La Resurrecció de Jesucrist
El Campanar és una realització del Departament dels Mitjans de Comunicació Social de l'Arquebisbat de Tarragona
que arriba fins a vostès gràcies a la tasca, a la part tècnica d'en Santi Grimau
i d'en Montse Sabater i d'un servidor, Dirac Bertran, davant el micròfon.
Jesús havia ressuscitat, ja ho sabem dels diumenges precedents.
I sabem també que Jesús, durant molts dies, va multiplicant les aparicions dels apòstols
per confirmar-los en la fe de la seva ressurrecció
i per donar-los els últims detalls sobre la missió i la Constitució de l'Església.
Per això escoltem l'Evangeli de la Missa Dominical.
És segon Sant Joan, capítol 21, versets 1 al 19.
Jesús es va tornar a aparèixer als deixebles per al llac de Tiberíades.
L'aparició va ser d'aquesta manera.
Es trobaven plegats Simó Pera, Tomàs, l'anomenat Bassó,
Natanael, decanà de Galilea, els fills de Zebedeu i dos deixebles més.
Simó Pera els diu...
Me'n vaig a pescar.
Els altres li diuen...
Nosaltres també venim amb tu.
Sortiren, doncs, i pujaren a la barca,
però aquella nit no van pescar res.
Quan va despuntar el dia,
Jesús es presentava a vora el llac,
però els deixebles no s'adonaven que fos ell.
Llavors Jesús els digué...
Nois, no teniu res per menjar?
Li respongueren...
No.
Ell els digué...
Tireu la xarxa a la dreta de la barca i trobareu peix.
Així ho van fer.
I ja no la podien estirar de tants peixos com hi havia.
Llavors aquell deixeble que Jesús estimava diu a Pera...
És el Senyor.
Així que Simó Pera va sentir que era el Senyor,
es posar el vestit que s'havia tret i es llençà a l'aigua.
Els altres deixebles, que només eren a uns cent metres de terra,
van arribar amb la barca, arrossegant la xarxa plena de peixos.
Quan baixaren a terra,
veieren pa i unes brases amb peix coenci.
Jesús els diu...
Porteu peixos dels que acabeu de pescar.
Simó Pera pujava a la barca i va estirar cap a terra la xarxa plena de peixos.
Eren cent cinquanta-tres peixos grossos.
Tot i haver-hi tant de peix, la xarxa no es va esquincar.
Jesús els digué...
Veniu a menjar.
Cap dels deixebles no gosava preguntar-li qui era,
perquè sabien que era el Senyor.
Jesús s'acostà,
prengué el pa i els el donava.
Igualment va fer amb el peix.
Aquesta fou la tercera vegada que Jesús es va aparèixer als deixebles
després de ressuscitar d'entre els morts.
Quan hagueren menjat,
Jesús va preguntar a Simó Pera.
Simó, fill de Joan,
m'estimes més que aquests?
Ell li respongué...
Sí, senyor.
Tu saps que t'estimo.
Jesús li diu...
Pastura els meus anyells.
Per segona vegada li pregunta...
Simó, fill de Joan,
m'estimes?
Ell li respon...
Sí, senyor.
Tu saps que t'estimo.
Jesús li diu...
Pastura les meves ovelles.
Li pregunta Jesús per tercera vegada...
Simó, fill de Joan,
m'estimes?
Peres va entristir que Jesús li preguntés per tercera vegada si l'estimava
i li respongué...
Senyor, tu ho saps tot.
Ja ho saps que t'estimo.
Li diu Jesús...
Pastura les meves ovelles.
T'ho ben asseguro.
T'ho ben asseguro.
Quan eres jove et senyies tu mateix i anaves on volies.
Però les teves belleses obriràs els braços i un altre et senyirà per portar-te allà on no vols.
Jesús va dir això per indicar amb quina mort Pere havia de glorificar Déu.
Després d'aquestes paraules, Jesús va afegir...
Segueix-me.
