Tornen a sonar les campanes al nostre campanar.
El campanar dona avui les seves batallades amb alegria,
perquè aquest diumenge ja tenim papa.
El campanar és una realització del Departament
dels Mitjans de Comunicació Social de l'Arquivitat de Tarragona
i que arriba fins a vostès, gràcies a en Santi Grimau,
a la part tècnica, i a Montse Sabaté
i un servidor, Dirac Bertran, davant el micròfon.
13 de març de 2013.
Plaça Sant Pere, Roma.
El cardenal protodiaca, un senyor Jean-Louis Togant,
anuncia a l'amunió de fidels que s'aplega allí, aguantant la pluja,
i els que per televisió ho veuen a tot el món,
la tan esperada notícia.
Qui digui que no es va quedar de pedra,
menteix com un bergant.
Jo m'hi vaig quedar de pedra.
Quan anunciaven el nom del nou papa,
remenava cognoms que corresponguessin el nom
a les travesses dels dies passats,
i, en sentir vergollo,
les vaig tirar totes a la paperera.
argentí, gran i jesuïta.
Vaja, que no n'han adonat ni una.
Em refereixo a l'endimoniada secta dels vaticanistes o vaticanòlegs,
l'única espècie de periodistes que sempre falla en totes les seves prediccions
i ningú no els engega mai a pastar fang,
sobretot quan venen a dir que ells ja ho sabien
i que han menjat des de petits en el mateix plat del Sant Pare.
Ja ho sé, ja ho sé, m'hauré de confessar,
però és que si no ho dic, rebento.
L'Espèrit Sant és sobirà i nosaltres no sabem res.
Per tant, si us plau, senyores i senyors vaticanistes o vaticanòlegs,
resin més i especulin una mica menys
i no facin d'un conclave una mena de primàries d'un partit polític.
I ara, si els amics ullidors em permeten fer una mica el fantasma,
els he pogut dir que jo ja ho havia predit.
Evidentment que no pas la identitat ni la procedència del papa.
El que vull dir és que sí que havia predit
que totes les especulacions d'aquests dies es quedarien en paper mullat.
L'important, però, és que tenim papa a l'església.
La veritat és també que Déu sempre ens agafa per sorpresa.
Ens hi posem com ens hi posem.
Que estem fets a imatge i semblança seva
no vol dir pas que siguem déus.
I, com que no som Déu, no podem jutjar ningú.
I, a propòsit, escoltem el relat que ens ofereix Joan
en el capítol vuité, versets 1 a l'11 del seu Evangeli.
Jesús se n'anà a la muntanya de les Oliveres.
Però de bon matí es va presentar de nou al temple.
Tot el poble acudia cap a ell.
S'assegué i començà a instruir-los.
Llavors, els mestres de la llei i els fariseus
li van portar una dona que havia estat sorpresa cometent adulteri.
La posaren allà al mig i li digueren
Mestre, aquesta dona ha estat sorpresa en el moment de cometre adulteri.
Moïsès, en la llei, ens ordenà de pedregar aquestes dones.
I tu, què hi dius?
Li feien aquesta pregunta amb malícia per tenir de què acusar-lo.
Però Jesús es va ajupir i començar a escriure a terra amb el dit.
Ells continuaven insistint en la pregunta.
Llavors, Jesús es va posar dret i els digué
Aquell de vosaltres que no tingui pecat, que tiri la primera pedra.
Després es tornà a ajupir i continuar escrivint a terra.
Ells, en sentir això, s'anaren retirant l'un darrere l'altre,
començant pels més vells.
Jesús es va quedar sol.
I la dona encara era allà al mig.
Jesús es posa dret i li digué
Dona, on són?
Ningú no t'ha condemnat?
Ella va respondre
Ningú, senyor.
Jesús digué
Jo tampoc no et condemno.
Vés-te'n i d'ara endavant no pequis més.
I després d'escoltar aquesta perícopa, donem la benvinguda a la nostra companya Montse Sabater i a mossèn Joan Magí, president de l'Associació Bíblica de Catalunya, que ens parlaran de les lectures de la missa d'aquest diumenge.
El 17 de març ens trobem en el cinquè diumenge de Quaresma, mossèn Joan Magí. Quins resultats de camí ens ofereixen les lectures d'aquest cinquè diumenge?
