Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
en Menorca. En la seva obra, la literatura apareix com a tema transversal,
com una eina necessària per afrontar els problemes, que serveix per enyorar el passat
i per denunciar un present que no li agrada.
Els seus referents literaris els trobem als seus inicis en la poesia culturalista
de Jorge Luis Borges, que inclou personatges i obres de diferents literatures,
i Fernando Pessoa, amb la seva concepció del jo poètic dividit en diferents personatges,
cadascú amb la seva manera d'escriure i d'entendre la literatura.
Amb el seu llibre Estigma, que apareixia el 1995, Pons Pons iniciava una altra línia temàtica,
el que s'ha anomenat poesia ecolingüística, un tipus de poesia en què l'ecologia,
a través del paisatge i la llengua, són el mateix.
Tot allò que causa dany a una també actua contra l'altra.
El turisme massiu i desproporcionat que destrueix el paisatge i els paratges naturals de Menorca
és, per a Pons Pons, el que influeix en l'arraconament de la llengua catalana a l'illa.
El paisatge representa en l'obra de Pons Pons tot allò no destruït per l'acció humana
i el que millor conté la nostra història.
El paisatge menorquí ens recorda un origen comú, romà i grec,
ens relaciona amb la divinitat i reflecteix la nostra ànima.
Avui, a Tens i Ungles, reseguim tres llibres de l'obra poètica d'aquest autor balear,
que mosseguen temes com la memòria, la llengua, els afectes i la relació amb la terra.
On s'acaba el sender, publicat el 1995, el Salobre, del 97 i Nura, del 2006.
Un cant a les coses essencials de la vida que ens vertebran com a persones
que acompanyem amb la música del compositor mallorquí Joan Valent
i amb el disc que el cantautor de Menorca, Guillem Sol de Vila,
va dedicar al poemari de Pons Pons, Nura.
Un cant de mar sobre el moll, enfostat on m'ha dit,
unes joves angleses parlaven de mans.
Hi ha lleuts ja empurrant un antic menorquí
de pesqueres fundals per les costes del nord.
Ja no és nostre el camí de la lluna que fa
tirant entre les poies d'ensaires dels iots
qui coneix el dolor dels que es moren sabent
que mai més no veuran la llum blada de l'illa.
Ja no pot perdre el temps versejant com un joc
tot clueix com el riu que ens aboca d'enlloc,
com el caos d'on surt l'univers del neguit.
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música

Música
Música
Música
Música
Música

Música
Som hereus dels estranys que entronitzen hotels,
que encimenten platjals,
que urbanitzen l'atzur.
Hi ha tants judes aquí,
hi ha tants rics fariseus
que vendrien sa mare per treure'n profit.
He tractat de comprendre el Wittgenstein més fosc,
del que no es pot parlar,
cal fer-ne poesia.
Macaret, a l'hivern,
sembla tull al fosquet.
La serena que cau,
ve de solden i lluny,
veig el far de favàrits,
que em veig a la nit.
Vull salvar, amb cada mot,
els fragments enronats
d'aquest món menorquí
on comença la mar
i s'acaba una terra d'ullastres i pins.
Els miratges no sempre són un paradís,
ni els poemes un simple artefacte verbal.
El llenguatge és la casa llogada de l'ésser.
L'home és la desmesura de totes les coses.
Quants de vespres,
segut a les altes cadires del saló de lectura,
al costat de mon pare,
vaig somiar navegant pels diaris d'estona,
l'Isla Negra, on vivia el poeta Neruda.
El casino era vell.
S'hi mesclaven els crits d'envidaires a truc,
amb els cops secs dels dòminos.
Entre el fum ensutjava un retrat verd de Franco.
Tot flueix com el riu que ens aboca al enlloc,
com el caos on surt l'univers del neguit.
Rics de coneixements i de dubte i ignorància,
si estimam, no serem mai una passió inútil,
en aquest conte ple de brugit i de fúria.
Un poema pot ser rellegit, un mandala,
una forma de crit, un intent d'oració.
Cada vers com un mantra i els mots una agulla
que fer-hi punts sensibles de cada lector.
pels fillets sense llar,
per les races que odien,
pels que es moren de fam,
pels que ploren i fugen,
pentomeu de son cart,
que ha tingut una embòlia,
per Neguida Murlà,
que ha estat xorca i és vídua.
