Pocs relats de l'Evangèlia ens han encisat tant des de petits com l'escena dels mags.
Els reis mags, com els hem anomenat sempre,
encara que no fossin reis sinó simples astròlegs observadors del cel estrellat.
Del reis mags en parlarem en el nostre programa d'avui,
el primer d'aquest recentment estrenat 2013.
El campanar arribarà fins als nostres amics i amigues oïdors
mitjançant una producció del Departament Diocesà
de Mitjans de Comunicació Social de l'Arquivisbat de Tarragona,
amb la realització tècnica d'en Santi Grimau
i les veus d'en Montse Sabater i d'un servidor, Iac Bartol.
Aquest diumenge s'escau l'epifania,
és a dir, la manifestació de Déu als homes, simbolitzats pels mags.
Però escoltem com l'Evangeli, segons Sant Mateu,
ens explica aquesta història que motiva que celebrem aquesta festivitat
amb optimisme juïós.
Després que Jesús va néixer a Betlem de Judea,
en temps del rei Herodes,
vingueren uns savis d'Orient
i en arribar a Jerusalem preguntaven
On és el rei dels jueus que acaba de néixer?
Hem vist sortir la seva estrella i venim a adorar-lo.
Quan el rei Herodes ho va saber,
es va inquietar i amb ell tot Jerusalem.
Herodes va convocar tots els grans sacerdots
i els mestres de la llei que hi havia entre el poble
i els preguntava on havia de néixer el Maciès.
Ells li respongueren
A Betlem de Judea
Així ho ha escrit el profeta
I tu, Betlem, terra de Judà,
no ets de cap manera la més petita
de les principals viles de Judà
perquè de tu sortirà un príncep
que pasturarà Israel, el meu poble.
Llavors Herodes crida en secret els savis.
Va demanar-los el moment exacte
en què se'ls havia aparegut l'estrella
i els encaminar a Betlem dient-los
Aneu i informeu-vos amb exactitud d'aquest infant
i quan l'haureu trobat
feu-m'ho saber perquè jo també pugui anar a adorar-lo.
Després de sentir aquestes paraules del rei
es posaren en camí.
Llavors l'estrella que havien vist sortir
començava a avançar davant d'ells
fins que s'aturà damunt al lloc on era l'infant.
L'alegria que tingueren en veure l'estrella
va ser immensa.
Van entrar a la casa
veieren el nen amb Maria, la seva mare
es prostraren a terra
i el van adorar.
Després van obrir les seves arquetes
i li oferiren presents
or, encens i mirra.
I advertits en somnis
que no anessin pas a veure Herodes
se'n tornaren al seu país
per un altre camí.
Aquest relat que ens enlluarnava de petits
es fa ara de grans
un dels punts de reflexió més fecuns de tota la Bíblia
perquè posa en els nostres llavis
preguntes tan serioses com aquestes.
coneixem la nostra vocació?
Valorem les seves exigències?
Sabem on i com buscar Jesucrist?
Ens mesurem en la nostra generositat amb el mateix Jesucrist?
Abans de seguir amb aquesta reflexió
acollim la nostra companya Montse Sabater
i el mossèn Joan Magí
president de l'Associació Bíblica de Catalunya
que ens comentarà els textos de la missa dominical.
El diumenge dia 6 de gener
celebrem la festa de l'Epifania.
mossèn Joan Magí
com ens il·lumina l'any nou
l'estrella dels mags?
Aquest any ens esforcem per a fer més visible
la llum que Déu
es campa per mitjà de la pràctica
de la nostra fe.
Aprofitant tots els recursos i les eines que ens ajuden
podem millorar i fer créixer la claror
que amana a les nostres trobades de pràctica de fe
per exemple aquesta festa de l'Epifania.
Hem travessat a llindar de la porta oberta de la fe.
Quina ajuda trobem amb les lectures d'avui
per a seguir amb més claror aquest camí de comunió amb Déu?
La llum de la fe arrelada en el poble jueu
ha florit per tot el món.
La presència de Déu entre nosaltres
ens ha vingut per a Crist i els apòstols
amb l'anunci universal de l'Evangeli.
La festa d'avui ens en parla.
