Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Quin dia presentes?
Va dia i hora, després ho recordarem.
Dimarts, dia 15, o sigui demà, a les 20 hores, al Cafè a la Cantonada.
Molt bé, ja ens ho apuntem, després ho recordarem.
Estem posant de cintamolet, per tant, de poesia.
Després llegirem algun exemple, en fi, ens espera una tertulia, intuïm que bastant llarga i esperem que també interessant.
Ens acompanya una setmana més Joan Caballer, tot i que avui no el presento com a tècnic de cultura, sinó com a autor.
Joan, bon dia.
Hola, bon dia.
El Joan el tenim com a més, vaja, estem acostumats a que publiqui teatre.
I ara ens presentes una novel·la.
Exacte.
Els arbres no es podien moure.
Dia, hora i lloc.
L'endemà de la Cinta, és a dir, el 16, dimecres, a les 7 de la tarda, al Museu d'Art Modern, al carrer Santana.
Molt bé, molt bé. A veure, per on comencem? Va, comencem per la poesia.
Cinta, quin número hi ha de les publicacions que tens?
Doncs no ho sé.
No ho saps?
A quin correspondria?
Quart, cinquè?
Potser el vuit o...
Ja?
Sí.
No els comptes?
Vuit o nou, sí.
No els comptes, els que publiques.
No, vaig fent i que sigui així, espontani, la cosa que vagi sortint i com són les flors a la naturalesa, que vagi brostant.
Sí, sí, espontani, però escolta, diuen que és tan difícil publicar i especialment publicar poesia.
És molt difícil.
Sí? Com ha sigut la gestació d'aquest llibre? Tenies els poemes de fa temps? Els has recuperat? A l'editorial t'he dit i fem alguna cosa? Com ha anat tot plegat?
Bé, aquests poemes ja feia temps que els tenia fets i essencialment no els he tocat, però alguna cosa, perquè la meva batalla són les comes.
Sempre em barallo molt amb les comes, perquè quan els rellegeixo, els poemes, segons la lectura que en fas, i segons com estàs tu, en fas una lectura o en fas una altra.
I després comences en un marc de dubtes, per aquestes coses que et poden arribar a donar un mal de cap terrible.
I poden dir la gent, no, aquesta tonteria no és una tonteria. I bueno, aquestes coses han anat així.
Però vaja, que estaven escrits des de feia temps ja.
Sí, aquests poemes fa temps que estan escrits.
Però fa temps que a mitjany, un any, un any.
No, no, no, i tant.
Sí? I són vigents?
Set anys, com a mínim.
Són vigents encara? Ho dic perquè, ostres, a vegades hi ha coses que passen que dius suporto molt malament el temps,
i especialment la poesia, que acostuma a ser...
Bueno, ara diré una cosa molt pedant.
Bé, crec que la poesia és eterna.
És una, potser, és una cosa massa grossa la que dic, però...
No, és bo que la poesia estigui reposada, també.
Jo crec que és necessari que estigui reposada.
De què parlen els poemes, Cinta?
Que així ens anem ja fent...
És que la poesia sempre parla d'un mateix.
Llavors ets tu que t'observes una altra vegada.
i també vas descobrint coses que sembla que sigui sempre donant la volta al mateix pou,
però no és... sempre és un pou diferent, no?
Mira, nosaltres hem trucat a la Cinta aquest matí per dir-li, escolta, sobretot porta, porta el llibre,
que lleginem alguna cosa, no?
I diguem el títol, perquè clar, anem tant, ens coneixem tots tant,
que és allò, la Cinta vol presentar el llibre.
Val, com es diu, a veure?
Diu, a la llar de mi.
I clar, jo al principi no ho entenia ben bé.
He dit, què? I m'ha dit, a la llar de mi s'hi dona el cos d'un mateix.
Que va deixar?
Sí, clar, el cos d'un mateix.
Perquè, aviam, jo quan era una mica més jove, que encara ho sóc, jove,
però quan era una mica més jove encara,
era bastant més egocèntrica que ara.
i ara me n'adono que, bueno, que jo sóc gràcies als altres.
I que cada vegada he de donar gràcies de tot el que els altres m'ensenyen.
Però això no ho explica el poemari.
Mira.
O sí?
Jo crec que, jo sí que ho vull dir, això.
Ah, és el que vols dir.
Vale, vale.
El que no sé és si ho dic.
Però sí que estem fets dels altres.
Hem de ser humils en aquest sentit, perquè tenim molt poc poder.
i aquesta força que diu, bueno, jo sóc creador, no sé què,
però ets creador si la meitat de les coses més de la meitat les han donat.
Però ha començat a donar el llenguatge.
I amb els poemes també funciona així.
És la típica pregunta de tu.
Per què escrius?