Els frutts de l'experiència de caminar com a poble de Déu a la llum de la seva saviesa.
El Creador ens ha donat tot el que existeix perquè ens hi realitzem contínuament amb treball de construcció comunitària.
La fe que ens fa entrar en comunió amb Déu dins de la seva església ens alegra el camí del poble de Déu.
Com podem compartir millor l'experiència dels qui ja ho han aconseguit?
Entrant, com ells, en l'experiència de l'Evangeli al costat de Jesús.
El papa Benet XVI ens diu, Sant Francesc de Sís, escriu Tomàs de Cileano,
en sentir que els deixebles de Cris no han de posseir ni hort, ni plata, ni diners,
ni portar serró, ni pa, ni bastó pel camí, ni tenir calçat, ni dos vestits,
va exclamar immediatament, ple de l'Esperit Sant.
Això vull, això demano, això anem-lo de fer de tot cor.
Santa Clara de Sís reprodueix plenament l'experiència de Sant Francesc.
La forma de vida de l'ordre de les germanes pobres és aquesta,
observar l'Evangeli de nostre Senyor Jesucrist.
A més, Sant Domènec de Guzmán es manifestava per tot arreu com un home evangèlic,
tant en les paraules com en les obres,
i així va voler que fossin també els seus franes predicadors, homes evangèlics.
Santa Teresa de Jesús, Carmelita,
que recorre contínuament en els seus escrits a imatges bíbliques
per explicar la seva experiència mística,
recorda que Jesús mateix li revela que tot el mal que ve al món
és de no conèixer les veritats de l'Escriptura.
Quina proposta d'encoratjament ens ofereix la primera lectura?
El llibre del profeta Isaías, recordant les gestes del passat,
ens fa obrir els ulls vers el futur,
indicant-nos que l'acció de Déu no s'esgota mai.
És prou variada perquè no ens quedem en laí,
caminem avui amb la seguretat de la força nova
que ens condueix cap al demà.
El terreny que veiem aixut està ple d'aigua
perquè Déu, amb el seu esperit,
crea fons noves i vives en cadascú de nosaltres.
Els seus jardiners especialitzats
i equipats amb els dons diferents que ens ha donat.
I la segona lectura?
Sant Pau, presentant-nos la seva pròpia experiència,
ens diu el mateix que Isaías.
Ja no mira el que ha deixat al darrere.
Vol fer servir les noves eines
que l'afent Jesucrist ha posat a les seves mans.
És conscient dels resultats actuals
perquè els veu en les comunitats de creients.
Sap que encara no ho ha aconseguit tot,
però que mira amb el propòsit d'arribar allà
on Déu el crida per Jesucrist,
que s'ha apoderat d'ell.
I com ho arrodoneix tot això el text de l'Evangeli?
Avui, l'Evangeli de Joan ens presenta Jesús
que ens torna a posar al davant
la importància del perdó sense excuses.
Ens vol fer entendre l'autèntic valor de les coses
i de les persones.
Ens fa reflexionar a la nostra debilitat
que ens capacita en la comprensió
de la debilitat dels altres.
La nostra comunió superarà tots els perjudicis.
Ens ajudarem a córrer vers l'alegria perfecta.
No hem d'adjudicar ningú.
Recordem les paraules de Jesús.
Qui no tingui pecat, que tiri la primera pedra.
La notícia de la setmana
ha estat, lògicament, l'elecció del meu papa.
El nostre arcabisbe,
monsenyor Jaume Plujol Balcells,
va haver de fer mans i mànigues
per atendre la munió de mitjans de comunicació
que li demanaren una valoració.
N'hem triada una a l'atzar,
la que li va fer en Josep Soñé
a la nostra emissora col·laboradora Tarragona Ràdio.
Doncs podem analitzar la figura del nou papa de Roma.
De fet, avui ocupa totes les portades
dels mitjans informatius.
Jorge Mario Bergoglio,
l'arcabisbe fins ara de Buenos Aires,
que exercirà amb el nom de francès.
En volem parlar amb l'arcabisbe de Tarragona,
Jaume Pujol.
Ell és a Madrid,
on ahir va seguir la proclamació,
la fumata blanca desallà,
des del capital de l'estat.
Monsenyor Pujol, molt bon dia.
Molt bon dia.
I una salutació a tots els oients i a vosaltres.
