El cap de setmana torna a l'espai de cinema amb Esther Ferrer
per estar al dia d'aquelles pel·lícules que podeu veure o no al cinema.
Esther, bon dia.
Doncs mira, aquesta setmana estem de sort,
perquè hi ha moltes, moltes estrenes en cinema comercial.
No estem tant de sort amb la versió original,
perquè aquesta setmana, doncs mira, fem com un Kit Kat,
però la següent, és a dir, el 22, tornem.
I ja per anar fent boca, us dic que el dia 22 hi haurà una novel·la a mi,
una nova amiga, una pel·lícula de François Ozon,
que es va poder veure a Sant Sebastià,
que no en guany, sinó l'any passat,
per això fixa't quant tarden les pel·lícules a fer el seu recorregut,
vull dir que a vegades n'hi arriben,
i si no arriben, doncs no del mateix festival, sinó de dos,
sobretot si són d'aquestes en versió original.
Una novel·la a mi no s'ha estrenat a Tarragona,
per tant, aquesta serà la primera i única oportunitat de veure-la,
si el dia 22, doncs, aneu a veure-la amb Animat,
i a les 7 de la tarda, el dimensi,
però la setmana que ve en tornaré a parlar.
Sí, perquè això no és aquesta setmana que fem parada,
sinó la setmana vinent a l'auditori de la Diputació,
al carrer Pere Martell.
Comencem forts, comencem així.
El Departamento de Estado traerà a un especialista en las actividades del cárter.
FBI.
Tú formarás parte del equipo.
¿Nuestro objetivo?
Dar una respuesta contundente.
No eres estadounidense.
¿Para quién trabajas ahora?
Voy a donde me mandan.
Bienvenido a Juárez.
Ten cuidado con esta gente.
Solo quiero saber donde me meto.
Viste cosas que no deberías haber visto.
Es un sicario.
Trabaja para cualquiera que no le moleste.
Doncs sí, sicario, que arriba fort amb aquesta història amb Benje del Toro, no?
I tant.
Va obrir aquest any la primera gala del Festival de Sant Sebastià.
I, tot i que no la vam poder veure, perquè encara no hi érem,
doncs sí que podem dir moltes coses i molt bones, tant del director com dels actors.
Denis Villeneuve és un senyor que ens sonarà per Prisioneros, Enemy.
Enemy és una pel·lícula que va presentar l'any passat.
De fet, és una habitual del festival que està basada en l'ombra duplicada de José Saramago.
i era una aproximació molt difícil de fer amb Jack Willenhall i la va fer.
Després va fer una altra grandiosa pel·lícula que es diu Incendis, basada en l'obra de Wajit Mouawad,
que és un senyor que bàsicament fa teatre, però que ens sonarà per la mateixa obra,
per una tetralogia que es diu La sang de les promeses, però per la mateixa obra Incendis,
que van fer la Clara Segura...
i el Julio Manrique, molt bé, aquest Incendis va guanyar molts premis,
doncs ell la va posar a la pantalla i recentment també la Perla 28 ha fet cels també del mateix autor.
Vull dir que és un autor teatral que, d'un èxit claríssim i no gens fàcil,
vull dir que no és que faci comèdia, sinó que fa drames molt, molt forts i molt serios,
i Villeneuve, tornem al nostre director, doncs s'atrevit tant amb ell com amb Saramago.
Per tant, un director de primeríssima qualitat, molt responsable, penso jo, amb la feina que fa.
I Benicio del Toro, el protagonista.
Doncs el protagonista ha estat capaç de ser Txer, ha estat capaç de ser l'Escobar,
ha estat capaç de ser un home llop, que ja li va bé, no?, amb aquell home que té ell,
però també ha estat capaç de ser traficant i policia.
perseguint a Salvatges d'Oliver Stone, feia el paper d'un traficant absolutament fastigós,
diguem-ho així, però estava molt ben trobat, i a tràfic de Soderbergh va fer de policia.
Per tant, és un home que pot fer de tot, però fixa't si pot fer de tot,
que ara el podrem veure a l'última entrega de Star Wars, també.
O sigui que, bé, doncs ell, en Emily Blunt i Joss Brolin.