Aquesta pàgina de Joan és un dels fragments de l'Evangelis més rics i més importants.
Joan l'escriu en les acaballes de la seva vida, quan ja l'Església és una institució.
Bastants anys després que havia mort Pere crucificat a Roma,
hi havia tingut ja diversos successors en el pontificat d'aquesta Església Mare.
Però millor que donem la benvinguda a la nostra companya Montse Sabater i a mossèn Joan Magí,
president de l'Associació Bíblica de Catalunya.
Benvinguts.
El dia 14 d'abril celebrem el diumenge tercer de Pasqua.
Mossèn Joan Magí, com ens fan avançar amb la gràcia que transforma les lectures d'avui?
La nostra comunió ens fa experimentar la força de la comunió amb Jesús,
proclamar la seva paraula i ser-ne testimonis,
unir-nos a l'experiència de tots els seus seguidors,
cadascú amb els propis dons que l'Esperit Sant manifesta
en totes les trobades viscudes amb esperança i alegria.
La nostra comunió manifesta la gràcia que ens renova.
Els dons de l'Esperit Sant distribuïts en cadascú de nosaltres
es van experimentant en l'Església que creix.
La comunió és obra de la paraula.
La comunió fa visible la presència de Jesús que viu i proclama en tots els membres
de la seva Església el missatge de les Sagrades Escriptures.
El papa Benet XVI ens va dir
El Senyor pronuncia la seva paraula perquè la rebin aquells que han estat creats
precisament per mitjà de la paraula mateixa.
Ha vingut a casa seva.
La paraula no ens és originàriament aliena
i la creació ha estat estimada en una relació de familiaritat amb la vida divina.
El pròleg del Quart Evangeli ens situa també davant els rebuig de la paraula divina
per part dels seus que no l'han acollit.
No rebre vol dir no escoltar la seva veu, no configurar-se amb la paraula.
En canvi, quan l'ésser humà, encara que sigui fràgil i pecador,
surt sincerament a l'encontre de Crist, comença una transformació radical.
A tots els que l'han rebut, els ha concedit de ser fills de Déu.
Rebre la paraula vol dir deixar-se plasmar per ella
fins al punt d'arribar a ser, pel poder de l'Esperit Sant,
configurats a Crist, el fill únic del Pare.
És el principi d'una nova creació.
N'és la criatura nova, un poble nou.
Com veiem la força de la paraula en la primera lectura?
El llibre dels Fets dels Apòstols ens presenta la valentia espontània de Pere i els altres apòstols.
Han vist la força de Déu en la resurrecció de Jesús
i estan vivint aquesta força en el seu testimoniatge.
Ningú no els pot frenar.
Viuen la seva comunió, han descobert el valor de la conversió i del perdó dels pecats.
Saben que a la salvació no es troba en les lleis humanes
i no tenen por dels qui es volen, les volen imposar per la por.
I la segona lectura?
L'autor del llibre de l'Apocalipsi ens posa al mig de tots els que han captat i acceptat el missatge alliberador de Jesús.
L'anyell d'agullat, digne de tot poder, riquesa, saviesa, força, honor, glòria i lluança.
La paraula que ens converteix en un ofrent agradable a Déu, santificada per l'Esperit Sant.
La paraula que fa esclatar d'alegria tota la creació, obra de la seva força i alliberada per la seva salvació.
Què ens hi afegeix el text de l'Evangeli?
El text de l'Evangeli de Joan ens crida a treballar de la barca de Pere.
A veure Jesús, que ens prepara a l'esmorzar, a reunir els peixos alliberats pels llaços de la comunió,
a sentir-nos a gust de l'amor de Jesús, que sap fins a quin punt arriba el nostre.
Ens invita a seguir Jesús pel camí que ens va marcant, un seguiment que respecta sempre el camí dels altres.
Posa la nostra seguretat d'amor en el coneixement que en té Jesús.