Molt desgraci.
Com va viure ahir el nomenament?
Com ho va viure?
Bueno, amb una gran emoció,
com és prològic, no?
Amb una gran pantalla de televisió,
perquè estàvem reunits...
És un congrés o unes trobades
sobre el tema de les beatificacions
que tindrem a Tarragona.
I la veritat que va ser molt emocionant.
allò d'esperar a veure la fumata primer,
aquella gavina sobre la fumata,
diguem, no?
Sobre el tubo aquell,
i després veure com sortia el fum blanc,
que va sortir amb...
Bueno, va sortir molt, eh?
Vull dir,
que es va veure molt bonic allò.
I bueno,
i jo em va emocionar molt
perquè em recordava que feia molts anys,
l'any 63,
vaig estar a primera fila també en aquell dia,
per casualitat vaig anar a la plaça,
ja havia hagut algunes fumates negres,
i vam anar a dir,
bueno, a veure,
almenys veurem una fumata en directe, no?
I estava llavors a Roma estudiant,
i vam anar l'any 63,
el mes de juny,
el 21 de juny,
recordo,
un dia per mi memorable,
i va sortir la fumata Bianca,
que era Pau Sisè.
Llavors va ser també molt emocionant,
vaig viure tots aquells moments,
no?,
de gran emoció,
els dies abans vam poder,
doncs,
veure,
bueno,
saludar
els restos mortals de Joan XXIII,
bueno,
jo vaig viure aquests anys a Roma molt intensament,
com és lògic,
no?,
i em va emocionar moltíssim,
i després vaig pensar,
doncs,
ja és el papa número 7 que coneixo,
des de Pius XII fins avui,
i també és el tercer papa,
que el meu pontificat,
com a arquivis de Tarragona,
em va nomenar Joan Pau II,
haia estat quasi 8 anys amb Benet XVI,
i ara francès,
doncs,
no ho sé,
totes són moments personalment molt emocionants,
i també jo pensava una mica per vosaltres,
no?,
pels fidels de l'arxidiòcesi,
i pels catòlics de tot el món,
i també per la gent de bona voluntat,
perquè el Sant Pare no és una figura només per l'Església catòlica,
no?,
és una figura,
a mi em sembla,
d'un referent moral,
i, diguem,
un referent per tota la humanitat,
no?,
és el primer papa provenient de l'Amèrica Llatina,
això en sa germana, no?,
home, jo crec que sí,
i a més,
no sé,
jo penso que,
sent també un jesuïta,
per tant,
d'una institució,
que són gent molt preparada,
són gent que he viscut amb altres persones jesuïtes de tot el món,
i per tant,
estic segur també,
lògicament,
a moltíssims espanyols,
i moltíssims catalans,
segur,
no?,
que ell coneix,
ell deu conèixer bastant bé,
no?,
el que passi,
lògicament a Espanya,
i per tant també el que passi a Catalunya,
no?,
jo crec que en aquest sentit és un Sant Pare que el tenim molt,
molt proper,
bé, no?,
i no sé,
jo crec que també a tots ens ha cautivat,
no?,
aquesta senzillesa,
no?,
que és veure que és un home que realment,
és,
bueno,
vol estimar la gent,
no?,
i que ens fa resar,
no?,
que ens fa resar,
i que va provocar aquell silenci,
no?,
a la plaça de Sant Pere,
quan va dir,
bueno,
ara pregueu per mi,
no?,
això no havia sentit dió dir,
no?,
gaires vegades,
no?,
ara pregueu per mi perquè jo pugui,
i, pues,
bueno,
no sé,
la veritat que va ser,
ara són aquests moments que vius a la vida tan intensos,
i que,
perquè t'afecten intensament,
no?,
perquè lògicament el Sant Pare,
doncs és,
ara,
el Sant Pare és un dels bisbes del món,
no?,
no,
no és diferent dels bisbes,
ell és el bisbe de Roma,
però té aquest sentit que el Sant Pare,
com,
jo crec que la nota que hem fet els bisbes de Catalunya,
no?,
expressant la nostra comunió amb ell,
no?,
i pregant a Déu que l'ompli de la vida,
a la seva gràcia,
però,
bueno,
és aquest que presideix totes les esglésies en la caritat,
no?,
és el símbol d'unitat,
també,
entre tots nosaltres,
entre tots els bisbes,
que formem aquest col·legi episcopal,
i llavors entre ells hi ha el Sant Pare,
que és el primo inter pares,
que ens diuen de ti,
que és el primer entre els semblants,
diguem,
no?,
els mateixos,
no?
