T'agrada viatjar en grup i amb tot inclòs?
Promoviatges et porta a Romania, Budapest i Praga,
amb el trasllat a l'aeroport inclòs des de Tarragona.
Informació i reserves en 937-484-330 o promoviatges.cat.
Promoviatges, sempre amb tu.
Estiuejant a Tarragona Ràdio.
Dos minuts i seran les 9.40, faltaran 20 minuts per arribar a les 10 en punt del matí.
Fem aquell canvi de veu, de relleu, que solen fer a aquesta hora al matí de Tarragona Ràdio,
dels companys dels serveis informatius, del companys Josep Sunyer que us parlava fa una estona.
Us saluda un servidor, Miquel González, i ara, des d'ara i fins les 10,
també ens acompanyarà el David Saneuja. David, molt bon dia.
Bon dia.
És Saneuja, no?
Saneuja.
Que jo ara dubtava.
Dubtava entre Saneuja o l'altra variant, però no, ho deixem amb Saneuja.
El David avui ens va parlar de Montbrió, Montbrió del Camp o Montbrió de Tarragona,
que crec que ara correctament se li ha de dir Montbrió de Tarragona, si no vaig equivocat, David.
No sé si tu saps.
És possible. L'únic que, jo com que ja tinc certa edat, és Montbrió del Camp.
Montbrió del Camp. Així ho coneixem tothom.
David, per què parlem de Montbrió del Camp?
Què t'uneix a tu o quina relació hi tens tu amb aquest municipi de ben apropada de casa nostra,
de la comarca de l'Aiscamp?
Doncs els meus abans passats, des del meu besavi i tot això, eren de Montbrió.
I jo, a partir dels sis anys, el meu pare va comprar un trosset de terra i he passat tots els caps de setmana
i totes les vacances i tota la meva infantesa, joventut, començar a sortir de festes majors,
la primera moto i tot això, i les bicicletes i aprendre a anar amb bicicleta, tot això ho he fet a Montbrió.
Ara en parlarem, però així a nivell més global el record pel que veig és positiu, no?
I somrius quan penses en Montbrió del Camp.
I tant, i tant. És això, els amics, el sortir, començar a jugar, com se jugava abans, no amb Playstations ni tot això.
Jugar al carrer, no? Aquella situació de jugar al carrer, a pilota, a poder sortir.
Amb terra, amb aigua, anar a buscar granotes, anar a les basses a banyar-te, tot això jo ho he après allà.
I és un record molt bonic.
I només hi anaves als estius?
No, durant l'any, els caps de setmana...
Baixàveu, eh, els caps de setmana.
Anàvem allà, i després tot l'estiu, des que acabava l'escola fins que havia de començar, estàvem allà.
I els meus pares encara ho fan així.
Encara hi van.
Sí, sí, els pares cada dia són allà, i el que és l'estiu se'l passen allà, tenim el trosset de terra amb una caseta, i allà a disfrutar.
No sé si ets capaç de recordar un dels primers records, almenys el que té boca, quan penses en Montbrio, així d'infantesa, algun record concret.
El primer canvi ara...
No sé si el primer, però el primer que et vingui al cap.
El primer que em ve al cap ara és quan vam ensenyar el tros a la meva àvia, que fa molts anys que ja no està entre nosaltres, que feia molt de vent, molt de vent, molt de vent, i pobra dona, quasi no podia ni sortir del cotxe.
Però li vam ensenyar el trosset de terra, que encara estava, et dic, recient comprat, no teníem ni la tanca posada, ni treta les herbes, perquè era un petit, estava una mica així abandonadet.
Però és el primer que m'he vingut al cap.
I per què decideix la teva família, o per què decidiu establir-vos, almenys com a vacances o com a cap de setmana, amb aquest punt concret i no a un altre?
Doncs estava... aquest terranet estava a costat del tros del meu tiet, i ens va explicar, mira, que ara es ve en aquest tros de terra, al meu pare sempre li havia agradat treballar a la terra i tot això,
i van dir, doncs vinga, aprofitem l'oportunitat, i així va ser dit i fet, es va comprar això.
Als principis anàvem, vam fer una petita caseta, que és on ara hi ha les eines, el motocultor i tot això,
i entre això hi ha una tenda de campanya, perquè ens va fer molta il·lusió estrenar-ho,
i va ser el primer estiu, el primer estiu va ser així, que la gent es sorprenia, perquè clar...
