És l'aventura de la vida.
Viu l'aventura de la vida.
Tot ho vols saber, junts en aquesta aventura.
Quin amic! Tots inventarem més motius per poder gaudir de la vida.
Us explicarem mil històries per poder ser.
Què tal? Molt bon dia. L'aventura de la vida, l'aventura de conversar.
Avui farem l'acuenda de la temporada d'aquest espai de ràdio, de participació,
per la qual han passat moltíssimes escoles.
Ara en parlarem, perquè s'acompanya, com sempre, des de l'àrea de prevenció.
que és un espai que fem amb la Fundació Catalana per l'Esplai,
i també l'àrea de prevenció de l'Ajuntament,
i tenim aquí a la Marisa Cerrillo, que també s'ha acompanyat durant tot aquest temps.
La Marisa Cerrillo, que farà una mica de balanç,
perquè estem esperant que arribin alguns avis,
que han de vindre també avis per aquí,
però mentrestant anem saludant la Marisa.
Marisa, què tal? Bon dia.
Hola, bon dia.
Deixem d'entrada que estem avui a l'escola Ponent,
estem al barri de Camp Clar.
És l'obra del pati, suposo que els soñins ho poden escoltar de fons, no?
I farem la covenda. Jo em preguntava,
quants s'haurien passat per aquí,
amb les temporades que portem fent l'aventura de conversar, no?
Doncs passen una mitjana d'uns 200 nens i nenes,
del gener al juny, a cada temporada.
Per tant, portem 11 anys,
més de 2.500, gairebé 3.000 nens,
s'han passat per l'emissora de Tarragona Ràdio.
A més a més és molt bonic,
perquè també te podíem fer pràcticament una radiografia geogràfica de la ciutat,
i en trobaríem de tots els cantons, eh?
De tots els centres, no?, que s'han anat involucrant.
Sí, sí, estem contents,
perquè hi ha escoles de totes les zones de la ciutat,
dels diferents barris, de la zona centre,
i veiem que és una bona participació,
perquè hi ha una bona representació d'escoles del municipi.
La idea d'aquest espai és que ells,
com els que avui estan aquí amb nosaltres,
a més a més avui,
amb la particularitat que tenim alumnes i avis i àvies,
han interactuat i els faran preguntes als nens, als seus avis,
faran de periodistes,
vull dir que a mi aquest micròfon m'ho prendran de seguida
i podran ser ells els autèntics protagonistes.
et deia la particularitat que ells han treballat a classe
durant tot el curs, un tema, una temàtica, no?
Avui, per exemple, sentir-se membre d'una família,
ho treballen a classe, ho treballen a casa
i després ho transmeten per als micròfons de la ràdio.
Sí, sí, dins del programa L'Aventura de la Vida,
que és un programa de promoció d'habits saludables,
i es té en compte també,
no només la salut física, sinó també l'emocional,
dins d'aquesta salut emocional,
podríem dir que està aquest tema de sentir-se part d'una família.
És molt important que un se senti un membre important
dins de la família,
i en aquest cas s'ha implicat a la família,
no només els pares, sinó els avis,
que avui venen a acompanyar els seus nets i netes,
i de fet els nois i noies de tercer de l'escola ponent
faran de periodistes,
o sigui que Josep, gairebé,
tinguis cuidado perquè et treuran el puesto de feina,
i faran preguntes als avis sobre què els agradava de petits,
què volien ser,
què els divertia,
quines coses els agraden,
i és una manera d'implicar també la família
en aquest projecte de promoció de la salut
en un sentit ambli,
que és l'aventura de la vida.
Hi ha, per cert, aquí uns avis i unes àvies estupendos,
jo no sé quina ha d'on tenir,
però, vaja,
els anys que tens segur que no els aparenten ni de bon tros.
Doncs no, no, són molt aixerits i aixerides,
i espero que tots els podeu sentir,
podeu gaudir de les seves experiències.
Hola, som l'escola Ponent,
som el curs de 3B.
Els avis són...
Perdona, perdona, Marwan.
Marwan, espera, espera, espera,
que tu ja dispares directament.
És la veu del Marwan que és qui començarà,
qui ens presentarà aquest espai d'avui,
de l'aventura de conversar.
Ho recordem que estem a l'escola de Camp Clar,
estem, de fet, a l'escola de Ponent, situada a Camp Clar,
i avui fem un programa molt especial,
perquè ells, els alumnes que ens acompanyen,
que som moltíssims,
i, per tant, tindrem que anar per feina,
doncs hem treballat també a classe,
matèries, com és habitual en aquesta aventura de conversar,
i el que hem preparat és com, per exemple,
sentir-se membre d'una família.
Per això avui hem volgut tenir també en aquest espai,
que serà el de Cluenda,
d'aquesta aventura de conversar,
les famílies,
moltes avis i àvies estupendos que estan aquí amb nosaltres.
No els hi preguntaré,
però no aparenten els anys que tenen, segur,
perquè estan estupendos i estupendes.
Avis i àvies, què tal?
Molt bon dia, com esteu?
Hola!
I a la família!
I a la família!
Doncs a seguida parlem amb ells,
però no nosaltres,
seran ells mateixos els alumnes
que els faran preguntes
amb els seus propis avis,
per tant, els preguntaran coses
que potser els hi han preguntat a casa,
però potser altres que no els hi han preguntat mai
i que avui hauran de respondre.
Ara sí,
el Marwan ens fa donar-nos la tret de sortida
i ens presenta on som,
qui som,
què fem
i cap on anem.
Marwan Móndier, com vulguis, endavant.
Hola, em dic Marwan
i som de l'Escola Ponent,
el curs 3B.
Els avis són de les coses més importants del món.
Sense avis nosaltres no existiríem.
Tots tenim avis,
però no tots tenim els avis al nostre costat.
Jo els tinc a Marroc.
N'hi ha que els tenen molt lluny
i els veiem molt poc.
Algèria, Andalusia, França, Itàlia,
Nigèria, Marroc, Nord-Amèrica,
però hi ha companys i companyes
que els tenen a prop
i els veuen sovint.
Avui parlarem amb ells
i els donarem les gràcies
per com són,
amables, generosos
i amb molta paciència
i els coneixerem una mica millor.
Gràcies a avis i avis.
Doncs un fort apel·lament pel Marwan.
No li fem un fort apel·lament.
Vinga, som-hi.
Imagineu-vos la sort que teniu
de tenir els avis aquí al costat.
Imagineu-vos la sort que teniu.
Com ens deia ell,
hi ha infants que no poden tenir els avis
perquè estén en lluny geogràficament,
perquè potser a vegades no hi són.
Doncs això,
teniu una gran sort
de poder comptar amb els vostres avis
i l'experiència seva,
l'experiència de tota una vida
que us poden explicar cada dia,
en el dia a dia.
Anirem parlant com dèiem amb avis
i comencem per la Carla i la Sandra.
Elles, a més a més,
són dues germanes bessones.
són com pràcticament dues gotes d'aigua
i estan elles també acompanyades del seu avi,
l'avi Juanma,
que està aquí amb nosaltres
i que ara li faran preguntes
i ell, home,
les haurà de respondre,
que és del que es tracta.
Juanma, què tal? Bon dia.
Hola, bon dia.
Escolta'm, tu les veus diferents?
Suposo que sí, no?
Jo les veig iguals.
Jo les conozco bastant bé
a cada una.
Són diferents.
Són diferents.
Quan hi ha bessons
sempre diuen que hi ha un
que és més bitxo que l'altre, no?
Elles són buenas, las dos.
A mi diuen que no,
perquè ja m'ensenyaven alguna.
No, les dues són bones,
oi que sí?
No, les dues són buenas.
Les dues són muy buenas.
Bueno, Juanma,
estàs preparat per les preguntes?
Bueno, nunca se está preparado,
pero bueno,
vamos a intentarlo.
Doncs vinga,
Carla, Sandra,
quan vulgueu.
Qui comença?
La Carla?
Doncs vinga, Carla,
endavant.
Bon dia.
Som la Carla i la Sandra.
Som bessones i 18 anys.
Us presentem el nostre avi.
El nostre avi es diu Juanma.
Té 57 anys,
va néixer a Huelva
i té dos germans.
Va néixer a l'escola als 18 anys.
Va conèixer l'avi l'any 1973
i es va cansar amb ell
a l'any
19...
al Campillo.
Van venir a Tarragona
a l'any
1985
per
a treballar de funcionari.
Ja està, molt bé.
Doncs s'han fet la presentació
de l'avi.
Un fort apodiment
per elles també,
per les bessones.
A més, em fa gràcia
per assegureixen l'un a l'altre.
Deuen tenir bona sintonia.
