Salutacions ben cordials, amics i amigues oïdors.
És l'hora del campanar, el programa de ràdio que setmanalment prepara
el Departament d'Iossassà per als mitjans de comunicació social
de l'Artebisbat de Tarragona, en col·laboració amb aquesta emissora.
Per això sonen les campanes, premonitòries de les moltes festes majors d'estiu.
El campanar el saluda amb motiu d'aquest diumenge setzè del temps ordinari.
El campanar, com ja saben vostès, arriba als seus receptors mitjançant
el treball tècnic d'en Santi Grimau i amb les veus de Montse Sabater
i d'un servidor, Didac Bartlani.
Aquesta, amics i amigues oïdors, serà la darrera emissió d'aquesta temporada.
Els propers mesos d'agost i de setembre, les campanes del nostre campanar
romandran de vacances, però qual cosa fa els desitgem que el descans estival
els sigui propici.
Comencem, doncs, la nostra darrera emissió de la temporada
amb el comentari setmanal del nostre pare i pastor, el senyor arquebisbe.
Arquebisbe metropolità de Tarragona i Primat.
Déu-vos-guar.
L'estàtua de Cris Redemptor, de 38 metres d'altura sobre el turó de Corcovado,
de 709 metres, manté des de la seva construcció l'any 1931
als braços oberts com si oferís una abraçada a la població de Rio de Janeiro
que té als seus peus.
Aquesta abraçada tindrà aquests dies una significació especial
perquè el Brasil, el país amb més catòlics del món,
acollirà la 28a Jornada Mundial de la Juventut,
successora de la inoblidable experiència precedida a Madrid per Benet XVI.
Precisament va ser aquest papa qui va anunciar
que la nova Jornada Mundial de la Juventut seria el Brasil el 2013.
Un gran esdeveniment que aquest estiu concentri sobre el país americà
les mirades de tot el món, com passarà també el 2014,
quan sigui seu del campionat mundial de futbol.
Des de l'anunci de la Gran Jornada Juvenil fins a la seva celebració,
hi ha hagut un canvi al Vaticà, on un nou pontífex governa l'Església.
Un argentí, per tant un veí del gran país brasiler,
un home proper, no sols pel seu origen geogràfic,
a les realitats llatinoamericanes.
Joan Pau II va visitar el Brasil l'any 1980.
No va ser un viatge plaent.
En aquests moments, el contenciós entre el govern i l'episcopat
va posar a prova el caràcter pastoral de la visita en diverses ocasions.
Fins i tot s'observaven atentament els seus gestos
davant alguns representants de la teologia de l'alliberament.
El papa va passar de la recepció oficial a visitar els presos d'una presó
i a estar amb els joves, els pobres i els malalts.
Precisament Joan Pau II és un dels patrons de la visita actual del papa francès.
Els altres són Nostra Senyora de la Concepció d'Aparecida,
el santuari de la qual és visitat anualment per 10 milions de persones,
Sant Sebastià Màrtir, Fra Galbau, primer sant brasilè i Santa Teresa de Lussier.
Els sants són tan variats com complementaris.
El papa francès cridarà a tots a la santedat seguint l'estela del Consell i Vaticà II,
però especialment els joves amb qui es reunirà en un gran parc.
També té previst dedicar un temps a confessar,
després haver dit en una de les audiències romanes
que la confessió no és una bugaderia ni un poltre de tortura,
sinó un encontre amorós amb Jesucrist.
Li serà lliurada la clau de la ciutat, com es fa amb els hostes distinguits,
però el que li interessa al papa és la clau que obre els cors de la gràcia de Cris.
Hem de pregar aquests dies, acompanyant-lo en el seu viatge,
perquè siguin molts els fruits de la seva presència en terres americanes,
perquè moltes persones, especialment els participants a la Jornada Mundial de la Joventut,
es decideixin a seguir Jesús mitjançant una conversió que marqui les seves vides en el futur.
Des de Rio de Janeiro o des de milers de quilòmetres,
el tindrem molt a prop aquests dies, que han de ser de molta gràcia de Déu.
Adéu-siau.
Aquesta setmana seguim el cicle C.
L'Evangeli de la Missa Dominical és segons Sant Lluc.
Es tracta d'una perícopa treta del capítol de Z,
que abasta els versets 38 al 42.
És un text on es relata una escena d'una senzillesa encisadora.
És també un text polèmic.
Escolteu-lo.
