Sona les campanes. Ha passat una altra setmana.
Aquest diumenge s'escau el quart diumenge del temps ordinari,
també dit de durant l'any.
Comença el campanar.
El campanar és una realització del Departament
per als mitjans de comunicació social de l'Arquivisbeta Tarragona
i que arriba fins a vostès.
Gràcies a en Santi Grimau, a la part tècnica,
i Montse Sabater i un servidor, a dirà quartant, davant el micròfon.
Volem mesurar la masquinesa, l'agressiveria, l'enveja vil de l'home
i el propòsit obstinat de Déu en estimar-nos i en salvar-nos
malgrat les nostres mires tan curtes i tan obtuses?
No tenim més que obrir l'Evangeli d'aquest diumenge.
Ell ens va ensenyar a tenir un cor gran,
a rebre la gràcia de Déu, ens vingui com ens vingui,
a rebre Jesucrist que ve a nosaltres, a vegades,
amb aparències, amb propostes desconcertants.
Escoltem la perícopa evangèlica de la missa d'aquest diumenge.
Es tracta d'un fragment de l'Evangeli segons Sant Lluc,
capítol 4, verset 21 al 30.
Tots els que hi eren a la sinagoga tenien els ulls posats en ell.
Aleshores, començà dient-los.
Avui es compleix aquesta escriptura que acabeu d'escoltar.
Tothom l'aprovava i es meravellava de les paraules plenes de gràcia
que sortien de la seva boca.
I deien...
No és el fill de Josep aquest?
Ell els digué...
Ben segur que m'aplicareu aquella dita...
Metge, cura't a tu mateix.
Tot el que hem sentit a dir que feies a Cafarnaum,
fes-ho també aquí, al teu poble.
I afegir...
Us asseguro que cap profeta no és ben rebut al seu poble.
Més encara, us asseguro que en temps d'Elias,
quan el cel es va tancar durant 3 anys i 6 mesos
i una gran fam s'estengué per tot el país,
hi havia moltes viudes a Israel.
Però Elias no va ser enviat a cap d'elles,
sinó a una dona viuda de serepta de Sidó.
I en temps del profeta Eliseu,
també hi havia molts leprosos a Israel,
però cap d'ells no fou purificat,
sinó anà amant de Síria.
En sentir això,
tots els que hi eren a la sinagoga es van omplir d'indignació.
Es van aixecar.
El van empènyer fora del poble
i el dugueran fins a un espadat de la muntanya
sobre la qual era edificat el poble
amb la intenció d'estimbar-lo.
Però Jesús va passar entremig d'ells
i se'n van anar.
Jesús vol començar el seu ministeri públic a Galilea
i el primer poble que va és el seu, a Nazaret.
Jesús tenia cor i volia oferir les primícies de la gràcia al seu poble,
el que l'havia acollit durant 30 anys,
el que l'havia vist jugar i créixer i desenvolupar-se i treballar.
Jesús estimava els seus convidatants
i a ells es dirigeix primer de tots.
Per millor que donem la benvinguda
a la nostra companya Montse Sabater
i a mossèn Joan Magí,
president de l'Associació Bíblica de Catalunya,
per tal que siguin ells qui ens comentin
aquest fragment de l'Evangeli
i la resta de lectures de la missa dominical.
El diumenge 3 de febrer
ens trobem en el quart diumenge de durant l'any,
mossèn Joan Magí,
d'on treuen la força per augmentar la nostra fe
les lectures d'aquest diumenge.
Del batllar constant de Déu
perquè la seva vida d'amor
es manifesti en la vida de tots els éssers humans.
Ell ens prepara amb els seus dons,
ens omple d'amor
i ens ensenya a caminar sense fronteres.
És confortable estripar la boira dels prejudicis
i les mitges veritats humanes
i descobrir la lluminositat de la revelació de Déu
que posa la seva vida d'amor
per damunt de totes les diferències separadores
que ens fan mal
i mimpen l'alegria dels nostres aplecs.
Els nostres aplecs s'enforteixen
facilitant l'acció de Déu
en les manifestacions constants
de la seva presència
compartint els dons distribuïts entre nosaltres
per l'Esperit Sant.
