El nou programa de Tarragona Ràdio
que cada dimecres obre un espai
dedicat a la poesia contemporània.
Us saludem, les persones que durant la propera hora
us acompanyarem en aquest passeig
que pren el vol
seguint el poder de la paraula
i la música.
Lluís Comas des del control tècnic
i la veu que us parla, Maria Romano.
Dens i Ungles s'ha emès
durant dos anys a Punt 6 Ràdio,
la ràdio local de Reus.
I ara obrim temporada de tardor
emprenent nova aventura
en aquesta emissora a Tarragona Ràdio.
I ho fem en català i en femení
amb una de les veus de la poesia catalana actual.
Es diu Maria Cabrera
i és l'autora de dos dels poemaris més interessants
i més remarcables dels que s'han publicat els últims anys,
Junàs, del 2004,
i La matinada clara, el 2009.
Junàs, ja fa temps que em bulls pel cap,
que em remenes la sopa,
espessor de les lletres
que he confegit en forma de bèstia.
Tu ets la meva única humanitat,
la minça,
de forma, la forma m'espanta,
l'òpoca es garrapa,
pescant dins la pròpia misèria.
T'he hagut de posar dins d'una gàbia,
altrament te m'escapa.
En aquests dies no ets un valor en alça,
Junàs,
el nom que em faltava,
pronunciar-te d'on forma la bèstia.
Maria Cabrera va néixer a Girona l'any 1983.
És llicenciada en Filologia Catalana
i viu entre Barcelona, Girona, Arbúcies i Alguer.
Un dia, cansada d'obrir armaris i calaixos
i trobar-hi poemes desordenats,
va intentar posar-hi ordre
i el resultat va ser Junàs,
un llibre sorprenent i fresc
amb què va guanyar el premi Amadeu Oller
per a joves poetes inèdits.
El primer llibre de Maria Cabrera
narra la història del mite bíblic de Junàs.
El profeta que va ser engolit per una balena
i va romandre al seu ventre
durant tres dies i tres nits.
Maria Cabrera pren aquest personatge tormentat
com a fil conductor
per construir una metàfora
sobre l'existència humana.
Una emocionant i també irònica
alegoria del dolor i la solitud
en poemes que prenen una perspectiva anímica
i sensorial per identificar
la situació de desolació
i el sentiment de buit de Junàs
amb l'experiència vital de la poeta.
I un diàleg amb el profeta nàufrag
que presenta el món que ens envolta
com un monstre a punt de devorar-nos.
No us ho sé dir exactament
amb qui és que parla amb qui dintre la història
o qui és que soc jo si és que jo soc algú
o qui és que és Junàs
perquè el que pretenia...
El que pretenia no, el que em va sortir
és una història que és un tot orgànic,
i que és una gran víscera.
I aleshores tot es confon allà dins.
Visc a la panxa de la balena,
sento el pes,
el penteig d'un ventre titànic
que respira.
Se m'apaguen les candeles,
se'm consumeix l'aire,
me'l consumeix la bèstia,
li consumeixo a la bèstia,
soc consumida per la bèstia.
Dentre orgànic, panxa palpitant,
víscera indescent,
que m'ofusques els gestos,
que em cremes els versos,
m'inundes les venes,
t'em claves a l'eix de cada mot.
Maria Cabrera mai no ha deixat d'escriure,
però publica sense pressa,
perquè diu que no vol
que li vessin els versos abans de dir-los.
Escriu quan té coses a dir,
especialment quan està agitada
i alguna cosa li remou.
El seu segon llibre apareixia l'any 2009,
La matinada clara,
un poemari amb un títol extret
d'un vers de Joan Salvat Papaseit
ple de referències a la nit,
la son i el dormir,
que es va anar creant
al llarg de nits d'insomni
sense parar de rumiar i fer toms al llet.
Un poemari en què reconeix influències
que van de Rilke a Helena Medel,
d'Extremoduro a Ramon Llull
o de Nick Cave a Auxiás Marc,
i que està il·lustrat
amb col·làge de Maria Alcaraz.
Maria Cabrera explica
que s'acosta als poemes
des de la base del so pur,
perquè pensa que la poesia
deixa de ser-ho
si s'allunya de la música.
I per això intenta treballar
sempre amb la sonoritat
de les paraules.