El papa Benet XVI ens diu
Sant Pau fa servir la bonica imatge de l'olivera
per a descriure les relacions
tan estretes entre cristians i joveus.
L'església dels pagans
és com un brot d'olivera silvestre
empaltat amb l'olivera bona
que és el poble de l'Aliança.
Així doncs, prenem el nostre aliment
de les mateixes arrels espirituals.
Ens trobem com germans.
Germans que en certs moments de la seva història
han tingut una relació tensa
però que ara estan fermament compromesos
a construir ponts d'amistat duradora.
El papa Joan Pau II va dir en una ocasió
És molt el que tenim en comú
i és molt el que podem fer junts
per la pau, per la justícia
i per un món més fratern i humà.
Vull reiterar una vegada més
l'important que és per a l'església
el diàleg amb els joveus.
Convec-ne on hi hagi oportunitat
es creïn possibilitats, fins i tot públiques
d'encontre i de debat que afavoreixin
el coneixement mútu, l'estimació recíproca
i la col·laboració, fins i tot
en l'àmbit de l'estudi de les Sagrades Escriptures.
Com ens crida a la llum de la comunió amb Déu
el text de la primera lectura?
El profet Isaías ens crida a la ple
ens fa alçar amb les piles posades
i els llums encesos.
La llum de la presència de Déu entre nosaltres
crida als altres pobles.
Hem d'estar atents a la seva proximitat.
La llum de la presència de Déu
arriba a tot arreu.
Cal que nosaltres tinguem sempre encesa
aquesta llum perquè els altres
vulguin i s'hi puguin connectar.
Ells també tenen els dons
que Déu els ha donat
per compartir-los amb nosaltres.
I la segona lectura?
Sant Pau, tocat directament per Jesús,
rebeu l'anunci de la paraula
i deixa plasmar el seu cor
per la gràcia que transforma.
Aquesta experiència l'oferim
cansablement a tots els pobles pagans
on va poder arribar,
entre ells també el nostre de Tarragona.
Avui ens segueix oferint el misteri secret
que li fos revelat.
L'Evangeli és germà
a tots els pobles en un sol cos
i ens fa compartir la mateixa promesa.
I com ho arrodoneix tot això
el text de l'Evangeli?
Mateu, inspirat en l'oracle del mag Balaam,
ens diu que el veritable poder,
l'estrella,
ve de Déu,
que compleix les promeses fetes als patriarques.
I semnint la llum de la profecia de Miqueas,
representada també per l'estrella,
ens fa arribar fins a Balaam,
on veiem en el naixement de Jesús
el compliment de la promesa feta a Abraham.
Tots els pobles de la terra es valdran del teu nom,
de la teva descendència,
per a beneir-se.
Moltes gràcies i que els mags
i l'any 2013 els siguin propici.
Bé, en els mags reconeixem les primícies
de la nostra vocació i de la nostra fe.
Amb l'ànima esclatant d'alegria
estem vivint el principi de la nostra feliç esperança.
Perquè ara, amb els mags,
hem començat a entrar en possessió de la nostra heretat.
A naixer rau la importància del fet pompós dels mags
en l'Evangeli de Mateu.
Des de feies segles es coneixia per l'Orient
l'esperança d'Israel,
el Messias,
el futur gran rei
que apareixerà com una gran llum,
de manera que caminaran tots els pobles
guiats per la seva resplendor.
Neix Jesús
i els mags, que són uns astròlegs o endevins
que viuen en una regió oriental,
hi ha qui diu a Pèrcia, l'actual Iran,
observen un estel singular.
I si fos el senyal del profetitzat rei d'Israel?
Els bons mags estudien,
indaguen,
pregunten,
res.
Ningú dona cap informació positiva.
No s'adonen que l'estrella misteriosa
no brilla al cel precisament,
sinó en el santuari de les seves ànimes.
Des del seu braçol de batlem,
hi ha l'infant que els atrau irresistiblement.
La seva fe incipient
els impulsa a l'aventura i a la generositat.
I, precisament de la fe,
ens parla aquesta setmana
el nostre pare i pastor,
Monsenyor Jaume Pujol Balcells,
en la seva glossa.
Déu vos guard.