El papa Benet XVI ens diu
conscient que l'Església té el seu fonament en el Crist,
paraula de Déu feta carn,
el sínode ha volgut subratllar
el lloc central dels estudis bíblics
en el diàleg ecumènic
en vista l'expansió plena de la unitat
de tots els creients en Crist.
En efecte,
en la mateixa Escriptura
trobem la petició vibrant de Jesús el Pare
que els seus deixebles siguin una sola cosa
perquè el món cregui.
Tot això ens reforça a la convicció
que escoltar i meditar junts les Escriptures
ens fa viure en la comunió real,
encara que no plena.
L'escolta comuna de les Escriptures
impulsa, per tant,
el diàleg de la caritat
i fa créixer-ho de la veritat.
En efecte,
escoltar junts la paraula de Déu,
practicar l'elecció divina de la Bíblia,
deixar-se sorprendre
per la novetat de la paraula de Déu
que mai no envelleix ni s'esgota,
superar la nostra sordesa
davant les paraules
que no concorden amb les nostres opinions
o prejudicis,
escoltar i estudiar
en la comunió dels creients
de tots els temps.
Tot això és un camí
que s'ha de recórrer
per assolir la unitat de la fe
com a resposta
a l'escolta de la paraula.
Les paraules del Concili Vaticà II
eren veritablement il·luminadores.
En el mateix diàleg,
ecumènic,
la paraula sagrada
és un instrument extraordinari
en la mà poderosa de Déu
per arribar a aquella unitat
que el Salvador proposa
a tots els homes.
Com enforteix els nostres aprecs
de fer el text de la primera lectura?
El profeta Jeremies,
molt conscient de la seva vocació,
ens l'explica
amb el seu llenguatge
impregnat de poesia.
Se sent cridat
abans de ser concebut.
Es recrea
contemplant com Déu
el modelava
a les entranyes
de la seva mare.
Sap d'on hi ve la força.
Sap que la paraula de Déu
posada
als seus llavis
no la pot aturar ningú
i pot arribar
al coneixement de tots
que al cap i a la fi
també han estat modelats
per Déu.
I la segona lectura?
Sant Pau
ens acompanya
en la contemplació
de la força de l'amor,
la mateixa vida de Déu.
Quan hem travessat
el llindar
de la porta oberta
de la fe,
ens trobem dins
la comunió
de la vida de Déu,
una comunió
que supera
la mateixa fe,
ni que es tracti
de la fe
que mou muntanyes.
L'amor no té fronteres
perquè és vida de Déu
creador
de tot el que existeix.
En els nostres aplecs
és on podem experimentar
la força de l'amor.
I com ho arredoneix
tot això
el text de l'Evangeli?
A la lectura
de l'Evangeli de Lluc,
Jesús ens diu
que la bona nova,
l'Evangeli,
no té fronteres
ni n'ha tingut mai.
Tot aquell
qui escolta
l'anunci
de la paraula,
deixant-se renovar
per la gràcia,
entra en la comunió
de Déu
per la porta
de la fe
i descobreix
que entre els fills
de Déu
tota la humanitat
no hi ha fronteres.
Experimentarem
el creixement
de l'alegria
de l'amor
vivint aquesta comunió
de Déu
amb tothom.
Així doncs,
hem vist com
unforismats
els seus convilatants
agafen Jesús
per estimbar-lo
per un precipici.
Però Jesús,
amb força moral
irresistible,
sobrepasa entre ells
i se'n va.
en el seu cor,
encara que no ho digui
l'Evangeli,
suposem que Jesús
diria una cosa així.
Quina llàstima!
Rebutgen la salvació
perquè els ve de mi.
Jo
els hi vull donar,
ja que els estimo molt,
però
veig que no hi ha res a fer.
Me'n vaig
que,
en altres parts,
la rebran millor.
així va ser
aleshores.
Es repeteix avui
aquesta escena
al món?
Jo diria que sí.
Jesucrist
ve a portar-nos
la salvació,
però
les seves propostes
no agraden.
Si no s'acomoden
nosaltres,
nosaltres
no ens
acompodarem
a ell.
El que Jesús
demana
és fe.
