El campanar
Torna a sonar les nostres campanes.
És l'hora del campanar, el programa de ràdio que setmanalment prepara el Departament Diocesà
per als mitjans de comunicació social de l'Arquivisbat de Tarragona
en col·laboració amb aquesta emissora.
El campanar el saluda amb motiu d'aquest diumenge 15 del Temps Ordinari
corresponent a una setmana amb un esdeveniment històric a recordar
el 220è aniversari de la presa de la Bastilla a París
inici de la Revolució Francesa
sí, aquella de la llibertat, igualtat i fraternitat
que va començar amb molt bones intencions i va acabar en una sagnant estafa.
Una cosa va tenir de bona, si més no
que els francesos celebren el 14 de juliol amb una gran festassa.
Bé, qui no es conforma?
El campanar arriba als seus receptors mitjançant el treball tècnic d'en Santi Grimau
i amb les veus de Montse Sabater i d'un servidor, Didac Bertran.
I parlant d'esdeveniments, en aquests cas religiosos,
n'hi ha un de molt bonic que s'escriurà el proper dimarts
el 16 de juliol, la festivitat de la Mare de Déu del Carme
que tanta devoció desperta entre els nostres mariners.
Sobre això ens parla avui el nostre pare i pastor,
el senyor arcabisbe, en la seva glossa.
Els quatre vents.
Un comentari de Monsenyor Jaume Pujol Balcells,
arcabisbe metropolità de Tarragona i Primat.
Déu vos guard.
Els grans esdeveniments tenen moltes vegades començaments discrets.
L'anunci de l'arribada al món del Messia és tan esperada durant segles
al barrebre una jove jueva de Nazaret de nom Maria,
sense que res trascendís fora de la seva intimitat en els primers moments.
L'11 de febrer de 1858 va esdevenir-se un altre fet també en el silenci més absolut.
Només el paratge del riu Gap va ser testimoni de l'aparició de la Mare de Déu
a una noia filla d'un moliner de Lourdes.
La història de les successives manifestacions de la Mare de Déu a Bernadette Subiru,
de les incomprensions i rebuixos que va patir, és molt coneguda,
però encara ho és més la devoció universal que se centra en aquest punt geogràfic del sud de França,
al qual milions de persones acudeixen cada any de manera personal o organitzada.
En aquestes dates estiuenques en què ens trobem,
Tarragona pellegrina un cop més al Santuari Marià.
Ho fa en el marc dels pellegrinatges que porta a terme l'Hospitalitat de la Mare de Déu de Lourdes
des de fa 40 anys.
Va ser l'any 1973 quan, per feliç iniciativa de l'arquivisbe Josep Ponigol,
es va constituir aquesta associació que és dins l'àmbit de la delegació diocesana de la Pastoral de la Salut,
sentent-ne el primer president i conciliari, mossèn Ramon Mercader.
Des de llavors han estat milers els malalts que han pogut viatjar a la gruta de Massabiel
gràcies a innombrables voluntaris que els acompanyen.
Des del primer moment de les meves responsabilitats episcopals
he volgut viatjar amb ells i afegir el meu petit esforç al de tants cuidadors.
Gràcies a això, sóc testimoni de l'alegria que presideix tant l'estada de les persones malaltes
com d'aquelles que les ajuden, formant part del pellegrinatge de Tarragona,
però confosos entre altres pellegrins de totes les llengües i races arribats d'Europa i de països llunyans.
Bernadette va morir el 16 d'abril de 1879 i va ser canonitzada el 8 de desembre de 1933,
en guany farà 80 anys.
Sobretot a partir d'aquesta data, la devoció a aquesta santa va passar a ser universal
i va molt lligada a una pràctica cristiana que vull recomanar vivament,
el res del Sant Rosari.
La jove en portava un a la butxaca quan se li va aparèixer la Mare de Déu
i el va començar a resar a la seva presència.
Voldria que en totes les famílies cristianes fos habitual el res d'aquesta pregària mariana per excel·lència,
que encara que sigui difícil evitar les distraccions en algun moment,
fem el propòsit de resar-lo amb el pensament posat en la Mare de Déu
i en els misteris de la vida de Cris.
El papa francès ens anima a resar-lo.
Oferim-lo sovint pels malalts.
Tant a Lourdes com a casa nostra,
podem pensar en ells i demanar per les seves necessitats.
Els malalts són els preferits de Cris.
També han d'estar en el primer pla dels nostres pensaments i intencions.
Adéu-siau.
Les lectures d'aquest diumenge són molt interessants
i l'Evangeli és senzillament colpidor.
Potser és un dels més colpidors dels quatre textos del Nou Testament,
dels quatre textos evangèlics.
És un fragment del que va escriure Sant Lluc, capítol 10,
des del verset 25 fins al verset 37.