Mentre feien camí, Jesús va entrar en un poble i l'acollia una dona que es deia Marta.
Una germana d'ella, que es deia Maria, es va seure als peus del Senyor i escoltava la seva paraula.
Marta, que estava molt atrafegada per poder-lo obsequiar, s'hi va atensar i digué...
Senyor, no et fa res que la meva germana m'hagi deixat tota sola a fer la feina?
Digues-li que em vingui a ajudar.
El Senyor li va respondre.
Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses,
quan només n'hi ha una de necessària.
Maria ha escollit la millor part i no li serà pas presa.
Hem escoltat l'Evangeli.
Per qui prenem partit?
Per Marta?
Per Maria?
No és fàcil, no.
Cal meditar en tot plegat i, sobretot, en la resposta de Jesús.
I ara canviem de tema.
Bé, no tant canviar de tema,
perquè la veritat és que potser em faré pesat,
però repeteixo, com he dit en moltes altres ocasions,
que és una vergonya com es tracten els esdeveniments
que s'escauen a la Mediterrània Oriental
als nostres mitjans de comunicació.
Tot el que ens arriba de Síria és un enfilall de mentides,
igual que el tractament que es fa al que està passant a Egipte o al Liban.
I el més greu és que mitjans d'aquí, de casa nostra, hi col·laboren.
És el cas d'alguns reportatges televisius sobre les zones de l'Evangeli,
encara controlades pels terroristes d'Al-Jabat al-Nusra,
on es veuen mercats amb una gran varietat de productes,
on els compradors blasmen del president Al-Assad i llouen el rebel.
El que no diuen els nostres periodistes
és que la gent, si vol comprar alguna cosa,
ha d'insultar el govern sirià i enaltir els terroristes.
No diuen res que si la visita al mercat s'escauen divendres
tothom ha de pergar al carrer
i els cristians han de simular-ho que ho fan
per tal de no ser reconeguts com a no-musulmans.
I tot això enmig de crits i amenaces de morts
contra els anyells de Baixar,
és a dir, els cristians, els drusos, els alauïtes, els xiïtes, etc.
I tot això també acompanyats de l'anunci
que Alep serà alliberat aviat
i s'implantarà la xària, la llei islàmica.
Bé, aquests que veiem a les nostres pantalles
són els herois que Occident ha preparat per dominar Síria,
que els ha armat i finançat,
que han segrestat dos bisbes,
dels quals ningú en sap per on paren,
que han assassinat un munt de capellans,
que han violat dones cristianes i també musulmanes,
que han destruït infinitat d'esglésies i també mesquites,
que han tallat el cap de la Mare de Déu de Kunaine,
després de fer-ho amb infinitat de cristians i musulmans
que no hi estan d'acord amb ells.
Bé, doncs aquests són els tacfidistes
que ens presenten les nostres estimades televisions,
aquests fills d'Occident,
que arribarà un dia que no dubtaran en revoltar-se
contra els seus amos d'Europa i d'Amèrica.
Aleshores, com va passar amb els talibans,
ens donarem quina mena de monstres hem cubat.
I quan arribi aquest dia, m'agradarà escoltar
què diuen els nostres periodistes,
els nostres tertulians,
els nostres creadors d'opinió
sobre aquests que ara presentem
com a lluitadors per la democràcia.
Pobre democràcia.
I tot seguit anem a escoltar
la col·laboració de la Ràdio Vaticana.
La Iglesia celebró ayer la fiesta litúrgica
de San Benito Abad, patrono de Europa,
y en el Evangelio se presentaba el pasaje
en que los apóstoles preguntan a Jesús
qué tendrán a cambio de haberlo seguido.
Ambos aspectos remiten a algunas reflexiones recientes
del Papa Francisco
sobre el valor del seguimiento de Cristo y de la oración.
Nosotros hemos dejado todo y te hemos seguido.
¿Qué recibiremos entonces?
La pregunta que Pedro dirige a Jesús en el Evangelio
no tiene fecha de vencimiento.
Cada generación de la Iglesia la repite a su cabeza
para sentir cada vez que él le ofrece
la medida de un intercambio sin medida,
el céntuplo hoy y la herencia de la vida eterna mañana.
Una petición neta y un ofrecimiento límpido,
y sin embargo, afirma el Papa Francisco,
surge un problema cuando, al decidir seguir a Jesús,
el contrayente más frágil, el hombre,
comienza a hacer cálculos de interés y de lucro
en lugar de poner sobre el plato una sola moneda,
la de la magnanimidad,
la de la amplitud del corazón,
siguiendo el ejemplo de Jesús, el contrayente fuerte.