Ara anem a l'altre
que ens presentaran
l'avi Mari Carmen
i a la presentació
la fa la Júlia.
Anem a veure la Júlia
que ens presentarà la seva àvia
la Mari Carmen
que el tenim per aquí.
La Mari Carmen,
a veure on està.
Hola, Mari Carmen, bon dia.
Bon dia.
Soc la Júlia Sastre Hernández.
Tinc 8 anys
i soc la neta
de la Mari Carmen.
La meva àvia Carmen
va néixer a Perafor
fa 55 anys.
Va venir a viure
a Tarragona
l'any 2001
per a treballar
i té quatre germanes
i ella cinc.
Es va casar
amb el meu avi
l'Anton Sastre
el 1980.
El va conèixer
quan va anar
al seu pobre Perafor
a Recollipa
i en una festa major
es va fer nubis.
Han tingut dos fills.
va deixar l'escola
als 16 anys
va anar
a estudiar
estetiscentes
a les Pallargues.
Gràcies per venir, àvia.
Doncs un fort aportiment
també per la Mari Carmen.
Escolta, Mari Carmen,
a Perafor
hi ha molt bones coques,
no?
Sí, però
ara no és el mateix
que abans.
Ja no sé el que era.
Perquè jo
des de petitón
he menjat coques
molt bones,
però ara no és el mateix.
Però hi ha unes de xocolata
que són molt bones,
a banda també
de la coca de recapte,
no?
Sí, vale,
però canvia molt, eh?
Acostumada a les d'abans
a les d'ara.
Ai, ai,
doncs vinga,
la coca de Perafor
i regalem també
doncs això,
el territori,
però recordeu abans
eren més bones, eh?
Que ens ho diu la Mari Carmen.
Eren més bones abans.
Estàs preparada, Mari Carmen,
que et faran preguntes ara, eh?
D'aquí una estona?
No hi ha cap problema.
Doncs vinga, endavant.
La Mari Carmen,
l'àvia de la Júlia
i ara l'Elsa
ens presenta l'avís Joaquim
i a l'àvia Mari Carmen també.
Per tant,
anem a tindre
una altra Mari Carmen.
Com vulguis, endavant.
Hola,
em dic el Saïtín,
vuit anys.
Us presento
als meus avis.
L'àvia es diu Joaquim
i té 69 anys.
L'àvia es diu
Maria del Carmen
i té 68.
Són els pares
de la meva mare.
El Joaquim
va néixer a Cretes Teruel
i va venir a Tarragona
per seguir estudiant.
Va conèixer la meva àvia,
Maria del Carmen
a la Rambla de Tarragona.
i es van casar
a la Iglesia de Torrefort
l'any 1970.
Tenen tres fills
que viuen a Tarragona.
Quan van sortir del col·legi
es van posar a treballar.
A treballar l'avi
als 17
a una fusteria
i l'àvia
als 15
fent bobines de cotxe.
Doncs vinc
un fort aviat també
per aquests avis.
Mari Carme
Joaquim,
jo em sembla que ara
heu fet recordar
a molts oients
a Tarragona Ràdio
aquell temps
en què es festejava
la Rambla.
Perquè això em sembla
que s'ha perdut bastant.
Però abans...
Ara ja no.
I es festejava
a més a més
amb uns altres ulls
que miraven des de prop.
Sí, et vigilaven.
Els respectius pares
de cada banda
que vigilaven de prop
a veure què passava.
I tant, la carabina.
Exacte, la carabina.
Era temps d'anar al cinema
també, no?
Una mica...
En fi, el cinema...
El Metropol,
el Tarragona,
el cinema...
I deixaven anar sols
al cinema
quan festejava o no?
Sí, nosaltres ja sí.
El ball no,
però el cine sí.
És que el ball, clar,
el ball és més íntim,
ja s'acosten la...
Escolta'm,
i el teu home
que ha fet de fuster
potser ens pot recordar
la figura d'abans
de l'aprenent d'un ofici,
no?
Que abans...
Sí, sí.
Que sí, abans s'aprenia l'ofici.
Era l'escola del treball,
o sigui,
que abans era l'escola del treball,
que feien FP,
doncs,
i, o sigui,
va ser allí
allà un va a estudiar,
doncs.
Ara avui dia
no hi ha ningú
que vulgui fer d'aprenent,
eh?
Avui dia costa molt
trobar gent jove
que vulgui fer d'aprenent
i aprendre un ofici,
costa moltíssim.
És...
Ha canviat molt,
o sigui, clar,
llavors estava enfocat
de cara
a anar aprenent
mica en mica
i posar-s'hi
i ara,
com que ha evolucionat tot,
ara tot són estudis grans
i poca cosa més,
no?
Bueno, Joaquim,
ara us farem preguntes,
però ara que no ens escolta ningú,
la carabina que teníeu
quan festejàveu,
estava molt lluny
o la teníeu a prop,
la carabina que aguitava?
no, no estava gaire...
no estava gaire a prop,
dintre del que hi havia,
hi havia llibertat, sí.
Doncs vinga,
seguim,
gràcies Elsa,
que ens ha presentat els seus avis.
Anem ara al Gabriel.
el Gabriel ens presentarà
l'àvia Mariluz
i l'àvia Loli.
Gabriel, com vulguis, endavant.
Jo em dic Gabriel Luz
i els últims 8 anys.
La meva àvia es diu Mariluz,
és la mare de la meva mare.
Va néixer a Ortigosa de Cameros,
la Rioja,
té un germà,
va a l'escola a 16 anys.
El seu primer treball
va ser a Barcelona,
a la Seat.
Allí va conèixer l'avi Pepe
i es van caçar fa 44 anys.
Han tingut 3 fills.
La meva àvia,
Loli,
té 70 anys.
Va néixer a les penyes
de Sant Pedro,
al Bafete.
Va venir a Tarragona
l'any 1965
amb els seus pares i germans.
El seu primer treball
va ser a la fàbrica
de baix,
on va conèixer
el meu avi Miguel
i es van caçar
l'any 1975.
han tingut 3 fills.
Doncs ben comforte l'aliment
també per ell
i per el Gabriel,
per l'àvia Mariluz
i l'àvia Loli.
Escolteu-me,
era molt habitual
això de conèixer algú
a la feina
i casar-te,
a Loli.
Això era molt habitual
conèixer un company de feina
i acabar-te casant amb ell?
o no?
No, no molt,
no molt,
però
ens conèixer
en la fàbrica.
El vino con su familia
d'Ecija de Sevilla
i jo con la mía
de la España de San Pedro
de Albacete
i ens conèixer
en Valls
en la fàbrica,
en la May.
I va sorgir, no?
Va sorgir la...
Sí,
ell estava
en el taller
de mecànica
i jo estava
encableados
haciendo
instalaciones
para los coches.
I quan els vèieu
a l'hora d'esmorzar
com ho fèieu?
No sé,
él se hizo amigo
de uno de mis hermanos
y entonces
así ya hubo
más relación.
Doncs sí,
sí,
ara et faran
preguntes també a Loli,
et faran preguntes
al Gabriel.
Això per cert,
el Gabriel
qui ho ha escrit?
Ho has escrit tu,
amb els papes,
amb els avis,
com ho has escrit?
La Delina.
La Delina us ha ajudat,
eh?
La Delina,
aquesta professor,
us ha ajudat
a buscar la història,
a preguntar
és a dir,
que ja heu fet
una primera tongada
de preguntes
als avis,
no?
Per fer una mica
la biografia.
Jo us diré una cosa.
Primer vam preguntar
i després
amb la informació
que vam fer
ella va escriure això.
Ara seguim,
eh?
Ara seguim
amb la Valeria.
Per bon,
jo us vull fer una pregunta
a vosaltres,
als alumnes.
Creieu que n'hi hauria
per escriure un llibre
de cadascun dels vostres avis?
Sí.
Sí?
I que sí?
Sí.
I que sí que n'hi hauria
per escriure un llibre?
Sí.
que sí?
Després en parlarem,
d'això en parlarem
perquè a vegades
hi ha moltes històries
anònimes
que no són conegudes,
que no són famosos,
que no surten ni per la tele
ni per la ràdio,
però que n'hi ha per escriure un llibre.
Un llibre i una enciclopèdia,
a vegades,
podríem escriure si expliquessin moltes coses
que hem viscut
i que cadascú se'l sap
i que costa molt arribar fins aquí.
Això també és veritat.
Vinga, seguim.
Anem amb la Valeria.
On està la Valeria?
Valeria,
doncs vinga,
ara tu ens presentaràs a la teva àvia,
la Matilde,
que la tens al costat estupenda
i que ve el que li preguntarem també.
