Comença Toc en Pedra, un espai en col·laboració amb l'Institut Català d'Arqueologia Clàssica, ICAC.
Avui us oferim el programa número 42 del Toc en Pedra, en col·laboració amb l'ICAC, l'Institut Català d'Arqueologia Clàssica.
En aquesta ocasió farem el programa als peus de la Torre dels Escipions, trepitjant el ferm de l'antiga via Augusta.
Descobrirem la singularitat d'aquesta emblemàtica mostra d'arquitectura privada funerària,
seguint amb la sèrie de monuments romans de Tarragona, iniciada amb l'Aqueducte o el Port de Tàrraco.
Ens acompanyarà Joaquín Ruiz d'Arbulo, catedràtic d'Arqueologia de la Universitat Rovirei Virgili i investigador de l'ICAC,
i també Ferran Gris, arquitecte, doctor en Arqueologia i investigador de l'equip de recerca URB-ICAC, Seminari de Topografia Antiga.
Analitzarem amb ells els detalls del monument i ens explicaran per què l'han tornat a estudiar
i quines propostes fan sobre qui en va ser el seu propietari.
És monument funerari per ser llegit, no només la inscripció que presideix l'alçat principal,
sinó també una inscripció desapareguda.
A més, també han fet una hipòtesi de la imatge que tindria la torre en l'època romana,
treballant amb programes de 3D i de representació virtual.
Què, toquem pedra?
Doncs, tal com us dèiem, avui parlem d'aquest monument funerari, som a la Torre dels Estipions,
estem trepitjant pràcticament la traçada de l'antiga via Augusta,
i des d'aquí volem parlar amb aquests dos investigadors que ara us presentàvem a l'entradeta,
amb el Ferran Gris. Ferran, què tal, molt bon dia.
Hola, bon dia.
I amb el Joaquim Ruiz Arbulo, que avui, a més a més, ens farà aprendre moltíssimes coses
sobre els ritus de la mort, de com era, això serà fa 2.000 anys,
que no era gaire diferent de com són avui en dia.
Joaquim Ruiz Arbulo, què tal, molt bon dia.
Molt bon dia a tothom, què tal?
Avui parlem també de tecnologia, d'aquesta fantàstica eina que quan funciona va de perfecte,
però que a vegades, en casos com aquests, l'heu utilitzat, la tecnologia ha anat bé,
heu pogut fer panimetries en dimensió,
i des del punt de vista també arquitectònic, perquè tu, a més a més de doctorat en arqueologia,
ets arquitecte.
Com ha anat aquest treball conjunt i què és el que heu aconseguit?
Una mica què és el que despunta, Joaquim?
Bé, la nostra feina consisteix en entendre l'antiguitat.
Això vol dir que primer la tenim que conèixer,
i per conèixer tenim dades que poden venir dels textos escrits
i, lògicament, quan estem a Tarragona, veiem les restes monumentals en moltes ocasions
que s'han deixat els antics.
Davant d'un monument com som ara nosaltres, com és la Torra dels Scipios,
la nostra obligació, en primer lloc, és documentar aquest monument i entendre-ho.
I per entendre-ho, tenim d'aplicar unes eines d'estudi,
que és on aportem ara, com deia Sara, aquests nous elements tecnològics,
dels quals, per exemple, a mi ja em costa més poder-los utilitzar,
però per això tenim l'avantatge de tenir aquestes noves generacions,
com Ferran, que ens acompanya,
que són els que dominen ja aquesta nova metodologia.
Què heu fet exactament? Explica'ns, Ferran, què heu fet
i què heu aconseguit amb aquesta aplicació de tecnologia del teu camp,
de l'arquitectura, en aquest cas, en el camp, que també és el teu camp ara,
de l'arqueologia?
Doncs el que hem fet en el cas de la Torra dels Scipions
i com estem fent en realitat amb tots els altres monuments de la ciutat de Tàrraco,
és incorporar una tecnologia que fins fa quatre dies
era molt més complexa d'utilitzar.
Hem fet servir la fotogrametria,
que és una tècnica que avui en dia,
amb programes informàtics,
fent fotografies que rodegin a tot el monument
des de molts punts de vista,
agafes totes aquestes fotografies
i això el que calcula el programa
és una reconstrucció tridimensional
de lo que has fotografiat, del monument en aquest cas,
però a més a més amb la textura fotogràfica.
Això fins fa quatre dies s'utilitzava,
sobretot, els laces Rascan,
que tenen una precisió altíssima,
que generen uns núvols de punts
de l'objecte que han escanejat impressionants,
però tenen un cost molt més elevat
i alhora també una difícil gestió moltes vegades
per un ordinador que no sigui d'unes molt altes prestacions.
En canvi, amb la fotogrametria,
això es fa molt més senzill.
Què obtenim amb aquest aixecament?
És la documentació aquesta de base del monument
que ens permet a partir d'aquí començar a analitzar-lo,
estudiar-lo per intentar reconstruir
quina seria la imatge que tindrien els romans,
quina imatge tindrien de l'edifici.
I aquesta és en la línia que estem treballant.
I com ha dit,
no només parlem d'arqueologia i d'arquitectura,
sinó que entren en joc també l'epigrafia,
els historiadors de l'art,
que entren en joc moltes disciplines
perquè al final, per entendre un monument,
no s'entén només d'un punt de vista,
sinó que entren moltes coses en joc.
És l'equip del que parlem,
parlem d'un equip ampli,
en sou dos els integrants,
el CETOPAN,
perquè hi ha altres persones,
per tant, també, com deia,
i no, que intervenen, no?
Sí, el Seminari de Topografia Antiga
és un grup d'investigació
que lidera el meu company Ricard Omar,
professor titular d'arqueologia de la URB
i també arquitecte de formació.
És un dels pocs arquitectes
que tenen una plaça d'arqueòlegs
i no pròpiament d'arquitectes,
és a dir, el seu lloc no és l'Escola d'Arquitectura,
sinó la Facultat d'Història,
però gràcies a aquesta tasca de Ricard Omar,
que recordem,
ell va ser el que va encapçalar com a tècnic
la candidatura a Patrimoni de l'Humanitat,
el va defensar allà a Cainz,
a la reunió de l'UNESCO,
va fer l'últim informe
sobre l'estat dels Monomers Romà de Tarragona
i en el nostre equip, a part de mi mateix,
que sóc l'actual catedràtic d'arqueologia de la URB,
tenim companys arqueòlegs,
historiadors de l'ASC com el professor David Vibó
i ara tenim la sort de comptar amb dos arquitectes,
Ferran Gris, que ens acompanya,
i Alejandro Beltrán Caballero,
que estan treballant amb nosaltres
en aquest intent de veure
que a l'antiguitat es té que treballar
d'una forma pluridisciplinar
i que aquí és tan important
entendre les legendes,
entendre la historiografia,
les coses que s'han dit sobre aquesta torre,
entendre les imatges que ens mostra,
els monomerses tenim que llegir,
en aquest cas aquesta torre
té una inscripció que si no la llegim
no la puguem entendre, etcètera, etcètera.
El resultat final de tot això
és un dels punts de...
Parlem d'un triangle,
un triangle que té un punt a la investigació,
el que nosaltres fem,
però aquesta investigació no tindria sentit
si un altre punt del triangle no fos els companys
que fan la conservació-restauració,
és a dir, aquest monument pateix
i està a intervindre.
Si nosaltres ara la hem de consolidar
o la hem de afegir a un element,
per això hem d'entendre-ho,
hem de tenir aquest estudi previ.
I en últim lloc, tot això no ho fem perquè sí,
tot això ho fem perquè la gent ho podem gaudir.
Per tant, el tercer punt del triangle
seria el que estem fent ara.
Això ho diem ara, la difusió, la socialització,
el fet que tothom puguem saber
el que tenim al nostre abast,
perquè moltes vegades segur que tots hem passat
per aquí davant, la veiem,
potser un dia esperem,
però aquestes figures què tenen,
i qui són, i per què estan en aquest llet pensatiu,
i allà què posa?
Ui, si hi ha unes lletres,
però què posarà allí?
Bé, nosaltres ara estem intentant
donar la resposta a totes aquestes preguntes.
Doncs vinga, preguntes que ja us trageixeu ara mateix.
De fet, l'objectiu d'aquest espai
és tocar, eh, tocar,
és a dir, costar-nos i tocar, doncs, aquests monuments.
Van començar el pont del diàleg,
avui som a la torre dels escipions.
Dels escipions,
quedeu-vos amb aquest nom,
perquè podria canviar properament,
que ens acostem allà, en aquelles figures,
què és el que veiem?
Què és el que destaca d'aquestes dues figures?
I són veritalment els germans escipions,
com es pensa, o s'ha escrit, o es diu popularment?
Doncs, en realitat, això és una tradició,
segurament,
buscant que aquests orígens mítics
de la ciutat romana de Tàrraco,
d'aquests germans escipions,
que amb tot aquest procés de les guerres púnicas a Espanya,
van desembarcar a Tàrraco,
van fundar aquest campament
per dirigir tots aquests enfrontaments,
i com que sabem que van morir en aquestes batalles,
doncs, per què no?
Tenim aquí un monument funerari
d'una certa categoria,
amb dues persones que les veiem vestides
molt similars,
podríem pensar llavors que són germans,
per què no imaginar-nos,
buscant aquests orígens mítics,
que fos justament la torre dels escipions.