Una tentación, admite el Papa,
que aflige un poco a todos los cristianos.
Seguir a Jesús como una forma cultural.
Seguir a Jesús como una forma cultural.
Si se sigue a Jesús como una propuesta cultural,
se usa este camino para ir más arriba,
para tener más poder.
Y la historia de la Iglesia está llena de esto.
Comenzando por algunos emperadores
y después por tantos gobernantes y tantas personas, ¿no?
Y también algunos, no quiero decir tantos,
pero algunos sacerdotes,
algunos obispos, ¿no?
Algunos dicen que son tantos,
pero algunos piensan que seguir a Jesús es hacer carrera.
Pensan que seguir a Jesús es hacer carrera.
Una vez limpio el campo de lo que contamina,
la relación entre quien pide y quien ofrece,
recuerda el Papa,
muestra otra ganancia que va a enriquecer aquel
o aquella que ha elegido el seguimiento de Cristo,
independientemente de cuál sea su vocación.
Quien cree no lo hace solo,
sino en una casa y en una comunidad grande,
cuanto el mundo, la Iglesia,
y la Iglesia, afirma Francisco,
es la madre que nos da la identidad.
La identidad cristiana es una pertenencia a la Iglesia,
porque todos estos aparteneban a la Iglesia,
a la Iglesia Madre,
porque encontrar a Jesús fuera de la Iglesia
no es posible.
La identidad cristiana es la pertenencia a la Iglesia,
porque encontrar a Jesús fuera de la Iglesia
no es posible.
Y la Madre Iglesia que nos da Jesús
nos da la identidad que no es solo un sello,
es una pertenencia.
Identidad significa pertenencia.
significa pertenencia.
Y la pertenencia solo puede ser fuerte
si se considera que la identidad cristiana
ha sido adquirida al precio de la sangre del Calvario
de hace dos mil años en el Gólgota,
en el que mueren los cristianos de hoy.
Pero también aquí el Papa Francisco nos advierte,
seguir a Jesús hasta el centuplo y a la vida eterna
es una elección definitiva
que choca con esa fascinación de lo provisorio
que con frecuencia seduce también al hombre de fe
que al salto hacia un compromiso definitivo
prefiere mil pequeños pasos que giran alrededor.
He oído de uno que quería ser sacerdote,
pero por diez años, no más.
¿Cuántas parejas, cuántas parejas se casan,
sin decirlo, pero en el corazón,
hasta que dure el amor y después vemos
el atractivo de lo provisorio?
Esta es una riqueza.
Yo pienso en tantos, tantos hombres y mujeres
que han dejado su propia tierra
para ir como misioneros por toda la vida.
Eso es lo definitivo.
A la ambigua fascinación de lo provisorio,
el Papa Francisco ha opuesto siempre
una llana dirección de marcha,
la que apunta hacia las periferias de la existencia
y para salir y comenzar por esa dirección
que, por otra parte, es seguir a Cristo
según el estilo de San Benito
y de su hora et labora,
es necesario salir antes del cono de sombra del corazón
gracias a la luz de la oración,
esa que funge como navegador
y confirma que no se es cristianos de salón
con caras tristes como ajíes en vinagre,
sino hombres y mujeres en primer lugar de rodillas
y después en acción
que están en camino hacia la promesa del céntuplo
y de la vida eterna.
La oración hacia el Padre en nombre de Jesús
La oración hacia el Padre en nombre de Jesús
nos hace salir de nosotros mismos.
La oración que nos aburre
está siempre dentro de nosotros mismos
como un pensamiento que va y viene.
Si no logramos salir de nosotros mismos
hacia el hermano necesitado,
hacia el enfermo, el ignorante, el pobre, el explotado,
si nosotros no logramos hacer esta salida
de nosotros mismos hacia esas llagas,
jamás aprenderemos la libertad que nos da
en la otra salida de nosotros mismos
hacia las llagas de Jesús.
Hay dos salidas de nosotros mismos,
una hacia las llagas de Jesús,
la otra hacia las llagas de nuestros hermanos y hermanas.
Y este es el camino que Jesús quiere en nuestra oración.
María Fernanda Bernasconi, Radio Vaticano.
