Comença el Pont de Mahoma, amb Jordi Mena, Josep Maria Bonacci, Ricard Fernández i Òscar Cadiac.
Avui us saludem des de la muntanya, es trobem en plena sortida amb els companys del programa del Pont de Mahoma, amb el Ricard Fernández, amb el Jordi Mena, Josep Cadiac,
al costat d'una cinquantena de nens i nenes, alumnes i professors de l'escola de la Rebessada.
Amb ell farem un recorregut des d'aquí on som ara i pràcticament arribant per l'entorn de la ciutat fins a la zona de Sant Simplís i fins a la zona del Médol.
Avui farem aquest recorregut amb una primera connexió en la sortida i una segona cap a tres quarts, pràcticament al punt d'arribada molt a prop de la zona del Médol.
Amb ells compartirem experiència, compartirem la muntanya, compartirem també valors, que en definitiva és el que també ens transmet sovint
i transmetem a través d'aquest programa sobre allò que estimem, que és la muntanya.
Avui que d'altra banda tenim també el programa a tot un mite del món de l'escalada del nostre país.
Parlem de l'Àngel Bedo, l'Angelito, un dels de Vilanova que es va iniciar amb el Juan Chaparro, el Chapi,
va obrir algunes de les vies clàssiques més importants i de referència de la roca del nostre país.
També va fer opinisme, integrant expedicions al K2, a la gran piràmide de cristal que deia Kurt Yenberger,
a la ruta del Nanga Parvà també, on per cert s'hi va caure un allau a la cara sud amb els del Filó de l'Impossible.
Ha escalat més d'atenció mil vies per parets de mig món i també ha batallat contra una de les més dures.
Avui en parlem, escoltarem la conversa que manteníem ara fa pocs dies,
ell visitant precisament la mostra de cinema de muntanya,
amb una de les projeccions vam poder conversar amb Angelito.
Li vam preguntar també per la seva frase de guerra, Sant Marinait,
i també naturalment amb la seva companya inseparable, la Rosa López Cudony,
una de les pioneres també en l'escalada del nostre país.
Montserratina al 100%, o fins i tot al 200%,
però també s'ha encissat en el Cerro Torre, a la Patagònia,
a les parets de Tegredos, a Riglos o al Montseny.
La Rosa que, per cert, organitza, des de l'agrupació excursionista de l'Aia de Vilanova,
les trobades de pobilles escaladores,
en una nova edició que es farà ja el maig de l'any que ve,
de la qual també en parlarem, fins i tot farem un programa en directe des d'allà,
des de l'enclavament que escollim per fer la trobada de pobilles escaladores.
Són els continguts d'aquest programa d'avui, programa número 45.
Benvinguts al Pont de Maoma.
Doncs avui, com no podia ser d'altra manera,
en plena muntanya per l'entorn magnífic de la nostra ciutat,
i acompanyats, com sempre, amb alguns dels integrants del programa,
avui, doncs, el Ricard Fernández, el Jura Maria Bonacci i l'Òscar Cadiat,
i amb aquesta cinquantena d'alumnes de l'Escola de la Rebessada,
que avui, en horari lectiu, doncs, estan fent aquesta ruta per la nostra entorn,
per aquesta muntanya propera a la ciutat.
Ells ja han sortit, fa aproximadament 20 minuts,
sortíem d'aquest punt de trobada on som nosaltres ara,
i hem pogut conversar fa poca estona.
Després els interceptarem aproximadament d'aquí a mitja hora,
pràcticament on estiguin a punt d'arribar.
Escoltem-nos que ens explicaven només sortir
amb aquesta cinquantena d'alumnes de la Rebessada.
Josep Maria Bonacci, què tal? Bon dia.
Bon dia, aquí estem.
Avui a mitja la muntanya, eh?
Sí, tant, amb els nens, que sempre és agraficant.
Avui fem aquesta sortida amb aquesta cinquantena d'alumnes de l'Escola de la Rebessada,
amb un pont de l'home, també l'Òscar Cadiac. Òscar, bon dia.
Bon dia, aquí estem començant l'entrenament pel darrer 8.000,
amb un grup de joventut, mai millor dit, de 5 anys, 5-6 anys.
5 anys? 5 anys.
Que anirem a travessar el bosc de Sant Simplici.
Bé, a direcció Sant Simplici, no sé si arribarem, és com un altre objectiu, eh?
Ho sabeu que fareu una muntanya avui? Ho sabeu o no?
Que pujaré una muntanya...
El Médul, eh? Diuen el Médul.
La Pedrera Romana del Médul, que són els vestigis de la nostra ciutat.
La ciutat de Tarragona, hi estaven els romans,
i anirem a visitar d'on treien la pedra per construir la ciutat.
Perquè els romans van agafar la pedra de la ciutat d'algun lloc
i sembla ser que és la Pedrera del Médul.
Doncs farem aquest recorregut, el fareu...
Per d'on te digues, digues?
És la Pedra de Tarragona.
Veus que ho sap, si ho sap, la Pedra de Tarragona, eh?
La Pedra dels romans, que fa 2.000 anys ja la treien d'allà del Médul, eh?
I què hi ha al mig del Médul? Què sabeu què hi ha al mig del Médul?
Una pedra.
A veure?
Una pedra.
Home, les pedres n'hi ha moltes, eh? Però aquesta com és, aquesta pedra que hi ha al mig?
Molt gran.
La Pedra de Tarragona.
La Pedra de Tarragona, molt alta, eh?
És aquest pilar que hi ha al mig del Médul, que és l'agulla del Médul.
Company, Ricard Fernández, bon dia.
Hola, bon dia a tothom.
Bueno, es portareu per aquí, no?, amb aquesta cinquantena d'alumnes,
fent aquest recorregut, de l'entorn de la ciutat, recorregut de muntanya, eh?
No d'alta muntanya, però sí de muntanya, no?
De muntanya, és una descoberta del medi natural,
i quan abans es comenci aquesta descoberta, molt millor.
És una gran tasca a les escoles que puguin portar els seus alumnes
tan aviat com sigui possible a tenir aquest contacte amb la natura.
A més, a més, és una ruta que és molt practicable, molt assequible per tothom, no?
Sí, sí, jo crec que és idoni per aquesta edat.
Em deia que és una escola pionera.
Estem parlant de l'escola arrabassada
i he posat en pràctica que els alumnes vagin a conèixer els vestigis de la ciutat romana.
I això és gràcies també al professorat de l'escola.
Aquí tenim l'Isabel.
A l'Isabel hi ha altres quatre professores que també estan aquí en aquesta sortida.
Isabel, què tal? Bon dia.
Bon dia, bon dia.
