I en aquest Toquem Pedra, com veiem, parlem de Síria i parlem dels monuments d'aquest país,
parlem també en particular de Palmira,
i a més a més amb dos experts investigadors que hi han treballat i han estat aprenent part,
com escoltàveu a la introducció, en diferents campanyes d'excavació.
Saudem d'una banda el Miquel Molís, que ja el tenim a l'altre costat del fil telefònic.
Miquel, què tal? Molt bon dia.
Molt bon dia.
Miquel, que està acompanyat d'una altra investigadora, la Maria Bufill, que també és per aquí.
Maria, què tal? Molt bon dia.
Bon dia, bon dia.
Bé, parlem una mica d'entrada, com esteu veient des d'aquí
totes les imatges que ens arriben de la zona amb ja la destrucció ben evident
d'algun d'aquests monuments amb els quals hi heu treballat.
Clar, la sensació primera és, diguem-ne, d'impotència, tristor
i, diguem-ne, una mica de ràbia continguda, en aquest sentit,
perquè, vulguis o no, diguem-ne, a la destrucció del patrimoni,
entenem amb termes genèrics que no hauria de formar part dels enfrontaments,
diguem-ne, no la part militar, una mica, hauria d'estar absent.
Prou dolor tenim per les vides humanes que, d'alguna manera,
si ja ens hi hagi d'afegir una mica aquesta destrucció d'un bé col·lectiu com és aquest,
que no té cap banda política determinada.
Per tant, sentiment de ràbia, no?, i d'impotència, no?, des d'aquí.
I també suposo que pels companys que són allà, que són al Siria, no només investigadors,
sinó també, doncs, joves, arqueòlogs que comencen i que també lluiten per aquest salvaguarda, no?, del patrimoni.
Sí, tenim diversos companys que han treballat amb nosaltres tant a camp com a la ciutat de la Mas,
que és on està la direcció general d'Antiguitats,
doncs, alguns han hagut de marxar a l'estranger i uns altres han decidit quedar-se
i són realment els que ho estan passant pitjor i que estan quasi que donant la seva vida per al patrimoni de Siria.
I, bueno, la relació que tenim amb ells, doncs, clar, també ens fa patir bastant a nivell personal.
Miquel, ets membre del comitè de salvaguarda del patrimoni sirià per part de l'UNESCO.
Què pot fer aquest comitè, aquest òrgan internacional, davant d'aquesta destrucció, doncs, que sembla sistemàtica, no?
Sí, a l'UNESCO potser li podríem recriminar que comencés una mica tard, diguem-ne, les seves actuacions.
És veritat, això no hi ha hagut algú que ha criticat, jo no els defensaré pas,
però és veritat que des de fa pràcticament, diguem-ne, dos anys té diversos programes amb actuació, en marxa,
i aquests programes estan orientats a col·laborar una mica amb el que deia una mica la Maria,
és a dir, d'una part amb la Direcció General de les Antiguitats, diguem-ne, de Damàs,
que és el que en aquests moments és la institució que encara d'alguna manera lluita perquè la destrucció sigui mínima,
i d'altra part una mica també amb la col·laboració en pla de formació de professionals de l'arqueologia.
En aquests moments hi ha un programa en marxa, té una seu a Beirut,
i des d'aquesta seu s'està formant una mica, diguem-ne, agenda patrimoni que puguin actuar.
Lògicament en aquests moments no es pot actuar sobre els monuments directament,
perquè la situació bèl·lica ho impedeix, però sí que, diguem-ne, ha posat en marxa una mica aquest i això.
De fet, potser el que podríem demanar per això a la Unesco seria que, diguem-ne, d'alguna manera,
amb la seva força, diguem-ne, simbòlica o política, diguem-ne, intentés,
ja sé que és difícil aquestes coses, però intentés avançar amb la consecució d'una pau,
d'alguna manera, diguem-ne, d'avançar cap allà on volem tots que el conflicte militar bèl·lic, diguem-ne, s'acabi.
