I comencem la tertúlia, doncs avui també un dia més amb la mirada posada a París,
amb aquesta operació antiterrorista al nord del país, a Sant Demís.
Recordem que la policia bloqueja el centre d'aquest municipi, al nord de la capital.
Hi ha diferents detinguts, parlen ja alguns mitjans francesos de cinc detinguts,
tres possibles morts entre els sospitosos que estaven encerclats per la policia.
Per tant, seguirem atentament a l'última hora que ens arribi des de París,
a través dels mitjans, d'aquesta operació policial, portant operació policial des de primera hora del matí.
Avui també centrem la mirada a parlar de París.
De fet, volem escoltar veus des de la capital francesa de Tarragonins, que fa temps que viuen allà.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
I us aportem la veu de l'Esther Torres, una tarragonina, logopeda.
Ella fa uns anys que viu amb la seva família a París,
amb els seus fills que han nascut també de la capital francesa.
Escoltem què ens explica l'Esther Torres
de com han viscut aquests atemptats de divendres passats.
La tragèdia dels atemptats es viu amb molta tristesa
i amb un sentiment de por i d'enseguretat.
La gent està molt impactada.
El seguiment dels actes terroristes ha estat molt mediatitzat
i hem escoltat l'horror que han viscut els testimonis
i penso que tots una mica ens hem identificat amb ells
perquè pensem que hauríem pogut estar nosaltres,
els que estàvem a la terrassa dels restaurants o al concert
o també hauríem pogut estar els nostres amics o els nostres familiars.
Durant el cap de setmana la gent intentava més aviat quedar-se a casa,
però el dilluns tot havia de tornar a la normalitat, entre cometes.
Els adults anaven a la feina, els estudiants a les universitats i els nens a les escoles.
A les escoles i les universitats els professors han parlat dels atemptats
i sobretot pels més petits han intentat transmetre un missatge de seguretat.
Les escoles ens han transmet que a partir del dilluns hi ha unes noves mesures de seguretat
que s'afegeixen al pla que diuen aquí Digipirat,
que és un pla de vigilància, de prevenció i de protecció en front de les accions terroristes.
Algunes de les noves mesures que es prenen ara és prohibir l'aparcament davant les escoles.
Els adults que volen entrar a les escoles s'han d'identificar,
demanen que els pares no es quedin a fora de les escoles amb els nens,
intentar evitar les reunions i que tothom estigui una mica alerta
per poder assinyalar si algú veu una persona o algun objecte sospitós.
A les escoles i a les universitats s'ha fet un minut de silenci,
però per ara tota concentració i manifestació està desaconsellada
i em sembla que és fins al dijous que ho seguiran així.
Continuem seguint les notícies per saber com avancen les investigacions.
La veritat és que hi ha molts debats polítics i moltes tertúlies entre experts
i això permet d'entendre una mica millor el que passa a Síria
i per què parlem ara ja que no és un atemptat terrorista sinó que entrem en una guerra.
És l'Ester Torres, com us deia, en una terragonina que fa uns anys que viu a París
i també podem escoltar la veu de la seva mare, la Carme Mas.
Ella tenia per vist viatjar dissabte l'endemà dels atemptats a París.
Va fer-ho i també des de París ens deia això.
Vaig arribar dissabte a París quan encara no feia ni dues hores dels atemptats.
De fet, incomprensiblement no vaig trobar cap mesura nova de seguretat.
M'esperava trobar-ne moltes més, però realment l'ambient era molt tens.
El trànsit gairebé inexistent, ben inusual del que és un dissabte en aquelles hores del matí.
La gent que et creuaves tenia un posat greu, seriós.
I tot el cap de setmana, com a mesures de prevenció, la gent s'ha confinat a casa.
A les escoles han explicat als nens que hi ha una guerra.
I possiblement sigui així.
És un país en xoc que acull la multiculturalitat amb bona convivència
i que ara es posa en risc per aquests fets viscuts.