No expliquen qui són. Les companyes, recordem el nom de les companyes.
Cristina, Laura, Rosa i Sara.
És a dir, que no se n'escapa cap, eh?
No, en som cinc d'adults, més vosaltres, que també ajudeu un munt.
Porteu ja unes setmanes treballant a l'aula el tema de la muntanya.
Sí, com vam explicar l'altra vegada que vau venir,
doncs ja portem, ara ja portarem unes tres setmanetes o així,
perquè vam triar els nens a treballar aquest tema perquè volien ser a la classe de les muntanyes
i doncs bé, ara ja tenim una mica més de coneixements i ara anem a trepitjar-la.
Heu fet, per tant, un pas més, eh?
Sí, sí, sí, sí. Ara ja ens podeu fer més preguntes, que ja en sabrem.
L'altre dia dèiem amb l'Òscar que nosaltres vam aprendre moltíssim visitant l'escola
amb el que ens explicaven ells, eh?
Perquè tenien una concepció molt àmplia, a més a més, des de la innocència, no?
Que fan preguntes totalment espontànies, eh?
Sí, sí, ens fas de riure perquè et fan reflexionar moltes vegades a tu
del seu punt de vista, de dir, doncs no m'havia vist d'aquesta manera
o et fan aprendre cada dia, és veritat.
I aquests, durant aquests dies, què heu estat preparant referent a la sortida?
Ho dic per no quedar malament nosaltres, a veure si explicarem coses que ja les heu explicat vosaltres.
No repetiu, perquè anant amb uns professionals com vosaltres, estem a l'expectativa.
No, no, què va, què va.
No, molt senzillet tot i molt agraïts que pugueu venir amb nosaltres
i que ens hagueu facilitat aquesta sortida.
Aquí hi ha un tema d'un rerefons que són també els valors associats a l'esport,
a la muntanya, a la natura, a l'entorn, a la preservació...
Sí, sí, tot això es treballa cada dia i la muntanya dona molt aquests valors
i trobo que s'ha de fomentar molt des de petits, en totes les àrees, eh?
En tota la vida, en totes les qüestions del dia a dia.
Teniu alumnes de quants anys tenen?
Alguns quatre encara, però la majoria cinc.
Els que són de finals d'any encara no els tenen, els cinc.
És a dir, que són molt valents, eh?
Sí, són molt valents, són uns campions.
Ara parlem amb algun d'ells, si farem una tria...
Ricard, tu que ens aportes programa rere programa textos clàssics d'autors
que parlen de muntanya, aquests autors o els personatges de les quals parlen
ja comencen com ells, de ben petits, a estimar la muntanya?
És a dir, quan els hi pica el coquet?
Uf, això hi ha mil, mil possibilitats,
perquè pensa que hi ha hagut grandíssims alpinistes que han nascut a la vora del mar,
com pot ser baston rebufat.
D'altres van néixer al peu de les muntanyes i per ells era molt natural.
Hi ha fins i tot qui parla d'una predisposició genètica,
hi ha fins i tot estudis i enquestes de sensacions
que ja determinen quines persones estan més predisposades a experimentar i aventurar-se
per al terreny de la muntanya.
Però això no vol dir que una persona que no tingui una predisposició per la muntanya
descobreixi uns valors, perquè la muntanya dona molts i molts variats,
per poder-hi anar i disfrutar tant com un apassionat de l'alpinisme
que es fica pels llocs més enrabassats.
Crec que és una necessitat que tothom recuperi el contacte amb la natura i el medi natural.
El medi natural allotja també tot el que és els vestigis d'una història i d'un paisatge
i com a concepte tothom pot disfrutar d'això.
No cal que tinguis una ànsia esportiva per la muntanya.
Com diu el Ricard, els francesos, per exemple, en saben molt d'aquest tema.
Allà després de fer el primer 8.000 es va crear, si no recordo malament,
joventut i esport, genès i esport,
i arrel d'aquí van inculcar els valors a la natura, sobretot a les escoles,
i això crec que és una de les grans tasques que va fer França
en favor de la natura i de la muntanya.
I jo penso que anem una mica seguint aquestes traces
dels primers conqueridors dels 8.000,
que van ser els francesos l'any 1950,
en Maurice Herzog i el seu grup.
I darrere de tot això hi ha tota aquesta troballa
del que són els valors.
Avui tenim, amb ells no els voldríem fer esperar massa,
que no es cansin,
i preferim potser extreure una mica aquests sentiments
que retenen els nanos d'aquesta descoberta de la natura.
Doncs no us entretendem més perquè heu de fer camí.
Recordem, des d'aquí on som ara,
aproximadament a l'entorn de la zona de Monars,
més o menys, una mica abans, una mica després,
aquí agafareu aquest camí, aquest senderó,
i anireu resseguint-lo pràcticament,
podríem dir que gairebé en paral·lel,
entremig de boscos per la zona de la comunicació
que hi ha a l'antiga Nacional 340,
una mica cap a l'interior,
arribareu a part del mèdol,
per allà us interceptarem,
us interceptaré jo d'aquí una estona,
cap a tres quarts,
i tornem a parlar a veure com ha anat la recorregut.
Et xem-ho, Òscar?
Molt bé, jo et demanaria ara,
a veure el desig que hem portat ells des de casa,
per aquesta excursió d'avui,
que els he de pare, que els espera,
perquè ara entrarem al bosc,
i un cop entrem al bosc,
anirem en fil a Índia,
i serà molt més difícil poder parlar amb ells,
ara estan tots agrupats, no?
Agafarem un parell, aquest noi mateix,
com et dius tu?
Jo, Guiu.
Guiu, explica'm què aneu a fer ara.
Anem al mèdol.
I tu has anat mai per aquí,
per la muntanya de Tarragona?
No.
I què et sembla que hi trobareu per aquí?
Trobareu algun animaló?
Què trobareu?
Guineus?
No sé, hi ha guineus per aquí.
Ossos, n'hi ha, ossos?
No.
Ara veurem què troba pel camí, eh?
Tu com et dius?
Júlia.
Explica'm, Júlia,
per tu què significa un dia normal com avui,
que és un dijous,
sortir a la muntanya?
Ho feu cada dia, això, no?
No.
T'agrada venir a la muntanya?
Sí.
I què esperes que farem?
Què farem?
Caminarem per la muntanya.
Escalarem avui, Júlia?
No.
La Júlia, que també dirà, doncs, amb aquesta altra cincuantena, eh?
I saber-ho, us deixem, que si no agafaran fred, eh?
Que vagi molt bé.
Gràcies, gràcies per venir.
Com va, anys, Òscar?
Ens veiem d'aquí una estona.
