Comença Tarragona Història, una secció de Tarragona Ràdio
amb el suport del Museu d'Història i l'Àrea de Patrimoni de l'Ajuntament de Tarragona.
I avui a Tarragona Història us expliquem que s'ha inaugurat un carrer
dedicat als històrics militants antifranquistes Carme Casas i Andersegún.
S'ha compartit en el primer carrer de Tarragona que porta el nom d'una parella
i es troba al barri de Sansaboló, on vivien tots dos.
Avui parlem de la vida de la parella, ell i l'Andersegún, regidor d'Òpsog
en el primer ajuntament democràtic de 1979, destacant la seva austeritat i humanitat
i l'empremta que va deixar junt amb la seva dona, Carme Casas,
que va ser una de les fundadores de comissions obreres a Tarragona.
En paraules, dèiem, la setmana passada l'alcalde era una persona, una sola persona, un equip.
La plaça de fet un figura al nom de la parella recorda que han estat lluitadors per les llibertats.
Avui en parlem al Tarragona Història.
Ja en parlem en conversa avui amb un diàleg entre el director del Museu d'Història, Lluís Valar.
Lluís, què tal? Bon dia.
Hola, molt bon dia.
I ens acompanya la seva filla, la Rosa Neu Saúl.
Què tal, Rosa? Bon dia.
Bon dia.
Érem a l'acte d'aquesta descoberta, de la placa del carrer, a Sant Ramon en concret,
ho hem dit en Salvador, però allò Sant Ramon és la part de baix de Sant Ramon,
que és el lloc on van néixer, on van néixer, on van viure, diguem-ho així.
Van viure, sí, molts anys.
Què tal? Com ho valoreu, que tinguin aquest carrer?
A més a més, un carrer en nom de tots dos, no?
Home, és molt important. Ens van demanar si realment podia ser en nom dels dos i vam dir que sí,
que ens feia molta il·lusió que fos conjunt, perquè la seva vida, la seva personal, la seva trajectòria personal
i la seva trajectòria política sempre havia sigut molt unida i, per tant, no ens semblava molt bé que fossin en nom dels dos.
i després en el barri on van desenvolupar els darrers anys de la seva vida,
perquè inicialment ells van viure a Tarragona a la part alta, al carrer Marceria, durant molts anys,
on vam tindre molts bons veïns i quan vàrem marxar a la zona de Sant Salvador,
doncs també vàrem tindre molts bons veïns, molt bona gent i jo crec que ells van estar molt bé fins a l'últim moment.
A veure, el programa avui és una mica diferent.
Habitualment parlem amb professionals de la història en diferents camps.
Avui fem un altre experiment, és algú que ens recorda les vivències personals dels seus pares
que han tingut un reconeixement i una activitat destacada.
Has portat un llibre per ser a Lluís?
Sí, però sí, oblidàvem d'alguna cosa.
Leandro Saúni Carmen Casas, Organización Política Clandestina en la Zaragoza de los años 40.
Dos investigadors, la Irene Abad i l'Ivan Heredia,
amb entrevistes amb ells, van reconstruir bona part de la història,
que com ja explico aquí, el Leandro i la Carme tenen una trajectòria vital amplíssima
que va des de la primera joventut, cadascun una grandesa,
i la Carme de la província d'Osca,
a la guerra civil com a militants actius d'un partit polític i a la guerra,
i després, la Segona Guerra Mundial, lluitant a la resistència,
per passar després altra vegada a aquest país i tenir 20.000 peripèsis.
Vull dir, és una vida intensíssima, una vida dedicada a fer una societat millor,
i tot i que tenen bona part de la seva vida, trajectòries separades,
jo crec que, com va dir algú a l'inauguració del carrer, em sembla que va ser l'alcalde,
el Leandro i la Carme eren inseparables.
És així el reconeixement del carrer i el llibre que escriu aquesta gent.
Com era el caràcter del teu pare, del Leandro?
Perquè sovint hem explicat en alguna ocasió, en alguna entrevista,
que fins i tot es feia, a mi que entre cometes, dels seus captors,
que era un home dialogant, parlava amb aquells que el tenien retingut,
si en tenia, no?, malgrat tot.
A veure, el meu pare, si una cosa el caracteritzava,
és que era una persona extremadament sociable,
era un molt bon conversador,
s'entenia en quasi ben tothom, tenia una gran capacitat d'escoltar,
d'escoltar el que deia la gent,
i de fer-se seves aquelles coses que creia que no eren positives.