Maria, tu has treballat també a les regions de Damàs, no?, de l'EPO, de Gassà, que durant molts anys,
és molt més el patrimoni que hi ha, doncs, que encara està d'en peus, eh?,
però que caldria preservar, que no passa aquest canvis ara, doncs, que ja malaurament poca cosa s'hi pot fer, no?,
un cop ja destruït, o s'hi haurà de fer d'un futur, però vull dir que hi ha un gran llegat patrimonial a Síria que cal preservar.
Bueno, i tant, i qualsevol persona que hagi visitat el país ho pot veure,
perquè les ciutats d'Alep i de Damàs són de les més antigues del món i de les millor preservades a nivell patrimonial.
El problema que tenim també és la desinformació, perquè realment no sabem ben bé
què és el que continua d'en peus i què és el que ja s'ha destruït,
perquè hem vist moltes imatges que les utilitzen com a propaganda del règim de l'estat islàmic,
però realment és difícil saber fins a quin punt s'ha destruït el patrimoni i què és el que encara es conserva.
I una part que és ben evident, no?, que han arribat les imatges que han fet la volta al món,
en aquest cas, aquest sí que és ben evident, però vols dir que potser hi ha altres zones
on també s'han fet destruccions sistemàtiques i que no han arribat aquí, no?
Sí, el gran problema està una mica amb les zones que podríem dir que estan ocupades per l'estat islàmica.
En aquestes zones hi ha un buit total d'informació,
perquè, diguem-ne d'alguna manera, és una de les seves polítiques,
no hi ha possibilitat d'accedir-hi cap dels informadors,
tan locals com, d'alguna manera, periodistes,
com que aquí no ha pogut accedir a aquestes zones.
Per tant, no tenim coneixement de l'estat exacte d'això.
Sabem, perquè ells fan difusió d'aquestes imatges de manera ostentatòria,
que hi ha ciutats, ara actualment, no és molt atacant pel Mira,
però abans havia estat Raqqa, una ciutat, diguem-ne, que ara és la capital del Califat,
doncs, en aquesta ciutat, quan hi van arribar a l'estiu del 2014,
ja van fer destruccions sistemàtiques.
Per tant, d'alguna manera, no coneixem l'abast d'aquestes destruccions,
excepte en les parts que ells volen.
I amb les parts que ells volen, lògicament, la nostra reacció és virulenta,
perquè, d'alguna manera, independentment del concepte,
hi podria haver algú que digués, home, doncs aquest patrimoni,
diguem-ne, n'hi ha molt més en el món,
les pedres no són tan importants, etcètera.
Però és que, diguem-ne, d'alguna manera, és allò de la memòria col·lectiva de la humanitat.
I aquest és el valor que, diguem-ne, jo crec que qualsevol persona,
qualsevol oient que ara ens estigui escoltant,
estarà d'acord en dir, és a dir, lògicament, primer hi ha les vides humanes,
hi ha els desplaçats, que això és un drama realment importantíssim.
Però en un següent lloc, o un dels llocs, diguem-ne, força endavant,
és aquesta idea, diguem-ne, de la memòria de la humanitat,
els documents històrics, d'alguna manera,
que encara que siguin petits, d'alguna manera ens ajudaran,
o ajudaran els nostres fills i nets a poder reconstruir la història.
Miquel, pràcticament has fet la carrera, podríem dir que a Síria, no?
Perquè veig que ja vau començar a excavar l'any 78,
per tant ja fa alguns dies, no?, en una campanya,
i heu estat pràcticament fent excavacions, doncs fins pràcticament 2011, no?
Quina és l'evolució del país en aquest temps, de 2011 en l'actualitat?
És a dir, en quin moment veieu que no és possible ja anar al país
a aprendre per una excavació arqueològica?
Clar, això que deies una mica, hem tingut la sort una mica,
com a equip universitari, de començar fa molts anys i anar veient l'evolució.
Doncs des del nostre punt de vista, i amb totes les dificultats que hi van haver,
vam poder veure des d'això, a finals del 70 fins al 2011,
que de fet no ho explicaré, però no ho vèiem,
diguem-ne, l'evolució d'un règim d'alguna manera d'aquests àrabs,
que en algun moment havien estat socialitzants,
diguem-ne, a passar cap a un règim cada cop més entre comès,
així, presidencial, i per tant, diguem-ne, amb una tutorització.