La forma i el so dels mots
són el jaciment bàsic
d'on ella extreu el seu material.
Al seu estil
podem trobar poemes narratius
on predomina la quotidianitat,
amb enumeracions caòtiques
i enèrgiques,
i també poemes molt lírics,
però carregats de contingut,
amb imatges nítides
i amb un llenguatge àgil,
condensat i pulcre.
Una colpidora poeta
del segle XXI,
plena de bellesa i sensibilitat,
que hem escollit
per començar nova temporada
de Dents i Ungles,
i que acompanyem
amb algunes de les artistes catalanes
que han musicat els seus versos,
com Vicky Mel
i Sílvia Pérez Cruz
amb la seva sentida versió
del poema Pare meu.
Pare meu,
que ja no ets el poble,
que potser algun dia
molt distret
m'estimava.
Pare meu,
que te'n vas anar
pel carrer sense ganes.
Pare meu,
que potser algun dia
molt distret
m'estimaves.
per la sang
que em corre
tan brava
per les venes,
per les faccions
de la teva cara
que se m'esborra
com el crit
que ofega
el meu pit
pare meu,
per la seca
que treu
el que et partia
sencera
el ventre
pare meu,
pels tels secrets
de la seva
als dits
de la mare
pare meu,
per les tardes
pàlides
a la cuina
de casa
pare meu,
pels somnis
que devien ser teus,
esculant-se
per la pica.
pare meu,
pels germans meus,
esculant-se
per la pica,
que retrovi la memòria,
la memòria del pare i del fill,
la memòria de la gata vella,
la memòria de la memòria,
la memòria de la memòria,
pare meu,
pels fills que em diguen
els teus noms,
les teves mans,
i el teu crani rotund
i el teu riu
que no m'agrada.
quan ja només volien acollir
pare meu,
fa un any passat
al pont dels vermells,
pare meu,
que retrovi tantes
les meves
condemnes
per a mi.
Condemnes
de menys
de set anys
per a mi.
trobint tantes
per a mi.
La teva història
i la meva.
Pare meu,
juntes,
volent-se
la teva història
i la meva.
que el gallinopo
para meu,
que el gallinopo
para meu.
Com mai no van poder ser
i com mai no podran ser ara,
com mai no van poder ser,
com mai no van poder ser ara,
com mai no van poder ser,
com mai no van poder ser,
com mai no van poder ser,
com mai no van poder ser...
Gai, gai, n'hi ha poc, pera'n meu
Gai, gai, n'hi ha poc, pera'n meu
Pera'n meu, que ja no ets el poble
Gai, n'hi ha poc, pera'n meu
L'altre diu llegir en el poemi acabat d'en Gabriel Ferreter,
hi ha un moment que diu que els poetes, pensar que som mentiders,
però més que res, o alguna cosa així,
més que res, o abans que tot, és que som uns egoistes.
I per mi escriure és un acte d'agossomtrisme,
de, si voleu, que va des de fora, cap endins,
però mai a l'inversa, no sé si és una visió molt adolescent,
però jo tinc 20 anys, estic molt més a prop de ser un adolescent
que no de ser ningú, no?
I això és una cosa que crec que ha de quedar clara,
i no el món de la poesia, que sempre és com aquesta oreola mítica
i de ser els que viuen al món de les idees,
doncs de seguida tinc la sensació que es pretén donar una imatge
del poeta i la poeta, de la qual jo ens sento molt separada.
Maria Cabrera. La matinada clara. 2009.
D'un temps sencer, experimento el fosc plaer,
de no dormir a les nits.
El son se m'ha tornat fràgil,
trencadís com l'esquelet d'un nadó.
Per això, de matinada,
a l'hora punta de la lucidesa,
em dedico a fotografiar
les antenes dels cerrats
i les copes nues dels arbres.
Tinc la intuïció que me'n sabran dir
alguna cosa de l'arquitectura rompuda del paradís.
El vers del títol, de Papa Seid,
fa molts anys que el duc com un amulet
a l'infern de l'americana.
A l'esquelet, fa molts anys que l'arquitectura rompuda del paradís.
Mal moment perquè m'arribis, gitanet,
amb el sol a la mirada
i les mans plenes de vent fresc,
amb l'acord de precipicis
que m'assalten quan te veig.
Mal moment per l'abugada
si ja tinc el cos i ple.
