Fins demà!
No és aquí a fer plies i tenir plies i tot això.
Sí, a mi em costaria una mica, eh?
Diríem, amb el pes que tinc ara, no sé si arribaria.
És molt xula aquesta sintonia, no ens cansem d'escoltar-la
i és la que introdueix la secció de cinema
a partir d'avui cada divendres aquí a Tarragona Ràdio.
Una secció en què repassarem les estrenes cinematogràfiques
de la setmana, les que arriben en sales comercials,
les que potser no arriben però haurien d'arribar,
però especialment també ens referirem a la pel·lícula
que ens proposen, Ànima't per diumenge,
pel·lícula en versió original a l'auditori de la Diputació
aquí al carrer Pere Martell, diumenge a les 7.
Comencem amb això, si vols, Esther.
Doncs sí, comencem amb aquesta multipremiada pel·lícula.
Només te diré, tres premis Òscar, Globus d'Or,
Premis BAFTA, Festival de Sandans, millor pel·lícula,
Seminci de Valladolid, millor director novell
i Cercle de Crítics de Nova York, millor actor secundari.
O sigui que... I fins avui més, que no te'ls dic,
perquè ja no tindríem temps per parlar de la pel·lícula, no?
We Plush és una pel·lícula que sí,
que va sonar molt als Òscars de l'any passat.
És una pel·lícula que es va estrenar aquí a Tarragona,
però evidentment no en versió original,
que em consti a mi,
i que jo penso que segurament hi ha molta gent
que no va poder veure en el seu moment
i que tindran ganes d'anar a veure-la.
Són d'aquelles que s'estrenen
durant una setmana justa i marxen, no?
Sí, exacte.
I que quan allò que dèiem sempre,
el boca a boca s'ha fet,
doncs ja no hi ets a temps.
I ara on t'haig d'anar a veure-la?
Doncs mira, ara la podràs veure el diumenge
a les set de la tarda a l'auditori de la Diputació aquí.
Però no us confongueu, eh?
Que no és a la Diputació,
això ho hem de dir i tornar a dir...
A Pere Martell.
Sinó que és a Pere Martell.
Bé, la història és un noi jove amb molt de talent,
un noi que estudia bateria
que aconsegueix entrar
en un prestigiós conservatori de música
i allà es troba un tal senyor Fletcher,
que és J.K. Simons,
que aquí va fer una extraordinària interpretació
del típic professor horrorós
que no té present per a res, no?
Ni les emocions, ni els sentiments,
ni que darrere d'un talent, del tipus que sigui,
hi ha una persona, no només és un músic, no?
I és aquella història, doncs,
d'això, d'un jove absolutament pressionat pel desig,
però, clar, que topa amb aquest mètode, diríem,
pedagògic tan tremendo, tan exigent,
que arriba fins i tot a les agressions, diguéssim, no?
Vull dir, hi ha un moment d'una bufetada
que jo vaig pensar, ostres, això no es pot fer,
no es pot fer a la primària ni a la secundària,
de mos un guard, no?
Però sembla que com una escola d'elit sí que es pot fer,
quan un s'equivoca o no porta el compàs amb un noi de 20 i molts anys,
vull dir, tampoc és una escola de criatures,
sinó que tots ja volen ser músics professionals
i el que ens parla és d'això, no?
Jo penso que el gran tema és
què és més important, la persona o la carrera, no?
O el que vol ser.
O una mica també a mi em recordava
aquelles situacions de les gimnastes d'eli, d'elit,
que no mengen, no dormen, no veuen,
que a més a més tot el dia estan dedicades en aquests temes, no?
Quan entren en un centre del rendiment i coses per l'estil,
que diguéssim que penso que per damunt de tot hi ha d'haver les persones, no?
Aquest seria, diríem, el missatge final d'aquesta pel·lícula.
Però és que en cinemes comercials també tenim una pel·lícula musical,
entre cometes.
Sí, passem al cine comercial, eh?
Recordeu, Wiplash, per a aquells que esteu interessats
en l'educació amb la pedagogia, amb la música, evidentment,
sí, sí.
Doncs aquesta pel·lícula intensa després recordarem,
però serà a les 7 diumenge a l'Auditori de la Diputació.