En aquesta festa de l'epifania,
en la qual tenim tan present
l'evangelització de tot el món,
us proposo que reflexionem
sobre alguna cosa tan central
en la vida cristiana com és la fe.
Encara que va arrencar el 2012,
pràcticament tot el 2013,
està convocat per Benet XVI
a ser l'any de la fe.
Però, què és la fe?
S'ha donat a vegades
una resposta poc adequada,
creure en el que no es veu.
És millor una altra definició,
creure per la paraula d'un altre.
Perquè hi ha una fe humana
que ens fa creure en un metge
quan ens diu que hem d'operar-nos,
o en un pilot que ens diu
que volem una alçada de 10.000 metres,
o en una persona que ens diu
quin és el seu país d'origen
sense que comprovem personalment
aquestes dades.
I hi ha, sobretot,
una fe en Déu
que també parli a la humanitat,
a cada un de nosaltres,
en paraules inaudibles,
en la nostra consciència,
en el nostre cor.
és el Déu,
no dels filòsofs,
no dels pensadors,
és el Déu de Jesucrist,
com deia Pascal.
En efecte,
a través de l'encarnació del seu fill,
ens ha revelat
la seva mateixa essència.
Déu és amor
i vol el millor
per a nosaltres.
La fe és un do gratuït,
però en la llibertat
de cada persona
hi ha acceptar-lo
o rebutxar-lo,
el mateix que quan
rebem un regal,
podem no voler-lo
o recollir-lo,
i ficar-lo en un armari
o deixar-lo a les golfes,
o posar-lo en canvi
en un lloc central
de casa nostra
i de la nostra vida.
Aquestes idees
les vaig exposar ja
a la Carta Pastoral
del mes d'octubre passat,
però em sembla oportú
tornar-hi a reflexionar.
No són conceptes teòrics
i la prova és
com influeix la fe
per bé en vida
d'innombrables persones.
Algunes,
com els màrtirs,
que a finals d'any
seran canonitzats,
són proves irrefutables
de com,
per la fe,
van arribar a donar
les seves vides.
L'any de la fe
ha de servir,
deia també a la pastoral,
per a intensificar
el testimoniatge
de la caritat.
L'apòstol Jaume
ens va deixar una carta
que ens interpel·la així.
De què servirà,
germans meus,
si algú ens diu
que té fe
si no ho demostrem obres?
L'apòstol imagina
que algú
que no té vestits
ni menjar
per a nosaltres
i al despatx
en dient-li
vest-te en pau,
abriga't i alimenta't.
No podeu treure'ns
els problemes
de damunt
d'aquesta manera
com si
per ser aliens
no existissin.
Encara més,
no són aliens
per a un cristià,
sinó que hem de sentir-los
com a propis
i ens pot ajudar
aquella afirmació
de Jesucrist
que qualsevol obra
de misericòrdia
que fem
a un necessitat
és com si
a ell mateix
la féssim.
Desitjo
per aquest any
que els sacerdots
prediquin
sobre el credo,
que tots els fidels
llegim la Bíblia
i el Catecisme
de l'Església Catòlica
on s'expliquen
les veritats de fe
i les propostes
morals
de l'Església,
sabent que la fe,
si bé és un acte personal,
no és un acte solitari.
La vivim
amb comunitat
de disciples
de Cris,
que això és
l'Església.
Adeu-siau.
Amb la fe
no estem alliberats
de dubtes.
Els mags
tingueren els seus
també.
I si tot
és una fantasia?
I si ho és,
què farem
embarcant-nos
en un viatge
tan llarg,
tan feixuc,
tan ple
d'incomoditats?
Però es decideixen
i res
els atura ja.
La decepció major
vindrà quan arribin
a Jerusalem.
On és el nadó
rei dels llueus?
Hem vist la seva estrella
a l'Orient
i venim a adorar-lo.
Si sabessin els pobres
en quin embolic
es fiquen,
ja hem sentit
l'estut
rei Herodes
prenent
les seves mesures.
Aneu
i informeu-vos
amb exactitud
d'aquest infant
i quan l'haureu trobat
feu-m'ho saber
perquè
jo també
pugui anar
a adorar-lo.
Tots els nens
de dos anys
de nevall
al voltant
de Badlem
pagarà encara
l'aventura
dels mags.