Quan vulguis, endavant.
Hola,
soc la Valeria Martínez Morillet,
tinc 8 anys.
La meva àvia es diu Matilde
i té 70 anys.
Va néixer al Muñécar
i va venir a Tarragona
fa 24 anys per feina.
Es va casar amb el meu avi José Lluís
al Muñécar.
Va deixar la escola als 14 anys.
Ha tingut dos fills
i és la mare del meu pare.
Doncs vinga,
un fort apel·lament també per ella,
per la Valeria.
Matilde,
el Muñécar està molt llarga, no?
Sí, però és molt bonita.
Per això està allà baix de tot,
a l'altra punta.
Home, teniu 7 o 8 hores llargues
per arribar al Muñécar?
8, 7 o 8 hores.
Depèn de les parades que haga,
també, és clar.
I la velocitat que lleve el cotxe.
Allí m'han dit que hi ha una porça molt bonica,
una setmana santa molt bonica.
que teniu al Muñécar.
Preciosa, preciosa.
Preciosa la Paz,
hace muchos años que la semana santa no la he visto yo allí.
Porque no voy en ese tiempo,
no voy.
Cuando voy en verano.
Doncs també està bé,
perquè hi ha un costum molt arrelat a Andalusia,
que és sortir al carrer,
veure l'ambient,
passejar,
anar a fer tapas,
anar a fer la ronda.
Aquello para unas vacaciones es precioso.
Después de Tarragona,
al Muñécar.
Dona això,
Tarragona i després el Muñécar.
Ara i també Alicante.
Tarragona la pongo delante.
També Alicante i altres.
Ella de La Rioja.
De La Rioja.
Doncs mira,
ara anirem cap a La Rioja també,
perquè de fet,
anem al següent,
que és del John,
i el John ens parlarà de l'àvia Lourdes.
A veure,
on tenim el John?
Què tal, John?
Soc el John.
La meva àvia es diu Lourdes.
Es va a néixer a Tarragona
i no s'ha mogut d'aquí.
És la mare de la meva mare.
Es va a casar amb el meu àvia Carlos
l'any 1975.
Han tingut dos fills.
El seu primer treball
va ser en una perruqueria.
Doncs molt bé.
On tenim l'àvia?
Aquí la tenim.
Bon dia.
Tot el que ha dit és veritat, no?
Molt bé, molt bé.
L'ha dit molt bé tot.
I això de la perruqueria,
què tal?
No, era una perruqueria,
era una perfumeria.
Perfumeria?
Sí.
La perfumeria Tous
de carrer Manorlanda.
Home, és mítica aquesta, no?
És una perfumeria mítica.
Tenia jo 14 anys,
vaig sortir del col·legi
i jo volia treballar,
el pare meu no volia,
però jo terca que terca
volia treballar en una perfumeria.
I allí vaig conèixer
el que és avui el meu marit.
El pare,
bueno, l'avi del John.
Quina colònia et vas posar
per conèixer el marit?
No.
No, va ser escombrant el carrer
i neteixant vidres.
Ja ho veus, ja ho veus.
I va passar per allà, no?
I va passar per allí,
que vivia al costat
de Ràdio Tarragona.
Ah, sí, sí.
Vivia al número 23
del carrer Manorlanda
i jo el vaig veure
i pum,
va ser un flechado.
Això, però primer
deuria sentir la flaire
dels perfums, no?
Sí, sí.
I deuria guaitar cap allà.
I entrava a comprar
cotxilles de feitar,
colònia, tot.
Tot el dia el teniu allà.
I jo tot el dia
neteixant vidres,
que té vidres
i escombrant el carrer
per veure'l.
Ja ho veieu, eh?
I ahir que no marxava
anava aigua calenta, no?
No, no, no.
Passava, puxava, puxava,
i jo neteixant
i vinga, escombrant,
vinga, escombrant.
Era el lloc més net
que tenia
el carrer Manorlanda.
Doncs ara ja sabeu
per què aquella
perdó lluïa tant, eh?
Sí.
Ja ho sabeu,
ara ja ho sabeu per què.
La part més neta
que hi havia
el carrer Manorlanda.
Anem amb la Cristina.
Ella ens parla
de l'àvia Juanita.
A veure, Cristina,
la tenim per allà baix.
A veure,
ja somrient la Cristina.
Ui, s'assemblou molt
a més a més, eh?
Em dic Cristina Vargas Díaz
i us presento
la meva àvia.
La meva àvia es diu Juanita,
té 74 anys.
Va néixer a Madrid.
Té dos germans.
Va deixar d'anar a l'escola
als 13 anys
i la seva primera feina
va ser modista.
Va conèixer el meu avi Valentina,
a una de les verbenes de Madrid
i es va casar amb ell
el 27 de desembre del 1963.
Han tingut sis fills.
Vols fer un aplaudiment
també per ella,
per la Cristina.
Juanita, què tal?
Bé, molt bé.
Els xotis, què tal?
Si te l'han bé o no?
Sí.
Bé, regular.
Com la ves a ella?
Com la ves a tu nieta?
Molt bé, molt bé.
Estupenda.
És una nieta molt boníssima
per a mi.
Mis nietos
és de la millor que m'he passat.
I a Madrid
vas a menudo?
Béves, vas, vienes?
No, no vamos mucho.
Perquè mi maria
està un poc malal
i no vamos mucho.
Bueno.
Però, bueno,
molt bé.
Madrid al cielo,
ja saber.
Fue la verbena de la paloma
i molt castig.
Sí, sí,
no fa dies
que va a fer la verbena
de la paloma.
Bueno,
San Isidro ha sigut.
San Isidro.
San Isidro.
San Isidro una cosa
y la paloma es otra.
Oye,
tienes movimiento
como de madrileña,
eh, veo,
¿no?
Hombre,
claro,
es que eso no se va,
aunque estés muchos años
por ahí fuera,
no se va.
Yo creo que si ahora
pusésseme un chotis,
ahora se carguería la Juanita.
Hombre,
yo bailar me encanta.
Lo veus?
chotis es difícil,
no es tan fácil bailar.
Oye,
¿y tu nieta lo ha heredado esto o no?
Pues,
¿el qué,
el bailar?
¿Le gusta bailar también?
Sí,
sí,
claro que le gusta bailar.
Bueno,
ahora fará preguntes también.
Vale,
muy bien.
Gràcies,
Juanita.
Seguim,
ens queda el Jordi
i l'àvia Montserrat.
A veure,
on està el Jordi?
Jordi,
bon dia i l'àvia Montserrat
que el tenim per aquí a la cantonada.
A veure,
Jordi,
endavant,
dispara'l.
Sóc el Jordi Moreno,
que al petitit 9 anys
us presento a la meva àvia Montserrat
que ha nascut a Barcelona.
És la mare de la meva mare
i jo me l'estimo un munt.
La meva àvia
es va casar l'any 1969
amb el meu avi Vincenç.
Va tenir 4 fills,
el seu primer treball
va ser de carnesera
i es va jubilar fa 5 anys.
Doncs mira,
fort d'avaluació també per ell,
pel Jordi,
per l'àvia Montserrat.
Montserrat,
què dius?
Molt bé,
bon dia a tothom.
Bon dia,
bon dia.
Bueno,
de Barcelona cap aquí,
cap a tocar ferro,
no?
Sí,
sí,
va ser una casualitat
que vinguessin cap aquí
i tenia una germana
que estava recient operada
de poliomilitis
i el metge va dir
d'anar-me a un lloc
que tinguin plats i muntanya.
Vam fer cap al Catllà,
de Barcelona,
al centre de la Sagrada Família,
al Catllà.
Imagineu-vos a vosaltres
quin canvi.
Però doncs bueno,
ens vam adoptar,
el meu pare va trobar feina aquí
i mira,
i aquí ens vam quedar
i d'aquí no ens hem mogut
i aquí vaig conèixer el meu marit
i tinc quatre fills,
un munt de nets,
bueno,
aquí hi ha tota la família,
aquí estem engrescats,
aquí a Tarragona
i d'aquí hi ha que no ens moguin,
eh?
Barcelona és molt bonic,
però per viure ahir,
no,
per anar-hi a passejar
i fer compres,
res més.
Escolta'm una cosa,
Montserrat,
a tu t'agrada el futbol o no?
M'encanta.
I de quin equip ets?
Home,
això no cal ni preguntar-ho, eh?
Això no cal ni preguntar-ho.
Espera,
que li pregunto al Jordi,
Jordi,
de quin equip ets l'àvia?
L'àvia del Barça.
Deu?
Jo del Barça,
a fer-ri'm,
hasta morir.
Però del Nàstic també no?