Sí.
A Carre Pere Martell.
Exactament, que ens ho hem de repetir nosaltres també.
Cinema comercial, més música, dius?
Més música, sí.
I una història una mica similar,
però diríem que potser amb actors més coneguts.
Aquí ens retorna el Justin Hoffman i la Kathy Bates,
dues figures indescutibles,
també d'Ebra Winger, que feia temps que no la vèiem.
I és una història que, recordeu,
els xicots del coro,
doncs això seria els xicots del coro a l'anglesa,
perquè es diu Boy Choir.
La pel·lícula és d'un director que ens va sorprendre
ja fa molt de temps amb l'adaptació de Seda d'Alessandro Barico,
François Girard,
i parla també d'això d'un nen,
més jovenet aquest, d'11 anys d'edat,
que entra en una escola de música,
aquesta situació passa a la costa est,
i es troba també amb aquest exigent mestre de música,
que tampoc veu les persones,
sinó que veu aquestes possibilitats.
És allò típic, la frase aquella,
tu què prefereixes, donar resposta al teu talent,
o viure la vida, diguéssim.
I clar, és evident que el que s'ha de fer és viure la vida,
per molt talent que hi hagi.
A part de tot això,
és una pel·lícula en la qual podrem gaudir de la música,
tant en una com l'altra.
En un cas, més brateria i jazz,
i en el segon, el Boy Choir,
veurem més el tema d'això,
del cant coral,
que sembla que s'ha posat molt de moda,
també no, des de la TV3
fa el seu programa de màxima audiència, crec jo.
A més a més, acabarem sent un país cantant,
perquè surten corals de tot arreu
i amb gèneres i estils molt diferents.
I, per tant, aquesta seria una de les estrenes.
Després tenim Pan.
Pan no té res a veure amb el Pa, en absolut,
sinó amb el Peter Pan.
És una mena de prequela
que a mi em sembla molt interessant,
perquè ens apareixerà un Hugh Jackman
absolutament desconegut
i poc atractiu, diguéssim,
fent de Capità Garfio.
Clar, no podia ser un seductor,
fer de Capità Garfio, no?
Ara bé, és una pel·lícula
que ens torna a entrar en aquell món del síndrome de Peter Pan,
no?, del nen que no vol créixer.
Aquesta, jo, com que tinc una vessant psicopedagògica,
t'he de dir que és una síndrome que cada vegada trobem més en els adolescents,
aquesta resistència, aquestes ganes de quedar-se en la infància, diguéssim,
per no assumir les obligacions i els deures que comporta, doncs, fer-se gran, no?
i la història de Peter Pan és aquesta,
és aquest nen que resisteix,
que en el món de la màgia s'hi sent tan a gust
que es resisteix a créixer.
Això seria, diríem, l'últim missatge,
però durant tota aquesta pel·lícula
jo crec que ens podrem divertir moltíssim
perquè és una pel·lícula d'una factura, doncs, immillorable.
És una pel·lícula amb uns efectes digitals increïbles,
amb uns actors que estan molt bé...
Runem ara, veig que també surt, no?
Sí, sí, i entrarem...
Sí, aquí anem.
I aquí anem a divertir-nos moltíssim i entrar en aquest món.
És que la pel·lícula, ara passo al director,
és de Joe Wright,
que ja ens va agradar molt,
amb pel·lícules d'un registre molt diferent,
el 2012, una Anna Karenina,
també molt creativa,
que passava tota dintre d'un teatre,
o sigui, eren tot decorats que s'anaven movent dintre d'un teatre tancat,
ara érem a la platea,
ara pujàvem a l'escenari,
una pel·lícula extraordinària que recomano molt a qui no hagi vist,
i una expiació de 2007, també una gran pel·lícula.
Pan no té res a veure ni amb una ni amb l'altra,
però sí amb Anna Karenina,
amb aquest punt tan creatiu del director.
i sí, com tu deies,
doncs, Garrett Heldlund, Hugh Jackman,
Rona i Mare,
per tant, un repartiment que també farà les delícies dels més joves,
dels adolescents.