Escoltem-lo.
Un mestre de la llei es va aixecar
i per posar prova a Jesús li va fer aquesta pregunta.
Mestre, què haig de fer per a posseir la vida eterna?
Jesús li digué.
Què hi ha escrit amb la llei?
Què hi llegeixes?
Ell va respondre.
Estima el Senyor, el teu Déu,
amb tot el cor, amb tota l'ànima,
amb tota la força i amb tot el pensament.
I estima els altres com a tu mateix.
Jesús li digué.
Has respost bé.
Fes això i viuràs.
Però ell, amb ganes de justificar-se,
preguntar a Jesús.
I qui són els altres que haig d'estimar?
Jesús va contestar dient.
Un home baixava de Jerusalem a Jericó
i va caure en mans d'uns bandolers
que el despullaren,
l'apallissaren
i se n'anaren deixant-lo mig mort.
Casualment,
baixava per aquell camí un sacerdot.
Quan el veia,
passava llarg per l'altra banda.
Igualment, un l'habita
arribant a aquell indret.
veia l'home i passar de llarg per l'altra banda.
Però un samarità que anava de viatge
va arribar a prop d'ell.
El veia i s'encompedir.
S'hi acostar,
li amorosí les ferides amb oli i vi
i les hi en van anar.
Després, el pujar a la seva pròpia cavalcadura,
el duguer a l'hostal
i se'n va ocupar.
L'endemà va treure's dos denaris
i els va donar a l'hostaler dient-li
ocupa't d'ell
i quan jo torni a passar
et pagaré les despeses que facis de més.
Quin d'aquests tres
et sembla que es va comportar
com el proísme de l'home
que va caure en mans dels bandolers?
Ell respongué.
El qui el va tractar amb amor
Llavors Jesús li digué
Ves
i tu fes igual.
No els ha passat mai
d'estar amb un humor una mica travessat?
Fa uns dies
vaig sentir dues notícies ben curioses
que em van fer sorgir pensaments
ben poc cristians.
Ho he de confessar.
Anem per la primera.
D'un temps en sa,
la casta dirigent del sistema,
és a dir, els polítics,
els funcionaris
de les organitzacions empresarials,
els representants
de les multinacionals
i de les grans organitzacions mercantils,
etcètera, etcètera,
estan llançant
amb la col·laboració dels mitjans
la idea
que hem d'oblidar els drets laborals
i treballar com els xinesos,
convertint l'ésser humà
en instrument
al servei del treball
i no al treball
com a activitat humana
per a la realització personal.
És el que deia
un important dirigent empresarial.
La veritat és que
ja ni tan sols
es guarden les formes
per amagar
que en l'actual sistema,
com sentenciava
l'escriptor
Àngel Denivet,
l'esclavitud
s'ha posat en banda.
Doncs bé,
si per tot aquest cas
de dirigent
el model
és la Xina,
crec que aquesta qüestió
s'ha d'estendre
a altres àmbits.
I ara tenim
la segona notícia.
el ministre
de Ferrocarril xinès
ha estat condemnat
a mort
per corrupció.
He de dir
que sóc un adversari
decidit
d'aquesta barbaritat
que és la pena de mort.
Ara,
si em permeten
desverijar una mica,
podríem reclamar
que,
seguint l'exemple xinès,
que tan agrada
a la classe dirigent
del sistema,
sigui també
el xinès
el model
per tractar
la corrupció
de la casta
política i empresarial.
Aleshores,
què?
Seguim l'exemple xinès
que tants entusiasmes
aixeca
entre la casta
política i empresarial?
Pena de mort
i execucions
sumàries
per parlamentaris,
sindicalistes grocs,
directius
de grans empreses,
banquers corruptes,
funcionaris
prioricadors,
si volen
el model xinès
per als treballadors,
que hi vagi
el mateix paquet
la tipificació penal
per a la corrupció.
Oi que no agrada
gens la proposta?
Doncs entesos.
Enguany
se celebra
el 200 aniversari
del naixement
de la mare
Antònia París,
la fundadora
de les missioneres
claretianes.
I per parlar
d'aquest tema
tenim aquí
la germana
Iolanda Kafka,
missionera
claretiana
que procedeix
de Polònia.
Canviarem una mica
de llengua
per facilitar
una mica les coses
i de pas,
després de desitjar-li
una bona estada
entre nosaltres,
hola,
com estem?
Gràcies.
Quina és
Maria Antònia París?
Maria Antònia París
és una mujer
de aquí,
de Catalunya.
Ha nascido
el 28 de junio
de 1813
en el camp de Tarragona
en un pueblo
Balmol
cercano a Tarragona
aunque su familia
era de aquí
y por razón
de la guerra,
de los desplazamientos
tuvo que refugiarse allí
y allí nació
y vivió luego
en Tarragona
en la plaza
de los Cedazos
donde su familia
tenía la casa.
