Comença el Pont de Mahoma, amb Jordi Mena, Josep Maria Bonacci, Ricard Fernández i Òscar Carliat.
Comencem i avui recordem imatges de petits, quan estudiàvem allò que en deia en Educació General Bàsica, l'EGB.
Potser molts de vosaltres també vau estudiar.
Sí, sí, és així, eh?
EGB, a més, nosaltres cada any un dia, com el d'avui, s'ha dit per Sant Josep, l'escola es portava a dinar a la muntanya.
Sortíem de classe i era tota una aventura.
Érem joves i teníem tota una vida per davant, una vida en la que tots els horitzons, encara, llavors, eren possibles.
El dia abans calia preparar, però, la motxilla i posar-hi tot allò necessari, l'entrepà, l'aigua i, amb una mica de sort, fins i tot una llauna de fanta.
El ritual era gairebé sagrat.
I afegíem també una navalla, una llanterna, per si de cas, i també un pot de supervivència, perquè, a més, l'havíem fet amb una llauna en escuit.
Recordeu que hi ha llaunes metàl·liques en escuit?
Doncs amb allò havíem fet un pot de supervivència que per si ens perdíem, pensàvem.
I tot aquest tros de muntanya, però el coneixíem pràcticament com una poma de mà, és a dir, que no ens vam arribar a perdre mai.
Des de llavors ja han passat uns quants dies del pare, els capals de la muntanya s'han anat multiplicant exponencialment.
Qui sap, potser el cuc de la muntanya ens va picar llavors, en aquelles sortides adolescents, o potser també el cuc ja anava per dins.
Quina cara deu tenir aquest cuc? Com és que deu picar tan fort? Com és que pica tan fort?
Què és el que ens atreu tant de la muntanya?
Algú ha dit que allà, enmig del no-res, en la solitud hi trobem també l'encaix que tant costa conciliar en la rutina i en el bruixit del dia a dia.
Potser sí que és això.
Sigui com sigui aquesta crida, la picada del cuc és com la neu de les hermes muntanyes, perpètua.
Un cuc que va picar també el nostre company d'acordada, l'Òscar Cadillac, o el seu cuc es diu un còmic de Mallory,
que va llegint una platja d'aragonina també d'adolescent.
Aquest matí l'Òscar el tenim a pocs metres del cim de la muntanya més alta de la Turquia,
el Mont Ararat, de 5.166 metres, una terra per cert bíblica que diuen que va acollir l'arca de Noé.
L'acompanyen la Raquel i el Nacho del Cupapicador i també uns amics del Kurdistan.
Si tenim sort, avui us podrem explicar el cim en directe d'aquesta muntanya.
De fet, deu estar a punt a punt d'arribar dalt.
Avui parlem també amb una persona a la qual també li va picar el cuc de la muntanya.
Es diu Sara Díaz, escriu un blog, Abbellando con Sarrios,
on hi podreu trobar detallades descripcions d'ascens a Catalunya, a l'Estat, a Europa i a part d'Amèrica.
Hi ha un rànquing dels 200 pics pirinecs classificats en diferents categories i sectors.
La Sara, a més a més, ja ha fet 150 d'aquestes muntanyes dels nostres Pirineus.
Avui en parlarem.
I també amb els companys, amb el Jura Maria Monachí, que ens recomanarà consells senzills per anar a la muntanya.
Allò que dèiem, què cal portar a la motxilla i sobretot, què cal no posar-hi mai.
I en Jordi Mena, que ens parlarà de material d'esquí.
I el Ricard Fernández, que ens llegirà un fragment de George Lake Mallory,
el mític alpinista desaparegut per el segon esgraó de l'Ebris l'any 1924.
Però a part de dir que volia pujar aquesta muntanya perquè estava allà,
Mallory tenia també desenvolupada una especial sensibilitat per l'escriptura i pel sentit de l'alpinisme.
Benvinguts al Pont de Maoma.
Missa Maria Monachí, bon dia i felicitats.
Bon dia, gràcies. Aquí estem.
Per partidobl, eh?
Josep i...
Igualment, eh?
I para, i para. Gràcies.
Gràcies.
Jordi Mena, què tal? Bon dia.
Bon dia, on estem?
Mira, el teu sant també és mediàtic, eh?
Sí, clar.
Tenim aquesta...
Ricard, el Ricard Fernández, bon dia.
Bon dia.
El teu no és mediàtic, eh?
No, és el Ricard de Coraçom de León, eh?
No diguis això.
Bueno, menys de claca que tenim aquí, tu.
Sí que és mediàtic.
Potser no tant aquí a Catalunya, però...
Ho entens un sant mediàtic, tothom el felicita.
Clar, un sant bé.
Sant Josep és conegut, eh?
Josep Ruxiassas, el Lluís Comaç a la part tècnica
i avui, escolteu-me, tenim l'Òscar a punt de fer aquesta muntanya mítica,
la més alta de Turquia, el món Ararat.
És possible que ens enviï un WhatsApp des d'allà en qualsevol moment?
És a dir, que pot ser que en qualsevol moment faci aquest cim preparació
del Corapic de Carà al juny.
I heu estat mai per allà, per Turquia?
Perquè te sona de l'est de Turquia, està tocant Armènia?
Jo he estat per Turquia, però com turista i Armènia, justament,
tot i que és un destí que tothom en parla molt bé,
doncs no he tingut l'oportunitat, no.
Però, vaja, l'Ararat és que és una muntanya mítica
i és un clàssic dels circuits aquests alternatius,
de viatges, fins i tot.
És un destí realment atractiu.
És una bona tria que ha fet i, bueno,
suposo, a part tractant-se d'un país com Turquia,
que és relativament tranquil, tot i que és ja a la vora d'Armènia,
amb zones, doncs, podrien ser una mica potencialment conflictives,
és un lloc tranquil i és un destí que potser molta gent mira cap a altres bandes
i l'ambient mig exòtic, també,
tot i que Turquia realment és un país com molt, molt, molt occidentalitzat,
amb unes infraestructures molt, molt, molt com les nostres.
Aquesta zona d'Armènia sí que li dona un toc ja molt exòtic
i molt interessant per planificar un viatge, certament.
De fet, hi ha gent que fan aquest tipus de muntanyes
amb un component religiós, com el Sinaí, l'Aradat,
i hi ha veritables sortides programades per aquest tipus de muntanyes
que tenen un component religiós fort, no?
I gent que no tenen per què ser especialment muntanyers,
sinó que el tema aquest de la religió els hi llama molt l'atenció.
Hi ha Israel, em sembla que hi ha veritables cues
per pujar al munt Sinaí.
Inclús crec que hi ha una mena de via crucis amb escales i tot
fins que arribes dalt del cim.
Vull dir, i la majoria, gent que hi ha anat,
han anat pel tema religiós i no pel tema purament muntanyeng, no?
Són aquestes muntanyes que tens de tot, una miqueta.
De fet, és una mica com passa aquí a Montserrat, no?
El Ricard, per exemple, amb això podrà corroborar-ho.
Quantes vegades hem estat escalant allà al voltant del monestir?
Ara potser ja no tant, no?
Però jo me'n recordo a jovenet que estaves escalant per allà al via crucis
i gent baixant descalça o pujant de genolls i dius,
mare meva, la devoció per fer aquestes coses, no?
Llavors, encara com a mínim anar a fer cims d'aquests,
com a l'Alararat o el Montsinai que diu el Josep Maria,
vull dir, com a mínim té un component més de viatge i espiritual
que ha ajudat-se per unes escales de pedra.
Sí, al capdavall nosaltres, els muntanyens, en aquest sentit,
ho tenim fàcil, perquè culturalment i socialment
el fet de les muntanyes s'ha associat molt amb una espiritualitat
i amb una religiositat a tot arreu.
Sempre s'ha associat l'Olimp amb els déus grecs,
l'Alararat amb l'Arca de Noé,
el Sinaí amb les lleis de Déu.
Certament, per nosaltres, és senzill poder compartir
uns sentiments més, diguem, místics,
que ja fins i tot la pròpia muntanya ens pot aportar,
però si a sobre ja la muntanya té una càrrega simbòlica tan especial,
nosaltres, en aquest sentit, som uns viatgers molt afortunats.
Entra dintre d'aquest rànquing, no?
Jo ara, no fa gaire, fa potser uns anys, un o dos anys,
vaig veure un programa a la tele del Monte Fuji, al Japó,
i és el símbol.
Allí pujava gent que no en tenia ni idea de muntanya japonesos,
eren escales i cap dalt, cap dalt, cap dalt,
i són aquestes muntanyes que, a part de ser muntanya,
té alguna cosa més, que mou altre tipus de gent.
Això passa a Petra Forca, també, però per altres raons.
Deixem-me saludar la Sara Díez, que la tenim a l'espera,
i li preguntem també per ella quin és aquest magnetisme
que la treu cap a la muntanya i també cap a les curses,
perquè també últimament li he anat per fer curses,
com l'Alberto Ceraín, que també és corredor i opinista,
doncs amb ella també, la Sara també últimament
també li he anat per fer curses, n'he fet algunes a la Vall d'Aran.
Sara Díez, què tal? Bailando con Sarrios.
Hola, bon dia, què tal?
Com estàs?
Muy bien, pues aquí, en la Vall d'Aran,
un día soleado, un poquito nublado, pero bien.
Nada, buena temperatura por aquí.
¿Y nieve?
Bastante nieve, sí.
Va caer todavía, pues mira, han ampliado,
l'antemorada, hasta el 12 d'abril,
porque en principio iban a cerrar justo después de Semana Santa,
y perfecto, las condiciones para esquiar,
ya sea en la estación en Alpino o para hacer travesía,
están muy bien ahora, sí.
¿Quién es la última muntanya que has fet, Sara,
per aquí damunt del túnel de Villa, potser?
Dime, perdona.
La última muntanya que has fet, ¿quién es?
Bueno, este año la verdad es que aquí,
aunque estoy en el valle, estoy haciendo menos muntanya
de lo que esperaba, porque como estoy trabajando,
tengo bastante follón,
pero sí, estoy haciendo muchas montañas por aquí,
por el valle.
El tuc del Port de Villa lo hice hace poco
por la vertiente norte,
y luego muchas cimas de las que hay cerca de Bacaida,
¿sabes?
El Dos A, el Cap des Closes,
el tuc del Mie,
y bueno, son cimas más o menos sencillitas,
pero intentando aprender a hacer esquí de travesía,
que era la asignatura pendiente que yo tenía siempre,
¿sabes?
Es cuestión de insistir.
¿En qué?
Es cuestión de insistir, hola.
Sí, sí, ya lo sé, ya lo sé.
Lo que pasa es que, bueno,
yo siempre estaba muy centrada en el alpinismo,
porque, bueno, viviendo en Madrid,
realmente tampoco me había centrado mucho en el esquí,
y claro, ahora al venir aquí al valle,
es imposible no plantearte hacer esquí de travesía,
entonces, pues bueno, este es, digamos,
un poco el año de toma de contacto, ¿no?
Es la herramienta, ¿eh?
De moverte.
Claro, es entrenar mucho en el alpino, en pista,
siempre que puedo suba Bacaida,
ya sea acompañada, ya sea sola,
y bueno, pues sufriendo.
Hasta que coja nivel, pero bien, contenta, muy contenta.
No, de hecho, el pic del tuc de Villea,
del por de Villea, es un clásico.
Sí.
De subirlo en raquetas o en esquís.
Sí, bueno, yo en mi caso,
todavía no puedo subirlo con esquís,
lo subimos, pues eso, con crampones y tiolés.
Tienes que subir, tienes que subir con esquís.
Con esquís seguro que subes.
Ya lo sé, ya lo sé, pero todo llegará, todo llegará.
En cuanto pueda, en cuanto pueda.
El que pasa, no, i té raó en una cosa que, clar, tu te'n vas, no sé,
jo recordo, per exemple, el tuc de la Solana,
aquella, que és com una piràmide, eh?
Sí, és perfecto.
I recordo pujant a esquís focaixant,
però a l'hora de baixar, una nevada impressionant,
i neu, doncs, pràcticament fins a mitja cintura,
o sigui, pràcticament fins a la cintura.
Perfecte, és amb la que es pot caure.
Sí, sí, sí, però aquí,
o sigui, avançar per aquestes condicions,
i des de dalt, esclar,
és que té la seva complexitat,
per més que en sàpigues.
El Jordi ho veu tot fàcil,
perquè t'ha fet un crac de l'esquí de muntanya.
No, lo que pasa que realmente
es perder un poco ese miedo insano
que te hace tener terror a una pendiente,
por ejemplo, lo que decía aquí el Josep,
o sea, una pendiente, por ejemplo,
con el pi de la Solana,
con buena nieve, realmente,
es que intento hacer el giro,
uy, que me caigo, me caigo, no pasa nada,
me levanto y sigo,
porque con nieve blanda
es lo que facilita precisamente
la progresión lenta.
Claro.
Escucha, Sara, te estoy viendo en un podio,
en segunda posición.
Sí, bueno, claro.
No, no, es que te veo una foto, además,
en tu perfil de Facebook,
Bailando con Sarriós,
en segundo puesto,
o sea, en tu categoría, ¿no?,
en una carrera.
Bueno, sí, te cuento.
Nada, bueno, como Mane,
bueno, Mane, que es mi pareja,
y la otra mitad Bailando con Sarriós
sigue allí en Panamá,
porque él trabaja en la obra del Canal de Panamá
y todavía está allí,
pues este año me estoy centrando mucho
en las carreras,
en carreras de montaña y en carreras urbanas.
Bueno, a mí el running es una cosa
que siempre me había gustado
desde hace mucho tiempo
y que llevo practicando muchos años,
y bueno, pues como estoy aquí sola
y para correr no dependes de nadie,
pues me he puesto un poco las pilas.
entonces, el Podium Este es de justo hace...
este domingo, no, el pasado,
el día 8 de marzo.
Se celebra aquí la carrera de la mujer,
la cosa de la Emma,
y bueno, estaba lesionada,
porque de no parar de hacer cosas,
tenía una pequeña lesión,
pero dije, bueno, de tranqui.
Y acabaste segunda.
Y de tranqui acabé segunda en la general
y primera en mi categoría, sí.
Pero bueno, bien.
Es que no veo.
Muy contenta, sí.
Bueno, escolta, home,
Bailando con Sarrios
es un blog de referencia.
Abaño, yo abans de ya las dadas,
y yo no sé cuántas montañas
tenéis ya referenciadas,
¿más de 200?
No, más de 500 tenemos.
¿Más de 500?
Más de 500, sí.
Sí, sí, y me quedan muchas
porque tengo muchísimas,
pero es que no me da tiempo,
no me da el tiempo para tanto.
En el blog hay más de 500 de escritas, sí.
3.000, pues eso, lo que comentabas.
Llevo unos 170,
o sea que me quedan eso,
35, más o menos, 45 para terminar.
Llevas que ha subido, ¿eh?
Vos dica, ¿no?
Dime.
Llevas, te refieres a que los ha subido.
Sí, llevo, digo que ya ha subido,
sí, que ya he subido 170,
me empiezan a quedar ya, pues eso,
los, bueno, los complicados.
No, no me quedan solamente los complicados,
me quedan algunos sencillos,
pero que por circunstancias no he podido hacer.
Y, bueno, pues ahí voy, poco a poco,
sacando tiempo y en cuanto puedo,
pues a seguir dachando, sí.
No es que me obsesione el tema
de la cifra de 3.000,
pero, bueno, es un proyecto bonito
y, hombre, pues me gustaría terminarlo, la verdad.