Escrius perquè et llegeixin els altres, és allò que dèiem?
O escrius per treure tu cosa que tens?
La poesia jo crec que s'escriu en moments que es necessita dir alguna cosa.
i és com un consol de si mateix.
I després si ho llegeixen els altres o no?
Després si arriba, arriba.
Però això sempre és una segona etapa, en què llavors ja busques el llenguatge.
Però quan soltes el poema, el llenguatge importa poc.
És el llenguatge que t'ajuda a tu.
Després tens l'ambició de...
Uf, aquest llenguatge, aviam com està.
Però normalment les paraules es col·loquen soles, eh?
Per anar bé.
Si són poemes escrits fa set anys,
quin lloc diries que ocupen dins de la teva trajectòria poètica?
Per la gent que hagi anat seguint la Cinta Molet?
És que jo sóc poc d'anys i de càlculs.
No porto organització.
No sóc organitzada.
T'ho dic en el sentit d'allò que diuen, no?
Doncs com que és l'últim representa que aquí sabeu tota la maduresa poètica,
una evolució...
Sí, jo crec que aquest llenguatge és més accessible.
Potser està més net.
És fàcil de llegir.
Això és el que em sembla a mi.
Penso que m'he fet més plana.
I he anat cap a lo senzill.
Jo crec que he fet això.
No sé si ho he fet o no ho he fet,
però jo crec que he fet aquest camí.
Doncs ens llegeixes algun dels poemes,
ja per posar exemple a tot això que estem explicant.
Bueno, aquest llibre, quan l'estava refent,
perquè l'he refet,
quan l'estava refent,
cada poema me venia al cap una cita.
I les cites me va preguntar l'editor què?
I aquestes cites què passa?
Que no pots?
Dic, no, no, aquestes cites me venen al pensament.
I és com enquadrar el poema,
però no sempre l'enquadra,
no l'emmarque sempre.
Una cosa que no m'has preguntat,
però potser te l'explicaré.
Que aquest poemari no es deia a la llar de mi.
L'havia dividit en unes parts,
i la primera part es deia a la llar de mi.
Es deia poemes sota l'aigua,
perquè era una època en què jo me va pegar per nedar molt.
Nedava.
Llavors hi ha aquí un leifmotiv,
que és l'aigua.
Jo de llençó,
els estius sempre vaig a llocs salvatges,
i allí sempre s'està sol.
I clar,
tenia una obsessió,
anava escrivint,
i com no tenia ningú,
anaves pensant.
Sempre portava paperets a la motxilla,
i anava fent.
I vaig posar poemes sota l'aigua.
Després va començar,
que com sempre arriba tard,
aquest poemari es va quedar allà,
i tots els de l'Ebre van començar a fer ebre,
i no sé què,
i aigua,
i vaig dir,
no pots ser títol,
és veritat,
però...
I li vaig posar el títol de la primera part,
que també era veritat.
I llavors vaig canviar els títols,
i vaig posar a la llar de mi,
que també m'agradava molt,
perquè era també una pura veritat.
Perquè les coses que passen aquí dins
són a la llar teua,
tu no necessites inventar cap personatge,
sinó investigar sobre el teu personatge,
i així va ser.
I cada vegada que començava un poema,
aquestes cites sí que són noves,
i són uns pensaments,
que vaig escampant
per començar el poema.
De què ens parla el poema?
O llegeix-ho, si vols, directament?
Sí, ja el llegiré,
i així cadascú que pensi el que vulgui.
quan entres a l'aigua,
deixes de ser perifèrica.
I quan estàs amb tu,
amb tu i prou,
que no et pertorbi el rumb del cotxe,
ni les dents de l'amic cric,
ni la roba rosa,
ni la porta oberta,
ni el baf de l'olla,
ni el crit,
llavors,
quan et trobes amb tu,
foradant-te per dins,
entre marberes que són teus
i parets altes,
histèriques de tindre't tan a prop,
llavors t'escoltes,
sents
i potser ets.
I la cita?
La cita ja l'he dit.
Quan entres a l'aigua,
deixes de ser perifèrica.
Em pensava que era teva,
és bonic,
que et pensava que era un vers teu.
Bueno, és que
tu agafa-ho com vulguis.
Ja està enganxat.
Sí.
Bueno, ja està, ja en tens un.
Molt bonic.
Ja en tinc un.
Després te'n demanaré més.
Deixa'm que passi el Joan.
Molt bé.
Ara explicarem, si us sembla,
així l'engròs
de què van a les vostres obres
i després anirem ja
detallant encara més.
Joan, presentes
els arbres no es podien moure,
dimecres a les 7,
al Museu d'Art Modern
de Tarragona.