Coneixer és recordar els carrers de la infantesa,
l'hurtal, amb cants i pomes,
el pati amb raïm.
Hem nascut, estrangers,
a un país de lutòfags.
Les muses tenen fix,
els pous són salmaiencs.
Vora el mar,
que entre pins s'adormia a les cales,
sé que qualsevol dia pot no sortir el sol.
La Sibila de Cumes fa orada, travesses,
Sísif creu en horòscops i cartes astrals,
entre munts de gargots que l'espelma veslluma,
dotze síl·labes blaves de xifra en el món.
És la nit de la font de Sant Joan de la Creu,
la nit fosca de l'ànima,
envetja estimant la claror franciscana
dels camps verds d'Assís.
Sota els frescos fervents,
del mansuet Simabue,
a un sarcòfag humil,
floreix la veritat.
No estrenant mots sonors
que vull viure la vida,
ni esclatant llagoter
un fred i gris pedestal.
Leopard divident, benaurat,
m'ha advertit,
decebut de l'estèril vanitat de tot.
Al final,
un no entén com hi ha il·lusa i mesquina
tanta gent morgonant per un tros buit de fama.
Només som rics d'allò compartit o donat.
Repetim impotents la tragèdia i la farsa.
Amb l'estigma del verb,
llatxerant viu el cor,
on s'acaba el sender sobre excels l'infinit.
que és el que és,
no ha jugat mai a daus.
L'univers està escrit en llenguatge poètic.
de l'univers està escrit en llenguatge poètic.
L'univers està escrit en llenguatge poètic.
que és el que és.
Llenguatge poètic.
L'univers està escrit en llenguatge poètic.
Sancterina i l'univers està escrit en llenguatge poètic.
Insensibles al dony merescut de ser i llencs,
no hem sabut que érem rics d'un edènic paisatge.
La guerra va somoure els fonaments del cel.
Molt pocs van estimar la llengua de la llar.
La fam va fer fugir besavis cap al ger,
cercar futur a Cuba, emigrar del regit,
davars senyors, amics d'inhòspits militars,
mantenidors servils del ferm ordre establert.
En mort calant porter, prostituïts on bou,
arrasat europeus, serenal d'en castell.
Els trapencs canten junts, exultant plens de goig,
feliços d'existir, sabent que és bo notar la plenitud de Déu,
respirant pau a un hort.
Entre espelmes que espiren ram de mar,
aprenc en el llibre del vent l'idioma dels arbres.
No ha vingut per parlar insults del sexe dels àngels,
sinó a fer literari un tractat viu d'enyor
assegut al gindar nebulós de l'infern.
Mentre volen arpies i un reu amb un ca
que l'estira, em saluda, es contrau l'univers.
És la nit de vengor dels estels de l'Iran,
del cel de Sant Rémi, del camp de blat amb corps.
Més enllà de Montgofre, el sol s'alça esplendent
i perfila i sillots plens d'esquius gavians.
Sols podem evocar allò perdut amb els mots,
com diu Follner, triar entre tristesa o no res.
Sé que al món hi ha altres llocs de més verge velló.
Jo sóc part dels buits vents que m'han fet menorquí.
Terra humil, immortal, som un nom sense orgull,
una llengua que el temps ha posat de llenolls.
Tot allò que la pàtria és el món deu ser cert,
però el món que jo estim té les costes d'una illa.
He vist agres ciutats, d'avingudes feroxes,
de carrers sense sol i suburbis salvatges.
He trescat gratacels, de fundària assassina.
M'he perdut per molts d'òxid, reblers, d'algues brutes.
Sé que hi ha llocs d'exòtics baratges, de faula,
però jo vull tornar al meu sombou d'infantesa.
He intentat, escrivint, preservar el temps d'horrors
i dotar de sentit la bondat i l'absurd.
Fascinats pel llenguatge, en calçam, en va el vent.
Tot allò que perdura, ho funda l'esperit.
Un poema no pot salvar gent de la fam,
ni evitar les matances que estigmen la història.