I una pel·lícula recomanable
pels que vulguin passar una tarda,
doncs, això,
entre els somnis,
entre la imaginació,
els mons de les fades
i el país de Nunca Jamás, eh?
Però després tenim una estrena catalana.
Una estrena catalana,
que jo no sé què passarà amb el doblatge,
estic dubtant,
que a més a més és una estrena de sitges,
gairebé paral·lela,
amb les estrena amb cinema comercial,
que és El segon origen,
basada en el mecanoscrit
del segon origen de Manuel de Pedrolo.
Clar, jo trobo que aquí
el Carles Porta
va haver d'assumir
aquesta obra incomplerta de Vigas Luna,
ells havien començat a treballar ja en aquest guió,
en el tema,
i Vigas Luna va morir, malauradament,
quan la pel·lícula estava, doncs,
jo, bueno,
acabat el guió, tot just, diguéssim.
I aleshores,
penso que és ser molt valent
abordar això.
una, perquè ja no tens el Vigas Luna,
i dos, perquè l'altre dia ho sentia
i vaig pensar, és veritat,
tothom té el seu mecanoscrit del segon origen,
és a dir, tothom ha llegit la novel·la,
o gairebé tothom,
perquè diríem que la ciència-ficció en català
és una cosa poc, no?,
autòctona, diguéssim,
poc vista, eh,
i tots, diríem,
vam somiar com seria l'Alba,
com seria altre cop aquesta mare de la humanitat, no?,
la Eva, diguéssim, la nova Eva,
com seria.
I aquí, doncs, és una noia que té un accent anglès
i el nen està interpretat per un nen
que és, bueno, una mica morenet, diria jo.
I després hi ha un inquietant, Sergi López,
que últimament sempre li toca fer de bitxo una mica raro, diguem, eh, inquietant,
sempre, vull dir, jo penso que ja s'ha deixat els quilets i la barba
i aquest brutejar, no?, que té últimament,
perquè ja li va bé pels personatges.
Bueno, no sé si és que el personatge ja és així, ara, el propi Sergi López,
o això ve donat pels personatges que li encarreguen,
però, doncs, també el vam veure així com una mica especial i inquietant,
sobretot en els últims fotogrames d'una de les pel·lícules que vam comentar
de Sant Sebastià en de les 21 nits a Bec Patí.
Doncs aquí el tornarem a trobar.
I aquest macanoscrit, bé, tots sabem de què va,
va d'un final del món,
en aquest cas no venen uns alienígenes, sinó que el món s'acaba,
perquè, doncs, diguéssim, hi ha una catàstrofe a nivell ecològic,
brutal, que acaba amb el món.
I, doncs, bé, ja ho sabeu, es troben aquesta noia, aquesta alba,
que en aquest cas tenen 20 i 10 anys, eh?,
i que la proposta, i llavors, doncs, el que passa és que en diguéssim
tornar a començar des de zero i prenent consciència
que el futur de la humanitat està a les seves mans,
perquè són l'única parella supervivent.
Els que tingueu molta, molta pressa podeu anar a Sitges, eh?,
que comença, sí, i els que no, doncs, espereu a la nit
i del divendres, i l'aneu a veure el divendres en cinemes comercials.
I aquesta seria l'altra proposta, ja us dic.
Jo penso que a mi em fa com una mica de por, eh?, per això,
perquè tothom ha imaginat com seria aquest segon origen
i, potser, la proposta d'Aventura de Vigues Luna i de Carles Porta
no acaba de ser el que tots havíem somiat.
Però jo penso que és molt recomanable i, sobretot, veieu-la en català.
Veieu-la en català, perquè és de les poques vegades
que tenim cinema en català i una situació molt estranya
que m'ha semblat és que la proposta en català
estigui subtitulada al castellà, com si a aquest país
no hi hagués ningú capaç de veure una pel·lícula en català
i no entendre-la, i en tot cas hi ha la versió en castellà.
Però, vull dir, es tracta una mica, la versió aquesta comercial,
com si es tractés d'una pel·lícula anglesa.
No, però si volen veure la resta d'Espanya en català, perfecte.
Però que s'estreni aquí a Tarragona, diguéssim, en castellà i en català,
amb subtítols, m'ha semblat una cosa divertida, no?