Clar, devia dir què fan aquests aquí, i a poc a poc, fent càmping gairebé, que abans es podia, ara potser no et deixarien.
Ara no et deixarien.
Ara no et deixarien, vaja, si el tros és teu, suposo que sí, però...
Però està molt legislat.
Però l'únic que vam fer, primer, es treure, ha de sentar-ho una mica, treure totes les herbes, replanar-ho tot,
i va ser això, posar aquesta tenda de campanya, els meus germans i jo dormíem a la tenda de campanya,
i va ser una infantesa molt bonica, molt bonica.
Clar, clar, són records d'aquells, com deia abans, que per somriure i per recordar-los amb certa nostàlgia, fins i tot,
amb cert romanticisme, fins i tot, de cara a aquella època, com ara tu deies, de sortir al carrer, de jugar,
on sembla que tot és més original, no?
I, a més, en aquelles èpoques que podies deixar la bicicleta al mig de la plaça del poble,
que no passava res, que no passava res.
A més i d'això a l'ara, eh? Que potser no la trobes.
Ara ja canvia. I si en aquell moment no hi eres, perquè algú l'havia agafat per jugar
i la tornava a deixar al cap d'una estona.
Tu creus que ha canviat gaire des de llavors? Ara són, si no m'equivoco,
vora els 2.600 habitants, una mica més, potser.
Però l'ambient ha canviat gaire?
Home, l'ambient encara segueix sent, l'ambient ben dit que no és despectiu de poble.
No, no, exacte, amb el millor sentit de la paraula.
De la paraula, perquè, a més, jo vull que les meves filles ho visquin
i realment ho viuen perquè cada diumenge anem allà
i jo, com a jubili, vull estar al poble, també.
Ara no, per circumstàncies no pot ser, per la feina,
però jo vull anar a jubilar-me allà, perquè és un ambient molt bonic.
Ara, això de tenir les portes obertes com se tenia abans,
casa la tieta i casa el tiet, que allò deies, ah, Maria, per pujar,
això ara ja no es pot fer, no per la gent del poble, justament,
sinó per gent que pugui venir de fora.
Sí, potser no tant pel canvi d'ambient,
sinó també pels canvis propis de la societat i de la gent, no?
És això.
Que s'han patit amb els darrers temps i per l'evolució,
i per la globalització i per totes aquestes coses.
Però l'ambient segueix sent un ambient, doncs, això, d'amistat,
que un ajuda l'altre.
Allà mateix, nosaltres vivim, doncs, només a Entrepoble,
que el cementiri a Madrid a la zona de Pagès, com si diguéssim.
I allà, doncs, un veí ajuda l'altre.
Mira que avui et poso l'aigua perquè demà no puc estar,
me l'ajudaràs, no sé què.
O té dos enciams...
Això sí que encara es manté, no?
Sí, sí, sí.
Escolta, mira, agafa que t'enciam, que jo demà faré patates,
potser i te les donaré, o faré tomàquets...
Sí, això, i tant de bo no es perdi, no?
Almenys entre la gent que ens coneixem, doncs, d'això, de tota la vida,
que un ajuda l'altre, o mira, m'ha sobrat plantè, que el vols...
Exacte.
I ja està.
David, tu ara deies que viviu a la zona de Pagès.
Descriu-nos una mica el poble, perquè entenc que hi ha com a diverses zones, no?
El que seria el nucli central i després aquesta zona pot ser més perifèrica o no?
Sí, i a més ha crescut molt Montbrió, des que també hi ha els termes de Montbrió,
també, clar, la gent ja ens ubica més, al principi ja és Montbrió del cap.
Sí, a més en parlarem també del tema turístic i això, però...
Sí, doncs, a veure, abans el poble era més centrat a lo que era, doncs,
la plaça de la vila, doncs, on hi ha l'Ajuntament i tot això,
hi havia Sant Antoni, però tota aquesta part de Sant Antoni,
que seria la part més exterior de Montbrió,
ara hi ha un munt de xalets, només a entrar a Montbrió se n'han construït també,
moltíssims, al costat del cementiri i tot això,
vull dir que ha sigut una població que en poc temps,
també amb el boom immobiliari, també s'ha notat.
