Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Diferents teatres d'où!
Diferents teatres d'òpera d'Europa i també de l'òpera estatal d'Henburg!
Fins al 1891!
Fins demà!
D'ell 91 al 97 va ser director de l'òpera d'Henburg i a partir del 97 va ser director artístic de l'òpera de Viena!
Llavors, que els directors d'orquestra
molts són directors de teatres d'òpera.
I això, aquests dies,
hem anat repetint i n'ha sortit més d'un.
Com a director d'orquestra,
la seva tècnica tenia els seus mètodes
i que han sobrevescut fins ara.
Era un senyor molt exigent
i deia que la tradició és la mandra.
Això fa pensar.
La tradició
és mandra.
A no innovar.
Exigia un treball
molt important
dels seus músics
i això moltes vegades conduïa tensions
entre les orquestres, tot i que després,
al final, el resultat sempre era
molt bo.
Ell deia, com que
suposo que devia tenir un caràcter una mica especial
i la seva música costava
d'acceptar,
deia una frase que deia, el meu temps
vindrà.
I sí que és veritat que vindrà.
perquè, a partir del 1960,
el Gràcies a Leonard Bernstein
va començar a tocar
ores de Mahler
i es van fer bastant més populars.
I després,
amb aquesta de Geto i la pel·lícula,
que tots coneixem,
està clar que la música de Mahler
va tenir una popularitat
que fins en aquell moment
no tenia.
En quant a les cançons,
el cicle aquest de cançons
que hi haurà el diumenge,
que és el Kinder Totten Líder,
que seria una cosa així com
cançons pels nens
que han morts cent nens.
És un cicle de cinc cançons
per veu i orquestra
que,
posteriorment,
va ser també per veu i piano.
Va ser escrit
entre el 1901 i el 1904.
Aquest cicle,
el títol ja fa,
diu molt que pensar,
no?
És una mica així.
tètric del tot, eh?
Sí.
Aquest cicle de cançons
busca,
no diferents estats d'ànim,
sinó
un mateix estat d'ànim,
això seria de psicologia, eh?
Vist des de diferents
punts de vista.
És un cicle de cinc cançons?
Sí.
Sí.
És el dolor profund d'un pare
que ha perdut els seus fills
i els sentiments
i els sentiments
d'injustícia,
no?
I primer és
la negació de la mort,
l'obsessió,
el torment,
la culpa
i el consol.
Molt bé.
Molt bé.
Amb això?
I amb això
no ho deixem aquí,
sinó que li preguntem
com transmet tot això.
Per cert,
que estàvem buscant informació,
són cançons,
a més,
que en Máler
va musicar
a través de poemes
o basat en cinc poemes
de Friedrich Ruckert
que els va escriure
en base
en una experiència personal
que es veu
que es van morir
dos dels seus fills.
Preguntem com es transmet
tot això
amb veu
dalt de l'escenari
a qui ha de posar veu
amb aquests poemes,
a la Marta Infante.
Marta,
bon dia.
Bon dia.
Gràcies per atendre'ns,
que sabem que esteu
tots assajant,
esteu tots una mica
de bòlit.
Marta,
és la primera vegada
que candes aquestes
Kindertot en Lida
o no?
Doncs les havia fet
amb la versió de piano,
però amb la versió orquestal
és el primer cop, sí.
Què té d'especial cantar-ho?
Què tenen d'especial
aquestes peces?
Doncs especial,
per mi,
és un repte
bastant important.
No només vocalment,
són unes peces
vocalment complicades,
sinó també
perquè psicològicament
són força
difícils
d'assimilar,
sobretot quan un és mare,
no?
Fins fa uns anys encara no,
però ara que tinc
una nena petitona,
doncs realment costa,
costa d'agafar aquests poemes,
primer treballes sobre el text
i realment
és dur,
és dur
de cantar
aquestes paraules,
no?
Però és una música
meravellosa,
amb unes melodies
increïbles
i realment
ho afronta
amb moltes ganes.
Alguna dificultat
tècnica
especial?
Dificultat tècnica
més que res
és un treball
molt important
de música de cambra,
no?
A pesar de que són
una orquestra sinfònica
de 60 músics,
però sobretot
quan les treballes
en piano
i després les has de passar
el treball en orquestra,
no?
Fa falta un treball
realment
gran
de
la instrumentació,
no?
És molt important
aquesta feina.
Vocalment
no és que siguin
molt complicades,
però
aquesta força emocional
que tenen
realment
sí que
es nota,
no?
La dificultat.
La Teresa Valls
també és especialista
en la veu.
No sé si us coneixeu
i hi ha Marta
amb la Teresa.
No.
No, no, no.
Volem diumenge.
És la nostra
anfitriona
de joventuts musicals
aquí a
Carragona Ràdio.
Encantada.
Ella també
és cantant
i confirmem això,
eh?
Vosaltres quan canteu
sabeu el que canteu?
Intentem.
Les lletres.
Sí, evidentment.
El text és important.
Molt important.
En aquest cas,
sobretot.