Però, en realitat,
res més lluny de la realitat,
i sabem que, justament,
a més a més,
per la iconografia d'aquestes figures,
pel barret que porten,
l'avestiment en general,
en realitat sabem que són una figura datis,
una figura funerària,
molt habitualment,
en tradicions provenents
d'origen més helenístic,
o més de Roma,
però que, segurament,
evidentment,
no eren els germans del sercipió.
Doncs,
hem de canviar el nom,
Joaquim,
un dia d'aquest,
hem de canviar el nom,
tot i que això està ben incrustat,
no?,
a la memòria col·lectiva.
Clar,
no,
i ho hem de deixar,
és a dir,
per què la toma dels escipions?
Perquè, segurament,
en un moment determinat,
algú dels erudits
que s'aproximaven
i que reflexionaven
sobre què seria això,
es hem de imaginar,
no som a la Tarragona Mitjabal,
a la Tarragona del Renaixement,
i tenim un monument com aquest
a l'entorn de la ciutat,
una ciutat plena de coses
que ja no funcionaven,
unes arcades increïbles
d'un antic aqueducte
que ja no portava aigua,
o un sepulcre com aquest,
però ja buidat
i al mig del no res,
però molt maco,
amb uns carrers molt ben fets,
amb unes imatges
molt ben tallades,
doncs la gent s'interessava,
i deia,
qui hauria fet això?
I veien que hi havia unes lletres,
ja com un letrero,
amb un dels dos figures
que veiem a la Torra dels Escipions,
hi ha una tàbula,
que diem,
amb dues línies escrites en llatí,
però que està molt perdut,
no es lleixien bé,
i al principi veiem
que hi ha les lletres horn,
doncs algú diria,
home, horn, on,
doncs això pot ser
que pot ser Corneli,
i d'aquí,
doncs bé,
és la família dels Corneli Escipiones,
del qual,
doncs els generals,
com deia Aura Ferran,
Neu i Lucy,
van ser els líders
del primer cònsul romà
que desembarca
amb les tropes romanes
a la península ibèrica
per lluitar contra els reforços
de les tropes d'Aníbal
que acabava d'arribar al Rodat,
al, perdó,
al por,
i és el moment
en el qual,
bueno,
apareix el mite,
que és el que s'han mort,
doncs per què no
tindrien dret a un sepulcre,
aquí dos imatges,
doncs bé,
algú va dir,
doncs aquesta seria la tomba,
en altres lliures deia,
això seria la torre d'Hèrcules
o la tomba de no sé qui,
però per això
no importa el nom,
el nom ja està gravat,
no el treurem ara,
aquest nom
que d'alguna forma
ja és nostre,
l'únic que hem de fer ara
és entendre
que amb aquest nom
estem parlant
d'una altra cosa
que és el que intentem definir,
és un monument funerari
molt posterior als escipions,
estem en torn del Can Videra,
en el qual
un personatge important
de la ciutat de Tarragona
es va fer enterrar,
com feien tots els poderosos,
al cantó de la via,
estem al cantó de la carretera
perquè la nostra carretera
està a sobre de la via Augusta,
això no és casualitat,
és a dir,
els romans feien molt bé les coses
i els topògrafs romans
encara,
on ells feien una via,
nosaltres fem ara
la carretera a sobre,
i aquest sepulcre
el que era,
era la mostra
que aquest senyor
devia tindre per aquí
els seus dominis,
les seves terres,
però a l'hora de morir
ell va voler ser enterrat
al costat de la via.
Per què?
Perquè tothom que passés
pogués lleixir el seu nom
i sàpiguer
que aquesta era la seva tomba.
A més,
hem de pensar
que ara amb aquesta colineta
rodeada d'arbres
em sembla que està com aïllada,
però no és així.
Els gravats del segle XVIII,
per exemple,
la borda que esteixi
un gravat de la tomba,
es mostra
que al costat
del camí RAL,
que era el precedent
de la nostra carretera actual,
al fons,
això que els arquitectes
ara diuen
l'skyline,
la línia de l'horitzó,
es veu la ciutat de Tarragona.
És a dir,
que l'home que es va fer enterrar aquí
no va ser per casualitat,
ja va escollir
un lloc magnífic,
una colineta
al costat del mar,
de forma que es baixeix,
ja veuríem
la seva torre
com ara resultant
a la colina
i a més,
el punt on els viatgers
identificaven ja,
després de venir caminant
des de Barquino,
com l'última ciutat important,
arribaven aquí,
veien Tarragona al fons
i justament aquí,
la tomba del nostre personatge.
Lo va aconseguir,
aquest personatge
ara viu encara
a la vida eterna
amb els camps Elicis,
perquè,
per als romans
era molt important
el que deien
la memòria eterna,
que algú
les recordés a la Terra.
Doncs miri,
dos mil anys després
encara estem al costat
de la seva tomba
buscant el seu nom,
perquè el que ens falta
és aquesta làpida
on ens digui
qui era
la persona aquí enterrada.
Aquesta és ara
la nostra línia
d'investigació,
sàpiguer qui era.