Vostè té previst viatjar cap a Roma?
Sí, sí, sí,
ja tinc el bitllet,
ja tinc el bitllet el dilluns,
perquè el dimarts és la missa de,
què se'n diu?,
la missa d'inici,
no?,
de pontificat,
no?,
jo ja tinc el bitllet,
si vull estar present allí,
perquè penso que no és per la meva persona,
no?,
és l'Arxidiosi de Tarragona,
no?,
la metropolitana i primada,
no?,
jo crec que haig d'estar allí a Sant Pere,
no?,
al costat del Sant Pare,
amb ganes també de mostrar-li la nostra unió,
i no sé,
Tarragona ha estat sempre,
bueno,
com és lògic,
com totes les diòceses del món,
no?,
però bueno.
M'imagino,
Jaume,
pujant allò que seria un somni
que pogués venir a l'octubre a Tarragona,
no?,
això és un somni,
però bueno,
per què no podem somiar?
Jo,
jo,
jo la convidaré,
això està clar,
eh?,
ho faré,
ho faré,
i tant si ho faré,
el que passa és que,
bueno,
no sé,
esperem que,
a veure,
no puc,
lògicament,
i tant si,
és un somni,
però bueno,
i per què no?
I perquè el Sant Pare pogués acceptar
la beatificació més important
que s'ha fet en la història de l'Església,
no?,
que en tota la seva història,
doncs també pot,
potser pot ser un signe,
no?,
no sé,
això ja són somiar coses.
Monseror Jaume Pujol,
una forta abraçada des de Tarragona
cap a Madrid,
i ens veiem aviat.
Moltíssimes gràcies a vosaltres.
I què es deu sentir al conclave?
Recordo que fa un parell d'anys
el cardenal francès Paul Poupard
va venir a presidir un acte interreligiós a Tarragona,
i li van preguntar com es vivia un conclave,
ell,
que havia participat a l'elecció de Benet XVI.
Recordo que em va dir que a la Capella Sixtina
ell va viure les emocions més fortes de la seva vida,
i va afegir que mai no havia sentit
una emoció semblant a la seva vida.
Tots els mitjans de comunicació
pronosticaven un conclave llarg,
i, en canvi, en arribar al 70er vot,
el cardenal va dir
vaig mirar el meu veí de la Capella Sixtina
i li vaig dir
es veu que l'Esperit Sant
no llegeix els diaris.
Un altre personatge important
de l'església ubicada a Catalunya,
don Josep Maria Soler, abat de Montserrat,
valorava així l'elecció del nou pontífex,
el primer no europeu des de Sant Pere.
Jo crec que hi ha alguns aspectes
que són molt remarcables.
El primer és el fet que els cardenals
hagin pensat en un candidat de Llatinoamèrica.
Fins ara tots havien estat europeus
llevat de Sant Pere, per dir-ho així.
Per tant, és una opció innovadora.
D'altra banda, el cardenal Bergoglio
és una persona d'una formació filosòfica
i teològica molt sòlida,
una persona molt senzilla,
molt afable, molt acollidora,
molt vinculada a la gent
i molt propera a la gent.
Al costat d'això,
també aquesta elecció demostra
que sovint qui entra papa al conclave,
és a dir, qui surt a les quinieles
o a les travesses,
després continua sent cardenal.
Ell havia estat un dels candidats
del conclave anterior
que va elegir el papa Benet XVI
i en canvi aquesta vegada poca gent parlava d'ell
i en canvi ha estat l'elegit.
Hi ha dos aspectes més
que em semblen significatius
del que pot ser aquest pontificat.
Un és el fet d'haver escollit un nom,
escollit un nom de Francesc.
Fins ara cap papa no havia portat aquest nom,
per tant, amb això també innova.
És Francesc en relació amb Sant Francesc de Sís
i, per tant, marca tot un itinerari, diria jo,
tot un estil d'una vida segons l'Evangeli,
de simplicitat,
de fidelitat a la paraula de Jesús
i d'imitació de la paraula de Jesús.