Ens veiem d'aquí una estona.
També amb el Ricard.
Ricard, ens veiem d'aquí una estona.
Us intercepto per allà baix.
Seguim en comunicació?
Sí, sí, nosaltres ara procurarem, doncs, conduir aquestes personetes i anar-les acompanyant amb les explicacions i tot el que ens convingui, doncs, evidentment, guiats, doncs, per les professors que ja han avançat tots els conceptes que avui tractarem sobre el torreny.
Important. Aquí tenim guies oficials. Guies oficials preparats titulats. Això és important, també, quan anem a la muntanya?
Sí, el guiatge no és només per persones que no saben anar per la muntanya, sinó també per persones que hagin d'aprendre i conèixer aspectes de la muntanya.
Els guies professionals procurem aportar tot allò que una persona vulgui obtenir, doncs, d'aquest medi natural.
Que vagi molt bé, Ricard. Fins ara.
Merci. Fins ara.
Adeu, adeu, adeu.
Adeu, adeu.
Doncs, els deixem en aquest punt. Nosaltres ens quedem aquí, però tornem.
És a dir, els interceptarem ara, quan estiguin pràcticament a punt d'arribar al mèdol, aproximadament d'aquí a mitja hora, allà tornarem a connectar.
Però, mentrestant, us deixem en una entrevista que vam fer ara fa pocs dies amb un dels referents, amb un dels mites del món de l'escalada del nostre país.
Parlem d'un referent per a molta gent, una persona que ha cobert moltíssimes vies, amb un currículum inabastable,
i que és l'Àngel Bedo, l'Angelito, un home, doncs, que s'ha format a les muntanyes de Montserrat, però també, doncs, assolint altres indrets, altres sectors d'escalada, altres escoles,
i també atrevint-se, doncs, amb l'imalaguisme, amb muntanyes, també, doncs, singulars, són les quals s'ha viscut aventures de primer ordre.
Avui, la conversa aquesta que manteníem ara fa pocs dies, una part de l'equip del programa, amb l'Àngel Bedo,
i, per descomptat, amb la seva companya, inseparable, la Rosa López Cudony, que també estava amb ell.
Ells van venir, per certa, a una de les conferències de muntanya del segon cicle de conferències de pel·lícules,
l'ambient de mostra de cinema de muntanya que es fa al carrer Béremartell.
Avui en tenim una altra oportunitat de veure una d'aquestes pel·lícules.
Vam poder parlar amb ells, conversar amb ells, en acabar.
I això és el que ens explicaven l'Àngel Bedo i la Rosa López Cudony.
Doncs, ara, podrem parlar amb una persona que, segurament, la veu sonarà,
perquè hem pogut parlar amb ella en alguna ocasió.
Que passa que, per telèfon, no han tingut mai el programa,
i avui tenim la sort que el tenim aquí al costat.
Per tant, aprofitarem la vinentesa per fer-li una mica d'intercanvi d'impressions.
Jordi, Jordi Mena, amb l'Àngel Bedo, amb Angelita, no?
Sí, hola, què tal?
Béremartell, aquí, un company guerrero, roquero de tota la vida.
Al final, un machín i un mestre.
Vull dir que, al final, des de petit, sempre una referència.
I, al final, amb els anys, doncs mira, de la mà a moltes aventures i guerres
que hem estat per allà a les roques, i grans aventures, no?
Vull dir, un màster, un màster del Sunbury Night.
I portem una estona amb ell i encara no ho ha dit, eh?
La paraula de guerra encara no ha sortit, eh?
Espera, que quan s'acabi aquesta canya ho dirà, ja ho veuràs.
Bueno, està l'Àngel i la Rosa, eh, també.
La Rosa López Cudony, que la hem vingut amb ell i que els podem saludar.
Ricard, Ricard Fernández, que et veig una mica lluny.
Escolta'm, l'Àngel, un referent, no?
Sí, sí, vull dir, sempre has de parlar unes referències, o d'uns mestres,
sempre dins el que és l'escola escalada i tot l'àmbit dels escaladors,
sempre hi ha uns punts de referència.
Aquelles persones en les que marquen el punt en què tu has d'establir els teus estàndards,
i l'Àngel n'és un d'ells, òbviament, òbviament.
I, evidentment, ell marca una referència en tot un àmbit de temps i de qualitat en l'escalada,
que és qui preserva, com un cert patrimoni, uns valors que han de perdurar.
I aquí el Jordi, per exemple, és un debot seu, no?
A mi potser jo soc més de...
Lo fotut és que no afluixa el punyetero, no hi ha manera d'enxampar-lo.
I mira que, hòstia, el punyetero ha estat fotut, tal,
però mira, és que mala hierba nunca muere.
El punyetero, eh?
Ahí apretant sempre.
O sigui, ens hem juntat aquí ara i ja surten projectes.
És un guerrero.
M'ha dit que estava en un projecte molt pelut, ara.
No sé si el tenen ja acabat, el tenen a mitges, com el tenen?
Això què te'n cuenta ell?
Perquè segur que igual és una trola, eh?
I estan fent res, eh?
Te l'explica ell.
Bueno, Àngel, Àngel Bedó i Rosa López Cudony.
Rosa, bona nit, eh?
Bona nit.
Àngel, són amics teus, no?
Hola, bona nit.
Sí, el Jordi fa una època que el coneixo i m'hi cal molt bé.
El vaig conèixer ja, me'n sembla, que ja era Roca Benet,
que estàvem repetint nosaltres el lloc oscuro
i estàvem obrint una via al costat i vam fer molta amistat.
Van tirar fotos, vam passar bé, i adrenalina.
S'han valida, com jo dic.
La gent es coneix a la muntanya
i els escaladors es coneixem escalant.
Ara esteu escalant, no?
Què esteu fent ara?
Bé, ara fa poc vam acabar...
Hem obert una via a la Roca Trellina,
la S'han valida, com jo dic.
Together, que li han dedicat un amic meu al Nacho Florenciano.
Pobre que està fotudet.
I, bueno, vam estar, vaig estar a Mastralia
que el del 24 de la de Rellina.
I ara, bueno, aquest cas de semana
volem acabar de repetir la via del PAC
a la PAMBAN de Rellina.
I sempre a escalar i a passar su bé.
M'entens?
Què és el que agrada a mi?
Salut i tàpia, com dic jo sempre al Facebook.
I mira, si no trobo una persona,
em busco una altra
i sempre tinc el meu novi, no?
M'entens?
La meva filosofia de la muntanya.
La teva escola, quina ha sigut la teva?
La teva gran escola a l'escalada.
Bueno, l'escola, les catalans,
sempre ha sigut Montserrat, no?
