És un dilluns una miqueta atípic,
dilluns en què molts de vosaltres esteu de pont.
Doncs mira, encara millor, perquè així podeu escoltar Tarragona Ràdio
i assabentar-vos d'una proposta per aquest dijous.
Serà el teatre amb el magatzem,
quan podreu assistir a la lectura dramatitzada
d'una obra de teatre d'Emmanuel Molins, Bluton Boden.
Serà a les 8 del vespre.
Per parlar d'aquesta activitat que s'engloba dins la tardor literària,
tenim amb nosaltres el tècnic de cultura, el Joan Caballé.
Joan, bon dia.
Hola, bon dia.
Com estem?
Molt bé.
Manuel Molins és un dels actors més importants del teatre català,
en actiu, diguem, no?
I penso que és important que es faci aquí a Tarragona, això,
perquè és una manera de trencar una mica aquesta frontera estranya
que hi ha entre Catalunya i el País Valencià,
aquesta frontera d'Alceania.
De fet, el Manuel Molins l'ha anat a buscar a Terres Valencianes.
Manuel, bon dia.
Bon dia.
I l'altre 50% del que serà la representació, més o menys,
la representació de dijous, la lectura dramatitzada,
la posa un tarragoní.
Marc Chornet, sí.
Marc Chornet, bon dia.
Hola, bon dia.
El Marc que dirigeix el que és aquesta lectura dramatitzada.
Torna'ns a explicar, Joan, si et sembla, com a introducció,
i molt ràpidament, eh?
Quina és la voluntat de fer lectures dramatitzades,
allò que recordem sempre i que en feu dos per temporada.
Sí, la intenció és poder posar a prova un text que no ha arribat a l'escena encara,
és a dir, textos d'autors contemporanis, d'autors actuals,
que poden haver estat publicats en forma de llibre o no,
però que no han arribat mai a escena.
La finalitat primera és comprovar, posar a prova aquell text
i comprovar la seva viabilitat escènica.
I a més a més d'això, crear un nucli, un primer pas, una primera espurna
del que pot ser una producció teatral aquí a la ciutat de Tarragona.
Marc, tu com a director de la cosa en si,
ho veus viable, de dues escenes, aquest, el Bluton Boden del Manuel?
Jo, i tant, i tant, i tant, i tant.
És un text molt interessant, molt, molt interessant.
Però fàcil, de dur escena?
Té, o sigui, és un text que no planteja dificultats,
diguéssim, en la posada en escena pròpiament dita,
diguéssim, està ben segmentat, ben organitzat,
les situacions que presenta són clares,
però la immensa dificultat, al meu entendre,
és la part dels actors.
O sigui, com fer viure i fer versemblant el relat
i el tema que travessa, diguéssim, tots els personatges,
és un tema molt arriscat per part de l'autor,
jo crec que la gran dificultat rau aquí.
Per tant, és interessant agafar actors bons,
agafar actors potents,
per fer aquesta prova, com és el cas de la lectura que farem,
que ens acompanyarà el Carles Martínez, la Teresa Urroz,
el Xavier Torra i la Neus Pàmies,
per fer aquest primer, diguéssim, fogueig del text, no?
Molt bé.
Això serà Bluton Boden, ja sabeu,
lectura dramatitzada dijous al magatzem.
Manuel, què expliques amb aquesta nova obra de teatre?
També escap a l'Alemanya després de la Segona Guerra Mundial, no?
L'any 45, i a través de la Schwarzwald,
d'un personatge, bueno, jo crec que enllaces amb els nostres dies, no?
L'Alemanya en aquell moment va perdre la guerra,
però, de fet, avui en dia tenim un altre raig diferent.
Seria això?
Sí, anem a veure si em permets,
voldria dir una prèvia.
Sí?
La primera prèvia és, bueno, donar les gràcies,
evidentment, donar les gràcies per l'interès tant de Joan,
sobretot de Joan, perquè ell es va interessar des del primer moment pel text
i va fer possible que Cossetània,
que jo crec que és una editorial magnífica,
xicoteta, petita, però magnífica,
i també després per incloure-la en el cicle que és de les interès lectures.