Nosaltres podem fixar-nos ara en Jesús i en la resta d'informacions carregades de significat
que ens presenten a aquestes pàgines darreres de Joan.
Hi veiem un Jesús ple de amor, de bondat, que està ja en el cel,
però que no troba manera de despendre's dels amics als que tan vol
i als que visita d'una manera tan familiar i tan cordial.
També hi trobem una barca, la de Pere, símbol de l'Església.
Guiada pel seu patró, que fa de Jesús, és l'encarregada d'omplir la xarxa amb homes de tot el món,
cridats a la salvació.
I com es va omplint la xarxa cada vegada més?
Déu-n'hi-do com l'Església creix i es multiplica amb homes de tota raça, poble i llengua.
Qui havia de dir, per exemple, amics i amigues del Campanar,
que un successor de Sant Pere vindria d'unes terres que, en aquells temps,
ningú ni tan sols s'imaginava que existissin.
Aquest passat dimecres, el papa francès va fer una nova catequesi
en el decurs de l'Audiència General a la plaça Sant Pere.
Escolteu-ho.
Queridos hermanos y hermanas,
deseo reflexionar sobre el valor salvífico de la resurrección de Jesús
en la que se funda nuestra fe
y por la que hemos sido liberados del pecado y hechos hijos de Dios
generados a una vida nueva.
Este es el don más grande que recibimos del misterio pascual de Cristo.
Dios nos trata como hijos,
nos comprende,
nos perdona,
nos abraza
y nos ama aun cuando nos equivocamos.
Esta relación de hijos
con el Señor
debe crecer,
debe ser alimentada cada día
con la escucha de su palabra,
la oración,
la participación en los sacramentos
y la práctica de la caridad.
Comportémonos como hijos de Dios
sin desanimarnos por nuestras caídas,
sintiéndonos amados por Él,
sabiendo que Él es nuestra fuerza,
porque Él siempre es fiel.
Ser cristianos
no se reduce solo a cumplir los mandamientos,
es ser de Cristo,
pensar,
actuar,
amar como Él,
dejando que tome posesión de nuestra existencia
para que la cambie,
la transforme,
la libere
de las tinieblas del mal y del pecado.
A quien nos pida razón de nuestra esperanza,
mostrémosle a Cristo
resucitado
y hagámoslo con el anuncio de la palabra,
pero sobre todo
con nuestra vida de resucitado,
porque nosotros también,
por el bautismo,
hemos resucitado como Cristo.
Saludo
cordialmente a los peregrinos
de lengua española,
provenientes de España,
Argentina,
México
y los demás países latinoamericanos,
en particular
al grupo de las diócesis de Galicia
con sus obispos,
así como a los sacerdotes
del curso de actualización
del Pontificio Colegio Español
y al grupo del Club Atlético
San Lorenzo de Almagro
de Buenos Aires.
Eso es muy importante.
invito a todos
a dar testimonio del gozo
de ser hijos de Dios,
de la libertad que da el vivir en Cristo,
que es la verdadera libertad.
Muchas gracias.
Fins aquí la catequesi del Papa Francesc.
Abans parlàvem de missió
i aquesta missió
d'anar omplint la xarxa
és una missió
que no correspon només a Pere,
encara que ell porti el comandament,
sinó que ens toca
com un compromís
a tots els que ens sentim a Església,
perquè tots volem ser apòstols de Crist.
Un primat,
el de Pere,
el del Papa,
que ens fa conscients
que on està Pere
hi ha l'Església
i allí també
hi està Jesucrist.
Per això,
la fidelitat
als nostres pastors
en comunió amb Pere
és fidelitat a Jesucrist.
I parlant de fidelitat a Jesucrist,
amics i amigues del Campanar,
dins el Congrés,
la responsabilitat d'Europa
en la persecució
dels cristians a Síria,
el bisbe de Zalegh,
el Liban,
monsenyor Issam John Darvish,
no es va mossegar la llengua
per descriure
la difícil situació
dels cristians
que fugien de Síria.