I jo anava apuntant coses
a punts de coincidència
amb coses que explicava
la cita,
perquè no sé,
el teu protagonista
és el Carletx,
no sé si s'assemblaria
a la cita amb això
que deia
que el poble
passava per llocs salvatges
i moltes estenes sova.
Suposo que hi ha un punt
de connexió
o molts, potser.
clar,
caldria llegir els dos llibres
sencers per veure-ho,
que és aquest punt
d'aprenentatge,
aquest punt
d'anar creixent
i anar madurant.
En el cas del meu protagonista
és una maduració
molt sobtada,
molt de cop,
no?
És un personatge
molt petit,
perquè té 8-10 anys
i es troba
en un procés
d'aprenentatge
en el qual
li passen coses
en un moment determinat
bastant greus,
no?
Però el plantejament
inicial
del llibre,
de la novel·la,
no és aquest,
sinó que és
simplement ser això,
una història d'aprenentatge.
Allò que en literatura,
en novel·lístic,
es diu
novel·la d'iniciació,
novel·la d'aprenentatge,
en què un personatge jove,
adolescent,
o menys que adolescent
en aquest cas,
s'enfronta al món
circundant
i a partir de les seves
experiències
va madurant.
I el món circundant
no és altre
que una masia,
per tant,
boscos...
Una masia de muntanya
amb un bosc, sí.
Amb un bosc,
en què els arbres,
bueno,
tenen la natura en general,
però els arbres
tenen un paper especial
i el bosc té bastantes
lectures també,
té tota una simbologia...
Sí.
jo m'he adonat,
després de llegir,
de rellegir
i de publicar,
vaja,
la novel·la,
que això és una cosa
que ha anat passant
sense que jo me n'adonés
al llarg de la meva obra,
sobretot de la narrativa,
però no només la narrativa.
La primera novel·la
que vaig publicar
va ser l'any 94,
em penso,
un rei de mi
que havia guanyat
el Premi Ciutat d'Alzira.
és una novel·la
d'un nàufrag
en una illa
i, per tant,
en un bosc també,
un bosc salvàtic,
voltat d'aigua,
però també és
aquesta situació.
I una novel·la posterior,
la tercera,
es diu
Eva i el bosc,
per tant,
una nena
que es perta en un bosc,
que és una novel·la
juvenil,
però per tots els públics,
per tant,
una nena
que es perta en un bosc,
i una obra de teatre
que vaig estrenar
l'any 94,
si no recordo malament,
el Teatre Romea,
que es deia
El Concurs,
era una història d'amor
que transcorria
en un bosc urbà,
en un bosc
d'un parc urbà,
per dir-ho d'alguna manera,
com podria ser
la muntanya de Montjuïc
a Barcelona
o com podria ser,
què sé jo,
fins i tot el parc
de la ciutat
que tenim aquí al davant,
l'únic que una mica
petitet
pel que jo
imaginava en aquell moment.
És a dir,
que el bosc sí que
realment
és un univers
que ha anat creixent
en el meu pensament
i que ha anat
prenent forma
de diferents maneres
amb diferents obres
meves,
no?
I aquí
és un altre
passa en això,
no?
És l'aprenentatge
d'aquest xiquet
es produeix
en els seus estius
que els passa
de vacances
en un mas
de muntanya,
de les nostres muntanyes,
no d'alta muntanya
ni de coses d'aquestes,
de les nostres muntanyes,
per tant,
amb el nostre paisatge.
Moltes preguntes.
Li hauríem de fer al Joan,
després entrarà a parlar
del llenguatge,
perquè també té
les seves particularitats,
evidentment,
com en poesia.
Per què has triat
aquest tema,
aquest personatge
de 8-10 anys,
aquesta ubicació?
ubicació?
A veure,
com tu has dit,
aquí hi ha moltes coses
a explicar,
es poden explicar
moltes coses,
perquè una novel·la,
com qualsevol obra,
és un procés
de consolidació
de moltes coses
que van anant passant
i que van anant pensant,
imaginant,
i que en un moment determinat
cristal·litzen
en un text.
Hi ha moltes explicacions
al darrere,
és a dir,
que una obra
s'escriu potser
en un any,
en dos anys,
però al darrere hi ha
experiències,
reflexions,
lectures...
Aleshores,
jo des de,
crec que molt jove,
volia escriure
una cosa
que es basés
en la meva experiència
i en vaig escriure
algunes.
Recordo que
als anys finals del 70
alguna cosa
havia publicat
a la revista
La gent del Llam,
que era la revista
que va començar
a treure en aquell moment
el col·lectiu
d'aquest nom,
del qual jo
des d'aleshores
formo part.
Després,
en vaig escriure
d'altres
que van quedar
inèdites
perquè
el lloc
on s'havien de publicar
va tancar
i aleshores
van quedar
sense publicar
i després
no hi vaig tenir
jo més interès
a reprendre
aquelles coses.
