Fins demà!
Anem directament a la tertúlia d'actualitat d'aquest divendres, tanquem setmana, avui 27 de novembre.
La compartim amb l'advocada Laura Picó. Laura, bon dia.
Hola, bon dia.
Amb l'empresaria d'Òptim, Alicenda Pujol. Alicenda, bon dia.
Bon dia.
I amb la botiguera jubilada, Carme Pedrol. Carme, bon dia.
Bon dia.
Ara parlàvem, bueno, fora de micròfon, parlàvem de moltes coses, però entre altres parlàvem que veiem imatges de França,
que ja no se'n parla tant com als primers dies, perquè el tema està molt present.
En la memòria col·lectiva de tothom ningú s'ha oblidat.
I seguim... Ara veiem, per exemple, que s'estan venent moltes banderes franceses,
ho veiem en imatges amb els companys del 324.
No sé, recordeu com vau viure l'atemptat d'ara fa dues setmanes?
Perquè va ser... No crec que no havíem parlat des de llavors, no?
No, no.
Home, clar, el primer, una commoció, suposo, general, no?
Perquè una cosa així no te l'esperes.
A més a més, llavors, sempre penses al teu nivell, no?
Amb la teva gent i penses...
Ho portes al teu terreny, clar.
I en aquell moment, home, sí, el que passa és que les coses per sort van passant i ja ho tenim això, no?
Tenim arrencada de vau i parada de burro.
I per això ara potser no se'n parla tant.
Sí, però ara tant...
Recorda la frase que has dita, que m'ha cridat molt l'atenció.
Arrencada de vau i parada de burro.
Això ho diu molt la Carme, sempre.
En totes les ordres de la vida.
Això s'aviduria a proposar el 100%, molt bé.
Arrencada de vau i parada de burro.
No ho sabia, que no ho sabia, aquesta.
Digues, perdona, Lissana.
No, no, deia que sí, que evidentment jo crec que són que se'n continua parlant,
no amb la intensitat de fa 15 dies,
però sí que se'n continua parlant.
Jo cada dia quan esculto les notícies o veig les notícies a casa,
quan m'aixeco és el primer que fan i encara hi ha moltes connexions
tant a Bèlgica com a França
i encara és una cosa que està sobre la taula
i crec que molt la ten.
Jo crec que, com dèiem ara, jo crec que ara està fent molt mal
i que realment la gent se n'ha donat compte
que això va de debò i que realment hem d'estar amb molta cura
i aquesta gent no tenen fronteres.
I és el que deia en Carme.
No sé si nosaltres fem el mateix o no.
Això són qüestions polítiques que evidentment aquí ja no entrem
perquè aleshores no tenim nosaltres ni la potestat ni res
per poder opinar sobre...
És que només parlen d'una part, no parlen de l'altra.
Clar, vull dir que té gent al guls i donen les armes, no?
Les compren en algun lloc.
Està clar, està clar.
I les fabriquen en algun lloc i guanyen diners en algun lloc.
Està clar.
El que passa és que nosaltres aquí no podem fer res
però sí que a Europa, que és casa nostra,
és on estem patint unes conseqüències
que potser ens les hem buscat nosaltres mateixos
però que sí que això veus que va de debò,
que realment aquí pot haver-hi molt de mal.
I més que res perquè aquesta gent, a part que sí que és ben veritat
que nosaltres els podem vendre les armes o tota l'economia
perquè ells ho puguin tirar endavant,
aquesta gent està criada aquí, eh?
No, no, sí, sí.
M'explico?
Això és el que realment et crida més l'atenció, no?
El que em va cridar l'atenció, després de la convulsió,
i aquest sac greu i tot això,
després van començar,
i això ha passat amb totes les vegades que han ocorregut
aquests drames i aquests sotracs,
és que van començar a enviar whatsapps,
realment, ostres, una mica cridant,
no cridant a la violència,
però és que en contra d'una manera tan brutal,
tan sesgada, tan exagerada,
per exemple, la meva mare,
no hi entenc gaire d'aquestes coses,
i clar, va començar a enviar whatsapps,
ma mama, pare, llegeix el que estàs enviant,
perquè crec que, ostres,
quan hi ha massacres a Àfrica,
quan hi ha drames a no sé on,
resulta que a nosaltres,
doncs, ostres, sí, ens sap greu,
clar que ens sap greu,
però no ens sentim gaire afectats,
sembla que hi hagi,
i em sap greu dir-ho,
o sigui, malgrat, penso,
que és una animalada que...
Sí, sí, sí, sí.
Això és una cosa.
L'altra cosa és que està clar
que hi ha drames de classe A
i drames de classe B,
i llavors, entenc això,
perquè ens passa a tots això,
quan les coses toquen més de prop,
ens assemblem més,
tenim una cultura occidental,
som veïns, etcètera,
ens pot passar a nosaltres,
els nostres fills, etcètera,
no ens pot passar tant
que vinguin els utus
i ens facin no sé què,
però, ostres, els morts
són exactament els mateixos.