La garma que ens explicava, doncs, que això, que les escoles...
I també ho deia l'Ester, no hem parlat els professors amb els alumnes.
Escoltem que ens explicava també el Gabriel, el Gabriel Nieto, és el fill de l'Ester Torres.
Només sis anys i ja ens deia això.
El divendres hi havia un agent dolent que va matar 125 persones
i en va fer-hi 335 perquè la França ajuda altres països i ell no voler.
És la veu del Gabriel Nieto, com dèiem, un infant de 6 anys a l'escola.
Hem parlat dels estaveniments d'aquests dies a París.
Tenim, com dèiem, la mare, la filla, el fill petit, i altres dos nens, el David i el Daniel.
I aquí als Estudis ens acompanya el pare de l'Ester, el marit de la Carme, el Joan Déu Torres,
en Joan Andreu, que tal, molt bon dia.
Molt bon dia.
No ho sé, són moments durs, moments complicats.
És molt impactant, perquè quan ja va passar això el mateix diumenge,
parlant amb el mateix nen, que són els que ho viuen a la seva manera.
Perquè els grans, els adults, és més fàcil poder-ho entendre, assimilar i potser expressar.
Però clar, ell em parlava, hi ha hagut una batalla a París.
I això que vull dir que a la tele, pràcticament, també els infants veuen poques notícies,
són dibuixos, dibuixos, imatges, però també va ser tan impactant que ha arribat a tota la població de França i arreu del món.
I per això, clar, vull dir que com assimiliran aquests nens aquesta situació.
bé, clar, després això es va transmetent en un estat psicològic dels pares, dels avis, dels amics, del carrer.
Per què no anem a jugar? Per què no sortim aquí? Per què no fem el que fem cada dia?
Per què l'escola ens explica això?
Clar, vull dir, tota aquesta situació que per ells, per als infants, és...
Si jo penso, si això vull dir en un estat com França, la situació infantil d'aquesta manera,
clar, dius, imagina què pot ser els països on cauen les bombes i els infants viuen,
sigui el país que sigui, no?, però vull dir que viuen situacions de guerra,
com ha de reflectir tot això i com ha d'impactar tot això amb la seva manera de ser i de pensar, no?
A més, Joan, dret a tu que penses del món de l'ensenyament, no?,
de la importància també de com tractar-ho a nivell d'infants, d'escoles, no?, de l'aula, com explicar-ho a l'aula, no?
Amb els infants, els teus nets, els trets són nascuts a París, no?,
tant el Gabriel que escoltàvem, el David també i el Daniel,
ells van néixer a París, no?, la teva filla fa uns anys que hi és, no?
Sí, vull dir, ja són francesos i espanyols,
fins als 18 anys no tenen l'obligació de decidir quina nacionalitat agafen,
però, en principi, són espanyols i francesos,
però, clar, vull dir, bueno, amb sis anys ja s'ho comencen a anar a compte,
per exemple, els altres més petits, doncs, bé,
ho viuen d'una altra manera i potser no són tan conscients, no?,
però, clar, sobretot, doncs, bé, els adolescents, els joves i d'això,
clar, i a més a més, la gent que ho conviu,
perquè, clar, París és una ciutat on les escoles són multiracionals,
multilingües, multide tot, no?,
clar, vull dir, i a les classes hi ha de tot, vull dir, clar,
i la majoria van a escoles públiques on hi van tot tipus de...
totes les classes socials i tota la gent del barri, vull dir,
encadenat en aquella, centrat en aquella escola, no?,
clar, això també pot generar, bueno, aquesta situació de com s'explica,
com es comenta i com es fa, sobretot, també, amb els adolescents o joves,
vull dir, que, bueno, que conviuen en aquesta situació i, sobretot, també, bueno,
els barris més marginals, bueno, que això ja és un altre cas i és un altre problema, no?
Han escoltat la Carme, la teva dona, la Carme Mas,
ella tenia programatge a viatjar dissabte, no?, l'endemà a París, no?,
s'ho va replantejar l'algún moment o no?
No, no, no, no, a més en aquest motiu...
Bueno, planteges, com que es va sortir la notícia que s'hi havien d'encar les fronteres,
vull dir, que, bueno, que la xonquera començava a anar a revisar
i a fer cotxe per cotxe, per tal,
bueno, vam saber, no?, doncs hi haurà, evidentment,
que hi haurà uns controls impressionants i diuen, escolta,
marxa dues hores o tres abans,
pel que et puguis trobar, pel que puguis ser.
I tant, i això que els francesos, vull dir,
a l'aeroport d'Urli, que són molt meticulosos,
ja de normal,
doncs diu, no, no, no,
vull dir, escolta, vull dir,
quasi més bé que mai, no?,
potser també al voltant que, bueno,
molta gent potser sí que va decidir
potser no marxar, no sortir, etcètera,
i això potser va fer també que
el tràfic fos més fluid, tant
amb aeroports com amb el trànsit
de vehicles per la ciutat de París, no?
A divendres em comentava la Carme,
fora de micròfon, que sempre,
que de seguida vau trucar,
o va trucar ella, no?, la vostra filla,
vau poder parlar de seguida, no?,
com va haver-hi els atemptats?
Sí, perquè, clar, home,
de fet, el saber on tenen els atemptats,
i si ells viuen a Arroi Malmeson,
ja a les afores,
però, clar, vull dir,
mai saps on pot petar tot això, no?,
vull dir,
i, per tant, bueno, doncs estava,
certament, un mica lluny d'on estava ells,
però, clar, mai saps quina és la situació,
ni el grau, ni si, bueno,
si havien sortit, no havien sortit,
si anaven o no anaven,
però, a veure, sempre hi ha aquesta inquietud,
no per part nostra, també,
sinó tota la família nostra
d'aquí a Tarragona,
de Lluidoms, etcètera, no?,
tota la família, clar,
anava trucant i anava veient pel WhatsApp,
escolteu com esteu, què ha passat,
vull dir, esteu bé, vull dir tal,
i, bueno, doncs,
Lluidoms estaven a casa i, per tant,
no va passar res, no?,
en aquest aspecte, ni físic,
per part d'ells.
Incorporam a la tertulia
el nostre fotògraf més internacional,
que és el Pep Escoda.
Ell ha fet diversos llibres sobre París,
a part, el Pep és molt,
és un gran coneixedor de la zona
on va haver-hi divendres els atemptats.
Pep Escoda, bon dia.
Hola, bon dia, què tal?
Com va?
Bé, mira aquí, escolta'm.
Ahir parlàvem i em deies això, no?,
que la zona on va haver-hi els atemptats,
aquests dies,
escoltant els mitjans de comunicació
de presentment francesos,
parlen d'un lloc molt normal,
és a dir, molt normal,
cèntric,
una zona que és molt...
on hi ha de tot, a més a més, no?
Sí, on hi ha de tot.
Bueno, però si no n'hi ha escoltat
el problema al principi,
això diríem si seria des de la plaça
de la Bastill, no?,
que és on hi ha la Rue Xerona,
Bola Bar Voltar,
és a dir, que pujant a la dreta,
aquí tens la zona de Vélez,
que és molt terracial,
és molt maca,
i és una zona que cada vegada
ha anat pujant més
en el sentit d'hostaleria
i restaurants i tot això,
i que hi ha més ambient, no?
És a dir, que el que es poden fer
sabien on anaven, no?
Estava tot molt estudiat.
I d'un punt a l'altre,
tot estic dient així,
per damunt, no ho sé,
des de la sèrie,
això es puja anaria
al canal de Sant Martèn,
Sant Michell,
amunt són el Museu de l'Essència a l'Esquerra,
a la sèrie de França,
això són uns 20 quilòmetres,
més o menys,
ja no et pensis d'un punt a l'altre,
estic al Colònia,
més o menys posa 18-20 quilòmetres,
és a dir,
que ho teníem molt ben estudiat,
i a la sèrie de la sèrie,
que realment,
és fàcil que hi pugui estar,
no hi era,
però és fàcil,
em sap molt de greu el que ha passat,
perquè és un cop,
un cop molt fort,
no solament per París,
per França,
sinó per tots,
per tots,
perquè,
no ho sé,
sí,
potser sí que és una guerra,
d'aquesta gent,
i aleshores el tipus de gas que et munten,
no?,
tu podíem fer en aquesta sèrie de París,
com tu podíem fer en una altra,
però sí que és una sèrie de París,
però és que,
i un divendres a la nit,
imagina't tu,
que la gent surt,
bars,
recetes,
saps com és París,
doncs no m'ho puc imaginar,
no?,
jo quan vaig a la hora vaig,
jo diguem,
vaig trucar a amics,
en seguida vaig trucar a amics,
que sabia que estava allà a foto,
foto a París,
i,
i,
doncs no,
no els va passar res,
però te'n preocupes en seguida,
per amics que tens allà,
amics que estàvem de visita,
no?,
per això és una zona que em conec,
em conec bastant bé,
justament,
entre la plaça de Bastilla,
la Roixera,
que és on va passar,
on van atacar un bar,
sinó que normalment,
allí tinc el burrador on jo anava,
on jo anava,
a les fotos,
o sigui que jo estava,
estava a Plas Monja,
a tres parades d'una de les zones més fortes,
em va passar això,
no?,
Joan Andreu,
tu també,
doncs,
pugeu sovint a París,
no?,
pugeu sovint,
de tant en tant,
la família d'Ons cap a París,
i també,
doncs,
tu em veu per zones diverses,
no?,
però entre d'altres,
la zona de Bastilla,
no?,
sí,
però com a fotòra,
saps què passa,
que també és una zona atractiva,
és una zona atractiva,
perquè és una zona molt,
jo t'ho dic,
aquí pujant,
més o menys a la plaça de Bastilla,
i voler a la botella,
al dret,
hi ha Béleville,
és una zona multidracial,
és a dir,
que per un fotòra,
de quan vols fer aquest fet foto,
jo normalment,
el que vaig dir,
per això me conec bastant,
aquestes zones,
justament,
tu saps que quan he anat a fer llibres,
allí són d'hotels,
restaurants,
clar,
més o menys,
tots els coneixes,
tots els hotels i restaurants,
els més importants,
o les zones on fluctua molt gent,
però per un fotòra,
és una zona atractiva,
pujés-hi al canal,
a la dreta hi ha Béleville,
hi ha mercat,
hi ha mercat de carrer,
saps,
hi ha vida,
és una zona on hi ha molta vida,
no?,
a veure,
a París en general,
hi ha molta vida,
però tu saps que tots els districtes
més o menys són diferents,
però justament amb aquest,
que van començar el districte,
això,
si no el equivoques,
el districte 10 i entra l'11,
no?,
és una zona on hi ha molta vida
i, bueno,
sabíem perfectament
el que es feia,
no?,
però és una zona,
es fa així,
però un fotòra,
ja t'ho dic,
és una zona atractiva,
és una zona molt publicada,
molt,
és atractiva per un fotòra.
Noi,
i aquesta zona,
vull dir,
clar,
hi ha molt del comerç petit,
té petit comerç també,
i hi ha molts,
inclús hi ha teatres,
vull dir,
hi ha una gran activitat,
vull dir,
durant tot el dia
i, clar,
això fa que en qualsevol moment,
clar,
poden fer qualsevol animalada
amb la gent que guida el passeig,
fa el cafè o sigui el migdia,
sigui el restaurant,
sigui el vespre,
clar,
és una zona molt,
molt,
molt concorreguda,
no?
Sí,
cada vegada més,
és el que et deia,
jo d'aquí,
més o menys,
el Boulevard Voltaire,
la Rui Serrona,
que tot són d'aquí,
ara recordo un teatret petit,
que havia de dir,
que hi ha aquests carres petitets,
amb parets,
cantonades,
hòstia,
aquests carres,
amb els que t'escens a gust,
i això amb divendres a la nit,
i a més,
que els hi fotin una temperatura de fàbula,
però s'imagina com està això,
a més,
i el aspecte no m'equivoco,
d'un punt a l'altre,
no sé si hi ha uns 18 o 20 quilòmetros,
totes,
a l'estadi de França,
aquí baix,
vull dir que...
Sí,
però fer la planificació,
d'aquests,
d'aquestes bestiadades,
ho diguin,
en el sentit de,
simultàniament,
fer commandos,
o grups terroristes,
i més que cal que conometin amb l'hora,
clar, a la mateixa hora poden
estar a qualsevol lloc i
fer l'anemà de la que fan.
Sí, i bueno, descontrolen totalment
la policia, es fan una ruta
per la...
fan una ruta des de la baix, no, és a dir, descontrolen,
clar, fan...
l'atac me sembla que va durar 40 minuts,
és a dir, primer intenten entrar a l'estall
de França, no posen allà fora,
la poli va cap allà, mentre van cap allà
i aquests van per avall i van tirant,
llavors, quan se causen aquests desastres,
i lògicament és viure això,
jo no ho he viscut mai, però
té que ser un error, és el que he sentit
una miqueta abans, no, que
no sé si la filla o els nens
i tot això, pues, viure...
viure això, pues,
bueno, tan mac, no solament
marca els pareixents, els fan ser,
això no, es marca tothom,
tothom, és a dir, realment,
doncs sí, s'adiu per la premsa
d'això que és una guerra, pues, penso que
sí, que realment és una guerra, a veure com
ho controlem tot això, no,
a veure què fan els mandataris
per controlar això, perquè realment
és una barbària
el que ha passat.
Un últim hora que arriba des de París,
des del nord de París,
el fiscal de París ha confirmat
que una dona s'ha immolat
durant l'operació policial
a Saint-Denis,
recordem una operació policial
oberta des d'aquesta passada matinada,
amb nombres efectius,
tenien encerclats
presumptes terroristes,
i, doncs, es veu, doncs, que això
que hi ha hagut, almenys parlen
de dos, tres morts, segons les informacions
d'alguns diaris francesos,
i allà estaven confinats
en aquesta població,
Sant-Denis, que és el nord de París, eh?
És que tu pensa que ahir
vam anar a l'assemblar
a la llegia
o a la sentida
per la ràdio,
o sigui que
a les ordres
de la seda islàmica
es digui
no cal que vingueu
aquí a tots els vostres països,
no, no,
no, no, no,
no, no, no,
imagina't tu això
que m'estàs dinant
aquest dematí,
és que, bueno,
és aquest sentit
que, bé,
nosaltres hem vingut
a fer la guerra aquí,
doncs ara venim nosaltres
i us posem la guerra a casa.
Sí, sí.
I, bueno,
nosaltres ens tireu bombes
i per moltes bombes
que estireu,
bé,
sempre ens matreu
amb alguns
però sempre ens sortiran
uns altres
que continuaran la guerra.
Sí, sí.
I aquesta nova modalitat
de que, bueno,
no se va a l'arrel
del problema,
ni bèl·lic,
ni polític,
però, clar,
vull dir,
això, vull dir,
té difícil solució.
Difícil, difícil.
I a més nascuts al País,
bueno,
sí, sí,
la majoria són...
o a la perifèria
de País
o pobles de País
o no sé,
pobles de País.
No, no,
no són escenaris,
no són escenaris que...
i que estan recaptats
i per això
ara hi ha el missatge aquest,
no que els diuen
que ells van allí
i els diuen
no veniu aquí,
sinó que...