Jo vaig aprendre a les escoles
que teníem allà a la Vora Vilanova,
a la parella de l'Atalaya, a les penyes.
La cosa que nosaltres com vam començar
es feia més matigar nosaltres,
es feia més claus,
es portàvem a soldar
les argolles,
feia tant de fusta
i la gent que es va ensenyar nosaltres,
bueno, el primer dia que es va envoltar
que es escalar,
ja vam obrir una vía jo i el Chapi.
Escalar molt amb el Chapi, famosa,
Juan Chaparro, el maestro que jo li dic,
un gran amic de fa molts anys.
i després, bueno, vam començar
i vam acabar amb Montserrat
i Montserrat, pues, en l'escola catalana.
Bueno, que no s'acaba mai.
Montserrat estaria escalant tota la vida,
no s'acabarien les vies,
ni els projectes,
ni...
no faria falta ni anar al Sande,
a la Himalaya,
ni al Port de la Sey.
Vale?
Per cap paraula.
Que també hi ha anat, eh?
Que també s'ho va molt, no?
És a dir, no has estat sempre a Montserrat,
has fet el venir,
has fet una mica de tot, no?
Sí, jo vaig començar l'escalada
i després vaig tindre la meva època
que vaig fer una mica d'alpinisme d'avantguàrdia,
com li deia en aquella època.
Van...
Bueno, jo vaig conèixer...
Escalar la rabadada
del...
del Naranjo de Bulne,
vaig conèixer la gent de Madrid
i...
no sé,
sempre...
Els escaladors s'han trobat a la muntanya,
hem fet amistat, no?
La gent de Madrid,
del País Basc...
I llavors vaig conèixer
gent molt...
molt guapa per mi,
m'han fet amistat
i vam fer
les nostres primeres sortides al salt.
Bueno,
nosaltres ja,
a la nostra època,
havíem anat a fer
la cara oest del Drú,
la Guillo Magnone,
quan érem...
érem canalla,
m'entens?
La cara oest del Drú,
tenim algun oient
que no...
que no ha quedat mai,
que no sap de què estem parlant.
Explica's què és la cara oest del Drú.
Això és a Iachamonics,
al massís del Montblanc,
està el que diu
el petit Drú, no?
Que és una de les gulles...
Bueno,
és el servir,
diguéssim,
de Iachamonics,
diria jo, no?
Així...
No té res,
que té mil metres de paret,
de petit no té res.
Té mil metres de paret, sí.
I això ho fèieu
amb aquell material
del que ens parlava ara?
Sí,
nosaltres vam anar
amb piolet de fusta
a fer la...
la obesa aquesta del Drú.
Això me'n sembla
que va ser l'any 71,
oi,
com si.
Van començar
el 68
fent espereologia
i el 71
ja estàvem als salts.
I vam fer...
Anàvem
amb el diner justet
per fer
la via
i baixar.
Mira que et diré,
que se'm vam anar
del camp
i se'n s'apagava,
perquè ja es va quedar
sense el duro.
vaig provar
el que era
l'alpinisme,
vaig fer moltes
viades als salts
i després ja
m'hi vaig posar
una mica,
vam anar als Andes
i ja
per aquesta
penya de Madrid
no sé què
vam animar,
m'hi van dir
per anar
a fer
el
nanga per bat
per la vestanda
de Rupal
en aquella època
i ara
era època
del filo
i se'm vam anar...
Bueno,
jo a la feina
sempre
a base de cartes
i...
He tingut molta sort,
no?
Treballava
i me donaven
permisos
per anar-me.
I vam anar
entrenant-nos
per anar
a l'encaparó
vam anar
a la Concagua
amb el Miguel Ángel Vidal
i el Luis Fraga
i volíem obrir
la sur
de la sur.
La cara sur
de la Concagua
és una de les pareds
també més llargas del món,
no sé si té
a millor dos mil metros
o mil i pico metros
i volíem obrir
la sur
de la sur
de la sur
passà que estava...
n'hi havia molta neu,
es van caure una llaud
i se'm vam anar
a aclimatar
a la cara nord
i allà
no li vaig donar importància
i en vez de portar
les botes dobles
vaig portar
les botes
que se'havia
una botes normal,
una calivier
normal
i vam fer
molt de pressa.
Arrasadiu
i foradades.
I foradades,
sí.
Anàvem bé,
anàvem aclimatades,
estaven fort,
jo què sé.
I és el que dien sempre
que les imbruïsas
es apagan.
Vam arribar a la viaca
a la Concagua Adal
i feia jo 32 sota xero
perquè estava el Marcín
Zabaleta
i una altra noia allà
que estaven aclimatant
per anar a l'Everest
i van dir
que feia aquella temperatura
i van baixar
del cim.
Bueno,
l'Ui Flà
que ja es pujant
ja tenia problemes
amb els peus
i portava
també una botes de plàstic
però no les portava
les dobles.
Jo tenia
les macalú dobles
en aquella època
que eren les més guapes
però mira,
no li vaig donar importància
i van fer cim,
van baixar
i el dia següent
me picaven els peus
a la nit
i dic
hosti Angelito
aquí passa algo
i m'hi vaig gastar tres peus
i en aquella època
no n'hi havia
aquí al país
no n'hi havia molta gent
en congelació
que sabessin
i vaig estar un any
fotú dilluns.
M'hi van fer trasplà
m'hi van tallar
dos trussets de dits
així va començar
la meva època
en el alpinisme.
Després vaig anar a Alaska
el 82
vam anar a l'hivern també
al Montjuntes
volíem fer
la Lowe Kennedy
també una tàpia de glas
una paleta ja
de 2.000 metres
però ja vam tenir
mala sort també
pel temps
no és el que passa
que a l'hivern
i vam tenir
una bona convivència
perquè
va començar
a nevar, nevar, nevar
i vam estar ja
més de 15 dies
dintre una cova.
I què fèieu?
Imagina Jordi
15 dies dintre una cova.
15 dies dintre una cova.
moltes marranades
i molts projectes
i a més a més
sense birres
és el més important.
No portàveu ràdio
ni res, no portàveu cap ràdio?
No, no, no
havíem quedat allà
queda tal dia
perquè vingui l'avioneta
i aixec que no ve l'avioneta
no...
perquè allà
no podria baixar
fins a la vall
diguéssim
és molt llarga
la aproximació.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
A l'Himalaya també hi has anat, no?
Sí, després va a estar al K2, al 83, vam anar a fer el Pilar Oeste del K2, també a Malfilo de lo Imposible, vam anar a fer-lo, sí, sí, sí.