També,
però soc més del Barça, eh?
Bueno.
Soc més del Barça,
sí.
Quan juguin junts,
quan puxem la categoria primera,
això mateix,
ja podrem veure partits,
tindràs el cor partit
perquè jugaran plegats
el Nàstic i el Barça, eh?
Ens anirem allí a barallar-nos.
El Jordi i jo,
els dos.
Ara el Jordi també farà preguntes,
el Jordi d'aquí una estoneta.
De fet,
ara entrem ja a nivell de preguntes.
Però jo us vull fer una pregunta a tots,
perquè de fet,
a vegades,
clar,
veig que teniu edats molt variades,
sou joves,
la majoria,
molt joves,
sou molt joves i per tant...
Som de la primera volada encara.
Algú de vosaltres,
recordeu haver anat de viatge de noces a Barcelona,
per exemple?
És a dir,
recordeu el viatge de noces?
Perquè abans es feia això.
Abans,
anava de viatge de noces a Barcelona,
ara, clar,
se'n van al Carip,
se'n van allà a Indonècia,
se'n van...
No, no.
Espera,
digues, digues.
A Sevilla vaig anar jo.
A Sevilla.
A Sevilla, sí.
Perquè feia més calor.
Vaig casar a l'hivern
i vam dir si anem cap a la banda del nord
i que estarem tot el dia,
ja l'anys de fred,
cap a Sevilla,
que feia caloreta.
I allà vam estar molt bé.
Em va agradar amb força.
No hi he tornat més ja, eh?
No hi he tornat més.
He anat a altres llocs,
però a Sevilla no hi he tornat més ja.
No sé si em va agradar força a mi.
Algú se'n va anar a viatjar,
noces a Barcelona?
Jo vaig anar a Barcelona.
La Mari Carme, doncs mira.
Sí, perquè tenia el meu pare
molt malalt d'eusèmia
i llavors no vaig voler marxar
perquè ell havia sortit 15 dies abans
que em casés jo.
Llavors vaig dir,
doncs m'ho vaig a propet,
per 5.000 coses,
passés qualsevol cosa,
doncs està més a prop.
És que, a veure,
jo ho dic perquè, clar,
tenim gent molt jove
i gent també encara jove com vosaltres,
però potser no hi ha qui recorda
que fa uns temps,
no fa bastant temps,
s'havia de fer cua
per recollir una passeta d'oli.
Tu no vas viure encara això, no?
Jo llavors al setembre
me'n vaig anar de viatge
perquè vaig veure
que el meu pare
estava més bé
i al setembre me'n vaig anar
cap a Alicà,
cap a Cartagena,
cap a Enche...
I amb tren, no?
Amb tren va ser?
Amb tren, el viatge?
Amb autobús.
Amb autobús.
A Cartagena
i llavors a Cartagena
vam estar en pensió
d'autocomplerta
perquè ens ho van pagar
uns familiars.
Doncs mira,
és clar,
és que era també una sort
poder fer el viatge
i poder pagar-se el viatge
perquè hi havia altres necessitats
en aquella època.
Parlem de temps difícils.
Camina llum
un mes i mig.
On?
Camina llum.
On para això?
Andalucía.
Ah, vale, perdó.
Camina llum.
Camina llum.
Camina llum, eh?
Andalucía.
En català,
camina llum.
Ah, vale,
a veure,
estic molt estès jo avui.
A veure,
com és camina llum?
Camina,
anda...
Andalucía.
Andalucía.
Camina llum.
Me l'ha posat doblada, eh?
A veure,
que ens falta algú per aquí,
que ens l'havien deixat de...
A veure,
anem a veure què ens explica
la Urquia i la seva àvia,
doncs que també al teu costat
i amb qui també
ens podrà descriure l'Assun.
No es pacuïda,
no pateixi.
Endavant.
Em dic Urquia,
la meva àvia es diu Assun.
Va viure 10 anys a Vitoria.
Té 3 filles,
Sandra, la meva mare,
i Maite i Núria.
Ens cuida el meu germà
i a mi des que érem petits.
Me l'estimo molt.
Un fort aplaudiment també per ella,
per l'Urtia.
Ahí va l'hòstia.
Jo soc de l'Aleti,
no soc del Barça,
perdó.
Mira, hi ha una del Barça,
a veure si tindrà mar aquí
a Vall de Bastons.
Soc de l'Aleti,
però quan estic aquí
vull que gane el Barça,
clar.
Oye,
que bonic que és Vitoria,
no?
Precioso.
Con aquelles avenidas verdes.
He vivido 50 anys allà,
llevamos aquí solo 10,
però molt bé,
molt bé.
Des que eren
les filles petit,
dijimos,
quan ens jubilem,
a Tarragona a viure.
I aquí estem.
¿Y por què Tarragona
i no Barcelona?
Perquè veníem a Cambrí,
a Salou,
perdó.
i per això,
ens va gaire molt.
I, bueno.
Abre el Vasco?
No.
Aquellò és més difícil encara.
És complicat, no?
Català,
doncs,
bueno,
entiendes,
però el Vasco,
nada.
La única que hable vasca
és,
és a la Icastola.
Les altres
foment al Colegió Nacional,
nada.
Nada.
Nacidas en Vitoria,
nada,
no hable en Euskera.
Però molt bé,
estem molt contentos aquí,
i m'encanta Catalunya.
Ja està.
Ja està.
I les nietes?
Oh,
mis nietos
es lo mejor que hay.
Les vingos fort
a venir per ella també.
I anem a les preguntes,
vinga,
atenció a les preguntes.
Això serà com un concurs,
com una marató de preguntes.
I a veure,
que començarem per aquí.
El primer que preguntarà
serà el Marwan.
A veure,
el Marwan,
sí?
Ell pregunta,
qui pregunta?
A veure,
no, no,
la Sandra?
No?
A veure,
anem cap aquí.
A veure,
professora,
digui'm un nom.
El Sandra,
de la Sandra és la que comença,
que és una de les bessones.
I atenció avis,
que us farà una pregunta
per a tots, eh?
Qui vulgui respondre,
farem com a l'escola,
que aixequi la mà,
llavors vindrà al micròfon
i podreu respondre.
I qui sigui més ràpid
té premi, eh?
Vinga,
Sandra,
com vulguis,
endavant.
Com us divertíeu de petits?
Com us divertíeu de petits?
Vinga,
que la Mari Carme
vol respondre,
l'àvia Mari Carme.
De petits,
hem dit, eh?
De petits.
A veure.
Jo fent entremaliades.
Ui,
però molt grosses o no?
Sí,
de tota manera.
Ara pendent exemple,
eh?
Tot això s'ho apuntaran, eh?
No, no,
jo em feia de totes,
totes les que hi havia.
Era la pitjor de tot,
però fort.
Sí?
Però bueno,
és igual,
sempre m'ho deien, eh?
Quan m'ho vaig posar a festejar
amb el meu marit,
m'han dit,
menys normal que se centrarà una mica,
perquè des de molt petitona
ja feia maleses.
I això ho ha heretat ella també o no?
Aquesta no,
però l'Albert sí que ho ha heretat una mica.
I tu ara que en ves que ho fan ells,
què dius?
No pots dir res, clar?
És que el meu fill
t'hi m'ho va agradar
i llavors jo li dic
al meu fill no te queixis
perquè te m'ho havia passat de tu.
Llavors,
doncs bueno.
Molt bé,
vinga,
més respostes,
va.
Què fèieu quan éreu petits?
A veure,
per aquí,
la Doli?
Jo no tenia juguetes.
Espera,
espera,
torna-ho a repetir això,
que ho sentim vells.
Perquè ara tothom té la PC dita,
la PC no sé què,
la PC no sé quantos,
torna-li ben fort.
Jo no tenia juguetes comprados.
Ho heu escoltat,
ni venían los reyes
porque estábamos en un sitio
muy lejos
y los padres
tampoco tenían dinero
para los cumpleaños
comprarnos regalos.
Entonces,
jugábamos con lo que teníamos
en la calle.
Yo sobre todo
me hacía un borreguito
o un gatito
o un perrito
una piña de pino,
le ponía una cuerda
y la llevaba
para todos los sitios conmigo
y era mi gato
o mi perro
o mi ovejita
y con eso me lo pasaba bien
cuando era muy pequeña.
Luego ya de más mayor.
Creo que mi primera muñeca
la tuve cuando tenía
12 o 13 años.
Ho escolteu bé,
això, no?
Ho escolteu bé o no?
Sí, sí.
O sigui que
s'ho pensareu tres vegades
abans de manar
una PC dita nova?
Eh?
¿Eh que sí?
Clar,
és que ara teniu de tot.
