Fins demà!
I en aquest darrer tram, abans d'arribar a la una, parlem encara de cinema, més cinema,
el de les sales comercials, però també del cinema, del que passa dins el món cinematogràfic que ens toca de prop.
Esther Ferrer, bon dia!
Bon dia!
Quan ve l'Esther, avui te veig així calenteta, com a llenosa...
Sí, ets com un conte d'hivern, una cosa polar!
Una cosa polar!
Bé, doncs mira, em fa il·lusió, perquè sempre aquestes coses és com tornar a casa, no?
Així vol dir que ens tornem a trobar i que estem a gust, eh?
Sí, sí, sí, sí.
Jo t'ho deia per donar-te peu una mica en alguna de les estrenes o de les pel·lis que avui em presentaràs també.
Sí, no, no, venen un parell d'estrenes així nadalenques, però jo diria que no és el més remarcable, eh?
Ni de bon tros, ni de bon tros.
Ahir el que sí que és remarcable és que vam ser la inauguració del festival del nostre REC, que fa 15 anys, i bé, doncs una gala, mira, prou interessant per, diguéssim, perquè, clar, nosaltres no tenim els mitjans que tenen altres festivals, però referències a els 15 anys tenen i amor i coses per l'estil.
Però, sobretot, molt interessant la pel·lícula de Cesc Gai. Aquesta secció que es diu My First Time és una secció, jo penso, clar, molt coherent amb un festival que el que fa és passar òperes Primes, però en aquest cas és anar a buscar, no?, les primeres obres dels directors que ja estan consagrats.
I en aquest cas, aquest Hotel Room de Cesc Gai va ser una gran sorpresa i, evidentment, no, no, no, és una pel·lícula en blanc i negre feta quan ell tenia 27 anys a Nova York amb 5.000 euros.
Això és una misèria.
I que surt una jantada, o sigui que conto que tots eren amics, que no devia cobrar ningú o devien anar a sopar junts després com a molt.
Però la pel·lícula està feta amb molt de carinyo, té un guió molt, molt bo, que és el que tenen la majoria de pel·lícules del Cesc Gai.
Jo crec que és un gran escriptor també de guions, el Cesc Gai.
Això és la gràcia, no?
I és un hotel, un hotel de Nova York on passen les coses més increïbles en aquella habitació,
una habitació en què hi van passant coses constantment i amb un ritme molt ben portat.
I una gran pel·lícula, ja dic, que evidenciava que després, clar, ara és fàcil de dir, no?,
que després vindria un gran director, però sí, realment, una gran pel·lícula.
Hotel Room, si la podeu trobar allà on sigui, busqueu-la i mireu-la,
perquè encara valorareu més el Cesc Gai si ja en sou fans.
I ara anem a un consagrat del tot, Steven Spielberg.
Ai, aquest sí que s'estrena, eh?
Torna, sí senyor.
Va, escoltem, que ens porta Steven Spielberg.
El Cuente de los Espías.
El Cuente de los Espías, buah.
Un actor que ell ja sempre fa en parella.
El Cuente de los Espías
ha enviado a muchos acusados espías.
Será la primera vez para los dos.
Tenga cuidado.
El pueblo está asustado.
Ese hombre es una amenaza.
¿Qué dirá la gente?
Esta es la familia del hombre que quiere liberar a un traidor.
Todos merecen ser defendidos.
Cada persona es importante.
A partir de ahora,
dejarán de referirse a Ludos como un avión de reconocimiento.
van a tomar imágenes sobre territorio soviético.
¿Qué ha pasado?
Tienen a un piloto espía nuestro con mucha información confidencial.
Nosotros daremos al soviético.
Queremos que usted negocie el canje sin que intervenan los gobiernos.
¿Podría evitar un conflicto termonuclear total con la Unión Soviética?
Le estoy hablando de la seguridad de su país.
¿Dónde quieren que se lleve a cabo...
Però, home, però això és una història d'espies dels anys 50,
Guerra Freda, Unió Soviètica contra Estats Units,
de les clàssiques, no?
És una història d'espies clàssica,
amb un Tom Hanks que jo crec que està molt bé,
la Amy Ryan,
i a la Nalda, o sigui, grans actors,
i a més a més, guió de Joan i Ethan Coen.