Ja us instruirem.
Ho trobo terrible,
ho trobo tan proper,
saps?
És que jo no sé
que he estat,
no durades
llargues de País
bueno,
dos mesos,
tres mesos,
un mes i mig,
així,
15 dies
i anava sovint
i no hi va i tant,
però la setmana passada
i volia anar a passar
perquè havia fotut País.
Però és que,
dius,
bueno,
és que ho tenim tan proper,
no?
És que si tu arribes a plantejar
perquè el que ha passat
de País
està molt a prop nostre.
Però, bueno,
és un error,
no sé,
jo no sé,
jo com a ésser humà,
no sé,
jo no sóc un estratègue,
no sé com s'ha pot aturar
això,
no,
el que ho veig,
molt difícil.
Però han de ser optimistes
i que,
no sé,
i que arribi la pau
algun dia,
no sé de quina manera,
però,
però si aquestes gent
ja els conec tu,
no estan xonats,
posem la paraula,
però és que,
el que estàs dient
d'aquest tema tí mateix,
no sé,
jo,
si ja van amb el cinturó aquest
i pim,
es peten,
i els importa un pitu
que hagi al costat.
Això és molt difícil
de lluitar contra això.
Com descriuríeu,
Pep i Joan Andreu,
l'esperit acollidor
dels parissencs,
és a dir,
la gent de París,
suposat la teva filla,
que fa uns anys que hi viu,
Joan Andreu te'n parla sovint,
no,
de com són,
a més,
clar,
ell al tenir consulta,
no,
de l'ogupeda,
doncs,
com és la gent de París,
com són?
És una gent acollidora,
és una gent oberta,
és una gent...
Bé,
el clima,
el clima,
doncs,
clar,
també condiciona,
vull dir,
jo crec que són acollidors,
però també són com una mica freds,
vull dir,
també passa que són les grans ciutats,
clar,
no és el mateix d'un poble,
que la gent es coneix tal i qual,
no,
però,
en principi,
la gent és molt atenta,
és molt amable,
vull dir,
és molt acollidora,
i,
bé,
no és mai cap problema,
vull dir,
ni,
ni,
ni anant pel carrer,
ni anant als metros,
ni a l'autobusos,
ni a lloc,
no,
bé,
sí que tenen aquest temperament,
potser,
més com i que tancat,
més fred,
bé,
perquè,
doncs,
bé,
suposo que també,
doncs,
tota la situació climàtica,
també influeix en la,
en la maria de ser de cada,
de cada,
de cada poble,
de cada,
de cada estat,
no,
i en aquest aspecte,
no,
no hi ha problemes,
a més,
a més,
és un,
és un poble molt,
molt,
molt multiracional,
molt,
vull dir que se n'ha fet un tipus d'acollir gent de totes les èrnies,
per les colònies que ha tingut,
i,
i,
i,
i,
i,
i també per les guerres que ha fet,
també,
perquè,
clar,
la història de França també,
també té una bona,
una bona història de,
de guerres,
tant a casa com a fora,
no,
però,
bé,
això no,
no,
no,
no justifica en cap moment,
ni té res a veure,
on que estem parlant ara,
on que estem parlant ara,
però sí que,
bé,
això ha fet que realment
se crea una situació social,
econòmica,
que ha portat també,
que,
bé,
que ells,
França,
doncs,
determinés,
vull dir,
el govern francès determinés,
bé,
aliar-se i lluitar i bombardejar tota la part de Síria,
l'estat islàmic,
i,
bé,
això,
doncs,
ha generat dir que,
clar,
s'ha convertit en un enemic d'aquest estat islàmic,
no,
com també,
doncs,
aquest estat està amenaçant Rússia,
o està amenaçant Estats Units,
o està amenaçant Espanya,
o amenaça a tothom,
que podrà,
o que s'involucirà,
vull dir,
en aquesta guerra.
