bergoglio,
una vez nombrado obispo,
en promover la petición de perdón por parte de la Iglesia en Argentina
por no haber hecho ésta lo suficiente en tiempo de la dictadura militar.
Las acusaciones pertenecen al uso de un análisis histórico sociológico
del periodo de la dictadura influido ideológicamente
por elementos anticlericales de izquierda para atacar a la Iglesia.
En definitiva, deben ser rechazadas de forma contundente estas acusaciones.
I és que, possiblement, a molts no els agradés algun comentari del Papa.
Per exemple, a l'humilia que constitueix l'eix pertebrador del nostre programa,
el Sant Pare va demanar a tots els que ocupen llocs de responsabilitat
en l'àmbit econòmic, polític o social,
a tots els homes i dones de voluntat,
que siguem custodis de la creació del designi de Déu
inscrit en la naturalesa,
guardians de l'altre,
del medi ambient,
i va afegir
«No deixem que els signes de destrucció i de mort
acompanyin el camí d'aquest món nostre».
Això sí, Francesc I va advertir
«També hem de tenir cura de nosaltres mateixos.
Recordem que l'odi,
l'enveja i la supèrbia
embrutan la vida».
I fem ara una petita pausa
per saludar novament
la nostra companya Montse Santé
i el mossèn Ricard Cabré,
que ens oferirà el seu comentari habitual
sobre temes socials.
Mossèn Ricard Cabré,
es parla molt de la necessitat
d'una autoritat internacional.
Pregunto si això no seria pitjor per la humanitat,
ja que aleshores tots estaríem pendents d'una sola persona
i si aquesta s'equivoqués,
ens equivocaríem tots.
No seria greu que tot el món
depengués d'una sola persona?
Bé, tampoc no es tractaria
que fos una persona,
sinó un govern
que d'alguna manera estigués
per damunt dels altres governs
amb una autoritat
assolida democràticament
amb el consens de totes les nacions.
El món s'ha fet petit.
Avui no es concep un país
sense una autoritat
o un govern
que decideixi el camí a seguir,
agradi o no agradi a la gent.
Avui hi ha molts problemes
i moltes situacions
que ultrapassen les possibilitats d'una nació.
Ho estem veient en l'economia.
No hi ha cap país
que sigui independent del tot,
però aquesta interdependència
que rega sobre els països més pobres
que es veuen enorreats
per la prepotència dels països industrialitzats.
Conseqüència de tot això
és que el diner
es va acumulant cada vegada
en menys mans
i els països pobres
en surten molt perjudicats.
I l'Església davant de tot això
té alguna paraula a dir?
No sols té alguna paraula a dir,
sinó que l'ha dita.
I no avui,
sinó que ja Joan XXIII
ho va insinuar.
Joan Pau II
ho va remarcar
i Benet XVI
ha insistit en aquest tema.
La crisi actual
és fruit d'un descontrol
i d'una manca
de marc legal
que estableixi
unes normes clares
i tingui possibilitat
de fer-les complir.
Finalment,
el Concili Pontifici
de Justícia i Pau
ha emès una nota
en la que parla
exclusivament d'aquest tema.
Cal fer els passos decisius
per establir un major control
sobre les finances internacionals
i evitar que el mercat
s'iligeixi
en norma suprema
de l'economia
i imposi la llei.
No és l'home
al servei de l'economia,
sinó l'economia
al servei de l'home.
Si una nació avui
és inconcebible
sense un govern
que estableixi
unes normes legals
i fiscals,
tampoc no es concep
un món globalitzat
com el d'avui,
sense una visió unitària
de l'economia
i la política
dels pobles.
Els mitjans
de comunicació
han fet que el món
sigui cada vegada
més petit
i més interdependent
de tal manera
que el que passa
als Estats Units
o a la Xina,
per exemple,
repercuteix immediatament
en els altres països.
I quines característiques
tindria aquest govern?