Ah, sí?
Sí, sí, que aquesta associació pot ser molt interessant, eh?
I Matt Charmant, o sigui, és un guió a tres bandes,
però que hi ha els germans Coen, que passarà molt.
I mira, doncs amb Spielberg no ens trobàvem des del 2012,
i amb Tom Hanks i Steven Spielberg
no ens havíem trobat des del 2004 a la Terminal,
que és aquella història al·lucinant d'un pobre home
que es queda en una terminal durant un temps il·limitat
perquè no el deixen entrar al país
i es queda a viure en una terminal de viu,
allò que en diuen els no-llocs.
Una pel·lícula molt interessant també de l'Stiffen Spielberg,
però després va fer Lincoln el 2012 amb Daniel Day-Lewis
i no havíem vist res més.
Però sembla que a partir d'ara treballarà moltíssim
perquè ja hi ha una adaptació pel 2016 del Roald Dahl, eh?
Ah, sí?
Sí, sí.
I a més a més, he vist, he vist, buscant i buscant notícies...
De quina pel·lícula saps, del Roald Dahl, de quin llibre?
Vec que es diu la pel·lícula.
I és un conte del Roald Dahl,
però no sé si es diu exactament igual
o això ja no t'ho sabria dir.
Però sí que tenim, a llarg termini,
el 2020, una altra Indiana Jones.
Però jo crec que si això està publicat
i és Steven Spielberg, serà veritat,
perquè, de fet, encara adonava la saga, eh?
I què passa aquí, doncs?
Un pobre advocat d'assegurances de Nova York,
el típic ciutadà americà,
complidor dels seus deures,
li encarreguen que defensi amb un pilot
que han capturat de l'Alemanya de l'Est.
Ell no ho vol fer, li diuen que ho ha de fer,
però és que després encara es complica més
perquè, clar, l'Alemanya de l'Est
captura en un pilot americà
i ell el que ha de fer
és mediar per l'intercanvi d'aquests dos personatges,
però sembla que no està tan clar
que tothom vulgui intercanviar-los
perquè saben moltes coses.
I aquí ja està el thriller servit
i jo penso que és una pel·lícula
amb la que ens ho passarem molt i molt bé
perquè Spielberg sempre fa bé les coses,
això no se li pot discutir.
A més, aquestes pel·lis així com a que ens porten
a altres èpoques,
amb l'espionatge clàssic-clàssic,
tenen un punt de clàssic.
Aquesta és una pel·lícula,
tu em diies que jo em veia calenteta
i no sé què, no?
I feies al·lusió al Nadal,
doncs aquesta pel·lícula és freda,
pluja a l'Alemanya de l'Est,
llocs foscos,
aquí no trobarem resser, eh?
Això segur.
Molt bé.
Bueno, doncs mira,
jo he de gust veure-la amb la manteta, eh?
També, a la manteta.
A la cine, prenem la manteta al cine.
Sí, això haureu de fer.
I després tenim aventures de Ron Howard
en el corazón del mar.
Ai, aventures, però a l'estil Moby Dick?
Una mena de Moby Dick
amb Chris Hemsworth,
Cillian Murphy,
Jordi Mollà.
Clar, molts homes.
Jordi Mollà?
Sí, sí.
Ostres, que fiat ens que no ho deiem.
Molts homes perquè passen un vaixell,
un vaixell que té un accident
amb una balena blanca
amb la qual xoca,
llavors això els porta moltes dificultats
i què passa?
Doncs passa que hi ha l'obsessió d'un home
per caçar la bèstia, no?
Que és el gran argument de les aventures.
I aquí, doncs,
està servida perquè Ron Howard, recordem,
és un director que ens ha servit
coses molt interessants.
De fet, l'última va ser molt diferent,
va ser una pel·lícula
sobre Niki Lauda i James Hunt,
que eren dos pilots
que tenien, basada en fets reals,
que tenien molta rivalitat.
Ara torna amb el Chris Hemsworth,
que és, que en aquella pel·lícula
en Rush també hi era.
Després recordem el Código de Vinci,
per tant és un home,
Nixon contra Frost,
Ron Howard,
és un home que ens ofereix
un cinema molt variat,
sempre molt ben fet,
igual que Spielberg,
perquè és un dels grans artesans del cinema,
d'aquesta gent que domina el codi
i que qualsevol cosa que faci
la pot fer molt bé.