També el Marc no el conec personalment,
però almenys el que m'han contat
i la poca relació que hem tingut,
també és fantàstic que un home jove
s'interessa també per aquest tipus de dramaturgies.
Bé, això dit, jo realment,
a mi el que m'inquieta molt és el problema, per exemple, d'Europa.
És un tema que jo he tractat en moltes de les meves obres.
Per exemple, Bagdad, Donaç al Jardí,
també tota la problemàtica de la invasió d'Irak,
que va guanyar el premi Ramon Vinyes, etcètera.
Hi ha moltes obres que a mi m'interessa molt
tota la problemàtica europea.
I una d'elles és aquesta.
Jo partia d'un fet.
El fet és, diguem-ne,
el revifament actual dels moviments neonazis.
I, curiosament, en molts d'aquests dos moviments,
una de les frases emblemàtiques és una frase de Heidegger,
de Martin Heidegger,
el que és, d'alguna manera,
el que hi ha al fons del personatge de Martin Svartsvald,
que és Martin Selva Negra, no?
Que és la Selva Negra allò que orientava,
en fi, un dels mites fonamentals de Heidegger,
on té ell una cabana.
Té una cabana, la cabana de tot Nauberg,
on ell reunia i treballava.
i també feien reunions de joves
per a unir-los als moviments nazis o pre-nazis, d'acord?
El tema, per tant, això és el que a mi m'interessava.
Però en lloc d'abordar-lo inicialment des d'aquesta situació,
l'aborde des d'un altre problema.
El problema, precisament, de, diguem-ne,
el pensament neonazi,
que hi ha en la filosofia,
o un dels fils de la filosofia europea, no?
I com la Segona Guerra Mundial,
probablement totes les guerres,
però en aquest cas la Segona Guerra Mundial
es va tancar absolutament en fals.
Hi ha una certa descomplicitat, si se vol,
de bona voluntat dels francesos,
que després van ser els grans altaveus de Heidegger,
però que jo crec que això és una cosa
que hauríem de revisar.
I això ens porta, precisament, a la situació actual.
És a dir, tot allò que no va poder aconseguir,
això ho ha dit moltíssima premsa i molts especialistes, no?
Tot allò que no va poder aconseguir,
bàsicament, el senyor Hitler,
s'està aconseguint a través, precisament,
de la guerra econòmica que s'està fent
i del domini del món de les retallades, etcètera, etcètera.
Bé, aquesta era la preocupació, aquest és el tema.
I són quatre personatges, com...
El meu teatre té una dificultat afegida,
i jo crec que Marc ho ha dit molt bé.
A mi m'interessa molt el teatre de personatges.
Jo vinc molt de Xèspir,
perquè és el meu referent sempre.
Xèspir i els grecs, diríem,
són els dos grans referents
que a mi més m'interessen i estimen.
I són teatre de personatges.
Per tant, la dificultat està, bàsicament,
en trobar, precisament, els actors
que tinguen la ductilitat, etcètera.
Jo crec que la gent que proposa Marc,
jo conec alguns, no els conec als quatre,
però sí que conec alguns,
i ens semblen realment fantàstics.
Jo he vist moltes coses de la Teresa Urroz,
treballs de la Teresa Urroz,
i és una dona que m'encanta.
Per això, quan Marc
em va comentar que anava a cridar-la
o anava a invitar-la
a que intervinguessin en la lectura,
doncs, francament,
trobo que ho havia encertat
i segur que estarà molt bé.
Tal com ho explicava el Manuel,
això podria ser, doncs,
una obra de teatre històrica,
que, clar, té la seva vessant històrica,
però més que res és filosòfica, veritat.
Llavors, és el que dèiem,
els personatges han de transmetre,
té un punt extra.
Clar, els temes que inquieten el Manuel
en el moment en què agafen cos de teatre
passen a ser uns temes
que no són filosòfics,
perquè els personatges els diuen vivencialment.