Això, evidentment,
no és el papa
que ho ha de dir,
sinó el conjunt
de les nacions
de la Terra,
com també són elles
les que haurien de decidir
els passos indispensables
per arribar-hi.
De totes maneres,
és clar
que no es tractaria
d'un govern despòtic
a l'estil dels governs
dictatorials
que imposen
la llei arbitràriament.
Ha de ser fruit
d'una opció democràtica
i ha de ser governat
també democràticament
amb la representació
efectiva
de tots els pobles,
sense vet,
vetos ni imposicions
per part d'alguns
països determinats.
També hauria de tenir
una funció
subsidiària,
és a dir,
no s'ha d'anul·lar
els governs
de les nacions,
sinó que els ha d'enriquir
amb el seu recolzament,
sempre que sigui just
a la seva actuació.
En el fons,
es tracta
de cercar
el bé comú
de tot el planeta
en contra de tota pretensió
abusiva
a determinats governs
d'establir
la seva hegemonia
sobre el món.
El grup dels 20
ja va insinuar
en la reunió
de Pittsburgh
la necessitat
d'una arquitectura
institucional
supranacional.
Amics,
espero haver-los ajudat
amb la meva aportació.
Ens tornarem a trobar,
si adeu plau,
la setmana vinent
a la mateixa hora.
Bona setmana
per a tots.
A la tantes vegades
esmentada homilia,
el papa francès
va assegurar
que custodiar
vol dir,
aleshores,
vigilar
sobre els nostres sentiments,
el nostre cor,
perquè aquí
és d'on surten
les intencions bones
i dolentes,
les que construeixen
i les que destrueixen.
No hem de tenir por
de la bondat,
més encara,
ni tan sols
de la tendresa.
El Sant Pare
va indicar
que,
en els Evangelis,
Sant Josep
apareix com un home
fort i valent,
treballador,
però,
en la seva ànima,
es percep
una gran tendresa,
que no és la virtut
dels febles,
sinó,
més aviat,
tot el contrari.
Denota fortalesa
d'ànim
i capacitat
d'atenció,
de compassió,
de veritable obertura
a l'altre,
d'amor.
No,
no hem de tenir por
de la bondat
ni de la tendresa.
I,
a propòsit
de la bondat
i de la tendresa,
dues virtuts
que atresora
el nostre pare
i pastor,
senyor arcabisbe,
escoltem-lo
en la seva glossa
setmanal.
Déu vos guard.
Algunes vegades
s'ha utilitzat
la vida
del cuc de seda,
una oruga
que es transforma
en una cosa
tan diferent
com una papallona
per buscar
una aproximació
al que serà
la resurrecció
dels cossos.
Molts
n'hem fet
l'experiència
segurament de petits.
En una caixa
de cartró
posàvem cucs de seda
i unes fulles
de morera,
el seu aliment preferit,
i no observàvem
el creixement
i evolució.
Hi havia un moment
en què semblava
que els cucs morien.
Es quedaven quiets
i només observant
atentament
veiem que
segregant un fil
enganxós
i donant voltes
sobre ells,
mateixos
anaven fabricant
al voltant d'ells
els seus cossos
una estructura oval
envoltant.
Seria la crisàlida
de la qual,
oh sorpresa,
al cap d'uns dies
sorgirien una papallona
amb ales
i capacitat
de volar.
Només
és una metàfora,
però serveix
per explicar
que la nostra vida
futura,
després de l'actual,
serà continuació
de la mateixa,
però alhora
molt diferent.
Els cossos gloriosos
no sabem com seran,
el que sabem
és que no seran
materials,
no ocuparan
un espai
ni estaran
sommesos
a les lleis físiques
de l'univers.
I podem pensar
que és només
una forma
d'entendre'ns
entre nosaltres
quan parlem
de dalt
en contraposició
de baix
i d'anar
a l'altre costat
quan ens referim
a una realitat
diferent
i que ens sobrepassi.