Sense trencs, fronterers, que curtonin cap mapa,
fundarem, llibertaris, la pàtria dels llibres.
Hem de ser, com Pessoa, plurals i bilingües.
arribar, si és que en té, el ser humà al fons de l'ànima.
Sense més heretat, patrimoni o pervindre,
que la llengua on perdura el record d'una terra,
que estim fins a la mort, que vull plena de vida,
assegut, agraït, al turó del quadern.
Cant i lloman, un mar on es banya la lluna.
M'he enfrontat, reescrivint, revoltat a l'absurd.
He trobat entre els llibres essència i sentit,
com un vent que remou amorós el pinar.
L'esperit omple el cel d'una dantesca llum.
Cal fer versos que ens obrin als astres i al món.
no es pot viure, tancat, dins l'espai d'un poema.
La penombra que ha dit
Sembla un quadre de Rembrandt
Un antic hospital
On posaven vacunes
Rememora els carrers
Empedrats de la infància
La pluja d'Aldes Golfes
Les vides de Sants
Eren pobres de va
I evitàvem el fred
De les cambres de calç
Que suaven humides
Sabaters anarquistes
Em van pintar el món
Pla d'injusta riquesa
I sous mal repartits
Ara som indolents
Un país democràtic
Engreixant entre tots
Mots polítics corruptes
Tot allò de Proudhon
De ser iguals
De ser dignes
S'ha acabat
Tenim reis
I a Marx
Pruscrit
L'han mort
Les pesteres
Trevescen
El mar de la infàmia
I els corps setgen
Xisclant
El contorn del poema
Crec que Déu més cancens
El que vol és justícia
La vivesa del savi
És viure i deixar viure
I a teòlegs
I a teòlegs
Que embrossen
Tractats infumables
I a filòsofs
Pondrats
Que il·luminen
La fosca
I a fundàries
Que abismen
Cervells poderosos
Que estalguim
De tot naubert
Vaig a suiig
Que crema
i nation
I i
員
Vers
I
I
I
I
I
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Tanca els ulls i callat, invisible, retreig un agnòstic tractat, ple de pàgines buides.
Les deixes que el mar treu fan créixer l'illa.
Es cric en l'aire, amb sang, un nom de dona.
La carn vol carn.
La carn vol carn.
És verd.
Tot els sentits s'encenen quan et pens.
Jo t'estimava.
l'estimava.
El riu lunar s'endinsa en la boscúria.
Un faune amarg, que fuig, vés a la terra.
En un racó del full, faig la cabana.
L'espai en blanc, el sembr, de mots i alzines.
La música insisteix.
L'oboet clava el seu fallós perill, per fil, contra les roques.
Per l'ermitat forés, que lenta, helena,
la llum lletreja, ardent, nafres escrites.
Amb llos i esputs, amb crits, amb bava, amb odi,
d'enllà del gual, ombriu, algú em reclama.
No m'he girat darrere, ni he plorat.
El vent, de cara, em purifica els ulls.
La neu madura al sol.
La mar de sala, la seva veu, dalt, sexpenyals, que criden.
Ni estrany, ni sol.
Ni adust, ni insolidari.
Fa temps, que fart del món,
visquen els llibres.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Dante mentia.
Menteix tothom qui escriu.
No hi ha cap cercle, ni avims, ni mars, ni embuts
Només poetes i monstres d'ulls d'agnants
El foc no crema
El temps és limitat
Plató pinta ombres
Heràclit neda a un riu
Sota les voltes
Voleien morir secs
El cel és d'obra
I hi ha una obscura estela, de fang, que diu
Les dones són pecat
Déu ni les mira
En la meitat potser del camí de la vida, mentre dormen surant els blancs signes de Labón, m'he trobat caminant per una senda obscura, sota un cel generós, de fred i pluja anglesa.
Ja no és temps de cercar sants, graals, ni flors blaves.
Vagi on vagi, amb la ser al record de les illes.
Un captaire em demana diners per a un te.
A un portal, dins un sac, hi ha una dona que dorm.
No és el meu un discurs postís sobre la poesia.
Ni una estela de fum, ni una estela de fum, ni una llarga inscripció en el marbre impolut d'una làpida morta.