I la canalla són exactament iguals.
Exactament iguals.
Llavors, crec que s'ha de fer
una reflexió més profunda de tot això.
Jo no em veig capacitada
per fer una reflexió
sobre tot aquest món global
i aquests moviments
que hi ha actualment
no tinc aquesta capacitat
ni aquí ni enlloc,
però, ostres,
el que sí que sé
és que se'n estan anant
una mica les coses a les mans
a la gent que senzillament pensem
i xerrem a les cafeteries, etcètera.
A la gent del poble.
A la gent del poble.
I llavors et comencen a enviar missatges
d'aquesta gent on van
i no sé, que clar,
que dius, parem, parem una mica
i pensem una mica, no?
Sí, sí, sí.
No, i és el que dius tu,
que sembla que hi hagi morts
de primera categoria
i morts de segona categoria,
que cada dia se'n moren
mils i mils de persones
i sobretot de canalla
i no en fem cas,
vull dir, ho trobem tot
tan lògic i tan normal.
I ara que es toca
una miqueta més a prop,
ara sí, ara es queixem.
i han hagut represàlies.
Vull dir, no fa gaire
que va dir el Sant Pare,
diu, sembla que estem
a les portes
d'una tercera guerra mundial.
A veure, clar,
tu em fas això
i jo ara em torno amb tu.
I tampoc sense mirar res,
vull dir, que tampoc no han mirat
d'atacar al poble.
Vull dir, que no és allò de dir
que han anat en un camp de batalla.
No, no, no.
Ho fan amb la gent del poble, clar.
Vull dir, també s'ha de saber
valorar el que hi ha, eh?
Ai.
Bé, es feia aquesta reflexió
per això, perquè no l'havíem parlat.
Ara hi ha un acte,
avui es fa un acte d'homenatge
a França, a París,
a les víctimes.
També hi ha una operació
en curs a Berlín,
ara mateix, eh?
Per tant, fa dues setmanes,
tres, és a dir, fa dos divendres,
va ser el dia 13,
l'atemptat i, bé,
també tampoc feu alguna referència
a nivell de la tertúria.
Us volia preguntar,
i començo per tocar-me,
per aquesta campanya,
el Black Friday,
perdona,
el Black Friday,
aquesta campanya,
que està a tot arreu,
jo no sé,
em preguntaria on no està,
perquè arriba publicitat
des d'entitats bancàries,
des de companyies telefòniques,
que t'envien correus
o altres d'aquests dies,
dient que tenen descomptes
de no sé quan
i que pots comprar,
en fi,
aquesta campanya,
que és americana en origen,
això ve d'altra banda,
d'amèrica.
És que és el que anava a dir,
és que som uns copions.
Clar,
no en tenim prou amb tots sants,
cap d'imitar ara
les rebaixes que fan
abans de que vingui
la temporada de rebaixes,
abans de que comenci l'hivern,
com aquell qui diu.
Clar,
això l'ideal
és poder
fer les rebaixes
al temps de les rebaixes,
que és com s'havia fet sempre,
no?
El gent de gener,
no?
Ha passat res.
Exacte,
quan hi ha la gent,
doncs, bueno,
ja han consumit,
perfecte,
i el que passa
que, clar,
llavors mires l'altre bossat
i dius,
bueno,
tot el que sigui,
si hi ha el consumidor,
doncs benvingut sigui,
però que això
s'ha desmadrat una miqueta
i que copiem-lo dolent,
no copiem-lo,
copiem-lo dolent.
A mi això de dubtar coses yanquis
sempre em posa una mica...
Els pelos de punta.
Sí,
no m'agrada.
Això d'entrada,
no m'agrada,
aquest nom el vaig conèixer fa anys
perquè mi germana viu cap allà
i per fer els regals
de reis dels meus fills
em deia,
mira ara,
ho compraré ara
perquè unes rebaixes brutals,
no sé,
el 80%
amb coses electròniques,
etcètera.
Vols dir que els reis
anaven a comprar,
els reis anaven a buscar.
al Blacanfraer,
no?
El rei dels reis,
sí.
I llavors,
la primera vegada
que vaig sentir
va ser aquesta vegada
i trobo que dubtar això
és una mica,
no sé,
és com el de Halloween
i aquestes coses,
sí, sí, sí.
Però,
per altra banda,
tal com està la situació,
entenc
que s'adoptin
aquests dies
tan bonics i tal
per una mica
reactivar l'economia
perquè com tu deies abans,
Carme,
que estàvem xerrant d'això,
les rebaixes duren molt,
la gent diu,
bueno,
si no vaig avui,
vaig de mat,
etcètera.
Si poses un dia o dos
i dius que hi ha unes rebaixes brutals
a un mes vista de Nadal,
els reis i el tio
van a comprar dos dies
perquè les rebaixes són molt bones,
no?
Em sap greu
que s'adopti un nom
no, no,
ja, ja, ja,
un tal, no?