Y seguint amb la col·laboració de la Radio Vaticana,
darrere d'aquesta temporada,
anem a escoltar una entrevista
on es fa balanç dels primers quatre mesos
del pontificat del Papa Francesc.
Estamos con el profesor doctor Carlos María Gali
de Buenos Aires de la Universidad Católica Argentina.
Se cumplen cuatro meses de pontificado de Papa Francisco.
Hizo ya muchas cosas.
¿Qué subrayaría usted?
Bueno, ¿qué tal, Padre Guillermo?
Yo quiero subrayar a los cuatro meses
del pontificado del Papa Francisco
la forma que él tiene de comunicar el Evangelio,
que pertenece a la novedad de este acontecimiento histórico
que es tener un Papa latinoamericano
al servicio de la Iglesia Universal.
Pensemos esto,
cómo Jesús comunicaba la buena noticia del reino de Dios.
Jesús lo transmitía con su persona,
con su presencia, con lo que él es.
Jesús lo transmitía con su palabra,
con sus parábolas,
con sus dichos,
con lo que él dice.
Y Jesús lo transmitía con sus gestos,
con sus signos,
con sus acciones,
con lo que él hace.
Y uno puede ver en el Papa Francisco
a un buen pastor
que representa a Jesucristo,
el buen pastor con mayúscula,
y Francisco comunica el Evangelio de Cristo
por lo que él es,
por lo que él dice
y por lo que él hace.
Por lo que él es,
basta ver su rostro
y su sonrisa
para descubrir cómo se irradia allí
la alegría del Evangelio.
Por lo que él dice,
palabras tan claras y simples,
pero a la vez profundas,
que llegan al corazón
y que están siendo recibidas
en todo el mundo,
no solo por los católicos,
sino por los hermanos cristianos
de otras religiones
y muchas personas de buena voluntad.
Incluso,
vos lo sabrás desde Roma,
yo lo veo en la Argentina,
tiene un impacto cultural enorme
lo que él dice.
Muchos artistas o intelectuales
están comentando sus palabras
por los medios de comunicación.
Pero sobre todo destaco
que él se comunica
a través de los gestos
que muestran el amor de Dios
que llega a todos,
especialmente a los simples,
a los pequeños.
Y en este sentido,
pongo una imagen
que tenemos casi todas las semanas
por la televisión o por internet,
que es el Papa
abrazando a un niño
y dándole un beso
cuando visita y recorre
la Plaza de San Pedro
para saludar a la gente.
Es la bondad,
la humanidad de Dios
manifestada en el gesto más sencillo
que en todas las familias
del mundo se hace
de expresarle el cariño
a un bebé recién nacido.
Pero en el otro extremo
podríamos poner
los gestos de amor
hacia las personas
más olvidadas,
desatendidas,
excluidas,
como lo que hizo
en esta semana
en su primer viaje
a la isla de Lampedusa
entre Sicilia y África
para mostrar
la cercanía
y la proximidad
de la Iglesia
y del Papa
a tantos hermanos
que han tenido que
migrar de sus tierras
y que
atravesando el Mediterráneo
muchos han muerto
en alta mar
y otros han sufrido
vejámenes y angustias
en busca
de un futuro mejor.
Estas travesías
de la muerte
que ha significado
para muchas personas,
el Papa
las recogió
en su corazón
y ha pedido
que sepamos
acompañar
a los demás
entrevesías
de esperanza.
Yo quisiera
destacar solamente
Padre Guillermo
estas cosas.
La figura pastoral
de Francisco,
que obispo de Roma
y pastor universal,
nos sigue dando
el Evangelio
de Jesús
con lo que él es,
su persona,
con lo que él dice,
su enseñanza,
con lo que él hace,
sus gestos de amor.
I anem a cloure
aquesta missió
del campanar
donant la benvinguda
a la nostra companya
Montse Sabater,
qui ve acompanyada
per mossèn Ricard Cabré.
Hola
i endavant.
Mossèn Ricard Cabré,
abans que el Papa Francesc
inicies el seu
ministeri pontifici,
ens vau oferir
un perfil
de la seva vida anterior.
Sembla que fins ara
ha fet bon impacte
per la seva manera
d'expressar-se
i d'actuar.
Què en penseu
ara socialment?
Mira,
Marc opress
agradablement
el discurs
que el dia
16 de maig
va fer els ambaixadors
parlant de l'economia mundial.
És un discurs
impactant.
Em limitaré
a trametre
les seves paraules.