És a dir,
que la idea
d'una història
al voltant
de les meves
experiències
ja existia.
El que passa
és que no sabia com,
no sabia quina forma
li havia de donar
i fins i tot
era una cosa
que era
a la recàmera
del meu cervell
i que no hi prestava
gaire atenció
fins que de sobte
comencen a
comencen a aparèixer
idees
que em van apropant
al projecte.
I hi ha un moment
que dic
ara és el moment
el moment en què trobo
la forma de fer-ho
i és
quan
trobo aquesta estructura
d'una novel·la breu
que no em
condiciona massa
el meu temps
perquè
la divideixo
en quatre parts
que tenen
bastanta autonomia
entre elles
i per tant
puc escriure l'una
i després escriure l'altra
etcètera, etcètera.
i
vaig trobar
el tema
el tema
inicialment
no era
el que
es trasllueix
amb el títol
que és aquest
protagonisme
dels arbres.
En principi
jo pensava
que
a què s'enfronta
un nen
que es troba
en un bosc
doncs
s'enfronta
a la natura
evidentment
i aleshores
la primera idea
era que
cada una de les parts
fos
se centrés
en una de les forces
de la natura
en el vent
en l'aigua
en la terra
i en el foc.
Després
vaig anar evolucionant
i
vaig anar veient
les possibilitats
que tenia
cada una d'aquestes forces
i
tal com
he titulat
cada una de les parts
la primera
es diu
la primera
es diu
arbres
la segona
senyals de fum
la tercera
un llamp
i la quarta
foc
es veu que
n'he escollit una
que és
foc
que és l'última
i totes quatre
segueixen
com una progressió
els arbres
són la matèria
combustible
són
les víctimes
del foc
senyals de fum
és l'amenaça
un llamp
és
una acció
eventual
que
pot provocar
el que
diu
el quart títol
la quarta part
foc
és a dir que
en un moment determinat
vaig trobar
que aquest era
l'element
i aleshores
clar
els arbres
no es podien moure
és l'amenaça
que tenen els arbres
a diferència
de qualsevol altra cosa
a diferència
dels animals
sobretot
a diferència
de les persones
a diferència
de les roques
a diferència
de moltes altres
de la terra
que es pot moure
que es mou
hi ha erosions
hi ha moviments
de terra
etc.
els arbres
només es poden moure
si els arrenques
o si els talles
que és el que diuen
diferents moments
i és el punt
aquest que
enganxa
totes aquestes
quatre parts
que hi ha
al llarg
de tota la novel·la
es van anant
fent reflexions
sobre aquesta condició
dels arbres
la frase aquesta
funciona una mica
com un leitmotiv
que es va repetint
i que provoca
la reflexió
tant
del nen protagonista
com d'altres
protagonistes
de la història
i així doncs
va quedar configurada
com un aprenentatge
en creixement
en creixement
d'aquesta experiència
que aboca
cap al moment
final
tràgic
del foc
no?
Molt bé
tot això
que ara
hem
hem xuclat
tota l'essència
tot això està
escrit
d'una manera
neta
planera
fent una mica
doncs
sí
senzilla
neta
allò que explicava
també la Cinta
de dir
fins i tot
en un punt d'oralitat
del llenguatge oral
jo quan ho llegia
t'imaginava
parlant Joan
t'imaginava
tal com parles tu
amb els signes
de puntuació
del Joan
també
no?
suposo que això
és volgut
és com acostumes
a escriure narrativa
o no?
i té a veure
el fet que escriguis teatre
que vulguis que no
acaba sent
una transmissió oral?