I la fe
és una acceptació
de Jesús
sense veure miracles.
és una acceptació
incondicional
de la seva persona.
I parlant
d'acceptació
incondicional
de la seva persona,
avui,
en la seva
glossa semanal,
el nostre pare
i pastor,
el senyor
arcabisbe,
ens parlarà
d'unes persones
que han fet
aquesta opció.
Escolteu.
Els quatre vents.
Un comentari
de Monsenyor
Jaume Pujol Balcells,
arcabisbe
metropolità
de Tarragona
i Primat.
Déu vos guarda.
Des de 1997,
per iniciativa
de Joan Pau II,
el 2 de febrer
se celebra
a l'Església
la Jornada Mundial
de la Vida
Consagrada.
És una celebració
que em resulta
molt emotiva
perquè,
com tantes persones,
m'encomano
a la pregària
dels qui
han lliurat
la seva vida a Déu
renunciant
a moltes coses bones
per altres
de millors
i ho han fet
a favor
de tots nosaltres.
Es diu
que s'han apartat
del món
i així és
en molts casos
físicament
a la recerca
del silenci
actiu
de la pregària
i la vida
en comú,
però no són
oblidats
del món.
Viuen
amb un sentit
de missió,
encara que,
com ha comentat
el pare
Pere Cardona,
delegat
diócesà
per a la vida
consagrada,
no s'ha de confondre
missió
amb productivitat
en el sentit
habitual
del terme.
El pare
Agustí
Altizén,
de Poblet,
comentava
que una vegada
li va preguntar
una visitant
del monestir
per a què serveixen
els monjos.
La seva resposta
va ser
que no serveixen
de
ni serveixen
per a,
sinó que serveixen
a Déu.
Amb això
serveixen
a la humanitat
sencera,
pregant per ella,
tenint cura
moltes vegades
de pobres,
malalts,
ancians
i amb una tasca educativa
i sempre donant
testimoni
amb la seva vida
que l'important
és el que
hi ha
en el cor,
no l'economia
segons el model
deia el padre
Altizén
inspirat
en Adam
Smith
i la seva
fàbrica
d'agulles.
El sinodé
per a la nova
evangelització
celebrat a Roma
a finals
de l'any passat
deia
en un dels seus
documents
que una gran tasca
en la nova
evangelització
correspon
a la vida
consagrada
en les seves
formes
antigues
i noves.
En efecte,
les formes
són molt diverses,
tantes com
carismes
enriqueixen
la vida
de l'Església
i és molt bo
que cadascú
mantingui
la seva espiritualitat
i l'apreciï.
Hi ha una anècdota
que il·lustra
bé aquest aspecte.
El conegut abat
de Montserrat,
pares carrer,
va ser rebut un cop
en audiència
per Pius XII,
el qual li va preguntar
per què no es fan
a Montserrat
els exercicis
de Sant Ignasi?
I l'abat va
respondre-li
i no s'ha entetat.
Fem els exercicis
que vam fer
a Sant Ignasi
quan va venir
a Montserrat.
El papa va acollir
divertit
la resposta.
Dono gràcies a Déu
per tants
ordres
i instituts
religiosos
com hi ha
la nostra
axidiòcesis
i l'Església,
per tantes
societats
de vida apostòlica,
instituts
seculars,
per l'ordre
de les verges
i per les noves
formes de vida
consagrada.
Per a mi
és una alegria
trobar-me
amb ells
i tinc els meus
membres
en el pensament
com a millors aliats
quan demano a Déu
pels sacerdots,
els diàques,
els seminaristes
i pels laics
i laiques.
Gràcies, doncs,
a tots els que
heu fet
aquesta opció radical
de lliurement a Déu
i a la humanitat.
Que la Mare de Déu
us acompanyi
sempre en el vostre camí,
ella que és model
de vida consagrada
per a tots
i que el vostre
exemple,
quan feu
o renoveu
els vostres compromisos,
sigui un estímul
per al món d'avui
perquè la paraula
compromís
vagi sempre
lligada
a la paraula
amor.
Adéu-siau.
Moltes vegades
el rebuig
a Jesucrist
és més aviat
un rebuig
a l'acció
de l'Església.