I la història, doncs la història és una història de narcotràfic,
de gent que comença a treballar a l'FBI, això ja ho hem vist altres vegades,
doncs amb moltes ganes de salvar el món, diguéssim, no?,
i que quan entren a les profunditats, no?, del funcionament d'aquestes agències,
se n'adonen que els límits, no?, entre el que pot fer i el que no,
en si la fi justifica els mitjans o no,
doncs tenen uns límits molt, molt, molt, molt finets,
i moltes vegades, molt sovint, aquestes persones acaben molt desesperades
i molt, bé, doncs una mica incrèdules del que realment després es pot fer des de la policia, no?
Perquè, bé, algú parla que això, bé, que la llei a vegades és una cosa molt polièdrica, no?
Jo diria que és una metàfora per dir que a vegades la llei, bé,
podem posar molt en dubte, no?, com es jutja i quins són els mecanismes,
doncs a vegades per enganxar els grans delinqüents, bé,
totes aquestes coses que ja s'ha de fer.
Ens han dins del món del narcotràfic, al Mèxic, fronterer,
i trobem això, no?, una gent idealista de l'FBI
amb aquest home, aquest Benicio del Toro, que és el que comanda l'operació.
Amb una atmosfera molt, molt, molt, molt depriment,
molt, molt dura, és molt sanguinària, és molt forta, és molt violenta,
vull dir que prepareu-vos, no?, per anar a passar una bona mà a l'estona.
Molt bé, m'agrada això, bona mà a l'estona.
Sí, sí, sí, perquè ho fan tots molt bé, eh?
L'Emile Plunta, també, li dóna un toc apaivagador,
que ja convé, no?
Sí, sí, sí, perquè això del Toro és una cosa, bueno...
Demoladora.
Sí, demolidora, és brutal.
És un home que, a més a més, vull dir,
quan el veus en persona, no?,
doncs això té una aparència física molt potent, no?,
que, clar, trasllueix en la pantalla encara moltíssim més.
Molt bé.
Jo la recomano, eh?
Això és Sicario.
Sicario.
Molt bé, què més tenim?
Queda clar de què va, diguéssim.
El Clan.
El Clan és una pel·lícula de Pablo Trapero,
que és una col·laboració espanyola i argentina.
També tenim altres coses, també, en col·laboració.
Trobo que Espanya i Argentina col·laboren molt en tema de cinema.
Truman és una altra col·laboració que la tenim ara en cartell.
Aquesta és la segona.
Aquest és un thriller que està basat en uns fets reals molt tristos,
també, eh?, dels anys 80, d'un clan,
està basada en un cas policial que es va publicar als mitjans,
que té un idol a l'Argentina, també, no?,
quan dieu que baixem a les cloaques, no?,
a les...
Oh, hi ha coses tremendes.
Bé, doncs, un clan que es deia en Puigio,
que era una gent molt ben situada
entre la societat argentina,
amb una aparent normalitat,
hi havia un fill gran que es dedicava al rugbi,
era una estrella del rugbi,
bé, aparent normalitat.
Però a què es dedicava aquesta família?
Doncs es dedicaven a segrestar i extorsionar gent
i a viure'n d'això.
Fins que, evidentment, es va descobrir
i, clar, aquí tenim, doncs,
bé, la complicitat, no?,
de la resta del clan,
perquè tampoc tots es dedicaven,
diguéssim, com a primera activitat
amb aquesta activitat criminal,
però moltes vegades el dubte
o la pregunta després de veure aquesta pel·lícula
és dir, bueno, i com n'és de responsable
aquell que sap i no diu?
És el gran dilema de la pel·lícula aquest
i, de fet, molt traspassable a molts fets de la vida real, no?
Moltes coses que surten al diari
que realment a vegades són secrets a veu alta, no?
Però fins que no es posen en relleu,
doncs la gent calla i les coses segueixen.
Coses molt positives de la pel·lícula,
doncs, home,
Lleó de Plata,
el millor director a Venècia aquest any.
Per tant,
penso que aquells que encara no coneixeu
el cinema de Pablo Trapero
hi heu d'anar,
perquè també és un assíduo de festivals
i sovint, doncs,
algun reconeixement obté.