Els que hi han estimat molt, els que hi ho donaren per la paraula tot, cal que el respecte els beneeixi etern o l'oblit caigui sobre ells com un perdó.
Cendres de veu, el foc que encen els versos, no és un joc i pot cremar d'arrel tota una vida.
Qui som? D'on som? Què fem? Cap a on anam?
El pes del món esclafa el cor de l'home.
Ja l'últim paradís és la lectura.
Walter Benjamin recorda Eivissa.
La catedral, d'alt vila, il·luminada per la lluna.
Els carrers encostats i les dones de negre, amb mocador pel cap, trunyella i espardenyes.
El licor vigorós, massa dolcenc, rosat, de farigola.
El sol enjoernador i el barri de Sapeña.
La prosa asmàtica de Proust.
Un ball típic amb tambors, flautes i grans castanyoles.
El gust del calamar, farcit, i de l'arròs amb cranca.
El llenguatge de la gent, que em diu, amistosament, s'alemany.
La sorra fina i tova, de cal atarida.
Un llaúd, sulcant les blaves aigües cap a Formentera.
Sant Miquel, un mitjà, i el rierol humil de Santa Eulària.
Les muntanyes de sal, les flors de Baudelaire, el gust de les olives i el format llevell.
La bellesa clàssica de les Sabines.
La filosofia de Krauss.
L'haixafogó insuportable de les llargues nits d'agost.
El món des de Satalaia, de Sant Josep.
L'estrèpit verd de les cigales, entre el pinar esponerós de ses fontanelles.
Una conversa amb llànçals, sobre la culpabilitat de Déu i el dret al sionisme.
La blancor resplendent de les cases de camp.
El tacte aspre de la calç i el cos suós d'asge a l'acis, sempre desitjat.
El so de les campanes de l'església de Sant Antoni.
La remor del mar, de cal a ubarca, a l'interior, d'un corn marí.
Les ànimes cartagineses dels morts del Puig dels Molins.
Les correccions i afegits a les Berliner Kronik.
Un pescador que entenia els crits dels gavians i havia fet l'amor d'Elles Estanyol amb una sirena.
Els ulls melosos i la veu dolça i acaronada del cos rialler de l'Ina Ripoll.
La solitud desvedrà.
Una carta preocupada de Bertolt Brecht que m'oferia la seva casa d'escobs bo.
La vessada d'una nena a qui vaig comprar caramels, amb els meus últims cinc cèntims.
La frontera de Portbou.
La por, l'absurd, la mort que creix, inexorable.
La frontera de Portbou.
La frontera de Portbou.
La infància va ser un mapa amb noms oberts.
Un munt de llibres d'alt, un porxo blanc.
El vell dolor del viure fa el món dur.
La mort no és d'entre els mals, el més pitjor.
Hi ha versos molt ben fets, on tot és fals.
I nits insomni, on treu verdet l'absurd.
Pessoa ja no escriu cartes d'amor.
Els ulls de Marco Polo eren mentida.
Nadal de 1963.
Déu havia nascut, però jo no sabia que fos tan important,
i pensava només que a canostra hi hauria taula plena i menjar quan sortíssim de missa.
Aquell dia dinàvem, de gust, vianda i carn.
Era un dia de festa.
També vi i xampany flac.
L'alegria durava fins que, aprofitat tot, no hi quedaven ni els ossos.
I esperàvem amb ànsia que vinguessin els reis.
Cada vespre llegia entre vanves velles que pesaven un munt
els contes de Hans Andersen i Perrol dins del git.
El rei negre ens va dur a tots una pilota
i a jo, per cel petit, una espassa de plàstic
i un escut groc de viking.
Aquell dia, però, no hi havia pollastre, ni pastissos ni nous.
L'endemà anava a escola i esperava avorrit que tornés néixer Déu
i vingués el rei negre.
Duia uns buberalls blaus, grossos fins als genolls,
i tenia un plomier i un bell llibre
amb el nom dels germans a la tapa.
Vaig aprendre molt poc.
Sé que forem feliços.
Fins demà.
Gràcies.
Dijous Sant de 1963
El poble estava trist.
A la ràdio posaven només música sacra
i algú feia sermons.