Si no resolem
la situació dels cristians
a l'Orient Mitjà,
això també arribarà a Europa.
L'extremisme islàmic
a la riba sud
de la Mediterrània
inevitablement
culpirà també
a la costa nord.
Una consideració
que sona
com una severa advertència
per mantenir l'atenció
sobre la difícil situació
dels cristians
a l'Orient Mitjà.
A Síria
no hi havia problemes
de convivència
entre cristians
i musulmans.
Ara,
després del que l'Occident
anomena
la primavera àrab,
va dir el bisbe Darwish,
s'han deteriorat
les condicions
de convivència
entre musulmans
i cristians.
A Síria,
avui,
hi ha extremistes
àrabs de Qatar,
d'Aràbia Saudita,
de Líbia,
de Paquistan
i de Chechènia
units pel desig
de matar cristians.
I podríem afegir
amb les armes
que els faciliten
els països occidentals,
és a dir,
la Unió Europea
i els Estats Units
d'Amèrica.
I el finançament
d'aquest model
de democràcia
que és l'Aràbia Saudí
que,
ves per on,
és l'únic país
del món
on no hi ha
ni una sola església.
De totes passades,
no sé pas
de què ens estranyem
si,
segons la cadena
nord-americana
Fox News,
l'exèrcit dels Estats Units
ha posat
a l'església catòlica
i a l'església evangèlica
en el mateix sac
d'organitzacions
terroristes
com Al-Qaeda,
criada
i finançada
per ells,
precisament,
o jamás.
Llavors,
per què molesten
tant els cristians?
I ara és el moment
d'escoltar
la glossa semanal
del nostre pare
i pastor,
el senyor arcabisbe,
la qual tracta
precisament
de la llibertat religiosa.
Els quatre vents.
Un comentari
de Monsenyor
Jaume Pujol Balcells.
Arquabisbe
Metropolità
de Tarragona
i Primat.
Déu vos guard.
El 7 de desembre
de 1965,
el Consell i Vaticà II
va aprovar
un dels seus documents
més significatius,
la Declaració
sobre la Llibertat Religiosa.
Crec que és interessant
reflexionar-hi
perquè va ser
un avenç
molt important
en la comprensió
d'una de les exigències
de la dignitat humana.
El text comença dient
A la nostra època,
els homes són cada vegada
més conscients
de la dignitat
de la persona humana,
creix en el nombre
dels qui exigeixin
poder actuar
segons les pròpies
iniciatives
i fruit
d'una llibertat
responsable
sense coaccions
i guiats
per la consciència
del deure.
I afegís més endavant,
la veritat
s'ha d'imposar
només per la força
de la mateixa veritat.
Fins aquí
les paraules
d'aquest text
del Consell
Vaticà II.
A Europa
del segle XXI
potser això
ens pot semblar
una obvietat.
No era
per descomptat
en altres èpoques.
Recordem
un humanista
com Erasme
de Rotterdam
que va acabar
els seus dies
refugiat a Friburg,
ciutat austríaca,
ja que,
segons la magnífica
biografia
d'Estefan Sveits,
va haver de fugir
de l'Oveina
perquè la ciutat
era massa catòlica
i de Basilea
perquè la ciutat
era massa protestant.
Quan sobrepassava
la meitat
del segle XX,
el Consell
li va aprovar
la declaració,
no va ser sense
una discussió prèvia
que va acabar
quan Pau VI
va donar
llum verda
perquè es votés
i es proclamés
solemnament.
En els països
amb una religió oficial,
com és el cas
d'Anglaterra,
on la reina
és cap
de l'Església
anglicana
o de l'Espanya
de l'època
on l'Església
catòlica
gaudia
de protecció especial,
la declaració
conciliar
va tenir
un impacte
especial.
El text
al que
ens referim
diu taxativament
que es comet
una injustícia
contra la persona
humana
i contra el mateix
ordre que deu
establert
per als homes
si és negat
a l'home
el lliure exercici
de la religió
en la societat
sempre que es respecti
el just ordre
públic.
