A Malaques Compasos
donen pas al programa
Habaneras desde el Balcó
des de Tarragona Ràdio
Avui, programa 489
Libertad
de gallos
i de mancar
El meu avi
El meu avi
El meu avi
va anar a Cuba
a bordo
del català
el millor
barco de guerra
de la flota d'ultramar
El timor
i el nostre amor
i catorze mariners
eren nascuts a Calella
eren nascuts a Palafrugell
Quan el català
sortia a la mar
els nois de Calella
feien un cremat
mans a la guitarra
solien cantar
solien cantar
visca Catalunya
visca el català
visca el català
Arribaren temps de guerres
de perfidies
de perfidies
i traïcions
i en el mar
de les Antilles
retronaren
els canons
i els mariners
de Calella
i el meu avi
enmig de tots
varen morir
a coberta
varen morir
al peu
del canó
quan el català
sortia a la mar
cridava el meu avi
apa nois que he estat
a la mar
però els valents
de Bordo
no varen tornar
no varen tornar
tingueren la culpa
els americans
quan el català
sortia a la mar
els nois de Calella
feien un cremat
mans a la guitarra
solien cantar
solien cantar
visca Catalunya
visca el català
visca Catalunya
visca el català
no hay la manera tan coneguda
d'Ortega Monasterio
exacte
el meu avi
ara el dúo
Coiba porta en una manera d'un dels seus components, de Jorge Larduet, concretament,
i el títol Jardín Florido.
En un jardín florido, una alquídea observe,
y a medida que avanzaba, de ella yo me enamoré.
Le dije lo que sentía, y mis poemas también,
de pronto se sonrojaba, y pude probar su miel.
Sus pétalos coloridos se abrieron y pude ver,
sus lágrimas que caían, no se pudo contener.
Mas pude salir del sueño, que me estaba consumiendo,
y al lado sobre la cama, sentí su cuerpo vibrar.
Y en un abrazo candente, le pude manifestar,
lo mucho que la he querido, y no la podré olvidar.
En un jardín florido, una alquídea observe,
y a medida que avanzaba, de ella yo me enamoré.
Le dije lo que sentía, y mis poemas también,
de pronto se sonrojaba, y pude probar su miel.
Sus pétalos coloridos, se abrieron y pude ver,
sus lágrimas que caían, no se pudo contener.
Más pude salir del sueño, que me estaba consumiendo,
y al lado sobre la cama, sentí su cuerpo vibrar.
Y en un abrazo candente, le pude manifestar,
lo mucho que la he querido, y no la podré olvidar.
Lo mucho que la he querido, y no la podré olvidar.
La villa o la vila de Tolosa és un lloc molt important de habaneras.
Des de fa moltíssims anys es canten especialment els carnavals.
Bé, aquí ve una interpretació, no és grup, és una orquestra,
concretament et incarnatus, camera, orquestra.
Des de Tolosa es porta aquesta manera,
pelo, siri, siri, o també, ikusi, noenian.
Bé, aquí vej, aquí vej, aquí vej.
Bé, aquí vej.
Bé, aquí vej.
Bé, aquí vej.
Bé, aquí vej.
Bé, aquí vej.
Bé, aquí vej.
Bé, aquí vej.
Bé, aquí vej.
Bé, aquí vej.
Bé, aquí vej.
Bé, aquí vej.
Bé, aquí vej.
Bé, aquí vej.
Bé, aquí vej.
Bé, aquí vej.
Bé, aquí vej.
Bé, aquí vej.
Y después de aquesta obra instrumental, desde Tolosa, enseñan a Bebo Valdés y Diego El Cigala.
Aquel gran CD que van grabar en el año 2003, hay un son, lágrimas negras, pero una manera, entre los no títulos del trabajo.
De letra de Guillermín Aramburu, la música de María Teresa Vera, la veo concretamente de Diego El Cigala, el piano de Bebo Valdés, veinte años.
¿Qué te importa? ¿Qué te ames?
Si tú no me quieres ya
El amor que ya ha pasado
No se puede
Recordar
Fui la ilusión de tu vida
Un día
Le amo ya
Hoy represento el pasado
No me puedo
Conformar
Si las cosas
Que uno quiere
Se pudieran alcanzar
Si me quisiera lo mismo
Que veinte años atrás
¿Con qué tristeza miramos
Un amor
Que se nos va
Es un pedazo
Es un pedazo
Del alma
Que se arranca
Sin piedad
Oh
Allo
Would you
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!


Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!


Fins demà!

Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!


Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
I ho donà!
In Люcle!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Dèctor!
Des demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Així finalitzem el programa 489 de Baneras, des del Balcó, des de Tarragón, Ràdio.
Sílvia, García i Jordi Perdiño, ens deiem adeu.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!


Fins demà!
Fins demà!