Mal moment perquè me miris
si em fa por de dar-te res,
que te'n dono una micona
i la lluna ja em fa el ple.
Un jorn s'escaigué que la bèstia m'agitava
dins la panxa, dins del llit,
i pensant, pensant en llull,
em digui en veu interior.
Calla, nena, puja'ns-us.
Per dreta via menianí
i dalt del terrat de casa,
convulsa i compulsiva,
em fumí mig paquet de tabac.
Déu cigaretes,
com déu calaveres atònites.
Cap a les set del matí,
la llum s'encengué tota,
tota.
Les gavines xisclaven
i es barriaven el cel
i tot l'aire del món
em sembla que també.
I a mi se'm deslligar
alguna cosa de dins,
com si de cop els ossos
haguessin desaprés
a aguantar-me dreta,
o com si hagués obert
les portes d'un gran colomà.
I no me'n pugui estar,
de córrer amunt i avall,
flipant amb la matinada tanta,
la matinada al·lucinanta.
Els colors eren nous i tendres,
i jo sentia la meva respiració,
fonda i exaltada,
i els crits desorientats als ocells,
i el pols em bategava
a les temples
i rere els ulls.
I dalt del terrat,
abrigada amb jaqueta
i gorro i bufanda
al cim del pijama,
em capí en la meva
més absoluta ridiculesa.
I rigui,
és clar,
redeu com rigui,
molt fort,
amb la boca ben oberta,
destensada a la mandíbula,
descentrat l'eix del món,
del meu preciós ventre,
i sentir,
no sé per què,
la més absoluta
obligació
de dir-ho.
Música
Fins demà!
I penjant sols d'un braç, d'una mà, d'un dit, del darrer merlet de la torre més alta, et diré tot el buit, la fogia i l'oblit, el revolt més rotund de la nit algebraica.
Maleïts, maleïts els estrats de la pedra que ens separen els cossos.
Crema Troia
Soc Gramunt calant foc als teus fonemes, d'un anum, amb un llumí.
Crema Troia
Soc Finlàndia en plena aurora boreal.
Crema Troia
Aquesta nit Déu i les estrelles s'enamoren.
Crema Troia
Soc el darrer vagó d'un transiberià de tornada.
Crema Troia
Soc l'URS
Soc el punyal perdut d'Europa.
Crema Troia
Soc el volcà ingràvid que et puja per l'esquena.
Crema Troia
Soc la revolta dels continents, que se t'acosten, que se t'allunyen.
Crema Troia
Soc un sol mot, un cacòfon, una bombeta fosca.
Crema Troia
Aquesta nit no dorm ni l'ull del gat.
No dorm ni la foscor.
Crema Troia
Aquesta nit sentiràs els cavalls, sentiràs el galop, sentiràs la cançó.
Crema Troia
Crema't, tota
Crema Troia
Que soc, que no soc la veïna.
Que soc, que no soc una estranya.
Que ploc, que no ploc, pedregada.
Que faig i desfaig la corranda.
Que soc, que no soc una espina.
Que soc, que no soc mal tempsada.
Que et faig, que no et faig mala cara.
Que ho dic tot, que no dic paraula.
Que soc, que no soc, que m'oblit.
Que corro més lluny que l'espit.
Que callo i emmenjo el desig.
Que calla i enfonsa l'alpit.
Que visc, que no visc lluny d'aquí.
Que caic, que no caic, terra endins.
Que tot es confon, deu i nits.
Que vinc com l'espit, ja t'ho he dit.
Que soc, que no soc un morter.
Que pans i porrons i alegria.
Que em giro i de cop fot mal temps.
Que calla, collons, i fes via.
Que soc, que no soc, camí ral.
Que soc, que no soc tramuntana.
Que pugis amb mi, al darrer cim.
Que pugis amb mi, fins l'albada.
Fins l'albada.
Fins l'albada.
El món editorial, l'edició de poesia, va molt més ràpid que no jo.
Som dos temps completament diferents.
No ho sé, jo tinc la sensació que pel fet d'escriure, ser jove i escriure en català,
això ja sembla que t'hagi de... que immediatament et doni qualitat i que tingui valor literari per si.
I això, i això no és així, que, ostres, és que, és que m'arriba, sí, m'arriba, m'arriba a enfadar, això, perquè, perquè és molt contra, perquè té un punt contraproduent i perillós, i és caure en l'autocomplaença, perquè sí.
Ja no sé què esperes, no sé què et manté estàtic enllindar de tots els teus abismes transparents, sempre crisàlida, pura benessència abans de ser presència.
Cauen, a poc a poc, uns fils de cert antiquíssims.
Cauen, a poc a poc.
Cauen, a poc a poc.
Cauen, a poc a poc.
Cauen, a poc.
Cauen, a poc.
Cauen, a poc.
Cauen, a poc.
Cauen, a poc.
Cauen, a poc.
Cauen, a poc.
Cauen, a poc.
Cauen, a poc.
Cauen, a poc.
Cauen, a poc.
Cauen, a poc.
Cauen, a poc.
Cauen, a poc.
Cauen, a poc.
Cauen, a poc.
Cauen, a poc.
Cauen, a poc.
Cauen, a poc.
Cauen, a poc.
Cauen.
Cauen, a poc.
Cauen, a poc.
Cauen, a poc.
Cauen, a poc.
Cauen, a poc.
Ni puc ni vull donar res per acabat abans de tenir-ho,
i no vull que se'n vessin els versos abans de dir-los.
Això és una cosa que crec que passa molt.
Em sembla que era Rilke, no sé si era Rilke,
que deia que no hi ha res més fàcil d'espatllar que un jove poeta.
I això crec que pot arribar a passar.
I és fotut, perquè crec que hi ha gent bona
que aquest ritme fa que escrigui coses que són efímeres,
perquè no s'han deixat reposar.
I jo no puc consentir que això passi,
perquè seria alta traïció a mi mateixa.
I tampoc no ho vull.
No va passar res.
Només un cop d'aire que es comença a indur papers.
Un poemari com un ventre obert enmig del claustre.
I els meus dits consentint el caprici del vent.
I els meus dits repicant distrets sobre la fusta.
No va passar res.
Només un crit estripat a l'albada.
Una constatació sòrdida.
Una explosió de neu a la punta de la llengua.
L'amor, un lapsus linguae.
L'amor, un precipici en flor.
La fam de la princesa, els contes del meu pare.
El teu nom, com l'ombra d'una catedral gegantina.
El meu nom, pastura de vents molt negres.
Anna Karenina i els trens a l'hora exacta del canvi d'agulles.
Fúria a les pàgines del diccionari.
Brutícia a la punta de les sabates.
La vergonya aliena del pallasso.
El diable demanant tardors benignes.
El món, un ball de disfresses.
Jo amb els meus talons més esmolats.
L'arquitectura cristal·lina dels dies.
L'edat avançada dels meus vespres.
Tu classificant pacientment el meu pànic.
La ciutat fugint corrents de les nostres passes.
Un castell inexpugnable al fons dels ulls.
L'arena dels teus dits a les meves butxaques.
L'últim llebrer de la cursa.
El nostre amor.
No va passar res.
Només un cop d'aire que es comença a endur papers
i de sobte una tristesa molt gastada
com pluja sobre el mar.
Fins demà!
Un dibuix elabora d'unes tovalles de paper
preses pel tedi.
Un sofà d'ossos vells demanant el moina.
Un cendrer desbordant, tardes tristes.
Una nit d'insomni més.
Abismes de gel a la nevera.
mentides a les postals de viatges.
Les plantes que em miren, molt agres.
La venjança dels nanúfars.
Una capsa de llapis de colors
somiant que un altre món és possible.
Els ganivets allargant-se com la nit.
Acumulant-se com l'odi.
La retallada de drets del corrent d'aire.
I sebergs a les habitacions tancades.
La jungla d'asfalt del meu llit.
Un calendari.
Una condemna.
Ressaca el cul de les ampolles.
La discreta tristor de les sabatilles.
Piles de roba practicant sexe sense amor.
Tasses de cafè brutes de vespre.
Brutes de vida.
El passadís d'una llosa perpètua.
Un infinitiu rotund.
El lavabo.
La parada més sòrdida de l'autobús nocturn.
La persiana.
Un dic de contenció.
El balcó.
El límit del suïcidi.
A punta d'alba.
Xisclar bogeries.
Dant.
Esperant el bany.
El forn.
El cap de l'infern.
Una col·lecció de vàlvules.
Del cor.
Mirant-me esglallades.
Un cullaret de dents.
De rialla fonesta.
La tristesa.
Una moqueta tèvia.
Sota el llit.
Una canilla de neguits.
La tauleta de nit.
On m'aferro.
en cadascun dels meus naufragis.
El mobiliari que es resigna
a ser com sóc.
La vida que em fuig.
Que se me'n va de casa.
Un estricte inventari
quan te m'acabes.
Amor.
un estricte.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!


Fins demà!

Fins demà!

Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!


Fins demà!


Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
I risc a la panxa de la balena
I sento que el pes al ponteix
D'un entretitani que respira junts
I minum de ses venes amb claus de l'est
I minum de ses venes amb claus de l'est
Cavam rot, cavam vida, d'o des taraf
Cavam rot, cavam vida, d'o des taraf
Cavam rot, cavam vida, d'o desavier
Cavam rot, cavam vida, d'o desheres
Cavam rot, cavam vida, d'o des Nederland
Pininete titanica, ch'upica
Friça, journalica, pin i голиз
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Jonàs, ja fa temps que em vols pel cap, que em remenes la sopa,
espessor de les lletres que he confegit en forma de bèstia.
Tu ets la meva única humanitat, la minsa, deforme,
la forma que m'espanta, la por que m'esgarrapa,
pescant dins la pròpia misèria.
T'he hagut de posar dins d'una gàbia, altra ment de més capes.
En aquests dies no ets un valor en alça, Jonàs, el nom que em faltava.
Pronunciar-te d'on forma la bèstia.
Ensenc peles al teu sant,
m'aferro a una iconografia absurda,
la del rastre de la sinceritat du el teu nom, Jonàs.
El du i espanta,
el pas fugaz de l'ombra de pensar-te,
la paràlisi del terror,
invàlida, paralítica de terror,
i saber que sóc jo,
que no sóc més que jo
i els bocins de la meva desintegritat.
Visca la panxa de la balena.
Sento el pes,
el panteix,
d'un ventre titànic que respira.
Se m'apaguen les candeles,
se em consumeix l'aire,
me'l consumeix la bèstia,
li consumeixo a la bèstia,
sóc consumida per la bèstia.
Ventre orgànic,
panxa palpitant,
víscera indecent,
que m'ofusques els gestos,
que em cremes els versos,
m'inundes les venes,
que em claves a l'eix
de cada mot,
de cada vida,
de la saliva.
No a l'eix
Fins demà!
Encenc candeles dins del gran ventre de l'obscenitat.
A la paret s'hi dibuixen els meus fantasmes, en dansa macabra.
Miséria de mitjons molls, obstinat en la teva canya,
les teves veles, les teves verges.
Té de tancar, grotesc, obsè, brut, com el reflex del meu mirall.
Grotesca, obscena, bruta, com l'ombra que dibuixen les meves mans.
Grotesca, obscena, bruta, com l'ombra que dibuixen les meves mans.
Sota el paraigua, sota la closca, vallo danses de set vels.
Aviam si se'm mereixen la perdiu, la guineu, el neguit.
Em creix mala herba a la comissura de cada gest.
S'empodreixen els cols, al fons del jardí.
Se'm corrom pel ventre.
Faig cendres de jonàs, a l'empremta de cada pas.
Si escoltes bé, pots sentir a través de les parets del gran ventre,
el tremolor, la comitiva de ploracossos que en dona el meu nom, jonàs.
Dols umptuós, més fals que la cara de la moneda,
amb què compres el teu perdó.
Fins demà!
Arropit al fons del gran ventre, obstinat, corsecat, consumit,
fixant la mirada en una canya, de tant en tant pesca.
Una capsa de llumins molls, un manat de seves velles,
un paquet de fil dental.
A les palpentes es garrapa cordes de violins vells.
El fratricidi de jonàs, una nit de lluna plena,
li pesca perdons en cada mirada
i sols sent l'afiblada de l'am clavant-se-li a l'iris.
Monuments caiguts, el desconsol de les runes,
el vent bufa pels carrers de la misèria,
guardià deshumanat dels propis silencis.
Camines per una ciutat tenebrosa
on cada revolt et constata el pas de la teva solitud.
Ja ni l'ombra tens per companya.
Creuant els carrers del teu auto-odi,
figures estranyes, records de la infància,
cançons de bressol, visions de la pena,
mil formes en l'ombra
i la incertesa de no saber quina pertany a què,
si és que encara et pertany res.
Llarga agonía la del pescador.
Junàs, pescador enmudit, guardià condemnat,
reflex del mirall,
te m'instal·les als sots dels ulls
i em despintes la vida,
habitant perpètu de la nou del coll universal.
Et fabrico el perfil amb els bocins de tot allò que no soc.
Figures de sant de la meva catedral de Fireta
invoco les imatges de la pròpia misèria,
patètica adoració de l'enronament del jo.
Em desdibuixo en llunàs,
em desfaig de bocins de pa,
escostronada,
engronada,
desomanada,
no em queda esma
ni per fregir-me els espàrrecs.
Em rento la consciència
amb el programa de llana
i m'amago rere la calaixera
fins que m'ataca un mar d'enciclopèdies
o parlo amb Déu
o sec davant la rentadora
pelant pipes.
Ella, que és feta del desengany de les ales de Dèdol,
que habita l'antiga paciència dels càntirs
i camina per les voreres blanques del record,
com Jesús entre les aigües.
Partida per la meitat per tots els oceans,
camina infinita i es reconeix en totes les seves llacunes,
tan petita i tan essència,
tan al nus de la matèria.
Ella, que creu el mar
i el mar la creu a ella
i ja no té on amagar-se.
Les que tractes de Penélope,
electritzada,
recorrent-se a les entranyes com circuits.
No hi ha paraules per dir,
Jonàs,
la tristesa dels trens
i no tirar-se a les vies.
Matèria inerta,
gravetat fatal
i el xiulet del món que s'allunya.
No hi ha paraules.
Tot el dolor inventat
en un bocinet de lletres
dintre la panxa.
No hi ha paraules
que les llengües pareixin
i a mi em creix el ventre,
em doblega l'escorça,
em talla la llengua.
Ningú se n'adona.
No hi ha paraules,
perquè les llengües pareixin
de cuos
o areaé
Plores, llot, pels reflecs de l'ànima.
Per l'arrel dels cabells pareixes desesperança
i cada volta que fas sobre el teu propi eix
estenyeix d'aquest aigua barreig d'autocompassió i silenci.
Immòbil, calentet, arreseradet en aquest terç de món inhòspit,
assumeixes el teu destí.
La canya es balanceja, moguda per un fil de vent.
No hi ha res més.
No hi ha res més.
Que Jonàs finalment descansi, que no m'obstrueixi les venes.
És en mans de tots aquells que cada dia m'ensenyen alguna cosa.
Em regalen un somriure i m'estiren, tenassos i perseverants,
d'aquest foradet calentó en què m'assec a competir-me.
Jo creia que aconseguiria que es mengés la balena, Jonàs,
però veig que sola no soc prou forta
i que tot resta flotant en l'aire,
a l'espera d'un cop de vent o d'un terratrèmol
o de qualsevol terrorista que entri en escena.
el temps dirà què ens espera,
el pescador i a mi.
Arribem al final de Dents i ungles en aquesta primera emissió
a Tarragona Ràdio,
que hem dedicat a una de les veus més interessants
de la poesia catalana actual,
Maria Cabrera.
Al llarg del programa hem escoltat poemes
dels llibres Jonàs i La matinada Clara
i també les seves reflexions sobre la poesia
i la creació literària,
que apareixien a diverses entrevistes
emeses a la televisió
i especialment a la sèrie documental
Paraules al vent
del col·lectiu Jo me lo guiso Produccions.
Us diem adeu
amb una altra gironina ibert Nadal
i tornem amb més poesia
amb Dents i ungles
escrita en ones de ràdio
el dimecres a les 5.
Fins la setmana vinent.
Tancar la porta,
tancar la porta,
tancar la porta
sense fer soroll.
Si vens, amor,
jo no hi soc,
sobre els fogons
hi trobaràs les restes
d'un silenci mal cuinat.
Després distreu el cos
pel meu estudi
i la teva llum
aclarirà les ombres
de totes les mentigues
que dormiran damunt la taula
sabré trobar tu
i el meu retorn
quan marxis
tancar la porta,
tancar la porta,
tancar la porta
sense fer soroll.