Fins aquí
aquesta cita.
És una consideració
que s'estén
a les comunitats
religioses
dient
la immunitat
de coacció
en matèria religiosa
que es cau
als individus
els han de ser
reconegudes
també
quan actuen
comunitàriament.
Transcorregut
gairebé
mig segles
de la declaració
els catòlics
hem avançat molt
no només
en tolerància
sinó també
en la valoració
de les llavors
de veritat
que hi ha
en altres
confessions
religioses
però
és responsabilitat
de cada
un
de nosaltres
mantenir
alhora
la veritat
de la fe
catòlica
i la caritat
i col·laboració
amb les altres
confessions
particularment
amb les
cristianes.
Alhora
urgeix pregar
perquè
en altres parts
del món
s'obri pas
també
el criteri
de la llibertat
religiosa
com a bé
essencial
de la humanitat.
Són freqüents
també avui
els atacs
i matances
entre comunitats
religioses
els incendis
d'esglésies
i martiris
de sacerdots
o de seglars
en països
d'Àfrica
sobretot.
Com més
es repeteixen
les persecucions
com les que van patir
els primers cristians
i la necessitat
de perdonar
com
assembrer
de futur
d'una pau
veritable
que és la pau
de Cris.
Adéu-siau.
Sovint
parlem de lleis
i potser ens oblidem
que de fet
només hi ha
una llei
la de l'amor
a Jesucrist
per a tots
els que volem
treballar
pels altres.
En estimar
Jesucrist
ells
ens llança
a l'espostulat.
No hi ha apòstol
que no estimi
Jesucrist
i qui treballa
sense
un gran amor
a Jesucrist
amor que porta
fins al sacrifici
no estima
ni és apòstol
més que de nom.
La preocupació
social
forma part
d'aquest apostolat.
Per això
saludem
novament
a la Montse Sabater
i també
a mossèn Ricard Cabré
que ens oferirà
tot seguit
el seu comentari.
El dimecres
d'aquesta setmana
el dia 17
se celebra
el dia
de la lluita
a Camperola.
No se'n parla
gaire
dels pagesos
o dels camperols.
Potser valdrà
la pena
que avui
en parléssim
mossèn Ricard Cabré.
Em sembla molt bé
perquè jo
sóc fill
de pagesos
i sé
el que
significa
aquesta professió
i els sofriments
que comporta.
I si es parla
de lluita
a Camperola
és perquè
els camperols
sempre són
els últims
de les llistes.
El pagesa
la carrega
sempre.
No es tenen
en compte
els seus drets,
no pot fixar
el preu
dels seus productes,
sinó que
aquests
venen sempre
a mercats
per les exigències
del mercat
o més exactament
dels mercaders
que s'aprofiten
moltes vegades
de la indefensió
dels camperols
per explotar-los
de tota manera.
Jo sóc
de país
d'avellanes
i sé molt bé
el que dic,
però el que dic
de l'avellana
val igualment
pel vi
o per l'oli
o per qualsevol
altre fruit
de la terra.
El pages
veu amb pena
i amb indignació
com allò
que ell ha suat
i se li ha pagat
a 20 cèntims
el mercat
es ven
a un euro
o potser més.
Això
pel que fa referència
als pagesos
de si.
El pages
no pot dir mai
envull tant,
sinó
a com
m'ho pagareu.
El que marca
el preu
no és ell,
sinó els que
comercialitzen
el producte
o el manipulen.
Això és el que
fa referència
a casa nostra,
però el problema,
pel que diuen
els mitjans
de comunicació,
és molt més ampli
i més profund
en altres indrets
del planeta.
Certament.
Hi ha molts països
que viuen
pràcticament
de la terra
i l'explotació
encara és més forta.
Pagesos
que han cultivat
una terra
durant tota la vida
es troben
a l'hora
de la veritat
que aquella terra
no és ceba.