Evidentment,
quan fa cinema no sempre tot et pot sortir genial,
però jo penso que hi ha només la intenció,
és una pel·lícula que pot ser irregular segons com,
però la intenció de posar en cinema
una història com aquesta,
que és de la història recent de l'Argentina,
és molt interessant.
De fet, el cinema argentí ha estat molt combatiu
amb els fets de les dictadures,
amb les corrupcions,
i penso que sempre que el cinema
s'atreveix a fer denúncia,
doncs,
li hem de donar una oportunitat.
Pel·lícula dura, també,
no ha preparat tots els estómacs,
perquè combina aquesta doble moralitat
i és el cinema ben negre.
I tant, i tant.
El clan.
Què més?
Oi, va, una part descongestionar.
Doncs sí, mira,
hip-hop dels 80.
Ostres!
Això descongestionar.
Sort que en tenim, sí.
La crítica,
he arribat a dir que és una pel·lícula
amb una banda,
evidentment,
pels amants del hip-hop,
tan bona,
amb una banda sonada tan bona,
que diu,
algú deia,
fins i tot es pot escoltar
i no veure.
Això, dir-li això en una pel·lícula,
és una afrenta.
Jo, si fos el director,
m'enfadaria.
Clar, perquè, home,
aquestes coses no es poden dir.
Però sí que garanteix,
doncs, això,
la gent que és aficionada al hip-hop,
doncs,
que s'ho passin molt bé.
La pel·lícula es diu,
un nom en anglès...
Ho dius tu?
Straight Outta Compton?
Sí, senyora.
Segurament no ho hauré dit màxim.
Molt rapero,
però mira,
escoltem el tràiler
i llavors ja seguim parlant.
Déjame decirte lo que veo.
talento puro y duro.
Chulería.
Arrogancia.
La gente os tiene respeto, chicos.
Dicen que sois peligrosos
y que tenéis una voz única.
El mundo necesita escucharlo.
Vale, vamos a darle caña.
Dale.
¿Listo?
Sí.
Grabando maquetas,
no pagas todas estas multas de aquí.
¿De qué estás hablando?
Me dan pasta.
60 dólares, André.
¿Te vas a hacer rico con eso?
Es un comienzo.
Too cute.
¿Ahora eres poeta o qué?
¿Y a ti qué te importa, cabrón?
Lo he leído.
¿Y te has pasado?
Mis letras son así, tío.
El ritmo está de puta madre,
pero ¿de qué vais con esa letra?
¿Tú qué propones?
Cruising down the street in my six-bow.
Eso ha molado, tío.
Esa mierda es una pasada.
Sí, señor.
¿Qué significa eso de N-W-A?
No white's allowed o algo así.
No.
Nigga's with attitude.
¿Tenéis idea de cuántos discos estáis vendiendo?
El mundo entero os conoce,
sois jodidamente brand.
Vuestras canciones positivizan las bandas y las drogas.
Nuestro arte es un reflejo de la realidad.
Evidentment és música hip-hop dels anys 80,
però als Estats Units, eh?
Sí, als Estats Units.
No, aquí a casa.
A veure, explica una història de superació, no?
Que molt sovint aquesta música ha ajudat a molts joves.
En aquest cas va ser així també als anys 80,
un dels barris més perillosos,
Compton, precisament, que porta el títol,
doncs una canalla que d'alguna manera
haguéssim pogut tirar cap a la delinqüència
o cap a altres llocs, doncs mira,
reconverteixen les seves experiències vitals
a través de la música, del hip-hop, no?
I aquest grup, doncs, va estar format,
suposo que la gent que és aficionada
els coneixerà ara,
Avian Prince, DJ Iela,
el Dr. Dre, Ice Cube,
tots aquests formaven originàriament el grup
i després, doncs, bueno,
suposo que van continuar les seves carreres
amb més o menys sort,
però, doncs, d'alguna manera
van aconseguir revolucionar
la música hip-hop
i també les seves pròpies vides
i donar-los una sortida diferent
de la que podia estar més o menys prevista
quan es pertany a un barri marginal, eh?
Vull dir, la història no és nova,
però sí que podem dir que és real,
per tant, doncs bé,
també...