I d'altra banda,
el fet mateix que,
amb les paraules que ha dit,
abans de dir la benedicció,
diu, primer vull que vosaltres pregueu
i em beneiu a mi,
ha fet una estona de silenci
demanant que preguessin tothom per ell
i després ell ha donat la benedicció,
subratllant molt l'aspecte
que el seu servei fonamental
era el de Bisba de Roma
i a partir, de fet,
de ser Bisba de Roma
és papa de tota l'Església.
Però ha subratllat l'aspecte
també de la vinculació
amb la diòcesi de Roma
i em sembla que és
un aspecte també innovador.
Tot seguit,
novament,
donem la benvinguda
a la nostra companya Montse Sabater
i a mossèn Ricard Cabré
que, com sempre,
ens oferiran un tema social.
mossèn Ricard Cabré,
hi ha un problema
que em preocupa molt
i és la corrupció
que es va estenent
per tot arreu
i arriba a ser gairebé normal.
Persones que tenies
per molt honrades
i en sectes a vendes
que també s'han deixat temptar
per la fascinació del diner.
Què passa?
Mira,
em va molt bé
que em facis aquesta pregunta.
abans es deia pobres
però honrats
i quan algú feia alguna malifeta
es deia que havia portat
la deshonra a tota la família.
Parlar d'honradesa
volia dir parlar
de netedat de consciència,
d'uns principis
que sostenien
tota l'estructura social.
Digues-li justícia,
digues-li amor,
digues-li fraternitat.
Era honrat
aquell que sabia
el que havia de fer
i ho feia
malgrat tot i malgrat tots.
no es venia
ni per diners
ni per amistats.
Avui ja no es parla
d'honradesa.
És una paraula
que ha desaparegut
del vocabulari normal
i això és greu.
Es perden els valors
que sostenien
la nostra societat.
Es perden el concepte
del bé i del mal.
Hem caigut
en un individualisme
i xorc
i en un materialisme absurd.
El diner
ha passat a ocupar
el primer lloc
i quan el diner
s'erigeix en hegemònic,
l'home es mesura
per la butxaca,
pel seu compte corrent,
tot és possible.
El sistema
pot més que l'Evangeli
i el guany
més que l'ètica.
Les persones
han deixat de ser persones,
són productors
o consumidors.
Els contes d'abans
ens parlaven
de persones
que havien venut
la seva ànima al diable
i el diable
feia d'ells
el que volia.
El nostre sistema
és diabòlic,
que vol dir
sembrador de mals
i ser imposat
amb tal força
que estar capaç
d'enorrear
tots els altres déus,
és a dir,
totes les virtuts.
La honradesa,
l'austeritat,
la fraternitat
queden en segon terme
o deixen d'interessar.
Quan desapareixen
els valors de l'esperit
només queden
els valors materials
i aquests són corrosius
de l'home
i enorreadors
de la societat.
I quines conseqüències
té per a la societat
d'una situació
com aquesta?
greus,
gravíssimes.
jo m'atreviria a dir
que no es pot
muntar una societat
sobre aquests paràmetres
i tinc la impressió
que tots ens anem contaminant.
Senties dir moltes vegades
jo no vaig a missa
però no mato ni robo.
Hi havia una moral
molt estricta,
encara que molt reduccionista,
però que era
acceptada indiscutiblement.
Com a mínim
que li ho veia
aquests dos manaments.
Avui qui és el que no roba
ni mata?
Qui no ho fa
moltes vegades
perquè no pot.
Hi ha moltes maneres
de robar.
Hi ha moltes maneres
de matar.
Roba l'empresari
que no paga
el sou just
dels seus treballadors
i un sou just
no és pas el que marca
la llei,
sinó un sou suficient
que abasti
per a viure el treballador
i la seva família.
Amics,
moltes gràcies
per la vostra atenció
fins un altre dia
si adeu plau.
I ara
donem pas
a la glossa
semanal
del nostre pare
i pastor
el senyor
arcabisbe.
En aquesta ocasió
ens parlarà
d'un tema
que també preocupa
el nou sant pare
el qual,
no per res,
ha disposat
que la seva presa
de possessió
tingui lloc
el proper
19 de març,
diada de Sant Josep.
Els quatre vents.
Un comentari
de Monsenyor
Jaume Pujol Balcells,
arcabisbe
metropolità
de Tarragona
i Primat.