Si l'Església
no cedeix
amb molts capricis
de la societat moderna,
es diu
que l'Església
és retrógrada,
que no es posa
al dia.
Total,
que alguns diuen
l'Església,
una revolucionària,
d'altres,
a l'enrevés,
l'Església,
una conservadora
i una aprofitada.
Això passa
sobretot
en matèries socials
i d'aquests temes
ens parlaran
tot seguit
la nostra companya
Montse Sabater
i mossèn Ricard Cabré.
mossèn Ricard,
la ONU
ha declarat
aquest any 2013
any internacional
de cooperació
pel problema
de l'aigua.
És certament
un problema
molt preocupant.
Aquí tenim sort
que la climatologia
és benigna
i va plovent
de tant en tant,
però si un any
deixés de ploure
ens ho passaríem
malament.
L'aigua
és essencial
per a la vida.
Doncs,
segons llegim
els mitjans
de comunicació,
hi ha molts països
que no disposen
d'aigua saludable
i s'han de beurar
en aigües contaminades
que matzinen
la seva salut
i són molts,
sobretot nens,
que moren
a conseqüència d'això.
D'altres,
han de fer quilòmetres
per aconseguir
aigua sana.
Què es pot fer
davant
d'aquest problema?
Bé,
com has dit,
molt bé,
per a molts països
és un problema
angoixant.
Tienen aigües
molt fluixes
o contaminades
i en zones desèrtiques
mancades
totalment
d'aquest element
han de confiar
en l'aigua
que els arriba
de no sé on
i si per algun
parcans imprevist
l'aigua no arriba
no queda més remei
que passar set
i la set
és veritablement
angoixant.
Fins a l'any 2000
hi havia 30 països
afectats
per una aridesa
absoluta
amb una disponibilitat
natural
de 500 metros
cúbics d'aigua
per persona i any.
Es calcula
que si no s'hi posa
remei a temps
per l'any 2025
se n'hi afegirà
en 8 més.
La Terra
es coneix
com el planeta blau
perquè el 75%
de la superfície
de la Terra
està regada
per aigua
encara que
d'aquesta
només el 4%
és aigua dolça
i d'aquesta
encara
només el 10%
va destinada
al consum
d'aigua
per beure
la resta
o es perd
o s'aprofita
per l'agricultura
i la indústria.
gairebé
mil milions
de persones
es veuen
mancades
d'aigua neta
i gairebé
2.000 milions
no disposen
de sanitaris.
Segons
l'Organització
Mundial
de la Salut
cada dia
moren 4.000
nens
per aquesta
causa.
En molts llocs
sort en tenen
de l'Església
o d'altres organismes
internacionals
que han cercat
aquífers
dels que se'n
beneficien
els indígenes
més propers.
Cal reconèixer
que en molts llocs
el que falta
no és aigua
sinó un servei
organitzat
de conducció
d'aigua
i de bones
depuradores.
Però el problema
és molt més ampli
ja que l'aigua
no sols serveix
per beure
sinó que també
es necessita
per regar.
La major part
dels països
subdesenvolupats
viuen de l'agricultura
i l'agricultura
necessita molta aigua.
D'on la poden
treure tanta aigua?
Sí,
hi ha països
que ho tenen
malament
ja que en el subsol
no hi ha aigua.
Però a molts altres
és per manca
d'infraestructures.
Per exemple,
el riu Congo
dóna la volta
per tot el país
i quan arriba
el mar
té gairebé
un quilòmetre
d'amplada.
Aquesta aigua
ben canalitzada
podria convertir
el Congo
en un jardí
i amb bones
depuradores
tindrien
fins i tot
aigua per beure.
En canvi,
bona part del país
fa pena
i el Congo
no és pas pobre
de possibilitats.
Les mines del nord
ben aprofitades
i administrades
podrien enriquir
la nació
i subministrar-li
la finançació
indispensable
per tirar endavant
projectes
d'infraestructures
i de progrés.
En el fons,
es manca
de planificació
a llarg termini
per un millor
aprofitament
dels recursos
i una política
més neta
per part dels governants.
Sí,
però com s'aconsegueix
aquesta meta?
Qui ho ha de fer?