Però amb aquesta pregunta que deus,
bé,
mateix que ell,
no,
els pareixenys tenen aquella fama d'arrogància,
però ben bé,
no és arrogança,
és el que diu ell,
el francès una miqueta fred,
però,
bé,
jo que he estat temps d'allí,
quan t'acolleixen,
o acostumes a anar els mateixos,
vas canviant per acostumes a anar els mateixos bars,
a prendre cafè,
o a prendre,
com aquí a Tarrona,
com aquí a Paralta,
la gent,
la gent és molt oberta,
i realment m'he trobat pocs,
pocs problemes,
inclús baralles,
m'atreviria a dir,
baralles a pel carrer per la mitj,
i això i tal,
realment,
si,
per és una ciutat tranquil·la,
com té que ser,
per això té tant de turisme,
si fos una ciutat,
que és molt saltarull,
no m'hi havia tant de turisme,
no?
però,
però,
bueno,
em sap molt de greu,
i,
bueno,
doncs,
és a contrarre,
abans m'agradia trobar la solució,
no?
Com és,
és a dir,
això t'acrea com certa impotència,
no sé com explicar-ho,
no?
a nivell personal,
com podíem afrontar això,
no?
Primerament,
com m'afronten,
com m'hagi sentit un trosset,
com m'afronten,
allà,
el dia a dia,
la gent,
els nens,
fixa,
l'altre dia estaven allà posant flosa,
a la plata de la República,
i,
no ho sé,
algú devia tirar un petar,
o devia fer un xulet,
i la gent va sortir esparverada,
no?
que estava ple de secreta,
bueno,
són coses,
són coses que no es poden,
que no es poden oblidar,
sigui París,
sigui Nova York,
sigui un xulet,
no?
Difícil,
difícil,
vull ser molt optimista,
perquè això se solucioni,
però difícil,
encara una altra cosa,
penseu que la gent,
tenien 18, 20 anys,
oi,
sí,
m'assemla,
penseu que la gent,
els preparant des de molt petits,
els recapten,
a molts d'aquests,
així que fa anys que els entrenen,
és una cosa a tindre en compte,
els serveis policials,
i els serveis secrets,
i tot això,
no?
anem acabant la tardoria,
però fem amb un desig de,
Joan,
la teva filla,
l'Àster,
un desig que,
naturalment,
des d'aquí esperem que s'acompleixi.
desitgem la fi de la violència
i dels conflictes fèl·lics,
i la construcció d'un món en pau
per als nostres fills.
I el vostre desig,
Pep,
Joan,
suposo que va amb aquesta línia,
també,
no?
Sí,
i tant,
que arribi la pau,
que arribi la pau,
i que no volem,
la gent volem viure en pau,
gaudir,
i que amb bombes,
i que amb bombes no solucionem els conflictes,
vull dir,
a vegades els agrauegem encara més.
Deixeu-me enviar des d'aquí molts records,
i una forta abraçada a l'Àster Torres,
a la teva filla,
a la teva dona,
la Carme Amàs,
als nens també,
el marit,
naturalment,
de l'Àster,
però als nens també,
al David,
al Daniel i al Gabriel,
que escoltàvem també el Gabriel,
de sis anys,
com ens ho explicava també,
com ho havia viscut ell,
com ho relatava,
amb les seves paraules.
També des d'aquí,
enviem a París,
a si ens escolten aquesta forta abraçada,
i això,
doncs,
molts ànims a tots els parissens,
a tots els terroïns que viuen a París,
i als parissens també,
que estan aquí a la nostra ciutat,
amb les quals també hem parlat,
doncs,
molts ànims.
Joan,
Andrea,
una forta abraçada,
i n'hem parlat.
Moltes gràcies,
i la vida continua,
i solucionant els problemes de cada dia.
I Pep Escola,
que la fotografia sigui de pau,
la propera.
I tant,
moltes gràcies.
Adéu.
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada