Fins demà!
5 minuts per sobre de les 12 del migdia.
La sintonia que ens indica
que hem d'obrir aquest espai Lletres.
Avui parlant amb
l'escriptora Margarida Ritzeta.
Margarida, molt bon dia. Hola, bon dia.
Moltíssimes gràcies per acompanyar-nos. Hem de parlar
del seu nou llibre, que és La Manxinès.
Un llibre que acaba de publicar i presentar
aquesta passada setmana a Tarragona,
el passat dimarts a la Capona
i també ara ens comentava que
a Valls. Abans, si em permet, saludem
el Jesús Figueres. Jesús, molt bon dia.
Bon dia. Que també ens portes una recomanació
literària com cada setmana.
Deixa'ns parlar primer amb la Margarida
i acabarem amb tu, amb la teva recomanació.
Si ets trabable, doncs així
també ens servirà per
tancar aquest espai Lletres.
D'acord, doncs...
Margarida, La Manxinès.
Dit així,
si em permets l'expressió,
no pares de treure llibres,
no? Perquè gairebé llibre per any.
Bé, això va com va.
Hi ha temporades que sí que tens
una presència més intensa
a la publicació
i hi ha èpoques que un llibre
se't trava
i t'hi passes uns quants anys
escrivint-lo.
Però bé, un llibre per any
tampoc no és un excés.
I aquest s'havia...
Era d'aquells que s'havia trabat
o no? Estava preparat per sortir?
No, no, no. Aquest va sortir,
aquest va lliscar...
Per sortir sol.
Sí, va lliscar molt fàcil.
És una tornada al gènere negre, no?
Sí.
D'alguna manera?
Sí.
Però ja havies tingut contactes
amb el gènere negre, evidentment, no?
Vull dir que és un retorn.
És un retorn.
Havia fet novel·les negres
fa 20 anys,
però, de fet,
no havia continuat.
Vaig fer tres primeres novel·les negres,
però llavors
em sentia com a disgust
amb el tipus...
A veure, investigadors
tenia detectius
que eren com a poc creïbles
a la nostra societat.
aquí els detectius investiguen coses
sense gaire subnibruc.
Aleshores, policies,
als anys 90,
jo encara tenia el record
d'aquells policies
que ens perseguien
quan anàvem a la universitat
i se'm feia poc còmode
agafar un protagonista
i ho vaig deixar.
Em van dir
fes un altre tipus
de novel·la negra
allò d'una investigadora feminista.
I vaig pensar, va...
I ara ja he tornat.
potser llavors
no veia...
No, no, no.
Els personatges
no s'ajustaven
a la realitat del moment
i potser ara sí
que ha trobat
un altre tipus de personatge
que sí que és més adequat
o més adient.
Sí, una inspectora jove,
en aquest cas
de Mossos d'Esquadra,
però una xica jove
i és una altra època,
un altre temps,
una altra temàtica
i de seguida
vaig encaixar
la mà xinès
amb un territori específic
que, en fi,
se m'hi va posar molt bé.
Molt diferent
del llibre
que presentava
l'any passat.
Sí, bandolè,
clar, bandolè
és una història
que passa al segle XIX,
començant del segle XIX,
bandolarisme
i aquest
és una altra forma
de bandolarisme.
Sí,
alguna
connexió
sí que hi trobaríem,
no?,
buscant-la,
però vaja,
que són temàtiques diferents.
No, temàtiques diferents.
Aquesta és
negra criminal
o policia
que digue-li com vulguis.
Què ens pots explicar
de la mà xinès
pels que no l'haguem llegit
i t'ho confesso així
obertament
i em sap greu,
però
què ens pots explicar?
Com ens pots enganxar
a la història
de la mà xinès?