no
no perquè
una de les grans lluites
que tinc
jo
i que suposo
que tenen
molta de la gent
que escriu
és trobar
l'estil adequat
a cada cas
cada cas
requereix
la seva manera
d'escriure
entenc
quan escrius teatre
segons quin tipus
de teatre
intentes
reproduir
la oralitat
dels personatges
sempre ha de tenir
una determinada
musicalitat
al teatre
és a dir
ha de sonar bé
per dir-ho
d'alguna manera
però
no sempre
l'obra de teatre
requereix
un estil
acostat
a la parla
real del carrer
hi ha
un tipus de teatre
la tragèdia
per exemple
requereix
un to de teatre
elevat
distant
del to del carrer
per exemple
aleshores aquí
el que
va passar
és que
jo conscientment
volia
un llenguatge
no només
un llenguatge
que
fos
simple
però a la vegada
poètic
les dues coses
ja ho vaig
assajar
en l'anterior novel·la
que es diu
Eva i el bosc
que
encara és més simple
perquè
volia
volia
que fos
una novel·la
que la poguessin
llegir
adolescents
per entendre'ns
estudiants
de secundària
posem per cas
i de fet
es va publicar
en una col·lecció
d'aquest tipus
la col·lecció
El vaixell de vapor
de Cruïlla
de l'editorial Cruïlla
i aquesta
que ja no estava pensada
per públic
adolescent
però que sí
que crec
que també la poden
llegir
aquesta
vol
combinar
aquesta
aquesta
simplicitat
d'una banda
el caràcter
poètic del llenguatge
i un tercer element
que és
la voluntat
de
conservar
una manera
de parlar
que
en alguns aspectes
es perd
que és lògic
que es perdi
perquè hi ha
una evolució
de la societat
però que jo la volia
retenir
com una fotografia
d'un temps
en aquest sentit
i sí que hi ha
paraules
que estan en desús
en aquest moment
i que sobretot
la gent que no està
vinculada
en el món rural
o en el món de muntanya
desconeix totalment
i un punt autobiogràfic
el fet que
tu estàs vinculat
amb el món rural
i per tant
coneixes un cert vocabulari
o unes
sí, no només això
és a dir
els escriptors
normalment
escrivim
en funció
d'experiències
viscudes
perquè són els sentiments
dels quals
podem parlar
per exemple
d'allò que no hem viscut
en podem parlar
però
menys bé
aleshores
aquesta novel·la
té aquest punt
molt
molt fort
d'estar basat
en l'experiència
tot i que
l'experiència
és
en
la circumstància
en el medi
no
en l'anècdota
és a dir
no en la història
la història no és meva
evidentment
això no em va passar a mi
el que explico aquí
per sort
però
sí
els elements
que conformen
aquest paisatge
i la manera
de funcionar
aquest paisatge
llegeix-nos un trosset
home
que ara estàvem aquí
dient
a veure si podíem trobar
algun fragment
hi ha descripcions
n'havíem buscat
al començament
ben bé
que diu
no desvetlla res
però dona una mica
de pistes
de l'estil
almenys
de l'estil narratiu
llegeix-me un trosset
que diu
quan el Carlets
no estava envoltat
de bosc
estava
envoltat
de llenya
la llenya
que contínuament
esclava el seu pare
llenya de quan
cada any
metòdicament
esporgava els avellaners
i després
els olivers
i els fruiters
llenya que anava
apilant-se a l'entrada
del mas
sota l'escala
i més tard
al poble
a casa
també sota l'escala
de l'entrada
el Carlets
admirava la traça
del pare
a partir dels troncs
xac-xac
cop aquí
cop allà
xac-xac
del dret i del revés
xac-xac
i de tant en tant
xoc
i al final
tung
el tronquet
que cau a terra
ell gairebé
ni podia alçar-la
xac
la destral
i el pare
xac-xac
com l'arquet
del violinista
com el pinzell
en mans d'un bon pintor
com la batuta
d'un director
d'orquestra
xac
li agradava
contemplar
aquella feina
més que cap altra
més que llaurar
replanar
acristallar
sembrar
empaltar
cavar
arvejar
esporgar
regar
adobar
aclarir
ensolfatar
segar
collir
arrencar
arreplegar
espigular
enfeixar
munyir
les olives
o batre
el soroll rítmic
de les percussions
el tenia hipnotitzat
seguia amb la mirada
el moviment de la destral
i s'estremia a cada cop
xac
sobretot
si el cop
no havia estat
prou precís
i la destral
el relliscava
xec
amb un jamec
que es mossava
cada tronc que queia
el recollia
i l'apilava
la paret de troncs
anava fent-se alta
contemplar un mur de troncs
en la seva creixença
era un espectacle
excitant
només comparable
a la construcció
de marges
pedra a pedra
en mans
dels destres marginers
sa mare no volia
que es posés
tan a prop
de la destral
una vegada
deia
mentre un pagès
es clava llenya
i el seu fill
s'ho mirava
li va caure
a la destral
el tascó
quan el pare
donava un nou cop
la fulla de la destral
sortia disparada
i es clavava
el cap de la criatura
que es vedava
com una magrana
ho explicava la mare
i potser era cert
o potser no
i només ho deia
per espantar-lo
el pare no deia res
l'àvia brandava
el cap
d'una banda a l'altra
mentre les ulleres
de beure i de prop
li lliscaven pel nas
i es punxava un dit
amb l'agullot
de cosi borrasses
molt bé
és un dels trossos
que n'hi ha dels bocins
que n'hi ha bastants
descriptius
però no tot
és descriptiu
fins a aquest punt
vas anar combinant
també petites aventuretes
petites accions
que passen
petits breus diàlegs
a mi m'agrada
m'agrada
que un text
és una cosa
que solc fer
sigui una combinació
de moltes coses
relligades
model
les mil i una nits
per entendre'ns
és a dir
que una història
conté altres històries
que es connecten entre si
hi ha enllaços
diversos
perquè hi ha coses
que repareixen més tard
i això és un
de tal manera
que
el conjunt del relat
és com un teixit
com una peça
de macramé
o una cosa així
i jugues també
amb la intriga
amb la intriga
jo t'he de reconèixer
que he arribat
només a les tres quartes parts
del llibre
per tant
la gran
la gran catàstrofe final
tot i que la sei
no l'hauria de saber
però el present
encara no hi ha arribat
tu com és que la saps
ah bueno
perquè m'ho vaig
vaig fer trampa
vaig fer trampa
no hi ha arribat encara
i per tant
m'està passant
com un llibre
d'aventures
en què en principi
jo no sé
que hi ha un desastre final
però que puc llegir-lo
m'atreu fins i tot
sense saber això
perquè a cada moment
sembla que li vagi a passar
alguna cosa
té un punt d'intriga
que dius
ai ai aquest nen
i després no
després tot flueix
i hi ha un avançat
d'aveniments
que no s'expliquen
i que s'expliquen més enllà
vull dir que el ritme
i aquesta intriga
també t'ha agradat jugar-hi
sí
sí sí
doncs ja està
per què un personatge
de 8-10 anys?