És que no sabeu
el que teniu.
Jugábamos a la comba
a las tres enraces,
aquello del suelo dibujado,
¿cómo se llama?
Sí, sí,
a las caselles.
Dibujado en el suelo
con las piedras.
Escucha, Loli,
¿y érais felices?
Sí, mucho, mucho, mucho.
Sí, éramos felices.
Hombre,
también recuerdo cosas
que no eran tan bonitas,
pero la infancia estaba bien
porque estábamos todo el día
en la calle jugando.
Doncs abans es feia molt això
de jugar al carrer, eh?
Sí.
I de compartir també
amb els altres,
jugar tots junts.
Con los otros niños de la aldea
y los hermanos.
A veure,
que li haigut el nom
i a la Mariluz,
a la Maria Mariluz?
Nosotras jugábamos
en la calle también
porque yo era
de un pueblo pequeñito.
¿De qué pueblo?
Portigosa de Cameros
que está
a 50 kilómetros
de Logroño.
y entonces jugábamos
en la calle
a la comba,
tenía,
de juguetes
tampoco tenía,
tenía una muñeca
de cartón
y con esa muñeca
pues le hacía vestiditos.
Yo me acuerdo
que en la boquita
pues le metíamos
la comida
y claro,
al ser de cartón
cada vez se le iba
haciendo la boca
más.
Y a mis nietos
le digo,
yo solo tenía
una muñeca
de cartón
y jugábamos
y éramos felices.
éramos muy felices.
Y luego en la calle
pues jugábamos
a las tabas,
a la comba,
a jugar
con todos los críos
y las niñas
y éramos muy felices.
¿La conservas,
la nina?
¿Ha arribat aquí o no?
No, ya no.
Venga,
ni esa avis a veure.
A la vida
de las bessones,
Juanma,
cuéntanos.
Vale,
yo soy un poquito
más joven que ellas
pero bueno,
no mucho más.
Hombre,
un poquito.
Pero que los juegos
más o menos iguales.
Yo vivía también
en una aldea pequeña
y allí nos conocíamos todos
y estábamos todo el día
en la calle.
Jugábamos a las peonzas,
lo que jugáis ahora,
a las bolas,
a las canicas
que le decíamos nosotros,
o sea que
a las chapas.
Más o menos
los juegos
se pueden ir comparando
que son iguales
con mucho menos medios
porque
eso sí,
no teníamos
nada de juguete,
nada de nada.
Donde yo vivía
pues
en mi infancia
de seis a nueve años
que os puedo contar,
yo no conocía la tele,
ni teléfonos móviles
ni nada,
o sea que...
¿Cochas?
¿Había coches?
Coches no había,
no había,
no había,
donde yo vivía
no había ningún coche.
Conocía un coche
de estos Citroën
antiguos
que salen ahora
en las películas
que me encantan,
del médico
cuando venía,
bueno pues
yo qué sé,
yo creo que lo vi
dos veces
en mi vida,
pero que coches nada,
no había
solamente
pues borricos
y poco más.
Los borricos
que eran los medios
de transporte
para ir de un sitio
a otro
y andando,
nosotros andando
por allí
a todos lados,
a jugar,
al campo,
a esto,
a lo otro,
todo andando,
pero los juegos
yo me recuerdo
mucho ahora
cuando los veo
a jugar
a las peonzas
y digo,
mira yo jugaba
a esto
y a veces
intento de tirarla
y me sale,
algunas veces
me sale.
¿De qué pueblo es?
Bueno,
os puedo orientar
un poco
minas de Río Tinto
de Enhuelva
pues un aldeíta
que había al lado
que se llama
El Pozuelo.
El Pozuelo.
El Pozuelo.
Venga,
más avis,
va,
somme,
a ver,
¿de qué jugávamos
de petits?
Es la pregunta
que os han fet
a Juanita.
Yo más o menos
jugábamos lo mismo,
a la Comba,
al Pilla Pilla,
a la China,
a los alfileres,
eso sí que me acuerdo,
que había unos alfileres
que tenían las cabezas
muy bonitas
y nosotros jugábamos
y teníamos todos
unos acericos
ahí de...
Bueno,
la infancia
era muy bonita
porque veníamos
del colegio,
estábamos deseando
de merendar
e ir a la calle
a jugar,
que allí en Madrid
también había espacios
para jugar
y a los cromos
jugaban los niños,
no jugaba a los cromos,
pero bueno,
más o menos...
¿Y Juanita,
tenías juguetes o no?
No,
tenía,
bueno,
a lo mejor yo era privilegiada
porque a lo mejor
una muñeca bonita,
me acuerdo que
cuando salieron
las muñecas estas
que tenían el pelo,
pelo,
que entonces eran pelonas,
que no tenían nada,
pues los reyes me regalaban,
pero yo ya tenía
ya 17 años,
ya festejaba
con mi marido
y me regalaron
los reyes
una muñeca
de aquellas,
bueno,
aquello para mí
era una locura,
pero bueno,
como ahora
los niños
que tienen todo,
no.
Ahora con tres años
tienen ya
siete o ocho muñecas.
Oh, ya lo creo.
Con tres y con dos años.
Demasiadas,
antes era poco
y era demasiada,
pero bueno,
yo era muy feliz,
tenía una infancia
muy bien.
Venga,
muy bien,
Juanita.
A ver,
ahora la Mari Carma.
Ya vais a viure
a Torreforta
las primeras
que van a venir.
De las primeras
que van a venir
a Torreforta.
tenia sis anys.
Tot era calm.
No vegis tu
el que juguàvem,
però havíem d'anar
a buscar el pa,
a tot a Tarragona.
Passàvem a la carretera
i passava
al cotxe
de la Caronja,
quan passava.
Después l'Otrolé.
L'Otrolé,
què era?
L'Otrolé de Reus,
amb una perxa
que la meitat
de camins li queia.
O sigui,
com un tramví,
era una mena de tramví,
no?
Una passa com un tramví.
Ara,
eren feliços,
a més,
juguets,
pocs,
no teníem algun,
però pocs.
Esperi,
Mari Carme,
que si no té micròfon
davant no l'escoltarem.
Jo sí que l'escolto,
però els ullents no.
Ara, digui.
Jo a casa meva,
amb cinc germanes,
no teníem juguets.
Vam començar a tindre un
una vegada a l'any
i prou,
perquè érem cinc germanes
i llavors impossible.
I la roba la compartíeu
també d'una a l'altra,
no?
Sí,
i tant.
Perquè això també era...
compartíem la roba
i gent que ens en donàvem
perquè a Perefort
érem nosaltres la família
que teníem cinc filles
i una altra família
que en tenia dotze.
I llavors compartíem robes,
ens donaven roba
perquè si no ens era impossible.
Ui,
està volant el programa,
estem arribant pràcticament al final
i estem a la primera pregunta, eh?
A veure,
algú més que respongui aquesta
de què jugàvem?
La Matilde,
que no dius res, Matilde.
Exactamente,
igual que han dit,
igual.
Mucho salía a la calle,
a la rueda,
al escondite,
a las tiendecitas,
a los médicos,
todo eso lo que jugaban.
A los médicos jugaban?
Sí,
sí,
sí.
Le poníamos inyecciones
y todo eso,
con un palito.
Sí, sí, sí.
Así que,
al médico sí lo...
Y de juguete,
exactamente igual.
Yo me regalaron
con ocho o nueve años
una muñeca,
me la trajo una prima de Madrid,
de aquellas con la cara de china,
ya muy bonita,
pero mi madre terminaba los reyes
y me la guardaba para otro año.
Sí,
porque había muñecas...
No había,
ese era el único juguete
que yo recuerdo.
Asun.
Nosotros no teníamos juguetes,
yo me crié en Vitoria,
vine con seis años,
pero me iba al pueblo
a Extremadura
todo el verano
y allí era feliz.
Con unos botes de tomate
poníamos cuerda
y andábamos en zancos
y los niños
con cajas de cartón
y los carretes
de hilo
hacían coches
y camiones
y hacíamos inventos
y éramos muy felices.
no teníamos juguetes,
pero funcionaba
la cabeza muy bien.
Vaya si funcionaba,
vaya si funcionaba.
Jo crec que esteu despertant
la consciència,
la memòria,
molta gent que estarà escoltant
a la ràdio
i que molts recordaran
aquests temps
que com ens deia abans
la Loli
també hi havia una part
que no era tan bonica
perquè hi havia una part
que era molt bonica
però també hi havia una altra part
que no era tan bonica
perquè hi havia pares i mares
que si volien que els fills
beguessin llet
no en veien ells
o si volien que els fills
menjessin fruita
ells no en menjaven
perquè era així la cosa
perquè havia moments
que la situació
era molt complicada
i molt dura
i s'havia de lluitar molt
per tirar endavant
per tenir il·lusió
per tenir una expectativa
de vida,
una feina,
un contracte
que ara parlem
oi,
és que era un contracte
no,
és que abans no hi havia contractes
que això la gent
potser no ho recorda
abans no n'hi havia
de contractes
treballar va ser prou
no?