Per tant, el meu pare, jo, si alguna cosa li reconec,
és que era una persona que s'havia entès amb moltíssima gent.
O sigui, potser podia parlar amb un capellà, mossèn Assens,
era una persona que havia vingut a casa nostra,
o podia parlar amb el comissari de Tarragona,
anar a parlar a ell directament perquè hi havia uns detinguts
o perquè hi havia hagut algun problema,
i exposant-se bastant en aquestes situacions.
Era capaç de parlar amb la Guàrdia Civil,
que sovint la teníem a la porta de casa,
al carrer Merceria i a Sant Salvador,
i era capaç de parlar amb els seus companys de partit,
intentar apaipagar situacions que de vegades podien ser complicades,
i podien ser això.
I era una persona amb una gran tendresa,
una gran humanitat.
Vull dir, i aquesta és una de les coses que jo més recordo.
Jo amb el meu pare he plorat veient una pel·lícula,
i he plorat sentint la ràdio,
la condemna mort de l'última condemna mort
que va fer Franco amb la ETA i altra gent.
I per què?
Doncs era una persona que jo crec que havia passat situacions prou importants
com per fer-se'n ressò de tot això,
i per patir pels més febles.
Per tant, tenia una capacitat d'emocionar-se molt gran,
d'escoltar, de tindre grans sentiments i molt solidari.
Això és una de les coses que més ens va ensenyar.
I era una persona molt tendra, molt tendra.
Una persona sempre molt propera, amb els fills, molt carinyosa.
Era aquelles persones que de seguida et feia petons,
que demanava els petons, demanava el contacte físic.
Aquesta situació que era per nosaltres molt confortant.
I la teva mare?
Doncs la meva mare, curiosament, era una situació diferent.
La meva mare era la persona més seriosa.
El meu pare era molt bromista, amb capacitat de broma molt important.
La meva mare no, era més sèria, era tot com a molt més regulat,
era tot com a més pensat.
I era una persona molt carinyosa, molt entenimentada,
però era potser menys propera a nosaltres.
Això ho dic com a persones físiques, era molt més proper al meu pare,
que era més bromista, t'arrascava l'esquena, coses d'aquestes.
Que la meva mare, que sembla ser que les mares són més...
I així era el paper una mica al revés.
La meva mare era una mica més formal, més seriosa en aquest aspecte,
però indubtablement entranyable i molt preocupada
per la seva família lluitadora per nosaltres.
Jo volia aportar dues anècdotes de cada un d'ells
que una mica reflecteixen aquest caràcter de cadascú.
Un és Leandre, que durant l'ocupació alemana de França,
amb una missió que anava amb un paper a la butxaca
per passar a l'organització clandestina,
el va detenir la Gestapo.
Es va menjar el paper, com va poder,
i el van haver de deixar anar sense càrrecs
perquè no van poder demostrar res en contra d'ell.
És a dir, que és una mostra d'aquest caràcter...
Primer, l'enteresa de caràcter
per negar tot el que podia saber la Gestapo
i ser capaç de sortir-se'n sense res.
I l'altre de la Carme,
que també va estar per tot el país,
això aquí a Espanya,
amb un inspector de policia al darrere.
Al darrere, i no hi havia manera
que la pogués agafar.
I, finalment, el senyor aquest va agafar vacances,
se'n va anar a Madrid i se la troba de cara
per un carrer de Madrid
i va acabar detinguda a la Direcció General de Seguretat.
Una cosa d'aquestes que ella va estar defugint
i escapant i tal,
i resulta que després, en vacances,
doncs, va estar allí.
Recordo que una vegada,
amb un viatge a Madrid,
que anàvem junts per alguna cosa
que fèiem plegats,
doncs m'ho explicava ella,
mira, veus aquí,
hi havia la Direcció General de Seguretat
i aquí va estar detinguda,
allà a la Porta del Sol.
I jo li vaig dir,
Carme, alguna cosa hauries fet
quan et van detenir.
De moment es va quedar parada,
després va captar la ironia,
i diu,
i és clar que havia fet coses moltes.
Hi ha l'etapa en què
en què Leandra està impersonat,
primer a Saragossa,
uns quants anys, a Saragossa?
Dos o tres.
Dos o tres.
Després de Pilats.
De Pilats,
el moment que surt,
que ens ho explicava l'altre dia el Lluís també,
que surt,
perquè el van traslladar,
i va sortir caminant,
amb el responsable de la presó.
Com va ser aquest moment?
Com va ser?