Bueno,
clar,
potser la pregunta
ara seria òbvia,
no?
És a dir,
aquesta làpida amb el nom
on està?
Perquè aquí no la tenim,
no?
Aquí no,
vaja,
no.
Bé,
ara si ens posem
davant de la torre,
el primer que ha de passar
és que la tenim
que lleixir
i la podem lleixir.
Veuríem
que davant
tenim una façana
amb un sócol,
a sobre hi ha
dues imatges
aixecades
sobre dos pedestals,
és a dir,
dues estàtues
amb dos personatges
amb gestes pensatius,
són aquests genis funeraris,
aquests atis,
el company de Cibeles,
que deia abans Ferran,
són divinitats
de l'Àsia menor,
no són divinitats
ni romanes
ni ibèriques,
ja és un problema
que fan aquí
aquests satis funeraris
i a sobre
hi ha una cartela
amb dues línies
escrites en llatí.
El problema
d'aquesta cartela
és que està molt perduda,
però no hi ha problemes,
els nostres companys
epigrafistes
es dediquen a això,
la seva professió
consisteix,
un epigrafista
és algú
que agafa fragments
de l'àpida romanes
i és capaç,
evidentment tots són llatinistes,
és capaç de restituir
les parts que falten.
Aquesta feina ja està feta
i els epigrafistes
es diuen
que aquí,
en aquesta tàbula,
posa
en altiu
les sobres
que ens va deixar el morir.
Oblidant-se d'ell,
ha deixat aquest sepulcre
perquè els seus
puguin romandre
per sempre.
Un Carmen,
un petit poema
funerari,
molt maco,
però que no té nom,
però ens diu
que algú
ha fet
el seu sepulcre
no per ell,
sinó per els seus.
Bé,
això és el que diem
un cenotafi,
és a dir,
algú que no ha mort aquí,
si hagués mort aquí
seria la seva tomba familiar,
ell ha mort
no sabem on,
en un altre lloc,
i un cenotafi
és això,
és una tomba buida,
una tomba que recorda
algú que no està enterrat aquí,
però ell ens diu
jo amb els meus diners
deixo amb el meu testament,
això ho hem d'entendre,
aquesta inscripció diu
jo amb el meu testament
he deixat encarregat
que es construeix
aquest sepulcre
on ja no jo,
sinó els meus descendants,
pot ser la meva dona,
pot ser els meus fills,
els meus nets,
tinguin un lloc
per ser enterrats.
I és veritat,
ara al cos superior
veiem que a sobre
del satis
i d'aquesta inscripció
hi ha un nítol
amb una parella,
el veiem molt malament,
es veu
com siluetejats
a la pedra
perquè el que falta
és una argamassa
que la revestiria,
la donaria volum
i aquesta parella
enterrada a sobre
i també probablement
els laterals
ens parlarien
d'aquests descendants
d'aquest personatge
que gràcies
al seu don testamentari
van poder-se
enterrant aquí
els anys successius.
I d'aquesta forma
es va formar
aquest mausoleu familiar
al cantó
de la Via Augusta.
des del punt de vista
arquitectònic
quan heu fet
aquesta reconstrucció
fotogràficament
en 3D
després
ho explicarem també
per això suposo que us permet
després ampliar imatges
veure inscripcions
seria un pas previ
a agafar un programa informàtic
que fos també
una reconstrucció en 3D
perquè la pogués veure
amb unes ulleres
d'aquestes tecnològiques
de tot això en parlem
però
què heu vist
a la part de dalt?
És a dir
que aquí falta una
sembla com si falti
l'acabament de dalt
el sostre
per entendre's
no?