No era així?
Sí
Antes yo me acuerdo
que cuando iba a la escuela
teníamos que ir
cada día
a buscar
una garrafa de leche
y nos daban
un vaso de leche
y un queso
que me recuerdo
de aquel amarillo
amarillo
Venía de América
este queso
Y cada día
a los que le tocaban
tenían que ir
a buscar
la garrafa de leche
y tomábamos
¿Te acuerdas
el gusto de esta leche?
Porque era leche en polvo
Sí, era de polvo
era polvo
y el queso
aquel amarillo
amarillo
era muy malo
Sí
A ver, com era
a son
Eso nos lo daban en la escuela
Era malo
porque estábamos
acostumbrados
los que hacían
en casa
de leche
y claro
buf
no estaban fatal
Eso eran alimentos
que venían
de Estados Unidos
que los portaban
caritas
cap aquí
y que los repartían
a esta leche en polvo
porque si no
no había
no había
de leche en polvo
Estamos en la postverra
A ver, espera
espera, que acostum
al micrófono
El pueblo
ese queso
que venía
de Estados Unidos
y la leche en polvo
el cura
lo revendía
Y hacían unas colas
y yo me tiraba
el día en la cola
hasta que mi madre
venía
me tocaba
entonces venía mi madre
pero el cura
lo vendía
Lo daban
para darlo
en los colegios
y eso
pero yo me he enterado
después que era
para darlo
pero el cura
lo vendía
A ver, segona pregunta
que si no
se nos va el día
A ver, la Elsa
on està la Elsa?
Elsa, toca preguntar
tu, vinga
quan vulguis
dispara
Quin és el record
més important
que teniu?
Ui
Ui, ui, ui
Aquí pot haver
El record més gran
que tenim
és quan vaig fer
la primera comunió
Per què?
Perquè
me vaig desmallar
Carai
Que anava
estant cotillada
allí dintre
i feia calor
Tenia set anys
i quan me van vestir
de blanc
vaig caure
en rodó
Va ser
Tenia molta il·lusió
de rebre
el nostre senyor
aquell dia
Jo no pensava
en res
A més
anar a la iglesia
ni anells
ni regals
ni res
A més rebre
el nostre senyor
I quan jo me vaig veure
de blanc
me vaig desmallar
me vaig quedar
blanca
blanca
blanca
I aquell record
no se m'ha marxat mai
Això és una
una experiència mística
Una experiència molt gran
I no se m'ha oblidat
Tenia set anyets
I jo tenia que fer
la comunió
amb una cosina meva
i una setmana abans
de fer la comunió
us va morir
O vaig passar molt malament
I el veurem jo
de blanc
me vaig desmallar
I no se m'ha oblidat mai
a la vida
Fixeu-vos com és la ment
que a vegades
un record tan antic
el manté
com si
hagués passat ahir
com si hagués passat ahir
faltava una setmana
per fer la comunió
les dues juntes
i una setmana abans
se me va morir
Doncs segur que està amb tu
des de llavors
Segur que sí
Sempre la tindré en el meu cor
Asun
Yo cuando nació
cuando nació mi primera nieta
que solo tengo esta
y un niño
fue el día más feliz de mi vida
Lloraste
Sí
Quería un niño
pero ella es muy bonita
Luego vino el niño
y ya feliz
Muy bien
Muy bien
Y a la parejita
Doncs aquest és un moment feliz
¿Y tú?
Vale
Bueno yo cuento mi experiencia
de niño
de cuando yo vivía
en esta aldea
mi padre era emigrante
en Alemania
y venía pues
una vez al año
si acaso
y me acuerdo de
de cuando íbamos a esperarlo
porque teníamos que andar
pues dos kilómetros
y
y todos los niños del pueblo
del pueblo de la aldea
pues éramos pocos niños
pues
íbamos andando
hasta de madrugada
porque no se sabía tampoco
a la hora que venía el autobús
de madrugada
a
a esperar el autobús
de
de madrugada
sin
sin ver nada
porque no había ni luces ni nada
y
y la
la experiencia esa
bueno pues se me ha quedado
grabada
todos los niños
esperando a
a sus padres
de
de venir de Alemania
entonces
ens ha recordado un momento en que éramos nosotros
los que éramos inmigrants
y que andamos fuera a buscar
sí sí sí sí sí sí
a buscar la
en esta vida
pasamos siempre por ciclos
y
y esto hay que recordarlo
y eso se viene
sí sí sí
estoy que recordarlo
que también fuimos inmigrantes
hay que recordarlo
y tomar esas experiencias
para
para las personas
que tenemos ahora
en este
en este caso
aquí en
en Cataluña
y en España
que
aunque
nos cueste
pero bueno
esa experiencia
la hemos vivido
anteriormente
nosotros
y a veces
no se toman
los ejemplos
que
que debiéramos
molt bé
doncs mira
gràcies Juanma
Montserrat
jo tinc dos records
un de molt bo
i un altre de molt
de molt dolent diríem
no
el primer era el bo
anava amb el meu avi
era petiteta
vivíem a Barcelona
no
i cada diumenge
sortíem a passejar
i quan tornavem cap a casa
passàvem per la pastisseria
i compravem un tortell de nata
que allò era
festa major
un tortell de nata
en aquella època
i estaven
a mi m'encantava
el tortell de nata
no vegis
quan arribem a casa
un tot tros més gros per mi
i l'altre
doncs és un record
molt trist que tinc
perquè
la meva germana
quan tenia set mesos
va agafar la polio
i la meningitis
i jo estava
estava sola
amb ella a casa
la meva mare
havia sortit a comprar
i es va posar
molt malalteta
molt malalteta
i va agafar
una febrada molt gran
i quan va vindre
la meva mare
la va agafar del llit
per posar-la així dreta
perquè ja se començava
a apuntalar
això va caure
així no
tota desfallida
i no sabíem
el que tenia
i quan m'han trucat
el metge
i va vindre el metge
i va dir
té la polio
i la meningitis
allà va ser fatal
això ho tinc gravat
com si fos ara mateix
amb la cara del metge
me n'en recordo
la meva mare
bueno
ho tinc present
com si fos ara
mateix
mira
sí
doncs també és un record
d'aquests que no
que no
que no
que no
que no
pensar-hi
però
però clar
que no se'n va
és a dir
es queden incrustats
per sempre
de per vida
Joan
jo de bo
de bo
jo tinc aquí
n'en tinc molts
curiós
és un
que el poble
es diu cretes
de la comarca almaterranya
tocant a Tarragona
o sigui
Arnes
Arnes
Terramel
se para el riu
i
recordo que
anar a col·legi
va vindre
uns dels guardes civils
que va vindre
al cau
amb el fill
eren molt amics
ell parlava
que era de Tarragona
parlava de Tarragona
jo pensava que el poble petit
Tarragona
jo pensava
Tarragona
i al cap dels anys
clar
Tarragona
els 12 anys
vaig fer cap aquí
o sigui que
és com a curiós
els de més bons
però escolta'm
escolta'm una cosa
Joaquim
tu no creus
que a vegades
hi ha senyals
és a dir
passen coses
que et fan intuir
què pot passar
en un futur
i acaba passant
és a dir
clar
perquè això és un
és a dir
qui t'havia dit
tu que un guardi civil
et perdria a Tarragona
i que tu acabaries
vist que no a Tarragona
en aquest cas
doncs clar
jo tenia lluny
però allò que et feia
la diferència
d'allò
que ho veia
com si ho fos
a l'altre part del món
no ho veia
en aquella època
clar
Tarragona era un poble
Pere Maricarma
es dir-les
Tarragona era un poble gran
llavors
era una capital
diu ell
era una capital petita
i
clar
a ell li semblava
que era
una cosa
fora de
encara és un poble gran
avui dia
com a capital
és això
a veure
anem a la Juanita
no sé si vols dir
alguna cosa més Maricarma
d'algún record
doncs vinga
Juanita
Juanita
anem cap a Madrid
después de casarnos
no fuimos a Alemania
fuimos emigrantes
i al principio
se passava molt mal
perquè ibas allí
sin conocer nada
ni l'idioma
i pensabas
el atraso
que teníem aquí
en España
con lo adelantado
escriben ells
els alemanes
a mi jo tuve suerte
i me trataron molt bé
estuve molt bé
però
hi havia gent
que lo passava molt mal
què anys eren?