Podem dir,
no sé,
ens podem inventar un nom nostre,
més nostrat,
en fi,
i també fer un o dos dies
de promocions
perquè com ha dit el conseller
avui que l'he sentit a la ràdio
deia,
no es poden dir rebaixes
perquè no s'exigeix
que siguin
productes en estoc
que després has de posar
el preu anterior
i després el posterior,
etcètera,
sinó senzillament
com quan vas a qualsevol dia de l'any
en una botiga
i agafen la rebaixa
al client o que sigui,
doncs ara això generalitzat.
No m'agrada el nom,
no m'agrada aquesta adopció,
però, en fi,
si això reactiva una miqueta
l'economia
i els petits botiguers
que tots som amics
de petits botiguers
que ho estan passant molt malament,
això els dona una mica
de l'eda
que ara a les festes de Nadal
doncs benvingut sigui,
llàstima del nom.
Jo t'ho, evidentment,
jo crec que en aquest cas
copiar o no copiar
és igual,
si les coses sonen bé,
és ben veritat
que qualsevol iniciativa americana
són les que sembla
que siguin els pioners
de qualsevol cosa
que es faci, no?
o qualsevol incentiu
que hi hagi.
Però, com avui en dia
crec que tot està inventat,
doncs, bueno,
no passa res.
Vull dir, tu,
a cap, mires per casa
si allò que copio a mi
m'està bé
amb el meu petit comerç,
com tu dius,
que ho està passant molt malament,
doncs no passa res.
Però jo també estic d'acord
amb tu en el nom.
Jo crec que tenim
una manera brutal
de copiar noms estrangers
que la gent no en té ni idea
del que vol dir,
perquè com nosaltres
potser estem més a l'actualitat
d'acord,
però la meva mare
o molta gent com la meva mare
que són també encara
les àvies que van a comprar
no en tenen ni idea
de què vol dir aquell nom, no?
Aleshores, això sí que és,
crec que pot,
que no agrada gaire, no?
És que no tinc ni idea jo.
És que, exacte, Carme,
vull dir,
arriba un moment
que ens estan...
Però això és igual,
qualsevol empresa,
amb qualsevol persona
que tingui un departament
i doni la seva tàrgita de visita,
queda molt més bé a sota
posar el nom en anglès, no?
El seu càrrec de l'empresa
en anglès,
que no pas en català
o en castellà, no?
I hi ha molta gent
que es queda
que és allò de dir
ara què m'està dient aquest, no?
Qui és aquest?
Perquè no en té ni idea, no?
No sona més important, no?
Sona més important, exacte.
Ens desmereixem d'altres mateixos.
Molt bé.
Llavors, això sí que sap greu, no?
Que a casa nostra
potser no ens podem creure
el que tenim, no?
I podem posar noms preciosos, no?
Com la Maria i la Montserrat,
en la qual, evidentment,
són noms de casa
que, bueno,
doncs que realment
tots entenem
i que podem anar, no?
Però, independentment d'aquesta broma,
si això ajuda...
Jo tinc una...
Això és una mica broma, eh?
Jo tinc una mica
que per reivindicar
la nostra catalanitat
o castellanitat
en el cas que fos en castellà,
en lloc de llegir Black Friday
diria Black Friday
i en vez de dir Halloween
diu Alloen, no?
O Alloven, no?
I, bueno, així va fent.
Però, vaja,
és una broma, això, eh?
Però la qüestió és que
jo crec que tenim força iniciativa,
força imaginació,
som un país
a mi m'has de molt important
i crec que, bueno,
això és com el dret comparat.
Tu pots mirar, òbviament,
per aprendre,
has de mirar els altres que fan
per aprendre de les seves errades
i de les seves avantatges, no?
Però a dubtar-ho sencer,
no amb cognoms i dies i tal,
penso que és poc.
Home, podem fer una miqueta més
nosaltres des d'aquí, eh?
Crec.
Crec també.
La pregunta és,
al comerciant li agrada?
Al comerciant li va bé?
Al comerciant treu profit d'això?
Home, si fan caixa, sí.
Exacte, jo crec que sí.
Si realment qualsevol iniciativa d'aquestes
doncs són un bon profit,
com dèiem,
a mi ja em sembla perfecte, no?
I suposo que el petit consumidor
que som nosaltres
moltes vegades
som contents i enganyats, no?
Això és com el des de, no?
Des de...
Llavors me'n recordo
que eren les pessetes, no?
El 99, no era 100, no?
I tots eren, ostres, 99, no?
I tornaven una simple pesseta.
A la qual això és el mateix, no?
Vull dir,
jo crec que aquestes rebaixes
ens pot anar bé a tots,
nosaltres contents i enganyats
perquè creiem
que estem comprant una cosa
a molt bon preu
i és un producte
que tu el vols
pel teu fill,
pel teu nebot, etcètera,
i resulta que aquí
no perd ningú, no?
Perquè evidentment
crec que ells
ja són prou llestos
com per posar els marges comercials
com perquè realment
això surti.
Independentment
de les rebaixes
que hi hagi en el gener.