Sí
justament
aquesta torre funerària
que està
actualment veiem
que està formada
per 3 cossos
aquest sòcul
aquest sòcul
de 3 filades
aquest cos
on hem comentat
que hi ha
les dues figures
dels atis
amb el poema funerari
i un tercer cos
on veiem
l'edícula
on estarien
representats els difunts
i en els laterals
també
però ens falta
l'acabament
aquest acabament
i una mica
seguint la tradició
d'aquest tipus
de monuments
funeraris
de republicans
sabem que
la manera més habitual
d'acabar
aquestes torres
seria amb un cos
piramidal
que el que faria
seria rematar
diguem-ne
la verticalitat
de la construcció
en si mateixa
llavors és
justament
aquesta part
que d'alguna manera
faltaria
perquè acabéssim
de donar-nos
o fer-nos
una idea
de quina seria
inclús la magnitud
del monument
perquè encara
ens faltaria
una bona tirada
de carreus
per acabar
de completar
la construcció
per tant
creieu que
era més alt
ara no sé
quina altura
deu fer
però 18 metres
no sé si 18
16, 15
quants n'hi ha aquí
actualment
se'n conserven
entorn
als 9 metres
però clar
li hauríem d'afegir
potser
fins als 12
segurament
estaríem parlant
que arribaria
aquesta construcció
s'ha notat
que no m'hi dedico
això dels números
d'arquitectura
i després sobretot
comenta Ferran
que tot això
ara ho veiem
amb la pedra natural
però és perquè
s'ha perdut ja
l'estuc
però que tot això
ho tenim que imaginar
estucat
i sobretot pintat
sí
sí, exacte
justament
en aquesta torre
es conserven
molt poques
mostres
de pigments
però sí
que en la part
posterior
en el cos
més elevat
potser perquè
queda més lluny
del desgast
es conserva
unes petites restes
de l'estuc
no de la policromia
però sí
de l'estuc
i també
una mica
molt lleugerament
però en les capes
dels dos atis
funeraris
llavors
en realitat
això respon
a la tradició
constructiva
d'aquesta època
d'època d'August
on encara
en aquest moment
es feia servir
la pedra
aquesta pedra local
segurament
de la cantera del Mèdul
o d'alguna
de les canteres properes
ponts d'extracció
com també veiem
en edificis
de la mateixa ciutat
com el Teatre de Tàrraco
és a dir
és una pedra local
que per poder-li donar
aquell acabat
potser més fi
més refinat
de més categoria
s'acabaven amb estuc
que és aquest guix
que permetia
perfilar molt més
les mullures
i els detalls
i a més a més
amb una forta policromia
és a dir
la imatge
de l'arquitectura blanca
que moltes vegades
ens ha vingut a la ment
és més per una herència
de la tradició arquitectònica
del neoclàssic
que no pas
del que ja es va descobrint
i no només ara
sinó ja fa temps
però és aquesta imatge
molt més
molt més forta
en el color
en l'impacte visual
que produïen
aquest tipus de construccions
la làpida
que hem dit
que aquí
hi havia una làpida
amb un nom
i que se la van portar
algú
o algú se va encapritzar
veia com anà això
bé
ara de moment
tal com veiem la torre
ara sembla que ja està tota
però no
encara podem veure
com entre els dos atis
hi ha una
es veu com un forat quadrat
en el qual hi ha un bloc
doncs bé
si agafem
el gravador de la Borde
que recordem
el conte de la Borde
està passejant per aquí
a finals del segle XVIII
poc abans de la
de la guerra del francès
ve amb els seus dibuixants
perquè ell
és un home molt culte
i se vol
portar com souvenir
imatges dels monuments
que ell va veient
quan arriba a Tarragona
doncs està diversos dies
i deixa un munt de dibuixos
de les coses importants
els aqueductes
l'art de Barà
i també
el primer gravador
amb molt de detall
fet d'aquesta torre
dels sesípios
i mostra
el gravat de la Borde
que entre els dos sesípios
perdó
entre els dos atis
hi havia
un forat quadrat
un forat
bé
curiosament
Pons d'Icar
que està escrivint
recordem
el llibre de les grandesses
de Tarragona
dos segles abans
el segle XVI
ens diu
ell ens descriu
aquesta torre dels sesípions
entre les grandesses
de la seva ciutat
ja es coneixia
aquesta torre
i ens parla
d'un monument funerari
dit dels sesípions
i ens diu
que hi havia una inscripció
en aquesta tomba
que ja no està
perquè
ni més ni més
que el cardenal Cisneros
se va interessar
per ella
i se la va emportar
i ell ens diu
que després
ha intentat veure
si podia
saber com a mínim
què posava la làpida
però que no l'ha trobat
clar
parlar del carnal Cisneros
estem parlant
ara que hem vist fa poc
aquesta sèrie
de la televisió
de la reina Isabel
aquest era
el confessor
de la reina Isabel de Castilla
creador de la Universitat d'Alcalá
membre del Consell Real
és a dir
un dels grans personatges
de la Espanya
de los Reis Católicos
clar
per què es va interessar
en aquesta làpida
bé
ja passava
en aquell moment
hi havia aquest interès
diguem
intel·lectual
per les restes del passat
però clar
al portar-se la làpida
es va deixar
sense sapiguer
el nom del personatge
curiosament
hi ha altre
viatger
del Renaixement
un tal de Curcio
un italià
que passava per aquí
també en aquells moments
en una visita a la Corp
i que parla
d'aquesta
ell venia
per la carretera
del moment
és a dir
de l'antiga via Augusta
veu
el camí RAL
que es deia llavors
veu aquesta torre
la descriu
i diu
si es pot veure encara
un poema fúnebre
però està en molt mal estat
i falta la làpida
i ell ens diu
que se l'ha portat
el papa Borja
clar
el papa Borja
ni més ni més
que el papa Borja
el gran moment
com sabem
del Renaixement
era aquesta família
castellonenca
que va
que va arribar
a la púrpura
del papat
doncs bé
resulta que tenim aquí
una peça desapareguda
del qual
segon un testimoni
es diu
que ni més ni més
que Cisneros
l'altre que el propi papa
se l'ha importat
és a dir
que estem davant
d'un assumpte
de detectius
per veure
qui se va
no qui
qui ja ho sabem
on pot ser
encara
està encara
en algun dipòsit
en alguna col·lecció
el nom
del personatge
enterrat
a la dita
torre dels Scipions
hi ha altres maneres
d'arribar al nom?