Nosaltres vam estar molt esperançats, el 2000,
quan d'alguna manera la joventut,
i hi va haver la mort del pare Asat i el reemplaçament pel seu fill,
hi va haver tota una sèrie, diguem-ne, de transformacions,
pels que fan missions estrangers sabran que una de les claus
és poder telefonar i poder tenir notícies de l'estranger.
Doncs l'any 2000, 2002, vam poder començar a tenir internet,
i per tant, dient telèfons mòbils,
era una obertura que ens permetixis.
Però sobretot era la joventut d'allà que participava plenament
en les nostres excavacions, en la nostra investigació.
És a dir, Síria, el patrimoni sirià,
havia passat d'un règim que podríem dir marginal als anys 70
a una posició bastant central,
que més afavoria, d'alguna manera, un turisme cultural,
diguem-ne, sobretot els 90s i els 2000s,
en què la gent efectuava viatges,
anava a veure aquestes ciutats patrimoni de la humanitat.
Recordem que Síria té sis ciutats de patrimoni de la humanitat,
per tant, és un ric bagatge.
Clar, nosaltres anàvem treballant amb els nostres projectes,
sobretot més orientats no tant a l'època romana,
sinó a la prehistòria,
i llavors va ser el 2011,
quan, diguem-ne,
quan vam arribar, ens vam parlar, diguem-ne,
de possibles revoltes vinculades més o menys al món
de les primaveres àrabs,
que aquells anys s'estaven donant,
i de mica en mica, diguem-ne,
vam fer una campanya a la primavera,
amb sensació, diguem-ne, cada cop una mica més expectant
del que començaven a haver-hi els primers enfrontaments,
i, posteriorment, no els he d'amagar,
diguem-ne, la Setmana Santa del 2011,
vam decidir tancar una mica abans la campanya
perquè ja hi havia sensacions una mica d'inseguretat.
Llavors va ser l'última d'aig, vam anar,
però tampoc ens pensàvem que aniria tan a la valenta la situació.
Pensin vostès que vam deixar-hi els ordinadors
que teníem a la casa d'excavacions,
els ordinadors, la roba que sempre teníem allà,
els materials arqueològics encara estan a la nostra casa d'excavacions
a prop del gestiment que treballàvem en aquell moment,
a prop de l'EP, és a dir,
d'alguna manera ens va sorprendre.
Això potser seria una desclarificació nostra
de no saber-ho venir,
però jo diria que molta gent no va percebre
que la cosa aniria tan a la valenta.
Amb tot manteniu el contacte,
no? Veig també amb Demasca especialment, no?
Sí, i això la Maria,
que té també bones amigues en aquest sentit,
us en farà cinc cèntims.
Sí, bé, el Miquel té contacte
bastant sovint amb el director general de les Antiguitats,
i a part tenim companyes que han treballat amb nosaltres
i amics que encara hi treballen,
a la direcció general de Demasca,
i també en alguns museus de la resta del país.
I què expliquen?
És a dir, com viuen el dia a dia?
Pots imaginar,
senten les bombes caure,
tenen talls d'electricitat i d'aigua molt sovint,
bé, és un estat en guerra total.
a la Masca encara s'ha mantingut una mica
com a búnquer del que és el govern,
però tot i així estan en guerra.
Aquí ens arriben també les imatges
i l'acollida, la futura acollida
de nous refugiats sirians
que també es faran aquí a Catalunya.
Veiem, per tant, aquesta fugida,
però es parla de milions de persones.
L'altre dia, per exemple,
un fotoperiodista que va estar a la zona
ens explicava això,
que podríem parlar de milions de persones
que no és que fugin ara,
és que ja fa temps que estan fugint
d'aquest horror del dia a dia.
Sí, clar, la guerra té molts efectes
en la població i un d'ells és això,
el ve d'exilar-se.
La societat catalana la coneix bé
perquè el 39 també bona part d'ella
va haver d'exilar-se
i una mica el símil,
la comparació amb aquesta imatge del 39
es pot donar.