I allà també van tindre la mala sort que es va agafar el Monzón en mitja expedició i el camp base ja estava molt alt, perquè allà està sobre la glacera,
el que és el Pilar Oeste del K2, el camp base es monta sobre una glacera i vam estar gairebé 25 dies de mal temps.
És el que diuen, que quan més dies passa l'alçada afecta, no?
I quan va a tocar la hora de fer l'atac final, pues bueno, al Angelito i a un altre, a Ramón Portilla,
pues bueno, ens va a tocar una mica la feina bruta, i van tindre de obrir huelles, pinzar el camp 4, muntar el camp 4,
i van coincidir que van juntar, els que tenien d'atacar el cim, van juntar tots allà a la tenda i va ser una moguda, no?
I allà va ser quan jo vaig tindre al principi d'una tromboflemitis a la cama esquerra.
Bueno, abans que vinguessin ells, el dia següent també vam fer un trosset del camp 4 cap amunt,
i a mi ja em feia mal la cama i vaig baixar.
I quan van arribar, vam passar una nit amb tota la penya i molt malament,
i el dia següent, amb un portelló d'alçada, vaig baixar fins al camp base.
I al camp base, bueno, vaig tindre principis d'un edema pulmonar,
el metge a l'expedició havia marxat,
i bueno, me va salvar una miqueta que me van posar ja un...
no sé si era un olotil injectable o algo, i em va salvar la vida.
Coño, di, la mala hierba nunca muere, vale?
Bueno, pues después d'això vaig tornar al chacarrajo,
vaig baixar a la Patagònia...
Però bueno, com em fan mal els peus,
i la llaga sempre se m'accentuava a la cama,
doncs me dedico més a fer big walls, com jo li dic,
repetir vies així que no s'han fet,
la roca calenta, diguéssim, no?
Espera que el Jordi vol dir alguna cosa.
Això que diu de la llaga, que va fent cosetes,
precisament jo tinc una imatge molt bona, no?,
de l'Àngel després de fer un dels llars més xungos,
de la via més difícil dels ports,
vale?, el lado oscuro,
la via del Quique Hortuño, que aviat farà 15 anys que ens va deixar,
jo recordo, no?, que quan vam baixar el cotxe,
nosaltres obrint una via i repetint aquesta via,
i vaig realment, literalment al·lucinar,
de veure com tenia el peu,
amb les venes tot suporat,
i jo, clar, l'havia vist escalar unes hores abans,
un llarg que jo veia que estava a punt de caure,
i el tio allà insistint,
col·locant un bagueto en un bloc,
i diu, és que li saltarà i es fotre una hòstia de 20 metres.
i el tio amb dos collons, que s'ho va fer,
i llavors, clar, veus el peu com el tenia,
i dius, mare meva,
això és un superhombre.
Llavors vull que quedi molt clar això,
que realment ho explicaria des del punt de vista humil,
que jo crec que és una de les coses que té,
que ha fet moltes coses,
i ara aquí ha explicat una història i un currículum al·lucinant.
Tot això amb una humilitat brutal,
perquè realment el nivell que ha estat escalant
i el compromís de les rutes que ha fet,
ha repetit i ha obert,
ostres, jo crec que actualment això no es valora.
No es valora.
Ho valorem un petit cercle d'escaladors,
que al final som amics,
perquè clar, són els que ens trobem als llocs,
que és el que diu l'Àngel, no?
I al final tot comença un dia que et trobes a la via del costat,
i a partir d'aquí és un dia trasllat,
fins que acabes sortir a escalar,
fins que acabes obrint una via,
i és un bucle que no s'acaba mai.
Però això de...
Quan va tornar amb la llaga a escalar,
impressionant.
Realment jo li he vist al peu,
després de fer una 4-sub,
i...
Ole! Ole, Angelito!
Gràcies, Jordi, Sant Marignanis!
Mira, si vols que et digui realment,
l'Angelito, per mi...
No m'equivoco? No.
Com tenies el peu?
Que t'havia la xancla i les venes?
Ara el tinc molt millor,
i...
També he de dir que porto quasi 3 anys
arrossegant un càncer,
i he tingut molta sort,
que he tingut la meva dona, la Rosa,
m'entens?
He tingut la Rosa,
que m'ha donat molta força de voluntat
per tirar endavant.
La Quimi m'ha fet mal el renyol,
i...
Vic a base de pastilles,
però bueno.
Vaig a escalar,
m'hi porto les pastilles a la butxaca,
i me les vaig prenent.
i em pugui escalar...
I els parxes de Mofina,
què et canvien els amics
quan et toca la paret, no?
Bueno,
és el que hi ha.
Jo no enganyo a ningú,
jo...
A la gent li dic com estic,
i ja està, no...
I el que escala a mi és perquè mira...
amb una roda d'un tractor, no?
Que li ha de posar el porche,
el porche quan perd aire,
però...
segueix funcionant.
All terreny.
Àngel,
quina és la...
per tu la via?
O sigui,
la via de la teva vida,
la via d'escalada
amb la que has disfrutat més?
O les vies?
Bueno, mira...
De les vies que he disfrutat més a la meva vida,
una de les que m'ha deixat més marcada
va ser la via més calita
del Gran Capitán,
el Josepite.
Hem estat ja set dies a la paret,
jo i un gran amic meu,
el Julián Màrmol,
i al principi, eh,
deia no sé què,
que no sortirem, no sé què,
i jo dic,
eh, tot tranquil,
portem menjar,
portem aigua,
doncs endavant,
m'entens?
I sí, sí,
s'ho van passar,
va ser...
No sé,
jo cada...
m'han portat una cadira,
ja,
quan estava a la reunió,
una cadira ja ben montadeta,
era una passada,
era una via d'aquestes d'artífo,
i s'ho van passar de coña,
a la nit no fotíem una cerveceta,
una carimberta,
com jo li dic,
i al·lucinava.
Portàvem cantarón de educat,
en aquella època fumava,
i el cigarro que me fumava la maca,
quan ja teníem la maca muntada
i estàvem ja salvats,
jo era com un amic meu ara vasco que tinc,
que se llama Juan Manel Bilba,
o el que sí,
tinc un amic que m'he fet al Facebook,
que tinc una tablet i al·lucinus,
i cada ní posa hotel 5 estrellas,
i ahí li vaig posar jo en la maca
i en la mezcalito,
per ser de dir que...
Dic, aquest és mi hotel de les 5 estrellas,
¿vale?
Bueno, jo que sé,
jo repitim molt...
m'agrada molt l'artífo,
pues he repetit molta via d'artífo d'aquí,
de...
com jo dic sempre,
he fet les 4 vies de Montserrat,
no?, per exemple,
a mi jo soc l'únic que les he fet,
no?, bueno,
no que siguin les més difíciles,
però he fet la Budú,
la Sant Benedicte,
la via del Silenci...
també ha fet totes les vies de Roca Regina.