hi ha altres fórmules
per arribar al nom
per determinar
un nom
de qui
estava enterrat aquí?
bé
he de dir
als nostres oients
que els periodistes
són uns
la seva professió
es
ens tira
de la llengua
els entrevistats
no
i ho comento
això
perquè abans
parlant
abans
d'aixecar els micros
li dèiem
que tenim ara
una pista
sobre qui podria ser
el personatge
que va encarregar
aquest sepulcre
i que la presentarem
en un nou col·lecionable
que es dirà
Tàrraco
Patrimoni de la Humanitat
una guia visual
que es presentarà
a partir del 26 d'aner
amb la revista
Feta Tarragona
i bé
jo aprofito
per fer una miqueta
d'autopropaganda
i dir que
als nostres oients
que estiguin interessats
que
en aquest fascicle
dedicat
als monuments
de la Via Augusta
el mes d'aner
presentarem
per primera vegada
la idea
només és una idea
de moment
es faltaria aquesta prova
seria l'aparició
d'aquesta làpida
de qui va poder ser
aquell personatge
pistes
tenim una cronologia
estem al cantó
del Can Videra
perquè sabem
que les tombes
fetes encara en pedra local
més tard
es va posar de mort
el marbre
és a dir
tot poderós de la ciutat
el seu sepulcre
tenia que ser de marbre
perquè si no
era poc indicatiu
de la seva categoria
això comença
a l'època de Tiberi
aquest hauria de ser anterior
estem a l'època d'August
ha de ser algú
que tingui una relació
amb l'Àsia Menor
el déu Atis
és un déu
dedacionat a Cibeles
aquí
eren divinitats
que es desconeixien
ningú sabia
que era Atis
és a dir
que estem buscant
algú
que tingui
algun terraconenci important
que tingui
alguna relació
amb l'Àsia Menor
bé
i com dic
potser
tenim una pista
de qui podria ser
doncs interessant
tot el que expliquem
al voltant
d'aquest monument
funerari
i jo m'ha marit
també explicar una miqueta
aprofitar que som aquí
per parlar de com era
el ritus funerari
a l'antiga Roma
i si era molt diferent
el que
al final passarem
tots nosaltres
no?
ni o altres
esperem que sigui
més tard que aviat
no?
Sí
però els romans
com tots els homes
al llarg de la història
de la humanitat
creien en una altra vida
som només nosaltres
ara
que ens pensem
que no tenim
que pensar en això
però això és
quan som joves
o quan es posem malalts
i es porten a l'hospital
i es curen
i pensem
que som immortals
però
com em passa a mi
te vas fent gran
i conforme te vas fent gran
aquest sentiment
no és que te faci patir
però comences a pensar
què hi haurà després
doncs sempre
la humanitat
ha de reflexionar
sobre aquesta idea
i els romans
com els grecs
pensaven que l'altra vida
era
no com nosaltres
la tradició cristiana
que parlem d'un premi
d'un càstig
sinó pensaven
que l'altra vida
era els camps elicis
una vida d'un lloc
més placenter
però que per estar
en aquests camps elicis
hi havia que passar
com dues proves
aquestes dues proves
o aquestes dues coses
necessàries
eren en primer lloc
tenia que veure
una cerimònia
de l'enterrament
això encara passa
avui en dia
avui en dia
encara celebrem
l'enterrament
com un element important
és part
de les nostres obligacions socials
o dit d'una altra forma
si ara
donés un atac de cor
i jo caic aquí a terra
suposa que no me teniu
que tocar vosaltres
sinó que hem d'esperar
que vingui un jutge
per fer-se aquesta cerimònia
del aixecament de cadàver
i si no
jo oficialment
no estic mort
doncs bé
això encara
que ho fem així
amb aquest ceremonial
del jutge
encara ho fem
seguim amb aquesta tradició romana
i l'altra
que s'explica
aquest monument
és molt senzill
i molt maca d'entendre
es deia
memòria eterna
viurem
als camps elicis
mentre algú
ens recordi
a la terra
no els meus fills
no els meus nets
que segur que me recorden
no la meva dona
no els meus pares
no
algú sempre
clar
què feien els poderosos
com pot ser
que sempre me recordin
ja ho sé
posaré un gran sepulcre
al cantó d'una via
per on passi la gent
i mira
realment aquest senyor
el va saber fer
encara nosaltres
dos mil anys després
estem aquí
només que
no podia saber
que algú
se portaria la lápida fora
i ja no podem llegir
el seu nom
però la idea
d'aquesta memòria eterna
ens explica
aquests monuments
funeraris
al cantó de les vies
i per tant
també em permet
posar en conjunt
aquest monument
a Torres de Scipions