el 63
que casi en el 63
no fuimos para Alemania
52 anys ara
és a dir
això
anteayer
sí, anteayer
casi
però bé
tens aquells
aquells recordos
hi recordos
també molt bons
però
i altres també malos
que quan moriu
mi madre
que moriu en mi casa
i
f'è
una cosa
terrible
perquè jo estava
impotente
no podia hacer nada
i se me murió
en mis braços
també és una bona manera
de dir adiós
que
por lo menos
estan buenas manos
sí
bueno
es fueron unos padres
maravillosos
no puedo tener quejas
igual que mis hijos
tengo unos hijos
buenísimos todos
mis nietas
lo más bonito
que me ha pasado
las niñas
bueno
jo ho sabeu
que avui acabarem
plorant tots
jo ho sabeu
o no
perquè ja veig
ja veig llàgrimes
tot el voltant
que no estan parlant
per aquí darrere
jo ja veig mocadors
per aquí
de seguida
perquè ens esteu
removent les consciències
i això és bo
és bo
que no que surtin les coses
que s'expliquin
Mari Carme
jo el record més gran
que tinc
des de petita
és el dia
que
els meus pares
van comprar
una DQV
i com érem
cinc filles
clar
quan havíem d'agafar el tren
ens pujava molts diners
els meus pares
van comprar una DQV
i van poder anar
a Estava el Junquera
que era el poble
de la meva àvia
i el segon record
de gran
que tinc
és el naixement
dels meus nets
això és una meravella
això t'ho preguntaran ara
per cert
la DQV
jo ho recordo
és una furgoneta
sí la DQV
clar
però és que abans
a totes
s'hi deia DQV
no però
n'hi ha una que és DQV
l'altra és
la marca
però tu deies
però després
quan van sortir
la Sàvia
i altres furgonetes
tot en deia
anem a la DQV
clar
i llavors van posar
la DQV
se'n va a la fàbrica
la Mercedes
l'hacien
si nosaltres vam posar
un matalàs a dins
posàvem i dormíem
tot a cinc dins del matalàs
i vam anar
tot el Juncker
i nosaltres ens va fer
una il·lusió allò
jo tenia 13 o 14 anys
només vull dir
però és que portem dos anys
cada una només
llavors clar
portar-se dos anys
cada una
doncs clar
anem cap a més records
vinga
jo recuerdo
muchos momentos felices
pero yo
cuando me casé
me fui a Guinea Ecuatorial
porque mi marido
trabajaba allí
i volví en dos anys
un any i mig
i això
foi un dia
molt fàbrica
quan volví a mi casa
a casa de mis padres
i després
quan han nascut
mis hijos
i quan nació
mi nieta
que tenia moltes ganes
de una nena
perquè en mi casa
som tots
hermanos
i jo soc la única
niña
i mis hijos
dos hijos
i dic
no va a venir nena
aquí a aquesta família
i quan nació ella
fui molt fàbrica
és que té la següent pregunta
on està el Gabriel
falta algú per dir records
no
hi han passat
no
Gabriel
a veure
on està
ah perdoneu
perdoneu
perdoneu
disculpar
Mariluz
records
yo recuerdo
mucho
cuando iba a casa
de mis abuelos
en el pueblo
mi abuela
que ya desde abajo
desde las escaleras
la llamaba abuela
y me daba una alegría
porque después
estaba allí con ellos
y me quedaba a comer
y lo recuerdo
con mucho cariño
y luego
cuando nacieron
bueno
mi primero
pensaba que iba a tener
un n
porque antes
no te hacían ecografías
ni nada
y cuando
cuando vinieron dos
que tengo dos gemelas
pues eso fue ya
pero tenías más ya
o no
o eran las primeras
no
las primeras
y luego tu y un niño
escar
escar
teníem una ecografía
en 3D
3 mesos
abans
lo sabías
lo sabías cuando
sortía
pero es que antes
no te hacían nada más
que te ponían
el aparato aquel
y me decía
el médico siempre
va a tener
un niño grande
y luego fueron dos
pues esa fue también
mi ilusión
entonces
y tan que sí
Loli
bueno
bueno
aparte de todo
lo que se suele decir
del nacimiento
de los hijos
de casarnos
y todo eso
yo recuerdo
es como una anécdota
que viviendo allí
en la aldea
éramos 8 hermanos
eran 5 chicos
y 3 chicas
de las chicas
la más pequeña
era yo
y un día
fuimos ahora
para este tiempo
a segar
la cebada
las 3
fuimos
nos llevamos el bocadillo
y nos fuimos a segar
por la mañana
cuando llegamos allí
al bancal
dijimos
¿dónde ponemos el bocadillo?
que no venga ningún bicho
y nos lo estropee
pues no sé a cuál
de las 3
se nos ocurrió
ponerlo en el pino
y bueno
cegamos un trozo
de miez
allí
en el bancal
cegamos
cuando nos entró hambre
fuimos a comernos
el bocadillo
cogimos el bocadillo
y estaba lleno
de hormigas
lleno
lleno
lleno
de hormigas
nos quedamos las 3
con una cara
de tontas
pero bueno
es algo
que lo tienes ahí
que lo recuerdas
siempre
nos reímos
mira que tontas
¿pero qué hicisteis?
ah pues
pues tirarlo
¿qué íbamos a hacer?
no sé
luego ya nos volvimos
las hormigas
y para adentro
luego ya
son saladitas
las hormigas son saladitas
ya pero eso
nos fuimos andando
a la casa
porque entonces
como ha dicho aquel señor
no estábamos gordos
porque íbamos andando
a todos los sitios
y el nacimiento
de mis nietos
sobre todo
la alegría
del nacimiento
de mis nietos
Gabriel es el primero

creche
sí
porque
porque lo del viaje
de novios
también en una
de KV
que nos prestaron
un familiar
y cuando llegábamos
al hotel
nos miraban
así como
con una cara
luego sacábamos
nuestras maletas
limpitas
que nos habían regalado
entre todos
los compañeros
de la fábrica
y ya parecía
otra cosa
pero cuando venía
el botones
que estuvimos
en Córdoba
y en Sevilla
cuando venía
el botones
allí
a llevarnos
las maletas
y nos veía
con la furgoneta
se quedaba
así el chico
un poco
así
pero bueno
pero felices
son recuerdos
el que venía
las de KV
se forró
¿no?
en aquella época
sí
a veure
més preguntes
que si no
no se nos pasa
el tiempo
pero es igual
¿teníeu pressa?
no
nosotros tampoco
¿qué anirem fent?
estirem una mica
més
estirem el programa
perquè estem explicant
coses que son vida
han estat pur
i per tant
això
yo recuerdo
cuando llegué
a Vitoria
que éramos emigrantes
pero
bueno
nos llamaban
maquetos
porque no sabíamos
eusquera
y nos llamaban
maquetos
en la Icastola
pero nos trataron
bien
no me he sentido
emigrante
en Vitoria
desde niña
no hablaba eusquera
pero nos trataban
bien
en general
teníamos buenos
vecinos
y bueno
son cerrados
pero cuando se abren
son muy buena gente
los vascos
venga
Gabriel
ens farà una altra pregunta
el Gabriel
tot i que bueno
farà una pregunta
que alguns ja l'heu respost abans
però bueno
fes-la va
dispara
recordeu el dia
que van néixer nosaltres?
recordeu el dia
que van néixer ells?
clar
alguns ja us heu avançat
però bueno
fem una ronda ràpida
a Lourdes
el 5 de desembre
del 2006
va néixer jo
venga
qui més?
anem cap allà
Mari Carme
el 24 de novembre
i va ser molta il·lusió
perquè és la primera neta
i llavors la tinc dos més
però clar
aquesta va ser l'espacial
ahí Julia
Matilde
que no te lo chiven
bueno
yo tengo
mi nieta
no lo he cogido muy bien
la pregunta
el día que nació
si recuerdas el día
el día que nació ella
el 4 de septiembre
el 4 de septiembre
no?