Bueno, a mi queda un trosset.
Bueno, si falta el trosset,
mira,
i no s'enfaderà el meu amic.
No,
mira,
aquesta és la d'obscura que diu el Jordi,
que es van conèixer allà bé,
per a mi és una de les vías més difíciles
les que n'hi ha d'artífo aquí al país.
¿Entend?
Perquè en tota la vía,
en tota la pared,
només n'hi ha una expansió,
ni una reunió.
I les reunions són molt precàries.
I a mi m'agradaria,
com deia el Quique,
que va a posar mal croquis,
el que no tenga cojones,
que no suba,
però que no li posin,
no le regalen la vía,
que no li posin ningun buril,
ni li posin res.
Jo crec que això és una obra maestra,
si algú...
Mira,
jo respecte a aquesta vía,
només et puc dir una cosa,
és una vía que,
amb la dificultat que té el recorregut,
amb moltes altres vies d'aquesta magnitud,
la gent monta maques per dormir.
Amb aquesta vía,
totes les repeticions,
ningú ha tingut collons de penjar una maca allà
perquè fa por totes les reunions.
Fins al punt que jo sé l'anècdota
que amb un llarg,
el company de l'Àngel,
el Juri,
és un xaval que està extremadament fort,
va arribar a un llarg
que no sabia muntar la reunió,
va arribar a un punt
que es va agobiar
i va haver de baixar,
diu,
no sé com collons muntar la reunió,
Àngel,
puja tu i muntala.
Entens?
Perquè la gent resfàcia una mica la idea,
que estàs escalant,
colgant-ho les peces
i arriba un punt
que la gent
que rebateix aquestes vies,
que té el nivell per rebateir-les,
no és capaç
ni de muntar-ne la reunió,
de lo complicat
que és arribar a posar les peces
o que és realment tan exposat
que ningú és capaç
de penjar una hamaca
per quedar-se a dormir a la paret.
Això crec que ho diu tot.
Per la bo.
Hi havia una tirada
que vaig muntar allò a la reunió
i estava,
clar,
el que passa,
que amb aquestes vies
el que va de segon lluma
per treure tots els invent,
totes claus
i el que està assegurant,
bueno,
que el que està a la reunió,
per exemple,
jo estava a la reunió
i estava pillant el petate,
perquè has de portar moltes fardes
de claus,
de tot,
i has de portar de tot
perquè se surti bé la cosa.
I estava penant el petate
i el claus del petate
se me va a moure la viga,
se me va a tirar cap avall el claus
i dic,
Angelito,
s'han valirà.
A veure,
si el de ves que l'estat de puta vara
i dic,
bueno,
però no passa res,
no,
però ell és que va a llorar
el claus,
jo callavec,
jo li dic,
cago al Juli ara,
li cago a un cagueri aquí,
que quan s'hi va a la reunió
em mata,
vale?
No,
hi ha molta adrenalina,
el que passa que els escaladors,
no sé,
no es va la adrenalina,
està més clar que l'aigua,
ho portem a la sang.
Escolta'm,
i la rosa,
quan es coneixeu,
quan es va conèixer?
Fa molt que la coneixeu?
La rosa la vaig conèixer jo,
però fa molts anys,
al principi jo d'escalar,
i no m'equivoco,
al 69,
70,
era de la...
Mira que ara n'hi ha dones que escalan,
ara fa un dia si estàs a calcena
i n'hi haurien,
no sé,
a millor,
170 dones o 140 dones.
Per aquella època,
l'escalador se me mirava
tindre la seva dona
per anar a escalar,
no?
Era una cosa,
semblava imposible,
no?
I ara és una pasada,
no?
i la rosa la seva època,
bueno,
jo crec que és una de les pioneres
de Montserrat,
de la Santa Montaña,
la pel·lícula aquesta de pioners,
i jo no tenia poc,
era jova,
s'ajuntava,
eren set tios,
que no dèiem
los diablos azules,
tres de Vina Nova
i quatre de Terrassa,
i ella venia a nosaltres,
Mandel,
quan vam començar a repetir
l'estim,
la famosa estim
de la Lluís Creus
de Montserrat,
que no la feia ningú,
no l'entens?
La de Diables
i la de la paret,
però ella venia a nosaltres
i al·lucinava,
era per veure-la.
I a part de...
Explica l'any.
Bueno,
jo estic parlant
de la setanta,
setanta-un.
En part de fa quaranta,
quaranta i una mica,
quaranta i alguna cosa,
eh?
Se sé,
quaranta i poc anys.
a veure que no tinc temps, eh?
A dir,
que estem parlant
de fa més de quaranta anys.
Sí,
o que ara ja tenim...
anem a fer els 63 als dos,
doncs imagina't,
no?
Rosa,
escolta'm,
la trobada de Pobillas,
com està?
El maig de l'any que ve
i torneu,
no?
Què pots explicar?
De moment,
puc explicar
que repetirem
l'any que ve,
el mes de maig,
i que, bueno,
que està tot encara
en projectes.
Encara
està tot a l'aire.
No puc explicar res,
de moment.
Sereu més de 120,
segur, no?
Això,
segur.
Aquest any
rebentarem.
Cada any
estem rebentant més,
o sigui,
que si l'any
va ser 120,
aquest any
potser
arribem a 150.
O potser no,
eh?
Les coses
massa grans
tampoc...
no sé,
no sé, eh?
Poserem un micròfon
d'aquests allà al mig,
eh?
Un micròfon com aquest,
el poserem allà al mig,
a la trobada
de Pobillas,
Escaadores,
del pont de Mauma
i a veure què surt.
Val,
t'esperem allà,
ja ho saps que de...
Ens espereu a tots,
que som una colla.
Ojo, eh?
Que esperen
les Madalenas
de Monral.
Eh, eh, eh,
aquí tinc que parlar jo, eh?
Homes,
només els que treballin, eh?
Els que...
Mirons,
no en volem, eh?
Cuidao, eh?
Cuidao, eh?
Homes,
a la trobada
de Pobillas,
només venen
a treballar.
Portarem tants micròfons
com tios,
diguem.
Bueno,
Angelito,
escolta'm un plaer.
i, bueno,
per Sant Marinait,
no sé,
Sant Marinait,
per molts Sant Marinaits, eh?
Sant Marinait,
Sant Marinait,
tu què,
per ara?
Mira,
gràcies per vosaltres
i vaig estar
a punt de vindre un dia
al pont de Mauma,
però mira,
per lo que sigui,
no vaig sortir bé
aquell dia
i no vaig vindre,
no?