Sobren comentaris.
Després d'unes
paraules d'acolliment
i d'agraïment
per la seva presència,
passa ja de seguida
a parlar
de la situació
econòmica
del nostre món.
Hem de lluar
el progrés
que s'ha assolit
en molts aspectes
de la vida social
i que ha contribuït
al benestar
de la humanitat.
Cal reconèixer,
però,
també que la majoria
d'homes i dones
del nostre món
segueixen vivint
amb precarietat quotidiana
amb conseqüències
fonestes.
Algunes patologies
augmenten
amb les corresponents
conseqüències psicològiques.
La por
i la desesperació
s'apoderen
del cor
de moltes persones,
fins i tot
en els països rics.
L'alegria
de viure
es va esfumant.
La indescència
i la violència
augmenten.
La pobresa
es torna
cada vegada
més impactant.
S'ha de lluitar
per viure
i sobrint
per viure
sense dignitat.
Aquest és el quadre
que presenta
el nostre món,
però parla també
de les causes
de tot això?
I tant que en parla.
Mira,
textualment,
també,
una de les causes
d'aquesta situació
es troba
en la nostra relació
amb el diner
i l'acceptació
del seu imperi
sobre les nostres vides
i la nostra societat.
L'arrel
de la crisi
que estem patint
es troba
en una profunda
crisi antropològica
i en la negació
de la primacia
de l'home
sobre les coses.
Hem creat
nous ídols
i ens hem
flactat de genolls
davant el vedell d'or,
sense imposar
la dictadura
d'una economia
sense rostre
i sense un objectiu
veritablement humà.
El ser humà
és considerat
com un bé material
que es pot usar
o refusar.
La solidaritat,
que és el tresor
dels pobres,
és considerada
assumint
com a contraproduent,
contrària
a la racionalitat
financera
i econòmica.
El temps
que els béns
d'una minoria
van creixent
a nivell exponencial,
els de la majoria
van disminuint.
Aquest desequilibri
prové d'ideologies
que promouen
l'autonomia absoluta
dels mercats
i l'especulació
financera,
negant el dret
de control
dels estats.
S'imposa
una tirania
invisible
que imposa
de forma
unilateral
i sense remei
les seves lleis
i les seves regles.
De més,
el deute
i el crèdit
allunya els països
de la seva
economia real
i els ciutadans
del seu poder
adquisitiu,
encara que l'afegiri
una corrupció
tentacular
i una evasió
fiscal egoista
que han assumit
dimensions mundials.
L'afany
de poder
i de posseir
s'ha tornat
obsessiu.
Ho trobo molt fort
tot això
que diu el Papa.
Són paraules
textuals d'ell?
I tant!
He copiat
el peu
de la lletra
traduint
del castellà
al català.
L'únic que passa
és que m'he
hagut de saltar
algun fragment
per manca
d'espai.
Una missió
curta
com aquesta
limita molt
les possibilitats
de poder dir
tot el que es pensa
o tot el que es llegeix.
En aquest cas,
tot el que diu
el Papa.
Encara
afegeix.
Rere de tot això
es troba
el refús
de l'ètica.
En el fons
el refús
de Déu.
Moltes gràcies
amics
per la vostra
atenció.
Us esperem de nou
el proper diumenge.
i això
fins un altre dia
si a Déu plau.
I les nostres campanes
ens anuncien
que el nostre temps
per aquesta temporada
ja s'acaba.
Estem en temps
de crisi,
en temps
de dificultats
però
això no obstant
també vivim
en temps d'esperança
i parlant d'esperança
què millor
que expressar-la
amb alegria.
Els deixarem
en companyia
d'aquest cor
un dels més coneguts
de la música universal
i que tothom
haurà ja
identificat.
Efectivament
és el cor
final
del quart moviment
de la novena sinfonia
de Ludwig van Beethoven.
I mentre escoltem
aquesta peça
meravellosa
ens acomiadem
fins la temporada
vinent.
Amics
i amigues
del campanar
que la joia
i l'esperança
que ens dona
Jesucrist
ens acompanyi
sempre.
Feliç
estiu
a tothom.
d' potem
i ahrens
d'aquanya
de la polا
quemotiv documents
vament
de la comune
m slogan
es que
de la comune
de la ambassin
de la ambassin
per les
uster
de la ambassin
de la comuna
lat Chuck
unravel
strengthen
temos
aquest
d'owego
jun ûe
sale
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!