Salutacions de part del Departament Diocesar de Mitjans de Comunicació Social de l'Arcabesbat de Tarragona
a punt ja de començar una nova edició del Campanar
que arribarà fins a vostès per gentilesa d'aquesta emissora.
Amics i amigues del Campanar, les nostres campanes
anuncien el diumenge 30 de juny de 2013
data en la que s'escau el 13è diumenge del temps ordinari
anomenat també de durant l'any.
Així doncs, aquí estem, disposats a compartir aquest temps de ràdio amb tots vostès
i els que estem aquí per fer-ho són en Santi Grimau
responsable de la part tècnica
i Montse Sabaté i Dirac Bertran aquí davant el micròfon.
I encetem el programa d'avui
escoltant la glossa setmanal del nostre pare i pastor, el senyor Arcabisbe.
Els quatre vents
Un comentari de Monsenyor Jaume Pujol Balcells
Arcabisbe Metropolità de Tarragona i Primat
Déu vos guà.
El 28 de juny de 1813 va néixer a Vallmoll una nena que arribaria a tenir projecció universal,
Maria Antònia París.
Avui, en el bicentenari del seu naixement, desitjo unir-me de cor a les religioses de Maria Immaculada,
Missioneres Claretianes, la congregació que ella va fundar al costat del Pare Claret
per a l'educació cristiana de la humanitat i servei a l'Església.
El seu naixement en l'esmenada població de l'Alcamp va obeir a la condició de refugiada
de les tropes napoleòniques que tenia la seva mare.
L'endemà de neixer va ser batejada a la parròquia de l'Assumpció.
Així com Vallmoll està lligat al seu naixement, Reus ho està a la seva mort,
ja que va ser a la capital del Baix Camp, on la religiosa va morir el 17 de gener de 1885.
Allí està enterrada i la ciutat que honra les seves mortals li va dedicar un carrer.
Entre aquestes dues dates, Maria Antònia París va tenir una intensa vida de pregària i d'acció
a partir dels 13 o 14 anys, quan arran d'una missió franciscana a Escorna el Bou,
a la qual va assistir, es va adonar que Déu li demanava un lliurament complet com a religiosa.
Sent encara apostolant, l'any 1850 veu que la seva vocació és fundar una institució apostòlica
als traços de la qual va distingir cada vegada més clars
des que els consulta amb el pare Claret en un providencial encontre.
El 15 d'agost de 1851, amb un grup d'amigues, acudeix a la catedral de Tarragona
i en aquesta festivitat mariana, la devoció a Maria serà un cegell de la seva obra,
les joves fan vot de no separar-se i de travessar mars si és el que Déu vol.
Avui, quan la presència de les missioneres claretianes s'estén per una vintena de països de tot el món,
aquell compromís d'amor i aquella disposició a fer missió en terres llunyanyes ens mostra els fruits.
L'any 1855, a Santiago de Cuba, doneré al que visbe el pare Claret,
va néixer formalment la institució fundada per la venerable Maria Antònia París.
El seu carisma continua sent l'educació, la transmissió de l'Evangeli, la caritat amb els necessitats.
En els últims temps he tingut ocasió, per a mi sempre feliç,
de trobar-me amb les missioneres claretianes
i presidir l'Eucaristia amb motiu del 150 aniversari de la seva fundació
i els seus 125 de la mort de la seva fundadora.
Els aniversaris per a l'Església no són meres fites temporals,
sinó ocasió de donar gràcies a Déu,
perquè l'Església és la història de les seves misericòrdies amb els homes.
I encara que l'Església és universal,
quan celebrem la memòria d'una fundadora tan lligada a la nostra arxidiocesi,
l'alegria és encara més gran.
Enhorabona, doncs, a les missioneres claretianes
en el bicentenari de la seva fundadora.
I que per a tot sigui un exemple de seguiment de la vocació divina
al servei de l'Evangeli i de les persones properes o llunyanes
que trobem en el camí.
Adéu-siau.
Com hem dit abans, aquest diumenge és el tretzer del temps ordinari,
dintre del cicle C.
L'Evangeli és segons Sant Lluc,
concretament al capítol 9, versets del 51 al 62.
Quan es complien els dies en què Jesús havia de ser endut al cel,
resolgué de fer camí cap a Jerusalem.