Però que...
Però com es va emocionar, eh?
Allà,
agafat amb el gos
al sofà aquell dia.
Té la marinera.
Àngel,
gràcies.
I que vagi bé
de tornar a Vilanova, eh?
Molt bé.
Tu també, Rosa.
Bona nit.
Bona nit, Jordi.
He conegut dos mites, eh?
Del món de l'escalada.
D'un màquines.
La diable i el diablo.
La veritat
que poc més afegir.
Realment
és conèixer-los
i realment
adonar-se
de les grandíssimes persones
que són
i sobretot
amb la humilitat
i la proximitat
que
que traten els amics.
Mira,
jo
l'any passat
no vaig poder anar-hi
el compleix de l'Àngel,
però fa dos anys
vam anar
al galliner,
que diuen ells, no?
allà a Vilanova.
Tu
te n'adones
de la magnitud
d'aquestes persones
quan
es fa un sopar,
una festa,
per celebrar un aniversari
i arribes allà
i hi ha quasi 300 persones.
doscentes i pico persones.
El que seria
un antic galliner,
una nau
ple de gent
celebrant un aniversari.
No cal dir res més,
ja està tot dit.
Ricard,
escolta'm,
d'aquestes vies
que ha parlat,
tu que coneixes molt Montserrat,
tu que ets un gran coneixedor
de Montserrat,
ha parlat
de vies
mítiques,
difíciles,
complicades.
Sí,
no són vies
aquestes clàssiques,
són vies
que requereixen
uns requisits
tècnics
molt,
molt,
molt elevats.
S'està parlant
de vies
d'artificial extrem,
que se li diu.
Per tant,
no trobes res posat,
tu has de col·locar tot tu,
demana
una finura
amb la progressió,
amb el coneixement
del material,
amb les estratègies,
realment important.
No són vies
d'aquestes
d'anar a fer
i ja està.
Són vies,
o sigui,
deixant de banda
tot el que explica
l'Àngel,
que qualsevol
de les activitats
que ell ha deixat anar
així com de qualsevol manera,
qualsevol muntanyen
desitjaria fer
una sola
d'aquestes ascensions.
Per mi,
en el meu moment
més fort
de l'escalada
que també
s'ho vintejava
a les parets
de Montserrat,
a totes les colles
de Santa Cecília,
la creació
de Mirall Impenetrable
va ser
com un impacte,
perquè
trencava molt
la tònica habitual.
Són vies
d'un compromís
molt,
molt,
molt important.
I Montserrat
pot ser
una muntanya baixa,
pot ser una muntanya
molt pròxima al mar,
pot ser
roca calenta,
com aquí diuen,
però realment
és un terreny
en què
l'artificial extrem
troba
un bon espai
per trobar
vies
de gran
refinament tècnic
com són aquestes.
No són
vies
simples,
són realment
complicades,
no són vies
clàssiques,
són vies
molt,
molt,
molt complexes.
Vull dir,
que ell hagi fet
les quatre grans
és extraordinària.
Calleu-vos amb aquests noms,
Angel Vedo,
Angelito,
Rosa López Cudony,
amb la Rosa tenim una cita
al maig,
a la trobada
de Puyos Escaladores,
per tant,
multiplicarem micròfons
i anirem tots allà
i farem un programa
des del lloc on l'organitzin,
que ja veurem
quina és el que faran.
I treballarem,
i treballarem.
Pere Jordi,
que m'ho sentim,
digues, digues.
Jo sí que cal,
amb disfresso de micròfon.
Serà un maig,
Rosa,
gràcies.
A vosaltres,
moltes gràcies.
A vosaltres,
i programa número 45.
Avui que hem compartit
aquesta zona
amb aquest mític del món
de l'escalada,
l'Àngel Vedo,
amb la Rosa López Cudony,
i amb aquesta promesa
que els hi fèiem,
d'anar a la trobada
de Puyos Escaladores,
el proper mes de maig,
farem el programa
allà on siguin,
allà on vagin a fer la trobada.
Allà ens trobeu també
els micròfons
del Pont de Mò,
amb aquest programa
d'alpinisme i escalada.
Tenim una part del programa,
tenim una part
dels companys del programa
fent aquest recorregut
amb alumnes
de l'Escola de la Rebessada,
amb una cinquantena d'alumnes.
Hem quedat
en un punt
de trobada,
un punt
de final
de recorregut,
tot i que encara no han arribat,
és a dir,
que estem en algun punt
d'intermig,
podíem saludar la sortida
a la zona
pràcticament de Montnars,
i ara deuen ser
en alguna zona
propera també,
a punt d'arribar
aquí al Medú,
on som nosaltres,
a prop de
l'organització
d'Entrepins,
a l'altre costat.
No sé si podem parlar
allà amb els companys,
els hem interceptat
via telèfon mòbil,
al company
Josep Maria Bonatxia,
al Ricard Fernández
i a l'Òscar Cadillac.
Companys,
bon dia,
on sou?
Bon dia, Josep.
Ara estem campanat
a esmorzar amb els nens,
estem aquí
a la vora
del pont
de l'autopista 7,
amb una replanada
que hi ha
que està molt bonica
per fer parar
i que els nens
estiguin tranquils.
I bé,
aquí disfrutant
del dia que està
molt de sol,
tots ells molt contents,
tots porten
les seves carmanyoles
i perfecte,
tu,
no podria ser
més rodó el dia.
Estan molt contents.
I fins aquí
què heu fet,
més o menys,
per on heu passat?
Bé,
hem agafat el caminet
que ara sembla ser
que està marcat
com a GR,
que ve de Montnà
i va cap a la cantera
del Mésol.
És un camí
que per moments
és ample,
per moments
estretet
i amb molta flora,
vull dir,
és ideal
per portar els nens
i ensenyar-los
una miqueta
les plantes autòctones
i una miqueta
les coses
d'aquí del Mediterrani,
no?
Està perfecte.
I ara que em deixes
entrar a l'antena,
aviam si podem
fer una crida
perquè hi ha algun cafre,
perdona que digui
aquesta paraula,
però és que és la única
que se li pot donar,
que ha marcat
per algun tipus
de cursa
o per algun tipus
de vista
el camí
amb una pintura
verd fosforito,
o fluorescent,
com li vulguis dir,
pràcticament
una marca
cada quatre metres.
han pintat el camí,
és vergonyó,
vull dir,
no sé,
que quedi aquesta denúncia,
a veureu si podem
almenys evitar
que torni a passar
una cosa d'aquestes.
Molt bé,
deixem dir que hi ha
un tipus de pintures
que es veu
que són biodagradables,
l'altre ja m'ho explicaven,
no sé si és aquest tipus,
però n'hi ha unes
que són biodagradables
i que al cap d'uns dies
desapareixen soles.