És a dir, per tant,
passen a ser un conflicte personal.
Si tu vols estar més de moda
conflictes més propis del terreny amorós,
però, evidentment, els conflictes d'idees
són els que han marcat
la història de la humanitat.
Per tant, tot això passa a ser viscut.
I aquesta idea d'allò viscut,
el que s'ha d'aconseguir
és que l'actor empatíssim l'espectador.
I llavors, en el moment en què un personatge,
per dolentes que estiguin, diguéssim,
enteses les seves idees socialment,
si l'actor connecta amb l'espectador
i a través d'aquesta empatia
li fa pensar o li fa compartir
una part del seu pensament,
l'espectador entra en una contradicció interna,
perquè aquell personatge que està empatitzant amb mi
està dient coses que jo no estic segur
de si les comparteixo,
però, clar, me les està fent compartir.
Jo diria que la gran oportunitat d'aquesta obra
és experimentar això,
és veure com el relat nazi,
però tampoc cal que titulem nazi,
perquè en el fons hi ha tot relat feixista,
hi ha una part que està assumida socialment.
Jo crec que els temps que ens corren avui en dia
són un exemple claríssim d'això.
i llavors l'oportunitat de dur això al teatre,
de transformar-ho en vida teatral,
ens ha de fer reflexionar a l'espectador
des d'un lloc més íntim,
no des d'un lloc d'idees,
sinó des d'un lloc vivencial,
on de vegades els temes passen a ser molt més viscerals,
no són tan intel·lectuals,
són molt més viscerals i toquen llocs molt més profuns.
Jo crec que aquesta obra just treballa sobre això.
Manel, estàs d'acord?
Sí, sí, sí, estic d'acord.
I a més encara voldria afegir alguna coseta.
La primera qüestió és que, per exemple,
si recordem la pel·lícula L'Undimiento,
la famosa pel·lícula L'Undimiento,
doncs se planteja, va haver una gran discussió
perquè resulta que l'actor, el Bruno Gantz,
va presentar, o sigui, va fer un treball
d'un Hitler íntim, colèric, etcètera, etcètera,
però diguem-ne una persona humana.
I aleshores jo penso que això és molt important.
El teatre català en general, català o valencià,
després jo catalana, en general,
bé, a voltes som una mica panfleters, no?
Som una mica, volem les coses massa simples,
volem les coses massa immediates, no?
I que tot sigui claret.
I no, resulta que tot està plegat de contradiccions,
tot està plegat de matisos.
Els matisos són realment molt importants.
I precisament en el matis, a voltes no ens adonem
que és on venen les trampes,
és on traguem coses,
ens en passem coses que no haurien d'enpassar-nos,
perquè no tenim, diguem-ne,
això, recursos,
per a fer-hi front.
Per tant, jo, el que intenta plantejar,
com ha dit el Marc,
són persones, persones,
persones que tenen contradiccions, etcètera.
Després, hi ha una cosa que no estic d'acord amb Marc,
però, bueno, també això, no?
I és la contraposició entre idees i emocions.
Les emocions són idees,
i les idees són emocions.
Jo crec que aquesta dicotomia emoció-idea
és una dicotomia falàs.
Jo crec que és una dicotomia que s'ha plantejat molt
en l'àmbit de l'art mateixa, no?
I en l'àmbit del teatre.
Com si la idea el que fes és, diguem-ne,
tallar el corrent emocional.
Jo crec que no és veritat.
Jo crec que això és una visió,
jo crec que és una visió superada o a superar,
més aviat a superar.
Perquè tenim la intel·ligència emocional,
i a les hores hi penten,
per tant, les emocions o passen pel cap
o no hi ha una autèntica emotivitat.
I això també és una cosa que s'ha treballat molt,
i que últimament, des de fa uns anys,
s'està elaborant molt, eh?
Hi ha molt de treball teòric sobre aquest problema.
Per tant, jo crec que...
El problema està també en la formació dels actors.
Jo no sé si els actors, diguem-ne,
partixen ja del fet
que no hi ha separació idea-emoció,
sinó que l'emoció és idea i la idea és emoció.