Fins i tot les campanes no es podien sonar
ni fer renou, perquè el bon Jesús és mort.
Anàvem a l'església, l'espectacle era llarg
i hi havia centurions, apòstols, caraputxes
i capellans ressant.
Ja no empràvem la llengua de Déu, que era el llatí.
Jo mirava de bot, els llumets, les espelmes
i també estava trist i adolorat,
perquè el bon Jesús és mort.
M'agradava l'olor de l'encens
i en sortir el carrer era molt fosc.
No es sentia ni una ànima.
M'agafava ben fort a la mà de mon pare.
Aquells dies llegia només vides de sants,
ben tapat dins el llit.
Record que la bombeta del flexo era petita
i feia molt de vent.
M'agradava ben fort a la mà de mon pare.
Un deix de mantem marcit.
Un llast de drames, envolta oberts, d'un càlid encanteri.
i els teus humans colors, ferits en flames,
fulguran dins la nit al cementeri.
Pincell romput, tacat tot allò que era paraula pura,
a pressa, a crits escrits, sense perdó ni por,
cal deixar enrere els desenganys que es fondren embugits.
No hi ha cap lloc sagrat on poder, lliure de la tristor,
lliurar-se a les tendresses, del goig, de l'art o el somni d'escriviure.
Hem d'oblidar mortals, falses promeses.
Encara, bondadors, sacna el somriure.
No hi ha ni cel, ni infern, ni hi ha princeses.
No hi ha ni cel.
De tornada d'enlloc
pelegrí de quimeres
torna a escriure de nit
per salvar un temps perdut
a una cambra d'hotel
que m'angoixa i ofega
sense tu
som més forts
que els platjals de l'abisme
el teu nom
m'estalona
i quan rius
s'il·lumina
el meu cor
quin decis
sense tu
es descompassa
mapa humà
d'on floreix
la tendresa
voldria
explorar
aventurer
tot el teu
territori
i quedar
viure amb tu
perquè em fossis la pàtria
refugi dels juglars
estrella dels felibres
desfetlar
he llegit
fins tan tard
que ara els ulls
em flaquegen
i em cou
encegats
de miratges
veig un tipus
que em guaita
el mirall
i somriu
abatut
amb un veig
de tristó
i de nostàlgia
qui ets
li dic
que vols
no em coneixes
sóc tu
m'es fondrat
sobre el llit
com un tros
d'home en runes
més enllà
del teu cos
tot esboire
que creix
el rellotge
aturat
marca el teu rostre
en punt
rere els vidres
fa fred
i contem
la ciutat
he intentat
a les fosques
de fer-te
un sonar
d' Ankara
Són restes d'un calvari de veus i enmig d'un mar en runes.
Són restes d'un calvari de veus i enmig d'un calvari de veus i enmig d'un calvari de veus.
Són restes d'un calvari de veus i enmig d'un calvari de veus i enmig d'un calvari de veus.
Són restes d'un calvari de veus i enmig d'un calvari de veus.
Són restes d'un calvari de veus.
Són restes d'un calvari de veus i enmig d'un calvari de veus.
Són restes d'un calvari de veus.
Són restes d'un calvari de veus.
Són restes d'un calvari de veus.
Són restes d'un calvari de veus.
Voltat d'ombres t'escric per saber que existis tasc
i vull creure estimant que la vida és vivible.
Fins demà!
Pons, Pons. El Salobre. 1997.
Sóc al bosc de Sartiga i és hivern. Fa fred. M'he llevat les sabates.
Ara escric, caminant, descalç, entre el pinar.
Així sent bé la terra, l'antiga i aspre terra endugalada, dels avis, dels besavis, dels meus avis.
Hi ha xalets il·legals. Hi ha dos gossos que borden. Amargats, amb lladrucs, de pell negra i piscina.
Hi ha un citroen tirat. Una moto. Una cuina. Un sofà. No m'entesc.
Un bé mort. I un somier.
Jo volia només fer un poema bucòlic.
Escriure és vell el camp entre els turons de l'illa.
Cal que cremi els records d'uns paratges de faula.
No sé viure sotmès ni amb mirata turista.