Movida
por deseos
de servir a Dios
y de entregar
su vida
va practicando
la oración
del encuentro
con Dios
y esto le lleva
a descubrir
su vocación.
Entra en la compañía
de María
que probablemente
era también
el lugar
donde ha recibido
su primera educación
y allí
experimenta
en la oración
una invitación
especial
de Dios
que
la llama
a fundar
una orden nueva.
Pero ella
no es que responda
inmediatamente
a esta llamada.
Ella
va a necesitar
tiempo
para discernirla.
En esto
le ayuda
un famoso
canónico
que aquí
ha vivido
muchos años
en Tarragona
el doctor Caizal
y el padre
Claret
que por entonces
es ya
predicador
conocido
por esa zona
de España
que
también
de alguna manera
fue indicado
por Dios
como el que va
a colaborar
en esta fundación.
Llevan años
en discernimiento
y por fin
sale de
Compañía de María
se establece
un tiempo breve
en Tarragona
mientras Claret
es llamado
a Cuba
a ser arzobispo.
¿Será interrumpido
ese proyecto?
¿Será frustrado
ese proyecto?
No
porque Claret
como también
París
a su vez
siguen atentos
a lo que
ocurre
en la historia
y
conociendo
la realidad
de Cuba
conociendo
los deseos
de la madre
París
la llama allí.
Acoge
su deseo
de servir
a Dios
su inspiración
que todavía
va a necesitar
un discernimiento
y bueno
y empieza
una etapa nueva
de la vida
de Antonia
que
se va
a trasladar
a Cuba
y allí
va a tener
origen
el nacimiento
del instituto.
La madre
María Antonia
París
vivió
en una época
muy convulsa
igual como
el padre
Claret
no fue
aquel tiempo
tranquilo
precisamente
ahora
estamos viviendo
también
unos tiempos
complicados
de crisis
convulsos
en muchas partes
del mundo
que representa
la figura
de la madre
María Antonia
París
ahora
a 200 años
vista
de su
nacimiento.
Bueno
primero
como mujer
ha sido
una mujer
muy decidida
y su fuerza
no era
simplemente
un valor
humano
sino que
era una mujer
que
tomaba
esa fuerza
de la oración
del encuentro
con Dios
de la búsqueda
de la voluntad
de Dios
era una mujer
de muchísimo coraje
muchísima valentía
porque
atreverse
a cruzar el océano
con un grupito
de jóvenes
solo con ese deseo
de perseguir
lo que Dios
le había inspirado
eso
es
una
fortaleza
que transmite
solo
al leerlo
uno queda impactado
la fortaleza
suya
consistía
también
en la esperanza
y en la confianza
que creo que
para el mundo
de hoy
también
cómo es posible
que en un tiempo
de tantos conflictos
de persecuciones
de la iglesia
que ella vivió
ella
no se haya
quedado
aplastada
inmóvil
y
o simplemente
quejosa
ella
ha sabido
encauzar
lo que Dios
le había
encomendado
o sea que
la llamamos así
una mujer
que sabía
abrir caminos
aunque eran
difíciles
las iba
abriendo
por otro lado
es una mujer
de
de fe
que
se alimentaba
de la palabra
de Dios
es un
es un
un pilar
en su vida
aunque
en su época
la palabra
como leída
como manejada
no era muy frecuente
sobre todo
pensando en las mujeres
ella
tuvo una experiencia
fuerte
de esta palabra
en su corazón
en su oración
y es lo que
va
a machacadamente
repetir
diciendo
que
toda
fuerza
de la renovación
de la vida cristiana
arranca de la palabra
y en esto
es actualísima
creo también
que en su visión
de
del camino
de renovación
de las comunidades
cristianas
de la iglesia
es muy actual
y la verdad
es que cuando
hoy
escuchamos
al papa
francisco
sin pretensiones
ciertamente
pero
resuena
en nosotras
aquel mensaje
de la fundadora
que ella
escribía
hace 200 años
no
menos verdad
porque 200 años
hace que nació
pero
en esta visión
de
de volver
a la sencillez
evangélica
de
volver
a adorar
a Cristo
como señor
de la vida
y
volver
también
a la
fortaleza
que tiene
la evangelización
como
como una tarea
de todos los cristianos
pues me parece
que son
respuestas
que van
más allá
de
de cosas
concretas
estructurales
o
institucionales
pero son
de base
y para
todos
hablando de
respuestas
estaba pensando
en una famosa
frase que dicen
que no hay
ninguna
pregunta
indiscreta
sino
respuestas
indiscretas
vamos a ver
voy a jugar
un poco
el papel
del abogado
del diablo
y
a una mujer
a una mujer
que trabaja
dentro
de la iglesia
para la iglesia
hablando
de otra mujer