De fet, m'ha sorprès
perquè es veu
que l'únic límit,
a banda de no enganyar ningú,
però l'únic límit,
diguem, legal
al respecte d'aquest Black Friday
és que no es pot vendre
sota preu de cost
perquè això no és legal.
Ostres, llavors dius,
quin marge,
quin marge,
entén que hi ha impostos,
treballadors, lloguers,
compres, etcètera,
això ho entenc,
no ho critico,
però llavors
te n'adones molt bé,
això ho va dir
no sé qui l'altre dia,
te n'adones molt bé
del marge.
Depèn de l'article.
Sí, sí,
depèn de l'article,
clar, no és el mateix
una botiga petita
que un gran magatzem,
etcètera,
però és curiós
perquè és una manera
de mirar-los.
Però hi ha productes
que deixen un marge
d'un 40%,
això és a tothom,
però hi ha productes
que donen un marge
d'un 40%,
d'un 50%,
altres com 10%,
llavors es tracta
d'anar combinant,
no, Carme?
Sí,
el que passa és que
jo amb això
de les rebaixes
pel comerciant,
no sé si ho acabo
de veure prou clar,
perquè és el que dèiem
al començament,
o sigui,
al comerciant
li aniria bé
vendre l'article,
d'hivern en aquest cas,
quan comenci a fer fred
i vendre'l el preu
que veritablement
ell l'ha de vendre,
no en rebaixa.
i llavors la rebaixa
fer-la a partir
que quan ja s'ha acabat
se suposa
els estocs
o ja tens
bastanta cosa fora,
llavors acabar de liquidar
el que tens
amb unes bones rebaixes.
Clar, vull dir,
ara encara no ha començat
a guanyar
cap diner.
Sí, perquè fred
fa quatre dies.
Clar, vull dir,
ells encara no han començat
a vendre prendes de Bric,
llavors les estan venent
amb rebaixes.
Jo no sé
fins a quin punt,
els grans magansems
és una altra història,
però el petit comerç
jo no sé
fins a quin punt
li pot funcionar.
Clar que més val
un duro al calaix
que no pas pel carrer.
Això és evident,
no?
Però jo aquestes rebaixes
que són molt adelantades
me fan una miqueta
de por.
De cara al comerciant,
eh?
Pensa que és un o dos dies
i mira, suposo que...
Sí, l'únic això,
que és un o dos dies
llavors que la gent
s'hi evoquin.
Bueno, però això és com tot,
suposo que val preu
que tu més o menys
hi posaries,
li poses un percentatge
potser més elevat,
és el que et dic,
contents i enganyats,
no?
Ara parlem del petit comerciant.
No, ara parlem del petit comerciant.
La persona honrada
dir si no ho fa.
Vull dir,
un petit comerciant
segurament que no ho farà.
Carme,
però és una cosa
que més o menys
els empresaris
ho fem tots.
És a dir,
quan moltes vegades
depèn
de com pots cobrar
aquella factura,
aquells interessos
que potser et poden crear,
potser cobrar-la
90 o 120 dies,
allò jo ho poses
en increment del preu
i més o menys
et queda una mica compensat
perquè si no
aleshores
els beneficis
que tu tindries
no hi serien.
Dius,
bueno,
jo ho cobro tard,
d'acord,
però en aquest cas
doncs,
i és un joc
que es fa,
vull dir que
l'estic dient,
però que realment
es fa,
vull dir que
no estic dient
cap cosa rara.
En la qual
el petit comerç,
a lo millor,
aquesta petita iniciativa,
estem parlant
d'imports petits,
no estem parlant
de coses grosses,
aquell percentatge
no fa que incrementi molt
i en canvi deixa que jo no perdi.
Aleshores,
per això t'estava dient abans
el contents i enganyats,
no?,
perquè nosaltres tenim
aquella cultura,
no?,
primera del regateig,
no?,
tenim una cultura
del regateig brutal,
que a vegades penso,
però per què?
Si aquell producte,
aquella persona creu que ho val,
doncs paga-ho i punta,
no?,
i aquest regateig
a vegades és una mica lleig
per el meu punt de vista.
Però amb una botiga
no per regatejar.
I en aquest cas,
doncs amb això,
no?,
amb el de la compra,
igual,
però només el sol fet,
que és el que et deia abans,
de veure'l des de,
o promocions,
i et crida l'atenció.
Ja no vas a mirar
potser si és més car o més barat,
no?,
i en canvi,
en el que et dic,
pot haver-hi un joc aquí
que no perdi ningú.
Com a mínim ha servit
perquè a Tarragona
tots els comercials
més o menys
es poden d'acord
en una cosa,
perquè com que tenim
associació A,
associació B,
mercat,
no sé què,
que mai anem a una,
això deu ser un tarannà
darrerament
que ens marca el camí,
de catalanet,
doncs ja som així.
Doncs mira,
amb això estem d'acord,
què has de fer,
no?
Sempre s'ha de treure
coses positives.
És ben veritat,
exacte,
és ben veritat.