Primer hi va haver un desplaçament
tan interior a la pròpia Síria
com a el que podíem dir
els països del voltant,
Jordània, Líban, Turquia,
va ser, diguem-ne, un receptor,
diguem-ne, des del 2012 fins al 2014,
diguem-ne, d'aquestes poblacions,
d'aquestes famílies que,
en una situació molt inestable,
amb destruccions sovint de les cases,
doncs es veuen obligades a marxar.
Aquest any ha sort un exili
ja molt més forçat cap a Europa,
amb molta població,
i clar, lògicament,
jo crec que la societat europea
aquesta societat entre comets del primer món
ha d'intentar fer l'esforç,
diguem-ne,
i la, el que podíem dir,
la ètica,
el que li demana,
la situació de solidaritat
que ens demana a tots,
de poder-los acollir
i intentar oferir-los
un futur més bo,
que no sigui el de la guerra.
des del punt de vista patrimonial,
la pregunta us la faig als dos,
quin és el dany més irreparable
del que heu vist que s'ha fet ara?
Potser la zona de Palmira,
però en conjunt,
quin és el dany més irreparable
que han fet fins ara,
fins al moment?
Començo jo i després li passo a la Maria,
però la idea seria,
primer lloc,
és a dir,
hi ha dos tipus,
jo, si us sembla bé,
parlaria de dos tipus de danys.
Un és el dany
amb vents
amb vents
d'edificis,
amb estructures.
I aquest,
d'alguna manera,
va tenir una etapa
fins al 14,
que eren
efectes col·laterals
amb jaciments
com, jo que sé,
el crac dels xevaliers,
la mesquita de l'Eb,
és a dir,
efectes que no eren
tant,
diguem-ne,
efectes de guerra,
sinó que eren,
diguem-ne,
alguns,
diguem-ne,
efectes de,
diguem-ho així,
col·laterals,
d'alguna manera.
Però durant aquest període,
la primera fase de la guerra,
el que hi va haver
va ser molt saqueig
amb els jaciments
arqueològics.
Això sí que està constatat,
perquè és molt difícil,
donada la riquesa
arqueològica
d'aquell país,
doncs,
tenir-hi un control absolut.
Per tant,
diguem-ne,
hi haurí que sí.
Ara bé,
la situació ha canviat
des del 2014,
des de l'estiu
de l'any passat,
en quan,
diguem-ne,
l'estat islàmic
ha optat que el patrimoni
sigui realment,
diguem-ne,
un objecte de guerra
i, per tant,
l'utilitza
de la mateixa manera
que utilitza
les escenes macabres
de segons quins crims
que es realitzen les persones.
Per tant,
d'alguna manera,
la destrucció voluntària
ha entrat a formar part
de l'estratègia de guerra
i, com a tal,
té, lògicament,
un efecte encara més gran.
I, dintre d'aquesta fase,
lògicament,
la destrucció de Palmira
és la més significativa,
no?
Pensen que vostès
que Palmira
és una petita joia.
Per la meva part,
jo crec que seria difícil
d'establir
quina és la pitjor pèrdua,
perquè realment
se'ns fa difícil
de comparar,
no?,
què és més important,
l'esplendor
de l'imperi romà,
com a exemple tenim
la ciutat de Palmira,
o tota la riquesa
de l'arquitectura musulmana
i tot el que hem perdut
a ciutats com Alep
i,
o ja en època medieval,
el caràcter Chevalier
o el castell de Salahadín.
Vull dir que
és complicat
perquè també està
una part
de l'interès
històric i patrimonial
i, d'altra banda,
també tenim
una important
riquesa
històrica o artística.
Vull dir que
aquí és difícil
establir
una jerarquia.
Vull dir,
tot és
una gran pèrdua
per la meva part.
També hi ha la part,
Miquel,
d'entrar,
doncs,
als museus
i arrasant
pràcticament
tot el que trobàvem,
no?
