Una vegada, una vegada, una vegada hi havia...
Un conte, un conte, veniu tots, un conte!
Sí, Bet, aquí un conte, una història, una història de debò, la història de Catalunya.
Oh, que bé! Calleu, calleu!
Bé, ja sabeu que la història comença per la prehistòria,
que és allò que va passar abans de la història i que amb prou feines coneixem.
Per allà la prehistòria vam tenir uns avantpassats que es van cobrir de glòria,
tot pintant retards, ficats dins d'una cova, vinc a guixar les parets,
no té no form ni roba, i es pelen de fred.
Tot això passava abans...
Ai, sí, de manera excepcional comença avui l'espa que dediquem cada dimarts a les joventuts musicals.
Teresa Valls, bon dia.
Bon dia.
Que feu un concert així de història de Catalunya, aquesta setmana?
No.
Ah, aquesta setmana no fem concert.
No fan concert, eh?
No, aquesta setmana parlem d'un senyor, d'una figura,
que és el director d'un cor, d'una orquestra, d'acord?
Molt bé.
I ara estem escoltant una obra que la va escriure un director,
que és l'Antoni Rosmar Bà.
Aquesta obra és l'Història de Catalunya amb cançons.
Molt bé.
Per tant, aprofitem que aquesta setmana no hi ha concert d'aquells dimarts musicals de joventuts,
i per tant, seguim parlant de la música en general.
La setmana passada us explicàvem de què van els estudis de música a nivell professional,
i aquesta setmana parlem de la figura del director,
que l'Anna Prisbuig ens va agafar com a ganes, no?, de saber més d'aquesta figura.
Saber què passava amb els directors.
Tomàs Grau, bon dia.
Bon dia.
Tu tens batuta?
Avui no l'he portat, però sí, sí.
No l'has portat?
L'hauries pogut...
Doncs mira, això no ho vam pensar dir-li, que el rotès.
Es diu batuta en català, també.
Sí, sí, sí, batuta.
Ara parlarem.
Avui hem portat un director, no?
Sí, de debò.
De debò.
De veritat.
Amb el Tomàs Grau parlarem d'aquesta figura,
i abans la Teresa ens dirà quatre coses sobre l'Antoni Rosmarbà,
que és una mica, bueno, el director que avui exemplifica també el que seria aquesta figura.
Sí, bueno, l'Antoni Rosmarbà és un senyor que va néixer l'any 37
i és director d'orquestra i és compositor,
un dels millors directors que tenim actualment.
Sí, diries com de casa...
Català, sí.
Bueno, segurament el Tomàs te podrà dir més coses.
Hi ha més gent, evidentment, que dirigeix, però...
Sí, clar, ja és una persona d'una edat avançada, diguéssim,
però ha fet una carrera impressionant.
Ha dirigit algunes de les millors orquestres del món
i podríem dir que juntament amb en Salvador Mas,
ara també en Josep Pons, en Boncolomer,
serien una mica...
Tot la gent de l'època, sí, sí.
Però estem parlant de directors de nivell internacional,
no una cosa local.
Molt bé.
Aquest senyor ha sigut director de l'Orquestra de Ràdio de l'Evisa Espanyola,
de l'Orquestra Universitat de Barcelona,
de la Nacional d'Espanya,
ha dirigit la Filarmònica de Berlín
i llavors ens va rebre un encàrrec, també en un altre moment,
del Secretariat de Corals Infantils de Catalunya
per fer una cantata, que era el Tirant lo Blanc,
i així com després va fer,
bueno, abans, el que estem escoltant ara,
que és la història de Catalunya amb cançons,
que segurament va ser una obra
que potser no tenia un pretext didàctic,
però per molta gent que en l'època
havíem estudiat en castellà
i en una altra regla amb tot,
ens en vam entrar d'unes quantes coses.
Això va estar reeditat l'any passat,
que aquesta història de Catalunya
s'acabava en un punt,
i van afegir com a 4 o 5 cançons més,
fins a pràcticament ara.