I que no n'hi ha tantes, eh,
d'aquest tipus d'històries?
No, no.
Dedicades a què el hip-hop és la clau?
Exactament.
No n'hi ha.
Però sí que a través de...
Això està relacionat una mica
amb el concepte aquell nou de la resiliència,
no?
Bueno, nou o no tant, no?
Que a vegades quan tens situacions molt dures
a nivell vital,
si trobes la manera de trobar
alguna cosa que signifiqui
un anclatge a la teva vida,
això ajuda a no trencar-te
i ajuda a seguir endavant, no?
I per tant, doncs,
la música és un d'aquests elements
que pot ajudar al teatre,
això és conegut pels que fem psicopedagogia, no?
Teatre, corals, música,
això, grups de teatre,
és el que hi ha d'haver
als instituts de secundària moltes vegades,
perquè a vegades aconsegueixes més tirant davant nanos,
ajudant-los a través de canalitzar aquestes coses
que ells porten dins a través de l'art,
que no pas a vegades a través de les matemàtiques
o de les ciències socials, no?
Això també és així.
Straight Outta Compton,
una de les pel·lícules també que trobem en cartell,
musical, seria aquella que estaria a la secció...
Bueno, a diverses seccions d'una...
Sí.
...d'una filmoteca.
Tenim la secció Hard,
que era la primera,
i ara tenim la musical.
I ara tenim una secció social, diríem,
si vols.
És una pel·lícula de Daniela Feijermann,
que es diu L'adopció.
Conto que es farà en català,
perquè el titular que ens ha arribat a la premsa
de les estrenes posa L'adopció.
També té la versió en castellà.
De fet, és una pel·lícula que va ser
al Festival Internacional de Valladolid aquest any.
No va guanyar res, però sí que va anar a concurs.
I està protagonitzada per la Nora Navas
i el Francesc Garrido.
Dos grans.
Dos grans grandiosos actors, eh?
En Francesc Garrido normalment té registres bastant durs,
és el que va ferir de mort a l'ala triste.
És un senyor que té un aspecte així com a sinistre,
però aquí donarà, diguéssim,
la seva vessant més humana, no?
Perquè la història que ens explica és una parella
que busca una criatura, no hi ha manera,
i van a l'adopció internacional,
en un país de l'Europa Oriental.
no venen a dir ben bé quin és,
suposo que per no tenir conflictes, no?
I bé, van allà amb tota la il·lusió,
però evidentment les coses no surten com haurien de sortir
perquè es troben amb traficants, amb corrupció.
Doncs mira, potser depèn de quina sigui la vostra situació vital,
no aneu a veure l'adopció, eh?
Però si estem en procés d'adopció, no hi aneu.
Són pel·lícules, les d'aquesta setmana,
que jo crec que no enganyen,
almenys pel que expliques i pel tràiler que hem vist.
No, no, en absolut.
Jo us convido que encara podeu veure Dipan,
que encara està en cartell,
però poquet poquet,
que la vaig aconsellar la setmana passada,
que era una pel·lícula en palma d'oracanes,
i la pastisseria de Tòquio,
aquella que era tan agradable de veure,
de com, te'n recordes?
De com cuinen l'an.
De com cuinen l'an.
Els de la llàquins.
I aquesta reconstrucció d'una família
entre un àvia i una nena i el pastisser,
o sigui que no us la perdeu.
I si no, heu vist James Bond,
també hi sou a temps, eh?
Però encara hi sereu més a temps,
perquè el James Bond, jo conto que d'aquí a Nadal,
li queda recorregut, no es veurà de la cartellera.
I avui a més, excepcionalment,
abans de tancar la secció de cinema,
tenim una entrevista,
a una entrevista sobre una pel·lícula
que recentment va estar encartellera,
tot i que en alguns cinemes ja ha marxat,
s'està esperant una reposició,
potser la podrem veure en filmoteques.
Estem parlant del cadàver d'Anna Fritz.
En parlem amb el seu director.
Hola, Hèctor.
Mira, ens fa molta il·lusió d'estar aquí amb tu
per poder parlar del teu cadàver, eh?
El cadàver de l'Anna.