Van enviar missatgers davant seu,
i ells, tot caminant,
entraren en un poble de samaritans
per preparar la seva arribada.
Però no els van acollir,
perquè ell s'encaminava a Jerusalem.
en veure-ho.
Els deixebles Jaume i Joan van dir-li,
Senyor,
vols que diguem que baixi foc del cel i els consumeixi?
Però Jesús es va girar i els renyà.
I se n'anaren en un altre poble.
Mentre fèiem camí,
un li digué,
et seguiré arreu on vagis.
Jesús li respongué,
les guineus tenen caus
i els ocells nius,
però el fill de l'home
no té on reposar el cap.
A un altre li digué,
segueix-me.
Ell respongué,
Senyor,
deixa-me anar primer
a enterrar el meu pare.
Jesús li contestà,
Deixa que els morts
enterrin els seus morts.
Tu vés
i anuncia el regne de Déu.
Un altre li digué,
et seguiré,
senyor,
però primer
deixa-me anar a dir adéu
els de casa meva.
Jesús li va respondre,
Ningú que mira enrere
quan ja té la mà a l'arada
no és bo per al regne de Déu.
Després d'haver escoltat
la dramatització
de la perícopa
a càrrec de l'Associació Bíblica de Catalunya,
el seu president,
mossèn Joan Magí,
junt amb la nostra companya,
Montse Sabater,
els oferirà el comentari
de les lectures
de la missa dominical.
El dia 30 de juny
és el diumenge 13 de durant l'any.
La paraula s'ha fet carn
i tenim Jesús.
Jesús es fa pa
i alimenta tots els membres
del seu cos,
que som nosaltres.
En les nostres celebracions de fer,
es repeteix constantment
la crida
al creixement
en comunió
de tots els membres.
mossèn Joan Magí,
què ens diu sobre això?
És la crida constant
que Déu ha fet
en tots els temps
de la història
de la salvació.
Déu crida,
homes i dones,
a viure la seva amistat
en relació amb els altres
que trobarà el seu camí.
D'aquesta crida
en surten apòstols,
profetes,
sacerdots i reis.
De les seves trobades
en surten famílies,
comunitats i pobles.
Jesús fa palesa
la crida de Déu
i ofereix el nutriment
per a seguir-la.
La trobada amb Jesús
neteja,
il·lumina
i envigoreix
les qualitats
que Déu ens ha concedit
a tots.
El seguiment
manté les característiques
de cadascú.
El papa Benet XVI
ens diu
en el trobament amb Jesús
en certa manera
ens alimentem
del Déu vivent mateix.
Mengem realment
pa del cel.
El pròleg de Joan
aprofundeix
en el discurs
de Cafarnaum
si en el primer
el logos
de Déu
es fa carn,
en el segon
és pa
per a la vida
del món.
Fent al·lusió
d'aquesta manera
a l'entrega
que Jesús farà
d'ell mateix
en el misteri
de la creu
confirmada
per l'afirmació
sobre la seva sang
que es dona
per veure.
D'aquesta manera
en el misteri
de l'Eucaristia
es mostra
quin és
el veritable
manar
l'autèntic
pa del cel.
És el logos
de Déu
la paraula
que s'ha fet home
que s'ha lliurat
ell mateix
per nosaltres
en el misteri
pasqual.
Com ens presenta
la crida de Déu
la primera lectura?
El primer llibre
dels Reis
ens narra
la vocació
del profet Eliseu.
Per l'ordre
del Senyor
Elias
ha d'ungir
Eliseu
perquè el succeeixi
en la seva tasca.
Eliseu
és pagès
i té família.
Creu
que el canvi
de vida
s'ha de notar
i el publica
amb un convit
de culte
a la presència
de Déu.
És bonic
fixar-se
en els detalls
del curt diàleg
entre els dos profetes
i la manera
de trobar-se
amb Déu.
I la segona lectura?
En la Carta
als Gàlatas
Sant Pau
ens recorda
que la crida
de Déu
reforça
la nostra
llibertat.
Insisteix
en la netedat
d'aquesta
llibertat
que només
es veurà
neta
si ajuda
la llibertat
dels altres.