Va ser el moment que s'inaugurava
la presó nova d'aquí a Tarragona,
l'actual presó,
i es tancava definitivament
aquell monstre de Pilats.
I el director li va dir
que com volia anar,
que ell el podia portar
amb el seu cotxe,
o com el traslladar venia,
ell deia,
jo el que voldria és anar-hi per sis,
anar caminant i anar fins allà.
I efectivament,
així ho van fer,
i van anar caminant d'allà
fins a la presó nova.
En aquest temps que ella estava impersonat,
com vivia la teva mare,
Carme Casas,
la situació que no estigués allà,
en el dia a dia?
La meva mare va ser una època molt dura,
va tindre que treballar molt.
ella llavors treballava a la clínica Monagal.
En aquells temps,
el doctor Monagal,
el que era director de la clínica,
va ser un gran suport per ella,
com molta altra gent,
que hi havia la família Colet,
que eren gent de Gandès i de més,
que havien sigut gent molt...
que li havien donat molt de suport a la meva mare.
Però tot i així va ser molt difícil.
La meva mare treballava llavors allà
com a auxiliar clínica,
es va posar allà a estudiar per fer infermeria,
li van donar tot el suport
i va acabar fent infermera i va treballar.
Però clar, era una feina,
era dur perquè tenia que treballar,
tenia que estudiar,
tenia el marit a la presó,
i tota la seva família a França,
no tenia ningú aquí.
Tenia la família del marit,
que estava a Gandesa,
però la qual tampoc no podia comptar,
perquè aquesta gent tenia la seva feina
i eren els pares del meu pare,
que ja eren una gent gran,
i per tant tenia dificultats
perquè, entre altres coses,
també tenia dues filles,
que eren les dues germanes del meu pare,
que també estaven exilades,
que vivien a França.
I era una família que, a més,
havia estat molt represaliada a Gandesa
per ser els seus orígens republicans,
i per tant era una gent
que tenia dificultats
per poder-la ajudar.
Per tant, la meva mare va estar molt sola.
I jo penso que això és una mica
el que va marcar aquest caràcter posterior,
perquè la meva mare,
quan va tindre que marxar d'Espanya
a França,
hi ha un article molt bonic
i que explica molt bé
la seva anada,
que va sortir d'Espanya a França
al final de la guerra,
ella es va perdre,
va marxar sola
i tenia 15 o 16 anys,
sí, entre 15 i 17,
i llavors va tindre que marxar sola
fins a l'altra punta de França,
absolutament perduda,
sense ningú
i sense els seus pares,
que estaven en una altra part de França,
en una colònia de nens.
Per tant,
jo crec que això ha forjat una mica
aquest caràcter de duresa,
d'enteresa,
de sobreposar-se
totes aquestes adversitats
i de tindre un caràcter
probablement més dur
que el que podia tindre el meu pare,
que tot i que havia passat
unes situacions molt difícils,
doncs ella,
home, ho va viure malament.
A més, 4 anys condemnat a mort,
que cada dia havies de pensar
si aquella nit
seria la darrera, no?
Que això,
jo m'imagino que has de tindre
una fortalesa psicològica
molt gran
per poder portar-ho.
A més,
tenint un capellà de la presó,
que tenia per costum
donar les bones nits
a aquells
que no fusellarien
aquella nit.
Passava,
i deia,
bones noies,
i els meus,
que dormeis bien,
volia dir que no t'enfusellaven.
A Leandra mai no li va dir.
Sempre el va deixar
amb el dubte
de si era o no
l'última nit.
És una manera
de tortura psicològica
que ja indica
quin era l'ambient
que hi havia.
I al voltant d'això,
jo el que si et volia preguntar
és
com es viu
la vida quotidiana
en una situació
com la dels teus pares,
allò rojo
reconociós,
portant
desafectos
al règim,
i això implicava
per una part
del que deies abans,
un moment,
tenir freqüents visites
de la policia
i per l'altra
també tenir visites
molt compromeses
de la gent
que militava
clandestinament
el suc
i que us venien
a veure
i tal.
Com ho portàveu?
Ho portàvem bé.
Mirat de la llunyania
jo penso que
érem una gent
una mica rara.
Perquè, clar,
la meva mare deia
no vagis cantant
aquesta cançó
per les escales
que sap tothom
que escoltem
la Pirinaica.
I jo deia
però si és el que escoltem
doncs
perquè, clar,
a baix de l'escala
hi havia un guàrdia
i a dalt
el terrat de davant
hi havia un altre, no?