Aquest senyor també va escriure,
no sé si us en recordeu,
l'any 2005,
quan el Pasqual Maragall
va fer l'acte de l'11 de setembre
d'una altra manera,
segurament li va donar un aire molt diferent
al parc de la Ciutadella,
va escriure la versió que es va cantar
dels Segadors,
que el va cantar l'Orfeo Català,
i que allò també,
i tota l'orquestra,
vull dir que va ser tot un...
jo crec que una molt bona feina
per un acte que era una cosa molt petiteta,
i que de cop i volta
va agafar un altre aire.
A més a més,
aquest senyor té molts premis,
té el Premi Nacional
del Ministeri de Cultura,
la Creu de Sant Jordi,
la Medalla del Teatre del Liceu,
etcètera, etcètera.
I no t'ho diré més
perquè se m'acabarien els títols.
Bé, doncs donem veu al Tomàs Grau, no?
Tomàs és actualment director
de la Càmera Musicae?
Sí.
Des de quant de temps?
Quan des fa?
Doncs aquest any fem 10 anys,
des del d'aniversari.
I tu hi ets des del començament?
Sí, sí,
vam fundar l'orquestra
entre el David Molina,
un pianista de Riudoms,
i jo mateix.
Quan vas decidir
que volies ser director d'orquestra?
No sé si això es decideix,
perquè clar,
tu a un nen li dius
que comença a estudiar música
i et diu
el piano, la guitarra,
el director d'orquestra.
Sí,
a mi em van preguntar això,
què vols fer, nen?
Piano o guitarra?
Sí, no?
És que és típic.
Els meus pares em van preguntar això
perquè hi havia una escola de música
a prop de casa
que oferien aquests dos instruments.
I jo vaig dir que piano.
A partir d'aquí,
òbviament,
jo anava per pianista.
Jo volia ser músic,
això ho tenia prou clar.
Vaig començar
un any a la universitat,
però de seguida
vaig dir
no,
jo vull fer el superior de música.
I
tenia molt clar
que volia ser músic
i per tant,
el que he conegut per mi era
jo volia tocar el piano.
I per què tenies clar
que volies ser músic?
Perquè
això devia ser molt petit, eh?
Sí,
és un procés,
és un procés.
Sempre hi ha,
durant tota l'etapa d'estudi,
sempre hi ha moments
que potser no va tan bé
com d'altres,
llavors et diuen
bueno,
deixem estar la música
perquè
perquè puguis dedicar-te més.
No,
no,
era una part de mi.
Vull dir que
és més veritat
un moment
que les meves notes de música
eren molt millors
que les meves notes acadèmiques, no?
Tot i que sempre havia estat
bon estudiant.
De manera que
quan vaig acabar el cou
va ser el moment
una mica de fer el pas, no?
Per tant,
vaig començar
en el conservatori
als matins,
que no hi havia anat mai,
amb llum de dia,
vull dir que
clar,
quan es va al conservatori
era molt pètric,
perquè allò a Barcelona
el colçat del Bruch era
era un antic hospital, no?
Vull dir que era molt
era molt tètric tot
i bé,
va ser una mica
quan va començar.
Però jo sí que va haver-hi un dia
que vaig decidir
que volia ser director
que va ser un dia molt concret.
Com et deia,
jo volia ser pianista
i una vegada
va venir el Daniel Berenboi
amb la saps capelera de Berlín
al Palau de la Música
i amb un amic meu
van anar a la taquilla del Palau
i només quedaven dues entrades.
Una era en visió
però l'altra era sense visió.
Sense visió vol dir
que veus una part de l'escenari,
però l'altra part
a l'etapa
a la mateixa arquitectura
del Palau, no?
I com que aquest noi
anava a uns cursos
més avançats que jo en piano
ens ho vam repartir
i a la mitja part
ens vam canviar
de seient.
Vam pagar mitges
i a la mitja part
així tothom podia veure
mitja part del concert, no?
I a mi em va tocar,
clar,
ell va triar la part
de piano i orquestra
i a mi em va tocar
la part d'orquestra sola.
I jo en aquell moment
vaig veure
que jo no volia ser pianista.
Jo volia fer
el que seria aquell home
amb les mans.
Jo volia fer allò.
Jo tenia
19 anys o 18 anys, sí.
I en aquell moment
vaig fer una mica el canvi.
Òbviament,
fins a aquell moment
la formació és la mateixa.
Tu t'has de formar
com a músic
i com a instrumentista
i quan arribes al superior
és quan has de decidir.
Per tant, sí,
jo tinc un dia marcat.
A més,
vaig tenir la sort
que vaig poder anar
a saludar-lo.
Em vaig signar
al programa demà
i el tinc a casa penjat,
o sigui que
ho tinc molt clar
el dia que és.
És més difícil
ser directe d'orquestra
que ser músic?
No.
Músic ho som tots.
L'únic que és músic
és pianista
l'altre és músic
i és molt difícil
ser músic
a la vida.
I ser director
has de més o menys
comprendre cada instrument
o saber cada instrument
perquè l'altre piano ho saps
però, per exemple,
com anem de corda?
Clar,
jo vaig estudiar violi
també perquè necessitava
necessitava formar-me
en els diferents aspectes.
També vaig estudiar percussió
i també vaig estudiar cant
amb la qual també
amb el fiat o de la veu
i respiració
també pots parlar
moltes coses.
Per tant, potser no és
que sigui més difícil
però sí que has de tenir
un ventell més ampli.
Un més complet.
Sí, exacte.
Vull dir que ser músic
és el mateix per tots.
No, és el músic de l'orquestra.
Bé, és el músic de l'orquestra
i el músic que dirigeix
i el músic que acompanya.
Tots som músics,
som iguals.
Això és una cosa
que jo lluito molt.
És molt important
la jerarquia
amb un grup humà.
És molt important
perquè hem d'organitzar
la feina d'alguna manera.
I 180 persones
o hi ha una jerarquia
o no es pot treballar.
Però escolta, Tomàs,
una té la sensació
des de la ignorància,
que sense director
allò també va.
Perquè els músics
tenen una partitura, Tomàs.
Tenen una partitura.
Què fa?
Què farà?
En sèrio, què fa?
Depèn del número de músics.
Depèn del número de músics.
Justament quan es va encebrar
la figura del director,
estem parlant del segle XVII,
és perquè es van començar
a canviar algunes coses.
Primer, els músics
eren de la cord.
Sempre eren els mateixos músics.
Es coneixien molt entre ells,
per tant, ja tocaven junts sols.
Per altra banda,
eren orquestres petites.
Clar, en el moment
que comencen a haver-hi
formacions més grans
o amb més instruments afegits,
etcètera, etcètera,
hi ha una necessitat
de començar a anar junts,
no?
Hi havia músics
que tocaven
a l'esquena dels altres.
Quan tothom toca de cara,
diguéssim,
quan és un grup prou petit,
com perquè tothom es vegi
les cares,
és diferent.
En el moment que hi ha
hi ha dos files de músics,
tres files de músics,
malament hi ha gent
que està veient
l'esquena dels altres.
Llavors aquí van organitzar-ho
amb la batuta,
però amb la batuta
vista des del punt de vista físic,
o sigui,
picaven el terra.
Picaven el terra
per marcar el ritme.
Però és igual,
perquè com que era per ballar,
allò ja anava bé,
o era per entreteniment
durant el sopar de gala,
allò ja anava bé.
Fins i tot l'anècdota
d'un director
que es va picar el peu,
i en Baptiste Lili,
se li va cangranar
i es va morir.
Però tan forres s'ha picat.
perquè eren bastons de fusta.
No era una batuta
com les d'avui en dia,
eren bastons de fusta.
Llavors,
avui en dia
el director és necessari
també a partir
de cert número de músics,
també a partir
de la complexitat
de la música.
Si és una música contemporània,
molts músics
no saben
què té l'altre músic
en la partitura.
Si és una música clàssica,
tots tenen
el mateix ritme
o acostumen
a tenir el mateix ritme.
Llavors,
no sempre és necessari
el director.
d'altra banda,
és necessari
el director
en el muntatge
i pot ser
que no sigui necessari
en els concerts.
Ah, sí,
això passa.
Això passa també.
En un repertori
més cambrístic,
tu pots necessitar
algú que dirigeixi
artísticament
quina idea
volem transmetre
al públic.
Però,
una vegada
ja s'ha triat la idea,
no cal que estigui
movent els braços
perquè els músics
ja...
Seria més aviat
la figura del director teatral
que després...
Que tampoc surt.
Exacte.
Que no es cal a l'escenari.
Sí, sí, sí.
Exacte.
I després també,
amb les grans orquestres sinfòniques,
ja arriba un moment
que el director
és imprescindible,
sobretot a partir
de l'Stornmundranc.
A partir del final
del classicisme,
romanticisme,
postromanticisme,
etcètera,
nacionalisme...
Per què?
Perquè hi ha
un número
de músics
important
combinat
amb una complexitat
de la partitura.
A veure,
perquè el director
té tota la composició
al cap
i als papers,
suposem,
mentre que cada instrument
només té la seva part.
Això hem d'explicar,
exacte.
Els violins primers
només tenen
la partitura de violí primer
i els violins segons
només la de violí segon.
Ni tan sols ells
que coinciden.
La flauta,
primera,
només té la flauta primera.
La flauta segona,
només la segona.
Per tant,
ningú sap què té el del costat,
a no ser que hagi
tocat aquella obra
moltes vegades
i ja té unes referències.
De manera que,
com que ningú sap
què té l'altra...
Vols dir que es pot arribar
a tocar en una orquestra
alguna peça
sense saber
qui et dóna entrada
o qui t'està acompanyant?
pots tocar allò
i ja està?
Aquesta és la feina del director.
Perquè si no...
Si toques això
i ja està,
no fas música.
O sigui,
és com anar a l'oficina.
És com picar a màquina,
no?
És un codi,
tu estàs dexifrant el codi,
però no estàs interpretant.
Però com funciona una música
en una gran orquestra?
Una música en una gran orquestra,
clar,
a veure,
hi ha peces que tothom les coneix,
evidentment,
i ja les han sentit
i ja saben,
doncs jo interpreto això,
però jo sé tota la melodia.
però amb peces potser
que és la primera vegada
que es troca,
que són contemporanies,
no saps,
fins al dia que ho poses en comú,
amb els pocs assajos,
no saps què et sonarà pel voltant.
Més que la teva partitura
no ho saps.
Exacte,
l'únic que ho sap
és el director
i el compositor,
clar.
Això costuma passar?
Sovint,
sí.
Sovint,
és habitual.
Perdoneu,
l'expressió de sorpresa,
però clar.
És l'habitual
i el director
el que fa
és posar-ho en comú.
Tu estudies la teva part
però no saps
què fa el del costat
fins que no et trobes
i dius
ai mira,
aquest fa com jo
o no,
fa un...
És diferent en els cors
on tothom té,
com que és de quatre veus,
tothom té les quatre veus
de tothom
o les cinc veus de tothom.
Però a l'orquestra
hauríem de disposar
de vinticinc veus.
Clar,
la partitura del director
són cent pàgines,
la partitura del violí
són cinc pàgines,
no?
Clar.
O vuit.
Clar,
no és possible també,
o sigui,
al final,
les obres musicals,
les sinfonies
s'han fet tan complexes
que no és possible
que ho tinguin tot.
Hi ha quartets de corda,
per exemple,
amb l'anècdota,
que toquen amb tota la partitura.
Sí.
O sigui,
es fan unes partitures grans
i tothom té
la partitura de tothom.
Però això és una anècdota,
no és el normal.
Ni amb quartets de corda
que dius,
bueno,
aquí potser podríem...
Amb quartets de corda
es fa,
però sí que és una anècdota
perquè abans no es feia,
o sigui,
és una cosa
dels últims 15 anys,
potser dels últims 10 anys
i no tots els quartets
ho fan.
Per tant,
director d'orquestra
marca el ritme,
entenc que ajuda
a marcar el ritme,
allò que dèiem de la vara abans,
i dones entrada
a cadascun
dels instruments
o de les seccions.
Aquesta és la part
de Guàrdia Urbana
que dic jo.
Sí,
és que què feu amb les mans?
A veure,
ens ho pots explicar així?
L'ama dreta
és la que porta,
bueno,
els tratants,
diguéssim,
els esquarrants,
seria l'esquerra.
Porta la batuta
i la batuta
la funció que té
és marcar el ritme
però també marcar
si és més fort
o més fluix,
més ràpid
o més lent,
més obert,
més tancat,
o sigui,
tota una sèrie de codis,
no?
Però com que tens
la mà tancada
per agafar la batuta
és poc expressiu.
La mà
és poc expressiva.
Per tant,
tens tot el cos
i l'altre braç
i l'altra mà
per indicar
tota una sèrie
de gestos,
no només les entrades,
sinó
què vols transmetre
amb la música.
Si és fosc,
si és clar,
si és bonic,
si és lleig,
si és emocionant,
si és
transparent,
tot això
tu ho has d'indicar
als músics
per tal que el músic
ho transmeti al públic.
I hi ha un codi general,
vull dir,
emocionant
o bonic,
es transmet
amb un gesto
de mai de batuta
establert.
El que passa
és que això
depèn de cadascú,
del seu cos,
per això
cada orquestra,
per això
les orquestres
són indiferents
segons qui les dirigeix,
perquè això passa molt
quan estàs estudiant
i te n'adones
dels companys també,
quan surt algú a dirigir,
que li sona diferent
i és perquè cadascú
té una fisonomia
i un diferent.
Val,
per tant no és un gest,
no és que quan diem
la mà tancada
significa alguna cosa.
No té per què.
No té per què.
Sí que és cert
que quan els braços
estan més oberts
o més endavant
o més ample,
diguéssim,
sona més fort
i si tu fas un gest
més petit
sona més piano.
Això,
aquests codis
valen per tothom,
diguéssim,
no?
i si tu fas una cara
de mala estrogança
o fas una cara
de bondat
sona diferent.
Dit això,
cadascú té la seva manera
d'expressar.
Que és expressiu el Tomàs,
tu que les vés en acció.
Home,
i tant.
Home,
l'últim concert que vam fer
va ser una passada,
el dalt a Tarragona,
que si vols...
Bé,
vaig disfrutar moltíssim
i em sembla que tothom,
perquè us van aplaudir
molt,
van a molt bé.
Unes quants minuts,
eh?
Van a molt bé.
Sí,
va ser molt maco.
Avui hem après més,
no tenim més temps, eh?
Hem après moltíssim
sobre la figura
del director d'orquestra
i ens hem quedat
amb moltes curiositats
i moltes preguntes,
però jo amb una recomanació
sobretot,
si aneu a veure
una actuació de la càmera musical
o de qualsevol orquestra,
fixeu-vos en aquesta figura,
que a vegades queda desapercebuda,
però si t'hi fixes
és que realment és bonic
de veure la gesticulació.
Com és,
simplement per acabar,
com és la batuta?
De quin material és?
Ah,
doncs,
és un tema llarg aquest també,
però el farem molt ràpidament.
Ja veuries material,
suposo.
Jo utilitzo una batuta de fusta.
Jo utilitzo només de fusta.
Està,
el pes de la batuta
està repartit
de manera que
quan t'agafes la batuta
no et pesi la punta,
perquè si no
et podries fer mal al braç,
no?
Sí.
Podries fer coses,
podria haver-hi tensions estranyes
i és prou difícil
dir-hi moltes vegades
que hi ha problemes d'esquena
o de...
Molta tensió,
sí.
Perquè no hi ha d'haver tensió,
però de vegades els problemes
fan que hi hagi tensió,
no?
Sí.
Com qualsevol música,
mai ha de ser tens
tocar un instrument,
però de vegades
poden haver-hi petites coses.
Per tant,
no ha de passar la punta
i ha d'estar ben equilibrada.
Però hi ha gent
que dirigeix en batuta
de cifra de carboni,
hi ha gent que dirigeix en batuta
que té una mica de suro
per agafar-la bé,
és un tema que podríem...
Té nom,
la teva batuta?
Té nom?
No, no,
perquè la vaig comprar a Viena,
em vaig comprar unes quantes,
a tres euros,
la batuta.
Està orgullós.
No,
totes de fusta.
Ho hem de deixar aquí,
Tomàs,
torna un altre dia,
per favor.
Molt bé,
quan vulgueu.
Avui hem conegut la figura
del director
dins d'aquest espai
dedicat a joventuts musicals.
Avui hem Tomàs Grau
i ens ha acompanyat,
com sempre,
la Teresa Valls.
Moltes gràcies.
A vosaltres.
A vosaltres.