Per tant, aquí tenim
una gran pel·lícula d'aventures,
amb molta aigua també,
i una mica de fred, segur.
En el corazón del mar,
a veure com sona que el mar.
Pusimos rumbo a los límites de la Tierra
en busca de la verdad.
Me casé con un ballenero.
Un ballenero que le ama.
Prométeme que volverás.
Te lo prometo.
¿Qué ocurre?
Agarraus!
Ara venen les esquitxades, no?,
de la cua de la balena.
Quan diuen Agarraus,
tempesta o la balena rebel.
Si tinguéssim aquí algun cinema
amb butaca sense orround,
seria d'aquelles que, no?,
que la gent sortiria una mica marejada i tot.
De fet, sí,
hi ha enorme balena blanca, no?,
al vaixell que hi xoca
i el volen caçar és que és un Moby Dick.
Sí, és un Moby Dick, sí,
però és un argument que sempre dona,
perquè davant de l'animal,
de la bèstia, de la fera, no?,
sempre apareix allò,
el millor i el pitjor dels éssers humans, no?,
i l'obsessió.
I ara sí que en ve una
que el títol ja en diu molt de la pel·lícula, eh?
Los tres reyes malos.
I és com un ressacón en Las Vegas,
però la nit de Nadal.
Tres amics que decideixen, doncs,
que el Nadal sempre el passen en família
i que ara poden fer la seva gran festassa, no?
Jo penso que queda lluny de Ressacón,
perquè Ressacón ja és una saga mítica, no?,
que realment, vull dir, és el que és,
però, clar, és que Las Vegas dona més de si.
I aquí, diguéssim, aquest contrapunt nadalenc
amb la juerga dels tres xicots,
doncs no, com que no és de Jonathan Levin la pel·lícula,
surten, bueno, uns actors que haurien
en teoria d'estirar el públic,
el Joseph Gordon-Levitt,
però la pel·lícula no acaba d'arrencar, eh?
Ara, hi ha molt de públic, diguéssim,
per aquest tipus de pel·lícules
i jo conto, doncs, que també es veurà, eh?
Val.
Però la meva recomanació seria una altra.
Sí, a què volíem anar, eh?
Seria la Barcelona nit d'hivern
de Dani de l'Orden, pel·lícula catalana,
que ara en parlarem bastament
després de sentir el tràiler.
Marete, ¿quién te quiere, coño?
Predictor.
Cuando tú piens a comprar un bicho de estos,
¿qué compras un?
Predictor.
Doncs ja està.
Que és mi nòvia.
Jo mai mai he pensat
que seria més feliç al teu costat.
Que seria més feliç al teu costat.
Marete, ¿quién te quiere, coño?
Marete, ¿quién te quiere, coño?
Com sort avui per l'adamà, que cal que sigui bon, bon, bon, bon...
Sembla, pel que veiem, el tràiler era una història de persones, però no sé, en Barcelona, com a molt tot mediterrani, molt barceloní, no sé fins a quin punt ja és el que hem vist sempre.
Bé, en Dani de l'Orden va fer aquella Barcelona nit d'estiu, li van quedar moltes ganes de seguir fent pel·lícules en la mateixa línia, perquè a ell li semblava que no havia acabat d'explicar tot sobre l'amor i sobre les relacions humanes, no?
I llavors va decidir fer aquesta nit d'hivern. Vam ser a la presentació ja fa gairebé tres setmanes, va ser aquí a Tarragona, va fer una preestrena, i la veritat és que va estar genial, no?
Vull dir, és una persona molt viva, molt fresca, molt jove, clar, és evident, són directors molt i molt joves, va venir amb les seves productores també, dues noies molt joves,
són gent que tenen una gran passió pel cinema, i aleshores va presentar la pel·lícula, jo crec que es va quedar amb el públic, se'l va posar tot a la butxaca,
perquè, a més a més, hi havia molta nena joveneta, perquè clar, el Dani de l'Òrden és el típic director que pot agradar en aquest perfil de noies ventianyeres, diríem, no?