Amb ganes
de créixer
en les nostres
reunions
de culte
escoltant
la paraula
invitem
l'Esperit
Sant
a conduir-nos
en comunió
pel camí
sempre encertat
de la nostra vida.
Què ens hi afegeix
el text
de l'Evangeli?
A l'Evangeli
de Lluc
trobem
la invitació
de Jesús
a seguir-lo
sense excuses
des de la situació
actual
en què ens trobem.
Seguir Jesús
no sempre
és fàcil.
Pel camí
es troben
passos
barrats
per persones
excuses
i dificultats
diverses.
La solució
sempre és
el desig
al costat
de Jesús
buscant
la pau
i comunió
amb tothom.
Evangelitzar
és oferir
la llibertat
als altres
amb la força
de l'amor
sense imposar
allò
que oferim.
Estàs disposat
tu
a portar
una vida
dura
com la meva
sense cap
seguretat?
Ens hauríem
de plantejar
tots
aquesta
pregunta.
Alguns
l'han
respost
amb un
sí
com una
catedral.
Per exemple
el pare
François
Mourot
Francisca.
Qui és
aquest personatge?
Doncs
un màrtir
en tots
els ets
i uts.
Els hi ho explico
perquè
això
no ho trobarà
ni als diaris
ni a la tele.
Resulta
que els
terroristes
salafistes
de
Jabhat
van atacar
aquest dimarts
passat
al monestir
de rito
siríac
catòlic
de la població
de Gazania
ubicada a les
muntanyes properes
al riu Orontes
al nord de Síria
prop de la frontera
turca.
Els rebels
van robar
tot el que van trobar
i van calar foc
a l'església
després d'assassinar
el prior
pare
François Mourot
tres monges
i una dotzena
de cristians
que s'havien refugiat
al convent.
Els salafistes
fa uns mesos
ja havien mort
altres cristians.
Cal dir també
que no contents
amb això
van convertir
en estable
i en latrina pública
l'església greco-ortodoxa
i allí no van matar
ningú
perquè
sortosament
els germans
greco-ortodoxes
van poder fugir
a temps.
Segons informe
Monsenyor Jacques Benam Indot
titular
de la
Axiaparquia
Sirocatòlica
de Hasaken i Sidi
el monestir atacat
i seguint
l'espiritualitat
de Sant Simó
l'Estilita
es formaven
uns quants
joves sirians
que
en apropar-se
a la zona
als estols
de fanàtics islamistes
el prior assassinat
es va enviar a casa
mentre ell
romania
el seu lloc
junt amb les monges
i la resta
de cristians.
cal afegir
que Jabhat al
Nusra
és una
organització
propera
al Qaeda
aquest moviment
com d'altres
formats
en la seva
majoria
per elements
no sirians
són els responsables
de la sempre
creixent
violència
contra cristians
i també
contra
musulmans
xiites
alauïtes
o sunites
moderats.
Aleshores
una pregunta
sorgeix
de manera
espontània
és possible
que els governs
occidentals
no vulguin
admetre la seva
responsabilitat moral
en aquestes morts?
És possible
que no puguin
entendre
que el món islàmic
i no cal dir
els fanàtics
radicals
té una altra
manera de raonar
que no pas la seva?
és que són
tan justets
que ni tan sols
volen veure
que no tenen
cap dret
a anar
i finançar
uns criminals
que en nom de Déu
martiritzen
i maten
les persones?
I cal
formular-se
una segona
pregunta
senyor Obama
senyor Merkel
senyor Hollande
senyor Cameron
vostès
són
necis
o perversos
o pitjor
en dues coses?
I una tercera
o és que
tot plegat
forma part
d'un guió
preestabler
però no sabem
quins poders
monstruosos
que Occident
segueix
fil per randa?
cordials
salutacions
amics
del campanar
avui
en aquest espai
d'entrevista
tenim
un il·lustre
visitant
un dels pocs
tarragonins
que han accedit
a l'episcopat
durant
fa molts
molts anys
es tracta
i ho haurà
endevinat
de
monsenyor
Lluís Soler
fa
Bisbe
de Trujillo
a Honduras
com està
senyor Bisbe?