Però sí que en una ciutat,
i a part una ciutat
que tampoc estem,
no tenim la fe,
en aquest cas potser
la ciutat veïna
és increïble.
La ciutat veïna,
que ho deia abans el Josep,
té una associació.
Ahi boi,
ahi boi,
la ciutat veïna
que la tenim aquí al costat
té una cultura comercial brutal
i la gent,
jo me'n recordo l'any passat
que vaig allò per canviar una mica,
dius,
vaig de rebaixes arreus,
i va ser increïble
les noies
com en venien
qualsevol dels productes,
no?
Perquè no et deixaven en pau
i llavors deies,
no, no,
jo només vinc a mirar,
no?
Però intentàvem vendre-t'ho
amb bé, eh?
Vull dir,
no...
D'una certa distància.
Exacte.
No, no, bé,
aquí no t'ho fan mai a la vida.
No t'ho fan mai a la vida.
Allà,
ho té allà al fons.
Exacte.
Al fons a la dreta,
per això et dic,
estem parlant d'aquesta divisió
i mira, aquesta cultura
és que comencem que no la tenim.
Suposo que també és un reflex
de la dispersió física
de les zones comercials de Tarragona,
no?
Està més aglutinat.
Arreus està més aglutinat,
és més senzill,
les botigues estan un al costat de l'altre
amb sis o set carrers junts
i aquí hi ha diverses zones,
no?
I llavors, doncs,
diria que fer promocions
o coses conjuntament,
bueno,
té un grau més de dificultat.
La gent quan surt a passejar al carrer
ha d'escollir una...
Home, Tarragona és petita en realitat,
no?
Però bueno,
has d'escollir una mica,
si tens dues hores
no pots anar al casc antic
a l'hora a la zona del Corte Inglés
o a l'hora a baix del Serrallo,
no?
Has d'escollir.
Arreus no.
Llavors,
jo crec que amb això
tenen un punt més difícil.
Però ara també,
ara tenen el centre
i tenen la fira.
La fira.
A mi aquestes coses no m'agraden.
La gran fira,
que és una gran superfície comercial
i que hi ha anat molt
a totes les franquices
que estaven al centre,
ara són allà.
Per allà,
doncs,
bueno,
buidem la ciutat,
se'm semblant,
em temo.
Us vull proposar
dos temes més.
Dos temes perquè
ens queda encara de tertúria
i volia parlar del dia
per l'erradicació
de la violència masclista
que s'ha fet a ser salvat
aquesta setmana
amb concentracions,
amb minuts de silenci,
amb actes.
Ahir en parlàvem
però que vas a dir
tenir tres homes a la tertúlia.
Us vull plantejar vosaltres
com ho veieu
aquest aixec social
i què s'hi pot fer
perquè sembla que
seguim
tinguin aquest problema.
Aquest,
i bueno,
hi ha el trajet de la presó
perquè ha sigut un fet històric
de 59 anys després,
trajet d'interès
cap a Mas Danric
en ple funcionament
i aquí tindrem
doncs aquest centre obert
centre obert
doncs en tercer grau.
Comencem per aquí?
Bueno, comencem
com a qui vulgui.
Tarda, va.
Tema violència masclista.
Obre,
la de gana.
No.
L'estimós del cas
de la violència,
a part de tot el que comporta,
és que ho trobin normal.
O sigui,
que la canalla petita
ja pugi d'aquesta manera.
Que trobi normal
que el pare cridi a la mare
o la mare cridi al pare.
Ho troben normal.
Això ho trobo...
Ho dic perquè...
Perdó.
Ho dic perquè ho he sentit.
Amb canalla de col·legi.
Que ells trobaven normal
el comportament dels pares
el trobaven normal.
Clar,
quan parteixis ara aquesta base,
que la canalla petita
ja troben normal
la convivència aquesta
entre els pares,
llavors dius,
bueno, això,
quan s'acabarà?
Quan s'acabarà això?
Perquè a part de la violència física
hi ha la violència psicològica
i en altres classes de violència
no hi penses,
quan s'acabarà?
I clar,
és que no l'hi veus al final
perquè els fills mateixos
ho troben com una cosa normal.
Per ells és com una cosa normal
que els seus pares es barallin
o es discuteixin.
Llavors dius,
fins quan?
No sé.
Jo crec que has donat tant el clau
només començar a la teva posició
perquè crec que el pal de patller
és l'educació.
L'educació.
Però no tant,
també amb el que has dit,
però l'altre dia escoltava
unes enquestes que deien
que no sé si era un de cada tres adolescents
veuen normal i positiu que el company,
nòvio, parella, etcètera,
controli la seva parella,
especialment els homes,
els nois,
els nois a les noies,
és a dir,
que controli,
si el veu en línia amb el whatsapp
amb qui estàs parlant
perquè no em contestes,
amb qui vas,
on vas, etcètera.
I això sí que és molt,
molt, molt perillós.
Això sí que trobar això normal,
o sigui,
no plantar-te i dir
vaig on jo vull,
ja t'ho explicaré,
bona nit i que vagi molt bé.
No sé capaç de fer això.