Com es pot convèncer
els caps d'estat
que això és possible?
A nivell internacional
sembla que cada vegada
hi ha una consciència
més clara
del problema.
L'any 1992,
en la Conferència
Internacional
sobre l'Aigua
i el Medi Ambient
celebrada a Dublín,
es va reconèixer
que l'aigua
és un bé limitat
i vulnerable
i que cal ballar molt.
Pocs anys després,
a Riu de Janeiro,
es ratifica
aquesta necessitat.
L'any 2000,
en els compromisos
del mil·lenni,
a part del reconeixement
de l'aigua
com un dret internacional,
es pren el compromís
de reduir el problema
a la meitat
per l'any 2015.
Cal reconèixer
que la crisi
ha no reat,
en bona part,
sí més no,
les bones intencions
dels governs.
A nivell particular,
s'han fet passos,
petits i tímids,
però el problema,
com a tal,
persisteix.
Bé,
gràcies per la vostra atenció.
Us esperem de nou
la propera setmana.
Els temes socials,
com tothom ho sap,
han estat una preocupació
constant de l'Església
des de fa segles.
Una de les seves veus
representatives
d'aquesta preocupació
és la del nostre convidat d'avui,
el doctor Arcadi Oliveres.
Arcadi Oliveres i Boadella
és un economista català
i un reconegut activista
per la justícia social
i la pau.
El 1993
es doctorà presentant
una tesi
sobre el cicle
de l'economia de defensa
i aconseguir una plaça
de professor titular
del Departament d'Economia
Aplicada
de la Universitat Autònoma
de Barcelona.
El 1981
comença a militar
a l'Associació Justícia i Pau
de Barcelona,
dedicada a la promoció
dels drets humans.
humans i la pau
organització que, a nivell català,
n'és ara,
n'és ara
a l'actual president.
també, a l'actualitat de l'Agrició
de la Universitat Autònoma
de la Universitat Autònoma
de la Universitat Autònoma
de la Universitat Autònoma
de moltes revistes
i ha participat
o ha escrit
més de 60 llibres.
De vos guarda,
doctor Oliveres,
en què han variat les coses
des que va començar
a militar a Justícia i Pau?
És evident que avui en dia,
doncs, potser les condicions
de llibertat
són més grans,
però, per exemple,
les condicions laborals,
les condicions d'habitatge,
les condicions d'atur,
les condicions de pensions
són certament molt dolentes
i, en canvi,
tenim una populació
completament endormiscada
i que no és capaç
de cridar
i de manifestar-se constantment,
com, per exemple,
l'hem vist en els casos francesos
o en el cas grec,
constantment davant
d'aquesta situació.
Hi ha molta gent que pateix,
hi ha molta gent
que s'ho passa malament,
molta gent que es queda sense pis,
molta gent que en pobleu fa
i no es pot arribar a fi de mes
i, en canvi, nosaltres,
tranquil·lament,
seguim mirant ximplelis
de la televisió,
seguim posant partits de futbol
tots els dies de la setmana
i seguim completament despistats.
Quan fèiem la seva presentació
hem dit que ha publicat
més de 60 llibres.
Què creu que aporten
al lector
a les seves obres?
Per cert,
un dels seus darrers llibres
parla precisament
de la crisi
en la qual està immersa
la nostra societat.
Tinc la impressió
que les obres
que de tant en tant
van sortint,
de les que vaig fent,
doncs,
estan una mica connectades
a la realitat del moment
i, de fet,
per mi
no és pas
talment
una creació literària,
perquè no pretenc
ser un creador literari,
sinó
una transferència
a la societat
d'aquelles petites idees
que vaig digerint
quan sorgeix
un problema social.
Vaig treure, per exemple,
fa uns anys
un llibre que es deia
Contra la fam i la guerra,
que tenia a veure
amb l'experiència,
molta de la qual
aquí Justícia i Pau,
vinculada als problemes
del tercer món,
també en quant a campanyes
i activitats
que volen ser esperançadores
en passen a un altre
que es deia
un altre món.