Content
d'estar aquí
i
de comunicar-me
per aquest mitjà
amb els amics
del campanar
i de
xerrar una estoneta
xerrem una estoneta
doncs
com està
Honduras?
bé
no porto
quantitats
i percentatges
però
sí
podem dir
que és un dels països
que en aquest moment
està
més enfonsat
en la pobresa
econòmicament
en la violència
és el país
més violent
d'Amèrica
llatina
i
amb la corrupció
són les tres coses
que
quan es fan
enquestes
doncs sempre surten
com
el que més preocupa
el que més
enfada
també
i el que més costa
sembla
d'encarrilar
aleshores
un país
que té
aquestes
tres condicions
tan fortes
una conseqüència
de l'economia
enfonsada
és la falta
de treball
per tant
l'augment
progressiu
de l'empobriment
de la pobresa
i una situació
que no veus clara
perquè estem dintre
d'un joc
geopolític
de blocs
amb l'orquestació
dels Estats Units
i realment
no veus
molt clar
quina serà
la posició
al final
d'Honduras
no?
Una mica
allò
doncs
volent ser
conquistats
per Venezuela
per unes coses
el govern
diu que convé
per altres coses
sembla que no convé
políticament parlant
és a dir
és un joc
i un moment
molt difícil
vol dir que estem
una altra vegada
amb una cosa
semblant a la guerra freda?
Sí
jo ho considero
que és una situació
semblant
potser hi ha
diferències
però
bàsicament
aquesta guerra
d'aquests blocs
no?
que
s'hauria d'analitzar
també
amb la relació
que pot tenir
doncs
amb Europa
amb Xina
però que si ho mires
només
des del punt de vista
llatino-americà
està clar
que hi ha
una sèrie de països
més aviat
del cono sur
doncs
amb unes postures
de dir
no deixem
de comercialitzar
amb els Estats Units
però no els deixem
que ens imposin
i tal
mentre que altres països
i crec que Honduras
és un d'ells
moltes coses
es decideixen
a l'ambaixada
dels Estats Units
no al palau
del govern
això
tinc entès
que molts països
ho pensen
que en realitat
l'ambaixador
dels Estats Units
no és
això
un ambaixador
sinó una mena
de virrey
exacte
bé
ha parlat
del cono sur
d'Amèrica
llatina
això
ens fa pensar
amb aquell
plan
Colòmbia
aquell plan
Mèrida
Mèrida
sembla que n'hi ha
un per a Amèrica Central
que serà
la mateixa intenció
és a dir
amb l'excusa
d'ajudar
a controlar
el narcotràfic
en el fons
el que fa
els Estats Units
és posar el peu
amb més força
en aquests països
i instal·lar-s'hi
sobretot militarment
amb més força
i amb més seguretat
i això
no és una redició
d'aquells episodis
tan penosos
que van protagonitzar
els britànics
al segle XIX
allò de les guerres
de l'opi
que de passada
que ens ocupem
una zona militarment
controlem també
per benefici nostre
el control
aquest del narcotràfic
Sí
la veritat és que
clar
la comparació
és molt vàlida
les diferències
en aquest moment
jo no les sabria establir
però
el que sí veig
ara
és aquesta situació
de dir
hi ha un bloc
que no volem perdre
que és
Centroamèrica
Colòmbia
i
perquè
d'alguna manera
a veure
quan ja m'han perdut
vol dir que
políticament
hi ha una oposició
des de Venezuela
però Venezuela
és el país
que més
petroli
li ven
als Estats Units
per tant
en aquest joc
difícil d'entendre
els equilibris
jo diria
que sí
és
un intent
aquests plans
de dir
us ajudem
a controlar
el narcotràfic
però
no ens interessa
que el narcotràfic
desapareixi
és una font
de diners
molt fort
als Estats Units
i per tant
el joc
no és
realment
que es remiteixi
totalment
l'activitat
del narconegoci
que diem
sinó que és
un control
un control
fent veure
que s'ajuda
a l'exèrcit
del país
on
està present
l'exèrcit
nord-americà
però també és
consolidar
la presència
en bases
militars
per tant
m'assembla
que no és
una cosa
que porti
ni a un millorament
de la situació
i una reducció
de l'activitat
dels narcotraficants
sinó
simplement
un dirigir
l'orquestra
des dels Estats Units
Fa uns anys
per allà
als 60
hi havia
la doctrina
aquella
d'Ales
que
entre altres coses
parlava
que
era convenient
i
no ho he entès mai
però bé
era convenient
que els països
de Centro
i Sud-Amèrica
visquessin
en un estat
diríem
de pobresa
més o menys
constant
perquè seria
més factible
poder-los
controlar
això encara és vigent?