Jo el que puc dir
a aquesta gent
es dediquen a fer curses,
que es pot marcar
amb guix,
que el guix és una cosa
que el primer
que plou desapareix,
i que no cal utilitzar
aquestes pintures
que dubto molt
que no contaminin.
Si tenim oportunitat
tu i jo,
ja les veuràs.
És espectacular
el que hem fet,
eh?
Vull dir,
que a cada cursa
que el terra
ho té molt
més porcent.
Increïble,
però molt biodagradable
que sigui.
A tots aquells
que fan curses
i fan proves,
que utilitzin guixos
d'aquests d'escola
de tota la vida,
que van la mar de bé
i no contaminen.
Bé,
escolteu,
el Ricard també està per aquí,
l'Òscar, no?
Esteu per aquí,
amb el company.
Anem a deixar això
i passaré al Ricard,
que està aquí
emocionat amb els nens.
Vull dir,
jo i l'Òscar
ja havíem fet
alguna altra cosa d'aquestes,
però el Ricard
avui me sembla
que està flipant.
Te passo el Ricard.
Vinga,
Ricard Fernández.
Ei, hola.
Escolta'm,
els teniu tots encara,
no?,
els 50, eh?
Sí, sí, noi,
aquí fent inventari
perquè, bueno,
la veritat és
que és tot molt controlat,
les professors
realment,
doncs,
estan controlant
molt el grup de nens
i ells mateixos
som molt obedients
i molt divertits.
Jo,
la veritat és que
havia tingut
algun guiatge
amb nens més grans,
amb 12 anys,
però amb nens de 5 anys,
la veritat és que
és tot una experiència,
perquè és una descoberta
per ells
i això sempre és agradable,
no?
us deuen fer moltes preguntes,
no?,
d'aquelles que fan els nens?
Sí,
i sobretot et sorprenen,
sempre t'agafen a contrapeu,
això és molt divertit,
no?,
perquè moltes vegades
les preguntes,
doncs,
ja pots imaginar,
que sempre et poden fer
el mateix tipus de preguntes,
però la seva visió,
diguem,
del món
i la seva descoberta
els porta a fer unes preguntes
que sempre t'agafen desconcertat,
no?,
has d'improvisar
i has d'explicar
i adaptar,
doncs,
perquè hi hagi una comprensió,
però sobretot
que s'adapti també
el seu món,
no?,
és molt divertit,
la veritat és que
és tota una experiència.
Escolta,
fes-me una avançada
perquè avui recordem
també hi ha projecció
de cinema a la muntanya,
de la mostra,
amb aquesta pel·lícula
de Tocant el buit,
una pel·lícula,
doncs,
basada en un fet real
de dos alpinistes,
Simpson i Yates,
de l'any 1985,
no?,
quan han intentat
el Siula Grande,
el Sambres,
i que va ser una,
vaja,
que va ser una exposició
desastrosa,
no?,
pel que tinc entès?
Bé,
és una nova mostra
que la realitat
sempre supera
la ficció.
Joe Simpson
va ser víctima
d'un accident,
es va trencar la cama
i a partir d'aquí,
en el descens
del Siula Grande,
després de fer
una ascensió
per una paret,
van començar
a tenir
un seguit
d'accidents
espectaculars,
la veritat que,
bueno,
i que sembla miraculós
que ell pogués sobreviure
i pogués escriure el llibre
perquè realment
esgarrifa,
esgarrifa llegir
l'experiència
per la que va passant.
Doncs recordeu,
aquest vespre,
dos quart a vuit,
a l'editori Pere Martell,
a l'editori de la Diputació,
aquesta pel·lícula
tocant el vuit,
dirigida per Kevin MacDonald,
aquesta experiència,
aquesta pujada,
doncs,
fatal,
del Siula Grande,
al Sanders.
Tens l'Òscar per aquí,
Richer?
Tinc l'Òscar per aquí,
que tot just acaba
amb el seu entrepà
i ara està a punt
de menjar-se-les de nous,
te'l passo
i, en fi,
una abraçada,
Josep,
aquí estarem portant
tota aquesta mainada
cap al mèdol.
Una abraçada.
Una abraçada,
Ricard,
jo us espero al mèdol,
que ara ens veurem les cares.
Perfecte,
vinga,
et passo l'Òscar.
Òscar,
com ha anat l'experiència?
Com ha anat, Òscar,
l'experiència?
Com ha anat?
Molt bé,
aquí estem ara
a l'aturada
de l'esmorzar,
aquí amb una campa
que ja molsa,
estem amb aquesta
cinquantena
de nanos
i, bueno,
hem de dir
que és una escola
que fa
una escola
verda,
que recicla
tot el
tot el
tot el que es genera
en realitat
i, bueno,
doncs,
tot això
és una educació
de futur,
són uns valors
de futur,
no?
I vull dir
que avui
no sols estem
acompanyant els petits,
sinó que els grans
estem aprenent
dels petits,
també, no?
Doncs això també és una mica
l'objectiu, compartir, doncs,
aquesta experiència
avui amb l'escola
de la Rola Sala
i també a través dels micròfons
del Pondamama
de Tarragona Ràdio.
Companys,
que ens veiem a l'arribada,
que vagi molt bé.
Ens veiem fins ara,
aviat.
Doncs tenim això, eh,
l'Èscar Cadiac,
el Josep Maria Bonacci
i el Ricard Fernández.
Avui, doncs,
també hem pogut escoltar,
doncs,
el Jordi Mena
en aquesta conversa
que manteníem fa una estona
també en aquesta part
del programa,
en l'Àngel Bedo
i en la Rosa López Codony.
avui, programa número 45
del Pondamama,
però recordeu,
hem vingut a tocar la muntanya,
hem vingut a fer, doncs,
excursions per aquí,
per l'entorn de la nostra ciutat,
un entorn absolutament
enrecomanable
que també podeu fer vosaltres
des d'un punt de vista
molt i molt assequible
per uns paratges, doncs,
que francament us sorprendran.
Avui, per aquí,
hem estat, doncs,
en altres indrets
i també tenim pendent
anar, doncs,
al lloc que donen origen
el nostre programa,
al Pondamama,
a la Neto,
que també, doncs,
ho tenim ja,
al punt de mira
per poder fer això,
una expedició
al Pondamama
i poder,
des de allà dalt,
enregistrar un dels programes
que ja seran, doncs,
els propers
d'aquest programa
d'opinisme i escalada.
Que vagi molt bé.
Adéu-siau.
Adéu.
Fins ara.
Fins ara.
Fins ara.