Sí,
el dels museus
aquí,
hi ha hagut
una bona política
en general,
una bona política
preventiva
i és que
des del
segon any
de guerra
la major part
dels museus
van decidir,
diguem-ne,
d'alguna manera,
treure
de les vitrines
i de les sales
d'exposicions
tots els materials
diguem-ne,
mobles,
endreçats
amb caixes
ben tancades
i baixats
als sòtanos
i protegir
al màxim
el que podíem
dir-ne,
totes les estàtues
que hi ha sovint
a les entrades
dels museus,
etcètera,
és a dir,
les peces
que no es podien moure.
Per tant,
en termes genèrics
es considera
que el museu,
com a diferència,
per exemple,
del que va passar
a Bagdac
fa 10 o 12 anys,
diguem-ne,
d'alguna manera,
en què ja sí que hi va haver
uns pillatges
molt,
molt importants,
aquesta situació
a Palmira,
ai,
ni a Palmira
ni en general
a 6 dies
s'hauria donat.
Ara bé,
tornem a la mateixa
una mica
aquesta idea,
diguem-ne,
d'aquests últims mesos
o aquest últim any,
la situació ha canviat
i és per això
que d'alguna manera,
com s'ha seguit
per la premsa,
aquests companys
que parlàvem
amb el director general
al front,
amb el Moun Abdul Karim,
han fet aquesta política
que abans que,
per exemple,
va passar a Palmira,
abans que arribessin
pròpiament
a les tropes
de l'estat islàmic,
poder treure una part
diguem-ne,
del que seria
el patrimoni
del museu
i portar-lo cap
a llocs segurs.
Parlem d'una zona,
parlem de Síria,
parlem d'intervencions
que ja heu fet,
fins i tot amb jaciments
neolítics,
i també parlem
de la Vall de Déu,
Fertés,
on també heu intervingut
en alguna
de les excavacions
arqueològiques.
On regula la importància
d'aquest enclavament
de cultures,
d'aquesta zona,
d'aquesta terra,
en definitiva,
des del punt de vista
patrimonial,
des del nostre llegat,
doncs això,
ja començant parlant
de la prehistòria,
no?
Pràcticament fins als nostres temps.
Per què és tan important
Síria com a enclavament?
Des d'èpoques molt antigues,
tenim jaciments
amb restes de Neandertals,
que són, diguéssim,
que estan a la primera línia
d'importància mundial,
i després,
que és el camp
en què treballem nosaltres,
els primers agricultors
del període neolític.
Aquí, a la Vall de l'Eufretés,
va tenir un paper bàsic
en el que és la nostra regió,
ja que allà es documenten
la primera documentació,
perdó,
la primera domesticació
de plantes i animals.
En jaciments com el que es cabem,
Ter-Jalula,
tenim, doncs,
ben documentat
tot aquest procés
d'utilització
de plantes silvestres
i el procés
de la domesticació
de plantes i animals.
I llavors,
a partir d'aquí,
a partir de la Vall de l'Eufretés,
com a focus de domesticació,
es va extendre
cap a altres regions.
Per tant, Miquel,
també què seria aquest passat,
aquest prehistòric,
amb tot el conjunt
de l'evolució
de tot el continent
i del continent veí, no?
Sí, clar.
Recordo,
un lloc tan clar,
un lloc tradicional,
diguem-ne,
és a dir,
en el fons,
en aquests moments,
per el que és
aquesta revolució,
entre guimetes,
entre cometes,
diguem-ne,
revolució neolítica,
el lloc
on es dona
amb major antiguitat,
on es dona
amb una repercussió posterior,
amb un territori més àmpli,
entre el qual hi ha Europa,
Catalunya,
diguem-ne,
és el pròxim orient,
és a dir,
el pròxim orient,
aquesta zona una mica,
diguem-ne,
del creixent fèrtil,
diguem-ne,
és la zona
on,
per primera vegada,
els grups
de caçadors
recol·lectors
comencen a cultivar,
comencen a domesticar els animals
i des d'allà
hi ha una difusió
d'aquestes innovacions
cap a tot el territori europeu
i també,
en part,
cap al món asiàtic,
és a dir,
realment és un focus
de naixement
de la civilització
molt important
i que és una mica
la recerca
que nosaltres hi fèiem,
però pensen també
que, diguem-ne,
arrel,
malauradament,
el conflicte
de la zona d'Iraq
i que no s'ha pogut treballar
gaire a Mesopotània,
clàssica,
aquests últims 20 anys
el treball que s'ha fet
en ciutats
del tercer mil·lenni
i del segon mil·lenni
s'ha posat en evidència
que Síria
també té una relació,
aquesta zona del nord de Síria
també té una relació
amb el que podríem dir-ne
el naixement de la ciutat,
l'aparició
del concepte de ciutat
com a tal,
com un centre administratiu,
com un centre polític,
com un centre religiós
i això,
jaciments com Teobrac
o segurament han sentit
a parlar d'Ebla,
o de Mari,
excavacions fetes
per dons italians
o francesos
en aquests dos últims casos,
havien exemplificat
de manera excel·lent
el que podríem dir-ne
aquestes dues revolucions
de les quals
diguem-ne,
si dies testimoni.
Ja anem acabant,
però els volia preguntar també
per aquestes zones
de les quals
ja hem parlat,
aquests jaciments,
diferents jaciments
en el conjunt del país
que ens ocupa de Síria,
en algunes ja s'han fet
tasques preventives,
com ens explicaven,
per tal de preservar
quan puguin arribar
aquestes forces d'ocupació
i de terror.
N'hi ha alguna
d'aquestes zones
per les quals
s'hagi de patir
especialment
a partir d'ara?
No ho sé,
sí,
jo diria per totes,
però,
sí,
clar,
parlant de tercer mil·lenni
hi ha un jaciment
que ha sofert molt,
que és el jaciment
de Mari.
Per què ha sofert molt?
Perquè Mari
es troba ben bé
al sud-est,
molt proper
a la frontera
d'Iraq,
a l'Eufrates,
però molt proper
a la part inferior
i, per tant,
proper a les zones
frontereres
de
permeabilitat
molt gran
que ha fet
que durant aquests
últims anys
hagi fet
un excés,
diguem-ne,
d'excavacions clandestines,
es parla,
diguem-ne,
que hi han entrat
inclús en bulldozers
i, per tant,
s'han carregat,
diguem-ho així,
una bona part
dels jaciments
en busca
d'objectes,
en aquest cas,
sí,
objectes que entren
a formar part
del mercat negre
de les antiguitats
i que,
en el fons,
diguem-ne,
d'alguna manera,
van suministrar
diner
que,
juntament amb el petroli,
sembla que és la part
que del finançament
que l'estat islàmic
té més ben assegurat.
No és,
entenc,
per tant,
una sola zona,
sinó,
pràcticament totes,
no?
Sí,
sí,
sí,
el problema és aquest,
diguem-ne,
que costa molt
tenir unes zones
controlades
a nivell de territori.
Una cosa són els museus,
que l'estar amb ciutats
i etcètera,
pots,
entre cometes,
trobar mesures efectives.
L'altra cosa són,
em sembla que són cap al voltant
d'uns 15 anys de jaciments
arqueològics,
que es fa molt difícil,
diguem-ne,
de poder-los donar-los
una seguretat
que seria necessària.
Ara sí,
última pregunta,
i els hi faig els dos,
què li devem
al conjunt
de la humanitat
en aquests jaciments
de Síria,
en aquests vestigis,
aquests vestigis del passat
de Síria?
Home,
jo diria que d'alguna manera,
jo diria que
el que hem de fer
sempre és una mica
la lectura,
diguem-ne,
universal,
és el que,
diguem-ne,
els arqueòlegs
tenim l'avantatge
de poder fer-ho
treballant
amb distàncies
cronològiques
tan amplis,
no?
És a dir,
en el fons,
jo crec que
és bo que la humanitat
consideri
que hi ha
una memòria col·lectiva,
una memòria
que pertany a tothom,
unes evolucions històriques
que,
a més de tenir
la dimensió,
doncs,
podem dir així,
local o nacional,
que va més enllà
que correspon
a tota la humanitat,
no?
Llavors,
aquesta és una mica,
diguem-ne,
el perill que hi ha
en aquests moments,
és a dir,
que una part
de la nostra memòria
col·lectiva,
com a catalans,
però no som tots
com a mediterranis
que som,
diguem-ne,
s'està perdent
i s'està perdent,
en el fons,
per un conflicte
polític o ideològic
o econòmic
i que,
d'alguna manera,
potser hauríem
de mirar
entre tots plegats
i que ha dur
lògicament
a la seva esfera,
sobretot els que tenen
entre cometes
més progrès,
etcètera,
de mirar
que s'aturi,
perquè en el fons,
a part del patrimoni,
s'atura amb molta vida
humana perduda,
no?
Però jo crec que la Maria
ho completarà
en aquest sentit
encara amb aquestes
dimensions
més generals.
Sí,
de fet,
estic totalment d'acord
amb l'opinió del Miquel
i respecte
a què li devem
a Síria.
En aquest sentit,
jo volia completar
més a bit
per la vessant humana,
no?
Que,
almenys,
la meva experiència
fent feina allà
des del 2007
va ser increïble.
Jo anava a un país
que no coneixia de res,
pràcticament
no s'havia sentit
parlar
així com en altres casos,
a nivell
tant d'arqueològic
com turístic,
i vull destacar,
diguéssim,
la vessant humana
de la comunitat siriana.
ens van acollir
amb una hospitalitat
i amb unes ganes
de col·laborar
amb un fi comú
com era
l'estudi
arqueològic
del seu patrimoni
i, bueno,
amb una hospitalitat
i amb una humanitat
increïble.
Això és el que jo crec
que ens hem perdut
en aquests anys
i que espero
que puguem
tornar
a retrobar
perquè és molt impressionant
diguéssim,
l'amor
que tenen
cap al seu patrimoni,
cap a la seva gent,
però que no resta
l'amor
que puguin tenir
cap a altres països
perquè jo no vaig viure
en cap moment
cap situació
de perill
ni de rebuig
ni de res,
tot el contrari.
Una societat
totalment hospitalària
i, bé,
com havia dit,
un 10 a nivell humà.
Per això sentim tant
el que els està passant.
I que és també
el que els hi podem tornar
nosaltres ara
a nivell d'acollida
aquests properes
setmanes i mesos.
Exacte, sí.
Miquel, per cert,
veig que també
ho heu excavat a Turquia,
no?,
almenys, Miquel?
Sí, no, sí.
I també, malauradament,
també he vist
l'efecte, no?,
del terrorisme.
Clar, sí, sí.
Diguem-ne,
Turquia torna a ser
una mica,
entre cometes,
una mica similar
en aquest cas.
És a dir,
Turquia té un patrimoni
també molt gran,
té un patrimoni
molt bo
que pot donar
moltes claus
a la interpretació
històrica
i arqueològica
de la zona
i també té
en aquest moment
una situació convulsa,
no solament
a les zones
de contacte
amb la frontera siriana,
on, diguem-ne,
des de fa uns mesos
o un parell d'anys
sempre hi ha hagut
dificultats,
sinó que,
diguem-ne,
d'alguna manera,
com s'ha vist
aquesta setmana,
diguem-ne,
arriba al cor
de les ciutats,
ciutats que,
d'alguna manera,
així és,
també cal fer
un preg,
un...
una oració,
diguem-ho així,
de la manera
en plan laic,
diguem-ne,
perquè aquest país
retrobi també
la pau
i l'estabilitat
que és vital
per tot el territori.
Miquel Molis
i Maria Bufill,
gràcies per atendre
avui el programa
Tocant Pedra
amb l'ICAC
i, en fi,
esperant que aquests auguris
que han fet
alguns es puguin
acomplir
i arribi a la pau,
si és possible,
doncs,
en aquest país,
a Síria,
també l'estabilitat
de Turquia,
un país,
doncs,
que fa també
anys que truca
a les portes d'Europa
i puguin tornar-hi,
doncs,
també a recuperar
la normalitat,
tant els que són aquí
per preservar
tot aquest patrimoni
que és el cap i la fi
de tots.
Gràcies i fins la propera.
Moltes gràcies a vosaltres.
Gràcies, gràcies.