Posteriorment,
en vaig fer un
que es diu
El meu camí cap a l'utopia,
que intentava reflectir
experiències viscudes
al llarg de la meva vida,
perquè, bueno,
comença de tenir uns certs anys
i doncs ja ha copilat
una sèrie d'experiències.
I ara, finalment,
aquesta circumstància forta
de la crisi econòmica
que afecta també
en els països del nord,
a més d'afectar
per descomptat
en els països del sud,
doncs ha motivat
una certa preocupació,
m'han anat demanant coses,
m'han demanat conferències,
m'han demanat articles
i, finalment,
he confegit una mica
el que és el contingut
d'aquest llibre
que intenta explicar,
per una banda,
les arrels d'allà
on sorgeix la crisi,
per altra banda,
les conseqüències que té
i, finalment,
si hi ha respostes
que jo particularment
penso que sí que hi ha respostes.
Ens podria fer cinc cèntims
del que diu en aquest llibre?
Sí, doncs,
el darrer llibre es diu
Aturem la crisi,
s'hi explica primer
l'arrel d'aquesta crisi,
que jo entenc que és,
sobretot i fonamentalment,
una arrel financera
derivada de l'especulació,
l'especulació que fan
els grans bancs,
l'especulació que fan
els grans poders econòmics,
l'especulació que fa
una sèrie de gent
que l'altre dia era qualificada
per una senyora
que té un altíssim càrrec
a Nacions Unides,
la senyora que ocupa
més el càrrec de Nacions Unides,
que és la presidenta
del Consell d'Economia i Social,
qualificava en aquests senyors
de Wall Street
i en aquests especuladors
de perfectes delinqüents,
gent que hauria d'estar a la presó.
I això és la primera part.
Explico una mica
l'arrel d'aquesta crisi.
Després, a part de l'arrel
d'aquesta crisi,
explico que són les conseqüències
reus que això té,
sobretot conseqüències
de tipus laboral,
unes conseqüències
que fan que la gent
es quedi sense pensió,
que la gent es quedi
sense assegurança d'atur,
que la gent es quedi
amb uns sous petits,
que la gent es quedi
directament al carrer.
I aleshores proposo
algunes solucions
que tenen a veure
amb una rectificació fiscal.
La solució no és la que,
per exemple,
en el cas espanyol
s'obliga de rebaixar pensions
o de rebre el sol dels funcionaris.
La resposta és,
senzillament,
augmentar la fiscalitat
d'aquells que tenen diners,
que són moltíssima gent,
que són aquests grans banquers
i companyia.
El que passa és que
estan tan vinculats al poder
i el poder està tan vinculat
amb ells
que aleshores aquesta gent
no són capaços d'exigir
que paguin els impostos,
però asseguro
que de diners
n'hi haurien més que sobradament.
Si al mateix temps
ens desprenguessin,
per exemple,
d'una despesa
completament inútil,
irracional,
i fins i tot en molts casos criminal,
com és la despesa militar,
doncs és evident
que aleshores
tindríem moltes més facilitats
de disposar recursos.
Si a més,
doncs,
teniéssim a fora
aquesta evasió fiscal,
aquest frau fiscal extraordinari,
també milloraríem les coses.
El que passa és que
tot això de vegades
resulta difícil
tirar-ho endavant.
Avui,
amb motiu de la crisi
se'ns diu
que els cristians
hauríem de ser
més solidaris,
més compromesos.
Què ens pot dir,
doctor Libera,
del seu compromís personal?
Bé,
jo no sé
si aquest compromís
existeix o no existeix.
El que sí que en tot cas
jo diria
que l'homeu
és una visió
poc ortodoxa,
allò que en diria
metododoxa,
de la realitat econòmica.
I,
tot i que existeix
i que hi ha un bon grup
de professors
que ens dediquem
a aquesta manera
de veure les coses,
no deixa de ser
una forma minoritària.
La majoria
del pensament econòmic,
fins i tot aquells
que són homenatjats
en premis Nobel,
més aviat pensen
d'una manera diferent.
Ara,
jo tinc la impressió
que cap aquí
no estem pas
en la mala direcció,
perquè el dia
que vaig posar els coses
a la facultat
per primera vegada,
crec recordar
que era l'any 1962,
doncs el que se'm va dir
era que l'economia
era aquella ciència
que intentava administrar
els recursos escassos
que ens donava la naturalesa
per transformar-los degudament
i obtenir-ne
béns i serveis
que fossin útils
per satisfet
necessitats humanes.