Bona tarda.
Bona tarda.
I mira, voldria saber com vas viure
l'acollida a Sitges de la pel·lícula,
perquè ens consta que va anar prou bé, no?
Oh, sí, sí. Sitges, a més, ens van cantar.
Ja feia uns mesos que estàvem rodant
per diferents festivals,
i a Sitges ens vam sentir molt com a caseta.
Per tot, ens van anar molt bé,
bastantes bones ressenyes i bones crítiques,
però el nostre públic
el vam trobar a Sitges.
I, bueno, ja va ser quan vam acabar creient
que sí, que teníem una pel·lícula.
Ahà, molt bé.
Clar, el públic, no?
El retorn del públic.
Això és molt important.
Sí, i l'auditori, que és un espai immens.
I suposo que aplaudiments, no?
Sí, sí, molt de aplaudiments.
I, sobretot, una cosa maca,
jo no hi era durant la projecció,
però els actors sí,
i sentien que el públic respirava
al llarg de tota la pel·lícula,
perquè 1.400 persones
fan més soroll que 50, 60.
Sí, sí.
I això va ser molt maco.
Molt bé.
Escolta, d'una altra cosa que s'ha parlat molt
és que els teus actors
són molt creïbles.
Per tant, aquí hi ha d'haver
una tasca de direcció molt important, no?
I, clar, en situacions tan estranyes
com aquestes que descriviu,
ser creïble ha de ser molt difícil.
Com ho vau fer, això?
Teníeu un coach?
Tu quines instruccions els donaves?
Bueno, primer de tot,
la feina, evidentment, és triar-los bé,
que està clar,
i després treballar molt.
I sí, vam estar 5-7 manes
treballant amb un coach,
per trobar exactament
l'acting i el realisme
que necessitava la pel·lícula,
i perquè és una pel·lícula
amb moltes dificultats a nivell emocional,
en què els actors en tot moment,
a cada escena,
estan en un estat mental
i emocions que van canviant
i van matisant,
i caldria treballar molt bé
tots aquests detalls
abans de rodar.
pel simple motiu
que rodant teníem
molt poc temps
per ser una pel·lícula
de baix pressupost.
Quan tens més temps,
a vegades no pots jugar més,
assajant menys
i tirant-se tot el rodatge,
però aquí no podíem,
de manera que vam preparar
molt bé l'assaig.
Doncs genial,
perquè se'n veu sortir, eh?
Gràcies.
És una cosa que es diu
a nivell de crítica
i es pot llegir
en qualsevol moment
aquesta capacitat dels actors
per convèncer la teva pel·lícula.
Però jo em pregunto,
clar,
el que desperta el morbo
és el fet de la necrofília,
però suposo que hi deu haver
alguna cosa més
al darrer de tot això, no?
Bé, sí,
s'està parant molt
de la necrofília,
tampoc era gaire
la nostra intenció,
encara que pugui no semblar
un bon tràiler i això,
perquè, efectivament,
la pel·lícula
per res va sobre la necrofília,
ni hi haurà un debat
que no sabria jo
quina és sobre la necrofília.
La pel·lícula va sobre
uns personatges
que tenen pànic
que la societat
pugui saber
una perversió d'ells
o una cosa
molt perversa
que han fet.
O sigui,
va sobre la por
a la societat.
I utilitzo
un accent
en temàtica
necrofílica
per exposar
quins podrien ser
un dels pitjors pànic
que podem tenir,
que se sàpiga
alguna cosa de nosaltres.
Sí, sí.
En absolut
és sobre la necrofília,
de la pel·lícula.
Sí, sí.
El que passa és que potser
ara hi ha molts dels pànics,
bueno,
l'homosexualitat
diríem que ja és un tema
superat, no?,
que qualsevol
surt de l'armari
des del primer dia
i no passa res
i que potser havies de buscar
algun tema, no?,
que fos molt potent
per poder parlar
d'aquestes qüestions
que en el fons
és l'interessant, no?,
que és això.