Hi ha música,
hi ha èpoques
de la història
de la música
que realment
el text
no té tanta importància,
però realment
amb aquest tipus
de música
sí,
no és molt important.
Xiques i vosaltres
que sabeu de música,
què té Mahler d'especial?
Jo, vaja,
el que he sentit
que no ho he sentit
tot evidentment,
però sempre penses
en Mahler
i penses en melancolia.
Com és que té aquest punt?
No, no sempre té melancolia.
Si escoltes
una de les grans sinfonies,
sempre la sinfonia
dels mil,
que és una...
La buiteta sinfonia
és amb uns cors,
un cor gegant,
un munt de solistes.
Hi ha moltíssims moments
de moltíssima...
extrovertit,
no?
Alegria,
també.
És cert que ell
sempre té un toc
així melancòlic,
però no,
eh?
No té molta música
també molt positiva,
no?
Aquest punt de romanticisme
barrejat,
no?
Amb aquest positivisme
que a vegades
pensant en els compositors
romàntics
és així com molt...
l'ànguit.
Sí, l'ànguit
em l'has tirat tot,
no?
I no és...
Exacte, sí, sí, sí.
Molt bé.
Quina és?
No només interpretaràs
a Máler,
també a Marta,
estaràs també...
Vaja,
hi ha peces de Borja,
no?
Em sembla?
Sí,
hi ha un cicle
que és realment...
Bé,
el nostre país
és molt poc conegut
i crec que s'haurà
escoltat realment poc
perquè, clar,
la dificultat
d'interpretar-les amb txec,
jo he estat estudiant
i vivint a txec
i a vuit anys,
tinc mal txec,
llavors és curiós,
no?,
que es sentia aquesta...
Són 10 persones
amb text bíblic
i, bueno,
doncs és una música
també molt, molt, molt,
molt maca
i molt poc coneguda,
sobretot, no?
La qual cosa
crec que també és bo
que és d'on hi ha conèixia.
Enganxen bé
les dues parts del concert,
diguem,
Máler i Borja,
que sí?
Sí, sí,
força,
perquè treti que Máler
no...
O sigui,
no és text religiós,
però, clar,
s'acosta molt,
no?,
la qüestió
de perdre un fill,
no?,
sempre, doncs,
les cinc cançons
són molt reflexives,
no?
Vull dir,
no són estrictament religioses,
amb alguna d'elles
sí que es parla de Déu,
no?,
amb ràbia,
en algun moment,
però enganxen molt bé,
jo crec,
dins d'un programa.
Quina és el moment
del repertori
que escoltarem diumenge?
Quin és el moment
per tu més emotiu,
més especial?
El més emotiu,
doncs, mira,
potser,
dels quins de tota l'ida,
l'última cançó,
l'últim moment
dels quins de tota l'ida,
després de parlar de,
bueno,
està la mare o el pare,
no dient,
no hauria hagut de deixar sortir els nens
amb aquesta tempesta,
és culpa,
culpa,
culpa,
i de sobte
acaba amb una nana
meravellosa,
amb una melodia meravellosa
com d'acceptació,
no?,
és a dir,
estan descansant,
estan descansant
sota el braç de Déu
igual que estarien descansant
amb la mare,
no?,
al costat de la mare,
és realment
super emotiu
i jo crec que és el moment
més maco de tots.
Sembla que es fa aquella comunió
amb aquesta,
em fa la impressió,
amb aquests temes
en què lletra i música
enganxen perfectament,
no?,
i van tots
l'expressar
i apotenciar-se.
Molt bé,
doncs Marta Infante,
moltíssimes gràcies
per atendre'ns
i ens veiem diumenge
al Teatre Tarragona.
Moltes ganes
i moltes gràcies,
adeu,
bon dia.
I encara amb Mare de Fons,
què et sembla
si ens referim
a l'altre protagonista,
Wagneriat Hotel,
que és el Nappersbush,
i aquí qui ens ho pot explicar millor
és el vostre pressi.
Sí,
el pressi.
El pressi,
el pressi de Joventuts Musicals
de Tarragona,
Josep Maria Rotaleu,
bon dia.
Hola,
o bon dia.
Escolta,
que m'han dit que tens
una especial falera
per Hans Nappersbush
i que ens ho explicaràs
tota aquesta tarda.
Doncs,
és veritat,
és veritat,
tinc una especial falera
i espero que aquesta tarda
pugueu explicar
molta gent
i espero que a partir
d'aquesta tarda
hi hagi molta més gent
que no sigui
una falera
que pugui començar
a tenir,
com a mínim,
una mica d'interès
amb aquesta persona.
Aquesta persona
que se'l coneix potser
per a tota la feina
de direcció
de les obres
de Wagner,
no?
Seria el seu màxim.
Sobretot,
és a dir,
que ha passat a la història
com el director
de la gran tradició,
no?
És a dir,
de Beethoven,
de Brahms,
Brugner-Mahler,
també, no?
Richard Strauss,
però sobretot
de Richard Wagner.
I a més,
creus que entenem
si t'agrada tant
que el va dirigir bé?
Vull dir que
passa a pegar...
Ell es considerava
l'hereu
de la gran tradició,
és a dir,
ell va estudiar
al Conservatori de Colònia
a Marybert Steinbach,
que era
deixeble de Brahms,
i després va ser
assistent
als festivals
de Bayreuth
de Hans Richter,
que havia sigut
el director
que va estrenar
l'Anell del Níbal 1
en el primer festival
de Bayreuth,
seguint les instruccions
del mateix Richard Wagner.
Per tant,
ell es considerava
com a hereu
d'aquesta tradició,
ell, diguéssim,
havia après
a dirigir Wagner
tal com havia après
a dirigir Wagner
el primer director
del primer festival.
Per tant,
ell es continuava,
entenia
que continuava
aquesta tradició
i pensava
que ell era
l'hereu
d'aquesta tradició.
Devia ser
superestricte,
no?
O no?
Doncs era una persona,
i això és molt curiós,
que no assajava gens,
assajava poquíssim.
Nosaltres tenim
aquesta mentalitat del...
Era una persona
que feia dos metres,
tenia una cara
que semblava
esculpida
a cops de martell
i que a vegades
tenia una veu molt greu
i que podia fer
fins i tot por.
I una persona
que confiava molt
en la inspiració.
El concepte
de fer música
com a obra d'art,
no pas com una cosa
mecànica o repetitiva,
assajava poquíssim
i confiava molt
en la inspiració
del moment.
I els músics
ho agraïen molt,
els instrumentistes
ho agraïen molt,
perquè això volia dir
menys hores d'assaig,
menys repeticions,
menys cançament,
i després,
el dia de l'obra,
això demanava
una gran concentració,
perquè volia dir
que havies d'estar
extremadament atent
a totes les indicacions
del director.
Un director que,
a més a més,
en una època
en què tothom dirigia
sense partitura,
ell dirigia amb la partitura,
no perquè no se la saqueia,
se la saqueia de memòria,
de cap a peus,
però per allò
d'aquell respecte a l'obra,
és a dir,
aquí estem
per donar llum
a una obra
que va escriure un compositor
i nosaltres som només
els intèrprets,
no som els creadors.
Ja ens podem fer
una mica la idea.
Què et sembla això
de Seja Poc?
Teresa?
Bé, no?
Pels qui ensenya música.
Bé, no?
Bé, va.
Llavors ensenya molt bons músics.
No, però a veure,
jo entenc tot això
que aquest senyor
però és evident
que estem parlant
d'un senyor
d'un nivell musical
i intel·lectual
considerable.
Els que no tenim
aquest nivell
hem de sajar molt
perquè si no és allà
de sajars de covards
quasi que no funciona.
També és allà
de casa tenir
una bona plantilla,
no?
Uns bons músics
i saber comunicar.
Evidentment,
la senyor d'Avea
tenia una bona orquestra
i uns bons músics
que entenien molt bé
allò que estàvem fent
i, bueno,
és una altra situació.
Josep Maria,
a més m'han dit
que hi anem ràpid
perquè anem acabant
ja el programa
que ens fan fora
a l'exposició,
bona part de l'exposició
que podrem veure
aquest diumenge
al vestíbul
del Teatre Tarragona,
normalment està
al Teatre Metropol,
bona part forma part
de la teva col·lecció.
Digue'ns quina és
la peça per tu
més prouada,
la que tu
m'emociona més.
Home, doncs jo diria
que són dues.
Una és
la meva targeta,
diguéssim,
o el meu carnet de soci
d'aquesta associació
internacional
Hans Nappers-Busch,
que la guardo,
precisament ara,
del dia 24 d'octubre
del 1988,
que és quan em vaig
ser soci d'aquesta associació,
i l'altra és
la carta,
la carta autògrafa
del president
de l'associació,
un senyor de Múnich,
el senyor
Braun,
que és el que,
doncs,
amb el que em vaig
posar en contacte
amb ell
i ell, diguéssim,
és el que em va fer
soci.
Amb dues curiositats,
diguéssim,
el primer que em va treure
a mi de Hans Nappers-Busch
va ser aquest respecte
per Wagner a la Fidelitat,
va ser el director
que més anys
va dirigir a Bayreuth,
que va dirigir
sense cobrar ni un duro
durant 13 festivals,
durant 14 anys
va dirigir a Bayreuth
sense cobrar mai.
Josep Maria,
i la segona
ens la deixem
per aquesta tarda.
I la segona
la deixem
per aquesta tarda,
vinga.
Sí, no tenim més temps
i així, de fet,
enganxem ja el públic
que et vingui a veure
avui a l'antiga audiència
a les 7,
Josep Maria Rot
de Parlar
de Hans Nappers-Busch.
Moltíssimes gràcies,
Josep Maria.
Moltes gràcies.
Adéu, adéu.
I diumenge
a dos quarts de set,
Teatre Tarragona
i trobareu
l'exposició
dedicada a aquest director
i també
a l'extraordinari concert
de l'Orquestra Càmera Musicae
amb aquests
Kinder Totten Liden
de Mahler
i de Borges també.
Teresa Valls,
moltes gràcies.
A vosaltres.
Gràcies.