Casa meva, doncs,
a veure
eren una gent
que no anaven a missa
els diumenges,
lògicament.
Jo tenia que anar a l'escola
i preguntava el dilluns
escolta, escolta
com anava avui
el capellà?
Com anava diumenge
el capellà?
Que no?
Avui m'ho preguntaran
a classe
i jo no ho sabré dir
o què va dir
en el sermó, no?
A veure
per la policia
bueno, ja ho sabíem
sabíem que hi havia gent allà
i que per tant
doncs, bueno
que de vegades
havíem d'amagar coses
que de vegades
venia gent a casa
jo recordo una vegada
una vegada
que va ser
molt important
i això demostra
l'enteresa
que van tindre
els meus pares
i el gran suport
que teníem
amb els veïns
perquè estàvem
al carrer Marceria
i un dia
hi havia dinant
a casa nostra
una persona
però que devia ser
molt important
jo no sé qui era
no ho puc recordar
i després no ho he sapigut
però que era molt important
un militant important
a la clandestinitat
del suc
i ens truca una veïna
i ens diu
Carme
em sembla que teniu visita
ostres
diu
sí, sí
perquè
pugen per l'escala
ostres
el meu pare
va sortir
al menjador
corre a cuita
i nosaltres vivíem
amb un pis
que és com
el que ara
seria un àtic
hi havia una porta aquí
i aquí al costat
hi havia una gran terrassa
doncs el meu pare
va tindre l'habilitat
d'agafar
els dos policies
que venien de secreta
els va fombre
dintre del terrat
la meva mare
va tancar
per darrere la porta
i va deixar
la policia
i els dos
el meu pare
i els dos polis
allà al terrat
clar
nosaltres allà
vosaltres
aquí
traient els plats
i tal
estem dinant
i quan ja la meva mare
ho va tindre tot arreglat
i aquell senyor
escales avall
piernes perquè us quiero
que no li devien arribar
les cames al cul
doncs la meva mare
va anar
i diu
bueno, bueno
escolta
què feu aquí al terrat
potser que passeu
no?
aquestes coses
les recordes
i dius
ostres
ara la llunyania
doncs sí
pot ser divertit
però en aquell moment
devia ser una cosa complicada
Lluís
com a historiador
això està per allò escrit
això que acaba d'explicar
ara mateix
sí
a veure
això en concret
no ho sé
però tenim la sort
que hi ha molts testimonis
de la Carme i el Leandra
l'arxiu històric
de comissions obreres
els va gravar
amb un seguit de sessions
el relat
de la seva vida
un relat de vida
a cadascun d'ells
hi ha el llibre aquest
i hi ha altres publicacions
que s'han fet ressò
si una cosa tenim la sort
és que estan molt ben documentats
i que tenim molta informació
de quina va ser
l'activitat
i la peripècia
el que ens faltava
és aquest toc
com una filla
o un fill
viuen
aquest dia a dia
que era certament
perillós
i compromès
com t'ha marcat
a tu
el caràcter
no ho sé
la manera de ser
la manera de pensar
a vegades
ho he pensat
si no hagués tingut
aquests pares
no sé si hagués pensat
de la mateixa manera
o hagués fet
de la mateixa manera
probablement
que potser
hagués sigut
d'una altra manera
però els meus pares
em van educar
amb uns valors
com per exemple
la solidaritat
jo recordo
que tots els Nadals
els meus pares
ens agafaven
el meu germà i a mi
i ens deien
bueno va
anem a veure
què tenim d'estalvis
què teniu vosaltres
i això
una part
ha d'anar
pels nens de Burgos
que eren els fills
dels presos
de Burgos
ha marcat
que a casa meva
hi ha vingut tothom
s'ha mantès
amb molta gent
ha après
a conviure
amb molta gent
entendre la diversitat
perquè venia gent
de maneres
de pensar molt diverses
molt més joves
que els meus pares
a vegades
i que tenien
un tarannà
probablement diferent
i que
jo crec que ens ha ensenyat
això
a ser solidaris
a entendre els altres
a sàpigar escoltar
a buscar sempre
les coses positives
aquelles coses
que ens uneixen
aquelles coses
que ens fan
anar en conjunt
i no que ens desuneixen
jo crec que aquestes coses
bueno
a ser sensibles
a ser sensibles
a moltes coses
jo recordo
que una de les coses
que la meva mare
tenia
és que la meva mare
era molt culta
el seu pare
era un mestre
integral
i era una persona
doncs
extremadament culta