Per no dir-ho d'alguna altra manera, diguéssim.
Hi ha una estrena que jo trobo molt, molt, molt recomanable,
que és l'última estrena.
Les altres ja diríem que l'altra recomanació que us faré
ja està estrenada fa un parell de setmanes,
que vam veure Sant Sebastià i que per la premura del programa
i les coses que vaig haver de dir no la vaig poder explicar gaire,
que és Joel i Raquel.
El títol, en castellà, absolutament desafortunat.
Desafortunadíssim.
Perquè tu sents això i et penses que és una comedieta
d'aquestes fàcils, no?, d'adolescents,
que els americans produeixen com a xurros 250 l'any.
Doncs no, no és això, ni molt menys.
És una pel·lícula que ens ve amb el Premi del Públic,
la millor pel·lícula del Festival de Sundance,
i que vam poder veure Sant Sebastià a la secció oficial.
No es va emportar res, a mi em sap greu,
però que té una música, entre d'altres, de Brian Eno,
o sigui, unes músiques molt, molt boniques,
una posada en escena extraordinària,
i que parla d'allò típic,
d'aquell nano que no encaixa en un institut,
perquè, diguéssim, que té altres interessos,
altres afinitats,
i que el que intenta és passar absolutament desapercebut
perquè ningú es posi en vell i ell fer la seva vida.
Amb tot això es creu en la seva vida una noia
que el títol en anglès us desvetlla molt,
per això no us el diré.
O sigui, dit títol en castellà, desafortunat,
però títol en anglès t'expliquen el que passa.
Ara no aneu corrent saber quin és el títol en anglès,
que jo no el diré, eh?
Jo no el diré.
El cert és que ens enreda una mica la pel·lícula,
a mitja pel·lícula ens enganya,
després la cosa torna per allà on pensàvem tots
des d'un primer moment que acabaria,
però es tracta de l'amistat,
de la malaltia,
de la supervivència,
del fer-se gran,
de la presa de decisions...
O sigui, seria com per combinar-la amb pan, no?
Sí, però diríem,
el cantó realista,
tot i que té uns matisos molt bonics,
molt creatius, la pel·lícula,
ja ho veureu,
a nivell de discurs narratiu-filmic,
és molt interessant,
us sorprendran moltes coses,
i jo penso que la crítica
no li ha donat la importància que té,
perquè a vegades té aquest toc de telefilm
que als crítics els sap greu d'emocionar-se,
però jo he parlat amb uns quants amics
i tots hem plorat.
Potser per això no em parlen després.
Potser per això,
per no dir-ho,
és que jo vaig plorar,
doncs jo també vaig plorar,
us ho he de dir,
però això no vol dir
que no us la recomani
molt i molt i moltíssim.
D'acord?
Molt bé.
Traduïda, Joel i Raquel.
Joel i Raquel,
i qui vulgui saber el títol en anglès,
que el busqui a internet,
que nosaltres no el direm.
Ràpidament,
que ens quedarem sense temps.
Doncs mira,
tinc una recomanació
que és el preu de la fama,
que és una pel·lícula
de Xavier Bouboa de Dióces i d'Hombres
i aquesta és una recomanació
que us la faig molt i molt
perquè m'agradaria
que encara estés
alguns dies més en cartellera.
O sigui,
és la tercera setmana,
se li està donant
aquesta possibilitat
i és una història increïble,
però basada en fets reals.
I com dius que es diu?
El preu de la fama
i en francès
la raó de la glòria
o alguna cosa així.
Seria el títol literal.
El director,
és un gran director,
que ja ens ho ha demostrat
amb aquesta de Dióces i d'Hombres,
com deia,
i va,
que l'any 74
o 73,
ara no ho sé,
els 70,
va morir Charlotte,
com tots sabeu,
el van enterrar a Suïssa
perquè ell,
de fet,
quan va sortir dels Estats Units
ja no el deixaven tornar
perquè estava tillat de comunista
quan va marxar
i llavors ja no li va interessar
tornar fins que va morir
ja de gran
a recollir un premi honorífic,
un Òscar.