I llavors, ja et dic, a part de la seva personalitat, de la seva manera de parlar, la pel·lícula jo penso que si la gent va a veure Ocho Apellidós catalanes,
doncs, a veure, parlo que s'assemblen només en el fet que són comèdia, eh? Parlo que si la comèdia realment interessa,
doncs jo penso que hem de fer un esforç per protegir la comèdia en català, perquè podem trobar comèdia en castellà,
podem trobar molta comèdia americana, com la que parlàvem abans, no?, d'aquests tres reis malos i no sé què,
però la comèdia en català ben feta costa, i aquí tenim a Miquis per B, tenim la Bel Folk, l'Alberto San Juan,
l'Assumpció Balaguer, que és la vídua del Paco Raval, que ja és una senyora molt, molt gran,
però que ho fa molt i molt bé, eh? I llavors jo penso que és una pel·lícula que, bueno,
que a la nostra indústria cinematogràfica se li ha de fer costat.
Abans dèiem, ai, és en català o és en castellà, no? Ens ho preguntàvem.
Bé, una mica en Dani de la Úrden fa com en Cesgà i que realment retrata molt bé el que és el panorama lingüístic de la nostra societat, no?
Que la gent parla alternativament amb una o amb una altra llengua, indiferentment o en funció del parlant amb qui s'està dirigint, no?
I aquí què s'expliquen? Doncs mira, la història més maca és la que protagonitza l'Alberto San Juan,
que és un rei malció que està a la cabalgata, no? I en sec, pum, baixa, baixa perquè ha vist una dona.
I diríem que això és una arrencada molt interessant.
La seva història és una història que va planejant per totes, entre mig de les altres,
algunes d'elles s'entrelliguen, altres no.
Totes són històries d'amor, algunes acaben bé, les altres acaben molt malament,
unes són més tendres, les altres menys, però jo penso que és una pel·lícula agradable, no?
Això que deies tu, que t'hi trobes, que és els llocs que coneixes, és Barcelona.
I no, és com un anunci d'estrellada en continu?
No, no, no. Això fa por, ara era el tràiler.
A més a més, comença amb l'arrencada, també és molt bonica,
perquè a part d'això que et deia del rei mag, hi ha una part de còmic,
ell explica, es justifica i diu, per què he fet la meva segona pel·lícula?
Doncs perquè m'ha deixat la nòvia i m'avorria, després de fer la primera, no?
Llavors, quan li vam preguntar, doncs què és veritat això?
Diu, no, això no ho diré, no? Si la vaig fer perquè em va deixar la nòvia.
però jo penso que hi ha una secció de públic, una franja d'edat i de gustos,
que és un cinema que fa falta a dins del que és la producció catalana, no?
Perquè sempre ens hem de menjar les pel·lícules americanes, les comèdies americanes,
com si fossin l'única comèdia exportable, no? O consumible.
Doncs aquí queda aquesta Barcelona nit d'hivern, que la recomano.
Molt bé.
Ja saps que jo soc més seriosa de cinema, de gustos, però penso que cal veure cadascú que li pot anar bé.
I després tenim una cosa, també molt de Nadal, molt d'allar de foc i molt de Santa Claus,
que en sé que acaba fatal, que es diu Crampus.
Com?
Crampus.
Crampus.
Crampus.
Ah, maldita Navidad.
Maldita, i tant maldita.
Que, bueno, consisteix en que hi ha com una mena de bèstia estranya,
que diríem que és la part negativa del Santa Claus,
que un Nadal, en lloc d'apareix a Santa Claus amb regals,
doncs apareix aquesta bèstia malèfica que ve a buscar a tots aquells que s'han portat malament.
I llavors, d'alguna manera, bueno, doncs ho veig a aquelles històries, no?,
que hi ha sempre en totes les cultures, sobre, bueno, aquí diem que ens porten carbó,
l'home del sac, exactament.
I aquest, doncs, és un bitxo, bitxo, molt, molt i molt dolent,
que realment, doncs, causa terror en un poble que estava disposat a celebrar el Nadal.
I realment celebraran una altra cosa, em penso bé.
Per tant, és pel·lícula de terror.
Pel·lícula de terror, nadalenca.
Pel·lícula del Nadal, o sigui, no per a petits, eh?
Sí, sí, no per a petits, jo no la recomanaria.
I després voldria fer-te, si em deixes...
Sí, tant!
La secció de la pel·lícula no estrenada.