I entendre-ho com,
ostres,
que enamorat n'està de mi,
que està pendent de mi,
aquesta cosa que sembla una tonteria
és bàsica
per entendre
que després hi hagi violència de gènere.
perquè poses a l'home
en situació de,
o sigui,
tu ets una possessió seva
i ell ha de saber on ets,
què fas i on estàs.
I d'aquí a uns anys de convivència
o al principi moltes vegades
acabar d'una manera tràgica,
s'entén,
perquè l'evolució s'entén perfectament,
la possessió es va augmentant,
etcètera, etcètera.
Jo que treballo en temes
de violència de gènere als jutjats,
és terrible,
és terrible.
I és cert que,
potser no és molt políticament correcte.
És cert que moltes vegades
no és,
les denúncies no són totes
de violència real,
però moltes,
òbviament,
sí que ho són.
La llei ens serveix
per defensar les dones
en aquest sentit.
Però també és cert
que, ostres,
quan veus una dona
que pateix això,
penses, ostres,
que no li queda res.
No li queda res.
Com a persona,
està espantada.
I està espantada
i moltes vegades es diu,
no, no,
ho has dit abans,
la violència de gènere psicològica
és tan o més important
que la física.
Jo sempre dic,
ostres,
és que quan tu has vist
això no està ben dit així.
Ja sé que molts psicòlogs
ho diuen,
que després...
la por a que et donin
una bufetada
o que et tirin per terra,
és que això ja és
violència física
i violència psíquica.
Aquella por ja és
violència psíquica.
Després,
jo he vist dones,
no gaires,
ho haig de dir,
això
són excepcions,
qualsevol excepció
ja és horrible,
però són excepcions.
Però jo he vist dones
i realment
diuen,
sí, sí,
les dones que han patit
realment violència física
extrema
i durant molt de temps seguit,
que ja no els hi queden
ni una engronada
de dignitat,
pobres,
aquestes dones diuen,
sí, sí,
la violència psíquica,
tot el que vulguis,
que m'insulti,
però que...
O sigui,
la por que tenen
és a la brutalitat física.
I això s'ha de dir,
és cert que s'ha de defensar
quan una persona
t'està menys tenint,
t'està amenaçant,
t'està insultant,
etcètera.
Però la violència física
és terrible,
és terrible.
És cert que...
Em costa molt parlar d'això
perquè ho tinc a prop,
em sensibilitzo molt,
em sap molt de greu,
però és que és un tema
molt extens,
on ja...
O sigui,
tota la societat
està implicada en això,
des de l'educació
fins a la feina,
etcètera.
O sigui,
i a més,
això ha enllaçat,
i això ja surt una mica
d'aquest treball,
que si no aquí estarem,
ha enllaçat
amb la situació de la dona
en el món laboral,
per exemple.
Seguim,
i moltes vegades diuen
és que ara ja ho he aconseguit tot,
no es pot ser feminista,
és que no és problema
de ser feminista o no,
és problema de ser
una persona justa i lògica.
Per què les dones
hem de cobrar menys
en segons quins estatus
de feina,
perquè als Consells d'Administració
de les grans empreses
hi ha dues dones
que al damunt actuen
amb aquella agressivitat.
Sí, sí, sí.
No aportem la nostra capacitat
de diàleg,
no aportem la nostra empatia,
no.
Passem a l'altre costat,
segurament perquè no hi ha
altra manera d'accedir
a aquests llocs de poder, no?
Tot això,
és que tot està implicat,
comença, evidentment,
com has dit tu, Carme,
crec jo,
per una educació
a les escoles
i a casa.
I ho trobo essencial.
Ostres,
m'has deixat així?
Increïble,
superbé.
Jo només això, no?
L'única paraula
que ens surt
és aquesta.
Increïble que
en l'època que estem
amb tot el que hem patit
encara s'estiguin reivindicant
i encara estiguem
bocabadats
de fets com aquests
que haurien d'estar ja
totalment fora de context.
Vull dir,
seria una cosa
ja que no s'hauria ni de parlar, no?
I en canvi,
jo crec que, evidentment,
l'educació és essencial
i el respecte.
Aquesta canalla
no es tenen respecte
uns amb els altres.
O sigui,
ells s'insulten
o parlen
o es diuen coses
horroroses
i jo crec que
moltes vegades
no saben ni el significat
perquè a vegades
els has volgut fer la reflexió
et parlo amb raó de causa, eh?
I de dir
què m'estàs dient
i es queden parats, no?
No saben, no?
Però en aquell moment
ells ja t'ho han dit,
ja t'han clavat la punyada
al cor, no?
De dir-te coses lletges
i entre ells
no es tenen cap respecte.
Aleshores,
quan allò s'embala
ja comença a haver-hi
les mans, no?
I dius
com pot ser que
això, per això et dic
parlo amb raó de causa,
com pot ser que
canalla de 18-20 anys
els nòvios
hagin de prohibir
amb aquella nena
que no parlin
amb
engano,
que vagin vestit
d'una manera,
que on vas,
que...