Déu vos guard.
Avui em correspon
parlar
sobre un tema
especialment grac,
Sant Josep
i les vocacions
al sacerdoci.
Semblen dos temes
diferents,
però estan molt relacionats,
tant que
a l'expos
de la Mare de Déu
se li encomana
la promoció
d'aspirants
al sacerdoci,
motiu pel qual
en la seva festa
el 19 de març
se celebra
el dia del seminari
en guany
sota el lema
Sé de qui me he fiat.
Són molts
els camins
pels quals
un jove
arriba al sacerdoci.
Prenguem un cas
el de Sant Enric d'Ossó,
un sant
de la nostra terra
nascut l'any
1840
a Vinebre
a la diòcesis
germana de Tortosa.
Ell volia
fer magisteri,
encara que la seva mare
li havia confiat
que li faria
molta il·lusió
que fos sacerdot.
El pare,
pel seu compte,
el va enviar a Reus
on li havia trobat feina
en un comerç
de teixits.
Estant a la capital
del Baix Camp,
eren freqüents
les seves visites
al santuari
de la Mare de Déu
de Misericòrdia
per confiar
a la verge
els seus dubtes
i les seves ànsies
fins que
va veure clara
la vocació.
Anys després,
superats els estudis
pertinents,
el trobem preparant-se
per a l'ordenació
sacerdotal
en un reces espiritual
dirigit
per Sant Antoni
Maria Claret,
un sant de professor
i un sant d'alumne.
Amb el temps,
Sant Enric d'Ossó
va exercir
un mestratge espiritual,
va fundar
la companyia
de Santa Teresa
de Jesús
i va resultar
que aquell noi
que volia ser mestre
va ser l'impulsor
d'una gran aventura educativa
que feliçment perdura
i que ha donat
fruits
inconmensurables.
Com ell,
joves de totes les èpoques
van rebre
la crida al sacerdoci
que és una vocació
de lliurement a Déu
i amor als altres
fins a donar
la vida sencera.
Com Sant Josep
responent
que sí
a la crida divina
i com aquest sant
el seu lliurement
es produeix
moltes vegades
enmig de la foscor
i els dubtes
fins i tot
de l'angoixa
de la qual també
l'espòs de Maria
va tenir experiència.
Però un cop
han pres el camí,
l'alegria
de complir
la voluntat de Déu
de ser
als seus peus,
la boca
i els braços
per a la predicació
de l'Evangeli
i l'administració
dels sacraments
supera qualsevol inquietud
i aquí té el cor
fins al punt
de poder volcar
en altres
la pau interior.
La condició
és que el sacerdot
aspiri a ser
enmig del món
un altre cris
sense reparar
els sacrificis
sempre gustosos
que això comporta.
El viat
Pere Terres
va escriure
El sacerdot
a l'altar
ha de sentir-se
realment víctima
d'una altra manera
seria
pur comediant.
Sé molt bé
que avui
els joves
tenen moltes dificultats
per escoltar
la paraula de Déu.
De les famílies
depèn principalment
que es creï
un ambient propici.
La posada en marxa
del seminari
Menor a Tarragona
es va fer
amb el desig
d'ajudar
a acompanyar
el discerniment
de possibles vocacions.
El camí
del seminarista
està fet
de llibertat
i generositat
i al final
el que val
és
en els qui
se sentin cridats
demanar
consell
i fiar-se
de Déu
per emprendre
un camí
que pot semblar
ardu
però que cal recórrer
com ho han fet
tants sacerdots
exemplars
que lliuren a Déu
la seva vida.
vull expressar-los
la meva gratitud.
Prego per tots
els qui serveixen Déu
en el sacerdoti
i pels qui
podrien servir-lo
en el futur.
Adeu-siau.
i les campanes
ens avisen
que és temps
acomiat.
Amics
i amigues
uïdors
del campanar
els deixem
en companyia
d'una música
ben alegre
per celebrar
que l'Església
té un nou
pastor
universal
el que fa
266
de la llista.
Això
mentre esperem
retrobar-nos
la setmana vinent
en aquest mateix punt
del dial.
Feliç
setmana
a tothom.
a tothom.
A tothom.
A tothom.
A tothom.
A tothom.
A tothom.
A tothom.
A tothom.
A tothom.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!