Fins demà!
Fins demà!
Us saludem, com ja és habitual en aquesta hora de poesia a Tarragona Ràdio,
Lluís Comas des del Control Tècnic i qui us parla, Maria Romano.
Alejandra Pizarnic va néixer el 29 d'abril de 1936,
filla d'immigrants llueus d'origen rus que van arribar a l'Argentina
després d'haver viscut un temps a París.
La seva mare i el seu pare no parlaven castellà quan es van instal·lar a Buenos Aires, als 27 anys.
Poc després d'arribar a la capital argentina, naixerien dues filles,
Míriam i Flora Pizarnic i Bromiker,
qui més endavant canviaria el seu nom pel d'Alejandra.
Excepte un germà del pare resident a París,
la resta de la família d'Alejandra Pizarnic moriria a l'holocaust del poble jueu
durant la Segona Guerra Mundial.
Alejandra Pizarnic va estudiar filosofia i lletres a la Universitat de Buenos Aires
i també va seguir classes de literatura, periodisme i pintura.
A més de ser una lectora inquieta, es va interessar per l'inconscient i per la psicoanàlisi.
Un tret característic de la seva personalitat és que va sentir una gran aversió per la política,
que ella justificava pel fet que la seva família hagués estat aniquilada a Europa,
tant per l'estalinisme com pel feixisme.
Per ella, la literatura tenia un únic compromís amb la qualitat.
El lirisme sensorial d'Alejandra Pizarnic va recollir influències dels simbolistes francesos,
especialment Rimbaud i Mallarmé, l'esperit del romanticisme i el surrealisme.
Però Pizarnic va ser una escriptora de difícil inscripció literària
que no va compartir els referents que caracteritzaven la generació dels 60,
que es centrava en els espais urbans i en el realisme social.
Va escriure una obra poètica profundament intimista,
amb una original sensibilitat i una gran imaginació.
Els seus temes giran al voltant de la infantesa perduda,
el dolor, la por, la sexualitat i, per sobre de tot, la mort.
Pizarnic també va escriure sobre temes que no es consideraven habituals
en la poesia femenina anterior, com ara la crueltat i la violència.
Durant la seva adolescència va prendre anfetamines per controlar l'obesitat
i això la va portar a llargues nits d'insomni.
Als seus poemes hi ha una insistència en la devoció per la nit com a espai de vida,
la llum com a negació de la vida, la salvació a través de la paraula
i la dialèctica d'elements suposats, amb un estil carregat d'oximorons i sinestèsies.
El seu primer llibre va ser La Tierra Massagena, publicat el 1955,
quan Pizarnic tenia 19 anys.
Més tard apareixerien L'última innocència i Les aventures perdides,
en què van anar guanyant importància l'inconscient i l'expressió surrealista.
Entre 1960 i 1964, Alejandra Pizarnic va viure a París,
on va col·laborar amb la revista literària Les lettres nouvelles
i va fer amistat amb escriptors com Julio Cortázar, Rosa Chacel i Octavio Paz.
Després regresarà a Buenos Aires, on publica els seus poemaris més destacats,
Los Trabajos i les Noches, Extracció de la Piedra de la Locura i l'Infierno Musical.
No només va escriure poesia, també obres en prosa com La Condesa Sangrienta,
la peça teatral Los Poseídos entre Lilas i el text La Bucanera de Pernambuco o Gilda la Polígrafa,
una obra peculiar per la seva intenció humorística i per tractar la temàtica sexual i obscena
en un to que acaba provocant una profunda angoixa.
Alejandra Pizarnic moria el 25 de setembre de 1972 als 36 anys
per una sobredosi de somnífers en una sortida de l'Hospital Psiquiàtric
on havia estat ingressada per una depressió.
Un final tràgic que, juntament amb la seva misteriosa personalitat,
la convertiria en un mite literari,
malgrat que la seva obra va trigar dècades en obtenir atenció i reconeixement internacional.
Avui, a Dents i Ungles, ens endinsem al món on Alejandra Pizarnic va buscar Aixo Pluc
creant la seva pròpia mitologia i els seus propis valors.
Un clima hermètic, al·lucinat i umbrívol que vinculem en la música
amb la cantant argentina de jazz Roxana Amet
i a una banda britànica de post-punk que iniciava la seva trajectòria als anys 70
i que ha estat considerada la inspiradora del rock gòtic.
Siuxi and the Bansis.
I want to give up life in this little world
Don't go up to where the air is still
And live the life of pleasantries
And then go learn the modern family
Overground from the community
Overboard for a day to take
Overground for normality
Overboard for a day to take
This limbo is a place
To be a digit in another state
To be a digit in another state
In another crowd
In another crowd
In another land
In another land
Overground from a formality
Overboard for a day to take
Overground for normality
Overboard for a day T
Overboard for a day to take
Overground for normality
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!


Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!


Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
!
!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
La яula se ha vuelto pájaro
Y se ha volado
Y mi corazón está loco
Porque aúlla a la muerte
Y sonríe detrás del viento
A mis delirios
¿Qué haré con el miedo?
¿Qué haré con el miedo?
Fins demà!
Ya no baila la luz en mi sonrisa, ni las estaciones queman palomas en mis ideas.
Mis manos se han desnudado y se han ido donde la muerte enseña a vivir a los muertos.
Señor, el aire me castiga el ser.
Detrás del aire hay monstruos que beben de mi sangre.
Es el desastre.
Es la hora del vacío, no vacío.
Es el instante de poner cerrojo a los labios, oír a los condenados gritar,
contemplar a cada uno de mis nombres ahorcados en la nada.
Señor, tengo veinte años.
También mis ojos tienen veinte años y, sin embargo, no dicen nada.
Señor, he consumado mi vida en un instante.
La última inocencia estalló.
Ahora es nunca o jamás.
O simplemente fue.
¿Cómo no me suicido frente a un espejo y desaparezco para reaparecer en el mar,
donde un gran barco me esperaría con las luces encendidas?
Como no me extraigo las venas y hago con ellas una escala para huir al otro lado de la noche.
El principio ha dado a luz el final.
Todo continuará igual.
Las sonrisas gastadas, el interés interesado, las preguntas de piedra en piedra,
las gesticulaciones que remedan amor.
Todo continuará igual.
Pero mis brazos insisten en abrazar al mundo,
porque aún no les enseñaron que ya es demasiado tarde.
Señor, arroja los péretros de mi sangre.
Recuerdo mi niñez, cuando yo era una anciana.
Las flores morían en mis manos,
porque la danza salvaje de la alegría les destruía el corazón.
Recuerdo las negras mañanas de sol,
cuando era niña,
es decir, ayer,
es decir, hace siglos.
Señor, la jaula se ha vuelto pájaro
y ha devorado mis esperanzas.
Señor, la jaula se ha vuelto pájaro.
¿Qué haré con el miedo?
Gracias por ver el video.
Correr, no sé dónde,
aquí o allá,
singulares recodos desnudos.
Basta correr.
Trenzas sujetan mi anochecer
de caspa y agua colonia,
rosa quemada,
fósforo de cera,
creación sincera en surco capilar.
La noche desanuda su bagaje
de blancos y negros.
Tirar,
detener su devenir.
Mis alas,
dos pétalos podridos.
Mi razón,
copitas de vino agrio.
Mi vida,
vacío,
bien pensado.
Mi cuerpo,
un tajo en la silla.
Mi vaivén,
un gong infantil.
Mi rostro,
un cero disimulado.
Mis ojos,
a trozos de infinito.
mi rostro.
Mi rostro,
mi rostro.
Bona nit
Bona nit
Solo la sed, el silencio, ningún encuentro.
Cuídate de mí, amor mío, cuídate de la silenciosa en el desierto,
de la viajera con el vaso vacío y de la sombra de su sombra.
Ahora bien, ¿quién dejará de hundir su mano en busca del tributo para la pequeña olvidada?
El frío pagará, pagará el viento, la lluvia pagará, pagará el trueno.
Por un minuto de vida breve, única de ojos abiertos.
Por un minuto de ver, en el cerebro, flores pequeñas,
danzando como palabras en la boca de un mudo.
Ella se desnuda en el paraíso de su memoria.
Ella desconoce el feroz destino de sus visiones.
Ella tiene miedo de no saber nombrar lo que no existe.
Salta con la camisa en llamas, de estrella a estrella, de sombra en sombra.
Muere de muerte lejana, la que ama al viento.
Memoria iluminada, galería donde vaga la sombra de lo que espero.
No es verdad que vendrá.
No es verdad que no vendrá.
Estos huesos brillando en la noche.
Estas palabras como piedras preciosas en la garganta viva de un pájaro petrificado.
Este verde muy amado.
Este lila caliente.
Este corazón solo misterioso.
Un viento débil, lleno de rostros doblados, que recorto en forma de objetos que amar.
Ahora, en esta hora inocente, yo y la que fui, nos sentamos en el umbral de mi mirada.
No más las dulces metamorfosis de una niña de seda sonámbula ahora en la cornisa de niebla.
Su despertar de mano respirando, de flor que se abre al viento.
Su despertar de mano respirando, de flor que se abre al viento.
Su despertar de mano respirando, de flor que se abre al viento.
Su despertar de mano respirando, de flor que se abre al viento.
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit