La Banda de Winterhill
La Banda de Winterhill
La Banda de Winterhill
La Banda de Winterhill
La Banda de Winterhill
La Banda de Winterhill
La Banda de Winterhill
La Banda de Winterhill
La Banda de Winterhill
Black Mass, basada en fets reals, una història de gànsters perillosos.
Gànsters molt perillosos.
I el govern.
Sí, sí.
I mira quin ritme, eh, musical.
Hi ha marca de què va tot això, eh?
T'has fixat en la banda sonora extraordinària i en el repartiment extraordinari d'aquest Black Mass.
La Cigna, Scott Cooper, un director que ha fet només dues pel·lícules abans, però que ha treballat amb Christian Bale, amb Cassie Affleck, amb Jet Bridges, Robert Duval, Colin Farrell.
Això ja diu de quin personatge és, no?, i amb qui treballa, no?, actors de primeríssima línia i, a més a més, boníssims, no?
En aquest cas hi tenim, a part del Johnny Depp, la Dakota Johnson, el Guy Pearce i el Benedict Cumberbatch, que a mi m'encanta.
Ah, bueno, també Kevin Bacon, és que no acabaries mai, no?
Llavors, quin és el motor d'aquesta pel·lícula?
Doncs mira, Boston, anys 70.
Algú de l'FBI se li acut a l'agent Connolly de contactar amb Johnny Depp, que és guita i que és un mafiós irlandès reconegut i que acaba de sortir a la presó,
però li fan una proposta, no?, que faci de confident, però clar, aquestes confidències jo diria que les acaben pagant cares
de tal manera que Wittay acaba fent-se l'amo de Boston i acaba controlant com li ve de gust durant molts anys
tota la violència i tota la màfia, o sigui, d'alguna manera es treuen una màfia però se'n posen una altra, gràcies...
Jo diria que acaba sent això el que en diem una associació de malfactors, no?,
que va ser una cosa que va sortir als mitjans, que està documentada i que, com has dit tu, està basada en fets reals.
Jo el que em plantejo, que parlàvem abans, és per què s'ha d'anar a buscar Johnny Depp per fer aquest personatge, no?,
perquè realment està tan diferent, tan maquillat, tan caracteritzat que no sembla ell.
Que pràcticament ni els gestos ni el moviment facial, diguéssim, no?, es pot apreciar com s'hauria d'apreciar.
No hi hauria ningú així mig calc, mig lletjot, mig tot, no?, que pogués fer aquest paper.
Potser a Johnny Depp li convenia sortir de registre i fer una altra cosa.
Sí, sortir de fer pirates i sortir de sobreactuar, ja ho veurem, ja en parlarem, si surt de sobreactuar,
però jo penso que és una pel·lícula, malgrat tot, molt, el que hem dit ara, no vol dir que no us la recomanem,
sinó tot el contrari, perquè diríem que és l'estrena de la setmana, és la pel·lícula que estàvem esperant
i tu ja me'n vas preguntar fa dies, eh?, per aquesta pel·lícula...
M'ha picat la curiositat, passa que és de mafiosos, eh?, no s'ha portat tots els estòmats.
No, no, i molt violenta, eh?, i amb un ritme tràpidant.
Però ara tenim una activitat paranormal, aquesta seria la següent, però no és nova,
és la cinquena entrega d'aquesta activitat paranormal
i sembla que això dels fantasmes, doncs ven, ven, això dels fantasmes i la por i terroritzar.
Si després tenim un moment, parlarem d'una altra, de fantasmes,
que ja es va estrenar la setmana passada, la Cumbra Escarlata de Guillermo del Toro.
Ah, digue'm, digue'm si vols, perquè l'activitat paranormal no hem de dir gran cosa, no?
No hem de dir gran cosa.
Més que res, que hi ha allà, doncs és una cinquena.
I deixeu-vos espantar i bé, a veure, com en sortiu, eh?,
i a més a més, clar, venen molt ben programades perquè s'acosta a Halloween i tots aquests temes.