Dius, però
com pot ser
que aquesta educació
que intentem donar-la
no serveixi per res?
Perquè jo estic segura
que en aquests moments
i en el que s'estem vivint
hi ha un percentatge
molt elevat
d'aquesta joventut
que actuen
d'aquesta manera.
Suposo que,
evidentment,
són joventut
potser sense estudis,
no?
Diguem-ho així,
en una cultura...
No, no, no, no.
Però no necessàriament.
Però deixa'm-ho pensar, Laura.
Deixa'm-ho pensar.
Vinga, doncs no.
Però és així.
És així perquè veus coses
que dius
no pot ser
nenes que els hi fa por.
Jo crec que fa molt poquet
hi havia un anunci a la televisió
que hi sortia
aquesta nena joveneta
que hi havia un altre
que li deia
no tinguis por,
tira endavant, no?
Si això ho fan.
És que realment existeix.
Quina pena.
La trampa no és
que de sobte
tu tens una parella
encantadora
i de sobte
t'insulta,
no sé què.
No, no.
És una cosa
molt gradual
i tu vas baixant el llistó
perquè li perdones una cosa
i li perdones una altra
i al final
si tu,
la mateixa persona
que va començar
aquella relació
es veies al cap d'un any
com està ara
diria
no pot ser,
no pot ser,
no soc jo.
i és que hi ha una,
es baixa el llistó
d'exigència
però tu ho has dit
del respecte
i de la confiança
en l'altra persona
i no te n'adones,
no te n'adones
i aquestes dones
que van al jutjat
no se n'adonen
d'on han arribat.
Però fan creure
que els estimen molt,
és a dir,
és clar,
que s'ha de la trampa.
Exacte,
ho accepto
perquè m'estima,
allò que bé
em sento enamorada,
no?
No, xata, no.
Tot això és,
bueno...
Deixeu-me dir,
no, no,
has tocat un tema
molt sensibilitat
molt d'anar a més.
Hi ha el tema
dels vincles humans,
els vincles humans,
és a dir,
quan érem petits,
no sé si ho recordareu,
però jugàvem,
ens tocavem,
és a dir,
ens abraçàvem,
ens barallàvem també,
però no hi havia
la tecnologia pel mig.
Ara a vegades
aquest efecte,
aquests sentiments
s'expressen
a través de la tecnologia,
a través d'un WhatsApp,
a través d'una,
no ho dic,
perquè també ho diuen
les socialistes,
parlen molt d'aquesta societat
que s'evapora
com a líquida,
i parlen també
de falta de valors,
de que els valors
no són,
avui dia,
amb aquesta tecnologia pel mig,
no són valors ferms,
com escrivia abans,
no?
Jo crec que el cara a cara
encara costa insultar
a una persona,
a més,
en aquestes edats,
però en canvi,
quan no la veus,
ets incapaç,
el paper diuen
que el paper i la llengua
ho aguanta tot,
i és ben veritat,
perquè ets capaç
de dir qualsevol cosa,
com l'altre no em veu,
encara et sents
molt més valent,
moltes vegades dius,
ostres,
no et tinc al davant ara,
digue'm ara
el que m'havies de dir,
i calla't.
A més,
per escrit,
com diu ell,
les emocions no es transmeten,
llavors,
es transmet la violència,
és veritat,
si és molt agressiva
la paraula,
però no us ha passat mai
amb el WhatsApp
que escriviu una cosa normal
i l'altra persona
ho rep malament,
amb una sensació
que dius,
ostres,
ho sento,
ho sento,
no volia dir això,
perquè...
Sí que m'ha passat,
sí.
I això,
és molt desagradable,
i semblem estúpits
de vegades,
i semblem estúpits.
A mi em fa...
Clar,
a mi em fa gràcia
perquè em creen
aquestes tonteries,
però això ha portat
al que deia ell,
de...
a partir d'aquesta distància,
d'aquesta fredor
dels mitjans electrònics aquests,
es creen uns vincles
i unes dependències
i unes capacitats
per dir el que vols,
quan vols
i com vols,
que ens ho hauríem de pensar
dues vegades.
I tornem una mica
al que ha començat la Carme,
educació,
educació...
Jo és el que anava a dir ara.
Però educació no és...
El Josep ha dit els valors.
Amb els valors,
això volia dir.
Clar.
Aquesta és l'educació.
Això, això, clar.
És que els valors
és l'educació.
Vull dir,
si hi ha...
Des de petits hi ha...
No sé de qui és la culpa,
eh?
Cuidado.
No sé de qui és la culpa.
Home, de tots.
No ho sé.
De la societat en si, clar.
Però que els hi falta valor,
sí.
O sigui,
la canalla
poden contestar els pares,
poden contestar els mestres,
després es perdeix
de la base
que els fills,
evidentment no sempre,
són els reis de la casa
i llavors el que digui el nen,
el que digui la nena
és el que està ben dit,
el que està ben fet,
hi ha de...
Clar, llavors ens hi fa falta valor.
La cultura de l'esforç
i del sacrifici,
que en altres temps
s'havia de treballar
per si volies
tenir el que fos,
no?
i de joves
els feia de per nen,
els feia el que fes falta
i ara això és molt complicat.
És a dir,
ara els joves...
No, i a més a més,
jo me'n recordo
que quan anava al col·legi
arribava a casa
i deia
m'han castigat
i el primer que em deien
algú has deigut fer.
Ara no.
O et tornaven a castigar
que és el que em feien a mi.
Clar.
I per què ho he dit i això?
I llavors,
ara no,
vull dir,
ara castiguen
és que la professora
o el professor
té d'ull al meu fill
i llavors...
Clar, vull dir,
llavors,
l'altre dia a casa
ho estàvem parlant
d'això de donar
una clatellada a temps,
no?
Que dius,
va perfecte
i els meus fills
i deien,
mama,
no pots dir
que això va perfecte.
Dic, perdona,
dic nosaltres,
la nostra època
que hi havia
la clatellada a temps,
el calbot,
no tenim cap trauma,
estem tots perfectes
i tenim uns valors afegits
que evidentment
això ens ajuda
a que vosaltres
tireu endavant,
però ells ho van trobar
esgarrifós,
un clatellot
o una bufetada al cul
quan llavors encara
els nens porten paquete,
no?
Que em deia,
això no pots dir-ho,
com que no puc dir-ho?
I és així,
és així,
ells sembla que ens manin
sobre els nostres valors.
És que tenim,
i això ho ha dit el Joep també,
tenim una cultura
de tenir molts drets,
que he de dir lo mío,
i no som conscients
dels deures
que tenim a les obligacions.
i si a més
d'exigir tants drets
féssim la feina
que hem de fer,
doncs és que
els deures
i els drets
ens vindrien donats,
perquè n'hi haurien
i la cultura de l'esforç
tothom treballaria per això,
però no tenim aquesta cultura,
perquè hem passat
una època d'abonança
que ens ha fet molt mal.
Molt.
Tu em deies abans
és que
amb això del comerç
enllaçant com hem començat
em deies
és que
bueno,
s'està recuperant l'economia
però encara no com abans
i
totes hem dit
ostres,
és que potser
se'ns en va anar l'olla
allà abans.
Sí, sí, sí.
Amb els pisos,
amb tot, amb tot.
Ens pensàvem
que no passava res
i que podíem amb tot.
Podem d'anar
una mica més
desaccelerar,
no?
De créixer,
aquesta paraula
com algun cèntim
matarà,
però de créixer
i
una mica
mirem més
en dintre de casa,
miren més els valors,
etcètera.
Abans hi havia
una tertulia a casa
quan sopava,
ara està a la tele posada.
Abans hi havia
els nens
quan acabaran els deures,
ara es posen a mirar
a YouTube
i no vegis el que miren.
No, no, no,
no em refereixo
porno o coses així,
em refereixo a
vídeos de conya
d'un que
cada tres paraules
dos són
animalades.
Exacte.
I les cançons
que a mi que escolten...
Que no diguin divertits,
per segons quina edat
adolescent,
però ostres,
cada dia,
mira això,
això t'ha de fer
algun efecte
a la teva vida diària.
I la feina
és nostra.
Clar que és més difícil
dir
aixeca't i no ho miris,
perquè és discussió segura,
però saps que,
mira,
les coses que valen la pena
costen una miqueta,
per desgràcia.
Sempre dic que les paraules
més boniques que són
perdó i gràcies
són les que més costen,
no?
I és ben veritat.
Doncs ja ho hem dit,
no tot però gairebé.
Sí,
no tot.
Podríem fer una altra tertulia.
A veure,
per resumir-ho,
el que no pot ser
és que
fem un WhatsApp
quan hem de donar
el condol amb algú
i ho fem a través
de la tecnologia
quan abans es feien
una abraçada
i anaves a veure
aquella persona,
la persona familiar
allà on fos
i ara arriba un WhatsApp
i això és el que està passant.
En el fons,
és el que ens està passant.
A mi saps que és una cosa
que em sap molt de greu
i ho faig,
eh?
Felicitar.
Quan és un aniversari
o és el Sant?
I ho faig, eh?
Mira,
a mi em sap
felicitar pel WhatsApp
és que em sap greu.
Però quan felicites
perquè te'n recorda
em sap molt bé.
A mi el que em fa
riure,
però en plural,
alhora és em felicita
una persona
que jo fa 10 anys
que no veig
i per què?
Perquè en algun lloc
de l'internet
surt que avui
és el meu aniversari.
Ostres,
no cal,
de veritat.
Felicitats.
Moltes gràcies.
No sé avui,
no?
No,
no,
no s'ho encertat
però vaja,
no passa res.
Ha quedat bé.
Molt bé,
Laura Picó,
gràcies.
Gràcies a tu.
Elisenda Pujal també,
gràcies.
Molt bé,
gràcies.
I Carme Padról.
I bon cap de setmana,
eh?
Igualment,
igualment.