amb els altres
que hi havia
doncs també
a l'altre costat
a l'altre extrem
de Tàrracó
i també doncs
en aquest decurs
de via principal
de l'imperi
sí exacte
com bé ha explicat
el Joaquín
si volia ser recordat
havies d'estar
en un lloc de pas
llavors per això
les vies principals
d'accés a les ciutats
era el lloc
que es va convertir
en el lloc principal
per fer aquests enterraments
i la torre dels Scipions
doncs
segurament seria
un dels grans
monuments funeraris
de la ciutat de Tàrracó
és a dir
que ens podem imaginar
que seria una de les famílies
privilegiades
que vivia a Tàrracó
però que segurament
no seria l'única
és de les potser
segurament de més categoria
però tampoc no l'única
vull dir que
evidentment
la llunyania
d'aquesta construcció
amb el centre urbà
és el que fa
que s'hagi preservat
evidentment
les que estàvem
més properes
en èpoques posteriors
època medial
i de més
com ha passat
amb molts altres monuments
eren fàcil
en comptes d'anar-te
a una cantera
que pugui estar
a una certa distància
si ja tens uns carreus
ben tallats
per què no aprofitar-los
i per això
segurament no se'ns han conservat
molts d'ells
aquí a l'entorn
hi havia
Joaquín
altres tombes
perquè clar
hi havia qui aprofitava
l'oreola
d'aquest gran senyor
que no sabem com es diu
i s'enterrava
al costat
sí
segurament
bé
aquí podem posar
per què
la torre
en aquest lloc
concret
segurament era
perquè aquesta família
tenia les terres
per aquesta part
per tant
una part de les terres
a proper de la via
va ser el lloc escollit
hi hauria tombes
però tampoc
massa tombes
perquè serien gent
que visqués per aquí
és a dir
ja estem a una certa distància
de la ciutat
els llocs privilegiats
serien
al cantó de la ciutat
al cantó de les portes
que era el lloc
on tothom passava
però com deia ara Ferran
clar
aquestes tombes
al cantó de la ciutat
van desapareixer on?
doncs a les muralles
com a barqui
quan anem a Barcelona
i veiem les muralles romanes
però aquelles muralles
es van fer al segle III
en un moment de por
per als barbes
doncs van agafar
tots els monuments funerals
i els van desmuntar
amb els blocs
aquí va passar
el mateix a Tarragona
amb els baluars
els baluars de la guerra del francès
bona part
es farien amb la pedra
que trobaven
i què millor
és com un mecano
són pedres
que els carreus
estan units en sec
con lo qual
no tens cap problema
una palanca
força de la gravetat
quatre cosins
i vinga
carreus a sobre
per aquí
com ja estem a una certa distància
de la ciutat
avui hem vingut còmodament
amb les nostres màquines
amb motor
però és una bona passejadeta
fins al Tàrraco
i per tant
això va fer
que
al no haver-hi cap construcció
cap mas a prop
que tingués necessitat de pedra
doncs per aquesta raó
aquest monument s'ha conservat
i en cap i tots aquests altres
potser més importants
ja los tenim perduts
torno al Ferran
i vull preguntar
per què vas escollir
doctorar-te en arqueologia
tu ets arquitecte
arqueòleg
ara doctorar-te en arqueologia
fa poc
des d'aquest mateix mes
per què quedes
les teves disciplines
què va vindre abans
com va anar
doncs
bé
evidentment
el ser fill de Tarragona
fa que el patrimoni
d'alguna manera o d'altra
forma part del teu dia a dia
no
i o l'acabes odiant
o l'acabes apreciant
diguem
en el meu cas
era més aviat apreciant-lo
però igualment
doncs en aquell moment
em va interessar
molt més l'arquitectura
i vaig tirar
per aquesta via
però segurament
el context actual
de crisi
fa que
en el moment
en què jo vaig acabar
la carrera
l'any 2007
és a dir
tot just
quan tot petava
bé
vaig poder anar
treballant una mica
però
vaig plantejar-me
que potser
era el moment
d'aquella afició
que havia tingut
més o menys
utilitzada
doncs
per què no
buscar a veure
si també podia ser
una alternativa
després de fer
el màster
d'arqueologia
que s'ofereix
aquí a la Universitat
Rovira i Virgili
juntament amb l'ICAC
i amb la Universitat Autònoma
de Barcelona
doncs vaig veure
que em vaig trobar
amb un grup
de gent
que és el grup
que comentàvem
al seminari
de topografia antiga
amb el Ricardo Mar
que justament
és també arquitecte
que estàvem portant
una línia
en la que vaig
anar descobrint
que els arquitectes