Doncs la Cumbra Escarlata de Guillermo del Toro és una pel·lícula preciosa,
una pel·lícula amb uns escenaris dels quals no es pot dir res perquè són perfectes,
un vestuari increïble, uns actors monumentals.
I és tan gòtica com veiem.
Tot el que vulguis, però de por, res.
No.
Res, ni gota.
Diríem que els fantasmes arriben a ser com part de la família.
Són tan estilitzats. Ah, vale.
Són part de la família.
Es mostren amb tanta facilitat i tan constantment.
Jo penso que em fa un abús des de...
I tenen una espècie de retirada en aquella niña medeiros, eh?, del rec.
I encara aquella niña medeiros va marcar estil en els fantasmes posteriors, penso jo.
I aquests, doncs, són parents, són parents directes i, clar, els tenim molt vistos, són de la família.
I, per tant, malgrat que la pel·lícula, jo penso que si va abocar un dineral que l'acabat final, la forma és espectacular,
el guió no funciona.
Per fer por.
Per fer por, no.
Per fer por, no.
No, en absolut.
Vol fer por.
A lo millor el que vol és recrear...
Jo crec que sí, que era necessari fer por, però no se'n surt, no se'n surt, eh?
De veritat, els aficionats a Sitges jo crec que xiularien, eh?
Aquesta pel·lícula la passem a Sitges i xiulen, perquè quan no se'ls fa por, xiulen la gent de Sitges.
Sí, que bo. Ostres, quina exigència.
Van, això.
Clar, van espantar-se.
I ara tindríem una altra pel·lícula per la gent més joveneta, una pel·lícula d'animació, que és a l'hotel Transilvània.
A veure, escoltem, escoltem.
Durante siglos, monstruos i homes han vivido en mundos separados, fins que a un lloc...
¡Esta comida no se está comiendo!
Es el menú degustador.
Lo cambió todo.
¡Qué rico!
Pégale un raquetazo para conseguir un buen efecto.
¡Hurra!
Mi nieto, el linaje de Drácula continúa.
¿Seguro que es un vampiro?
Mira que penso, podría ser humano.
No digas, son de rías.
Ah!
M'encant, heu de veure el trailer.
És la pel·lícula que els pares portarem als nens que s'inicien en el món dels fantasmes i de la por i dels vampirs.
És una pel·lícula que és un net, el net d'un vampir que és humà.
Sí, mira, a més o més penso que...
Ja tot de monstru simpatiquíssim.
És una pel·lícula, a part de formalment estar molt ben feta i ser molt agradable a la vista i molt ben acabada.
És una seqüela, també hem de dir, però és una molt bona seqüela.
perquè parla de coses molt importants que després quan sortiu del cinema podeu parlar amb la canalla,
que són de la família, de l'herència, de la puresa de la sang.
I això entre els vampirs és molt important, eh?
Aleshores, bé, l'hotel Transilvània és un hotel per monstres,
però, bueno, s'està canviant algunes coses,
de tal manera que s'hi deixa entrar gent que no en siguin de monstres.
I llavors en Dràcula això l'afecta molt
i sobretot l'afecta i el preocupa que el seu net, que és mitjumà,
no dona senyals de voler ser vampir, no?
Allò, les expectatives dels grans sobre els infants.
I llavors, d'alguna manera, el que decideix és, doncs, de cridar els seus amics,
en Frank, en Murray, en Wayne, en Griffin,
per fer que, que són tota una colla de monstres coneguts,
dels que ja han vist la primera pel·lícula,
perquè li facin un entrenament de monstres, eh?
Per ensenyar-li al net a fer la seva feina.
Però el gran drama és que després ve l'avi, blat, Dràcula,
i veu que el besnet no acaba de tenir els trets necessaris per ser un bon hereu.
I aquí, doncs, queda tota aquesta discussió, no?,
sobre les expectatives que tenim dels nostres fills, dels nostres nets,
el que volem que siguin, seguir la línia familiar,
vull dir, sembla que no, però és una pel·lícula carregada de temes
que pot ser que després, quan en sortiu amb la canalla,
pugueu parlar-ne.
I, a més, molt divertida, i com deia, per introduir també,
perquè surten els personatges típics de les històries ja tradicionals de terror.
I tant.
Divertit, no?, que si la mòmia, que si l'home llop,
Dràcula, evidentment, Frankenstein, vull dir, són tots.
Sí, sí, sí, tots, tots, hi ha tot aquell univers conegut.
Clar, aquests tampoc ja no ens fan por, no?, perquè són de la família també.
Home, no, aquests no estan per fer por.
Són molt propers i són molt agradables, evidentment.
Hotel Transilvània, dos.
Hotel Transilvània.
Hotel Transilvània.
Després, he de dir, m'he de disculpar,
que Migrant Noche no es va estrenar la setmana passada,
sinó que s'estrena aquesta, eh?
Però bé, així d'alguna manera...
Eren les ganes que tenies.
Sí, eren les ganes que jo tenia, ja us vaig posar en antecedents,
però aquesta setmana sí, eh?
Aquesta setmana ja hi podeu anar, perquè tindreu Migrant Noche.
Jo no dic res més que la recomano molt,
perquè és un divertiment, com ja vaig dir, absolut,
i que no pretén res més que això, penso jo,
tot i que tracta molts temes, i també se'n pot parlar,
però és un divertiment, és una muntanya russa,
i us ho passareu molt, molt i molt bé.
Per tant, aquesta setmana sí.
I aquí acabem les estrenes, eh, Núria?
El que sí tenim avui és...
Ara diràs, aquesta setmana no.
Aquesta setmana no s'estrena a Tarragona,
però s'estrena...
Oficialment s'estrenen i les Terres les volia reivindicar,
perquè sempre hi ha aquella pel·lícula
que no acaba de passar per ser ruït comercial,
no ens acaba d'arribar, tu, i fa ràbia, no?
I em sap greu perquè diria que són dos pel·lícula,
pel·lícules que tenen alguna cosa,
una absolutament 100% catalana, molt nostra,
i l'altra, doncs no,
l'altra simplement és una de les nostres grans actius,
Laia Costa.
Laia Costa és una noia que vam descobrir,
sobretot perquè, clar, la televisió,
això ho fa fàcil,
a cites, Laia Costa.
Aquesta és una pel·lícula americana,
ai, americana, perdó, alemanya,
però la protagonista és la nostra Laia Costa,
és una pel·lícula enrodada en un únic pla seqüència
que dura una mica més de dues hores.
Què vols dir, un pla seqüència?
Doncs que quan es comença a rodar, no es talla.
Ai, ja està?
I ja està.
Però la càmera es va movent.
Sí, sí, evidentment.
Tot això implica una coreografia importantíssima
i tenir absolutament mil·limetrat
cada un dels moments, cada un dels plans
i com aquests s'enllacen entre si.
Estem parlant de Victòria, eh?
Victòria.
Perquè no se'ns perdi, Victòria.
Exacte.
Diríem que una de les grans pel·lícules pla seqüència
va ser La soga, de Hitchcock, eh?
I que sempre que algú s'atreveix,
després ho ha fet Tarkovsky
amb una pel·lícula sobre un museu,
l'Arca Russa,
diríem que són pocs els agosarats
que diuen, vinga, doncs m'hi poso, eh?
Però aquest Sebastián Schiper
s'hi va atrevir i s'hi va atrevir
amb una actriu catalana
i aquest pla seqüència què ens explica?
Doncs ens explica una nit
que no crec que sigui mi gran noche, eh?
Precisament, al barri berlinès de Kreuzberg
i les càmeres segueixen aquesta noia
que és una espanyola que es troba a Berlín
durant dues hores de la seva vida
acompanyada per uns xicots
de les 4 a les 6 de la matinada,
o sigui que la nit berlinesa
i totes les coses que passen
en aquestes dues hores,
que diríem que és una cosa rodada
en temps real, evidentment,
i com aquestes coses donen un gir a la seva vida.