Bé
a veure
hi ha això
i a més
hi ha
aquella teoria
Rockefeller
d'invadir
Amèrica Llatina
en sectes
que li treguin
a l'Església
la força
de denúncia
i d'oposició
a totes aquestes
qüestions socials
que en vés
els va molt bé
controlar
avui dia
jo
posaria un exemple
a la mineria
la mineria
comença a ser
un problema greu
a la majoria
de països
d'Amèrica Llatina
clar
cada país
reacciona
d'una manera
pròpia
i una mica
diferent
però el conjunt
és
una situació
conflictiva
interna
en cada país
entre els que
la volen
perquè diuen
que és font
de treball
etcètera
i els polítics
no pels beneficis
que deixen
el país
sinó pels beneficis
personals
que ells reben
sobornos
per donar
permisos
que
evidentment
són
il·legals
perquè
destrueixen
el medi
en vent
contaminen
les aigües
afecten
les poblacions
de moltes maneres
un exemple
és això
és a dir
com
els països
que més
estan desesperats
per matèria prima
i com
els governs
desesperats
perquè l'economia
no va bé
per vendre
la matèria prima
el preu que sigui
i els minaires
què hi tenen
que dir
en tot això
a veure
els anàlisis
que es fan
per exemple
la llei
que s'ha aprovat
últimament
a Honduras
té
alguns articles
que són
totalment
inconstitucionals
es posen
abogats
a estudiar
la cosa
i s'intenta
que el
congrés
corregeixi
això
es faci
enrere
és molt difícil
de lograr-ho
aleshores
hi ha les protestes
a la diòcesi
veïna nostra
hi ha hagut
dos morts
de persones
que s'ho posen
a la mineria
persecució
gent que ha hagut
de fugir
famílies
que han hagut
de fugir
per amenaces
de mort
i
per les reunions
que he tingut
que m'ha tocat
anar de bisbes
del Célam
sents
que això
és un problema
general
a tot
Amèrica Llatina
cada país
reacciona
diferent
abans
ha parlat
de les sectes
hem sentit
dir moltes vegades
que l'enemica
batre
en aquest món
ara és
l'Església
catòlica
concretament
perquè
a través
de la seva
doctrina social
fa pensar
molta gent
i pot
constituir
una mena
d'obstacle
amb aquest
neoliberalisme
desfermat
que tenim
està d'acord
amb aquesta possibilitat
que l'enemica
batre
és l'Església
catòlica?
De fet
l'esforç
de totes
aquestes
igleses
i sectes
ha sigut
aquest
quan jo
vaig arribar
a Honduras
era l'any
1976
recordo
que més o menys
el percentatge
de catòlics
era del 85%
potser
hi havia un 3%
de creients
actualment
els catòlics
som el 50%
i l'altre 50%
quasi
són els evangèlics
amb totes
les variacions
que hi ha
dintre
i petites sectes
que es van
dividint
però
què tenen
aquestes sectes
que no tingui
l'Església catòlica?