I això també se transmet al públic, eh?
I en aquest sentit sí que estic absolutament d'acord amb ell
en el tema de l'empatitzar.
És a dir, si l'actor empatissa amb el públic,
la cosa ja està ressalta.
Siga a través d'un teatre d'idees o no.
Mirem, per exemple, que s'està fent moltes voltes,
sovint, amb el teatre de Shakespeare,
reduint a una pura banalitat.
Jo veig molts dels espectacles que es fan
a partir dels grans textos de Shakespeare
i la veritat és que em queda una mica sobtat.
Perquè crec que s'està...
Se busca molt la historieta,
se busca molt el relat televisiu,
se busca molt la concepció immediata,
tot molt superficial,
que el públic, des de baix a casa,
tranquil i pugui fer una bona digestió,
pugui fer un bon sopar i pugui dormir tranquil·lament.
Bé, és una opció.
Jo no estaria massa d'acord amb aquesta opció,
però bé, això cada un té dret a pensar el que vulgui.
Per tant, jo crec que el teatre d'idees
és un teatre emocional.
I en les idees hi ha molta emoció.
Mirem què està passant ara
en tot el tema de la política
i les idees sobre la independència.
Més emocional, jo a vegades penso
que fins i tot és massa emocional.
Au, Marc, has pres nota, Marc?
Sí, de fet, estava escoltant atentament
quan em toqués,
només volia dir que realment
estic absolutament d'acord.
És a dir, que en tot cas
m'he expressat malament
o diguéssim que he reduït el discurs
per fer-lo entenedor, no?
Estic totalment d'acord amb el que dius, Manuel.
És a dir, és molt difícil
separar la idea de l'emoció,
però efectivament també has tocat un tema.
Es necessita d'actors que entenguin això.
perquè realment el nivell electoral
que respirem al país és molt pobre
i és molt pobre no per culpa del teatre,
sinó jo crec que per culpa de la televisió.
I és on jo, diguéssim,
em referia a aquesta idea de les emocions, no?
Els relats que omplen les televisions
són relats de t'estimo o no t'estimo,
et vull o no et vull i poca cosa més.
Per tant, qualsevol noi amb una formació mínima
que sàpiga riure i plorar
acaba sent un actor i si és guapo
acaba triomfant, diguéssim, no?
I realment el teatre d'Emmanuel no requereix d'això.
A mi em va fer molta il·lusió
quan vaig parlar amb el Carles Martínez
per procurar-li la lectura,
perquè el Carles Martínez,
els que el conegueu,
sabreu que és algú tremendament culta.
És a dir, jo crec que no ha treballat mai
amb cap director més llegit que ell mateix.
I això és un luxe, no?
Recentment, ell me va dir,
ens hem fet molts correus
i ell m'ha dit que ell sent un gran plaer
pels temes històrics
i l'hem pogut veure Ferrés
fent el personatge de Lluís Companys
i on demostra precisament això,
la seva capacitat
d'apassionar-se
amb el relat intel·lectual, diguéssim,
de l'emotivitat de la idea, no?
Però, en tot cas,
estic totalment d'acord
i tu, Manuel, ho has explicat molt millor
que el que estava aconseguint jo.
Manuel, una qüestió.
Què et dona el teatre
per tractar aquests temes?
Són temes, en fi, de reflexió
que es poden tractar amb altres gèneres
que et donen el teatre?
I una altra cosa,
no sé si quan escrius a teatre
amb aquests temes,
bé, això de reflexió,
ja penses en tot això
que ara explicaves
i a l'hora d'escriure
ja t'imagines com quedarà això en escena.
Sí, anem a veure,
això s'han dit dues altres coses.
Què té el teatre
que no tenen els altres gèneres?
Bé, Joan, per exemple,
que el tens ahir,
Joan, a banda de ser un gran dramaturg,
que ho és, eh?
Que ho és
i hi ha històries de les obres.
I no, no és cap floreta, Joan,
tu saps que no és cap floreta.