no ho sé
hi ha coses que
no tot
no tot té una explicació
quan escrius
és a dir
hi ha coses que et surten
en aquell moment
jo recordo
molt bé
el moment en què començo
a escriure el llibre
i això em va passar
també
en una altra novel·la
anterior
que es diu
Contemplant el monstre
que
vaig escriure la primera frase
sense haver reflexionat
en alguns elements
i em va sortir
ja en la primera frase
perquè
surt
a la primera frase
a l'edat
la primera frase
del llibre
diu
i amb la primera frase
ja et ve el personatge
te la sorti
a l'edat de 7-8 anys
el Carlet's fill
ja havia assumit
la responsabilitat
de preparar el foc
a sa mare
és a dir
que aquests 7-8 anys
evidentment
al llarg del llibre
hi ha diferents edats
però no passa
de 10 anys
és a dir
és entre els 7 i els 10
aquesta edat
em surt espontàniament
igual que el nom
em surt espontàniament
a la novel·la anterior
que et deia
Contemplant el monstre
també em va passar això
la primera frase
és
surt
clar
tens la idea
de la novel·la
al cap
per tant
no és casual
que sortia això
no podia sortir
20 anys
no
perquè
la idea
que jo tenia al cap
era un nen petit
un nen molt innocent
molt innocent
havia de ser
ho deixem de moment aquí
us deixem amb la intriga
i de fet
us recomanem
de llegir-la
i d'anar a la presentació
dimecres
al Museu d'Art Modern
de Tarragona
de mi que eres a les 7
Cinta
tot això
jo quan t'ho parlaves
anava pensant
això al Joan
li encaixa
i ara també
t'ha encaixat
alguna cosa
de la que has dit
respecte al llenguatge
respecte a allò
que parlem
de les experiències
d'un mateix
sí
que quan escrivim
hi ha molta part
de nosaltres
a dins
jo pensava
quan parlava
mira aquest nen
de 7 o 8 anys
deu ser ell
pensava
devia ser
que portem
aquesta infant
a dins
i d'alguna manera
el tornes a recuperar
i és bonic
no perdre'l
això és el que pensava
si ha buscat
aquest personatge
o ha buscat
el seu fill
o ha buscat
en ell
mal pensava
això
Cinta
abans
se m'ha quedat
una pregunta
en l'aire
com va anar
la publicació
d'aquest llibre
que va fer
revisar
aquests poemes
de fa 7 anys
jo
vaig publicant
així com vaig escrivint
la cronologia
sí que està
respectada
bueno
hi ha alguna excepció
per exemple
qui ha mort una poeta
la vaig escriure
en 3
res
i en 3 mesos
la vaig sortir
al carrer
però generalment
sí que vull portar
com un ordre
perquè així es veu
com vas evolucionant
tu
i bueno
vaig conèixer
el Quim Corbet
que publica
aquesta revista
en poetaris
associats
vaig participar
dues o tres vegades
en la seva revista
vam parlar
i mira
i va sortir així
i va dir
no tindràs
alguna cosa
de material
aquesta publicació
bueno
des de Girona
que no està mal
perquè així
anem diversificant
una mica
tot i que
a mi
el suport
que m'ha donat
l'Alfred Arola
no té preu
bueno
vostè es podrà publicar
aquí i allà
l'Alfred Arola
el suport
que m'ha donat
Joan Cavaller
el Magí
tots
m'han ajudat
vull dir
jo
només tinc
paraules d'agraïment
a tots ells
i a la ciutat
de Tarragona
de la que ja
sóc filla adoptiva
jo
jo me sento
i a Tarragonina
fa 20 anys
que veig rodant
per aquí
el que passa
és que no hi estic
mai fixat
però
la meva vinculació
hi està
llegeix uns
un altre poema
a la llar de mi
recordeu
aquest poemari
un poema
que vols
només un
no vols
bueno
el comentem
jo
llegiré
aquest
un ves
només són
dos llavis
que es troben
amor d'una tarda
com el vapor
d'un aire
com unes cames
que marxen
sense tocar-les
com la sang
que t'arruenta
i després
s'ha de disfressar
d'aigua
una tarda
i un vapor
i la llet
d'un somni
una memòria
que t'allarga
i una mentida
que t'alimenta
i de rectificar
una tarda
i un vapor
i la llet
d'un somni
una memòria
que s'allarga
i una mentida
que t'alimenta
vols retinir
un llavi
només un
i et palpes
els teus