Però, però,
tampoc hi haurà
tantes anàlisi,
tot va néixer
una història real,
de pensar
en la importància
escènica
que podia cobrar
un únic espai
que fos un dipòsit
de cadàvers,
que està tot el temps
present durant la pel·lícula
i que en tot moment
et recorda
el mateix conflicte
la pel·lícula
són per diferents camins
que s'arriba a explicar
aquesta història,
totes les històries
es poden explicar
de 50.000 maneres
i això és el que fem,
no?,
i vaig pensar
que quedava
prou ben integrat
per una pel·lícula
que passa tota
dins d'un dipòsit
de cadàvers
que per això
potser recorda
la necrolòfia
del començament
però és només
el punt de partida.
Bé,
el recorregut
que estàs tenint
en aquest moment
és positiu?
Vull dir,
s'està projectant molt
o aneu més
per festivals?
perquè hi ha pel·lícules
que últimament sembla
que tenen més recorreguts
en festivals
que altres llocs
perquè també és veritat
que el gran públic
i el públic més cinèfil
va als festivals,
no?,
a veure coses
que al millor
no poden veure
de normal
a les seves ciutats.
Quina és la vostra
impressió d'això?
Sí,
hem estat per Amèrica,
per Nova York,
per Canorà,
per Brasil,
per Anglaterra,
per França,
per Turquia,
per l'Índia
i realment
els festivals
on està funcionant
molt i molt bé
la pel·lícula
perquè també la gent
que viu a les ciutats
saben que aquest festival existeix,
la pel·lícula està promocionada,
saben que aquesta pel·lícula
existeix de què va
i van.
El problema
que tenim una mica
a les sales
de l'estat espanyol
és que moltíssima gent
no sap que existeix
aquesta pel·lícula
pel simple fet
que no tenim diners
per fer la promoció.
Moltes pel·lícules
valen milions d'euros
per dedicar altres milions d'euros
a fer la seva promoció
i tothom sap
quina pel·lícula és.
Nosaltres ja sabíem
que tenim el problema
de les sales
perquè no podíem
donar a conèixer
l'existència de pel·lícula.
Així que
la gent que va a veure el cinés
veiem
pels twitters
i pels blogs
i per les webs
que agrada
i agrada a molt
si més no
a molta gent que hi va
però en canvi
no l'hem pogut
anar a conèixer prou bé
com per omplir les sales.
Molt bé,
és llàstima,
però potser hi ha altres canals
aquí a Tarragona
que també
fem versió original
fent versió original
i versió original
també és en català
per tant
seria una pel·lícula
que podríem apuntar
per veure què
si es pot veure.
En petita pantalla
la veieu per TV3
doblada de català
en petita pantalla
estarà a diferents
plataformes d'internet
estarà als videoblubs
però això serà aviat
o com?
Perdona?
TV3 i això
que estàs comentant
més o menys
quan penseu
que hi podrà ser?
Ah, això ja és
aprendre dels programadors
TV3 va adquirir
la pel·lícula
i l'estem doblant.
No ho controleu tant vosaltres.
Escolta,
i una última pregunta
el pressupost
hi ha qui diu
home,
deu haver sortit
molt bé de preu
perquè hi ha més morts
que vius
és o no és?
Va així jo o no?
O fan veure que són morts?
Bé, no, no, no
o sigui, efectivament
és una pel·lícula
on la majoria de personatges
estan morts
dins del dipòsit de cadàvers
això vol dir
que no parlen
que no mengen
que no tenen despeses
i són connectors baratos.
No fan càtering aquests, no?
Exacte.
Per això a vegades
dic a moda de broma
als cinefòrums
que si voleu fer una pel·lícula
baix pressupost
procureu que la majoria
de personatges
estiguin morts.
Molt bé.
És un exemple
d'aquesta pel·li.
Moltes gràcies, Héctor.
A vosaltres.
I que hi hagi moltíssima sort.
Moltes gràcies.
Conversàvem amb Héctor Hernández
del director de
El cadàver de Anna Fritz,
una pel·lícula
que en alguns cinemes
encara es pot veure
en cartellera
i que de fet
s'ha estrenat recentment
i potser la recuperarem
en alguna sessió
de Cine Club.
Esther Ferrer,
moltíssimes gràcies
per aquesta estoneta de Cine.
Una abraçada.
Moltes gràcies a tu.