Si hem d'entendre
l'economia
d'aquesta manera,
i a mi m'agrada molt
entendre-la així,
és evident que avui un dia
tot i que hi ha recursos
a la Terra
no es donen
per satisfetes
les necessitats
fins i tot bàsiques
d'una part importantíssima
de la població mundial.
En conseqüència,
l'economia
no funciona.
I aquest sistema
que diem d'economia
de mercat
o si volen dir-ho
més clarament
de sistema capitalista,
de sistema
de globalització econòmica
és un sistema
que hauria de ser
erradicat amb rapidesa
perquè, més aviat,
causa moltes morts
de fam,
moltes morts de malaltia,
moltes morts
de manca d'aigua
i no cobreix
gens ni mica
la voluntat
que ha de tenir
qualsevol sistema econòmic.
Una darrera pregunta.
Davant la situació actual,
què podem fer nosaltres?
Bé,
estem amanillats
per la nostra
vòpia comú
i per la nostra
vòpia voluntat
perquè, evidentment,
els ha uns poders
intenten retenir-nos
a prop seu
però jo penso
que hem de ser capaços
de revelar-nos
davant d'aquesta situació
i revelar-nos
vol dir consumir menys,
vol dir canviar
els comptes corrents
de determinats bancs,
revelar-nos
vol dir
en determinades ocasions
fer objecció fiscal
segons quins impostos,
revelar-nos vol dir
començar a obrir comptes
a la banca ètica,
revelar-nos vol dir
analitzar tots
i cada un dels productes
que comprem
per saber quins són
els que hem de comprar
i quins són els que l'hem de comprar,
revelar-nos vol dir
no fer fons de pensions
per no implicar-nos
en el sistema,
revelar-nos vol dir
moltes coses
i aquestes coses
malaltament no es fan
però es podrien fer.
Amb això no vull dir
que la culpa sigui només nostra,
la culpa és per descomptat
encara més que nostra
d'aquest sistema
que ens domina
però nosaltres
tenim coses a fer,
les podem començar
a planificar
i les podem fer
el que passa
que de vegades
estem espantats
o de vegades
som tímids
o de vegades
volem conservar
un benestar
el que no tenim
dret a conservar
perquè hem de pensar
en una cosa,
aquest benestar
que nosaltres
tenen tantes ganes
que volem conservar
és un benestar
que només afecta
a una part molt petita
de la població mundial.
Els 900 milions
d'habitants
que poblem
aquest planeta
en l'hemisferi nord
estem dilapidant
el 75% dels recursos
i en canvi
els 5.800 milions
d'habitants
que viuen allò
que podríem dir
l'hemisferi sud
aquests resulta
que estan pagant
els plats trencats
i només poden consumir
el 25%
del que s'està malbaratant
en el planeta.
Evidentment,
en un sistema
amb tant nivell
d'injustícia
no es pot aguantar
gens ni mica.
Moltes gràcies
doctor Arcadi Oliveres
president de Justícia
i Pau a Catalunya
per haver compartit
amb nosaltres
aquest temps de ràdio.
Moltes gràcies.
Després d'haver escoltat
el doctor Arcadi Oliveres
seguint el fil
del nostre programa
d'avui
direm que
Jesucrist
segueix endavant
amb el seu pla
de salvació.
Aleshores,
per què no tenir
un cor gran
com ella ens ensenya?
Per què no tenir
més disponibilitat
per rebre'l
ens agradin
o no ens agradin
les seves propostes
i les seves exigències?
Aquesta pregunta
pot ser matèria
de la nostra reflexió
ara que les campanes
del campanar
amb les seves batallades
ens diuen
que ja no hi ha
més temps.
mentre els deixem
en companyia
d'aquesta
coneguda composició
aprofitem
la vinentesa
per acomiadar-nos
dels amics
i amigues
oïdors
i ho fem
fins la propera
emissió
si Déu vol
i també ho fem
amb aquest desig
Feliz Semana a totalt.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!