Mira
això s'ha analitzat
de moltes maneres
i una causa
única
no hi és
que la gent
se'n vagi
primer
que els catòlics
deixin
l'Església catòlica
i s'apuntin
amb una secta
pot estar
motivat
en part
per culpa
de l'Església catòlica
de no haver
sabut
inculturitzar-se
millor
un poble
que és molt sentimental
i tal
vull dir
imposar també
un estil
molt ties
o molt
sec
molt aixut
no acaba
de
vibrar
la gent
amb aquesta manera
de viure la fe
necessita
culturalment
necessita
unes altres
expressions
que no
no les permet
massa
no
les costums
de l'Església catòlica
però
per altra part
també hi ha
la
la tàctica
no
de conquistar
de conquerir
els sentiments
d'enganyar
perquè moltes vegades
hi ha gent
que torna
a l'Església catòlica
n'hi ha bastanta gent
que torna
sentint-se enganyada
no
se'ls ha mentit
se'ls ha enganyat
però
el conjunt
el conjunt
de
de causes
que pot
donar
com a resultat
aquest fenomen
d'aquesta pèrdua
de molts catòlics
que se'n van
a sectes
per mi
que és
una mica
el fet
de
de la desesperació
que hi ha
en la societat
de buscar
sortides
fàcils
és a dir
com
no ho sé traduir
en català
perdoneu
l'emprendedurisme
és allò
dir
mira
amb aquesta manera
de creure
de fer
i de viure
de fer
d'actuar
i de viure
la teva fe
les coses
t'aniran
bé
t'aniran sortint
tot
el Déu te beneirà
tot això conquista
molt
la gent
desesperada
per sortir
de la pobresa
per sortir
de situacions
econòmicament
difícils
i fa que això
no s'apuntin
molt
després
està també
a veure
aquí entraríem
en un tema
que no sé
si creus
tu
dirà
que val la pena
però
i que em fa una mica
de por
parlar-ho així
obertament
però
amb la confiança
que sento
l'únic que pot passar
és que fem cap aguantant
a veure
precisament
les últimes reunions
i l'última assemblella
que m'ha tocat
està
del Célem
Consell Episcopal
Llatinoamericà
s'ha tractat
una mica
aquesta temàtica
i
en aquest moment
aprofitant
l'any de la fe
de retrobar-nos
amb el Consell
Vaticà II
i l'Eclesiologia
de Comunió
s'ha analitzat
una mica
el tema
de la teologia
llavors
d'alguna manera
hi ha persones
que diuen
bueno
per exemple
el Papa Benet
com a cardenal
Ratzinger
va escriure un llibre
i analitzava
que la teologia
de l'alliberament
havia decepcionat
els pobres
perquè feia promeses
que no es podien complir
i que per això
els pobres
s'abandonaven
per dir-ho així
aquesta línia
de la teologia
de l'alliberament
però és clar
hi ha gent que diu
sí
però els llibres
que ha escrit
el Papa Benet
no els llegeixen
els pobres
tampoc són
tampoc és la teologia
que
apropa els pobres
a l'església
és un tema difícil
per això et dic
que no
és un problema
potser d'eurocentrisme
això
bé
sí
evidentment
és
eurocèntric
una mica
el Vaticà II
encara que
els valors
del Vaticà
són
grandíssims
però per exemple
jo diria
que és molt
eurocèntric
el compendi
de la doctrina social
de l'església
l'agafes
la mires
des de Llatinoamèrica
i dius
home
sí que dona
principis
i tal
però
una mica
encarcarada
i una mica
europea
no
no n'hi ha mai
prou
amb un senyor
Lluís Soler
el qual
emplacem
en una altra ocasió
sempre que vingui
per aquests
varals
vindre'ns a veure'ns
i parlar-nos
d'aquesta realitat
per nosaltres
realment desconeguda
que és
aquesta altra
cristianitat
que hi ha
més allà del xarco
gràcies
Idac
també és un gust
parlar amb tu
i sí
sempre que pugui
doncs
molt de gust
compartirem
aquestes experiències
que al final
el que veus
és que
d'una manera
o d'altra
des d'una cultura
o d'altra
l'esperit del senyor
va fent camí
i que
és molt maco
pensar que
abans d'arribar
als missioners
primer hi ha arribat
l'esperit sant
i només hem de fer
que anar-ho descobrint
moltes gràcies
moltes gràcies
monsenyor
Lluís
Solefa
gràcies
bisbe de Trujillo
a Honduras
i mentre les campanes
del campanar
ens recorden
que el nostre temps
de ràdio
s'està absorbint
però
abans d'acomiadar-nos
remenarem
la nostra discoteca
per posar-los
en una melodia
que els serveixi
d'acompanyament
mentre
ens acomiadem
recorden
la pel·lícula
Cabaret
recorden
la cançó
Tomorrow
Belongs
to Me
és a dir
traduït
el demà
en pertany
que
què volem dir
amb això
recorden
l'escena
doncs
pensin
pensin
una miqueta
i això
és tot per avui
gràcies
per la seva atenció
i fins la propera
emissió
si Déu vol
fins aleshores
amics i amigues
del campanar
feliç
setmana
a tothom
to the sea
but
somewhere
a glory
of
it's
unseen
tomorrow
belongs
to
me
a
a