De totes les èpoques,
l'home s'ha preguntat
pel sentit
de la seva vida
i pel futur
de la seva existència.
La resposta cristiana
la va expressar
el cardenal
ni ho van dient
tot cristià
mitjanament informat
coneix la diferència
entre la nostra religió
i el paganisme.
A qualsevol
a qui li preguntin
què guanyem
amb l'Evangeli
respondrà de seguida
que n'hem obtingut
el coneixement
de la nostra
immortalitat.
És a dir,
que tenim ànimes
destinades
a viure
per sempre.
En el paganisme
on les religions
primitives
es donaven
explicacions diverses
en tractar
de treure el cap
més enllà
de la frontera
de la mort.
Des de l'abisme
del no-res
a la reencarnació
en altres persones
o en animals
passant per
teories cosmològiques,
Jesucrist
ens revela
l'amor de Déu
i amb la seva mort
i ressurrecció
és primícia
dels qui farem
aquest mateix
recorregut.
Mort i ressurrecció
a la vida eterna
que consistirà
a estar amb Déu
d'una manera
inefable
i per sempre.
Hem estat creats
per un amor infinit,
per a gaudir
infinitament
d'aquest amor.
En aquesta festa
de Pasqua
de ressurrecció
us convido
a contemplar
aquest misteri
lluminós
de la nostra fe.
Cris ressuscitat
se'ns mostra
com ho va fer
el seu dia
als apòstols,
als deixebles
de Maús,
els quals va omplir
d'esperança
compartint amb ells
el camí
i un dinar.
Aquesta mateixa
experiència
és la que revivim
la comunitat
de fidels
quan celebrem
la missa dominical
i reconeixem
en la fracció del pa
el qui és
l'autor de la vida,
que valorem
com mereix
una assistència activa
a la missa
dels diumenges,
que hi anem
amb família
sempre que sigui possible
i que gaudim junts
amb les disposicions
prèvies necessàries
de l'alegria
de rebre el cos
de Cris
com a penyora
de la vida eterna.
Adéu-siau.
Les campanes
ens recorden
que el nostre temps
s'acaba per avui.
Abans, però,
fem-nos ressò
que el papa
va demanar als fidels
custodiar
Jesús amb Maria,
custodiar
tota la creació,
custodiar
a tots,
especialment
els més pobres,
custodiar-nos
a nosaltres mateixos.
Aquest
és un servei
que el bisbe de Roma
ha d'exercir,
però
el qual
tots estem cridats
per fer brillar
l'estrella
de l'esperança.
Protegim
amb amor
el que Déu
ens ha donat.
Amics i amigues
oïdors del campanar,
acabem la nostra
emissió d'avui
recordant
que,
en concloure
la seva homilia,
el papa Francesc
va implorar
la intercessió
de la Mare de Déu,
de Sant Josep,
dels apòstols
Sant Pere i Sant Pau,
de Sant Francesc,
perquè
l'esperit sant
acompanyés
tot el seu ministeri.
I, a més a més,
va afegir,
pregueu per mi.
Doncs,
així ho farem.
I,
ja que ens trobem
a la Pasqua,
què millor que acabar
el campanar d'avui
amb un fragment
del Messias,
l'obra mestra
del compositor
George Friedrich
Friedrich Handel.
Es tracta
de l'imposant
Aleluia,
aquesta expressió
d'alegria
que utilitza l'Església
sobretot
en el temps de Pasqua.
Amb aquesta composició,
que es manté
tan fresca
com quan es va estrenar
l'any 1741,
ens acomiadem
de tots vostès
fins la propera
missió,
si del vol.
Fins aleshores,
doncs,
feliç Pasqua
a tothom.
Alleluia,
Alleluia,
Alleluia,
Alleluia!
Alleluia,
Alleluia,
Alleluia!
Alleluia!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!