Hi ha moltes més edificis, abans havia més edifici baixet,
ara també ha crescut una miqueta amb alçada,
més xalets, vull dir, s'ha obert més.
Pot ser a l'època bona de la construcció, no?,
fa ara uns quants anys que va patir aquest canvi, no?,
també a Montbrió, suposo.
segueix sent aquest, l'ambient que agrada,
però clar, ha crescut molt,
i molta gent també ha vingut de fora,
clar, amb aquest boom immobiliari,
també ha vingut gent de fora,
gent que potser treballa en un altre lloc,
però vol aquest ambient,
i llavors ha vingut a viure a Montbrió.
Però, sí, ha crescut, ha crescut, com ets jògic.
Tu abans parlaves de la teva infantesa,
de la teva joventut al poble,
com creus que ho viu ara el jovent de Montbrió?
Es queden allà?
Han de marxar fora?
Home, jo crec que a viure potser sí que es queden a Montbrió,
però per treballar sí que han de marxar fora,
perquè, a veure, ha crescut...
Treballar, estudiar, potser,
després hi ha un tema universitari i tot això.
És clar, a Montbrió, per exemple,
institut no n'hi ha,
hi ha una escola, una escola a més molt maca,
però per l'institut on aneu,
o a Montroig, o a Reus, o on sigui,
i llavors, clar, també per universitat i tot això,
a Tarragona, o a Reus, o a Barcelona, o el que sigui.
Però jo crec que la gent d'allà,
o la gent que li agrada estar al camp,
sí que va allà i després treballar,
per exemple, jo treballo a Barcelona.
Clar, el tema és que torneu a casa
per mantenir aquest ambient, precisament, no?
És a dir, el punt...
Tu d'on ets? O d'on ets sense, no?
De Montbrió, potser, no?
És aquest el sentiment del jovent, potser.
Sí, sí, jo crec que és això,
la terra tira,
i qui, l'altre dia ho comentàvem a casa,
que la gent que sempre ha viscut
amb un tros de terra,
a millor un voltat,
nosaltres tenim uns amics una miqueta més amunt,
que sempre han tingut granja,
doncs ara els fills no els pots tancar en un pis,
és que es moririen.
Es moririen de...
El canvi és massa radical.
El canvi és massa radical.
Tota aquesta família, que són cinc germans,
tots han anat, s'han independitzat,
ja no viuen a casa amb els pares,
però tots tenen un tosset de terra,
o un xalet, o una cosa així,
perquè necessites aquest contacte amb la terra.
Penso que la terra tira molt.
Si ja sempre has viscut d'això,
qui ha viscut sempre en un pis,
potser no ho nota tant,
però qui ha tocat terra,
és això el que dèiem,
jo vull que amb els fills es toquin terra,
toquin fang,
es banyin a la bassa i tot i això,
perquè sàpia...
O el típic, no?,
que a vegades preguntes a un nen
què és una tomàca o què és un pollastre,
i se l'imaginen sense cap.
El típic, no?
D'on ve la llet, no?
Clar, del tetabric.
Exacte.
És aquell acudit que fem, eh?
Ho estem dient tot amb el bon sentit.
No, no, no, al contrari,
per mi és...
És al contrari, eh?
Són experiències positives en tot.
Jo de petitet anava a descarregar
camions de poll i de petits pollastrets
que veies com creixien.
per mi això és molt enriquidor.
És millor això que no sàpiguen d'on venen, no?
Vull dir, per mi és molt enriquidor.
Al contrari, no gens d'expectiu,
és molt positiu.
David, porta-nos a donar un tom pel poble,
perquè suposo que això ho hauràs fet,
és a dir, anar a veure quins racons podem veure,
perquè jo puc dir, clar,
segur que hi ha una església xulíssima,
segur que hi ha...
Amb una orga molt important.
Segur que hi ha una ermita,
perquè s'ho tenen tots els pobles,
però parla'ns una mica dels racons.
Què podem veure a Montbrió?
Perquè també podem anar a perdre'ns
per aquests racons, no?
Sí, a veure, per exemple,
el que has dit de l'església,
tenim un orga molt important
que es fan concerts i regulars,
i vull dir que val la pena també
potser anar-lo a sentir,
anar-lo a visitar.