per enganyar-te
enganyar-te
com una nena
dins d'un conte
ritme
paraules
buscades
no sé com
composes un poema
primer
pel que deies
et surt a raig
i el deixes reposar
i després hi tornes
i rectifiques
molt
canvies una paraula
per una altra
poca cosa
sí
o sigui
tu ja et surt així
gairebé
bastant
és que si no surtis així
no ho podria fer
perquè no tinc temps
perquè
no hi ha temps
és una cosa
jo he de fer poesia
a mi m'agradaria molt
fer teatre
per exemple
o m'agradaria fer alguna novel·la
i els envejo
els que fan novel·la
però
és una enveja sana
penso
bueno
t'has de conformar
no és que
la poesia em sembla malament
jo estic
molt contenta
de poder fer poesia
i
i si tinc salut
fins que em mori
faré poesia
i
i les forces
que em queden
continuaré fent-ne
l'exigència
amb el llenguatge
és
és ben bé
és la mateixa
tant si fas poesia
com si fas narrativa
com si fas teatre
el llenguatge
és el pal de pell de tots
no ho sé
és el que et poses tu
tant si fas una cosa
com si fas una altra
però
és diferent
perquè la poesia
és l'ànima
del llenguatge
i bueno
jo estic convençut
de això
sí
sí
és el cor del llenguatge
és el ritme de la persona
aquí
s'hi aboca
molta cosa
molta concentració
aquí es comprimix
el llenguatge
i després
aquí
fem
la segona significació
del llenguatge
és una doble metàfora
sempre
és un joc
molt més
potent
però això m'estranya
sent això
que dius que et surt
ja a raig
et surt directament
d'aquesta manera
sí
sí sí
surt bastant
així
de veritat
però
és
perquè
són moments
especials
només passis una vegada
per un moment
les coses són irrecuperables
si en aquell moment
tu no ho escrius
ja ha marxat
mai més ho podràs tornar a fer
tot és efímer
i les paraules són així
i els moments són així
és la paraula viva
del Maragall
però és que és la pura veritat
nois ens quedem sense temps
com ja era previsible
hi ha moltes coses
finalment la tertúlia
gairebé no l'hem pogut fer
hem dividit en dues parts
però sí que us demanaria
que m'expliquéssiu
com serà la presentació
en els dos casos
a veure
què passarà
la dimarts
que ets la primera
a presentar
jo en la presentació
conto
amb molt bones ajudes
a l'escola de lletres
de Tarragona
farà la presentació
a l'Urdes Malgrat
i després
intervindran alumnes
de l'escola de lletres
l'Anna Gisper
també llegirà
de la Pellc
la Pellc
també m'han ajudat
i després
doncs
vindrà el Quim Corbet
també
i
contaré
amb l'ajut
també de la
de la Coya Valls
i de la Josepa Urbano
per tant penso que
serà una lectura preciosa
i a lo millor
el llibre no val res
però la presentació
serà bonica
serà una presentació
molt bé
molt bé
així m'agrada
no
és que
aviam
si les persones
venen
és una gratificació
de fet avui en dia
les presentacions serveixen
una mica per això
per celebrar
amb els que tens
al voltant
perquè
us havíeu plantejat
a vegades
de què serveix
la presentació
d'un llibre
però és obligat
perquè els editors
volen
que facis la presentació
i a mi
em costa moltíssim
organitzar tot això
perquè no és feina nostra
clar
necessitaríem algú
que t'ajudés
a fer totes aquestes feines
que si la invitació
que si no sé què
enviar correus
però
és una feinada
terrible
i és desagradable
perquè sembla
que obligues a la gent
a anar-hi
i per tant
aquesta feina
costa de fer
costa de fer
però bueno
moltes gràcies
a totes aquestes persones
que m'ajudaran
i que espero
que s'ho passin bé
i bueno
tot això
que estic molt contenta
de tota aquesta complicitat
i d'aquest suport
tarragoní
i en les persones
que he dit
i en els molts amics
que ja m'han dit
que vindran
doncs serà tota una festa
de fet oberta a tothom
evidentment
dimarts
a demà
a les 8
a la cafeteria
a la cantonada
Cinta Molet
presenta
a la llar de mi
Joan
com serà la presentació
dimecres?