A veure,
és una novel·la
que té una protagonista
que s'estrena
en aquesta novel·la,
de fet,
es va estrenar
en un relat anterior
que era
l'assassinat
de la venedora
de cupons,
però aquesta és
la primera novel·la
llarga
de la inspectora
Mina Fuster,
que és una inspectora
de Mossos d'Esquadra,
una xica amb un passat
complicat,
vull dir,
que és un personatge
complex,
que, bé,
doncs investiga
una sèrie de crims
en el que coneixem
com a territori,
i el dibuixo
a la novel·la
Territori
Barcelona Wall.
És a dir,
aquí,
doncs,
hi ha l'anunci
d'un complex
urbanístic
amb casinos,
etcètera,
etcètera,
hi ha un projecte,
doncs,
milionari,
construccions
al darrere,
i, bé,
és un territori
també territori criminal,
apareixen
uns assassinats
que s'han d'investigar,
i, bé,
la primera
de les mortes
que apareix,
doncs,
és una
intèrpret de xinès
que ha acompanyat
una delegació
de polítics
i empresaris
que han anat
a la Xina
en un viatge
de negocis.
Bé.
Déu-n'hi-do.
No, no,
sí que realment
és un, no?,
transportant-ho
a la realitat
dels nostres dies
és una història
que, vaja,
podria succeir,
no?
Sí,
hi ha tota una sèrie
de dades
que fins i tot
les pots resseguir
a través de la premsa
de l'època,
no?
La novel·la comença
en concret
en una platja
de Vinerós
quan la inspectora
i una amiga seva
que treballa
al jutjat de Vinerós
s'acaben de menjar
una platra
de llagostins
i s'acaben de beure
una ampolla de vi
i estan fent la midiada
i de sobte la terra
comença a tremolar
perquè allà al davant
estan fent un magatzem
subterrani de gas,
etcètera, etcètera.
És a dir,
que Barcelona Wall
o el Castor,
etcètera,
ja...
Els que seguim la informació
fins i tot els que som
de la zona
ens sona, eh?
Vull dir que
ens queda ben a prop, eh?
Vull dir que
potser el lector
també se sent identificat
amb aquests referents
i amb aquestes dades, no?
Amb aquestes referències
a l'actualitat,
coses que són quotidianes,
no?,
que passin al dia.
A més a més,
doncs, esclar,
tu vius aquest món complex
en què uns resulta
que fan grans negocis,
que hi ha, doncs,
una gran abundància
de diners
que circulen
de banc en banc
i fins i tot
a nivell internacional
i aleshores
hi ha la gent
que ha perdut la feina,
el que fa molt de temps
que ja no en troba,
aquelles famílies
que resulta
que són una colla
de gent
i de tots,
doncs,
només no treballa un,
etcètera, etcètera.
És a dir,
que hi ha, doncs,
aquesta crisi quotidiana,
aquesta gent despenjada,
fins i tot
els que polulen
pels carrers,
allò,
per les cantonades,
el que es punxa,
el que no té cas,
etcètera, etcètera,
al costat d'un món
d'una gran abundància.
Els grans negocis
al costat
de la gran misèria,
no?
I això,
doncs,
ho llegeixes,
però a més a més,
clar,
aquesta novel·la
recorres els carrers
de Tarragona,
baixes el Miracle,
la Rebassada,
vas al Fortí de la Reina,
participes al Castell de Focs
a l'estiu,
és a dir,
que hi ha...
És aquella mena
de crear situacions de ficció
sobre escenaris reals,
no, Margarida?
I sobre situacions reals
que, com ara dèiem,
doncs,
també molt relacionades
amb l'actualitat,
ja no només mediàtica,
sinó amb l'actualitat mundial.
Suposo que això també
obliga,
en aquest cas,
a l'escriptora
a estar molt pendent
del que passa,
no?
Molt...
O no?
Sí, sí, sí,
realment,
i a més a més,
a mesura que anava escrivint
la novel·la,
hi havia tota una sèrie de coses
que anaven sortint
i que surten també
a la novel·la,
per exemple,
a la novel·la,
doncs,
hi ha una gent
que estan mirant
per la tele
el Mundial de Futbol
o l'estan escoltant
per la ràdio
o, en un moment determinat,
doncs,
hi ha un rei que abdica.
Bé,
doncs,
és allò que passa...
Això passava paral·lelament
a l'escriptura
o a la creació
de la novel·la,
no?
Exacte.
I s'anava incorporant.
Exacte.
És a dir,
que és una manera també
d'enriqui
i anar engrandint,
no?,
el contingut de la...
Sí,
perquè vegis
que el món
de la ficció
no és tan lluny
del món
de la realitat,
tot i que allà
tu inventes tot
i que els personatges
són imaginaris,
etcètera,
però, esclar,
és un món...
Sí,
però no és...
potser és un tòpic,
però sí,
és més del que sembla,
la realitat
i la ficció.
Suposo que,
com en qualsevol llibre
de la Margarida Ritzetan,
no deixem de tenir
aquell punt de misteri,
d'intriga,
a banda dels referents,
a l'actualitat
i de les referències,
no?
Evidentment,
la intriga
és el fer el conductor
que agafa el lector
per allò pel coll,
a l'inici de la novel·la
el té enganxat
fins al final,
perquè realment
li fa ballar el cap.
Doncs,
qui hi ha al darrere
de tot això,
no?
Qui hi ha al darrere
d'aquestes morts?
Qui hi ha al darrere
d'aquests negocis?
Qui hi ha al darrere
del conflicte?
I, esclar,
i aquí passen
diversos candidats
a ser els responsables
i els culpables
i fins a les últimes pàgines
doncs realment no ho saps,
perquè, esclar,
en això consisteix
també
aquesta trama, no?
És una trama
de tenir atrapat
el lector
i no deixar-lo.
No sé, Margarida,
si amb
una mica de complicitat
i si m'ho permets
així en directe
podem explicar
per què Mina Fuster.
Sí.
Perquè m'han explicat
que Mina ve de Jaumina.
Jaumina, sí.
Jaumina Fuster
perquè
el Jaume Fuster
va ser
un dels impulsors
del gènere negre
en català,
en el retorn
a la novel·la
en català,
i va ser el que em va engrescar a mi
a escriure
les meves primeres novel·les negres.
Sense ell,
sense tot el llenguatge
que es va inventar,
sense l'impuls
que va donar
tota una sèrie
d'autors,
per exemple,
Andreu Martín
va escriure en català
perquè ell el va engrescar,
etcètera, etcètera.
és un homenatge.
De la mateixa manera
que hi ha un homenatge
també a l'Olga Txirinax
en aquesta novel·la
perquè l'Olga
em va passar
una sèrie
de papers,
un dossier de premsa
en què s'explicava
un cas
que era
el Lobo Feroz,
un cas que va passar a Madrid,
i on vaig fer
una novel·la
als anys 90
que era
El cau del Llop.
Aleshores,
aquí,
a la mànxinès,
hi ha una botiga
d'antiquari
on,
en un dels subterranis,
l'antiquari
i una escriptora
que es diu Olga Txirinax
estan jugant
en un joc de majognes,
és a dir,
hi ha jocs d'aquest tipus.
És una altra
un altre bullada,
no?,
amb aquestes referències.
De totes maneres,
a la Mina ja l'havíem conegut,
a l'assassinat
de la venedora de cupons,
no?,
exacte.
Allí hi ha,
va ser d'un aixement,
la gestació,
la creació
d'aquesta inspectora
dels Mossos d'Esquadra.
I va ser on
em vaig adonar
que feia tant de temps
que no havia fet novel·la negra
i que en tenia moltes ganes,
no?,
allò era un relat curt
que va ser,
el vaig fer
a partir d'un cas real
en un volum col·lectiu,
13 escriptores
que es diu
Elles també maten,
i allà vaig relatar
una història,
la investigació d'una història
que és una dona
que venia a cupons
de la ONCE
i que la van assassinar,
és un cas real
a partir del qual
jo vaig fer el relat.
Sí, certament,
és veritat.
Sí, sí, sí,
que encara no ha estat resolt,
encara no ha estat jutjat.
Mira, ara ho estava pensant,
estava barrontant
a veure si trobava la solució,
però no,
no es va saber ben bé, no?
No, sí,
és que encara no s'ha fet el judici,
encara no s'ha fet el judici,
però esclar,
jo el relat
ja ho vaig resoldre,
és el que té la ficció.
L'altre dia parlava
amb la comissària
de Mossos d'Esquadra de Valls
que va venir a la presentació,
dic, mira,
jo ja t'he solucionat el cas.
Per cert,
com ho veuen
des de Mossos d'Esquadra?
Perquè sovint
això passava
amb les sèries de televisió,
per exemple,
que a vegades els policies
o els Mossos d'Esquadra
diuen
és que això que surt aquí,
no, no,
això no s'assembla
al que nosaltres fem,
no s'assembla a la realitat.
Però clar,
aquí sí que evidentment
hi ha una documentació
i una feina al darrere,
no?
I un contacte
amb els Mossos d'Esquadra,
suposo.
Sí, sobretot
perquè no diguis disbarats,
no?
Això em refereix.
Clar,
i que tampoc no els pintis
allò ni més bons
ni més dolents del que són,
no?
Perquè allà hi ha de tot.
I per tant,
es tracta de no dir disbarats,
que els procediments
siguin els que segueixen
i que doncs realment
la investigació
es porti a terme
de la mateixa manera
que ho fan,
no?
De vegades dius
fa sortir el comissari
i els Mossos d'Esquadra.
Escolta,
el comissari i els Mossos d'Esquadra
mai no va per les cases
allò buscant
prentes dactil·lars
de ningú, no?
Llavors coses d'aquestes.
Però en fi,
en la documentació
però alguna cosa hi és.
Sol passar també
que aquest tipus
de personatges
com pugui ser la Mina
es converteixin
en parts
d'una mena de sèrie,
de nissaga,
de més capítols,
no?
Sí,
la Mina Fuster
tindrà més corda
entre altres coses
perquè és un personatge
complex i dents
i no s'ha acabat
d'explicar
tot el que porta dintre,
no?
Vol més canya,
vol més pàgines,
vol més històries
i sortirà.
Té una mare
que viu a Cambrils,
té tota una sèrie
de col·laboradors,
té un sergent
que també vol
més vida,
és a dir que sí.
Potser a nivell
de l'estat
o fins i tot
d'altres països
sí que tenim sèries
així de referència
on hi ha un clar
protagonista
amb novel·la negra,
però potser
en català
no passa tant.
No hi és tant,
no,
pràcticament no hi és.
Hi ha algun cas,
hi ha algunes sèries
però no és
i amb protagonista
femenina
no hi és,
no?
Per això que diu,
bé,
la Mina Fuster
doncs on plou
un lloc
a la novel·la negra
catalana
i estic encantadíssima
que sigui així.
Trobem cadàvers,
trobem bolics,
trobem enamoraments,
també,
no?
Secrets,
algun,
doncs això,
una mica de sang i fetge,
no?
Sí,
sí,
hi ha música també,
perquè hi ha tot aquest fons
de,
en el plan dels 27,
la Mina Fuster
porta de to,
del mòbil,
una cançó de l'Amy,
Winehouse,
per què?
Per què?
Perquè en el fons
ella té un passat
relacionat
amb un jove roquer,
un d'aquests que
per un excés de vida,
un excés d'alcohol,
de drogues,
d'accés de tot tipus,
doncs peten els 27 anys,
no?
Encoltrant,
vull dir,
hi ha un munt
de roquers
que peten els 27 anys.
Margarida,
també m'agrada molt,
personalment,
si m'ho permets,
que no ets gens
centralista
en aquest sentit,
potser totes aquestes novel·les
sempre passen a Barcelona
o amb una capital així,
no?
Sí,
això passa al camp,
al camp de Tarragona,
és a dir...
Per això,
vull dir que Barcelona
seria aquell escenari
pot ser massa utilitzat,
fins i tot.
Fixa't,
i a més a més
que els personatges,
en lloc d'anar per amunt
en direcció a Barcelona,
van per avall,
perquè van cambrils,
van a Vineròs,
etcètera,
etcètera,
sí,
sí,
són totalment descentralitzats.
I la música,
deies també,
que és molt protagonista,
no?,
en aquest llibre.
Sí,
perquè l'altre dia
el Joan Reig,
que va fer la presentació a Valls,
comentava,
diu,
una de les coses
que em crida atenció
d'aquesta novel·la
és que sents la música,
no?
Els protagonistes,
un personatge entra en un bar
i allà està sonant la música,
no?
Agafa el cotxe,
es posa la ràdio
i allà està sonant música.
És a dir,
que hi ha música
que sona contínuament
en tota la novel·la,
hi ha també
un paisatge sonor
i, esclar,
i no és una música
allò enllaunada antiga,
sinó que és la música
que sona ara,
és la música
absolutament contemporània
i hi ha un moment
que la protagonista
doncs està així
com de mal humor,
engega la ràdio
i sona el happy
del parell Williams
i, esclar,
i això l'anima,
no?
Són músiques
que estan sonant,
vull dir,
que són actuals.
Tenim referències a,
com dèiem,
a Barcelona World,
a l'episodi Castor,
tenim també
aquest exercici
que inclou música,
que inclou figures,
que inclou personatges literaris,
com ara ens deia també,
i també
qüestions relacionades
amb la cultura
i la zona,
evidentment,
les comarques
tarragonides,
la demarcació
i que fins i tot
va més enllà.
Deia la Margarida
que podria continuar,
o ja és una cosa clara,
ja podem dir que sí,
que hi haurà a continuació,
que podrem veure
la Mina Fuster
en altres llibres.
Sí,
hi haurà més Mina Fuster,
hi haurà uns quants,
com a mínim,
una altra
i, en principi,
amb l'editorial
hem pactat
que almenys quatre llibres
farem de la Mina Fuster.
Ara,
si se m'atreveix
i no me'n surto,
això ja és una altra història,
però la intenció hi és.
I,
entre un llibre i altre,
podríem retornar
amb algun dels gèneres,
com, per exemple,
era el bandolet
l'any passat?
O això no es pensa?
Surt i llisca,
com deia al principi.
A veure,
jo no,
com que no tinc obligació
de seguir un calendari,
doncs,
segurament,
la novel·la negra
és, per mi,
un exercici lúdic
extraordinari.
Em desfoga molt
en lloc d'anar matant
la gent
per la vida quotidiana,
doncs,
tu els mates al llibre
i quedes com a molt més descansat,
no?
Sí.
És un exercici lúdic.
Entremig,
segurament,
m'aniran sortint altres coses,
perquè no només...
És com si llegeixes,
t'agrada molt la novel·la negra,
però de tant en tant
també llegeixes altres coses.
Clar,
t'has de descongestionar una mica,
no?
Sí,
amb l'escriptura també passa,
a mi m'agrada
tocar diverses tecles.
Doncs veurem
què li diu aquesta veueta
que tots tenim,
no?
I que la Mina Fuster
també ens en parla
amb aquest llibre.
Té una veueta,
sí,
té una veu interior
que li diu,
de vegades li diu
tros de quan
i amb carallot,
mira que t'estàs equivocant
i ho saps.
Sí, sí.
Molt bé.
Doncs aquesta és la proposta
que ens fa la Margarida
llibre,
la manxinès que,
vaja,
no,
n'hem desvetllat
hi alguna cosa,
Margarida,
però en deixem moltes per dir.
Sí,
no,
és que no es pot explicar
l'argument.
Evidentment,
que la gent agafi el llibre
i si el cruispeixi,
doncs no,
perquè de moment
jo les crítiques
que he llegit
diuen que,
doncs això,
que enganxa,
que està...
Enganxa,
sí.
M'ho estan dient
i jo sé,
sóc feliç cadascun
que allò
que m'envia un tuit
o penja allò
una nota al Facebook
dient que s'ho està passant bé,
enganxada a la manxinès,
diu,
un deia aquest cap de setmana,
deia,
oblidant la Renfe,
diu,
perquè,
oblidant els retards
de la Renfe
per sort de la manxinès,
no?
Mira,
fantàstic.
És un altre també
de les utilitats.
Jesús,
ens portes una recomanació
també que ens servirà
per tancar aquest espai
lletres d'avui.
Sí.
Canviarem d'àmbit,
no?
Sí,
sí,
canviem.
Passem del món trepidant
actual
de la Margarida Litzeta
al món
més pausat,
però també
d'una gran profunditat
del Salvador Espriu
i el Salvador Espriu
és el motiu
pel qual Joan Cavallé
escriu
una petita obra de teatre
que es diu
Petit retaule
de la caritat,
la mort i la llàstima.
M'ho he de llegir
perquè no vull perdre
ni una sola lletra.
Bé,
fixeu-vos
que aquest
obra de teatre
breu
la trobem dins
d'Espriu
per 12,
dramatúrgies
curtes
per a joves.
Això es va fer
l'any 13,
el 1913,
commemorant
el centenari
del naixement
de l'Espriu
i van fer
una crida
des de l'Institut
del Teatre
a diferents dramaturs
perquè escrivissin
obres breus
relacionades
amb l'Espriu
que es poguessin
llegir
en l'àmbit
dels instituts
de la secundària
perquè els alumnes
tinguessin
uns referents,
uns motius
i fins i tot
poguessin llegir
obres de teatre
i representar-les
en el cas
que convingués.
El Joan Cavallé
no cal que el presentem,
el coneixem
com a dramaturg
sobretot,
novel·lista
i estudiós
de diversos àmbits
de les humanitats.
Presenta
aquesta peça breu
en homenatge
de Salvador Espriu
tal com acabo
de comentar
i agafa
diferents elements
del món
espriuà
i els sintetitza
en aquest petit
retaule
de la caritat,
la mort
i la llàstima.
De l'arbre
de l'Espriu
encull
uns quants fruits,
una mica
de tereseta
que baixava
les escales.
És a dir,
és aquest
el referent
que és la històrica
assassinera
d'uns nens
que juguen
al carrer,
jocs de carrer,
llavors aquests nens
es van fent grans
i la vida
d'aquests nens
van prenent
vies diferents
fins que hi ha
la rica
de la casa
que al final
surt de l'església
de Sinera
dins de la caixa.
Mentrestant
s'explica
tota la història.
Doncs el Joan
agafa aquest referent
i munta
aquesta obra
de teatre.
Joan també
situa l'obra
en un poble
i aquí hi ha
la cosa
de collita pròpia
que a mi personalment
em recorda
el Cuvé.
El Joan Caballé
i jo som del Cuvé.
Hi ha petits indicis
que m'hi fan pensar
el nom
d'alguns llocs
concrets,
el nom
d'alguna persona,
cançons de joc
de carrer
que jo recordo
quan hi jugàvem
i ens amagàvem
pels cantons
de la vila,
l'aparició
del Nunci,
la Gusil...
I que suposa
que no deu ser Casua,
que deu ser...
Evidentment deu ser...
Però jo després
un dia vaig parlar
amb ell
perquè amb Joan
hi ha bastant
de contacte
i em diu
no,
quan jo vaig escriure
això
jo no pensava
en el Cuvé.
Però fixa en ti
que llavors
el lector
també fa
la petita
aportació creativa,
és a dir,
el lector també
fa la seva composició.
aquests elements
que vaig dir,
mira,
això és el Cuvé
a algun poble
de l'Alcamp.
Això és el que jo vaig pensar.
Però que potser
un altre lector
li recordarà
un altre poble,
un altre ingrés
o una altra situació.
Però esclar,
això,
aquest pensament meu
no deixa de ser
una gosadia
perquè els lectors
fem aquesta obra de creació
i els autors
moltes vegades
ni pensen en això,
sinó que van
per una altra intenció.
Un altre element
que Joan agafa
de l'Espriu
són els titelles,
que per exemple
surten
a primera història
d'Esther
i també el situa
al sec en l'obra
de l'Espriu
és la persona
que no hi veu físicament
però és el que mou
els fils de la història,
que és com
és l'Altíssim,
un personatge
de primera història
d'Esther
o Salom,
etcètera,
etcètera,
dins del món
complex
i profund
de sob a d'Espriu.
Aleshores,
hi ha un espai també
que són les escales
que condueixen
a l'església,
a la porta de l'església,
també que coincideix
en els dos contes,
en els dos històries.
En el petit retaule
hi ha dues accions simultànies.
per una banda
els jocs de carrer
dels xiquets
i per l'altre
un enterrament
que ha mort un personatge
d'aquests xiquets
que jugaven
i es veu que s'ha mort
perquè s'ha begut
aigua ras
perquè tenia el cervell
girat per un noi.
Tot això ja és
aportacions del Joan.
I el sec,
com comentava abans,
que es diu Miralles,
que presencia
les dues accions,
és a dir,
el joc dels xiquets,
els jocs de carrer
i l'enterrament.
I fa la interpretació
dels dos fets.
El sec Miralles diu,
literalment,
com un joc,
la vida i la mort.
La vida,
el joc,
la mort,
l'enterrament,
la rialla i la dalla.
D'això es tracta
i de res més.
Miro el temps que passa
i no em moc
del lloc on soc.
De vegades
sento olor de cendra.
En el joc de carrer
hi ha un personatge
que és la Pepita Llong
que para,
para en el joc
d'amagàs.
Els altres xiquets
sembla que han anat
més lluny
del terreny marcat
per jugar.
Han anat
a l'altra banda,
diu Joan.
Sembla que metafòricament
es refereix
a l'altre món.
Al món de la mort,
la Pepita
se sent sola.
És a dir,
d'un joc
que sembla
transcendent,
aparentment,
es fa una metàfora
del que és
la mort.
Després també hi ha
uns sexs
que s'esbatussen,
això també està agafat
de l'Espriu,
que sembla que sigui
una imatge
de la gent
d'aquest país
que en comptes
d'estar units
en la desgràcia
encara s'escometen
entre ells,
perquè l'Espriu,
tot i el seu món mític
que pot semblar
una mica llunyat
de la realitat,
el que estava afinent
és retratar
el nostre país.
Estava retratant
Cinera,
estava retratant
Lavínia,
estava retratant
el Faranja,
la pell safarat,
etcètera.
Al final,
hi ha un d'aquests
xiquets
que jugaven
que s'ha convertit
en senyora,
una noia
i al final
mor
i també assisteixen
a la mort
d'aquest personatge.
És a dir,
hi ha una relació
entre el joc d'infants
i la mort.
I el sec Miralles
és el que interpreta
tot aquest món
i és el que veu
amb més claredat.
Diu,
tota la vida
és un teatre,
això és el que diu ell.
És a dir,
comencem amb els jocs d'infants
i acabem amb la mort.
Des del naixement
fins a la mort.
Explica com moren
els xiquets
que jugaven a fer-hi amagar
i que ja s'han fet grans.
És a dir,
una mica
és aquest món
que ens presenta
el Joan
agafat d'una obra
de l'Espriu.
Déu-n'hi-do,
quina anàlisi
de l'obra
de l'Espriu
amb aquest
tocs de realitat
i sobretot
seguint
aquest fil
que ens parla
dels jocs
d'infants
relacionats
amb la mort.
És la recomanació
que avui
ens porta
el Jesús Figueres
com sempre
que ens serveix
per tancar
l'espai
Lletres.
Margarida Ritzeta
moltíssimes gràcies
per acompanyar-nos
un cop més.
Jesús,
fins a propera.
Gràcies.
Moltes gràcies.
Bon dia.