L'església, com has dit, és molt maca.
L'ermita Sant Antoni,
que està més apartadet
del que és el centre de Montbrió,
però també té una plaça molt maca per jugar.
Que, si no m'equivoco,
feu festa també per Sant Antoni, no?,
a l'hivern.
Es fa festa,
hi ha la festa major també, doncs,
a l'estiu.
També ho he vist,
ara m'ha vingut record de joventut,
quan anaves de poble en poble
a les festes majors d'ici.
Sí, és veritat, és veritat.
Record que compartim.
Anaves a Ribdó,
anaves a Montbrió,
anaves a Montbrió,
anaves a tot arreu.
A més, s'ho feien ben i bé
i cada cap de setmana era un,
mai coincidien,
per allò de no solapar-se,
que si hi havia festa en un lloc
no hi anava a la gent.
No fer-se la competència
entre els pobles.
Per exemple, això és un record
que jo he pogut viure
de molt més jove
que en aquests moments
el que estic dient a les meves filles,
però quedem del canvi de societat
o de viure en un poble
o viure en la ciutat.
La ciutat et fa més por,
tens distàncies més llargues,
potser nosaltres tampoc no vivim
al centre a centre de la ciutat,
que vivim una mica
als últims carrers,
al vingut d'Andorra,
vull dir que ja estàs deixant
el centre de la ciutat
i dius
ui, això és a la plaça de la Junta
del plaça de la Font,
fins allà, sola,
no sé què.
En canvi, jo a la seva edat
no és que m'ha quedat
fins a les sis del matí.
No, però sí que és cert
que anaves a l'embalat
o a la pista
o el que fos,
al ball...
I després anaves tots alhora
anàvem de casa a casa
anant-nos acompanyant
i ja està,
vull dir que
és un record d'ençò
que de més petitet
pots fer coses
que en una ciutat
no et permet.
Estàvem a l'església
veient l'orgue,
aquest orgue
del segle XVIII
i d'estil barroc
que deies
que, vaja,
que és una passada, no?
Sí, sí.
A més, he tingut el goig
de sentir-lo
diverses vegades
i sona molt bé,
sona molt bé.
I per això dic
que val la pena
quan es facin
els concerts d'orga
que la gent
vagi a Montbrió
i tingui el plaer
d'escoltar-lo.
I a més,
teniu un centre històric
també xulíssim, no?
A Montbrió, David?
Sí, a veure,
tot el que envolta
el que seria
el pass a l'Ajuntament,
tens una porxada
per anar
més cap a
l'Ermita de Sant Antoni
i tots aquests carrers,
és molt bonic
de visitar,
de veure,
tens racons
per fer, doncs,
jo una petita fotografia
o qui li agradi pintar,
dibuixar.
Allí,
aquella porxada
està bastant...
és usual anar-hi
i no...
val la pena visitar-lo,
val la pena.
I a nivell de cultura,
hi ha teixit associatiu,
la gent es va movent
o no estàs tant al...
A veure,
potser el no viure
i tot...
Ara no estic tant al cas,
però, a veure,
havia un grup de teatre
que tenia també,
doncs,
la seva...
a dins del que era,
doncs,
el teatre
anaven fent
les seves actuacions
una mica regulars.
jo he estat
amb gent de la companyia,
amb altres companyies
fent teatre,
musicals i tot això.
A la meva època
havia el cinema a la fresca,
ara això
ja em penso
que no existeix,
però...
Pot ser només per festes,
no?
Alguns pobles ho recuperen
així per l'estiu...
Tenies el cine d'interior,
però a l'estiu
movien,
doncs,
el que serien les pantalles
i movien el projector
i tenies
a la sala del costat
que era l'aire lliure
i, bueno,
a part super econòmic
que posaven encara
allò de dues pel·lícules
al treu d'una.
Sí, exacte.
L'altre dia encara
ho comentàvem, no?
Que ara vas al cine,
pagues més per una pel·lícula
i abans se'n pagaves menys
per dues pel·lícules
o tota la tarda, eh?
Que podies estar allà al cine.
Sí, vull dir que...
És que som uns nostàlgics, David.
Ai, sí, sí.
I, home,
posats a posar-se nostàlgics
i tot això,
al forn de pa,
que fent encara
el forn amb llenya...
Mira,
donava a preguntar...
De fet,
la última pregunta
sempre ho guardo per al final
una cosa que fèieu al poble
i això coincidiu,
molta gent que ens veniu
a parlar de pobles,
amb el pa.
És que hi ha molta diferència.
Amb el pa.
Amb aquells forts de pa.
Sí.
De llenya,
amb aquests pans.
Que fins i tot els podies guardar
pel dia després
i no passava res.
I millor volies comprar
dos tortells
i dius,
no, només n'han fet un avui.
I dius,
ah!
Sí, sí, sí.
Doncs a casa som més
avui de família.
L'havies d'encarregar.
L'havies d'encarregar.
I fins i tot a vegades
ni encarregant-lo
perquè ells calculaven
el que venien
i els clients
que tenien fixes
i llavors deies,
doncs,
és que no en puc fer més
perquè tampoc m'adona.
Sí que serà això del pa,
que cada dia costa més
de trobar un pa
d'aquestes característiques així.
Suposo que són les farines.
I que no se'ns enfadi
cap pa.
No, cap forner.
Ara ens trucaran
i diran,
jo encara el faig.
No, no,
doncs escolta,
serà fantàstic
perquè vindrem a tastar-lo,
vull dir que vindrem a esmorzar
i tant que sí.
No, jo no hi entenc,
però dic,
és això,
suposo que són les farines,
el forn,
el forn.
Sí,
la manera de fer-ho,
no,
les mantegues,
ara...
Tot això canvia.
Igual ara m'ha vingut
també el record.
Fins i tot el que per normativa
o per llei
els hi deuen obligar
també a fer
a nivell de conservants
i coses d'aquest tipus.
L'oli,
que encara segueix sent boníssim
i de tant en tant
encara guanya premis
i no estic tant al dia,
suposo que anant guanyant
més els que jo sé,
però jo me'n recordo
amb els cofins
i la pedra
i veure molir
a fer això,
molt de les olives
i després veure
les basses de decantació
per anar filtrant l'oli
que entraves allí
i feia una furtua oli.
La gent que tenia olives
que havia de portar-les al molí.
Al molí.
Que havia de dur-les al molí.
A plegar-les
i a dur-les al molí.
Aquell oli,
és que era...
Ara segueixo dient
que jo gasto oli
d'un brio
i això sí que no ho canvio mai
i la primera prensada
és boníssima,
aquell color verd
i tot això,
però jo tinc nostàlgia
i això,
parlant de nostàlgies
d'aquell oli,
encara tinc l'olor al nas,
de l'oli
recient fet
i verd
i que
deixava una mare
impressionant
perquè s'assolava.
Clar,
tot això,
per normatives
també suposo
que no els hi deixen
potser fer-lo tant.
Com
menjar
botifarra
negra i blanca
recient feta,
que ara per normatives
tampoc deu ser possible,
però
que mataven els dimecres
i si anaves el dijous
ja no en trobaves
perquè la gent
se l'havia
ja comprat tota.
Doncs David,
si et sembla
acabem amb una bona torrada
d'aquest pa
amb un bon rajol d'oli
i una botifarra negra
i una blanca
estic salivant.
Jo també,
de fet,
això no ho curarem
amb un cafè avui,
avui haurem de donar-li
més cos.
David Sannauja,
avui ens ha acompanyat
a parlar de
Montbrió del Camp
o Montbrió de Tarragona
que,
vaja,
doncs,
amb aquest grau
de nostàlgia,
amb aquest grau positiu
de nostàlgia
i de la vida
del poble
que tant ens agrada
recordar també
aquí a l'estiu
i jant de Tarragona Ràdio.
David,
moltíssimes gràcies.
A vosaltres.
i saludem també
la teva acompanyant
que no ha volgut parlar
però també li enviem
una salutació.
Podem dir el nom.
Laia Sannauja.
Ah, jo és que no el sabia el nom.
Laia, gràcies també
per acompanyar-nos.
Bon dia.
Quatre minuts falten
per les deu
en punt del matí.
Ara arribem a les notícies
amb Catalunya Informació
amb una mica de música
i després continua
el matí de Tarragona Ràdio.