Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
La idea dels diumenges a la tarda, amb aquella fresqueta, amb aquell vent, que et poses a l'editori d'aquella diputada...
Encara no, encara no toca això.
No, cinema d'estiu, eh? De menjar gelat, nesta crespeta.
Potser el podríem fer a la fresca i tot, encara, no?
Vaja.
Tòquio, Japó.
Sí.
I una pel·lícula extraordinària.
Penso que és molt interessant la tasca que s'està fent des del TCC, des d'Animat,
presentar, a veure, tampoc gran quantitat, però sí anar introduint el públic tarragoní en el cinema japonès,
que és un cinema que s'ha de reivindicar molt i molt, perquè no és tan llunyà com ens sembla,
perquè les grans històries del gran cinema japonès són molt properes.
I aquí ens passa això, eh?
Estem davant d'una altra posada en pantalla, d'una pel·lícula antiga, que ja era, ja es deia també,
una família de Tòquio, del mestre Oso.
Aquesta pel·lícula, els experts diuen, l'hauria d'haver fet Coreda, que és un altre dels grans directors
que sempre treballa aquest tema de famílies, no?
Aquest tema de les relacions entre els pares, els fills...
La família és el seu gran centre d'interès, els nens, en Coreda.
Però aquest cop no, aquest cop, doncs, mira, ho va fer Yamada,
que... Yohi Yamada, que és un director que té 80 anys i té una vitalitat tremenda, no?
I aquest senyor ens tenia acostumats a la trilogia del samurai, a un altre tipus de cinema.
Però jo penso que ha estat molt i molt capaç de posar al dia aquesta història d'això,
d'una família de Tòquio, no anem més enllà.
Quina és la història?
Doncs la història és de dos ancians que viuen en un poble, van a veure els seus fills a Tòquio,
perquè, doncs, tenen ganes de veure'ls.
Els fills jo diria que no tant, perquè tots tenen les seves vides molt complicades,
un és metge, l'altre és actor, l'altre...
Tots tenen dificultats per sortir endavant i, bé, venen els avis, no?
On els posarem, allò de sempre? I només venen de visita, eh?
Però, diguéssim, que quan aquests avis entren dintre d'aquest cercle que comença a tenir molts vicis,
eh?, dels fills, en el sentit que tots viuen unes vides que potser no són les que voldrien viure,
doncs aquests avis posen en contradicció moltes de les coses que passen en el dia a dia.
Per tant, no esperem una pel·lícula de grans situacions, sinó que esperem una pel·lícula que filma la vida de la família,
la vida de cada dia, amb aquelles petites coses, la sensibilitat, sobretot, és molt important, eh?
És una pel·lícula amb una no sensiblera, sinó sensible, sobretot,
en el sentit de fixar-se en aquests petits detalls del que es diu, del que no es diu, del que es fa,
fins i tot dels moviments, i del que no es diu sobretot, eh?
Per què? Perquè el cinema japonès això també ho té, no és un cinema molt parlat, eh?
Per tant, us recomanem molt i molt que aneu a veure aquesta família de Tòquio,
que els visiteu el diumenge a la tarda a les 7, i que estigueu molt atents als detalls,
perquè, com diu el company d'Anímet que fa les crítiques, eh?
Li faré un espòiler de la crítica que ha fet, perquè m'ha agradat molt el que hi posa.
Diu, abans d'anar en aquesta pel·lícula, lligueu-vos el kimono i deixeu el cor ben obert
perquè la història, malgrat les distàncies culturals i geogràfiques que ens separen,
es revesteix d'un sentit i d'una sensibilitat que travessa fronteres.
Això ho diu el nostre estimat Xavi Vidal, que és el nostre crític d'Anímet.
I em penso que resumeix molt bé això, eh?
Per tant, lligueu-vos el kimono, poseu-vos en situació de família japonesa
i mireu-vos-la amb ulls ben oberts perquè estic ben segura que us encantarà.
Una família de Tòquio, versió original, subtitulada el diumenge a les 7 a l'Auditori de la Diputació
Carre Pere Martell, és la proposta de cinema en versió original d'Anímet.
I a part d'això, el cine comercial...
També tenim Tòquio aquesta setmana, eh?
Sí, sí, però començarem per una altra...
A veure, aquesta setmana estem molt internacionals i jo diria que molt posats en aquesta primera
que us explicaré, que us comentaré, Dipan, que ve avalada per la Palma d'Or de Cants, eh?
Alguns diuen que li va caure una mica gran la Palma, eh?
Que potser no era per tant, però possiblement va passar allò que acostuma a passar
que una pel·lícula encerta de ple amb un tema de candent actualitat, no?
Llavors tenim la situació dels immigrats, de les dificultats en aquest moment, és un tema frapant.
Jo crec que aquesta pel·lícula del Jacques Zaudiard, que vam veure la d'Oxido Iueso,
Un Profeta, pel·lícules totes elles molt dures, molt complexes,
és un director francès que fa un cinema, diríem, de denúncia,
doncs en aquest cop fa un thriller de denúncia, curiosament, amb una història d'immigració.
I la història està basada en fets reals, eh?
I és un senyor que per fugir de la Guerra Civil de Sri Lanka,
i per trobar-ho més fàcil, eh?, aquest dipant, el que fa és inventar-se una família, no?
Troba una senyora amb una nena i es fan passar per família d'alguna manera
per tenir més facilitat perquè els donin aquest estatus de refugiat polític a França, no?
Quan arriba allà comença a fer tota una sèrie de feines,
sembla que les coses comencen a anar bé, fa de guarda nocturn d'un edifici,
però en sec la vida se li complica perquè, diguéssim, que aquí la vida també ja és prou complicada.
I es veu en una situació de barri marginal, de drogues, de complexitat,
en què aquest pobre heroi que ja ha superat, diríem, un gran repte,
que és sortir del seu país i instal·lar-se a França,
doncs ha de superar una altra gran vicissitud a la seva vida.
És una pel·lícula, jo penso, que els amants del cinema l'han de veure
perquè un premi de Cannes sempre s'ha de veure
i s'ha de poder discutir i tenir coneixement dels premis
i ja direu si us sembla que és una pel·lícula per haver estat premiada o no.
Però, en tot cas, jo penso que és molt interessant perquè ens obligarà a reflexionar
sobre un tema que tenim de rabiosíssima actualitat en aquests moments,
que són els refugiats polítics i la gent que migra ja no tant
perquè la seva vida és impossible allà on resideix,
sinó perquè, a més a més, es juga la vida o perquè el persegueixen,
perquè hi ha una situació de guerra.
I després la situació en què han de viure a les ciutats d'acollida.
Sí, sí. Ahir, precisament, a TV3 es va fer un programa especial
sobre aquest tema, al Punt Cat, i era frapant les situacions que s'explicaven.
Sembla impossible que passin aquestes coses al costat de casa
i sembla que aviat arribaran també al nostre país uns quants refugiats, ja,
perquè realment sembla que no els deixen arribar mai, no?
Doncs aquest personatge nostre, quan arriba, es torna a trobar problemes
i, de fet, això és real com la vida mateixa,
perquè, evidentment, arribant aquí, tot, tot, no se'ls hi solucionarà, ni molt menys.
Això és, dir, pa, en una de les pel·lícules, home, no fàcil, eh?
No, no fàcil.
Que arriba a Compromeses, en tot cas, que arriba a la cartellera.
Més cosetes?
Una pel·lícula japonesa en cinema comercial.
Aquest no és el títol, eh?
Podria dir així.
El títol és molt xulo.
Sí, és Anne, en japonès, que és el títol del menjar del qual parla,
i Una pastisseria a Tòquio és el títol amb el qual s'ha traduït
pel seu visionat a Espanya, no?
Anne, es veu que és, ara ho he llegit, no ho sabia,
és la pasta aquesta de mongetes vermelles, eh?