L'espasa
de Herodes
no perdona
cap d'aquells
innocents
però els mags
troben el nen
que buscaven,
l'adoren
i li ofereixen
els seus regals
d'or,
incens
i mirra.
Mateu
no s'oblida
d'assenyalar
un detall
deliciós.
Troben el nen
a la falda
de Maria,
la seva mare,
que la llarga
a jollosa
perquè el besin
i a creixin.
aquí tenim
els primers
creïns en
Jesucrist,
a part dels
elegits
del poble
jueu.
I avui,
com que
l'epifania
és un dia
especial,
també voldríem
que aquest programa
també ho fos.
I pensant
en els més
petits,
hem pensat
en els pares
i en els avis.
Els explicarem
un conte
perquè el puguin
repetir
els seus fills
o els seus nets.
Santi,
si et plau,
pots posar
una mica
de música medieval?
Gràcies.
L'any
de Nostre Senyor
1013
hi havia,
a la falda
d'una alta
muntanya,
un monestir
del qual,
encara avui,
es poden
veure les ruïnes.
Aleshores,
hi habitava
una petita
comunitat
de monjos
dedicats
a la pregària
i al treball.
El senòvi
estava dedicat
a la Mare
de Déu
i el seu porter
era un germà
llec
que havia estat
carboner.
Era un home
illetrat,
però molt pietós
i servicial,
amb una fe
de ferro picat.
Es deia Josep,
com el gran patriarca,
i malgrat
no figurar
en cap santoral,
no en tenim
el menor dubte
que Déu
el té
a les regles
dels seus sants.
resulta
que en aquell monestir
hi havia
el costum
d'en arribar
al dia
de reis
fer un obsequi
a la Mare
de Déu
i al seu
diví infantor.
Des d'uns dies
abans,
els bons monjos
s'afanyaven
en oferir
el millor producte
de les seves
habilitats
a la reina
dels cels
i de la terra.
D'aquesta manera,
el monjo
poeta
oferia
uns preciosos
versos,
el forner
el més saborós
dels pastissos,
el músic
una delicada
melodia,
els de l'escriptorium
unes delicioses
miniatures
i així tots.
Però n'hi havia un
que no sabia
fer res
i aquest
no era pas altre
que el nostre
germà porter.
Cal dir que
aquell no era
el primer any
que formava
part de la comunitat
i en atensar-se
la data
joiosa
i fatídica
alhora
per ell
tenia
com una
esgarrifança.
Recordava encara
com va quedar
de vergonyit
quan es va
apropar
a la imatge
de la Mare
de Déu
amb les mans
buides.
D'aleshores
en sa
sempre procurava
esmunyir-se
i arribar
a la cerimònia
quan tothom
havia fet
la seva ofrena.
No li importava
pas
i fins i tot
li agradava
la penitència
que li imposava
el pare abat
pel seu retard.
Total,
afegir uns
quants
para nostres
els milers
que resava
cada dia
no li era
cap sacrifici.
Però
a il·las
aquell any
de gràcia
de dissord
per ell
de 1013
el pare abat
li havia ordenat
que havia de ser
el primer
en arribar
a la capella
i no hi havia
excuses
que valguessin.
La veritat
és que
l'expressió
habitualment afable
del cap
de la comunitat
no deixava
cap lloc
al dubte.
Per tant,
no s'escaparia
de la vergonya.
ell era conscient
que el monestir
l'havien acollit
per la seva
gran pietat
i perquè el coneixien
de quan els portava
el carbó
que feia
allà dalt
a la muntanya.
Amb molt
d'esforç
i gràcies
a la paciència
del pare Joan,
el poeta
que tot s'ha de dir,
havia après
a llegir
i escriure
i els llatins
els treia
d'oïda
sense saber
ben bé
de què anava
la cosa.
Havia intentat
fer d'ajudant
de cuiner
i de forner
i havia condemnat
a la comunitat
a uns quants dies
de juny absolut
per culpa
de la seva
maldestresa.
També
havia intentat
fer d'ajudant
de pintor
i havia acabat
convertint
un esplèndid
rostre de Crist
en una mena
d'antecedent
del que seria
temps a venir
al famós
Ecceomo de Borja.