La pel·lícula ve de Berlín
amb un premi per contribució artística,
els 6 premis Lola del cinema alemany,
millor pel·lícula, millor director, millor actriu
i altres,
i també ve del Festival de Sitges
que va tenir molt bona acollida.
Després tindríem una altra,
una altra pel·lícula 100% catalana
amb un senyor que està treballant moltíssim últimament,
que és el nostre Sergi López.
La pel·lícula es diu
Un dia perfecte per volar
i sona així.
El vent, com es fa?
El vent es fa...
perquè l'aire,
quan hi ha diferents pressions a l'aire,
una pressió, fa...
Uff!
Uff!
Uff!
Uff!
Vull picar!
Vull picar!
Vull picar!
Uff!
Uff!
Uff!
Què passa?
Tinc fred.
No vaig a la Benko.
Vull venir.
No.
Tu no.
un home.
Si bufem, fem volar l'estel.
De què va, de què va, això,
d'Un dia perfecte per volar?
Que sembla molt naïf.
I alguna cosa passa, eh?
Doncs,
Un dia perfecte per volar
és una pel·lícula amb dos actors
i una petita aparició del propi Marc Retcha.
Un és en Sergi López, el pare,
i l'altre és el Roc Retcha,
que, com podeu endevinar,
és el fill d'en Marc Retcha, no?
Ell, aquesta pel·lícula,
tenia ganes de fer-la fa temps.
Ell sempre és un director molt intimista.
I aquesta pel·lícula tindria alguna cosa,
alguna cosa del Pau i el seu germà, no?
Perquè explica relacions familiars molt íntimes,
molt profundes, no?
I aquesta és una història que algú ha subtitulat
en alguna crítica que jo he pogut llegir,
com el Miyasaki en el garraf, eh?
Miyasaki, ja sabeu que és aquell gran poeta, diríem,
de l'anime japonès, eh?
Que també explica històries d'aquestes.
I què passa aquí?
Doncs passa no res més que un pare i un fill,
que són al bosc,
i que el pare li ensenya com fer volar un estel en el seu fill, no?
Aquesta iniciació, aquest aprenentatge,
i després tota una mítica, diríem, apareix tota una mítica
i tot un poder de vocació, d'històries,
de com s'expliquen les històries de pares a fills
i d'alguna manera tot allò que no veiem,
aquesta pel·lícula, per això dic que té aquest poder de vocació,
ens ho porta a la ment, no?
I d'alguna manera el que això produeix
és que cada espectador es faci la seva pel·lícula.
Jo diria que aquest és el gran art dels grans cineastes.
Bé, amb marreixa, no espereu corredisses,
no espereu una pel·lícula ràpida,
però jo diria aprenem a gaudir de les imatges
i de la lentitud de les coses.
I també recomanaria,
mira, hem dit la dels monstres, eh?,
a l'Hotel Transilvània,
però si algun pare pot portar els seus fills
de l'edat del rock retxar,
sis, vuit, deu anys a la pel·lícula,
us sorprendreu de com els nens, sovint,
aprecien molt aquest cinema,
perquè els hi arriba molt i veuen coses
que els adults a vegades no hi veiem.
I això ja m'ha passat amb altres grans directors
que, per exemple, un cauris maqui
que feia unes pel·lícules molt complicades
i que semblava que no eren més que per cinèfils,
doncs mira, els nens hi trobaven coses,
perquè a vegades tenen una mirada,
aquesta mirada que deies tu, Naif,
a vegades és més profunda del que sembla.
Què explica? És dramàtica la pel·lícula?
És trista? Sembla melancòlica?
Sí, sí.
Explica simplement això,
un dia amb un pare i un fill
i com entren dintre de la màgia
a través de les coses que al pare
li expliquen al nen.
Per tant, deixeu-vos enamorar
de l'art d'explicar
i de l'art de passar estones amb els fills,
que és una cosa que no es porta gaire.
Esther Ferrer, moltíssimes gràcies.
Gràcies a tu.