De mongetes vermelletes.
Que és tan versàtil, eh?, en els menjars japonesos,
i que, per exemple, està dintre dels dorayakis,
que menja el Doraemon.
Que sembla xocolata, però no.
Sí, no és xocolata, no.
Doncs es diu, ah, som fesolets, a nosaltres això ens estranya molt, no?
I la història és una història molt senzilla, també.
Vull dir, el cinema japonès té això, no?
Que a vegades hem d'aprendre a mirar amb uns altres ulls això.
Una sèrie de situacions molt més senzilles, menys allò, trepidants,
menys en la crisi, no?
Sinó que les coses venen molt poquet a poquet en el cinema japonès, no?
Llavors, Naomi Kawase, en cinemes comercials a Tarragona,
m'hi jugaria el diners, eh, Núria, que no s'ha estrenat mai.
Per què? Perquè és una directora molt difícil.
Que en aquesta pel·lícula canvia de registre.
I, per tant, a mi em sembla molt interessant que es vagi a veure,
perquè aquells que no s'atrevien amb la Naomi més radical
ara trobaran una altra possibilitat de veure aquesta directora japonesa.
De fet, és una persona, però, que ha estat molt vinculada aquí a Catalunya
perquè en el Centre de Cultura Contemporània es van fer uns diàlegs
en els quals ella va participar, uns diàlegs fílmics.
Vull dir que els que els agrada el cinema nipó, doncs ja la tenen fitxada, diguéssim.
És una persona que ha tingut dificultats en la seva vida, també, a nivell familiar,
eh, perquè és una nena que va passar una infància difícil i una nena que va ser abandonada
i que sempre ha parlat d'això, no?, de les relacions familiars,
de l'abandon, del dol, de la pèrdua...
I aquí ens està parlant d'un reagrupament familiar una mica estrany.
Un pastisser, una nena i una àvia molt malalta que sap cuinar molt i molt bé
aquests ants amb els quals es fan el dorayaki.
Jo crec que, si més no, acabareu sabent com es cuina, eh,
perquè la pel·lícula és molt plàstica amb això, no?,
i es veu tot el procés i com els van remenant i aquella vermelló...
vull dir que fins i tot a nivell de color és molt bonica, és molt...
És dramàtica, és molt dramàtica, la història.
Bé, al final diríem que, sense dir massa, no és un final feliç,
però té aquella virtut que no te'n vas a casa trist perquè has après alguna cosa, eh?
Vull dir, a veure, no sempre la felicitat és el millor, eh?
És un tema important, aquest, vull dir,
només ser feliços i no tenir mai entrebancs com a persones poc ens fa créixer.
En canvi, la dificultat, l'entrebanc, les necessitats
són el que fan que els éssers humans evolucionin d'alguna manera.
I aquí, doncs, nosaltres com a espectadors
podrem veure una evolució d'uns personatges
i segur, segur que ens quedarà alguna cosa que ens tocarà al fons de l'ànima.
Eh? No dic més.
Molt bé. La pel·lícula, la parleta, eh?
L'avís rara que tenim aquesta setmana a la cartellera,
que només perquè s'estreu una pel·lí d'aquesta directora,
una pel·lícula japonesa, a més, val la pena anar-la a veure.
Anna. Una mica d'acció, una mica d'acció.
Una mica d'acció, va, Esther, vinga.
Bon.
Sí.
Em dic James Bon, va.
A veure, a veure com sona.
Com ho tenim, això?
Avui els tràilers estan adormits, eh? Com nosaltres, una miqueta.
Ninguna.
México DF.
A veure, a veure, a veure, a veure, a veure, a veure...
...'Allí.
Gozar de unas merecidas vacaciones.
¿Qué pasa, James? Dicen que estás acabado.
¿Tú qué crees?
Que solo estás calentando.
Magnífico, ¿verdad? De 0 a 100 en 3,2 segundos.
Esconde varios ases bajo la manga.
Haz algo más por mí.
¿Qué tienes en mente?
Hazme desaparecer.
Dime dónde está.
¡En todas partes!
Si vas allí, te adentrarás en un lugar en el que la piedad no existe.
Proteges a alguien.
¡Aléjate de mí!
¿Por qué debería confiar en ti?
Porque ahora mismo soy tu mejor baza para seguir con vida.
¿Esa organización?
¿Sabes cómo se llama?
Se llama...
Espectre.
¿Y sabes qué es lo que les une?
Yo.
Bienvenido, James.
Te has cruzado conmigo tantas veces y fíjate, nunca me has visto.
¿Cómo has tardado tanto?
¿Es esto lo que quieres?
Vivir en las sombras.
Cazar.
Ser cazador.
Siempre solo.
No me he parado a pensarlo.
He sido yo, James.
El causante de todo tu dolor.
Ai, no sé què pensar d'aquest James Bond, eh?
No sé què pensar.
Un mal o malíssim, una organización espectre.
Bueno.
Xiques guapes com sempre.
Hi ha Mónica Bellucci, però em sembla que no és la xica bon.
No, ja no té l'edat.
Per això m'estranya.
No, no té l'edat.
Ja se li ha passat una mica.
Tot i que la senyora es manté molt bé.
Mira, jo volia donar unes dades.
Tu quantes...
Perquè dius, ai, no sé, no sé.
Però, a veure, és una de les sèries més llargues de la història del cinema.
Jo crec que la més.
Quantes pel·lícules creus que té James Bond?
Així pel damunt, pel damunt.
Ostres, una trentena.
No, t'he passat un pèl, però quasi.
Mira, 26 d'oficials.
Més dos casinos royals, un dels 54 i un dels 67,
que no tenien la llicència bon, diguéssim.
I el Mai em diguis mai més de l'any 83.
Però, Déu-n'hi-do, 26 fins a Scaiful.
27, la que s'estrena aquest divendres.
Aquesta és una de les pel·lícules que...
A veure...
Daniel Craig és...
Daniel Craig.
Encara, vols dir?
Sí, James Bond encara.
Daniel Craig s'ho està pensant, diu.
Però a mi em sembla molt bé.
Després de Pierce Brosnan, jo sincerament penso que el Daniel Craig
ha fet un bond, ja és una paraula una mica passada,
però jo crec que és encertada, postmodern.
És a dir, és aquell bond que quan pega es fa mal
i surt amb les mans plenes de sang,
i amb un ull a la virulé, i amb el que convingui.
Sí, home, que no és el bond original i clàssic.
No és el bond original i clàssic.
Però bueno...
I, a més a més, és un bond amb psicologia.
És a dir, és un home que es planteja qui és on va i quin és el seu passat.
I aquesta pel·lícula en tronca, espectre, directament amb Scaiful,
que era quan aquest James Bond fa aquest gir més radical de les pel·lícules que ha fet ell
i es comença a plantejar qui és i va als seus orígens.
I aquí comencem, altra vegada, amb un gran secret que ell té i que ens té amagat.
Per tant, aquí, tot aquest registre d'home, jo crec que el terrenalitza, no?
Aquest James Bond no és només un gran heroi que està per damunt de tot,
és un home que pot patir, que té sentiments.
De fet, ja li han matat una nòvia en el Daniel Craig,
només començarà en les anteriors pel·lícules.
Jo, després d' Scaiful, suposo que em costarà molt i molt
trobar una pel·lícula de la saga que superi.
Però jo crec que aquesta té bastants números.
Per què? Perquè és una pel·lícula que, si més no, us farà viatjar.
Mireu, anireu a Mèxic, anireu a Roma, anireu a Àustria.
Bueno, això, els bons clàssics ja ho tenen.
A Marroc.
I el mal o malíssimo que deies tu és el Christopher Waltz.
El Christopher Waltz és un mal o malíssimo dels que donen la talla,
tot i que hi ha gent que diuen que després del Javier Bardem fent de Silva,
que no, que ja no hi ha ningú que pugui ser tan dolent com el pobre Javier Bardem,
que a més a més el van desgraciar molt físicament.
Però és del que es tracta, és un home camaleònic, en Javier Bardem.
Doncs jo penso que ens donarà...
I després, és una pel·lícula que ens donarà molt per divertir-nos,
per passar-nos-ho bé, perquè a més a més tenim el Ralph Fines,
que és un altre dels interessants de la pel·lícula.
La Mònica Bellucci, que deies tu, no és la Chica Bon?
No, no ho és, perquè, de fet, a més a més,
els amants de la Bellucci laburan poqueta estona.
La seva aparició és allò a Roma, en un dels capítols,
que cada capítol se situa en una ciutat diferent.
No hi aneu només per Mònica Bellucci.
Si voleu veure la Mònica Bellucci,
doncs l'haureu de veure en altres llocs,
perquè aquí la Chica Bon és la Lea Seidux,
que sí que és un mite sexual dels últims anys.
Potser no és gaire coneguda, perquè és una actriu francesa,
però això també ho fa bastant la franquícia Bon,
d'anar a buscar actrius que no sempre siguin americanes,
i cares noves, sobretot.
Per tant, jo penso que aquesta és la gran estrena d'aquest cap de setmana.
No ens l'hem de perdre de cap de les maneres,
i si no hi podeu anar al cap de setmana,
hi aneu dilluns corrents,
perquè és una d'aquelles pel·lícules que ens puja l'adrenalina,
que ens fa estar bé,
i que quan sortim fem allò de...
Perquè has passat tantes penúries i has corregut tant,
i t'has llançat per tants llocs i has xafat tants cotxes,
que estàs cansadíssim.
Però és el que esperem, és el que esperem del James Bond.
A mi em sabria molt de greu que el Daniel Craig s'ho deixés,
perquè tampoc jo penso que amb la seqüència de pel·lícules que van fent,
que sempre són dos, dos anys i mig,
tampoc n'hi ha per cansar-se tant.
El que passa és que molts actors tenen por d'encasellar-se aquest personatge,
i llavors possiblement és això el que reflexionen.
Però jo, si fos Daniel Craig, no hi patiria gaire,
perquè és un personatge que dona molt en qualsevol tipus de pel·lícula
i en qualsevol registre.
No crec que l'acabem encasellant.
Però bé, a vegades, quan els actors triomfan,
doncs tenen aquestes coses que es posen una mica xulos
i es fan pregar una mica.
A mi no se m'acut qui podria substituir-lo en aquests moments.
Bueno, tinc una petita idea, però encara no el veig clar.
Ja t'ho diré un altre dia.
Depèn, potser, com deies tu, de cap on vagi el personatge, no?
Perquè, clar, el James Bond clàssic,
aquell que no es despentinava, ja no és el d'ara.
No és el d'ara.
Ara patim, és el que deies, ara patim per ell.
I abans...
I ell pateix, ell pateix, clar.
No sé si m'agrada aquesta lectura de James Bond, eh?
Ell no ve ja de totes les situacions.
Les situacions encara el poden desbordar, no?
I ell es fa mal.
A mi m'agrada.
A mi no, a mi no.
M'agrada especialment.
Però, clar, d'allò que diuen, per gustos, doncs els colors, no?
De totes maneres, jo penso que aquesta última etapa de Craig,
de la saga Bond, unes més bones, les altres més dolentes,
és una etapa molt interessant i és una de les millors.
Què ens queda per comentar?
Doncs mira, aquesta setmana no tenim res més.
En principi, aquestes són les estrenes.
I, bueno, recordar que tenim, doncs això, ambient japonès, no?
Molt bé.
Recordeu ja per acabar, mira, Correxiu amb les notícies de la 1,
simplement diumenge a les 7, versió original a l'Auditori de la Diputació,
Carré Pere Martell, amb la família de Tòquio.
Una família de Tòquio.
Esther Ferrer, moltíssimes gràcies a tu.