A la fi,
el pare Abad
li va trobar
una destinació
a la porteria
perquè
si el germà Josep
tenia algunes virtuts
eren
l'amabilitat
l'afany de servir
una immensa caritat
i una paraula
adequada
per a cada persona
que s'atençava
a la porta
del monestir
ja fos
un gran senyor
o el més
esparracat
dels mendicants.
Però allò
d'haver
d'assistir
a l'ofrena
a la Mar de Déu
amb les mans buides
era massa
per ell
i aquell any
de 1013
li va fer pensar
en la mala
estrogança
del 13
a ell
que no era gens
ni mica
supersticiós.
aquella vegada
no tenia escapatòria
o sí
La comunitat
s'havia reunit
aquell matí
de reis
a la sala
capitular
d'on partiria
la processó
que la conduiria
a la capella
ja s'acostava
a l'hora
de començar
la cerimònia
i els monjos
i germans llecs
anaven arribant
portant
tots ells
la seva ofrena
quan va arribar
el pare Abad
ja hi eren tots
bé
tots
tots menys
el germà Josep
en adonar-se
de la seva absència
l'habitualment
impertorbable Abad
es va treure
nerviosament
la mitra
i brandant
el bàcul
va cridar
on s'ha esficat
el germà Josep
precisament
ell havia de portar
la creu
amb què s'obre
la processó
cerqueu-lo
i porteu-lo aquí
encara que sigui
de rossegons
no cal dir
que tothom
va oír
l'ordre
abacial
com un sol home
i anaren
a cercar
el germà Josep
va passar una bona estona
i un real altri
tots els monjos
i germans
tornaren a la sala
capitular
i informaren
el pare Abad
del resultat
negatiu
de les seves
perquisicions
en aquestes estaven
quan arriba un monjo
tot esbarat
esbufegant
i cridant
foc
foc
hi ha foc
a la capella
no cal ser
un endevinaire
per esvinar
què va passar
en sentir
la veu d'alarma
tots
varen córrer
cap a la capella
efectivament
per sota
i pels costats
de la porta
de l'esglasiola
del monestir
sortia una fumada
provaren d'entrar
però la pesada
obra de fusta
estava tancada
aneu a cercar
la clau
a la meva cel·la
va tronar
el pare Abad
això fa flaire
de ser cosa
del germà Josep
i
mentre el pare Prió
anava a buscar
la clau
de la capella
tots començaren
a cridar
germà Josep
obriu-nos
per l'amor
de Déu
res
el silenci
bé
no
perquè de sobte
es va sentir
un riure femení
que va ocasionar
una gran sorpresa
entre tots els que
s'envolaven a la porta
sort que
en aquest punt
va arribar el pare Prió
ara amb la clau
va obrir
i
els bons monjos
i germans
el pare Abad
el primer
van caure
agenollats
i bocabadats
en veure l'escena
al vell mig
de la capella
una carbonera
fumeixant
al peu de l'altar
el germà Josep
amb una expressió
de gran felicitat
i amb un parell
de llàgrimes
de joia
corrent
per les seves galtes
i a dalt
a la fornícula
a dalt
a la fornícula
la mare de Déu
rient
tractant d'evitar
que l'infant Jesús
que malgrat ser Déu
també era un infant
i per tant
una mica
trapella
li pintés
un bigoti
amb un bocí
de carbó
part
de l'ofrena
del germà Porter
que abans
havia estat
carboner
bé ha estat un conte
de reis
i és que els mags
són els pioners
de la fe per a nosaltres
que procedim
dels pobles
de la gentilitat
i quina fe
la seva
són uns herois
vensen
tots els obstacles
perseveren
fins a la fi
com el nostre
germà Porter
i quin premi
quina alegria
i quina felicitat
en trobar Jesús
a qui ofereixen
senceres
les seves ànimes
juntament
amb els rics regals
dels seus cofres
Jesús
se'ls dona
també a ells
per la fe
i l'amor
evitarà sempre
en les seves
ments i cors
fins que se'ls manifesti
sense vells
en els esplendors
de la seva glòria
real
aquesta
és la nostra fe
Jesucrist
va optar
per nosaltres
i ens va fer
veure l'estrella
i ens va fer
a favoris
per nosaltres
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!