Sara, buenos días, soy Ricardo Fernández.
Buenos días.
Eh, oye, ¿qué criterio tienes
cuando eliges, por ejemplo,
bueno, Ramillete este de 3.000,
¿hay algún criterio aparte de...
De la cifra.
...del ordinal?
De decir, bueno, está en la lista
o no está en la lista,
¿hay algo más, más allá del nombre?
Bueno, sí, evidentemente.
De hecho, este verano aquí
he hecho un montón de picos
que no son 3.000
y que tenía muchísimas ganas de hacerlos
desde hacía años,
pero que por el hecho
de no ser 3.000
y centrarte en, pues eso,
venga, tenemos que intentar
ir tachando 3.000, 3.000
nos hemos ido dejando
y, bueno, pues este año, por ejemplo,
he hecho picos muy emblemáticos aquí
y que son espectaculares,
como la Forcanada,
por aquí, que están en la Val de Arán,
que es espectacular
y que me encantó.
Y, bueno, luego muchas timas
en el Parque Nacional.
Hemos hecho el Grand Tour de Colomés,
Salratera, Amiche, Saboredo, Basieros...
Bueno, sí, en la cifra de 3.000
pues llama mucho la atención,
pero al final lo que...
Yo lo que...
No lo sé.
Subo una montaña
y de repente miro el horizonte
y veo montañas que me parecen espectaculares
y digo, esa montaña quiero subirla.
Y me da igual.
Es una cuestión estética, entonces.
Realmente tú la ves y la deseas subir.
Sí, y me apetece subirla.
¿Y por qué la subo?
Porque está ahí,
porque me parece espectacular
y porque quiero subirla
y quiero ver cómo es la vea normal
y quiero ver si se puede hacer otra vía
un poco más complicada.
Y así va.
Es un poco así.
Cada vez que subo a una cima
veo otra que me apetece subir
y entonces, pues...
Es un no parado.
Es una historia interminable.
Es un no parado, efectivamente.
Bueno, es...
Hace...
Mira, a finales de verano
yo creo que fue ya en octubre.
En septiembre hice les pijoles
que son de la zona esta
del sector del Patridero
pero por la parte de la vertiente francesa.
¿Por Espingo?
Sí, por Espingo, efectivamente.
Es una zona espectacular.
Espectacular.
Nunca había entrado por ahí.
La verdad es que me encantó.
Y queríamos haber hecho
la cresta de los Bellyoc
pero había tormenta
y bueno, pues hicimos el Espicholes
y bajamos.
Y desde el Espicholes
se veía un pico espectacular
y piramidal
y impresionante
que no sabíamos cuál era.
y es el Pic de Urgade
que no es un 3000.
Ah, el Urgade, sí.
Que es un 2970 me parece.
Bueno, a las dos o tres semanas
fuimos a hacerlo
y no tiene nada que envidiarla
ninguno de los 3000 que he hecho,
sinceramente.
Y estuvimos solos en la cima
porque claro, no es un 3000.
Exacto.
Y es un pico que pilla...
Pues eso, está bastante alejado
de casi todo.
Tienes que subirlo...
Nosotros lo subimos
desde la estación de Teraudes
y bueno, totalmente recomendable.
Fuera del listado de los 3000,
totalmente recomendable.
Nada que envidiar a otros
mucho más conocidos,
más emblemáticos
y mucho más masificados, claro.
Y una vez identificado
el pico que deseas subir,
empiezas un asedio
no tan solo, digamos,
alpinístico,
sino documental, supongo, ¿no?
Sí.
De cara ya a todo el trabajo vuestro, ¿no?
Sí.
Bueno,
voy sacando información de Internet
o de las guías de, bueno,
de cómo subir a la montaña
y luego, pues, cuando llego a casa
pues comienza el proceso
de seleccionar las fotos
porque además me encanta la fotografía
y hago muchísimas fotos,
hago demasiadas fotos,
lo reconozco,
que por eso muchas veces
tardo tanto en publicar
porque tengo tanto material fotográfico
que no sé qué poner.
Es lo que tiene la fotografía digital.
Sí, sí.
Que como no cuesta revelarlas,
pues empiezas a sacar fotos
y no paras.
Y, bueno,
me encanta documentarme,
pues eso,
porque yo quiero que la gente
cuando entre en el blog
pues que tenga una buena base de datos
de cómo hacer esa montaña
y que tenga toda la información necesaria
para poder hacerla,
ya sea desde cómo llegar al punto de partida,
el tiempo que se tarda,
los pasos de más dificultad,
el material que te tienes que llevar,
la cartografía que tienes que utilizar,
el track,
si lo lo cuelgo también
para que la gente se lo lleve.
Y, bueno,
pues intento siempre reflejarlo
lo más característico de la ruta.
¿Tienes alguna fuente de información preferida?
¿Hay alguna web o algún libro
o alguna fuente que digas
es lo primero que voy a consultar?
Depende de la actividad.
Depende de la actividad.
Por ejemplo,
cuando hago ferratas,
porque también hago bastantes ferratas,
hay una página que es muy conocida,
que es la de andar.com,
que están reseñadas todas las ferratas
y casi todas las ferratas que hay.
Entonces se sale a consulto bastante,
sobre todo para ver el nivel de dificultad
de la ferrata.
Luego así,
a nivel de montaña,
pues,
bueno,
voy buscando blogs
de otros blogueros,
que también hay un montón de blogs
súper interesantes
y con muy buena información.
Foros de montaña,
tipo, bueno,
Irineos3000 lo consultaba mucho,
ahora, bueno,
no consulto tanto,
pero tiro también bastante
de mapas y de guías,
porque yo sigo siendo una enamorada
de la cartografía en papel.
Tengo una buena colección de mapas
de todo,
bueno,
de Pirineos tengo,
yo creo que casi todos
y cada vez que me voy de viaje,
lo primero que hago
es comprarme cartografía de la zona,
en papel.
Y bueno,
internet,
al final buscas,
buscas por internet
y lo que te vaya saliendo.
Y los blogs,
que por ejemplo,
me parecen más interesantes,
siempre los linko al nuestro.
O sea,
si yo busco información
y encuentro un blog
que realmente me desea la pena,
que realmente,
bueno,
o que tiene buena información,
lo adjunto al nuestro
y además,
incluso les pongo un comentario
y se lo digo,
oye,
os he localizado
y estáis enlazados en el nuestro
porque me parece muy interesante.
Yo creo que
es un beneficio para todos,
nos tenemos que retroalimentar
al final.
Bailando con Sarrios,
busqueo,
busqueo,
hacéo un Google
Bailando con Sarrios
o saritainmain.blogspot.com,
¿eh?
Sí.
Oye,
y veo que,
vamos,
el blog,
por lo menos,
creo que empieza en 2000,
2000,
a ver lo que hago por aquí.
Sí.
En 2004,
¿no?
Bueno,
sí,
yo realmente empecé a escribir el blog
a raíz de quedarme en el paro,
la verdad es que fue así.