Ah, sí?
La secció que comença a ser ja habitual, no?
Aquesta és una pel·lícula d'un director que a mi m'agrada molt,
que es diu Yorgos Lantimos.
És un director grec, cinema grec, en veiem, jo diria gairebé,
si no és el rec o l'animat difícilment i en comptades ocasions,
es diu The Lobster.
Yorgos Lantimos sempre ha treballat amb actors grecs,
però aquest cop, diguéssim, ha anat un pas més enllà
i té en Colin Farrell, la Raquel Waste,
per tant, dos grans protagonistes
que projecten la pel·lícula ja molt més enllà
del que serien els circuits aquests de cinema
en versió original o de cinema d'autor, no?
I de què va la història?
Doncs la història...
És que ell sempre busca històries...
Això a la crítica ara li està començant a...
Perquè, clar, si tu busques històries tan enrabassades,
doncs algun dia comences a defallir, no?
I ara la crítica l'està començant a criticar en aquest sentit.
Però jo penso que l'arrencada és molt interessant.
És una societat del futur, una distopia,
no està gaire ben ubicat al lloc ni a l'espai ni al temps,
en la qual què passa?
Doncs que la gent soltera està penalitzada.
És a dir, si tu estàs solter a partir de certa edat,
te detenen i te porten a un lloc on tens 45 dies
per buscar parella.
Això que sembla una conya, diguéssim...
I que podria donar per una comeda d'aquestes esbojarrades, eh?
Com dèiem abans, a l'estil de Las Vegas.
Bé, el to acabarà bastant duret.
Però el que passa és que l'Antimos sempre té aquest to
que no saps mai on s'emou, eh?
Si és conya o és realment un drama,
una tragèdia grega, eh?
Sí, que en realitat parla de la soledat, no?
Exactament.
Va ser a Cants,
Premi del Cinema Europeu,
va ser al Festival de Sevilla,
tot aquest any ha tombat per tot el cicle de festivals
i jo espero que algun dia o altre
doncs també la puguem veure aquí
perquè és una proposta molt interessant.
Molt i molt.
Déu-n'hi-do, l'angosta, eh?
De l'Obsters s'ha truït.
L'Obsters, sí, l'angosta.
Fins i tot.
A veure què passa.
Simplement un darrer apunt
per una pel·lícula que em tenia intrigada,
la de l'Isabel Cuixet.
Ah, sí.
Doncs mira, Nadia Quera,
Ningú vol la nit?
Ningú vol la nit.
És que realment, clar,
la pel·lícula succeeix
quan comença la nit polar
que se sap quan comença
i gairebé no se sap quan acaba.
Ja ho dèiem,
és la dona del comandant Peari,
doncs se'n va a buscar-la, no?
A buscar-la amb ell al Pol Nord,
pobra dona,
perquè és una d'aquelles dones
que estima el seu marit i tot
i molt profundament pensa que té un home
que és únic al món
i que farà una proesa
i fa cap allà al Pol Nord.
Allà es troba un esquimal que realment
una inui que sap com viure en aquell espai,
però la pel·lícula és freda,
la pel·lícula és terrible,
la pel·lícula és feminista, jo penso,
i la pel·lícula deixa el senyor Piri
doncs com a molt malament, eh?
Tot un heroi,
però quina crítica a la Isabel Cuixet se li nota.
Se nota que la pel·lícula és cinema de dona
i de dona combativa, eh?
Una pel·lícula freda.
Freda.
Molt freda i molt i molt trista.
Sí.
Està trista, eh?
Bé, en taxi va reprendre una mica més un to.
Perquè ella sempre tenia el punt melancòlic,
no trist, però melancòlic.
Torna, torna als seus orígens, eh?
Amb aquesta tristó, amb aquesta profunditat.
Recomanable, molt recomanable també.
Molt bé.
Jo sóc fan d'Isabel Cuixet, però ho he de dir.
Doncs continuïm parlant de cinema, eh?
Hores i hores.
I tant.
Deixeu-ho aquí,
que més que parlar-ne val la pena veure'l.
I tant.
Sí, el cinema s'ha de veure.
Esther Ferrer, moltíssimes gràcies.
Gràcies a vosaltres.
Gràcies.
Gràcies.
Fins demà!