sí
el 4 de septiembre
como tengo 4
ya
las fechas
una de las 4 nació
el 4 de septiembre
Mari Carme
venga
nació el 15 de agosto
el 15 de agosto
el otro
nació el 2 de julio
de junio
que la cumplió
ella en septiembre
y el Arturo
el 20 de mayo
se lo sap tots
Maricarmen
venga vamos
Mari Carme
anem
el día 13 de septiembre
i plovía
vods
i agarrals
i después
no tinc 5 més
Déu-n'hi-do
Juanita
el 26 de enero
del 96
i també nevava
el día que nació ella
però fue una
una preciosidad
tengo otra nieta
però nació en Madrid
no, no
aquí en Tarragona
si tengo
3 hijas
d'aquí de Tarragona
van ser les últimes
nevades importants
sí, sí
bueno
poquito
pero nevo
era una preciosidad
y luego tengo otra nieta
que también
muy bonita
y es una emoción
también terrible
Montserrat
vam acabar a Montserrat
el Jordi va néixer
el 23 d'abril
del 2006
el día de Sant Jordi
però si voleu
us dic que en tinc
6 més al darrere
de nets
6 més
6 més
així que
quants fills tens
o fills i filles
quanta tens en total
tinc 4 fills
3 que tenen fills
una soltera
que no té fills
sí que si tingués fills
no veigis
la primera neta
ja té 22 anys
quasi
va néixer
el 11 de novembre
del 1993
però tu ets molt jove
jo sí
jo 69 anys
ets molt jove
sí
no había
et seré basada
vas anar per feina
no?
jo
ràpid
ràpid
ràpid
ràpid
ràpid
a veure
Juanma
ella
Carla
y Sandra
nacieron el 24 de noviembre
del 2006
y bueno
por unas circunstancias
un poco especiales
nacieron con 8 meses
y bueno
muy contentos
también tengo otra nieta
de la Claudia
que tiene 3 añitos
y viene también al cole
y muy contentos con ella
3 niñas
3 niñas
bueno 3 niñas
no tengo más
mi hija
y mi mujer
5
y tú
me tengo
me tengo que pelear
con 5 niñas cada día
oye
¿tú fumas o no?
¿tú fumas o no?
no fumo ni bebo
pues no tiras a buscar tabaco
¿no?
o sea
no no no puedo
no puedo
eso ya no lo puedo explotar
muy bien
Asun
el 21 de diciembre
de 2006
y en eco
el 2 de febrero
del 2008
eso
lo mejor
pues venga
ahora sí que hemos hecho
toda la orden sencera
y vamos a la segunda pregunta
aniremos ya
en Caramba
perdoneu
sí sí sí
Gabriel nació
el 14 de septiembre
luego tengo una nieta
que nació el 14 también
pero de enero
y otro
un nieto
que también nació
otro 14
de agosto
así que los tres
¿no?
Loli
te autoanxivat
Loli
bueno
es el mateix
¿no?
Gabriel
el 14 de septiembre
del 2006
Judit
el 14 de enero
del 2000
ya no me acuerdo
del 2009
bueno
Izan
el 25 de noviembre
Miquel
el 11 de diciembre
de los años
yo no me acuerdo muy bien
y
Héctor
el 21
de febrero
y Hugo
el 22 de febrero
a los tres años siguientes
muy bien
tres años y un día
se llevan
hemos escuchado
una de las preguntas
que nos quedan
perquè els companys de realització
ens diuen que han d'anar acabant
tenim gent a l'estudi central
fent cua
per entrar també volem parlar
i dir coses
llavors clar
triem una pregunta
mireu queden
preguntes queden
la de Cristina
la de Carla
Jordi
Júlia
Júlia Valeria
una és
quin és el canvi més gros
que heu vist mai
en la vostra vida
que és el canvi més gros
que heu vist mai
ja ho hem dit abans
les tecnologies
no els avions
no no
però espera que ho digui
i que ho pregunti
ella
Cristina
perdona
això ho deia
el John
on està el John
John
vinga pregunta
John cap allà
vinga
ràpidament
anirem acabant
i és doble pregunta
perquè farem la del John
i respondeu també
la de Cristina
primer el John
va digues
quin és el canvi més gros
que heu vist
en la vostra vida
i la Cristina
amb la Cristina
Cristina
i la Cristina
fa una segona pregunta
i la respondrem
els dos d'una tongada
i anirem tancant el programa
quin és el desig més gran
que teniu pel futur
doncs acabem
aquestes dues preguntes
el canvi més gran
i el desig de futur
el futur
és demà
o sigui avui
primer
el canvi més gros
que he rebut
ha sigut
ser mare
tindre una filla
i un fill
ser àvia
de quatre nets
que és el millor
que m'ha passat
i el millor
que desitjo
amb aquesta vida
és que canvi tot
i que els meus nets
trobin un treball
el dia de demà
ja que estan estudiant
i s'estan esforçant
que tot canvi
i que trobin
un bon treball
i un bon pervenir
és l'únic
que desitjo
amb aquesta vida
ja està
doncs molt bé
gràcies Lourdes
a veure més
aplaudiu
aplaudiu
aplaudiu
aplaudiu
que això és per vosaltres
sí sí
Mari Carme
jo el desig més gran
que tinc pel futur
és que el meu fill
gràcies a Déu
trobi Fenya
perquè ara està dos mesos
un mes
tres mesos
i només li demano
que pugui trobar Fenya
això és el desig més gran
salut i fenya
i el canvi més gran
que has vist
el canvi més gran
no ho sé
ara mateix
tu ets moderna
ets moderna
Matilde
el canvi
el canvi
el canvi
més gran
que he tingut
ha estat
i a Guinea
a Equatorial
que això sí
que és un canvi
quan vienes
d'un poble
que no vees
nada
i lléga
i pareixi
que estàs
metido
en una pel·lícula
perquè allí
no hi ha més
que negros
amb els turbants
i amb les coses
la ropa
de la gent de color
i aquello
foi
un canvi
increïble
crec que estava
dentro d'una pel·lícula
¿Habia lavabos?
Sí
bueno
en las casas
sí
quan jo fui
sí
o sea
fuiste a una zona
más o menos civilizada
yo fui a una zona
perquè era una empresa
que no dava
vivienda
con mueble
i tot
jo no vi nada
o sea
que viví bien
el temps
que estuve en Guinea
el canvi
fue muy fuerte
el futuro
¿quien és el teu desig de futur?
Pues yo
he crecido
mis nietos
mis cuatro nietos
mis hijos
que sean felices
y sigan
viviendo bien
y ese es mi ilusión
y mi futuro
Pues que se cumple
Matilde
gràcies
anem cap allà
el canvi
més boz
és les noves tecnologies
que hi ha
i
pel desig
és que hi hagi
pau
i treball
per a tothom
doncs
aquest també
és per a tothom
un desig
extensible
per a tots
Joaquim
Bueno
doncs
de fet
el que interessa
és que
la pau
que diu la meva dona
que segueixi
i que
tota cada canalla
pugui tindre feia
quan siguin grans
perquè
la perspectiva
és una mica
fotudeta
o sigui que
des del que cap
el grau
a veure
Molt bé
Joanita
Igual
les tecnologies
i que
haya trabajo
para todos
y que haya paz
porque
están las cosas
muy mal
Doncs vinga
també
desig de feina
per a tothom
Montserrat
Jo per mi
un canvi molt gros
ha sigut
simplement
de només
poder parlar
el català
dintre de casa
o poder sortir
al carrer
i expressar-me
i anar
pertot arreu
i poder parlar
en català
per a mi
això ha sigut
un canvi
molt gran
vaja
no ho sé
les altres
persones
el que pensaran
però jo penso així
i pel futur
doncs mira
que tinguin feina
tothom
i que no s'esbatussin
aquesta gent
com s'estan esbatussant
que ho puguem
tots nosaltres
i que no manguin
res més ja
això és el que vull
Avui dia ja
et deia el pau
però és que avui dia
l'altre dia m'explicava
que hi ha 20 guerres
al món
20 guerres actives
i 60 guerres
en total
algunes
que estan inactives
però
inactives
perquè no hi ha morts
però continua el conflicte
20 actives
amb morts
i les altres
40
doncs que estan
latents allà
60 en total
Sí
Juanma
Jo lo que quisiera
es bueno
que hubiera
paz
que es lo más importante
justicia
justicia social
para todos los que
los que vienen
igualdad
es lo más
lo más importante
para ellos
para que se puedan
desenvolver
y bueno
para
para los niños
lo que quisiera
no es
lo que
lo que van a ser
sino como tienen que ser
me gustaría
que fueran buenas
personas
en principio
lo que van a ser
no se sabe
porque es
impredecible
pero siendo
teniendo buenos
principios
teniendo buenos valores
yo creo que
ahí se pone una buena
piedra
para que en el futuro
todo vaya mucho mejor
un aplauso
un aplaudiment para ellos
yo digo igual que Juanma
que haya paz
que se hagan mayores
y que haya trabajo
para todos
que los que vengan de fuera
los miremos como los mismos ojos
que nos han mirado
y nada más
y el futuro
pues que estudien mucho
trabajen
y eso
y sobre todo
que no haya guerras
que haya paz
gracias
que sea según
venga




Fins demà!