És veritat,
ho penses seriosament.
I a banda de això
també és un novel·lista, no?
També és un novel·lista interessant i tal.
Jo no sóc capaç de fer novel·les.
A mi m'avorrissen molt
escriure novel·les.
Vaig intentar,
alguns diuen que algun dia
ho hauria acabat
perquè estava molt bé.
a mi m'avorriix molt.
M'avorriix molt
perquè les tècniques de la novel·la
o de la narració en general
no, no, no,
m'hi posen molt nerviós.
Jo no sóc capaç
de treballar,
per exemple,
en el narrador omniscient.
M'avorriix molt
els personatges que ho sabem tot
i els narradors que ho sabem tot.
no sóc capaç.
Tu ets més del diàleg, eh?
Com?
Tu ets més de pregunta-resposta.
Ara ho veig.
A mi m'interessen més
les situacions de comunicació.
I aleshores,
com que les situacions de comunicació
són bàsicament
la base del teatre, no?
Situacions de comunicació
entre els personatges
i també entre els personatges
i el públic.
A mi m'interessa més això.
Després,
jo sóc un home de teatre
tota la vida
m'ha interessat
moltíssim el teatre, no?
També llig molta poesia,
procuro estar al dia
de la poesia
i també de la narrativa, no?
Però sóc bàsicament...
O sigui,
a partir de les situacions
de comunicació,
que és el que jo trobo
que és la part més dinàmica
i més interessant.
Clar, això també planteja
tota una sèrie de problemes
perquè pot ser
en una novel·la
podries explicar
millor...
Però jo no crec
que sigui explicat millor.
És explicar amb més paraules
i és fer-ho més llarg.
Jo penso que el teatre
té una doble exigència.
Per una banda,
se necessita
una gran capacitat
de síntesi
per a poder contar
en un temps
més o menys convencional
una història,
uns personatges,
unes situacions,
fer una construcció
lingüística i imaginària.
Però, per altra banda,
necessita un actor,
un lector
o un lector...
Jo dic...
A mi no m'agrada
la definició
de lector espectador,
m'agrada sempre
la definició
de lector director.
És a dir,
un lector actiu,
un lector
d'una capacitat
d'anàlisi
extraordinària,
tan extraordinària
que la capacitat
de síntesi
que ha de tenir
un tot bon dramaturg.
per tant,
el teatre
sempre és molt dinàmic.
Jo sempre parla
del lector
en teatro,
allò que deia
l'Humberto Eco
del lector
en fàbula,
lector
en teatro,
o claves
dins
de la lectura
teatral
i, bueno,
intentes analitzar,
gaudir,
riure,
plorar,
no sé,
abandonar-te
d'allò
o no hi haurà manera.
Per tant,
aquestes serien,
no sé,
algunes de les meves coses.
Però,
per altra banda,
jo no diria que,
i m'aneu a perdonar
una altra vegada,
jo no diria
que
Blutum Boden,
Sang i Pàtria,
és un relat històric.
No.
Jo crec que és un relat actual.
El que passa és que
una de les tècniques
que ho sé,
d'alguna manera
m'apropia
o faig
una lectura
diferent
del distanciament
brechtià.
És a dir,
historice
la situació actual.
Però la
cotació final
la situa
perfectament
en el present.
I no solament
la situació actual,
sinó també
molts dels parlaments
o dels debats
o de les coses
que se plantegen.
Perquè
què ha passat
després de la guerra d'Irak?
Què està passant
en aquest moment
en el món
en tota la guerra de Síria?
En fi,
no sé,
jo crec
que estrictament
històrica
o historicista
no és.
Home,
si t'interessen aquests temes,
Manuel,
tens tema
per fer un munt d'obres més,
eh?
Perquè, com dius tu,
doncs...
Sí,
em sembla que no
aprenem.
Escolta,
i em comentava el Joan
també,
que està acompanyada
la peça de teatre
de tot un seguit
de documentació,
Joan.
Sí,
les diferents escenes
en què està estructurada
l'obra
estan contrapuntades
amb els documents
en què fa referència
l'escena,
diguem així.
però que són elements
que el dramaturg,
l'autor,
vol incorporar a l'obra.
No són documentació
paral·lela
perquè el lector
entengui de què va,
sinó que són part de l'obra,
són part de l'obra
i que proposa
com un experiment
per veure
quina manera
de posar-ho en escena
es troba, no?
Per exemple,
algun d'aquests documents,
quin seria?
Si m'he equivocat
en alguna cosa
em corregeixes,
Manolo.
No, no, no,
no, no,
jo ja,
bueno,
això ja també
ho vam parlar,
sí, jo,
la primera cosa
és que a mi
m'avorriix molt
repetint fórmules,
poques voltes
he repetit
una fórmula,
a mi m'agrada,
si no,
és que, insistis,
jo m'avorrisc
i el que no m'agrada
és avorrir-me gens.
Per tant,
en cada obra
intento plantejar
alguna cosa
que sigui diferent,
o plantejar-ho
d'una forma distinta.
En aquest cas
em va interessar molt
diguem-ne
fer el calidoscopi
de Cites,
o,
sí,
el calidoscopi de Cites
que parlava
Walter Benjamin,
que també és un personatge
jueu
que va ser,
vamos,
que va morir,
es va suïcidar,
però es va veure
d'alguna manera
abocat al suïcidi
l'any 40,
fuigint dels nazis,
quan va arribar a Portbou.
Un tema que a mi
també m'interessa molt
el tema
de Walter Benjamin
i tota la problemàtica
d'aquest bon home,
no?
I el seu final
a Portbou.
De fet,
jo sempre visite
els llocs,
no?
Per exemple,
vaig estar a tot
Nauberg,
a tota la Selva Negra,
passejant,
etcètera,
i en tots els espais,
diguem-ne,
heideggerians,
i també,
Portbou i total,
el final
de Walter Benjamin,
etcètera.
A mi m'agrada
fer aquest tipus
de viatges físics,
no?,
per carregar,
per carregar el cos
d'emocions,
que no siguin només idees,
allò que parlàvem,
que parlàvem anteriorment.
Per tant,
diguem-ne,
en l'obra
es planteixen dos relats,
no?
El primer seria un relat,
el relat,
diguem-ne,
de la funció,
del teatre,
de les històries,
i per altra banda,
un altre tipus de relat
que va ampliant
i va obrint
a uns altres mecanismes.
Clar,
això és una...
Això ho deixa obert,
eh?
És a dir,
jo no marco,
no m'agrada
determinar massa
i dir-li al director
què ha de fer.
És a dir,
a mi,
sí,
jo puc muntar
en el meu cap
una funció,
però deixa
que uns altres
la muntin també
al seu aire,
no?
Perquè jo crec
que tot això
és enriquidor.
És el que parlàvem abans
de l'empatia
i del diàleg,
no?
I en aquest cas,
si es vol integrar
a la representació,
que estaria molt bé,
el director
ha de fer un esforç
també,
el director
ara amb els sectors,
en fi,
amb l'equip
o el dramaturg
en el sentit alemany
de la paraula,
doncs,
ha de fer un esforç
per integrar això
i imaginar
com podria ser.
Jo,
en una cotació
inicial dic
doni una pista,
però, bueno,
és una pista
que després
el director
pot utilizar
o pot fer-ho
d'una altra manera.
No sé,
jo crec que són
textos molt oberts
dins
que estan
molt lligats,
o sigui,
és que esta
és un poc
la paradoxa
o l'aposta
o el risc
o la dificultat,
no sé.
doncs,
vinga,
entrem ja
a parlar
i ara
simplement
ja per acabar
de com serà
aquesta lectura
dramatitzada,
hem parlat molt
de l'obra,
però com la durem
escena
el dijous,
recordeu a les 8
al magatzem.
Marc,
com serà?
No sé si tu
que estàs acostumat
a fer molt
de director,
això de fer una lectura
o dirigir
una lectura dramatitzada,
et queda curt?
No.
Faries més coses?
Bueno,
perquè no els paro
de bellugar.
Ah, bueno,
així rai.
No els paro
de moure,
però no serà el cas.
No serà el cas.
Vull dir,
el propi text
no demana
d'acció física,
sinó demana
d'acció emotiva
i per tant
els tindrem quietets.
Però
tinc la certesa
que serà
bastant potent.
Sobretot
el personatge clau
crec que
construirem
una cosa molt xula.
El personatge clau
esteu parlant
de l'Ajvents Valt,
del Martín.
Sí,
sí,
el personatge
que encarna
diguéssim
l'altre ego
de Heidegger,
perquè ens entenguem.
Sí, sí, sí.
Molt bé,
simplement us anava
a preguntar
ja per acabar,
tant el Manuel
com el Marc.
Digueu-me
un moment,
una frase,
una paraula
de tota l'obra
que sigui clau,
que sigui especial
en què ens haguem de fixar.
Primer que ho digui el Marc,
i després ho digui jo.
Breument, breument, Marc.
És que saps què passa?
Que jo sempre em preparo ja,
perquè com que ja sé
que m'ho pregunto...
És que sempre ho pregunto,
sí,
i com que el Marc
no l'entengui estem mai.
Com que ja sé
que m'ho pregunto,
llavors tinc tota una feinada
per triar un moment.
Jo crec que no hi ha
un moment
o una frase,
perquè és un discurs
complex que es va teixir
en poquet a poquet,
ho penso sincerament.
amb això vull dir
que la frase
que m'agradaria dir-vos
crec que no fa justícia
al text sencer.
Però realment
hi ha una frase
que diu
la dona jove al final,
que no em fa por a la mort,
sinó que em fa por
a la fi del relat,
que la trobo preciosa,
perquè ens transforma
a nosaltres
en éssers actius
on viure o morir
té a veure
amb deixar fer de coses
i no simplement
patir una malaltia o no.
I a mi aquesta lectura activa
de la vida, diguéssim,
em sedueix molt.
Curiosament,
jo anava a dir el mateix.
La veritat
que no ens havíem passat d'acord
i jo no sabia per a mi,
també quan el personatge
d'alguna manera
la va dir,
me vaig quedar molt sobtat
perquè sí,
estic absolutament d'acord.
No és qüestió
de morir o no morir,
sinó el problema
és la fi del relat
o la manipulació del relat
o què podem fer amb el relat.
Això jo crec que és
realment
una de les claus.
Sí que voldria dir també
dues coses,
ja rapidíssimament.
La primera cosa
és que, claro,
pot ser
el públic
que es fa ara
que escolta aquesta entrevista
o que aquest comentari
a tres
o a quatre,
perdó,
que és una cosa
molt, molt, molt
cessuda,
que diuen en castellà,
molt seriosa,
molt important.
No,
jo crec que té també
precisament
una de les coses
que,
perdoneu ara
la pedanteria
que em comentava
una francesa
perquè se va intentar
diguem-ne
traduir el francès,
hi ha diverses coses
traduides meues,
però aquesta
finalment
a València
ja sabeu
que manava
el PP
fins ara
i encara no hem canviat,
encara no hem canviat,
però, bueno,
no hi havia diners,
bueno,
la cosa no va acabar
de quallar.
Però insistia
molt en el fet,
per exemple,
de com
el personatge
de la Chueva Chove,
que és una història
d'amor,
perquè ahir hi ha,
per lo que dia Marc
abans,
hi ha dues grans
històries d'amor.
la història d'amor
de la Chueva Chove,
que està inspirada
en la història
de la Hannah Arendt
i Martin Heidegger,
i la història d'amor
de la mateixa dona,
no?,
la mateixa dona
que sí que és una dona
que sí que era una nazi,
nazi convençuda,
en este cas sí que és real,
però, bueno,
que se l'estima moltíssim.
Aleshores,
jo crec que,
bueno,
m'ha perdut una miqueta,
eh?, francament,
perquè vull parlar
molt ràpid.
Bé, per tant,
vull dir que el personatge
de la Chueva
fa titelles,
no?,
conta històries
a través de titelles,
i això
li dona una espectacularitat,
li dona també
sentit de l'humor,
una crítica especial,
hi ha música,
per tant,
que d'alguna manera
sí que ja intenta
crear un tipus d'espectacle,
no un espectacle
si es vol
absolutament convencional,
però sí que hi ha
la idea
de la espectacularitat,
que és precisament
el que agradava
a la gent de París,
perquè el tema
Heidegger de París
i tot el rotllo
ha estat molt
debatut allà,
no?,
i s'han fet coses,
però insistien
que no eren tan,
bueno,
tan amenes
o tan interessants
o tan variades
o tan diferents
com en el cas
i este del blu-tum-bob
en sang de patria.
Doncs, senyor,
jo crec que més o menys
ja ho hem explicat tot
amb moltíssimes ganes
de llegir,
una obra que la veurem
escenificada
en aquesta lectura dramatitzada,
però que pel que estic veient
tenint l'obra a les mans
i el que m'expliqueu
és d'aquelles
que també val la pena
llegir amb paper,
tenir el llibre
i anar rellegint,
reflexionant,
tornant enrere,
tornant a rellegir,
no?
Perquè et dona aquesta dimensió,
Joan,
aquesta profunditat.
Evidentment és una obra
que es presta molt
a llegir i rellegir,
però que estic segur
que la posada
gairebé en escena
del Marc
ens donarà
un pas més,
una visió més endavant,
més pròxima
al que és la finalitat
de l'obra,
que és la seva representació.
Jo només voldria afegir
una cosa pràctica,
una de no pràctica
i una de pràctica.
La no pràctica
és que jo crec
que aquest cicle
es va consolidant,
aquest cicle
de lectures dramatitzades
i que en aquesta,
en Bluton Boden,
Sang i pàtria,
tenim una ocasió
per veure
una aportació
bona en tots els sentits,
en el text
i en la resta
dels elements
que en formen part.
Animo
la gent
a qui assisteixi,
crec que,
això es diu bastant,
crec que la gent
no en sortirà de sabuda,
hi trobaran moltes coses,
molt diferents,
hi trobaran literatura,
hi trobaran teatre,
hi trobaran idees,
i com a cosa pràctica,
a part del que ja has dit,
l'hora, el dia, el lloc,
jo hi afegiria la durada
perquè
no ens hem acostumat
a donar la durada
d'aquestes lectures
i això en algun moment
hem vist que era un error
perquè la gent
es planifica les coses,
etcètera,
i sí que demanaria
al Marc
que ens digués
la durada aproximada.
Aproximada?
Aproximada,
lògicament.
Una hora i vint.
Una hora i vint.
Jo crec que
l'hora que es farà
ens deixarà
tots el punt just
per anar a sopar
i el públic també
i continuar amb la conversa.
I continuar amb la conversa.
Molt bé, molt bé.
Molt bé.
Doncs avui hem parlat
sobre Blutombó
d'en Sang i Pàtria,
aquesta obra
de Manuel Molins
que podré veure
amb l'actura dramatitzada
dijous a les vuit
al Teatre al Magatzem.
Manuel Molins,
escolta,
ha sigut un plaer
conversar amb tu.
Ja veiem que ets un home
de paraula fàcil, eh?
Com perdona?
Ets un home de paraula fàcil,
que això per ràdio
s'agraeix molt.
Sí,
pot ser massa facilitat.
Paraula fàcil
i bones idees.
Vale,
moltes gràcies, eh?
Gràcies per estar
aquesta estoneta
amb nosaltres.
Adeu.
Marc Xorneta,
tu ja et coneixem,
en fi,
encantadíssims
que vagis
anant treballant
a Tarragona.
Molt bé.
Fins la propera,
Marc.
Gràcies.
El Marc dirigirà
aquesta lectura dramatitzada
i al Joan Caballet
també li agraïm
la seva presència
un cop més aquí.
Gràcies a tu.
Fins dilluns vinent.