Però bé,
mor a Suïssa,
l'enterren
i dos pobres desgraciats
dit amb tot el carinyo,
és a dir,
un que surt de la presó
i un altre pobre
que no pot ni tenir
la seva dona a l'hospital,
decideixen
segrestar el cadàver
i demanar un rescat.
Bé,
doncs aquesta pel·lícula,
que té aquest punt de partida
tan original,
està basada en Fets Reals,
però a mi
em va agradar molt
un tema que és,
penso que parla
de tot això que us he dit,
però a més a més
és un gran homenatge
a Charlotte,
identificant un d'aquests dos personatges
amb el propi Charlotte.
I al final
és un final preciós,
també real,
que diu molt
de la família
de Charles Chaplin
davant d'una situació
com aquesta,
que dius
Chapó.
Per tant,
el preu de la fama
de Xavier Bouba,
aneu-la a veure.
I una cosa
que no s'ha estrenat
i que és una pena
perquè aquesta setmana
sí que s'estrena
la resta del país,
està exciterant
de Jafar Panay,
que ja us en vaig parlar.
I no s'estrena,
aquí.
No s'estrena aquí,
que és aquesta pel·lícula
rodada dins d'un taxi.
Ell,
Jafar Panay,
abans d'aquesta
ja va fer una altra pel·lícula
que es deia
«Esto no es una pel·lícula».
També en aquesta línia
que durant 20 anys
no li deixen rodar
una pel·lícula.
Clar,
expliquem aquest personatge,
aquest director,
el problema que té.
Aquest director
està castigat a Iran
durant 20 anys
a no poder fer cinema.
Una persona
que no sap fer
altra cosa que això.
Però ell,
clar,
té els seus subteufugis.
Doncs un dia
es vesteix de taxista
i es posa en un taxi
i comença a rodar
per Teran
i agafar gent
i a rodar-los
amb dues càmeres
que tenen moviment
dintre del taxi
i qui li pot dir
que ell no està fent de taxista.
Fins i tot
un dels seus passatgers
li diu
«Escolti,
és que això
és per seguretat».
I li diu
«Sí, sí,
això és per seguretat,
per si passa alguna cosa al taxi».
I és una pel·lícula
plena de situacions
absolutament increïbles
i verídiques totes
que són verídiques
que estan
fins a cert punt
una mica organitzades,
diríem,
penso jo,
entra una mica
dintre d'allò
del fals documental
però sí que els personatges
no són actors
i sí que interpreten
el seu propi personatge,
diguéssim.
Val la pena
perquè a vegades
aquestes pel·lícules
envoltades
de tanta història
i tanta polèmica
amb el director mal dit
i tot això
val la pena.
Us puc dir que l'he vist
que a més a més
ja us vaig dir
quan vaig comentar
el tema
sobre Sant Sebastià
que la gent
va fer cua
amb una mena
de pluja torrencial
durant una hora
per poder veure la pel·lícula
i ningú va quedar
desencisat
sinó tot el contrari
i que a mi
ja m'hagués agradat
que Jafar Panay
hagués pogut veure això
que algú li hagués enviat
el millor que algú va fer
i hagués dit
mira que
un honor a la teva pel·lícula
perquè realment
és una pel·lícula
que està feta
amb moltes ganes
i que va tenir
a veure
va tenir l'os d'or
el millor llarg metratge
al Festival de Berlín
per tant
jo penso que ve avalada
també pels seus premis
i per el que és el director
Taxi Teheran
s'estrena
s'estrena mundialment
aquesta setmana
de moment
sembla que aquí a Tarragona
no arriba
però jo crec
que els d'Animat
s'animaran
i en un proper cicle
la podran presentar
doncs mira
parlant d'Animat
hem començat
i tancarem
parlant també
de la proposta
en versió original
això era cinema comercial
que sempre ho diem
entre cometes
però vaja
proposta de versió original
a través de l'associació
Animat
els diumenges
a l'auditori
de la Diputació
al carrer Pere Martell
que tenim aquesta setmana
recorda-ho
la pel·lícula
que els amants
de la bateria
si més no
s'ho passaran molt bé
perquè hi ha molta música
i després
els que busquin
una història important
també l'hi trobaran
Esther Ferrer
moltíssimes gràcies
fins la setmana que ve
moltes gràcies