Serà una presentació
estàndard
per dir-ho d'alguna manera
perquè
consistirà
en una intervenció
de Jordi Tinyena
que és
escriptor
amic
i que en aquesta ocasió
exercirà de presentador
i jo mateix
és a dir
que hi haurà
les dues intervencions
per fer
la presentació
en societat
d'aquest llibre
que ja fa
fa setmanes
per no dir
algun mes
o més d'un mes
que és a les llibreries
i que ja
molta gent
ja coneix
perquè ja he tingut
recepció
de gent que l'ha llegit
que me'l comenten
etcètera
com a tu mateixa
que deies que
n'havies llegit
tres quartes parts
tres quartes parts
més al final
des Tranquis
però
les quartes parts
escolta
serà dimecres
la presentació
dels arbres
no es podien moure
dimecres a les set
al Museu d'Art Modern
de Tarragona
no us he preguntat
quin és el vostre
arbre preferit
teniu arbre preferit?
ai
jo en tinc molts
a mi me n'agraden
molts d'arbres
l'amillet
m'agrada moltíssim
l'oliver
és que
per exemple
Natos diem a Noé
però és la Noguera
és preciós
és un arbre
que fa un perfum
de menta
bonic
sabem pocs noms
d'arbres avui en dia
sabem
jo
sí
i m'agrada
no pel bosc
i a vegades no
a mi m'agrada
plantar arbres
ne planto molts
sí
plantes molts arbres
ho has dit tu?
sí sí
jo ara fa temps
que no
n'havia plantat
sí sí
però fa gràcia de precisió
la planto molts
que la gent normalment
plantem algun arbre
bueno m'ajuden
però
i tinc previst
plantant molts
així la matller
l'olivera
és que
són els arbres
que tinc més propers
però tots són bonics
eh
els tilers
són majos
però es fan massa grossos
els tilers
i el que és bonic
és el lledoner
però té unes arrels
tan tremendes
que diuen que fan molt bé
a mi m'encanta el lledoner
és molt bonic
també
la figuera
també fa molt bé
la figuera
és el meu preferit
la figuera també és bonica
és el teu
és el teu
és el meu
la figuera
sí la figuera
la figuera també és molt bonica
en los pampols
que són cinc dits
no?
és molt bonica
i el teu Joan?
clar
és molt difícil
qui llegeixi el llibre
veurà que
hi ha moltes preferències
diversificades
depèn de si parlem
des d'un punt de vista estètic
o des d'un punt de vista emocional
per exemple
a mi
a mi em fa molta
cosa
el noguer
que deies tu
l'olor de les fulles de noguer
és molt penetrant
per exemple
l'olor de les fulles
i també
de la fruita
quan encara és verda
a més a més
em porta molts records
el noguer
perquè
jo a mi
tenia un engronçador
amb un noguer
i és clar
m'hi passava
et sona?
si no hi eres
però
per exemple
des d'un punt de vista estètic
m'agrada molt
l'auró
l'auró
és un
és un arbre
de fulla caduca
que
tenim molt
en aquests boscos
d'aquí
i que esclar
quan
a l'hivern
a la tardor
a la tardor
hi vas
i veus que els pins
encara són verds
però entre mig
hi ha les fulles
que es van tornant
ataronjades
vermelles
de l'auró
allò és preciós
després
els ametllers
evidentment
quan estan florits
els cirerers
també
quan estan florits
i després
un arbre
que no és tan habitual
aquí
que és el taronger
quan floreix
l'olor que fa
és impressionant
o sigui
bueno
podríem parlar
de
de molts arbres
ara els ametllers
semblen esquelet
etcètera
també és bonic
quan un arbre
de fulla caduc
es veu despullat
totalment
semblen uns escalets
oscurs
damunt
de l'herba
que ara torna a créixer
l'herba
perquè torna a haver
moltíssima humitat
i és molt bonic
sobre
una esplanada
verda
veure les figures
dels ametllers
és una cosa
impressionant
doncs mira
segur que esteu pensant
ara mateix
els que ens escolteu
ostres jo tinc
arbre preferit
penseu que segur
que sí
avui hem parlat d'arbres
amb el Joan Caballé
que presenta els arbres
no es podien moure
gràcies Joan
a vosaltres
i hem parlat
dels banys d'estiu
de la Cinta Molet
que la van dur
a escriure
aquest recull de poemes
que ara també es presenta
a la llar de mi
moltes gràcies