María Antonia
a París
que dedicó
toda su vida
a la iglesia
que puede
decirse
a la mujer
de hoy
que
de la cual
pueda ser
no sé
un poco
el reflejo
María Antonia
a París
en su
intuición
en la intuición
de María Antonia
hay
un lugar
específico
para
la mujer
en dos
dimensiones
yo encuentro
uno
es
la madre
la que
educa
a los hijos
entonces
ella cuida
de la formación
de la niñez
porque a través
de ella
llega a la familia
y también
se preocupa
de
formar
a las mujeres
en lo espiritual
ella
tenía deseo
de crear
centros
de espiritualidad
de ejercicios
para las mujeres
porque a través
de la formación
cristiana
puede infundir
un talante
específico
en las comunidades
sociales
no solamente
en la iglesia
a través de eso
y segunda dimensión
es la mujer
religiosa
consagrada
que
arraigada
en el evangelio
en el amor
a Cristo
por la vida
radical
de
los consejos
evangélicos
especialmente
de la pobreza
sea capaz
de anunciar
el evangelio
por su vida
y por la práctica
hay una frase
que
ella percibe
del Señor
que le dice
yo quiero
una orden nueva
no en la doctrina
sino en la práctica
entonces
creo que
estos serían
así
los elementos
más
fuertes
que ella dice
hoy
a la mujer
que
cada vez más
pueda ser
protagonista
con una
fuerte
profunda
espiritualidad
cristocéntrica
y
palabra céntrica
si se puede decir así
queda
muy
gráfico
muy explícito
año
de la fe
año
también
de
beatificación
de mártires
aquí
en
Tarragona
en el próximo
mes
de octubre
visto
desde
las
misioneras
claretianas
cómo se sienten
estos dos
elementos
que van juntos
porque
lo que es
la beatificación
será la culminación
precisamente
del año
de la fe
aquí en España
nos preguntábamos
a lo largo de todo este año
las claretianas
en qué sentido
la madre
Antonia
es
testigo
de fe
bueno
lo es
por el hecho
mismo
de ser
una mujer
bautizada
que ha
convertido
la fe
en una manera
de vivir
no solamente
en una etiqueta
pero
en ella
destacan
elementos
además
de los que
ya hemos
dicho
conversado
la confianza
puse
toda
mi confianza
en Dios
cierta
y segura
parece una
repetición
de que siempre
andaría
bajo su sombra
eso
es una
certeza
no solamente
una frase
que ella cita
sino es una certeza
que ella demuestra
en los hechos concretos
cuando atravesa
el océano
cuando luego
tiene dificultades
en la fundación
cuando luego
tiene dificultades
en las comunidades
en la obra
apostólica
ella también
aunque
implícitamente
hablaba
del
del testimonio máximo
de la fe
que es el martirio
porque dice
yo con ganas
ofrecería
mi vida
por la iglesia
por su restauración
y si mil
tuviere
mil
las ofrecería
o sea
que
se puede decir
así
aunque
parezca
un poco
superficial
pero se las tomó
en serio
se las tomó
en serio
y
en este sentido
nosotras
vemos que
es
un personaje
que todavía
tenemos que
explorar
y darlo
a conocer
más
muchas gracias
a la hermana
Yolanda Kafka
misionera
claretiana
y
no le decimos
adiós
sino hasta siempre
y
le haríamos
un pequeño
sugerimiento
si ella acepta
que sería
de que
siempre que venga
a Tarragona
se acerque
por nuestros estudios
aquí en el Arzobispado
y hablaremos
de la hermana
propiamente
dicha
de la hermana
Yolanda Kafka
pero también
de María Antonia
París
del padre
Claret
porque son
tantos y tantos
los ejemplos
en ese tiempo
que necesitamos
de nueva
evangelización
que
siempre será
bueno
que nos vayan
refrescando
la memoria
de lo que hicieron
otras personas
antes que nosotros
y que son realmente
absolutamente
actuales
Gracias por esa invitación
y pienso también
que
si vengo con otras
hermanas
claretianas
nos sentiremos
todavía más
en familia
Encantados
de poderla recibir
aquí en el Campaná
Gracias
I les campanes
ens diuen
que això
és tot
per avui
El Campaná
tornarà
si no vol
la setmana
vinent
Però abans
d'acomiadar-nos
i per si
hi ha algun
amic francès
escoltant-nos
comencem
a sentir
una marxa
consolar
francesa
que ens porta
a les acaballes
del segle XVIII
una època
tan convulsa
com la que ens
està tocant
i ara sí
amics i amigues
oïdors
del Campaná
gràcies
per la seva atenció
i Feliz Semana
a tothom
a tothom
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!