Al tercer món
fins ara
no hi havia papers.
Molts pagesos
difícilment
poden demostrar
que allò és seu,
per molts
que ho afirmin
i ho jurin.
El cap d'estat
o el responsable
de l'agricultura
pot oferir
aquelles terres
a qui li sembli,
fent constar
en papers
que allò és seu.
El pagès
es pot revoltar
contra l'ordre
però que ell
pot demostrar
en papers
que aquella terra
és seva,
cosa que no pot
fer el camperol
de tota la vida.
De si la injustícia
que plana
sobre els camps
i la ràbia
que s'engendren
al cor dels camperols
contra els poseiros
o possessors
oficials
de la finca.
Així
a Àfrica
i a l'Amèrica
llatina
s'hi troben
cada dos per tres.
Més problemes
en el món
de la pagessia?
Hi ha un altre problema
que encara és més seriós
i més universal.
Els governs
faciliten
la ingerència
de les multinacionals
en les finques
dels països
subdesenvolupats
amb l'excusa
d'una major productivitat
i no sols
les grans empreses
sinó també
les grans organismes
que haurien de ballar
pels drets
i la llibertat
dels camperols.
Com el Fons Monetari
Internacional,
l'Organització
Mundial del Comerç,
l'agroindústria
s'ha anat apoderant
de l'agricultura
dels països pobres
que passen a dependre
molt a part
de les multinacionals.
Les llavors criolles
s'estan substituint
massivament
per llavors híbrides
o genèticament
modificades.
Les llavors criolles
es podien reproduir
cada any.
Les híbrides
perden la seva capacitat
genètica
i han de ser
renovades cada any.
Per sembrar de nou
cal recórrer
a les multinacionals
com Monsanto,
Basf,
Dow,
Bayer,
Aventis
que cobren
els seus cànons.
Per altra banda,
les llavors
cal afegir-hi
també els agrotòxis,
els fertilitzants,
els herbicides,
que també depenen
d'aquestes
multinacionals.
Cinc empreses
nord-americanes
controlen el 74%
de les patents
agrobiotecnològiques
del món.
Vol dir que
aquestes cinc empreses
tindran el control
sobre els aliments
que seran oferts
per al consum humà
i animal
de bona part del món.
Un altre problema greu
és el dels biocombustibles.
Terres que estaven
dedicades
a la producció
d'aliments
ara es dediquen
a biocombustibles,
suplents del petroli,
en detriment
dels preus
dels aliments
que han augmentat
molt
els últims anys.
Segons
el Banc Mundial,
un 75%.
Els pobres
en toquen
les conseqüències.
Segons
la FAU,
les provisions
de producció
de biocombustibles
per l'any 2030
de no modificar-se
la tendència actual
equivaldria
a la superfície
de França
i Espanya
juntes.
Un altre problema
seriós
és la tala
de boscos
per plantar-hi
biocombustibles.
Això està
perjudicant
greument
l'ecologia
del planeta.
Amics,
fins un altre dia,
si Déu plau,
gràcies
per la vostra atenció.
I el temps passa
i les nostres
estimades campanes
ens ho recorden.
Amics i amigues
del campanar,
els emplacem
a retrobar-nos,
si el vol,
en aquest mateix punt
del diàl
d'aquí set dies.
Mentrestant,
els deixem
en companyia
d'un ben conegut
vals
del gran mestre
Tchaikovsky.
No sense abans
desitjar-los-hi
una molt feliç
setmana
a tothom.
Tchaikovsky.
Tchaikovsky.
Tchaikovsky.
Tchaikovsky.
Tchaikovsky.
Tchaikovsky.
Tchaikovsky.
Tchaikovsky.
Tchaikovsky.
Tchaikovsky.
Tchaikovsky.
Tchaikovsky.
Tchaikovsky.
Tchaikovsky.
Tchaikovsky.
Tchaikovsky.