El pou sec hi ha enderrocs, però brillen els brucs.
Som indignes del do d'haver estat menorquins.
Escriu, i en escriure pensa que està escrivint el que escriu,
perquè no sap què ha d'escriure.
L'única gran veritat és que no hi ha úniques grans veritats.
Ni tan sols aquesta.
Un insecte es desperta i es troba convertit en un llueu txec,
anomenat Franz Kafka.
La resta és literatura.
La resta és la resta és la resta.
Una llengua que calciguen, pel carrer, els seus propis fills.
Una veu que s'alça invicta contra bàrbars i butxins.
Un mot de venes obertes.
Un vers enmig del desert.
El vell miratge d'Argensa.
La mort sense cel ni infern.
La terra encara oprimida.
La lluna de formentor.
La sorra amb passes ferides.
Cap al mar de Montdragó.
La llavor lliure d'una ànima.
La déu d'un home, tot sol.
Damunt cada illa, una llàgrima.
Al fons del cor, el teu nom.
La llavor lliure d'un home.
La llavor lliure d'un home.
La llavor lliure d'un home.
D'on neix aquest neguit on mena aquesta curcant obsecació
que ho converteix i que fa que sigui tot literatura.
Hi ha un quadre de Kandinsky que no entenc
i un arabesc de Schumann que he avorrit.
El dia, un dijous magre, ha estat ventós.
Si no lleiesc o escric, em s'he perdut.
A so dels mots s'ha fet massa obsessiu.
No és bo que entorn d'ells giri insomne el món.
voldria ja d'un cop deixar-ho anar i dedicar-me a assumptes més urgents.
Al capdavall, aquí no hi ha futur.
I escriure és sembrar sang en un desert.
Els versos sense vida són un joc.
La vida sense versos, un infern.
A Roma ningú paga l'autobús.
El Vaticà és un bloc de marbre fred.
A Gúbio vaig conèixer un rus feliç.
Són vells, florits i franciscans, els camps.
Em va semblar que Déu vivia a Assis.
S'entelen, desalobre i pena, els anys.
Vora el mar brau del nord, dret, veig ploure la pluja.
Rere aquest nus, al coll, s'amuntega la infància.
No viurem ja, mai més, als hiverns crus de l'illa.
Ni al fortiu safareig ne darem mai més nus.
Ara, el temps, esborbat, presagia i xorquesa.
I un retorna feliç als versos d'Alsa Cambra.
Ens acomiadem en aquest dents i ungles
que avui ha transcorregut per l'univers vital i literari
de Pons, Pons, poeta menorquí
que vol donar sentit al món a través de l'escriptura
i que parla del territori, el paisatge,
la llengua, l'ètica i la memòria.
Avui hem escoltat poemes de tres llibres,
On s'acaba el sender, el salobre i nura.
I ens n'anem amb aquesta cançó d'Antònia Font
que fa un retrat del progrés a les illes
i en concret de Mallorca venuda al turisme de masses.
Isles Baleares.
Tornem el dimecres a les 5 de la tarda
a Tarragona Ràdio.
Fins a les hores, molta bellesa,
bona literatura i bona setmana.
Obres de temps passats
Totes diferents
No haïtos iguales
Un monton de gent
Irlar Baleares
Oh no
Irlar Baleares
Oh yeah
Irlas
Crema't sol a Ciutadella
Per Sant Joan
Sones jaleo
Allà molt de cavalls
Cas de llimona
I gent xoriller
Se gent s'emociona
I tira este pell
Es darrer tot
De Fabiol
Fins l'any qui ve
Si Déu vol
Treu et sol a la Sabina
A Contrallum
Es far de Barberia
A Sant Ferran
Es fonda Pepe
Es taller
De Formentera
Guitars
Tornes diferentes
No haïtos iguales
Un monton de gent
Un monton de gent
Irlar Baleares
Oh no
Irlar Baleares
Oh yeah
Irlar Baleares
Oh no
Irlar Baleares
Oh yeah
Irlas
Baleares
Salrei
Ayuah
Serai
Abraadri
Manuah
Serai
Abraadri
Ayuah
Estadu
Is
Elas
De
Manuah
Abraadri
Abraadri
Abraadri