llavors ens va ensenyar
l'estima per la lectura
l'estima per l'art
la meva mare
em va ensenyar
a llegir
i a llegir poemes
i teatre
i per tant
aprendre a modular
aprendre a llegir bé
a saber expressar-me
vull dir
totes aquestes coses
queden
el meu pare
era un violinista
frustrat
en el seu poble
potser no sabia
no era tan culte
ni tan
no era tan cultivat
però
en el poble
durant la república
va arribar un mestre
que va ensenyar
el professor
de Zaragoza
que ell se n'en recordava molt
perquè li va ensenyar
a tocar el violí
i això
ens ho ha
ens ho ha tremès
l'estima per la música
per la cultura
els meus fills
som
tots han fet música
i dos d'ells
ho fan professionalment
per tant
part d'això
ha quedat reflectit
en tots nosaltres
no només
amb el meu germà
i amb mi
sinó
el meu germà
doncs és una persona
que és
una persona
que està implicada
en la vida sindical
està a comissions obreres
és una persona
que participa
activament
jo crec que
ens ha forjat
molt
molt
a tots dos
i fins i tot
amb els nostres fills
jo soc testimoni
de la pressa
i dels nets
pels avis
per l'Andre i la Carme
no allò obligat
d'anem a veure els avis
que a vegades fem
amb els d'això
sinó que de gust
anaven
els acompanyaven
i aquest esperit jove
que ells han digut sempre
en el sentit
que no han estat mai
nostàlgics
que abans
les coses eren millor
sinó viure
el dia a dia
constantment
no enyorar
situacions anteriors
sinó entendre la realitat
adaptar-se a la realitat
i ser capaços
de donar lliçons
a gent molt jove
molts joves
que els escoltaven
i que tenien
una admiració
bueno la prova
és que hi havia una colla
que estaven
a la inauguració
del carrer
i que tenien
una proximitat
amb ells dos
tremenda
Rosa
ha sortit
a ton pare
o a ta mare
a qui t'hi sembles més
de caràcter
home potser de caràcter
en algunes coses
a la meva mare
en algunes coses
amb aquest una mica
ser més reflexiva
més així
els meus germans
més de la broma
més així
s'assembla més al meu pare
porto el mateix nom
més a la meandra
sí
jo potser
amb alguns aspectes
a la meva mare
sí
sí
jo tenia que físicament
a la mare
físicament
sí
això diuen
físicament
a la meva mare
sí
per ser molt guapa
com tu
era molt guapa
més que jo
doncs avui hem volgut
recordar
el Tarragona Història
jo crec que hem de parlar
l'altre dia
no?
què et sembla
Lluís?
sí
l'altre dia
perquè és que hi ha
tantes coses
a explicar
a explicar res
hem fet
una petita mirada
però
són moltíssimes
ella va ser fundadora
a Tarragona
de la Comissió Sobreres
també doncs
de les dones del 36
que és que podríem parlar
i molt
molt
i molt
ho sembla que fem
que anem un altre dia
i en parlem tranquil·lament
sí
sí
doncs
escolta'm
gràcies per acompanyar-nos
Rosa Neu II
escoltarem un fragment
d'ell
ara
de la seva veu
i també el Lluís Valar
gràcies
i fins la propera
Lluís
adeu
bona tarda
els quatre anys
de
Gacelda
no?
que vaig estar
a Pilats
vaig ser un pres
molt considerat
per la pròpia
direcció
de la presó
molt distint
a la de Sara Ossa
a qui vaig ser
molt considerat
molt respectat
políticament
sabien qui era
no?
i que el meu treball
era un treball
polític
per la pau
per la llibertat
i per la democràcia
la transició
la transició
ens va sorprendre
a tots
no ens va sorprendre
Franco
va morir
de malaltia
les coses
van canviar
es va pensar
senzillament
que nosaltres
necessitàvem
no una transició
sinó
una
una reforma
una trencadura
una ruptura
amb el règim
i això no es va produir
al no produir-se
la ruptura
totes les il·lusions
que s'haurien pogut tenir
doncs van vindre a terra
ell
em corroborarà
i havíem d'adaptar-se
senzillament
a les noves situacions
que es creava
es va fer un referèndum
nosaltres vam dir
votar per la ruptura
però la majoria
va votar
per la transició
la por
que la gent
que encara hi havia
va poder
més que tot
la por
va fer que la gent
votés transició
i així
es va fer
una transició
que va deixar
intacta
tot l'aparell franquista