podíem aportar
molt més
del que potser
m'havia arribat
a plantejar
i és potser
perquè el meu coneixement
de tota l'arqueologia
és com
en aquell moment
era com la majoria de gent
que no ens pensàvem
fins a quin punt
els arquitectes
tenien algú a dir
a l'arqueologia
quan en canvi
en realitat
fins a principis
de segle XX
en realitat
els arquitectes
quasi que havien sigut
com els agents
més importants
en l'estudi
de l'arquitectura
això remunta
al Renaixement
en aquell moment
en què es necessitava
o es buscava
un canvi
en l'arquitectura
que s'estava fent
els arquitectes
el que van fer
va ser anar a buscar
en aquestes restes
de l'arqueologia
clàssica
de l'arquitectura
clàssica
buscar els referents
per poder
dissenyar
els seus nous edificis
tota aquesta arquitectura
del Renaixement
i per tant
va ser
potser els que més
es van introduir
inicialment
en dibuixar
i en estudiar
tots aquests
els capitells
els ordres arquitectònics
i des de llavors
i així va ser
mentre l'arquitectura
diguem-ne
va necessitar
de l'arquitectura clàssica
clar
amb el moviment modern
com veiem
l'arquitectura
minimalista
actualment
realment
ja no fa necessari
anar a dibuixar
capitells
ni volutes
ni totes aquestes coses
però clar
jo que en aquests temes
d'arquitectura
contemporània
som més un profès
i puc dir-lo següent
els nostres companys
arquitects
de l'Orbeiro Vigili
tenen una facultat
d'arquitectura
molt moderna
arriba
si veus un cub
molt gran
allà a Reus
al cantó de l'hospital
del Pius Hospital
veus un cubo
però quan t'aproximes
no trobes la porta
amb la qual cosa
és un lloc
encara no urbanitzat
i jo he de donar voltes
pensant
però bé
aquest maledit arquitecte
que l'ha fet
això ho dic amb broma
on ha posat la porta
clar
si aquest
en lloc de ser tan modern
si ho ha fet clàssic
havia fet un petit propileu
hauria marcat aquesta porta
que potser
ara ja no està de moda
però escolta
és que després
el tenim d'utilitzar
això
ho dic
amb ironia
però amb no tanta
és a dir
que aquesta tradició
que s'explicava Ferran
de la importància
de la tradició clàssica
en la història de l'arquitectura
no és casualitat
que al segle XIX
parlem de neoclàssic
els arquitectes
quan acabaven la seva carrera
a París
per exemple
tenien com a obligació
fer un treball
de fi de carrera
tenien que anar
a Itàlia
a Roma
o a Pompeia
dibuixar
una ruïna
podíem escollir
un edifici
allà al foro
una basílica
a les ruïnes
i fer la proposta
de com seria aquest edifici
és a dir
que els primers arqueòlegs
no eren professionals
de l'arqueologia
no
eren arquitectes
i enginyers
que estaven fent
utilitzant
aquesta sapiesa
dels antics
aplicant-lo
bé
ara com deia Ferran
estem amb aquesta nova
arquitectura més metàl·lica
potser la hem de buscar
als països nordis
la posem a Itàlia
però també podem discutir
en un lloc
en què tenim la sort
de viure al cantó
del Mediterrani
si això és normal o no
o a nivell de pensar
en la bellesa
dels edificis
no sé si la gent
que s'escolta
a vegades
veiem un edifici modern
i de dir
quina cosa més lletja
bé
aquest concepte
no només és utilitat
no només és
modernitat
sinó també
el sapiguer valorar
davant d'una torre
com aquesta
te pot interessar
a l'antiguitat o no
però encara avui
té una bellesa
aquestes imatges
que tenim nosaltres
ara davant
i que intentem
transmetre-la
tenen una força
això és el que intentem
la nostra feina
és intentar
entendre per què
per què lo feien així
per què encara
ens continua enamorant
doncs ens quedem
amb aquesta imatge
Joaquim
amb aquesta imatge
i amb aquesta reflexió
de fons
que jo crec que és una reflexió
profunda
i que deixem ara
els sovients
que facin la seva part
i que reflexionin
de tot això
que hem dit
especialment
en aquests últims minuts
gràcies per acompanyar-nos
avui aquí
al Toquem Pedra
Joaquim de Ruiter-Bolo
Joaquim, gràcies
ha estat un plaer
bon dia a tothom
i també al Ferran Gris
Ferran, gràcies
i que vagi molt bé
moltes gràcies a vosaltres
Tanquem aquest programa
número 42
com sempre
en Carme va dir la producció
Lluís Comas
a la part tècnica
Estudi Central
Joan Maria Bertran
també aquí en l'Unitat Mòbil
us ha parlat Josep Sonyer
adeu-siau
que vagi molt bé
a la part tècnica