Bueno,
yo trabajaba,
yo soy ingeniera de montes
y, bueno,
después de muchos años trabajando
en una empresa,
pues,
bueno,
me quedé en el paro
por tema de crisis
y al principio,
pues,
no sabía qué hacer
con tanto tiempo libre,
claro,
y llevaba ya dándole vueltas
al tema de escribir
o de publicar
todas las actividades
que íbamos haciendo
y así empezó.
entonces,
empecé el,
pues mira,
el 25 de febrero
del 2009,
empecé,
fue cuando publiqué
la primera actividad
y realmente nosotros empezamos
a hacer montaña en serio,
en serio,
en 2004,
sí,
yo creo que ese año
fue que el año de decir,
venga ya,
a partir de ahora,
llevábamos haciendo deporte
muchísimo tiempo,
ya nosotros nos conocimos
estudiando en la escuela
porque los dos somos
ingenieros de mondes
y desde el principio
pues salíamos mucho
a trotar por la montaña
y a hacer rutas
tranqui,
sin pretensiones,
¿no?
de eso que sales
y no tienes ningún objetivo claro
y luego ya llegó un momento
en que,
bueno,
pues dijimos,
bueno,
ya esto,
a mí me gusta mucho la montaña
y me lo quiero tomar
ya más en serio
y empezó,
pues eso,
más o menos en 2004
ya empezamos a hacer salidas,
es decir,
todas las semanas
salimos a la montaña
a hacer actividad
y bueno,
pues más o menos
lo seguimos manteniendo,
no por obligación
sino porque realmente
me lo pide el cuerpo
yo y yo lo necesito,
yo lo reconozco que
la montaña,
yo siempre se lo digo a la gente,
me da la vida
y me la quita
si no la tengo cerca,
o sea,
para mí,
por ejemplo,
la decisión de venirme
a vivir aquí a la Balearán
ha sido una,
ha sido una decisión dura
porque he venido sola,
porque,
bueno,
he sido allí
y ha sido,
aunque ha sido una decisión
tomada en conjunto
entre los dos
pero al final
no deja de ser una aventura
el venirte aquí solo
sin conocer a nadie
e intentar instalarte.
¿Dónde vives?
¿En qué parte?
Vivo en el Balearán,
vivo en Bozós.
¿En Bozós?
Sí,
es un pueblo
que está a 15 kilómetros
de Viejas
y en dirección a Francia ya
y bueno,
vivir en el valle
es increíble,
realmente,
porque,
claro,
yo salgo de casa
y salgo de casa
con las zapatillas
y me subo corriendo
por la montaña
directamente,
no tengo que coger el coche
y quiero irme a hacerme
unos 3.000
y me cojo el coche
y en,
pues eso,
los de Luchón
los tengo a menos de una hora,
tres cuartos de hora.
y cruzo el túnel
y tengo mujeres
y tengo besi berri
y por arte galín
también tengo mujeres.
Y al Parque Nacional
hay vuestros
en Estández en Maurici
pues tardó,
pues eso,
tres cuartos de hora también.
Entonces,
es un privilegio
vivir en la Balearán,
sinceramente.
Bueno,
yo he viscut
a la Balearán,
yo he estado dos años
trabajando
de las primeras
feines que voy a tener,
que he estado
por casualidad.
Sí.
Empecé a trabajar
en el Hotel Montarto
de Relaciones Públicas.
Ah, sí,
que bueno.
Dos temporadas
en invierno
y de hecho
es donde realmente
aprendí a esquiar bien
porque iba esquiando.
Sí,
casualidades
porque al final,
bueno,
había hecho cosas ya
con esquís y tal,
pero muy precariamente,
aquello de la cuña
raya palito,
raya palito,
¿no?
O sea,
y el palito
era el trompicón.
Después estuve
diez años en Benasque
y, hombre,
realmente es lo que dices tú.
Lo que pasa,
yo por ejemplo
comparando la vida
del Valle de Arán
con la de Benasque
hay una diferencia
abismal,
¿eh?
Al nivel de vida,
vos dirás.
Sí,
yo por ejemplo
lo que es vivir
en el Valle de Arán
estoy de acuerdo
con todo lo que dices,
lo que pasa
que llega un punto
que esto también
tengo muchos amigos
que todavía siguen
viviendo en el Valle,
que ya estaban allí
y siguen allí,
que es como realmente
es muy cápsula,
¿no?
Entonces realmente
tienes que llegar
a salir,
de ir a...
nos vamos a salir
a hacer la compra
porque con la excusa
de realmente salir.
Y cambia mucho
también de la temporada
de esquí
a la resta del año,
¿eh?
Porque durante la temporada
de esquí
se masifica mucho
y la resta del año
no tanto.
Y el resto del año
es más tranquilo,
sí.
Y aparte realmente
yo lo que me di cuenta
es que sí,
que en cierta manera
haces mucha montaña
los primeros años,
pero después
el condicionante meteorológico...
Sí.
Yo no hacía más montaña
viviendo en Benasque
que viviendo en Barcelona
porque realmente
cuando hace mal tiempo
en el Pirineo
cambiar de valle
estás igual.
Estás igual, sí.
Estás igual.
Estoy totalmente
de acuerdo contigo, sí.
Entonces al final
en invierno
te condiciona mucho
que es...
o esquías
o no haces nada.
Porque ir a hacer
un besiberre con raquetas...
Es imposible.
Es muy vasco.
No, no.
Es muy vasco.
No, no, estoy totalmente
de acuerdo contigo.
Hay que salir...
Sí, dime, dime, perdóname.
No, no, es que es eso, ¿no?
En el fondo que, o sea,
es genial
el hecho de estar viviendo
en la montaña
pero al final te das cuenta
que es como una propia jaula...
Sí.
Al final no haces tanta montaña
como esperabas.
Exacto, ¿no?
O sea, tú piensas
que cuando te vienes
a vivir a la montaña
dices, bueno, es que voy a salir
a la montaña...
A ver, yo sí,
pero porque para mí también
salir a la montaña
es salir a correr.
O sea, no necesariamente
tengo que subirme a una cima
para decir
está en la montaña, ¿no?
Es que me cojo,
me subo por la pista
de Saobaga
hasta la ermita de...
Bueno, en concreto
es un circuito
que hago mucho
hasta la ermita de San Antonio
y me bajo.
Son 10 kilómetros.
Para mí eso también
es virtual de la montaña
porque me gusta mucho
hacer trail running.
Bueno, al Bahía...
Pero sí que es verdad
que el condicionante
de la meteorología aquí
porque es un valle atlántico
con un clima
totalmente diferente
al de otros de Pirineos.
El número de días
de lluvia del año
es muchísimo mayor
que en otros valles
y luego lo que dices tú
que tenemos que salir del valle
que muchas veces
el tema de cruzar el túnel
parece que nos da miedo
y viene bien
de vez en cuando
salir al valle
y ver la llanura.
Salir a desayunar
a Pondesuel.
Sí, por ejemplo.
Por ejemplo.
Sí, y además es curioso
que aquí hace malo
y cruzas el túnel
y hace un sol radiante.
Sí, sí, sí, sí.
Y te cambia,
te cambia el chip completamente
pero yo eso sí que lo hago
muy habitualmente.
Si yo veo que aquí hace malo
no digo hoy
no salgo de casa.
Claro, tú también la tienes
la suerte que estar en Mossos
de alguna manera
estás muy cerca
de la salida, ¿no?
Claro.
Que te vas para Francia
y realmente lo tienes
a huevo, que se dice, ¿no?
A nada.
Porque yo, por ejemplo,
estaba en Vaqueira
y el salir del valle
era pasar la Bonaigua
que no siempre se podía.
Que no siempre se podía
porque casi siempre
está cerrado por antes.
O realmente
pasar el peaje
de pasar por Vieja
para irte para el sur
a escalar, por ejemplo,
a Sopeira, por ejemplo, ¿no?
Sí, que ya son kilómetros.
Que ya son kilómetros
que al final dices,
Jolín, pues es que al final
ya salgo y me voy a comprar
y acabas escalando en Santa Ana
porque, por ejemplo,
ya dices, bueno, venga, va,
aprovechamos y hacemos la compra, ¿no?
De todas maneras
no hay que olvidarse
de la media montaña.
Pero es envidia,
de todas maneras.
No os olvidéis
de la media montaña,
que hay en invierno
para la gente
que nos oye
y que no son amantes
de la nieve,
no nos olvidemos
que hay media montaña,
que hay macizos
aquí en Cataluña
preciosos de media montaña
que no nos darán problemas
con la nieve
y que disfrutarás
tanto o más
que subiendo
un 3.000 en los Pirineos.
Y la gente a veces
se olvida,
se obsesiona
con montaña,
Pirineos,
3.000,
no.
Montaña es todo.
Hasta subir una montaña
de 1.000 metros
en el Monseñ.
Es todo.
Y entonces
hay montañas preciosas.
Yo he hecho
y hago mucha media montaña
y hay montañas
que me han dado
más satisfacción
que 3.000.
De hecho,
he subido a 3.000
que me he preguntado
qué puñetas
hago yo aquí
con esta birria
de montaña.
También tienes,
Sara,
también hay media montaña
en Bailando con Sarriós.
Sí, claro.
Es que yo hago
todo tipo de montañas.
Bueno,
si el que quiera
que entre
y vea listas ascensiones,
las tengo aquí
classificadas por altitud.
Sí, pero no lo decía
por esto.
Lo digo porque es que
cuando el tiempo
no nos permite
subir montañas
altas,
en vez de quedarnos
en casa,
tenemos lo tan B
que sería Montserrat.
a ver,
la gente parece que no,
si no va del Pirineo
ya no salgo.
No, no,
es que entonces
no eres un montañero
de verdad.
Estoy en tu blog
ahora buscando
por índice total
de ascensiones
por altitud
y efectivamente
tení un ranking
desde 1.000 metros
y no puxando,
de 1.000 a 2.000
a 2.000
y luego de 2.000
a 3.000
y a partir de aquí
otro de 3.000
a 4.000
y otro de...
4.000 a 5.000
sí,
los 4.000
es que hemos hecho
y de 5.000 a 6.000
también,
¿eh?
Sí,
bueno,
los poquitos
que hemos hecho
por ahí.
Pocos,
pocos,
nada.
A ver si...
Es que también
tenéis montañas
de los Andes
y de otras zonas
de Latinoamérica,
¿no?
Bueno,
claro,
cuando yo estuve allí
con Mané en Panamá
pues las vacaciones
las aprovechábamos
para salir
fuera de Panamá
y la verdad es que,
bueno,
en Panamá hay un volcán,
el punto más alto
es un volcán
que es el volcán Barú
que son 3.475 metros
que se lo hicimos
tres o cuatro veces
pero bueno,
luego cada vez
que teníamos oportunidad
cogíamos un avión
y,
por ejemplo,
en Estados Unidos
fuimos dos veces,
una de las veces
fuimos a California
a la Jai Sierra
que es una zona
espectacular de montaña
y para ser el punto
más alto
de los Estados Unidos,
de los 48 Estados Unidos,
digamos,
los contiguos,
que está allí,
que es el Moon Whitney
y otro año
fuimos a la Rockies
a...
Eso es bonito,
yo he estado ahí.
Oye, Sara,
que no nos cansaríamos
de hablar contigo
pero yo creo que
tenemos que subir un día
a la Valle de Arán
y...
Y hacer alguna actividad.
Y vamos a hacer
primero una olla aranesa
y luego ya...
Al tuite con Tessa.
Perfecto.
Sí,
pues mira,
esa es buena,
¿eh?
Esa es buena
y no lo tengo,
mira,
esa me falta.
Y tengo ganas de hacerlo
y no encuentro
quien me acompañe
porque todo el mundo me dice
no,
es que es muy complicada
la Valle de Arán.
No,
no es complicado,
no es complicado.
Yo la he hecho...
Sí,
yo la he hecho.
De hecho,
hace cuatro,
cinco años
abrimos una vía
en la Norte
y después he hecho otra vía
que abrió un amigo
más a la izquierda
de un corredor
y realmente no es difícil,
¿eh?
Es un pico técnico
pero tampoco es difícil,
difícil.
Pendientes de 45 grados
para llegar al Collado
y después saber
que no vas por la cresta
sino por unos campos
de hierba
de la Carasur
nada más.
Yo le pedí
ir por la cresta
y no quiso venir,
yo creo que
alguna cosa
debe tener el Contesa
que me dijo
no,
no,
que esto es para matarse
y por la cresta no.
pues el Contesa
lo dejo en la lista
de pendientes.
Doncs vinga,
quedemos un día
y ya lo hacemos.
Muy bien.
Sara,
un fuerte abrazo
desde Tarragona
a la Vall d'Aran
y nos vemos
con esta olla grandesa
y luego hacer alguna muntanya.
Recuerda,
Samain.
Perfecto.
Muchísimas gracias.
Venga,
a ti.
Hasta luego.
Adiós.
Adiós.
Doncs Bailando con Sarrios,
un blog absolutamente imprescindible
per si voleu trobar ressenyes
per fer qualsevol muntanya,
ja veieu,
des de 1.000
fins pràcticament 6.000 metres
amb la Sara Díaz.
Tenim l'Òscar a Turquia,
a veure,
el tenim al món,
jo no sé si deu haver arribat dalt,
a veure si tenim algun WhatsApp,
penso que encara no,
però la previsió
és que poguessin arribar
a aquest cim,
o al més alt de Turquia,
al llarg d'aquest matí,
i per tant,
en qualsevol moment
s'enviarà un WhatsApp des d'allà.
S'han passat d'allà.
Si tu creus,
però pujaven com pujaven?
A peu, no?
A peu.
A peu, eh?
Ahir es va enviar una fotografia
amb esquís,
perquè van estar fent raquetes
i esquí per la zona,
ahir,
i avui,
en qualsevol moment,
ha d'arribar en aquest cim
de 5.166 metres.
Escoltem què seia ahir,
abans de pujar.
Bon dia,
companys del pont de Mahoma,
aquí estem,
als peus del Mont Ararat,
una muntanya bíblica
entre Armènia,
Armènia e Iran.
Estem acompanyats
d'uns companys
curs,
del Kurdistan,
perquè estem al racó aquest
d'est de Turquia,
i també estem
amb la Raquel Ilnacho,
del Club Alpicadors.
Us desitgem pel pont de Mahoma,
molta sort,
perquè demà intentarem fer,
aquesta matinada,
al cim de l'Ararat,
i us desitgem
tota la sort del món
i us donem
molta motivació
pel programa
i felicitem
els Joseps,
el Josep Maria,
Bonacci,
records per tots
i el Josep Sunyer,
el director del programa.
us passaré a veure les impressions
a la Raquel i el Nacho,
a veure què diuen.
Un viatge per ara
increïble,
hem fet unes pràctiques d'esquí,
hem anat amb raquetes,
i aquesta nit,
si el temps ens ho permet,
farem cim.
I serà per tots vosaltres.
Una abraçada des de l'Ararat.
Nacho,
tenim molta neu o com està això?
Home,
hi ha bastanta neu.
Fica molt de fred o què?
Va bastant de fred.
Ahir a la nit
crec que estàvem a menys 15,
i porta anavant 3 dies
i jo crec que uns 30 o 40 centímetres
des que hem arribat
ja ha anevat
i per això serà una ascensió
bastant dura
però estem amb forces
i amb moltes ganes
i ben acompanyats.
Doncs ja ho sabeu, companys,
us desitgem tota la sort del món.
Demà anem cap al cim
i el que dèiem,
estem en el pont de Mahoma
a Natural Bridge
between climbers
en muntanyerings,
en muntany.
Fins aviat.
Adéu.
Una abraçada.
Adéu.
Adéu.
Adéu.
Adéu, adéu.
Doncs seguirem pendents del WhatsApp
a veure si ens envia més veu
des del cim, eh?
Des del cim,
que deuen estar a punt d'arribar.
No, no, cal que sigui amb anglès.
Des del bridge,
des del bridge.
Des del cim de...
Grand The Nauwer.
Des del cim de l'agradat.
Escolteu-me,
tenim un fragment
d'un clàssic de muntanya,
com sempre,
el Ricard,
que el teníem fora,
perquè estava per allà a Ripoll.
Jo no sé què li veu,
a Ripoll o al Ricard,
però l'hem tingut un dia
per allà a Ripoll, eh?
sinó...
Les galetes.
La veritat és que...
No he de tancar el podrón
a buscar galetes, no?
Ha estat bastant intens,
sí, sí.
Des de finals de setembre fins ara,
doncs m'ha hagut de repartir el temps,
doncs traient-me la titulació
de guia de mitja muntanya
i, bueno,
per això he estat fent campanes, no?
Però, bueno, en fi,
tot així a fi de bé
i, bueno,
aquí estem una altra vegada
disposats a llegir
algun tros de text.
Doncs bé, anem cap a aquest text clàssic.
Avui, Ricard,
un text d'antic, eh?
De l'any...
Estem parlant de l'any 24?
L'any 24 va morir Mallory,
doncs 10 anys abans.
Va escriure un article
bastant...
bastant imponent,
molt interessant.
Ja veureu que torna a repetir
una paraula
que jo moltes vegades
he intentat insistir sobre el tema,
que és la paraula sublim,
com a clau
de les motivacions
dels que anem a la muntanya.
I, bueno,
Mallory, a part de ser conegut
per intentar pujar a l'Everès
i per dir que ell pujava a l'Everès
perquè estava allà,
és, entre altres coses,
una persona amb una gran sensibilitat
i un gran sentit, doncs,
del per què se va a les muntanyes, no?
I, en fi,
he triat un text,
és un pèl més llarg,
però val la pena
perquè és una persona,
tenint en compte, doncs,
l'any en què va ser escrit,
que seguim exactament
amb la mateixa tesitura.
El text diu així.
Però hi ha art
i art en majúscules.
Podem distingir entre artistes.
I ho fem habitualment
sense emprar una classificació exacta
o una escala de mèrits.
Les velles arts
són anomenades d'aquesta manera
perquè considerem
que no totes les arts
són velles.
L'epítet artístic
es limita normalment
a aquells que són coneguts
per tenir desenvolupat
en un grau peculiar
el seu sentit artístic.
És precisament
en fer aquestes distincions
que nosaltres podem valorar
què ens proposem
per determinar
el valor de l'alpinisme
en l'ordre absolut
de la nostra experiència emocional.
A quina part
del sentit artístic humà
pertany el muntanyeng?
A la part
que el fa ser conmogut
per la música o la pintura?
o per la part
que el fa gaudir del joc?
Plantejant la qüestió
d'aquesta manera
podem percebre de sobte
l'abisme
que separa
l'arrogant muntanyeng
del mer esportista.
Sembla perfectament natural
comparar un dia
en els Alps
amb una sinfonia.
Per a muntanyengs com jo
l'alpinisme
n'és perfectament equiparable
però cap esportista
podria
o voldria fer
la mateixa reivindicació
pel críquet
o la cacera
o qualsevol
que sigui la seva
particular disciplina
reconeix l'existència
del sublim
en el gran art
i sap
fins i tot
si no és capaç
de sentir-lo
que aquesta mena
d'agitació del cor
és del tot
àmplia i diferent
però els muntanyengs
no admeten
aquesta diferència
en el pla emocional
de l'alpinisme
i l'art
ells afirmen
que hi ha alguna cosa
de sublim
en l'essència
de l'alpinisme
poden comparar
la crida
de les muntanyes
a la melodia
d'una música
meravellosa
i aquesta comparació
no és
gens ridícula
doncs
fantàstic
aquest text clàssic
que avui ens ha portat
el Ricard
del George Lake
Mallory
aquest mític alpinista
desaparegut
a vora
el segon escravó
de l'Iberes
tinc una sorpresa
per vosaltres
vosaltres no ho sabeu
però ara mentre el Ricard
estava lleixent
jo he sortit fora
un moment
he parlat en realització
i tenim un convidat
en directe
que podem saludar
en aquesta hora
del matí
us sembla que el segonem
endavant
si és sorpresa
si és sorpresa
no ho sabeu
de fet vosaltres no ho sabeu
Francesc Bailón
què tal?
bon dia
hola bon dia
què tal?
com estàs?
perdó?
com estàs?
com estàs?
ah molt bé
molt bé
sentim una mica de soroll
bé
molt bé
aquí preparant
l'expedició
demà a Sibèria
doncs el Francesc Bailón
que se'n va
demà mateix
cap a Sibèria
amb una nova expedició
us coneixeu no?
sí
bueno
jo soc Josep Maria Bonacci
ens vam conèixer
la presentació
del teu llibre
de Groenlàndia
aquí a Tarragona
que bueno
em vas dedicar
el llibre i tal
i vaig quedar impressionat
de
l'exposició
que ens vas fer
de Groenlàndia
i aquí amb el company
Josep
l'avui de
ostres
truca amb aquest home
que és un aventurer nato
i bueno
doncs mira
aquí esperant
que ens expliques
aquest aventure de Sibèria
a veure què tal
doncs vaig a
vaig a la península
de Yamal
que està
aproximadament
a uns 2.000 quilòmetres
de Moscú
per sobre del cercle
polar àrtic
a l'inici del viatge
començarà
a Salehard
que és la capital
de Yamal o Yamalya
que és l'única ciutat
del món
on sempre hi ha neu
i que a més a més
el cercle polar àrtic
creua pel mig
de la ciutat
llavors a partir d'aquí
agafarem
un 4x4
per neu
i ens n'anirem
fins a la població
de Hart
i des d'allà
agafarem unes motos
de neu
fins al peu
dels mons orals
i llavors allà
el que farem
és anar a conviure
amb els nenets
que els nenets
és el darrer
poble nòmada
que queda a l'Àrtic
de pastors de renns
i ells els que fan
durant tot l'any
seguir la migració
d'aquests animals
dels quals
depenen
per la seva subsistència
llavors és una mica
viatge de convivència
quan els renns
vagin cap a altres
zones
nosaltres
els acompanyarem
i llavors
serà un viatge
de prospecció
i d'expedició
a més
els acompanyaràs
amb la seva migració
cap a
les terres del nord
perquè ara
cap a la primavera
ja comencen a marxar
cap al nord
i llavors
nosaltres
els seguirem
en aquest procés
jo tinc dos grups
dos grups
de turistes
que
el que farem
és això
conviure amb ells
també farem
activitats
amb raquetes de neu
amb esquís
i pulques
i bueno
una mica
doncs
fer un viatge
d'introducció
dins del que seria
la zona de Sibèria
de la Península de Llama
i també
d'immersió cultural
molt bé
tu el fred
com sempre
el fred
és el que més
t'llama l'atenció
sí
bueno
de fet
les temperatures
que de moment
es preveuen
amb sensacions tèrmiques
estan entre els 35
i els 50
sota zero
en aquests moments
el que passa
és que a l'àrtic
tot canvia
però bueno
ja ens esperem
que fred farà
és una expedició
però recordem
que ell també
busques
la teva sent
com a antropòleg
seguir aquest treball
de camp
és a dir
seguir investigant
però incito
amb aquestes
tribus
en aquest lloc
situat
pràcticament
al fi del món
sí
de fet
Sallehard
significa la fi del món
la traducció
d'aquesta
d'aquesta ciutat
i
i bueno
jo realment
el poble
que em vaig especialitzar
i que porto 20 anys
de treball
i investigació
són els inuits
tant a Groenlàndia
com a Canadà
em queda pendent
a l'Asta i Sibèria
però
però bé
també he volgut
una mica ampliar
els meus coneixements
ja he viscut
fràcticament
amb el Sami
a la zona
de Noruega
i Finlàndia
i ara
el que em venia
molt de gust
era conviure
amb aquest poble
tan tradicional
més que res
per veure
quines són
les seves estratègies
de supervivència
i d'adaptació
una mica
com a comparació
amb els inuits
perquè els inuits
són caçadors
i pescadors
i aquests
són pastors
ell a França
ja ha tret un llibre
l'Oci Nuit
el cazador des del Gran Norte
de Francesc Bailón
aquest llibre
amb aquella part
des del punt de vista
també antropològic
d'aquestes tribus
d'aquestes persones
què t'emportes
cap allà
tinc curiositat
per saber
què t'emportes
a la maleta
que faràs
que deus estar fent
hores d'ara
perquè te'n vas
marxes de mà
sí
doncs
a veure
el que em porto
és roba
que no ocupi gaire
que tingui poc pes
i que sobretot
escalfi molt
per exemple
això és el que més
ocupa
unes botes
bàfim
que aguanten
menys 100 graus
de temperatura
també
un anorac
polar
que aguanta
80 graus
sota zero
i a partir d'aquí
hi ha camises
camisetes tèrmiques
pantalons tèrmics
forros polars
tallaments
bé
tot una mica
per protegir-se
del fet
per suposat
unes
unes
manobles
també
polars
una màscara
neoprè
ulleres de sol
ulleres de ventisca
i bueno
més o menys
això és el que
conformaria
a grans trets
el que és
l'equipatge
jo tinc sempre
una dita
que és
el que cap a la
bossa
cap
i el que no
es queda a casa
i llavors
doncs bé
jo aniré ficant
fins a
fins a que capi que tot
i si no cap tot
el que no
quedi
tindré que fer una selecció
i eliminar
el que no
sigui absolutament
imprescindible
perquè hem de
comptar que
estaré un mes
allà
i no tindré
oportunitat
ni de netejar roba
ni res d'això
llavors
és un mes
que pràcticament
estàs a la tundra
i bé
és el que toca
i la roba que portes
hola bon dia
sóc el Jordi
bon dia
la roba que portes
interior
que és de merino
o sintètica
sintètica
sintètica
i no has pensat
en portar merino
a veure
jo
tot el que és llana
i tot el que és cotó
a l'àrtic
realment està prohibit
perquè
en el cas del cotó
no transpira
d'acord
i a 30 o 40
o 50 graus
sota zero
si comences a suar
fent exercici
doncs aquella suor
després es pot congelar
i pots morir-te
d'hipotèrnia
i en el cas de la llana
el problema
és que és molt passada
i a més a més
li costa molt de secar
llavors
el que es tracta
és que sigui roba lleugera
roba amb la qual
tu puguis fer activitats
com tallar llenya
com a capturar
els renns
quan s'escapa
s'acorda
sembla que hem parlat
de comunicació
a més a més
que a part
que sigui lleugera
en cas
que pugui transpirar
o que agafi humitat
doncs que de seguida
es pugui secar
perquè si no
el dia següent
aquella roba
ja no te la pots posar
fins que no s'assequi
i una pregunta
aquesta gent
que viu amb aquells poblats
no porten l'equip
de roba
que portes tu
no
ells tenen roba de pell
ells utilitzen
la roba de pell
que és en aquest cas
el renn
tant les parques
com els pantalons
com les botes
totes estan fetes
de pell de renn
llavors
la pell de renn
està clar
que és
tant en el cas
dels nenets
com en el cas
d'agroentlàndia
els inuit
que utilitzen
per cas de caribú
pantalons d'os polars
botes de pell de foca
etc
doncs està clar
que la roba de pell
és la millor
la millor que hi ha
a l'àrtic
per fer activitats
però el problema
és que
aquí no tenim accés
a aquest tipus
de roba
i per exemple
en el cas
de l'os polar
o de la foca
està prohibit
el fet
de portar
portar pells
des d'allà
per quedar-les aquí
de fet jo tinc
unes botes de pell de foca
i unes manobles
de pell de foca
que no me les poquen portar
perquè si no
es quedarien a la duana
perquè t'ho prohibeix
la Unió Europea
està clar
escoltem
i una pregunta
tonta
tot el tema
de documentació gràfica
amb aquestes temperatures
com les gestiones
càmeres
gravadores
etc
bé
el que
el que
en primer lloc
sempre és bo
tenir tot el que són
les bateries
ben protegides
jo tinc unes bosses
que és tipus
forro polar
però després
el que està clar
és que
per exemple
a l'hora d'anar a dormir
les bateries
amb tu
perquè així
d'una manera o altra
no perdin
les seves propietats
perquè poden arribar
a descarregar-se
però es tornen a carregar
amb l'escalfor
del cos humà
i
sempre
a l'hora d'estar
fent fotografies
enmig de la tundra
doncs també
portar-les a sobre
el que són
les bateries
però sempre
en contacte
amb el cos
és a dir
que sempre
estiguin calentes
perquè si les deixes
a l'exterior
o se les deixes
ficades
en una bossa
doncs
se't descarregaran
i no les podràs
utilitzar
hi ha algun sistema
diguem
de càrrega
diguem
de bateries
o les portes
totes d'aquí
utilitzes
algun carregador solar
no no no porto
cap carregador solar
les porto totes
d'aquí
en porto bastantes
però bueno
de totes maneres
com estarem
allà
en el xums
que són les tendes
on viuen els nenets
ells ja tenen generadors
i en cas d'urgència
es poden carregar
ja també
però escolta
quan tornis
d'aquesta expedició
seria bo
no
contactar amb tu
i que ens expliquis
a veure com ha anat
tot aquest tema
suposo que
aniràs informant
a través del blog
del teu blog
culturainuita.wordpress.com
aniràs informant
per aquí
o en la mesura
del possible
la veritat
és que serà
bastant difícil
perquè
bàsicament
el 90%
del temps
estaré
enmig
de la tundra
i allà
no hi ha cobertura
només tinc
jo porto
un iridium
que és un telèfon
de via satèl·lit
per estar
bueno
per si hi ha alguna novetat
després porto un spot
que és una mena
de GPS
que en compte
de donar-te la senyal
a tu
la dona a l'exterior
i això permet
doncs que
els que t'estan
diguéssim
d'una manera
o altra
controlant
que tota l'expedició
vagi bé
doncs
ho puguin veure
a través
d'aquest senyal
que mateixa
aquest aparell
però
la veritat
és que poca cosa
podré fer
des d'allà
ja quan torni
això sí
ja començaré
a penjar fotografies
i parlar
i donar informació
i tot això
però la veritat
és que
suposo que
amb aquest 10%
que em queda
de temps
procuraré descansar
procuraré
desconnectar
una mica
de tot el que és
l'expedició
relaxar-me
i bueno
ja veurem
a veure
potser sí que tinc
l'oportunitat
no ho sé
encara no ho sé
doncs
estarem amb atents
quan tornis
a partir del 15 d'abril
ja ens ho explicaràs
Francesc
et trucarem
i ens ho expliques
com ha anat l'aventura
sí sí
i tant
i si voleu
doncs
també quan torni
podem parlar
que el dia 8 de juny
estaré a Tarragona
presentant el meu llibre
el Club Alpi K2
doncs mira
el 8 de juny
que
si vols
doncs mira
podem aprofitar
l'Avidentessa
i també doncs
passes per aquí
pel programa
pel Pont de Mahoma
veig que és un dilluns
però bueno
podríem enregistrar-ho
i ho podem emetre
doncs un dijous
al programa
al Pont de Mahoma
i tant
jo et puc dir
que les conferències
que fa Francesc
són molt interessants
jo el tema
de Corellàndia
ni m'anava
ni me venia
i vaig sortir
d'aquella presentació
del seu llibre
enamorat
de tot aquest tema
del polar
i tot això
ho presenta molt bé
ho explica molt bé
i fins i tot
me'n recordo
que ens va dir
que tenia uns pares adoptius
a Corellàndia
m'has explicat
totes històries
molt boniques
de l'os polar
vull dir
n'ha sap molt
i crec que pot ser
molt interessant
moltes gràcies
per les paraules
Francesc
bon viatge demà
que ens veiem
Francesc Bailón
gràcies
moltes gràcies a vosaltres
que vagi bé per seguint
adeu
bona sort
gràcies
adeu
per cert que no en sabem
res de l'Òscar
de Turquia
no ens arriba
cap missatge
per tant
que on està
està buscant l'arca de Noé
Josep
escolta mi
si l'han trobat
clar clar
si l'han trobat
i si l'han trobat
l'arc a Noé
els peus
d'aquest món
de l'arca de
te costa't el micròfon
mentre no ens trobem
el Yeti
però aquí esteja no
però l'Òscar diu que sí
qui sap
Eric Shipton
va fotografiar
una petjada
d'una criatura
que ell associava
al Yeti
sí sí
hi ha una famosíssima
fotografia
amb un piolet
de mostra
per determinar
l'escala
hi havia un paio
una miqueta més amunt
amb un moll
amb un xapades
això és com
el trípode
dels japonesos
del Simba Leveres
o no?
no no
el trípode
és real
el Yeti
segueix sent
un mite
fins que algú
demostri el contrari
fins i tot
Messner
ha escrit
un llibre
cercant
el Yeti
i ja
hi havia
una closca
d'un animal
al santuari
de Tiamboche
al Nepal
que mostraven
un tros de crani
que deien que era
de Yeti
ves a saber
però el trípode
és una cosa real
molt fotografiada
i fins que el vent
se'l van dur
o el vent
ves a saber què
doncs
allà estava
i era la prova
fonamental
de justificar
l'escensió
del Simba Leveres
sí sí
efectivament
d'aquí?
d'eh?
dels xinesos
això ho van plantificar
una exposició xinesa
i durant anys
doncs bueno
per exemple
quan Messner
va pujar
en solitari
doncs encara hi era
quan va fer la foto
i també
quan va pujar
sense oxigen
també bueno
era la prova definitiva
ara no cal
perquè hi ha tanta gent
que ni és que ni es veuria
encara que hi fos
no?
i tothom estaria al damunt
poden arribar a pujar
potser
jo què sé
100 persones
normalment
és al voltant
del 20 de maig
en la temporada
de primavera
vull dir que
ara ja és una altra cosa
però en moments
en què realment
doncs les persones
que hi pujaven
eren ben poques
la justificació
del tripoder
era
doncs era important
sí sí
de totes maneres
Ricard
crec que hi ha una història
de l'exercit xinès
que es van perrar
en fer el cim
de l'Everes
i van enviar
els militars
ascents
i tant els hi fotia
les baixes
tenien baixes
això sempre ha sigut així
no no
però era una miqueta
pel tema de l'exercit
volgui fer cim o sí
si o no
vull dir
fer el cim
com fos
i sé
per alguna cosa
que m'ha explicat
l'Òscar
i qui ha pogut
comprovar
que van enviar
els militars
molts en l'exercit
i tant els hi fotia
el que era important
era el fer cim
de l'Everes
sí és així
i fins i tot
van dir
que havien deixat
un bust
de Mao
a dalt del cim
cosa que no s'ha trobat mai
i aquesta expedició
es va posar
en dubte
durant molts anys
perquè era
l'època realment
obscura
de Xina
però realment
al final
s'ha concedit
l'ascensió
i s'ha reconegut
l'ascensió
era l'any 60
i alguna cosa
però no hi ha
molts detalls
i sembla ser
que
vaja
que realment
va ser a tota costa
i a la costa
segurament
de moltes pèrdues humanes
certament és així
sí sí
perquè arribés uns quants
a dalt
era tremendament piramidal
l'organització
d'aquesta expedició
això sembla
sí sí és així
de totes maneres
suposo que
deuen haver
alpinistes
xinesos
que fan el cim
com
com d'humana
no?
Bueno
ara
els xinesos
estan
a la punta
de llança
de l'alpinisme
aquest
molt comercial
de fet
són els clients vips
sí sí
un dels morts
a un angaparbat
fa uns quants anys
sembla ser
que un dels motius
pels quals
van anar
a buscar
els alpinistes
en el camp base
més que per temes
religiosos
o temes polítics
eren els diners
que mostrava
un alpinista
xinès
que duia dòlars
això m'ho va comentar
el migme Xerpa
que era
aquest home
era client seu
és que clar
és que anava mostrant
dòlars a tort i a dret
i evidentment
doncs
em van anar a buscar
per aquests diners
ell literalment
em parlava
10.000 dòlars
a un costat del pit
10.000 dòlars
amb un altre
amb una cuixa
10.000 dòlars més
i amb una altra cuixa
10.000 dòlars més
així mateix
m'ho va explicar
el migme
diu
és que clar
van anar a buscar-lo
pels diners
pot passar a tot arreu
i clar
els xinesos
en aquest sentit
no s'amaguen
d'això
i bueno
ara mateix
doncs
els alpinistes xinesos
aquest estiu
vam coincidir
amb l'Òscar
amb un alpinista
que ell ja coneix
d'altres expedicions
i és una noia
que també
s'està dedicant
a fer
tots els cims
de 8.000 metres
sí, sí
és un col·lectiu
que últimament
ha agafat
moltíssima força
a l'Himàlia
sí, sí
els xinesos
però ja no té res a veure
amb aquella fe
fervorosa
amb Mao
i amb la revolució cultural
és un altre món
ja
certament
hi ha països
que realment
és una miqueta curiós
com per exemple
jo sempre
Corea mateix
que tingui
aquests alpinistes
d'elit
com tenen
que per ser un país petit
tenen alpinistes
per tot l'Himàlia
fent 8.000
sí, però pensa
que també les expedicions
que han fet
les vies coreanes
a molts cims
són en pla
en suïcida
pensa que és una mica
el que deies tu
dels xinesos
de fet
fins i tot
les cordes fixes
que s'instal·len
normalment
són les cordes
molt primes
molt primes
que semblen
unes cordes
així com
trenades
de persiana
sí, semblen de persiana
i tu la primera vegada
que t'enganxes amb allò
dius
mare de Déu
doncs aquestes cordes
se diuen cordes coreanes
comúment
per entendre's
han instal·lat una corda coreana
dius
ai mare de Déu
senyor
però bueno
escolta'm
Josep Maria
que hem d'anar a Calbonatx
i celebrar la sana
d'avui
home
si voleu
si voleu
si voleu
estar obert
no tanco mai
no celebre-se el sant
aviam
el sant
t'explicaré
era la festa preferida
del meu pare
el meu pare
com sabeu
fa poc
va morir
fa un any i pico
i no crec que avui
celebri res
però sí que és una festa
que sempre s'ha celebrat
molt a casa
vull dir
ha sigut una festa familiar
important
potser de les més importants
de l'any
així que suposo
que més endavant
continuarem la tradició
molt bé
ens veiem igualment
a Calbonatx
i tant
i tant
estou obert
ja sabeu
allí podeu menjar un arrosset
podeu menjar el que voleu
que jo us espero
senyor Maria Bonatx
gràcies
gràcies a tu
Jordi Mena també
gràcies
a vosaltres
anem aquí per alguna via
també un dia d'aquest
i amb el Ricard Fernández
vas a Ripoll
ja que ja hem acabat
a Ripoll o no?
demà vaig a buscar les notes
espero que hagi anat tot molt bé
i llestos
bueno ja escolta
com has fet parlar del restaurant
aprofito per saludar
tots els meus companys
que estan allà
els meus germans
que permeten que jo estigui aquí
efectivament
doncs queden saludats
també el Lluís Comas
a la part tècnica
i també saludem a l'Òscar
si ens escolta des de Turquia
que no ho crec
des del món heredat
que vici
quan arribi dalt
vindrem l'arca
tu tranqui
aquí també
a través del pont de Mauma
gràcies
i que vagi bé
fins la propera
vinga
adéu adéu
t'invite
ag close
to
A
just
a
a
zur
madame
a
a
a
a
a
a
c
a
a
un
d'